Quan vaig entrar a la botiga no hi havia ningú. "Mai hi ha ningú quan jo entro" vaig pensar. "De què deuen viure?" Malgrat tot les lleixes plenes, les joguines pulcrament disposades, la netedat del terra i una atmosfera de pau molt antiga evidenciaven que el negoci estava ben viu. La família que regentava la botiga no era aliena a aquesta màgia .

La noia que em va atendre era la dependenta habitual, algú que coneixia bé l'ofici. Era d'aquelles persones que jo tenia present des de petit però que sempre veia sota la mateixa aparença. No havia envellit gens. Tenia la mateixa alegria serena que quan als meus 8 anys m'ensenyava a donar corda al tren. Ara després de més de 30 estava igual. Un miracle només possible en una botiga de joguines.

-Bon dia, senyor. Què voldrà?

Em mirava somrient com sempre i com si ja sabés el que diria. Era molt estranya la familiaritat amb aquella dependenta. Segur que venia de l'amuntegament de records infantils i de les esporàdiques visites a Can Tet que havia fet al llarg de la meva vida. Això la convertia en part viva del paisatge de la meva ciutat. Durant una època llarga de la meva vida les botigues de joguines havien desaparegut. Tot just ara que tenia nebots i els meus amics es dedicaven a la cria de fills havia retornat a aquest ambient màgic. No em sabia cap greu.

-Bé, en realitat no ho sé- vaig dir sense mentir. -És per a un noi d'un 7 anys. -Parlava mentre feia voleiar la mirada pels objectes més propers com si busqués alguna cosa indefinida.

-Regala-li un joc de l'oca.

-Un joc de l'oca?

-Sí, un joc de l'oca. Saps el que és, oi?

-Sí, però... -i mentre intentava explicar que volia una joguina més moderna ella va treure de sota el taulell, amb un esforç mínim i com si el tingués preparat des de sempre, un joc de l'oca. El va posar damunt el taulell molt lentament i vaig veure que hi havia una fitxa a la casella número 1.

-És un joc fascinant -, va dir. -Saps que l'oca és el símbol de la relació entre els déus i els homes? .

A mi sincerament no m'interessava gaire la càrrega simbòlica del joc. Volia una cosa que agradés al meu nebot. Ella però explicava les coses d'una manera que vaig intuir que em costaria no comprar aquell joc que a mi, per altra banda, em semblava prou vulgar.

-Sí, he sentit parlar del "Cel de les oques"-, vaig dir.- Una mena de paradís per a tontos...

-Un paradís mai pot ser pels tontos, no creus?. Vols que t'ensenyi a jugar?

-Bé, no crec que sigui massa complicat- vaig respondre força sobtat per aquesta pregunta. -He jugat moltes vegades i la veritat és que sempre l'he trobat molt avorrit. No tens una altra cosa per a regalar?

-L'emoció no és mai en els objectes sinó en el cor de qui els viu. L'oca pot ser un joc molt emocionant.

Va dir això en un to enigmàtic. En aquell moment tota la situació era força surrealista. Jo i una dependenta en una solitària i antiga botiga de joguines a punt de començar una partida del joc de l'oca en una hora indefinida de la tarda. Un mantell d'irrealitat em tenia captivat, atrapat. Sentia una sensació estranya semblant a la que sentim quan ens estem adormint. En aquella franja boirosa de consciència, amb un peu a cada vora de la realitat, la nostra atenció pot orientar-se indistintament cap a una o altra dimensió. Si no fas cap esforç el corrent et du a la riba del món oníric. Jo ara em deixava portar però no perdia la consciència ordinària. Era com si em mantingués en un estrany equilibri al mig del corrent. La llum de la tarda entrava somorta pel vidre atapeït de l'aparador. Estava molt conscient i al mateix temps ben preparat per a qualsevol esdeveniment extraordinari proper i inevitable. Sempre he pensat que fou aquesta actitud la que em va permetre viure sense pànic tot el que va passar després.

Evidentment ella m'ensenyava el joc. "Juguem", va dir i em va posar un dau a la mà. Quan estava a punt de tirar em va venir al cap la injustificada idea de que potser era tard i vaig mirar instintivament el meu rellotge. Marcava les dues. Per un moment vaig intuir que era una hora falsa. No podien ser les dues ja que... Però la informació del rellotge és sempre tan atzarosa que no em va sorprendre que en aquest joc les tirades del dau apareguessin sota la forma de les hores marcades per les agulles. La meva reflexió va quedar suspesa perquè vaig notar com tot l'univers feia dues voltes de campana completes rebotant amb les seves inexistents arestes per un espai impossible i llavors quan tot va tornar a ser estable em vaig veure en una selva que a mi em semblava amazònica o sudasiàtica. Molt frondosa, plena de vida i sorolls. Vaig veure un panda menjant bambú i jo allí em sentia perdut i desorientat. Vaig tenir por i aquesta mateixa por m'aguditzava els sentits per percebre més motius de por. Vaig témer ser atacat per una fera o per algun insecte obscur i gros. Suava i mirava arreu buscant una salvació. Els matolls alts m'impedien la vista i pensava que potser estava en una zona pantanosa voltat de sorres a punt d'engolir-me. Vaig mirar enlaire i vaig veure una gàbia vegetal feta de branques i fulles que tapava el cel. Notava un panteix d'angoixa al pit i movia el cap nerviós com esperant alguna cosa. De cop va arribar el que esperava. La dependenta va aparèixer com per art de màgia i amb ella dues sensacions sobreposades : un alleujament infinit de veure'm salvat i una percepció de normalitat extraordinària. Era com una Beatriu de "Divina comèdia" amb la peculiaritat que m'acompanyava a l'infern.

-Què fem aquí?- li vaig preguntar.

-On?.

-Aquí, en aquest racó perdut i perillós de la selva.

-Això no és un racó perdut i perillós de la selva.

Llavors ella va començar a explicar com era aquell lloc i va passar que a mida que anava completant la descripció, el paratge s'anava conformant a les seves paraules.

-Estem en un lloc protegit i ple d'éssers bons que ens estimen. L'herba refresca l'ambient, les branques ens protegeixen de la xafogor i els animals mengen i parlen entre ells perquè estan contents de què tot vagi bé.

Per extraordinari que us sembli, vaig veure que tot era realment així. L'infern s'havia tornat paradís i aquell era un lloc extraordinari ple de bondat i protecció. Com havia esdevingut el canvi? Ella va dir:

-No veiem les coses tal com són, sinó tal com som. Ets poderós. Recorda que ets tu qui jugues. No deixis que el joc et jugui a tu. Ets creador de la teva realitat en aquest joc. No pots triar el que et passarà (el joc té les seves regles), però sí el que faràs amb allò que et passi.

Estava fascinat i anava a proposar-li que ens quedéssim una estona en aquell lloc, però ella va dir.

-Deu ser tard, quina hora és?.

Vaig mirar el rellotge i vaig veure que marcava les dues altra cop. Immediatament es va repetir la sensació de caos i vertigen com si la creació sencera estigués dins un enorme dau que acabava de ser tirat.

Amb una inexplicable naturalitat vaig veure passar davant meu un cavall que volia abastar una pastanaga que el genet duia lligada d'una canya i que mantenia a poca distància de la boca del cavall. Cada pas que feia per aconseguir-la, la desplaçava més enllà del seu encalç.

De cop i volta vaig percebre que el cavall era jo i jo mateix el genet de la pastanaga. Em vaig veure perseguint objectius que mai podria abastar i que només tenien la missió de fer-me caminar. Em vaig fer pena tan enganyat i estúpidament manipulat pels meus desigs. Desitjava coses que mai aconseguiria i que si m'esforçava en aconseguir aquest mateix esforç les allunyava i si no m'hi esforçava la distància es mantenia desesperadament propera, desesperadament distant. El prestigi social, l'admiració de tots, la felicitat, l'equilibri perfecte, la raó en totes les discussions, totes aquelles coses que desitjo i que no aconseguiré mai. I que si mai aconsegueixo m'apartaran de la meva naturalesa humana que tant estimo.

-No, no. Ja m'ho semblava que no sabies jugar!- Era la dependenta altra cop. No em va sobtar. -Els desigs i ideals són necessaris. Només sabent el que volem ho aconseguirem. No hi fa res que hagis perseguit una pastanaga durant anys. Això et demostra que tu mateix ets l'amo dels teus desigs. Aprofita-ho! Fes com el baró de Münchausen. Estira't dels teus cabells cap amunt per emergir de la neu que et colga. Sigues el teu propi creador, imagina't a tu mateix tal com vols ser i ho seràs. Pensa quin estat vols aconseguir a la vida i penja'l de la canya. El cavall seguint la seva pastanaga va arribar al camp de trèvol! I el trèvol fresc és molt millor que la pastanaga vella.

Llavors vaig tornar a mirar el cavall i en lloc de veure un ésser estúpid i esclau del seu desig vaig veure un animal noble i constant buscant la seva realització. "No importa què et passa, sinó què en fas amb allò que et passa", vaig recordar. Em vaig sentir bé, molt bé. Ella va dir que ja eren les cinc, i m'ho ensenyava al seu rellotge.

L'univers es va desfer i refer de nou. No m'acostumava a aquesta provisionalitat de les coses. És com quan somnies. Tens diversos somnis i tots ells semblen reals i únics alhora. Després quan despertes i entres en un altre somni mai recordes que tot és un ritme de somnis. Així estava jo ara, en un estat clarivident esperant que tot retornés al seu lloc i s'iniciés una nova jugada, una nova vida. Aquest cop però, el trànsit no fou tan ràpid i vaig quedar una estona com atrapat en aquesta consciència d'irrealitat. Vaig veure clarament una oca que era còmplice. Vull dir que estava al seu lloc, se li esqueia estar allà com una pista ben posada. No em va dir res, només em va mirar una estona com dient-me "Vas bé, continua. Et toca seguir vivint. Tot just són les tres."

Tot va seguir girant i llavors en deturar-se el món jo era un home ric. Era un home ric i preocupat. Tenia una mena de mala consciència per tenir tants diners. Els volia regalar però era massa exigent amb els meus beneficiaris. Volia donar-los a bones causes, però tothom em semblava sospitosament interessat. Volia gaudir-los però el meu sentit de justícia, la meva concepció de la possessió i el meu rebuig al luxe i al malbaratament m'ho impedien. A més, ara que tots els béns materials estaven al meu abast, havia desaparegut l'aura d'atracció que les envoltava. En resum, tenint el que algun cop havia desitjat només aconseguia torturar-me i no podia gestionar la meva fortuna de manera satisfactòria.

-Altre cop la riquesa no és el problema. -va dir ella. -La riquesa no és bona ni dolenta. Tampoc ho és la pobresa ni res del que en el món existeix. Allò que importa és...

-Sí, ja sé -vaig dir jo que ja havia après aquella lliçó- El que importa és què en fem amb la riquesa.

-No és exacte. El que importa no és ben bé què en fem amb la riquesa sinó què en fem amb la nostra sensació de ser rics. La riquesa és relativa a molts nivells, però la percepció de ser rics és semblant en totes les persones independentment de la fortuna que tinguin. L'important és què fem amb aquesta percepció. Pel que veig tu no has descobert que la riquesa és com l'amor, com més en dónes més en reps. La riquesa és com la companyia, com menys en necessites més en tens. La riquesa és un mitjà. Usa'l.

Llavors vaig veure que el que realment em passava en aquella vida era que no sabia què fer al món. Si ho hagués sabut, l'instrument de la meva riquesa m'hauria ajudat, però ara em veia talment com si estigués voltat d'or... en un desert a punt de morir de set! Així vaig separar-me lentament de la meva preocupació per la riquesa i vaig acostar-me a la pregunta de què havia de fer en aquella vida. Sorprenentment a cada pas que feia en aquella direcció, algun problema econòmic quedava automàticament resolt. Vaig deixar de preocupar-me per la riquesa el dia que vaig aprendre a ocupar-me de la riquesa (utilitzar-la). No sé quant de temps va passar. Un dia, abans de sortir del meu despatx, vaig mirar rutinàriament el rellotge de paret i vaig veure que eren les tres. Res excepcional si no fos que la meva consciència es va ajustar en aquella hora i tot va tornar a girar. Una sínia de realitats girant a l'atzar del temps.

El següent que recordo és que estava al bell mig de la Manxa i venien Don Quijote i Sancho Panza. A la dreta hi havia Dulcinea que, un xic distant, guaitava amb mirada intel·ligent i amorosa. Estava asseguda en un marge amb les cames separades i menjant alguna cosa. Vaig veure que era la dependenta disfressada de Dulcinea.

-Deje paso vuesa merced que a dónde voy no admite demora ni rodeo.

-Vol dir que t'apartis -va cridar Sancho.

No ens vam dir res més. Jo els vaig veure marxar lentament amb les siluetes estereotipades retallades sobre el cel blau. La pols i la calor esborraven els contorns. "Pobre Sancho", vaig pensar. "Mira que seguir un amo boig..."

-Pobre Quijote- Ara era Dulcinea/dependenta qui parlava. -Mira que poder inventar-se la realitat i no aprofitar per fer-ho a favor d'ell.

-Què vols dir?

-Vull dir que l'idealisme i el realisme tampoc són res en ells mateixos. Si donem entitat ferma i incommovible a la percepció que tenim de les coses estem perdent la possibilitat de transformar-les. No és greu que El Quijote vegi gegants on hi ha molins. Nosaltres també ho fem. Davant un molí un perseguit hi veu un refugi, un comerciant hi veu un negoci, un artista, una inspiració poètica,... que sé jo, qualsevol cosa que satisfà les seves necessitats. Això és el que fa El Quijote. El problema és ignorar que som nosaltres els qui creem la visió. Si ho sabéssim la podríem manipular per posar-la al nostre servei. En lloc de preguntar-nos com podrem guanyar aquest gegant, podríem preguntar-nos què ens fa necessitar ara una lluita contra un gegant. Si no resolem aquest enigma, el gegant apareixerà inevitablement ja sigui en forma de molí, de malaltia, d'obstacle, de veí incòmode o de culpa. Falta el poder de saber que estem dormint!

Aleshores es va sentir una campanada solitària que en aquell paratge solitari va ressonar com un gong que donava inici a alguna cosa. Era el rellotge del poble que marcava la una del migdia, però per a mi era el tret de sortida a una nova vida.

Vaig veure un indígena d'una terra exòtica que anava armat amb les eines de cacera. De sobte vaig intuir que cap judici que fes no seria ingenu. Per primer cop em sentia responsable de l'impacte que causaria en mi un fenomen exterior. Va durar poc, el temps just com per notar nítidament com tots els meus prejudicis afloraven com imatges projectades pels raigs dels meus ulls i esdevenien reals en el cos immòbil d'aquell individu. Va aparèixer llavors vestit de noblesa, primitivisme, màgia, valor i natura salvatge. Jo sabia ben bé que era així perquè jo li estava fent. No era un salvatge. Era el meu salvatge. Havia penjat damunt seu els meus estereotips. Per primer cop em vaig sentir amo de les meves percepcions i vaig decidir aprofitar la clarividència per a corroborar la meva certesa.

-Vull que sigui una persona favorable- vaig dir-me interiorment.

Aleshores vaig saludar-lo com ho faria a una persona de la que sabés amb certesa i des de sempre que era amigable, amistosa, acollidora, afable i bondadosa. Immediatament van aparèixer aquestes característiques (que estaven ja dins d'ell) a la superfície i van dominar tot el seu ésser. Em va saludar amablement i em va acompanyar a la seva cabana. Em va prodigar les màximes atencions i la seva amistat m'omplia de joia. Era increïble que jo hagués pogut veure aquesta part de la realitat que de ben segur ja hi era però que sense la meva voluntat de percebre-la m'hauria pogut quedar oculta. Vaig saber que amb una altra disposició d'ànim hauria pogut fer aparèixer aquell home sota una aparença més terrible que potser també hi era en potència. Anava a fer una segona prova quan l'indígena es va aixecar i acostant-se'm amb el posat de qui deixa de fer un paper en una representació teatral em va dir en un perfecte i clar català:

-Són les 5, amic.

Mentre girava per l'atzar cinc voltes més enllà vaig preparar-me pel que vindria. Vaig anar a caure al costat de tres daus enormes i vaig saber que tindria el privilegi de saltar-me algunes vides. Per un moment me'n vaig alegrar, però ràpidament vaig reflexionar que la sort o la desgràcia altre cop haurien de dependre necessàriament de mi. Així havia estat tot fins ara. Vaig veure d'una ullada vertiginosa totes les vides que mai no viuria: Un viatge en globus, una caiguda en un pou, viatges espacials, períodes llargs de temps perdut en laberints interiors, viatges a països exòtics, privació de llibertat, ... tot coses que podien aportar-me aprenentatges i també desgràcies. No sabia fer el balanç final perquè no havia viscut les experiències corresponents. Què fer? Era sort o desgràcia haver-me estalviat tantes vides? Mentre ho pensava, va aparèixer ella, la dependenta i em va dir:

-Tria. Tria-ho tu mateix.

-El què?

-Si vols que això que et passa sigui sort o desgràcia. Es pot triar. Tens l'avantatge que mai no podràs comprovar si t'has equivocat, perquè les regles del joc diuen que no pots viure vàries experiències simultàniament. O sigui, no podràs saber si el que fas serà bo o dolent a la llarga. La majoria de persones aprofiten aquesta impossibilitat de constatació per a reafirmar les seves profecies negatives.

-Vols dir que les coses no són mai favorables o desfavorables?

-No fins que no ho decideixes.

-Jo no vaig decidir que m'atropellés aquell cotxe l'any passat.

-No, però vas decidir que allò era una desgràcia i..

-No.- vaig interrompre enfadat.- Això no es decideix, això es sent de forma imperativa i primària.- Estava enfadat pel que considerava una frivolitat cruel- Jo sé que no és bo per a ningú ser atropellat.

-Dius que ho veus de forma clara i ràpida. Cert!. El que no saps és que aquesta reacció de jutjar de forma automàtica tots els fets catalogant-los de bons o de dolents és la conseqüència de la programació mental que t'has forjat. Només cal anar al programa mare i re-escriure les ordres. Cal reprogramar les nostres idees i creences bàsiques, perquè la majoria d'elles són errònies, incompletes i limitades.

-Com pots dir això? Com ho saps?

-Ho sé perquè veig molta gent que no és feliç. Amb una ment oberta i clara, que treballi sota el guiatge de l'esperit, la felicitat absoluta, no només és possible, sinó inevitable.

-La felicitat absoluta? Això no existeix.

-Aquesta és una idea fruit d'una mala "programació mental". El que passa és que les tenim gravades molt profundament des de petits i les donem per certes. Ens ensenyen a veure les coses i a conceptualitzar el món sota unes idees determinades. Molt lògiques en algunes cultures, molt màgiques en altres, molt pràctiques en altres,.... El que cal descobrir és que totes aquestes idees són canviables, modificables. Això és la descoberta d'un mateix, el coneixement de les pròpies matrius que ens filtren i tergiversen les sensacions que ens arriben. És el "coneix-te a tu mateix" socràtic.

Ho explicava tot com si ho sabés de forma definitiva. No em donava una lliçó, no em feia sentir ignorant. Jo no sentia cap necessitat de "lluitar" o discutir amb ella sobre tot això. Simplement això era així i ella m'ho deia com qui llegeix en veu alta un llibre on hi ha escrita la veritat.

-Bé, no estic preparat per a entendre tot això, però penso que ho crec. Ho vull creure.

-No cal que facis cap esforç per creure. La fe ha de ser experimental.

-Experimental? Sempre he sentit el contrari.

-Has de creure en les coses que experimentes. En realitat no creiem en les coses que veiem sinó que és a l'inrevés. Veiem allò que creiem. Mira el que t'ha passat amb aquell indígena, el Quixot, la selva, la riquesa,... tot. Fixa't que la teva percepció de les coses està canviant. Comences a veure coses noves, i tot aquest trasbals interior no necessita fe, necessita observació. Mira com canvies, mira com desitges coses que mai no havies desitjat, mira com comences a considerar possibles coses que fins ara jutjaves absurdes, mira com dubtes de coses que suposaves absolutament certes, mira com et tornes poderós i fort. Mira, observa, experimenta. Això és la realitat.

De sobte vaig intuir que la dependenta era un ésser sobrenatural en el sentit etimològic de la paraula.

-Qui ets tu?- vaig demanar de sobte.

-La dependenta de la botiga de joguines de Can Tet.

-Segur? No ets una mestra? un esperit? un àngel o alguna enviada amb alguna missió?

-Sóc la dependenta de Can Tet i pots fer amb mi el que vulguis. Si em necessites com a àngel, aquí estic. Si em vols com a mestra, ho seré. Si em demanes que t'emboliqui una joguina, ho faré. Quan perceps aquest fet esdevens part de mi sense cap vincle.

-Cap vincle?

-Cap vincle, tot unió.

Anava a preguntar-li com sabia tot això, però vaig intuir el que em diria: "Ho sé perquè ho experimento, ho visc."

Vaig retornar al meu primitiu enigma.

-Però ara que sé que puc decidir el que em passarà...

-No. No pots decidir el que et passarà, només pots...

-Sí, ja sé. Només puc decidir què fer amb el que em passarà. Però què he de decidir fer amb el que em passa?

-Això ho has de veure tu, però si vols un consell jo triaria les millors coses que conegués. Per exemple quan vas tenir l'accident podies triar entre la desgràcia que vas triar i l'oportunitat de percebre coses noves i nous aprenentatges que no vas triar. Tria sempre el millor. Normalment podem optar entre bé i mal. El meu consell és que optis pel bé, l'amor, la bellesa, la veritat. Allò que tots els humans percebem com a favorable i desitgem profundament. Un deixeble va preguntar al seu mestre: "Què busqueu, mestre?" Ell va respondre: "No busco, trobo." Doncs jo et dic el mateix. Deixem de desitjar el plaer i el bé i gaudim ara ja del que ens passi. De "tot" el que ens passi.

Va dir aquest "tot" com una provocació, com una invitació a la meva següent pregunta

-De tot? Fins i tot de les desgràcies?

-Sí, fins i tot d'allò que perceps de forma instintiva com a desgràcia. Gaudeix del que pateixes observant-ho serenament. No t'hi adhereixis però tampoc ho maleeixis. Recull el regal que t'ofereix i desitja-li el millor. Una persona que t'ha fet una mala passada, un virus que t'ha infectat, un amic que t'ha deixat sol, un semàfor que et fa arribar tard, ... recull els seus regals i envia'ls tot l'amor que puguis. Ells també busquen com tu el millor i com tu també s'equivoquen perquè transiten per la ignorància mentre peregrinen envers la veritat.

Llavors vaig captar la presència dels grans daus darrera meu. Tres grans daus i un gobilet vermell.

-A veure si ho he entès. Ara estic aquí, davant aquests daus i no sé si faré bé o no aprofitant el privilegi que m'ofereixen de saltar-me un munt de vides. Bé, els daus sempre són símbol de sort a l'oca, no?

-Ara ja saps que la sort o la desgràcia no depenen dels daus. De fet molta gent ha trobat més desgràcia en els daus que no pas sort. Et donaré una ajuda que pots aprofitar si vols. Què diu el reglament que cal fer quan caus als daus?

-Saltar fins als propers daus.

-Doncs fes-ho i decideix que això és el millor.

-Així de fàcil?

-Així de simple.

Ho vaig fer. Quan ara hi penso em ve al cap la idea de que simplement ho vaig formular. Ho vaig expressar verbalment. Ho vaig dir, vaja! No sé ben bé si ho vaig pronunciar en veu alta o només interiorment però em vaig sentir a mi mateix dient-me: "Decideixo que saltar de dau a dau és el millor per a mi". De cop vaig saber que era cert. Com m'havia passat amb el salvatge, com havia fet ella a la selva. Era simple. Pronuncies la frase que descriu el fet i actues com si ja fos. La paraula és generadora de realitat, una cosa que els homes hem sabut des de sempre. Segons la Bíblia tot fou creat sota el dictat de la paraula. "En un principi era el verb..." Els mags (imitadors de déu) ho saben i tenen paraules màgiques. Sense elles res no seria transmutat. Segueixo. Ara només recordo que en mirar els daus ja no estaven en la mateixa posició i el gobilet restava tombat com una boca oberta a punt d'engolir-los. Vaig mirar l'hora i eren les 4.

Vaig transitar cada cop més confiat per altres vides. Un cop era jo un caçador i matava només els animals que calia. Els matava amb una veneració i complicitat sagrada. No era un acte de crueltat ni una acció despietada. Ans al contrari, era pietat i amor el que sentia pels animals. Ells es deixaven caçar oferint la resistència justa al meu esforç i s'ofrenaven a les meves mans com assegurant-me que aquest era el destí que triaven. Jo parlava amb els seus esperits i els menjava amb consciència i respecte. Seguíem les lleis naturals amb noblesa i amor. Vaig adonar-me que aquella vida tenia una qualitat superior a les anteriors.

-Perquè estan aprenent!. A tu no t'ho sembla, però cada vida que vius aprens coses que aprofites a les següents. Per això aquest joc esdevé cada cop més interessant a mida que hi jugues. -La dependenta sempre sol·lícita a les meves necessitats.

Aquí, en aquesta vida de caçador va ser on vaig pensar per primer cop que no m'importaria morir. De fet vaig estar molt a prop de la mort vàries vegades. En certa ocasió la meva família em va regalar un rellotge de butxaca. Només de veure'l, l'angle agut de les agulles marcant les dues em va hipnotitzar.

El vol negre i lleuger entre vides fou dolç. Era diferent aquest cop. El meu esperit estava assossegat i clarivident. Vaig inclinar-me per veure com feia sempre les vides que mai no viuria i em va sobtar molt descobrir la mort allí solitària i sola, ocupant l'espai d'una vida. Vaig poder parlar amb ella. Des de llavors la mort és per a mi un personatge entranyable.

-La meva feina- em va dir- és ajudar la gent a refer el camí quan arriba fins aquí sense haver après el que calia. Tu ja ho has après i per això passes per damunt meu. No sóc un enemic, sóc una assegurança. Si no tornessis a començar el joc podries romandre perdut per sempre. Com quan l'ordinador et queda bloquejat i res no respon a les teves ordres. Si no poguessis apagar i tornar a començar, a més d'haver perdut la feina feta, quedaries impossibilitat per sempre de refer-la amb èxit. Jo sóc la perpètua nova oportunitat, l'oblit de tot l'error i la garantia de l'èxit. Molts pensen que sóc allí on tot acaba i és a l'inrevés. En mi tot recomença. Les regles diuen que si caus a la meva casella has de tornar a començar, no pas deixar de jugar. No estic ni molt menys al darrer lloc. El darrer lloc és per al paradís, la fita inexcusable.

Em queia bé la mort i vaig assegurar-li que li faria, si podia, bona propaganda. No ens vam poder tocar però hi havia amor en la seva mirada.

-Adéu mort! -vaig cridar "Quina salutació tan estranya!" vaig pensar.

Llavors va aparèixer una nova oca guia, oca còmplice, oca pista. Em va dur volant sobre algunes vides que mai viuria. Vaig notar que alentia el vol. Tot es va aturar de forma progressiva. Era com si la gran màquina generadora d'existències acabés la bateria. Com si un gran animal còsmic relaxés els muscles del pit en la seva darrera expiració. Ho vaig veure. Érem a les portes del cel, al límit del ser. Si més enllà hi havia alguna cosa, no era sota la forma de l'existència. Vaig saber que no hi hauria més vides, ni més interpretacions, ni més aprenentatges . En aquell lloc infinitament gran i petit alhora que durava res i eternament s'hi accedia sense cos, sense afectes, sense paraules ni idees, sense identitat... per això qui creu que ell és un entramat d'aquestes peces arriba a la seva desaparició. L'accés a un nou estat més enllà d'aquell territori se m'oferia possible.

Aquí es va acabar tot. El joc només servia per albirar la possibilitat de transcendir la roda de les identitats mantenint-se lúcidament present en un punt essencial de coneixement i amor.

Amb el meu pensament no podia travessar la barrera d'aquell cel. Per això les meves paraules resulten tan estranyes i vagues. Per accedir-hi directament calia una percepció especial afinada i ajustada a la naturalesa d'aquella realitat nova.

-És clar- va dir ella intervenint com sempre sense requeriment però amb una oportunitat contundent.- Si estiguessis preparat per a accedir-hi, no estaries formulant aquests pensaments tan racionals, ni tindries el cor ple de desig ni el cos et plantejaria les seves exigències de plaer i manteniment. Tot això és propi de l'existència mentre dura la roda de l'oca. Un llarg camí per aprendre a percebre que no cal percebre, aprendre a desitjar no tenir desigs, a aprendre amb la raó que no cal ser racional.

Ho vaig veure clar.

-És molt tard i hem de tornar- va dir ella després d'uns moments de silenci.

-Quina hora és?- vaig preguntar jo des de l'absència.

-Hora de tornar. Mira.

M'assenyalava un rellotge de paret enorme que hi havia a l'entrada del cel. Vaig riure divertit en veure que no tenia agulles. (De biaix vaig descobrir que el temps és un animal carronyer que pastura agulles de rellotge a les portes del cel)

-(...)

-Li embolico?

-Com? Oh, perdó- vaig dir disculpant-me amb poca traça. -Sí, sí, per regal.

Acabava de despertar d'un parèntesi en la consciència. Vaig pagar i encara profundament emocionat i impressionat pel que m'havia succeït vaig restar immòbil davant la dependenta amb el paquet sota el braç.

-Senyor- em va dir.- És hora de tancar.

I m'assenyalava amb un gest simbòlic el seu rellotge de polsera. No em va caldre mirar-lo. Sabia que no hi veuria agulles. Jo li mirava fixament els ulls com atrapat per una màgia inexplicable una sensació de reconeixement eterna. Quan ella va mirar-me vaig veure reflectida a les seves nines una guspira d'aquell foc encara inexistent, però ja experimentat, que espera amb tendresa i fe infinites ser creat.

Des d'aquell dia, m'apassiona jugar a l'oca.