COMENTARI DE TEXT – LA REPÚBLICA                                          PLATÓ                         Respostes a algunes de les Propostes del llibre de                             l’Editorial Diálogo en la versió catalana                                            *******************   CAPÍTOL I: DESCRIPCIÓ DE LA CAVERNA ACTIVITATS   1. Tracta d’imaginar l’escena descrita per Plató i intenta dibuixar un plànol esquemàtic de la caverna i de l’exterior d’aquesta. (pàg.53)            ☼     ψ ψ ψ ψ ψ           ∞        ∞ ∞      ∞ ∞ ∞   ∞  ∞  ∞  ∞      ∞ ∞ ∞        ∞ ∞          ∞                               __________________________________                                           |            __        ____/\___     _____              |                                           |      __/      \__/                 \_/           \______ |    ® ® ® ® ®                    |__/                                                                | ®®®®®®®®                                                                                ≡  ® | __________________________                                        ≡              ® |                                            |         \                       ≡                             ® |                                            |           \__*_≡          ● /                            ® |                                            |                     \___    /|  ||           ≡              ® |                                            |                             \_/\_||_   ●●●●         ≡ ® |                                            |____________________\_|_|_|_|________ |       2. Localitza i subratlla en el text les següents expressions que apareixen en 515-d, i tenint en compte el context, explica a què s’hi refereix Plató: (pàg.53)       -- “veure allò mateix l’ombra del qual prou que veia abans”. → Objectes de l’interior             de la caverna que uns portadors mostren per damunt d’un petit mur.       -- “el que veia abans”. → Les ombres projectades contra el mur de l’interior de la              caverna.       -- “el que ara li és mostrat”. → Objectes de l’interior de la caverna que uns portadors              mostren per damunt d’un mur.     3. Subratlla en el text l’expressió segons la qual la ignorància apareix com una malaltia. Tot seguit explica en quina mesura la ignorància és una forma d’esclavitud. (pàg.53)                                 “Considera, vaig fer jo, què els passaria alliberats de lligams                                 i curats d‘ignorància”   Possiblement Plató pensava en termes de bé i mal a l’hora d’ocupar-se del problema del coneixement i de la ignorància. El coneixement és un bé la possessió del qual implica la salut de l’ànima; la seua manca implicarà, contràriament, un mal, una malaltia necessitada de teràpia. L’aliment de l’ànima és el coneixement, la manca del qual representa una malaltia, l’única teràpia de la qual és el coneixement adquirit a través de l’educació. Semblant a com el coneixement ajuda a sanar l’ànima, a que inicie els seus moviments i vole cap a la llum –el coneixement, la llibertat-, i s’allibere de l’acomodació a l’ombra, de la subjecció a la ignorància, aquesta representa, precisament, l’encadenament, la situació d’esclavitud que atrapa l’ànima i la sotmet als obscurs interessos que circulen per la caverna. Si és cert que “la veritat ens fa lliures”, no ho és menys que la ignorància ens encadena a l’engany i la mentida, que ella és una forma d’esclavitud. Esclavitud de l’ànima al cos, del subjecte als objectes, de la raó a l’emoció, dels individus a la societat-presó, de les persones als seus contextos i circumstàncies històriques heretats.     4. Per quina raó el presoner al principi es resisteix a acceptar que les estàtues que causen les ombres són més reals que les ombres? Quin significat metafòric té açò? Posa exemples de la vida real en què ocorreria alguna cosa semblant? (pàg.53)   L’empresonat està acostumat a veure tota la seua vida la realitat d’una determinada manera, ha construït les seues conviccions i “veritats” segons el sentit que les realitats tenen en la seua incessant circulació per l’interior de la societat-presó. Canviar la perspectiva, acceptar que no són reals les “veritats” que sempre havia identificat com a tals, representa un cop molt dur per a ell. Possiblement la comoditat o l’acomodació a l’opinió comunament compartida l’incapacite i l’atrape perquè canviar de percepció també l’enfrontaria a la resta d’homes els quals encara estan sotmesos a les cadenes de l’ombra. Però ell ja no pot sentir-se identificat amb les antigues veritats i els vells prejudicis que encara són el privilegi de l’estupidesa i la ignorància de les quals no hi està disposat a participar i comença a allunyar-se o pel contrari quedarà irremissiblement atrapat i insatisfet. Veure espurnes de llum, d’una alternativa a la veritat construïda, no és albirar –precisament- un camí de satisfaccions i d’alegries compartides. Més aviat es tracta de camins incerts i plens de soledats i incerteses, tot i que no exempt d’esperances i recompenses.     5. Què representen metafòricament els següents elements del mite? (pàg.53)            a) Els presoners → els atrapats per la confusió creada per les idees i les ideologies dels               manipuladors de cervells que fan ressonar els seus missatges per l’interior de la               caverna-presó.          b) El presoner alliberat → el qui mostra camins d’esperança i de llibertat, la sortida del               laberint en què consisteix eixa societat-presó.          c) Les cadenes → les ideologies assumides com a veritables pels homes de la societat              que en la seua recerca de la llibertat i la felicitat s’acullen a idees i idearis portadors              d’esperances de què aquells valors i realitats s’estan acomplint en el devenir de la              història present i no són ara mateix ficcions ni falses realitats. Serà ben tard que              l’home, confiat, arribarà a descobrir que els cants de llibertat i esperança, havien              estat, de nou, cadenes que havien contribuït a la seua alienació i el seu sotmetiment.          d) Els objectes de l’interior de la caverna (ombres i estàtues) → ideologies i               representacions de la realitat portadores de l’esclavitud i la misèria               material i moral dels homes atrapats dins els murs hàbilment alçats pels constructurs               de cavernes.   6.- D’acord amb el missatge que el mite ens transmet, creus que els homes tendeixen per naturalesa a la recerca de la veritat o, ans al contrari, a aferrar-se als prejudicis i a viure en la ignorància? Raona la teua resposta. (pàg.54)   Sembla que la recerca de la veritat no és patrimoni de ningú. Tothom aspira a un coneixement veritable de les coses. El problema, però, és doble: d’una banda molta gent s’acontenta amb veritats simples que res no expliquen. Tot i la senzillesa amb la qual poden explicar-se determinades veritats o amb la qual sol presentar-se la veritat, això no vol dir que aquesta siga simple, precisament. De vegades les veritats senzilles són les més difícils de descobrir, ja que queden atrapades sota un munt de màscara i demagògia que tira enrere a més d’un. D’una altra banda, l’acció de la propaganda que circula per la societat-presó condiciona molt i molt l’accés a la veritat de la qual sembla que la gent hi està necessitada. En l’actualitat hi ha tota una indústria especialitzada en produir distorsió i desinformació en la ciutadanía. En produir el “consens” al voltant de determinats eslogans i consignes que passen per la desmemòria, la mentida, la distorsió de la notícia, la defensa dels punts de vista del poder i la servitud als interessos de les élites econòmiques mundials dominants, les quals, són les causants de les desgràcies dels pobles ocupats, saquejats i arruïnats pel seu espoli incessant, i que no paren de construir murs i cavernes entre els homes, presons a les que anomenen societats i llocs que s’assemblen cada cop més a les societats totalitàries on cultiven els bantustans o apartheids, on regnen la manca de llibertats civils i públiques, la manca de democràcia real, la manca d’oportunitats vitals per a tots, la discriminació, la pobresa, la indigència, l’individualisme, la insolidaritat, la desesperació, l’odi entre les persones en raó del seu color o procedència, el gangsterisme i el darwinisme social més furibund i irracional que aboca els homes a la delinqüència, la droga i la destrucció mútua. Unes formes de vida i un tipus de societat on la discòrdia, l’imperi de la força, la guerra com a sistema generalitzat de justícia, la perversió de les normes i valors de la civilització més elevats com el respecte als Drets Humans, a la sobirania dels pobles, els drets de les dones i les minories, els de les cultures i els pobles sense estat, etc. són sistemàticament trepitjats i ignorats.   Hi ha una altra posició més curiosa: la d’aquells que es neguen a admetre la veritat per tal com els sembla desproporcionadament creïble donat que ells serien incapaços de produir-la o fer-la circular. Com que no els entra en el cap perquè no poden concebre que algú les pose en circulació, neguen que unes tals accions o versions siguen reals. Sol passar i molt.     CAPÍTOL II: L’ASCENSIÓ AL MÓN DE DALT ACTIVITATS 1. Localitza i subratlla ... (pàg.54) 2. Plató utilitza ...  (pàg.54) 3. Hauràs observat ... (pàg.54)     CAPÍTOL III: CLAUS INTERPRETATIVES DEL MITE ACTIVITATS 1.- Llig atentament ... (pàg.56) 2.- La metàfora del sol: (pàg.56) a)...  b) ... c) Explica, a continuació, des d’aquest punt de vista l’analogia entre el sol i el Bé en sí. (pàg.56) El sol, com el Bé en sí, és una realitat existent de l’àmbit de l’exterior de la cova, l’àmbit de les realitats transcendents. No són una realitat més qualsevol, sinó aquelles mena de realitats gràcies a les quals tot existeix, tot s’il·lumina, tots s’esclareix i tot es realitza com cal. D’una banda, les seues presències orienten, redireccionen i guien el coneixement, així com els comportaments i l’acció. Tenen el grau màxim de realitat concebible i estan per damunt de totes les demés realitats. Són, a més, la causa del ser i de l’existència de les demés realitats (les realitats exteriors o interiors de la caverna, les realitats úniques i infal·libles que és possible arribar a conèixer o les realitats sobre les quals sols podem donar opinions equivocades). D’una altra banda, el coneixement de les realitats supremes es pot aconseguir gràcies a que la Idea de Bé, com el sol, il·lumina (mostra la racionalitat i la intel·ligibilitat) aqueixes realitats a l’ànima humana per la seua “participació” en la Idea del Bé. Darrerament, el Bé com el sol, són una guia del comportament i de l’acció individual i social. Totes dues realitats dirigeixen les conductes més o menys determinades dels individus i les societats, ja que constitueixen els referents, models o criteris d’acord amb els quals els individus actuen privada o col·lectivament. En el cas dels homes, orientar les seues conductes d’acord no amb els valors del plaer, la utilitat o l’interès, sinó d’acord amb el coneixement d’allò autènticament recte i just, cosa que pot ser aconseguida si, prèviament, un ha estat entrenat en l’educació del filòsof que té com a meta darrera, el coneixement del Bé, del Bé públic.     4.- Analitza i clarifica ...      1.5.- PROPOSTES DE REDACCIÓ   1. La realitat i les classes de realitat [en Plató] (pàg.56)   Parlar de realitat en Plató, és parlar de l’ésser, de l’existent (on, ontos = ser; d’aquí el concepte ontologia, ciència o tractat del ser). Però com no podia ser menys, Plató distingeix diferents tipus de realitats, ja que no és possible parlar únicament d’un únic Ésser sinó de éssers diversos amb una grau diferent de realitat. Com que Plató creu que el món intel·ligible ens dóna la clau per conèixer realitats que tenen un grau màxim de fiabilitat i estabilitat, i el món sensible –pel contrari- és l’àmbit del que és inestable i incert, llavors establirà que hi ha entitats que tenen un major grau de realitat que altres. A aquestes realitats que tenen un major grau les anomena idees. Les idees són aquelles realitats que poden ser captades mitjançant el pensament –entitats noètiques- a diferència d’aqueixes altres que únicament poden ser captades mitjançant els sentits (l’observació i l’experimentació). Les primeres són entitats a les quals anomenarà idees, i tenen totes les característiques de l’Ésser de Parmènides, és a dir, són unes, eternes, immutables, ingènites, invisibles, immaterials, intangibles, indestructibles, i resideixen en un món a part del món físic (en un món o àmbit metaempíric). Tot el contrari del que succeeix amb les entitats del món físic, les quals estan sotmeses al món de l’esdevenir i el canvi substancial i accidental; són realitats diverses i plurals, mutables, peribles, visibles, tangibles, destructibles, contingents, i estan fetes de matèria i no pas d’esperit. Les idees tenen, doncs, major realitat que les coses materials. Les idees són apreses mitjançant la ment i tenen les característiques de la universalitat, l’objectivitat, la permanència o estabilitat i la perennitat. Les realitats materials, pel contrari, són captades mitjançant l’observació portada a cap a través dels sentits i estan sotmeses a la particularitat, la subjectivitat, la inestabilitat i la caducitat. Sobre les idees cal dir que no es tracta d’entitats forjades o creades per la ment, sinó de realitats que existeixen i subsisteixen en sí i per sí en un món a part del món material i del món de la ment. Plató és per això el creador de l’idealisme objectiu. Darrerament, dir que les coses materials tenen una realitat “participada” o “imitada” (o copiada), és a dir subsidiària, adjectiva. El seu ésser és “menys” ésser perquè no tenen una realitat pròpia i subsistent, sinó que la seua realitat és merament imitada d’acord amb els autèntics models o paradigmes representats per les idees. En un altre ordre de coses, Plató estableix diverses classes de realitats. En el món material i sensible (empíric), les realitats existents són d’una banda els objectes (éssers naturals i artificials) i d’una altra les representacions, imitacions o imatges d’objectes. Aquestes darreres són les ombres de la caverna. En el món metaempíric hi ha els objectes matemàtics i les idees o essències, una d’entre les quals és la Idea del Bé, causa última i origen de totes les demés així com de les coses sensibles, per tal com hi ha una dependència ontològica entre les idees i les coses.     2. Saber i opinió [en Plató] (pàg.56)   El concepte saber no és d’arrel grega sinó llatina (sapere). Hauríem d’utilitzar el concepte de coneixement (que encara que ve del llatí cognoscere, fa ressonar el verb grec que batega al darrere, gnosco; recordeu la frase que hi ha al frontispici de Delfos: γνοθι σεαυτόν (gnozi seautón = coneix-te a tu mateix). Més d’una vegada estem temptats de, quan parlem de la importància de l’ontologia platònica, parlar abans de la epistemologia (episteme significa ciència, saber, coneixement), ja que allò primordial per a saber d’una realitat és que puga ser coneguda, i clar, això depèn de l’instrument del coneixement que els homes tenen a la seua disposició en tant que facultat pròpia que els obri l’accés a la realitat. La realitat (objecte del coneixement) depèn de l’instrument que la escorcolla i investiga (el coneixement o intel·ligència). Com millor és la qualitat d’eixe instrument, més riquesa troba en eixa realitat gràcies a la seua capacitat de penetració. Quan el coneixement s’adreça a les realitats materials, coses o objectes del món material, llavors allò que aconsegueix és ben pobre i inexacte, no és saber sinó opinió (dóxa), i això perquè la classe de realitats que capta són realitats inferiors, que són còpia de les idees, realitats sotmeses al canvi i la mutació, realitats sotmeses a l’error, l’engany, la relativitat, la subjectivitat i la convencionalitat; pel contrari quan el coneixement s’adreça a les realitats del món immaterial, allò que aconsegueix és quelcom ric i segur, és saber autèntic i veritable, perquè les realitats que capta no són les realitats materials ni els seus reflexos, sinó realitats superiors (essències o idees) que són immutables, eternes i únicament copsables mitjançant la ment i no pas mitjançant els sentits, sobre les quals hi ha coneixement objectiu, immutable, univeralment vàlid i infal·lible. Al nivell de coneixement més baix, a aquell que és producte de les opinions dels homes o aquell que expressa visions deformades de les coses, Plató l’anomena conjectura (eikasia). Al coneixement que s’obté dels objectes de la naturalesa com fan els sabers tècnics, l’anomena creença (pistis). Quan la intel·ligència traspassa el nivell de les realitats materials i es dirigeix al coneixement de les realitats o objectes matemàtics, l’anomena discerniment (dianoia). Darrerament, quan la intel·ligència es dirigeix a les idees, Plató parla, llavors, de coneixement (noesis) que és el saber de les idees, el més clar i veritable. La eikasia i la pistis formen, segons Plató, la doxa (opinió), el coneixement de l’aparença. La dianoia i la noesis formen segons ell mateix, l’episteme (saber), el saber de la realitat autèntica. Quan la ment s’adequa a la realitat que investiga, parlem de veritat; quan la ment no s’adequa a la realitat que investiga parlem d’error. La mentida –que usualment és un concepte entès com l’antònim de veritat- és aquella proposició realitzada amb el propòsit d’enganyar sabent que allò que s’hi enuncia no és cert.     3. Teoria de les Idees i antropologia [en Plató] (pàg.56)   La Teoria de les Idees és el nucli més important de tota l’elaboració platònica. És, també, una reflexió-proposta que actua com a comodí de tot el seu pensament ja que tot és lligat per ell i depèn d’ell. Les idees, són els models, arquetips o paradigmes de referència d’acord amb les quals tot és realitzat i tot és comparat. Les idees reuneixen les característiques del Ser de Parmènides: són unes, eternes, immutables, etc. i sobre elles pot haver acord universal i objectiu, ja que són entitats a les quals es pot arribar a conèixer si es troba el mètode adient i hom les cerca amb esforç. La Teoria de les Idees, és l’instrument que dóna sentit i possibilita -a qui està acostumat a la seua visió-, un coneixement adequat dels fins de la vida humana (és a dir, que a partir de les idees té sentit la Política); que la societat pot ser governada de manera sàvia, que pot ser reformada i que en el seu si és possible d’assolir l’harmonia i la felicitat d’una vida recta i racional. Així mateix, les Idees donen sentit a la Moral, ja que elles donen la base per a conèixer els fins al que cal que s’adrece la vida humana; les idees són els criteris, els cànons morals objectius amb que ha de ser jutjada la conducta i el caràcter humans. La Teoria de les Idees fonamenta la realitat Metafísica, en establir que elles són l’autèntica realitat, el model o paradigma d’acord amb el qual podem discernir i entendre qualsevol fenomen o situació humana. Constitueixen el món del que és pur, immutable, estable. Són unitats immutables que tenen en sí mateix la raó de ser. (són unes, i existeixen en sí i per sí). Res no pot invalidar la seua vigència perquè són eternes i mai no les trobarem en el món material. Per la seua eternitat únicament poden estar fora del domini del que és corpori, del que està sotmès al canvi. Són, doncs, “pures”, divines. Darrerament, la Teoria de les Idees és el mitjà a través del qual podem aspirar a l’únic coneixement vertader (constitueix el fonament de l’Epistemologia); la Teoria de les Idees estableix que elles són l’única realitat que cal que cerque el nostre coneixement, ja que les idees sols es descobreixen al marge de la sensibilitat, a través d’una pura noesis (νοεσισ), és a dir, mitjançant un acte del pensament, tal i com és possible captar l’Ésser de Parmènides. Eixe acte de descobriment i posterior contemplació de les idees és una operació que pot portar a cap l’ànima de l’individu. Aquest, que és un compost de cos i ànima, posseeix la capacitat de penetrar i elevar-se fins el coneixement de les idees a través de la seua intel·ligència i la seua raó. Però eixa operació no és una operació que es puga realitzar a través dels òrgans dels sentits que pertanyen al cos, el qual mitjançant l’observació i l’experimentació no pot remuntar-se fins el coneixement de les idees, realitats immaterials únicament copsades amb l’ajut d’un instrument immaterial com la intel·ligència. El coneixement dels sentits, doncs, no és un coneixement com cal, sinó un coneixement subjecte a l’opinió comuna, a l’error, a l’engany, un coneixement relatiu a les persones, els grups, les classes, les modes, les cultures o l’esdevenir de la història; en canvi, el coneixement racional és un coneixement objectiu, universal, immutable i intemporal, al qual pot accedir-hi tot aquell que el busque amb coratge i amb l’instrument adient. D’una altra banda, i per acabar, cal dir que la visió de les idees per part de l’ànima pot ajudar, i molt –segons Plató- al mateix equilibri i felicitat de l’home,  un home sempre sotmès a la tensió que s’estableix entre l’ànima i el cos pel domini o control de la vida individual. D’aquesta manera, les idees constitueixen normes i criteris d’acord amb els quals els homes poden regular i ordenar adequadament la vida privada i col·lectiva. Si no ho fa així, es veurà arrossegat pels seus instints, passions i desitjos, i la seua ànima enfonsada, perduda i atrapada entre la vilesa, el desordre i la irracionalitat. Res més lluny del que ha de ser la seua pròpia condició.       BLOC 2: EDUCACIÓ I POLÍTICA. CAPTS. IV-V   CAPÍTOL IV: EL CONCEPTE D’EDUCACIÓ ACTIVITATS   3. Analitza en aquest text el concepte d’“educació”. Tin molt present que en el text apareixen dues concepcions distintes i contraposades de l’educació. La teua resposta haurà de començar assenyalant aquest fet i aclarint-ne cada una. Amb aquesta finalitat, hauràs de subratllar i explicar les expressions  del text que convinguen a cadascuna d’aqueixes concepcions de l’educació. Així mateix, explica les metàfores de què se serveix Plató en el text per aclarir aquest concepte: metàfora dels ulls i de la vista, metàfora de l’“esporgació i la poda” (519-a)  (pàg.61)   L’educació és un tràmit imprescindible, tot i que difícil i costós, per arribar al coneixement de les realitats més autèntiques. És una condició necessària per a que la vida humana es regesca a nivell individual i social d’acord el coneixement, única garantia de l’estabilitat, l’ordre i la felicitat humanes. Però Plató ha de lluitar contra una concepció de l’educació  que pertany a una altra classe d’objectius, objectius diferents als seus i que li semblen contraris a la defensa de l’home racional, conscient i responsable. Es tracta dels valors que porten la polis (πόλισ) a la seua decadència i dissolució com el materialisme, la recerca del plaer, la recerca de l’èxit, els quals condueixen la ciutadania al relativisme, el convencionalisme, el subjectivisme, l’anomia i la descomposició de l’ordre existent. Front a eixe tipus d’educació, Plató concep l’educació com l’art de la globalitat, un art que té una estratègia -la visió de l’ànima del que és apartant-se del que està sotmés a l’esdevenir- i que estableix una doble finalitat: una finalitat teòrica i una finalitat pràctica, és a dir, aconseguir unir els processos epistemològics i els ètico-morals. Per això al text hi apareixen 2 menes d’educació, la dels sofistes i la seua pròpia. Els sofistes responen a la concepció més estesa entre nosaltres que educar és ensenyar coneixements i valors l’origen dels quals és induït des de fora pels educadors. Plató creu que el coneixement no procedeix de fora sinó que ja està dins de l’ànima del subjecte, la qual, durant la seua estada al món metaempíric, ja ha conegut les idees, sols que degut a la seua encarnació en un cos, les ha oblidat en eixe procés. Defensa, doncs, un innatisme de les idees. I l’educació l’entén en tant que procés de rememoració o reminiscència (conèixer = recordar).   Frases que designen la proposta de l’educació sofista:                “Posar visió en un ull cec” → designa el subjecte de l’educació com un receptacle que                                                               ha de ser emplenat amb els coneixements.   Frases que designen la proposta de l’educació platònica:       “Apartar amb tota l’ànima del que s’esdevé” → designa el caràcter negatiu del que ha de                                                                                   ser l’educació, en aquest cas què no ha de                                                                                   ser i que aquesta no ha de preocupar-se                                                                                   de les coses del món material i sensible.     “Enfilar la contemplació d’allò que és i ..... del bé” → l’objectiu de l’educació ha de ser                                                                                   un objectiu doble: generació d’elements                                                                                   teòrics i l’adquisició d’actituds pràctiques                                                                                   virtuoses, ètiques.       “Art de dirigir l’òrgan ... de fer que es gire ... d’adreçar-lo” [al Bé] → estratègia                                                                                   educativa que consisteix en no perdre de                                                                                   vista l’orientació a la qual ha de dirigir-se                                                                                   en darrer terme el coneixement.     L’ànima sana serà aquella que:                               es “girava cap el vertader” →                     L’ànima malalta serà aquella que:       amb “penetració destria allò cap el que es gira” que no és el bé. →     “està forçada a servir a la maldat” →     “no ha estat sotmesa des de la infància a una ràpida exporgació i poda de les       excrecències com de plom que adherides [a l’anima] mitjançant la gula i la       fartaneria” → designa els vicis o defectes d’un creixement oblicu que ha realitzat                                                                              l’ànima durant la maduració de l’individu,                                                                              quedant aquest a mercè dels instints i                                                                              desitjos els quals han passat a dominar                                                                              sobre la part racional. L’home esdevé,                                                                              definitivament, malalt.     “la visió de l’ànima es gira cap a baix”  →  designa la situació de l’individu que és                                                                            incapaç d’autocontrol i està en plena                                                                            davallada cap a la situació en la qual esdevé                                                                            tiranitzat pels seus impulsos, instints i                                                                            desitjos irracionals.     7. Escriu un text adreçat als sofistes, en què tu adoptes el paper i els punts de vista de Plató en relació amb temes com ara el coneixement de la veritat, la política i la manera de concebre l’educació. (Repassa la informació sobre “El pensament de Plató” i sobre els sofistes).  (pàg.62)   Amics del poble i d’aquells que no estan mancats per les seues moltes i grans riqueses de l’oportunitat per assegurar-se els vostre concurs convidant-vos a exercir la més dolça i noble de les funcions que mai un déu ha prescrit com és la d’encarregar-se de l’educació del nostre jovent, esperança i futur de la seguretat i la continuïtat en el temps de la nostra magna i benvolent ciutat d’Atenes. Heu estat acollits generosament per la ciutat que us sap rics i plens en experiències i viatges amb els quals heu adquirit una altura i un saber que no és corrent en els homes de la nostra benvolguda ciutat. La vostra responsabilitat és molta, i el poble, necessitat de consell i capacitat per moure’s entre les arts i les dedicacions de la ciutadania, del qual careix en sobremanera, us ha fet confiança i donat aixopluc. Però no és possible donar-li al poble allò que el poble desitja merament, sinó que allò que cal és educar-lo en les costums i les veritats santes dels avantpassats i que els temps i els déus sempre han beneït. Cal que les vostres ensenyances tinguen com a objectiu la veritat única que sols els déus coneixen i guarden, i que no empleneu d’expectatives alienes a la nostra ciutat, recollides de les vostres àmplies i llargues experiències viscudes pel món conegut, les ments i les oïdes dels nostres innocents i intemperants jovencells. Si la veritat que difoneu és bicèfala i multicèfala, aviat les desventures d’aquest poble arribaran a tocar de les nostres muralles, les quals no caldrà defensar perquè elles soles cauran amb les vostres prèdiques mescla de confusió, vana esperança i  tebiesa en el cor i la ment de la llavor futura d’aquest poble. Sou responsables de la supèrbia que ajudeu a fer créixer en el cor de tothom en establir que “l’home és la mesura de totes les coses”. D’aquesta manera ajudeu a sepultar la Veritat sota els peus dels homes que desassenyadament s’atreveixen, amb els vostres consells, a situar-la sota la terra per la qual caminen. La Veritat queda així aixafada i un hom acabarà convertint-se en centre de tot: ell, les seues ambicions, els seus inabastables desitjos i les seues ànsies de poder, seran opinions i opcions elevades a categoria de veritat, és clar, perquè heu establert que ser i parèixer són coses idèntiques i tot, i que allò que és adequat i recte perseguir, segons el savi consell de cadascú, doncs és allò legítim i decent que cal perseguir, i per tant, igualment just i bo. D’aquesta manera els homes quedem reduïts a dir nicieses tot creient-nos importants, a elevar la niciesa a categoria universal o establir com a fins allò que és fruit dels desitjos i les inclinacions. Però estarem orfes de la Veritat, que sempre ha guiat les nostres vides i caurem, sense ella, en la confusió i el marasme. Els “cecs” seran impulsats als càrrecs màxims i la ciutat quedarà a mercè dels oportunistes que faran de la demagògia que destil·leu, la seua arma més afilada. Els vicis privats s’instal·laran en els llocs públics, i la ignorància tinguda per virtut i mèrit. Els justs seran apartats, i la Justícia rebaixada a convenció segons la sàvia decisió del que les majories consideren just i noble. L’escepticisme que glaçarà la nostra sang degut al vostre estèril i paralitzador punt de vista sobre allò que podem arribar a conèixer, ens portarà a la seua impossibilitat perquè cadascú, convertit en referent únic sobre les coses, no pot rebaixar-se a reconèixer la veritat quan la veu. Tot i que crec que, allò més que heu fet, ha estat prescindir de la Veritat. Els nostres ulls es quedaran cecs i la nostra ciutat serà una ciutat de cecs enmig dels llops que es llançaran sobre nosaltres incapaços de saber, mancats de seny i de capacitat per organitzar la societat en una sola comunitat d’esperit i de cossos. Vosaltres, els sofistes, senyors de la demagògia i la confusió, sou responsables d’esquarterar l’ànima dels atenesos. Sou responsables de la seua feblesa d’ànim. Culpables de la seua desorientació i la seua incapacitat. Culpables de convertir en principis ètics i polítics els apetits i els desitjos de la gent. Culpables de la nostra confusió. De la nostra desorientació. De la nostra destrucció. De la nostra dispersió. De la nostra desaparició. Tant de bo els déus us persegueixen fins enfonsar-vos en l’obscur Tàrtar, fins que la saga divina dimitesca de fer funcionar la roda de la procreació eterna.     ACTIVITATS .... .......   5. Localitza en el text i explica els arguments en què Plató es basa per a afirmar que els filòsofs han de governar la ciutat. (pàg.63)   Les raons que dóna Plató per a justificar que els filòsofs han de governar la ciutat les fa sobre bases de justícia. I així diu que, és de justícia que governen la ciutat perquè, aquells que han estat criats amb una educació selecta al càrrec de la societat, ho han de fer per així retornar l’ajuda que la ciutat els ha donat prèviament educant-los més bé que a altres ciutadans. També ho han de fer perquè ells, que a través de l’educació han arribat a conèixer les realitats, criteris i valors veritables i autèntics, ara saben distingir i menejar-se més clarament entre les opinions, errors i enganys que, de manera acostumada, es tenen per realitats, criteris i valors a apreciar i perseguir. A la vegada, perquè ho faran millor que cap altra persona enxampada en el xarxa d’interessos que han teixit i consolidat les realitats i valors de la societat. També perquè, el coneixement de les realitats i valors metaempírics ens ajudarà a defugir les utopies irrealitzables i ens instal·larà en el món real, lluny de les lluites i les ànsies desmesurades de poder que sols porten les societats a noves i més desgràcies. També perquè els filòsofs, com que no desitgen tenir el poder, perquè no el consideren un bé que hagen de posseir, són -precisament per això- el més indicats i els que, per tant, portaran la societat a la major estabilitat i tranquil·litat, lluny de les lluites d’aquells que sols tenen com a objectiu en la vida l’adquisició del poder com el major bé. També perquè, els filòsofs, educats en una vida de despreniment respecte a les coses materials, han après a estimar la veritable riquesa que dóna una vida bona i feliç, i no la vida basada en la permanent adquisició de riqueses i bens materials, que –amb el pobres al poder- sols acaba esdevenint un càncer de corrupció i lluites que sols porten la societat a la seua ruïna. També perquè els filòsofs han fet de la seua particular manera de viure un gènere de vida que menysprea els càrrecs i els honors que se solen repartir a la societat. Darrerament, perquè són els més entesos pel que fa a tenir una societat ben administrada.     2.4. PROPOSTES DE REDACCIÓ .... ....... 3. L’educació i el govern de la polis. (pàg.64)   La República és el més bell tractat d’educació mai no escrit, si hem de creure les paraules de Rousseau. El capítol VII d’aquest llibre proposa de ben prompte el tema de l’educació, el seu objectiu, les seues relacions amb les idees, la realitat, el coneixement, els valors ètics i també amb la política. Tots aquests elements estan articulats entre ells i serveixen l’objectiu del manteniment de l’ordre social i polític pensat per Plató, a través d’un ordre equilibrat del elements de la societat com els de la construcció que ell presenta com ideal, necessari i convenient a fi d’evitat la degradació i la desfeta social. Si la societat no vol veure’s privada d’una existència ordenada, tranquil·la, harmoniosa i equilibrada, on realitzar els desiderata d’una vida feliç i de dignitat, haurà d’encarar l’educació com una peça fonamental de la seua supervivència futura. O el que és el mateix: no hi ha futur sense educació. L’educació era –ja ho havíem vist- el procés necessari per sortir de la ignorància, per sortir de l’engany i de la trama configuradora d’un àmbit transformat, a poc a poc, en presó. Presó individual, en tant que encadenament de l’individu als propis prejudicis i rutines assumides com a conviccions compartides pels homes que hi circulen; i presó social, en tant que programa i propaga la mena d’idees que han de ser admeses i exorcitza i estigmatitza les que no ho són ni ho poden ser. Però a més d’açò, a més d’estar lligada al procés de construcció de la intel·ligència, l’educació és també un procés de construcció ètica i política. Té com a missió formar millors individus i millors ciutadans. És a dir, fer que la conducta privada i pública dels individus s’ajuste a les normes universals, immutables i eternes que han de presidir la societat. Des del punt de vist privat, fent que l’individu conega quin és l’autèntic bé i fer que actue d’acord amb ell, desprenent-se dels desigs, plaers i inclinacions que l’arrosseguen cap el mal i la conducta desordenada. Des del punt de vista públic, fent que el ciutadà actue d’acord amb les lleis que són una representació de la justícia a la societat, les quals d’acord amb les seues funcions                                      regulativa               ("... s'aplica a aconseguir ..."),                                    integradora              ("... ajuntant amb harmonia ..."),                                    persuasiva                  ("... convencent-los ..."),                                    coercitiva                     ("... fent que tothom faça partíceps ..."),                                    educadora                     ("... fent-ne d'homes així ..."),                                    instrumentalitzadora    (“... per a servir-se d’ells ...”) i                                    estructuradora             ("... de cara a tenir ben lligada ...")                                             podran fer que existesca una confluència d’interessos suprems, una societat on siga possible viure en l’harmonia i la concòrdia mútua, que possibilite la participació de tots perquè l’estabilitat del tot social està en funció de l’esforç, la intel·ligència i el treball de cadascú. I sols d’aquesta manera es podrà parlar de justícia, dirà Plató. Dubtem, però, si també serà possible parlar de llibertat, igualtat, respecte i felicitat.  D’una altra banda, sembla que cada vegada es va dibuixant més clarament que Plató considera l’educació com lligada a la política, i aquesta, com una activitat especialment dirigida a la formació d’una particular classe d’individus: els futurs filòsofs-governants. Per la seua educació intel·lectual, pel seu coneixement de realitats i valors alternatius, per l’educació en el desprendiment, en una ètica de l’ascetisme i la renúncia, Plató pensa que l’educat en la filosofia ha de ser el qui tinga les regnes de la societat. L’educació no és universal, però és imprescindible, segons ell. Doncs és la saviesa –aconseguida mitjançant un procés d’educació- i no pas la ignorància, la que deu guiar el futur de la societat. De totes les societats.      4. Filosofia i política (pàg.64)   La filosofia és, segons Plató, el camí de la veritat i la contemplació de la veritat. Un camí que necessita d’esforç i ajuda, però que té les seues compensacions. Ens porta a l’adquisició dels conceptes i nocions fonamentals que ens porten a l’harmonia i equilibri interior i així mateix ens capacita per a realitzar les funcions socials i polítiques amb la preparació i l’experiència necessàries per arribar al bon govern de la societat. Cada vegada es dibuixa més nítidament, en Plató, que sols mitjançant una preparació en el coneixement i en la saviesa hi ha la garantia de la continuïtat de la polis com a projecte de futur. I que la sort del bon govern està lligada al coneixement de les idees i a la formació de l’individu que es prepara per a la seua visió i contemplació. El filòsof té, indubtablement, més possibilitats que no pas el polític que ha estat educat al marge del coneixement de les Idees o Formes. Sols ell, i no pas el polític, pot conduir la ciutat i l’individu a l’aconseguiment d’una vida ordenada, i aconseguir l’harmonia i l’equilibri entre els ciutadans sobre les bases del coneixement de la Justícia i el Bé necessaris per a una vida feliç i virtuosa. Si, pel contrari, l’home s’aparta d’aquest coneixement i es dedica a la persecució del poder, la riquesa o la possessió de bens materials, el més probable és que siga posseït per l’ambició, la cobdícia i tota aquella mena de desigs i plaers insaciables que sols el porten a una vida desordenada i alienada, a través de la qual l’home es converteix en un esclau de si mateix, a mercè dels seus capricis i instints més baixos i primitius, incapaç de moderació i entregat a perjudicar-se i a perjudicar els demés. Un home així sols pot produir dany a sí mateix i a la ciutat, si arribara al seu govern. Si això ocorregués, sols l’acostament i la seua conversió a la filosofia podrien fer que la ciutat gaudira d’un bon i savi govern. Sols de la seua mà, a través del filòsof-governant o del governant-filòsof es podria arribar a una vida comunitària on adquirir l’equilibri i l’harmonia internes i externes i, en definitiva, on poder realitzar els desiderata de justícia, bondat i felicitat.     5. La concepció platònica de l’Estat i del bon govern (pàg.64)   En arribar a la part dels textos que estem comentant, veiem que no hi ha suficients elements per a arrodonir una concepció de l’Estat, però si algunes pistes per a extreure alguns dibuixos de la seua concepció. Així, per exemple, ens diu que l’edifici d’un Estat com cal i el seu adequat govern reposen sobre l’educació, la qual cosa significa que el context de l’educació és la societat, que l’educació és per a la ciutadania, per arribar a ser bon ciutadà i el que és més important, educació per a formar aquells que tenen les aptitud i habilitats apropiades per a dirigir el destí de la ciutat, de l’Estat. Sols el bon Estat i l’Estat just és aquell que gaudeix d’homes bons i justos, i per a això cal que l’Estat s’ocupe de la seua formació en la bondat i en la justícia. Mai ningú com Plató ha menyspreat tant la ignorància i ha lloat l’amor al coneixement i instat els homes a la recerca de la veritat, ja que sols el coneixement del Bé i la Justícia, constitueixen els eixos centrals de la societat i de la vida humana. I tota ignorància té una teràpia: l’educació, l’educació en aquestes idees i valors fonamentals. I no pas la repressió, que a la llarga es torna contra la societat. Si eduquem l’home en els valors adequats, com els que hem esmentat, no hi haurà a l’Estat grans problemes. I la seguretat i la tranquil·litat dels seus ciutadans assegurades. Però, la fòrmula de Plató no arriba asemblar-nos una fòrmula fundada en aquests valors que ell proclama com a bons, justos, excel·lents i superiors. En altres llocs de la seua obra, Plató ha deixat fora de l’educació una classe social –la dels productors- (es veu que la seua naturalesa no forma part radicalment d’entrada de les “millors naturaleses” a les que diu que “cal forçar per arribar al coneixement”. L’educació no és educació per a tota la ciutadania, sinó sols per a aquells pocs, dels quals l’Estat es farà càrrec, per a que siguen promocionats als llocs de més responsabilitat, d’acord amb la seua capacitat i intel·ligència demostrades, configurant així les bases per a un govern dels intel·ligents i més preparats. Una élite que decidiran en cada cas què fer i com actuar millor. Com que açò sols es pot fer mitjançant un procés de selecció en base a un criteri, i que aquest criteri és la seua naturalesa pròpia, que en el cas de la classe productora és feta de plom, llavors hem de deduir que eixe és el motiu pel qual aquesta ha estat  eliminada d’aquest procés. Per tant, és clar que sols les altres dues classes, els guardians i els governants) que tenen naturaleses distintes a l’anterior -argent i or– , seran les úniques que són bàsicament promocionables, i sense a penes excepcions, a la defensa i el govern de la ciutat, és a dir, a formar part de l’élite governant. D’aquesta manera la racionalitat (to logistikón), esdevé una característica únicament atribuïble a l’élite; i les altres dues, pertanyents a l’emoció o part emocional (to timoeidés i to epizimetikón) i contraposades a la raó, seran les característiques pròpies dels guardians i dels productors. Els primers, els governants, tindran la virtut moral de la prudència (frónesis); els restants, la de la fortalesa o valor (guardians) i la temperança (productors). Després d’açò, ¿caldrà dir que el seu sistema de pensament, que involucra una teoria de l’Estat i de les classes socials, no està cuinat amb els ingredients del que algú ha anomenat com Racionalisme Oligàrquic? (veure el meu escrit de l’any passat sobre el Racionalisme Oligàrquic / es troba a  http://www.oocities.org/alquibles/salvador).     BLOC 3: CRITERIS DE SELECCIÓ DE LES MATÈRIES PER A L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF. CAPTS. VI-VII   CAPÍTOL VII: PROPOSTES DE REDACCIÓ ... ...... 3.- La perplexitat, origen del filosofar (pàg. 70)   Filosofia significa  “amor a la saviesa” i filosofar és el moviment de la intel·ligència o ànima (consciència, raó, individu, ésser humà o persona) quan aquesta recorre el camí que l’ha de conduir a la recerca i a l’encontre de les veritats i realitats fonamentals dignes ser perseguides per aquell que vulga anomenar-se home. La filosofia és, també, la disciplina que s’ocupa d’aquelles qüestions que constitueixen l’àmbit específic de l’intel·ligible i comprensible, raons últimes de la realitat que l’home ha d’arribar a comprendre i contemplar, perquè ella, la filosofia, és la que defineix la característica més important i valuosa de l’ésser humà, i el seus objectes –les idees- els qui donen el més elevat sentit a l’existència humana, fins i tot que l’existència puga ser anomenada com a tal. Plató ja ens havia dit que l’ànima de l’home és aquella entitat que coneix, que havia estat, abans, en l’Hades i que, en ell, havia conegut les idees. Sols que, ara, havia arribat a oblidar-les degut al procés tan dificultós com el representat per l’encarnació en un cos, al qual considerava més un inconvenient i una presó que altra cosa. Però el coneixement, malgrat l’oblit i les dificultats, es pot recuperar, ja que quasi res no és impossible i sempre hi ha una possibilitat de redempció per a l’home –podríem dir de manera optimista- i, amb ell, la construcció d’una vida justa, bona i feliç. Ara bé: eixe coneixement –per les indicacions que Plató ens dóna al text- no pot prescindir dels instruments del cos, els quals constitueixen, per al nostre pensador, la condició necessària encara que no pas la condició suficient del coneixement. I és que aquest s’ha de realitzar a través de l’observació, la qual cosa, donat que es realitza mitjançant els òrgans de la percepció i aquest són òrgans pertanyents al cos (element format de matèria corruptible i sotmés a la degeneració), provoquen deformacions i errors que ens porten, de manera molt evident i clara, a posar-los sota sospita. Uns elements que ens porten a l’error i l’engany no poden ser els instruments adients per a portar-nos al coneixement de les realitats abstractes i ideals. Però en ells hi ha l’origen del pensar. Com que ens porten a percepcions errònies, podem extraure de la seua constatació, interrogants que ens ajuden a sortir de la perplexitat en què les percepcions errònies ens col·loquen. És com si l’error fos la condició de la veritat i sols a través d’aquell es pogués expressar aquesta. Hi ha percepcions com les que Plató addueix al text que ens col·loquen en una situació ben empipadora i curiosa, a la vegada, perquè allò que sembla clarament percebut, quan es posa en relació a una altra cosa, llavors sembla que no ho és. Determinades percepcions -sensacions caldria dir més correctament- apareixen com essent una cosa, i a la vegada distinta, en alguna forma, dimensió o qualitat. I clar, això és un desafiament molt fort per a la comprensió de la realitat que no pot ser constatada com tenint unes qualitats determinades i, a la vegada, les qualitats oposades. Però, açò que sembla un problema, un problema propi dels que aparentment sols es donen en el món material, el món sotmès al canvi i a l’esdevenir (el del no-ser, com deia Parmènides), és en realitat, l’inici de la possible solució, perquè la perplexitat en què deixa sumida la ment (o ànima), l’esperona a cercar una sortida per a aquest embolic o atzucac. D’aquesta manera, la ment inicia el camí del seu enlairament i pot acabar en l’àmbit de les realitats abstractes i immaterials, arribar fins el coneixement i contemplació de les idees (i els valors) eternes i immutables.     BLOC 4: LES 5 DISCIPLINES MATEMÀTIQUES. CAPTS. VIII-XII   CAPÍTOL VIII: L'ARITMÈTICA ACTIVITATS   5.  Explica l’argumentació del text mitjançant la qual s’arriba a la conclusió que l’aritmètica i el càlcul són indispensables al filòsof per a “emergir d’allò que s’esdevé per raó d’abastar allò que és”. Comença explicant breument el significat d’aquesta metàfora.  (pàg.80)   La metàfora “emergir d’allò que s’esdevé per raó d’abastar allò que és” és equivalent de  l’actitud que cal tenir en tota indagació de cara a l’obtenció del veritable coneixement, el qual no té com a finalitat ocupar-se de les coses materials i les seues propietats concretes, dels objectes i les seues característiques específiques del món sotmès al canvi i l’esdevenir; sinó de les essències o idees, sobre les quals reposa l’autèntic saber; de les primeres, sols podem obtenir opinions i error, coneixement subjectiu i relatiu, sobre les segones saber absolut, veritable i immutable.   L’aritmètic i el càlcul són necessàries per arribar al coneixement abstracte i de les idees: 1) perquè la realitat, considerada una, sempre és possible veure-la com a plural i com a contenint elements diversos (no sense l’aparició d’una certa perplexitat), elements que desfan la suposada unitat del objecte. 2) perquè en produir aquesta perplexitat, consistent a dir que les coses són unes i a la vegada múltiples, fan intervenir la reflexió i la intel·ligència (enteniment o discerniment), l’única manera de desfer la perplexitat. 3) perquè el nombre i el càlcul –l’aritmètica- és un exercici que ens pot portar a considerar els nombres i les seues relacions amb independència de les realitats materials de les quals s’extreuen eixes relacions. 4) perquè no sols pot considerar el nombre i les seues relacions com a tals, sinó que també ens faculta i entrena per aconseguir els objectes darrers del coneixement com són les idees o essències. 5) perquè, a més, és útil i convenient a les finalitats que la vida política i social persegueix, com són les de l’ordre, equilibri i harmonia socials, així com la cultivació necessària de cara a la defensa de la comunitat entrenant-se en la “ciència” de la guerra. 6) perquè la seua cultivació fa els homes més àgils i desperts a l’hora de discórrer, tant si són ràpids com lents en la seua reflexió. 7) perquè no hi ha cap ensenyament que exigesca més esforços que ell. 8) perquè ens ajuda a allunyar-nos del que és sotmès a l’esdevenir i ens ajuda a girar l’ànima cap el veritable, cap a l’essència.   [A propòsit de la perplexitat sobre el que és considerat un i apareix també com essent dos o més, l’altre dia Bernat Sòria, a la seua conferència sobre Bioètica: Límits morals i ètics en la manipulació genètica, va parlar de la perplexitat que a la llum de la teoria de l’ànima apareixeria quan en un òvul fecundat  (que si donava un mascle tindria l’animació immediat i si era una femella ho faria al 8 mesos, segons Santo Tomàs; o seria immediatament animat, segons la nova fórmula de l’església catòlica, la qual cosa és més que dubtós per a la ciència), en compte de donar un ésser viu es partira en dos i donara bessons. Cadascun d’ells, segons ens diu la genètica, té una dotació genètica completa i és, per tant, un individu complet i, per tant, diferenciat de l’altre. No és un clon i cadascun té unes característiques pròpies i diferenciades. Però segons la percepció feta per la religió del problema, quan l’òvul iniciara la bipartició, cosa que no s’efectua sinó transcorregut un temps després de la fecundació de l’òvul, quina de les dues parts s’emportaria l’ànima? quina es quedaria sense ànima? quin dels dos seria un ésser humà i qui no? Com esbrinar qui és el que posseeix l’ànima? Com saber qui és el que no la posseeix? Les conseqüències pràctiques d’un problema teòric antic, el de la unitat-pluralitat, sembla que retornen, una i altra vegada, com les històries d’un malson. I les conseqüències finals só que degut a la interferència d’una església els embrions congelats no poden ser utilitzats, al menys durant les 8 primeres setmanes, en la investigació científica per a intentar obrir esperança en la teràpia de malalties fins ara incurables com la diabetis, el càncer, etc. sota l’excusa que estariem cometent homicidi en actuar contra un embrió com si es tractara ja d’un ésser humà.]     CAPÍTOL XII: L'HARMONIA PROPOSTES DE REDACCIÓ   Plató i l’astronomia (pàg. 89)   En la seua recerca d’aquelles disciplines que han de configurar el motlle educatiu del futur filòsof-governant, Plató exposa el punt de vista de qui fa una aposta per l’astronomia en tant que ciència que ha de formar part d’eixe “curriculum”. Però la seua proposta no consisteix en defensar l’astronomia empírica, sinó l’astronomia que se serveix de la geometria i la matemàtica, perquè sols elles la poden convertir en una disciplina que ajuda l’individu a elevar la intel·ligència fins a l’àmbit de l’intel·ligible, l’àmbit de les entitats abstractes, els moviments perfectes i les proporcions i les relacions perfectes entre els cossos celests. En definitiva, cal que l’astronomia capte a través de la raó i el discerniment, no les realitats sensibles que decoren i embelleixen el firmament, sinó les realitats que apareixen a la intel·ligència quan aquesta fa ús de conceptes que presideixen els objectes celests i les seues relacions, tals com “moviment regular”, “moviment uniforme”, moviment perfecte” i deixa a banda l’observació dels cossos celests tal i com fa l’astronomia empírica a l’hora d’explicar els moviments reals dels cossos celests.  Com que també en aquest nivell, el de l’experiència, es produeix una paradoxa o perplexitat, consistent en què els planetes semblen, a l’ull de l’observador, descriure moviments erràtics en les seues trajectòries (planeta significa errant), efectuant moviments de retrocés en el seu recorregut [cosa impossible a la llum d’una concepció platònica basada en què el cercle és la figura geomètrica perfecta, desenvolupada per un punt o un cos que efectua un recorregut fins trobar-se en el mateix punt del qual ha partit (idea de repòs)], Plató, que entén que aquesta és una mostra més d’allò que ocorre en el món empíric constitutiu d’un no-saber, d’un coneixement equivocat i erroni, donat que es tracta d’un món sotmès al canvi i a l’esdevenir sobre el qual no hi ha saber sinó mera aparença, convida a tothom a “salvar les aparences”, a explicar com es que es produeixen aquesta mena d’aberracions en l’observació i quina seria la solució correcta en l’ordre de la producció de les realitats astronòmiques que segueixen models o patrons de perfecció, regularitat, d’exactitud, d’uniformitat o immutabilitat (sempre iguals), etc. En definitiva, de com es representa i funciona el sistema celest que ho deu fer de manera distinta a com ens ho mostra la percepció sensible, l’astronomia empírica. El salvar les aparences sols es pogué fer sobre la base de la comprensió conceptual del món per part dels grecs, que era mer sentit comú, situant la Terra en el centre de l’univers conegut, i la resta de cossos girant al seu voltant. A partir d’aquí, i prenent els conceptes de cercle, moviment circular, moviment perfecte, moviment uniforme, com l’instrumental adient per a solucionar el problema, Ptolomeu (s.II) dissenyà un model en base al que s’anomenava epicicles, el qual faria explicable eixe aparent retrocés dels planetes del qual hem parlat. Els planetes, a la vegada que avançaven, farien circumvolucions al voltant d’un punt imaginari. Els seus satèl·lits, girarien al seu voltant en tant que centre. I els planetes a la vegada recorrien una trajectòria descrivint un cercle al voltant de la Terra. Així quedava resolt el problema, i les aparences salvades. Els moviments que descrivien serien perfectes: és a dir, les òrbites cercles concèntrics perfectes; el seus moviments regulars; la seua velocitat constant i uniforme. I tot avalat per càlculs matemàtics que permetien fins i tot predir, amb prou aproximació, el moviment de les trajectòries dels planetes. Qualsevol desviació o inexactitud havia de ser imputada a l’experiència, a la visió, i no pas a la descripció del món proposada, la qual era captada per la intel·ligència de manera absolutament clara, convincent i necessària, a més d’harmoniosa i bella.