ELS SOFISTES

El segle Vé  és el punt de partida que origina un gran moviment educador que arribarà fins el s.IV a. de C. Aquest moviment fou encapçalat pels sofistes, els quals, recollint la tradició educadora d’Homer, Hesíode, Soló, Simònides i Píndar els hi incorporarà tots aquests a un corrent educatiu que des dels seus inicis ha estat adreçat a la formació de les minories aristocràtiques, no mai al poble.

No cal dir, per tant, com ja se’n desprèn clarament, que si la major part dels esforços van adreçats envers l’estudi dels problemes de l’home socialment considerat, l’interès pels problemes científics, característics de les etapes anteriors, decau.

Els sofistes desenvoluparen, fonamentalment, l’oratòria en tant que virtut política i a canvi de rebre, per aquesta comesa, diners. Són, doncs, els primers professionals de la cultura coneguts.

En el fons dels seus esforços educatius batega la noció de naturalesa humana (φύσις [fisis]), noció que procedeix de l’àmbit de la medecina i es contraposa al concepte de sang divina. Aquesta naturalesa humana, assumida pels sofistes, és apta per al bé. L’home inclinat al mal n’és una excepció. Aquesta visió de l’home és una visió optimista. Si, per contra, els grecs hagueren partit d’una visió pessimista de l’home i de la consciència general del pecat, com la trobem al cristianisme, mai no hagueren arribat a la creació d’un ideal de cultura, ni per suposat d’una pedagogia que la fes possible.

D’entre els sofistes, (Protàgores, Gorgies, Hippies, Càl·licles, i alguns altres), Protàgores d’Abdera, probablement el més important de tots ells, creu que és possible educar socialment l’home. Per a ell ningú no comet públicament delictes contra la llei. La falta contra la llei ha de ser evitable mitjançant l’educació (παιδέια [paideia]). El càstig és el millor mitjà per arribar al millorament del malfactor i a la intimidació d’altri. D’una altra banda, la virtut (άρετή [areté]) és el fonament de l’estat, i qui no actue virtuosament ha de ser educat, castigat i corregit fins que es faça millor; en cas contrari, ha de ser exclòs de la societat i, fons i tot, occit.

Aquesta concepció pressuposa l’acceptació de l’influx sistemàtic de l’estat sobre els seus ciutadans, ja que Protàgores és conscient que l’educació no acaba amb l’eixida de l’individu de l’escola, sinó que continua quan entra en la vida de l‘estat, on la llei és la més alta norma educativa.

L’objectiu fonamental de tota educació fou l’estat: aquest és la font de totes les energies educadors, i educació per a formar-hi part significa educació per a la justícia (δική [diké]), segons Protàgores. Però vet aquí que és en els temps dels sofistes que es produeix una crisi de l’estat i, per consegüent, una crisi de l’educació (la democratització de la vida atenesa, la no resignació de l’oligarquia a perdre el poder, la subsegüent mort de Pèricles amb el consegüent afebliment de l’autoritat i la lluita pel poder entre els partidaris de la democràcia i els enemics d’aquesta, com a les principals causes d’aquesta crisi). I serà ara, amb la crisi de l’estat, que l’educació dels sofistes apareixerà en mans dels enemics de la democràcia, com el factor que anirà rossegant els principis de l’ordre existent. Un exemple d’açò ho tenim en els conceptes d’igualtat i de llei. Anem a pams:

El concepte d’igualtat  és una peça clau del sistema democràtic grec, que des de feia molt de temps era un Estat de dret on la justícia (personificada en una deesa –Diké-) constituïa el seu fonament sagrat. Existia, doncs, un ordre idèntic per a l’home individual i per a l’home social. Però, amb l’arribada del segle Vé, aquesta concepció ordenada (kosmiòtica) es barreja amb les concepcions heracliteanes d’un món sotmès al canvi constant, un món on domina, per tant, l’opinió, la conjectura, la convenció, el subjectivisme i el relativisme i, per tant, l’incert i dubtós, un terreny propici per a  l’oportunisme i l’èxit circumstancial. És per això que trobem entre els sofistes concepcions tan dispars com les de Càl·licles o Hippies.

Càl·licles critica el concepte d’igualtat tot tractant de demostrar que en la natura no hi ha isonomia (isos=igual; nomos=llei) sinó que domina el més fort; per això el Dret li apareix com la culminació de la injustícia. Escoltem-lo:

            “Tractem els millors i més poderosos d’entre nosaltres des de la infantesa

            com a lleons; els oprimim, els enganyem i els sotmetem quan els diem que

s’han d’acontentar amb ser iguals que els altres, i que això és l’autèntica-

ment noble i just. Però, quan apareix un home de naturalesa realment po-

derosa, sotraga tot això, trenca les cadenes i s’allibera, i tot posant sota

els seus peus tota la nostra fullaraca de lletres, els nostres sortilegis, les

nostres arts màgiques, i les nostres lleis contra la natura, ell, l’esclau, es

dreça i apareix com el nostre senyor; és llavors quan llueix en tota la se-

ua resplendor els dret de la natura”.

D’una altra banda, Hippies d’Elis, al contrari de Càl·licles, universalitza els concepte d’igualtat. Diu així:

            “Senyors, tots els presents sou, als meus ull, semblants, parents i conciuta-

dans, no per la llei, sinó per la natura. Per la natura, el semblant és parent

del semblant, però la llei, el tirà dels homes, restreny moltes coses contra

la natura”.

En aquests dos autors –Càl·licles i Hippies- hi ha la mateixa contraposició entre fisis (natura) i nomos (llei). Però mentre que el primer la utilitza per defensar els privilegis d’uns pocs, el segon, en canvi, deixa entreveure la insuficiència de situacions socials que han d’anar cap a la superació de l’estret concepte democràtic d’igualtat. Aquesta, la igualtat, ha d’arribar a la humanitat sencera sense traves biològiques, socials, culturals, econòmiques, ni de cap mena. I és clar, una concepció com aquesta (que podem anomenar igualitarisme abstracte), encara que no representava un perill immediat, ja hi contenia indirectament una amenaça contra l’ordre existent.

Quant al concepte de llei (nomos), ocorre quelcom de semblant. El que la llei prescriu com desitjable o evitable ja no coincidirà amb allò que la natura de l’home desitja o rebutja. La llei es converteix en una norma de caire convencional, quelcom que ja no té una obligatorietat absoluta; la seua validesa, doncs, es relativitza. Llavors, si açò vol dir que en determinades circumstàncies es pot transgredir la llei, tanmateix hi ha un límit en les nostres accions que no s’han de transgredir: el que marca la naturalesa humana (fisis). Però per aquest camí es pot arribar, i sembla que de fet s’arribà, a l’utilitarisme (la norma que marca les accions humanes és la utilitat), i a l’hedonisme (l’aspiració al gaudi i al plaer), opinions que segurament serien compartides pels contemporanis dels sofistes.

És en aquest punt on Sòcrates i Plató tractaren d’intervenir per a posar –després de criticar la moral hedonista- unes bases més fermes sobre les quals reconstruir l’Estat.

Bibliografia

Jaeger, W. Paideia, ed. FCE

Colli, G., El naixement de la filosofia, Tusquets, editors

Cornford, F.M., Abans i després de Sòcrates, ed. Ariel

Guthrie, W.K.C., Els filòsofs grecs, ed. FCE

Mc Intyre, Hª de l’Ètica, ed. Paidós

                                                                                 S.Llàtzer, 1991