J. J. ROUSSEAU
Context històric i polític
Aquest context es caracteritza pel següent:
1) El Tractat d’Utrech (1713), que suposa la renúncia de França a continuar mantenint la seua influència en el continent europeu, i
l’assumpció, per part d’Anglaterra (England), del paper de potència hegemònica, la qual cosa implica:
a) El control sobre els afers europeus.
b) El predomini marítim a través d’una potència armada.
c) El control sobre les rutes marítimes d’Europa i Amèrica.
d) El privilegi d’establir relacions comercials i de negoci amb caràcter preferencial.
e) L’inici d’establiments colonial que li permetran la futura configuració de l’Imperi.
2) Consolidació de les monarquies europees:
a) A England, els Hannover (Jordi I, Jordi II i Jordi III) amb l’arrelament dels sistema parlamentari.
b) A França, Lluí XIV i Lluís XV, que donaran pas a la revolució francesa.
c) A Espanya, Felip Vé, el qual amb un projecte de centralització política (còpia de França) es carregà el tarannà
federalista dels Països de la corona d’Aragó (abolició del Furs de València [1707], Aragó [1707], Mallorca [1715] i
Catalunya [1716], rematant així la seua decadència iniciada al segle XV. És també el període de Ferran VI i, sobretot,
de Carles III, autèntic model de dèspota il·lustrat.
d) A Prússia, Frederic II, que escampà els seus territoris a costa de Polònia, la nació veïna
3) Independència de les colònies angleses d’Amèrica del Nord i proclamació de la primera constitució escrita (Virginia,
4/VII/1776).
4) La Revolució Francesa, que acabà amb la monarquia de Lluís XVI; i la proclamació dels Drets de l’Home com a primera
mesura.
Context económico-social
1) La Revolució Industrial és, sense cap dubte, el fenomen més important i cabdal d’aquest període, les conseqüències de la qual
encara incideixen avui de manera molt forta en les societats modernes.
Els intrafenòmens més importants podrien ser aquests:
1.1.- El pas d’una economia basada en la terra a una economia basada en els jaciments d’hulla (a Escòcia o Scotland); la
Revolució Industrial es posava en marxa en utilitzar com a combustible l’hulla en comptes de la fusta.
1.2.- Aparició del ferro fos amb el millorament de les màquines en la indústria pesada.
1.3.- Desenvolupament de la indústria tèxtil, origen de la Revolució Industrial que introduí la maquinària en la multiplicació
dels seus processos, utilitzant l’energia hidràulica, primer, i la màquina de vapor, després.
1.4.- Utilització de mètodes de producció capitalista.
1.5.- Substitució de la mà d’obra per l’energia de la màquina.
1.6.- Augment espectacular de la productivitat.
1.7.- Procés de centralització industrial (Birmingham, Manchester, Leeds, Newcastle i Glasgow).
1.8.- Obertura de nous mercats
1.9.- Aparició en escena de dues noves classes socials:
a) la burgesia, promotora de nous canvis i detentora del capital.
b) el proletariat, que representava la força del treball.
Ambdues classes són, per una altra banda, l’expressió màxima de la contradicció en què la societat es veu
embolicada.
2.- Modernització de l’agricultura amb:
a) L’aparició del sistema de rotació de conreus.
b) Selecció de les llavors.
c) Introducció en aquest àmbit de la maquinària.
3.- Expansió demogràfica.
Context científic
Aquest context està presidit per la influència enorme d’un home, Isaac Newton, i els seus Principis (Philosophiae naturalis principiae mathemàtica), que és un atac directe a la visió de Descartes d’un món estructurat sobre la base explicativa de la Teoria dels Terbolins. Aquesta teoria estableix que, en el món, els cossos, satèl·lits i planetes, giren al voltant dels altres arrossegats per un terbolí. El terbolí més gran té en el seu centre al Sol, i fa que els planetes giren al seu voltant.
Newton, que representa la culminació d’un procés iniciat per Copèrnic i continuat per Kepler i Galileu, substituí l’explicació aristotèlica d’un món governat per un Primer motor (Primum móbile), per una teoria –la de la gravitació universal- que establia que l’univers funcionava segons una llei natural sense exigir una aplicació contínua d’una força, i que sols necessitava la intervenció divina per a la seua creació i moviment inicial. Més tard, Laplace prescindiria d’aquest últim suposat.
Segons Bernal, la seua aportació més important fou el seu mètode –el càlcul infinitesimal-, el qual seria durant els 200 anys següents la clau per a resoldre matemàticament els problemes físics. D’aquest amanera es podia trobar la posició d’un cos en un moment determinat si arribàvem a conèixer la relació entre la seua posició i la seua velocitat, o l’índex de canvi de velocitat en qualsevol altre instant.
Context cultural
En aquesta època la cultura està al servei de la propagació de les idees científiques.
Una pedra fonamental per a l’estímul en la recerca científica i la divulgació dels coneixements, propiciant l’acostament i l’intercanvi en els coneixements, ho foren les Acadèmies, les quals imitant els models de la Royal Society o l’Academie d’Arts et des Sciences apareixeran per diversos països d’Europa.
En aquesta època es manifesta també una gran afany educador, basat en un optimisme sobre la natura humana el qual farà que es critique el concepte clàssic d’educació i que es proposen nous models. Sols mitjançant l’educació es creu que es pot reformar l’home i la societat. Aquesta serà una opinió àmpliament compartida per molts.
Un altre tret d’enorme importància el constitueix la crítica de la religió cristiana per així poder arribar a la secularització de la cultura En aquesta feina s’ocuparien la majoria de les ments de l’època. El Papat, la Inquisició, els jesuïtes, etc., esdevindrien el centre d’atenció de les ires i les crítiques (a França i a Espanya, sense anar-hi més lluny, serien foragitats els seus confrares).
Curiosament Rousseau serà un dels pocs il·lustrats que no mantindrà una actitud bel·ligerant contra la religió. En canvi, Montesquieu, a les seus Cartes perses (Lettres persannes), Bayle, en el seu Diccionari histórico-crític (Dictionnaire historique et critique), o Voltaire a les seues Cartes filosòfiques (Lettres philosophiques), no deixaran, com col·loquialment es diu, “estaca en paret”.
A England i Scotland, en un to més moderat, i sobre la base de la separació de poders entre l’Estat i l’Església, s’està per la tolerància, tal és el cas de Locke (Carta sobre la tolerància), la defensa d’una religió natural com postula Clarke (que defensa una opinió molt estesa que es coneix com teisme) i la crítica que des de posicions filosòfiques en fa Hume, el qual amb el seu escepticisme declararà l’irracionalisme de tota religió.
Però un dels productes culturals més importants de la cultura europea del s.XVIII és l’Enciclopèdia (Encyclopédie) Promoguda per Diderot i d’Alembert, i , i llargament perseguida per la censura, intentà ser l’exposició dels aconseguiments més importants fins aleshores mai no realitzats per l’home en els àmbits de les ciències i la tècnica. L’Enciclopédye fou, amb els seus encerts, errors i mancances, amb els seu decidit enfrontament contra l’Església i també amb la seua submissió als poder establerts, però, sobretot, amb la fe en la Raó i el rebuig per la Teologia, la Bíblia del nou liberalisme, unint-se al pensament lliure, la ciència, les manufactures i la doctrina del laissez faire.
Context filosòfic
El clima filosòfic en el que Rousseau es desenvolupa és el de la Il·lustració, que a Alemanya (Deutschland) rep el nom d’Aufklarung, i a Italia, el d’Il·luminisme.
La Il·lustració sembla tenir el seu origen a la Gran Bretanya, però en passar a França fou aquí on adquirí forma i des d’on es va escampar a tot el món fins arribar a Amèrica.
La Il·lustració és un corrent cultural caracteritzat per la revisió, a la llum de la raó i l’experiència, de la concepció del món i de l’home en tots els terrenys. És la culminació o eclosió del grandíssim esforç realitzat pels homes del Renaixement i del s.XVII. A la seua base hi trobem:
1) La creença en el progrés del gènere humà, que la societat pot ser canviada indefinidament d’acord amb els principis de
la raó. La Història n’és un exemple.
2) Confiança en la raó, en que els criteris de la ciència poden ser aplicats a totes les zones del saber.
Aquesta primera idea, la idea de progrés, esdevé central i impregna d’optimisme tot el s.XVIII. Aquest optimisme està basat en:
a) Confiança en què l’individu, guiat per la seua raó i no pas per l’autoritat religiosa, és el fonament de la moral i la
psicologia.
b) Que aquest mateix individu és qui ha de guiar l’economia i no pas l’Estat.
c) Que és, en definitiva, la indagació individual i no pas la revelació qui fa l’home amo de l’univers.
La idea de progrés s’escampa perquè el nou saber, la ciència, dóna seguretat i utilitat, de manera que la ciència revoluciona la societat. Com havíem dit que la raó era el mitjà per a l’aconseguiment del progrés, si l’aplicàvem ara al món social, llavors seria possible fer una ciència de la societat, és a dir, convertir els problemes polítics i socials en objecte d’estudi científic.
A l’època moderna, la noció de progrés apareix amb Fontenelle, es perfecciona en l’Abat de St.Pierre i triomfa amb Vico. Aquesta noció és acceptada pràcticament per tots els il·lustrats. Únicament Rousseau no acceptarà de manera acrítica i irreflexiva, com fa quasi tothom, la identitat entre progrés i optimisme racionalista, la qual cosa juntament amb el sentiment religiós que manifestava, el col·loca en una situació una mica diferent als altres il·lustrats, però, això sí, dins el moviment general de la Il·lustració i, evidentment, lluny del pensament conservador o clarament reaccionari d’un De Maistre.
Coetanis amb la Il·lustració i amb profundes relacions amb ella tenim al moviment empirista o Empirisme, i també a la filosofia de Kant.
L’empirisme és un moviment que enllaça amb una tradició que va des d’Ockam (s.XIV), Bacon (s.XVI), Hobbes, Locke i Berkeley (s.XVII) i Hume (s.XVIII), passa per la física de Newton (s.XVIII) i arriba fins Bertrand Russell (s.XX) als nostres dies. La seua preocupació no és únicament fer una crítica de l’intel·lecte; no és, doncs, una preocupació filosòfica exclusivament, sinó que, de manera semblant al Racionalisme continental (Descartes, Espinosa i Leibnitz), s’aboca cap els problemes típicament humans (problemes d’ordre físic, moral, polític i religiós) per, així, amb la crítica racional dels valors tradicionals, alliberar la raó humana de cadenes que, com les que representen els dogmatisme eclesiàstics, constitueixen autèntiques camises de força que constrenyen la raó i l’individu (per a un estudi global i no excessivament llarg sobre l’Empirisme i Hume, consulteu la Breu història de la filosofia, DDAA, ed.Columna, pp.118 i següents).
Per la seua banda, Kant (i els intel·lectuals alemanys amb ell), enmig d’una atmosfera hostil que de vegades els feia aparèixer com a sospitosos o perillosos elements socials, aconseguiren estar a l’altura de les circumstàncies, encarant els problemes del seu temps i atenent les problemàtiques més urgents i bàsiques amb solucions, de vegades, radicals. Entre aquests problemes, per exemple, es troba el de la llibertat, autèntica maldecap de la filosofia del posterior segle XIX.
Biografia telegràfica de Rousseau
Nom: Jean-Jacques.
Cognom: Rousseau.
Data de naixement: 1712.
Lloc: Ginebra.
Data del seu decés: 1778
Professió: preceptor, compositor i escriptor.
Estat: amistançat amb Térèse Levasseur durant 25 anys, amb qui, finalment, va maridar.
Fills: cinc; tots abandonats en la borderia per no poder-los mantenir.
Condició econòmica: més aviat pobre.
Adscripció de classe: classe mitjana urbana:
Personalitat: emotiva, amb tendències romàntiques. Hipocondríac i paranoic.
Religió: al principi protestant Als 16 anys abjura per fer-se catòlic, però més tard retorna al protestantisme (1754) No obstant
aquest profund sentiment, fou sempre un rabiós anticlerical.
Avatars: fou perseguir a causa de les seues idees per:
a) El Parlament de París (1762) què cremà el seu llibre l’Emili, havent de fugir d’aquesta ciutat i exiliant-se a
Suïssa.
b) La ciutat de Ginebra, que condemnarà les seues obres El contracte social i l’Emili (1763), i l’acollí sota la
protecció del rei de Prússia a Neufchatel.
c) L’Arquebisbe de París (1766).
d) El filòsof Voltaire, que veu en el seu Discurs sobre la desigualtat tota la força de les idees revolucionàries,
exiliant-se ara cap Anglaterra (1766), a casa del filòsof D.Hume.
Obres fonamentals
- Discurs sobre les ciències i les arts, amb la què guanyà el premi de l’Acadèmia de Dijon (França).
- Discurs sobre els orígens i els fonaments de la desigualtat entre els homes.
- El contracte social.
- L’emili, o de l’educació.
- Confessions.
El Discurs sobre les ciències i les arts (breu resum)
Aquest primer discurs obtingué, com ja hem dit, el primer premi de l’acadèmia de Dijon, l’any 1750. Representa una actitud precisa, peculiar, front a les idees dominants del seu temps: és la no acceptació de l’optimisme racionalista respecte de la marxa de la civilització. LA tesi fonamental d’aquest discurs és la següent: el progrés tècnic i material és evident, però el moral i cultural és més que problemàtic. Des d’aleshores l’escissió d’ambdues esferes –ciència i moral, tècnica i cultura- ha quedat reconeguda, i ja mai més, els dos àmbits, no han tornat a confluir. Progrés material (o desenvolupament tècnic), i progrés humà (o moral i cultural) no són pas la mateixa cosa ni es poden confondre, com en general han fet els defensors de la teoria del progrés.
L’error més evident de Rousseau, en aquesta primera obra filosòfica, és el de fer culpables de la corrupció humana a les arts i a les ciències. Després Rousseau canviaria el punt de vista i adreçaria els seus atacs contra la mateixa societat, i no pas contra la tècnica.
El Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes (breu resum)
Ara, en aquest 2n Discurs, podem dir que la noció fonamental és la següent: la natura humana és coberta i distorsionada per les institucions polítiques i socials existents. Ella és la mesura de la corrupció d’aquestes mateixes institucions, i la que subministra una base per a la moral.
La natura humana, per a Rousseau, té una història i pot anar canviant. Comença en l’estat de natura, pressupòsit comú a molts autors, com per exemple Hobbes i Locke. Però, aquest estat de natura no és pas quelcom real, sinó una ficció teòrica, una pura hipòtesi (en Locke, l’estat de natura no remet als orígens, sinó que és simplement un recurs per establir un contrast amb l’estat civil. En Hobbes, és una excusa per a legitimar el poder absolut i de l’Estat, suposada l’anarquia imperant que presidiria aquest estat originari de natura).
Aquesta hipòtesi –la de que hi havia existit un estat semblant- li permetrà de comprendre:
1) Com l’home ha sortit de l’estat de natura.
2) Per què l’home ha permès que s’instauraren societats desigualitàries.
A l’estat de natura, els homes serien potencialment racionals, encara que farien un ús mínim de la raó La seua existència seria molt semblant a la de les bèsties i, en aquest estat, sols podrien desenvolupar impulsos naturals i irreflexius, alguns dels quals com l’amor de si mateix no es contraposen, encara que així ho puga semblar, a la simpatia i a la compassió.
A diferència de Hobbes, no es tracta pas d’un situació de lluita de tots contra tots, sinó d’un estat de naturalesa on l’home pot viure una existència feliç, dotat com està d’un bondat innata i sentiments altruistes (els ja esmentats compassió, pietat, simpatia, etc.). Justament per l’existència d’aquests sentiments altruistes podem dir amb Mc.Intyre que aquest estat de natura no és pre-social.
En aquest estat de natura els homes serien amorals, és a dir, els homes no serien capaços d’efectuar distincions sobre la justícia i la injustícia, per exemple, ja que encara no hi existeix la propietat.
Aquesta etapa, la de l’estat de natura, fou una etapa, tal vegada, que generà més felicitat sobre la terra que cap altra. Els caps de família es reunien en empreses comuns, de cacera i pesca, i es repartien el fruit del seu esforç Vivien en petites comunitats en base a la solidaritat i guiats pel costum.
Però rere l’estat de natura ve la vida social. Una vegada apareix l’agricultura i l’explotació de la mineria, s’esdevé que uns acumularen riqueses i d’altres no. A la base d’aquesta possibilitat està l’aparició de la propietat privada i el creixement de la riquesa, què ràpidament portaria a la desigualtat, a l’opressió, a l’esclavatge, al robatori i a altres crims.
Aquest estat de coses necessitava de la instauració d’institucions polítiques i legals. Aquestes institucions, com diu Locke, foren establertes per a la protecció de la propietat privada, si bé en el fons, per a Rousseau, aquelles institucions no tenien cap altre objectiu que el de defensar la propietat privada dels rics. El que resulta estrany és que, en arribar a aquest punt, Rousseau no extraga d’aquestes premisses la conclusió lògica a què aquestes ens aboquen: la necessitat de la seua immediata abolició, és a dir, de l’abolició de la propietat privada. Això no obstant, considera que aquest és un procés irreversible. Amb açò, doncs, la porta per a la crítica de la pedra angular del liberalisme econòmic restava definitivament oberta.
Per una altra banda, a la base del manteniment de l’existència col·lectiva es troba el contracte social. Aquest posarà fi a les discòrdies, a la guerra de tots contra tots en la societat, però no acabant amb les desigualtats, sinó beneint-les. D’aquí que aquest contracte siga no un “bon contracte” com el de Hobbes, sinó un “mal contracte”, un “fals contracte”, un contracte “imposat per la força” El contracte social proposat per Rousseau deixarà, doncs, l’“estatus quo” social inalterable.
La sortida a aquest problema la donarà Rousseau en les seues obres El contracte social i l’Emili, les quals expressen el restabliment d’un individu i una societat que s’han corromput i que ara, mitjançant l’educació i la construcció d’un sistema social que defense la propietat privada, les llibertat ciutadanes i la realització de la voluntat general (que deurà realitzar-se fins i tot a costa de la voluntat individual) podran arribar a realitzar la comunitat de valors més elevada i la civilització que tothom anhela i desitja.
Darrerament, ja sols ens queda per dir, encara que açò siga quelcom marginal al tema, que el valor del Contracte social fou enorme i va influir en:
1) Els revolucionaris francesos del 1789.
2) La Comuna de París de 1870.
3) Els comunistes del segle XIX.
4) Els socialistes i sindicalistes de diverses èpoques.
S.Llàtzer, 1993
Bibliografia
Grimsley, R., La filosofia de Rousseau, ed. Al. Universitat.
Ginzo, A., La Il·lustració francesa entre Voltaire i Rousseau, ed. Cincel.
Giner, S., Ha del pensament social, ed. Ariel.
Bury, J., La idea de progrés, ed Alianza.
Mc.Intyre, Ha de l’Ètica, Ed. Paidos.
Documentals
El segle de les llums, de la sèrie El triomf d’Occident
L’harmonia dels móns: Kepler, T.Brahe i Newton, de la sèrie Cosmos.
Holanda al segle XVII Galileu i Huygens, de la sèrie Cosmos, cap.3.
El cor d’Occident, de la sèrie El triomf d’Occident.