De la ideologia de Bakunin
arrenca en gran part el moviment anarquista (anarquisme). El seu concepte de la
llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe
constant en la natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per a
Bakunin la societat és un fet
espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de
servar la llibertat dels individus programà l'organització social com una
col·laboració espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada
i units per una lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit
d'un estat primitiu de la consciència de la humanitat, de la qual s'allibera
per la ciència. La seua concepció de la història no fou determinista; servà una
gran fe de les possibilitats d'organització espontània de la futura societat i
dedicà, sobretot, els seus esforços a l'enderrocament de la societat burgesa.
Destaquen, entre les seves obres: Anruf
an die Slaven von einem russischen Patrioten ("Crida d'un patriota rus als
eslaus", 1871), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale
(1871), Catéchisme révoltionnaire (1866), Federalisme, Socialisme,
antihéologisme (1868), Gosudarstvennost i anarkhija ("Política i
anarquia", 1873), Dieu et l'état (1882).
TEXTOS
DE BAKUNIN:
L’Estat no és la pàtria; és
l’abstracció, la ficció metafísica, mística, política i jurídica de la pàtria.
La gent senzilla de tots els països estimen profundament a la seua pàtria; però aquest és un amor
natural i real.
El patriotisme del poble no és sols una idea, és un fet; però el
patriotisme polític, l’amor a l’Estat, no és l’expressió fidel d’aquest fet: és
una expressió distorsionada per mig d’una fals abstracció, sempre en benefici
d’una minoria explotadora.
La pàtria i la nacionalitat
són, com la individualitat, fets naturals isocials, fisiològics i històrics al
mateix temps; cap d’ells és un principi. Sols pot considerar-se com un principi
humà allò que és universal i comú a tots els homes; la nacionalitat separa els
homes i, per tant, no és un principi.
Un principi és el respecte que cadascú ha de tindre pels fets
naturals i socials. La nacionalitat, com la individualitat, és un d’aquests
fets; i per això cal respectar-la. Violar-la seria cometre un crim; i, parlant
el llenguatge de Mazzini, es converteix en un principi sagrat cada cop que és
amenaçada i violada.
Per això em sent sempre i sincerament el patriota de totes les
pàtries oprimides.
L’essència de la
nacionalitat. Una pàtria representa el dret inqüestionable i sagrat de cada
home, de cada grup humà, associació comuna, religió i nació a viure, sentir,
pensar, desitjar i actuar de la seua pròpia manera; i aquesta manera de viure i
de sentir és sempre el resultat indiscutible d’un llarg desenvolupament
històric.
Per tant, ens inclinem
davant la tradició i la història; o, més bé, les reconeguem, i no perquè s’ens
presenten com tanques abstractes alçades metafísica, jurídica i políticament
per intèrprets instruïts i professors del passat, sinó sols perquè s’han
incorporat de fet a la carn i a la sang, als pensaments reals i a la voluntat
de les poblacions.
Per altra part, cal dir que
la història real dels individus i els pobles no sols prové del desenvolupament
positiu, sinó moltes vegades per la negació del passat i per la rebel·lió
contra ell; i que aquest és el dret de la vida, l’inalienable dret de la
present generació, la garantia de la seua llibertat.
La nacionalitat i la
solidaritat universal. No hi ha res més absurd i al mateix temps més
maligne i mortífer per al poble que erigir el principi fictici de la
nacionalitat com ideal de totes les aspiracions populars.
El nacionalisme no és un principi humà universal. És un fet
històric i local que, com tots els fets reals i inofensius, té dret a exigir general
acceptació. Cada poble i fins la més petita unitat ètnica o tradicional té el
seu propi caràcter, la seua pròpia forma d’existència, la seua forma de parlar,
de sentir, de pensar i d’actuar; i aquesta idiosincràsia constitueix l’essència
de la nacionalitat, resultat de tota la vida històrica i suma de les condicions
vitals d’aquest poble.
Cada poble, com cada
persona, és involuntàriament lo que és, i per això té dret a ser ell mateix. En
això consisteixen els anomenats drets nacionals.
La responsabilitat històrica
de tota nació. La dignitat de tota nació, com la de tot individu,
deu consistir fonamentalment en que cadascú accepte la plena responsabilitat
dels seus actes, sense voler desplaçar-la a altres.
És impropi d'una nació culpar altres els seus propis errors quan
el mateix sentiment d’autoestima deuria excloure qualsevol intent de fer-ho.
Patriotisme i justícia
universal. Tots deuríem alçar-nos contra eixe patriotisme estret i mesquí
per al qual el propi país és el centre del món, i que considera gran a una
nació quan es fa témer pels seus veïns.
Deuríem situar la justícia humana universal a sobre de tots els
interessos nacionals. I abandonar el fals principi de la nacionalitat inventat
per a esclafar el principi de la llibertat. La nacionalitat no és un principi;
és un fet legítim, com la individualitat.
Cada nació, gran o petita, té l’indiscutible dret a ser ella
mateixa, a viure d’acord amb la seua pròpia natura. Aquest dret és simplement
el corol·lari del principi general de llibertat.
Tot aquell que desitge de
cor la pau i la justícia internacional deuria renunciar d’una vegada i per a
sempre al que s’anomena la glòria, el poder i la grandesa de la pàtria, a tots
els interessos egoistes i brèvols del pratiotisme.
La
llibertat política sense la igualtat econòmica és una pretensió, un frau, una
mentida; i els treballadors no desitgen mentides.
Els
treballadors s’esforcen després, necessàriament, en una transformació
fonamental de la societat, el resultat de la qual deu ser l’abolició de les
classes, igualment en lo econòmic com en els seus aspectes polítics: un sistema
social en el qual tots els homes entraran en el món amb condicions especials,
podran desplegar-se i desenvolupar-se, treballar i gaudir de les coses bones de
la vida.
Estes són les demandes de la justícia.
¿Però
com podria, des d’eixe abisme d’ignorància, de misèria i esclavitud, que els
treballadors sobre la terra i en les ciutats són enfonsats, arribar a aquell
paradís, les de justícia i humanitat?
Per a això els treballadors tenen un mig:
la de Consells.
Mitjançant
de l’Associació ells es reforcen, mútuament es milloren l’un a l’altre i,
mitjançant dels seus propis esforços, deixen a un costat eixa ignorància
perillosa que se la causa principal de la seua esclavitud.
Mitjançant de l’Associació ells aprenen a
ajudar i recolzar-se entre si. Per això ells convocaran, finalment, una
potència que es demostrarà més poderosa que tot el capçal burgés confederat i
els poders polítics reunits.
El
Consell deu convertir-se en l’Associació en la ment de cada treballador. Deu
convertir-se en la contrasenya de cada organització política i d’agitació dels
treballadors, la contrasenya de cada grup, en cada indústria, en totes parts de
la terra.
Sens dubte el Consell, és la mostra més
grandiosa i amb esperança de la lluita proletària, un presagi infal·lible de la
pròxima emancipació completa dels treballadors.
L’experiència
ha demostrat que les associacions aïllades no són més poderoses del que són els
treballadors aïllats.
Fins i tot l’Associació de totes les
Associacions de Treballadors d’un país sols, no seria poderosa per alçar-se contra la combinació internacional de tots
els guanys del capital mundial. Cap país pot empendre –sense arruïnar-se i
enfonsar els seus habitants a la misèria- una alteració fonamental en les
relacions entre el capital i el treball, si esta alteració no és aconseguida,
al mateix temps, al menys, en la major part dels països industrials del món.
Per tant la solució de l’emancipació del
treballador del jou del capital i els seus representants, els capitalistes
burgesos, sols és possible mitjançant un Moviment Internacional.
El
Moviment Internacional, el Consell d’Associació, no dicta des de dalt.
Ell federa des de baix, el Consell viu la
democràcia: i sempre que l’Associació formula projectes, ho fa obertament, i
parla a tots els que volen escoltar. La seua paraula és la veu del treball que
agafa energia per a l’enderrocament de l’opressió capitalista.
Què
demana el Consell? Justícia! La justícia més estricta i els drets de la
humanitat: el dret dels homes, dones i xiquets, independentment de tota
distinció de naixement, de raça, o de creença. El dret de viure i l’obligació
de treballar per a mantenir eixe dret.
És
el Consell d’Acció una empresa revolucionària? Sí i no. És revolucionari en el
sentit que substituirà a la societat basada en la injustícia, l’explotació, el
privilegi i l’autoritat, per una que es fonamenta en la justícia i la llibertat
per a tota la humanitat.
Vol una organització econòmica, política, i
social, en la qual cada persona trobarà igualment possible , aprendre, pensar,
treballar, ser activa, i gaudir d’una vida honorable.
Però
no és revolucionari el Consell en el sentit de barricades i de la sublevació o
la manifestació violenta.
El Consell manifesta poc interés en esta
classe de polítiques i en absolut no pren part en elles.
El Consell
d’Acció, sempre desenvolupant-se més completament en el Moviment dels
Treballadors Internacionals, coneix sols una política per a cada grup i per a
cada treballador: la seua propaganda, el seu desenvolupament i organització en
la lluita i l’acció.
El dia en què la majoria dels treballadors
del món s’hagen associat mitjançant el Consell d’acció, es trobe firmament
organitzat mitjançant el Consell, i així,
organitzades les seues divisions
en una solidaritat comuna de moviment, cap revolució, en el sentit
d’insurrecció violenta, serà necessària.
Així es veurà que els anarquistes no recolzen
la violència que els seus enemics els atribuïxen. Sense violència, la justícia
triomfarà. L’opresió serà liquidada amb el poder directe dels treballadors
mitjançant l’associació.
I si aquell dia hi ha cap sofriment, açò serà
culpa de la burgesia que refusa reconéixer el que ha passat amb la seua maquinació.
Per al triomf de la revolució social en si mateixa, la violència serà
innecessària.