0.Introducció:
Característiques generals
Esperit
crític: perquè encara no hem trobat la teoria
vertadera del món, i si la trobàvem no sabríem
amb seguretat que l'havíem trobada. La ignorància
és una condició ineludible de la nostra naturalesa
humana.
No
escèptic: Cal anar avançant en el coneixement,
encara que sigui a través d'equivocacions i errors, perquè
són aquests els que mouen el progrés del coneixement
("Aprenem dels nostres errors").Cal deixar de pensar
que el fi últim del coneixement és la veritat.
El més important, no és la veritat, sinó
el procediment i mètode emprat en el coneixement.
Teories
científiques provisionals: No tenim evidències
ni seguretats. Les teories científiques han de considerar-se
com a hipòtesis o conjectures que poden ser refutades,
falsades. Les teories són provisionalment vàlides.
Fonts
del coneixement: Són fonts d'ignorància i no n'hi
ha cap que tingui autoritat. No ens podem fiar ni de l'observació
(impressions de la percepció : Hume) ni de la raó
(idees innates: Descartes), perquè ambdues són
humanes i participen de les limitacions de la nostra condició.
Criteris
: No tenim cap criteri de veritat sinó de falsedat. La
claredat i la distinció no són criteris de veritat,
però la confusió i la foscor poden indicar l'error.
La
lògica de la investigació científica :
En aquest llibre, es preocupa per l'anàlisi lògica
de les proposicions científiques, a fi de determinar
què és ciència i què no ho és.
->Intent de solució: Al problema de la inducció
plantejat per Hume i el problema de demarcació del Neopositivisme
(També era el problema de Kant). Aquests són els
problemes fonamentals del coneixement, segons Popper.
1.
El problema de la inducció de D.Hume
"L'obra
de Hume hauria d'haver palesat com és de fàcil
que apareguin inconsistències arran del principi de la
inducció, i també, com és de difícil
d'evitar-les, si és que tal cosa és possible.
Car el principi de la inducció ha de ser, al seu torn,
un enunciat universal. Així, doncs, si volem creure que
coneixem la seva veritat per experiència, tornaran a
sorgir el mateixos problemes que van ocasionar la seva introducció.
Per justificar-lo, hauríem de fer servir inferències
inductives, i per justificar aquestes hauríem de suposar
un principi inductiu d'ordre superior,... Falla, doncs, l'intent
de fonamentar el principi de la inducció en l'experiència,
ja que condueix forçosament a una regressió infinita."
La lògica de la investigació científica
Cap. 1
Popper està d'acord amb Hume, en què de l'observació
dels fets no es pot inferir una llei general, que pugui predir
el futur. La inferència inductiva (basada en la relació
causal) no és vàlida, de la repetició d'uns
fets no es poden treure conclusions generals.
Ara
bé, Hume s'equivoca al donar una explicació psicològica
de la inducció, segons la qual el costum o hàbit
ens permeten creure que les repeticions es continuaran donant
en el futur. No podem esperar obtenir de la repetició
d'uns fets, una mena de regularitats, de lleis (Hume: escepticisme).
Solució
de Popper: som nosaltres els que hem d'imposar regularitats
al món i després corroborar-les, comprovar si
funcionen. La nostra ment no és com un full en blanc,
que cal anar emplenant d'impressions provocades per l'experiència
(empiristes). No hi ha impressions (observacions) pures, sinó
que totes es fonamenten en interpretacions, en teories i hipòtesis
que imposem al món.
De
fet, fem una selecció de les nostres impressions (Teoria
de la Gestalt). Tenim impressions del que volem tenir impressions,
veiem el que volem veure.
Per Popper, les nostres inferències sobre els fets són
inferències deductives i després anem als fets
a comprovar-les. Les teories són creacions de l'enteniment,
però, això, no implica que siguin vàlides
a priori, tal com deia Kant, sinó hipotètiques,
provisionals,...
2.
El problema de demarcació i la teoria de la falsació
A)
Crítica a la verificació com a criteri de demarcació:
Així,
doncs, com hem vist, si l'inductivisme no té suficient
justificació lògica, els enunciats singulars tampoc
podran ésser suficientment verificats per l'experiència.
La verificació (o justificació), per tant, no
serveix (en contra del que creien els neopositivistes) com a
criteri de demarcació, que ens indiqui quins enunciats
són científics i quins no. Lògicament no
és possible la inferència causal, aplicada a la
predicció científica, a partir de la verificació
dels enunciats, perquè condueix a la "fal·làcia
de l'afirmació del conseqüent ":
"Serà
lògicament inadmissible, doncs, la inferència
de teories a partir d'enunciats singulars que estiguin "verificats
per l'experiència" (sigui el que sigui el significat
d'això). Per tant les teories no són mai verificables
empíricament. Si volem evitar l'error positivista d'eliminar,
amb el nostre criteri de demarcació, els sistemes teòrics
de la ciència natural, hem de triar un criteri que ens
permeti d'admetre, al terreny de la ciència empírica,
fins i tot aquells enunciats que no es poden verificar."
La lògica de la investigació científica
Cap.1
B)
La Falsació:
Aleshores,
com es pot saber si una teoria és veritat, si és
científica? A través de la verificació
(Neopositivistes)? Com podem saber si una teoria es refereix
a l'experiència?
La Resposta de Popper és: La falsació.
" És cert, però, que
només reconeixeré un sistema com a empíric
o científic si és susceptible de contrastació
per l'experiència. Aquestes consideracions impliquen
que no és la verificabilitat sinó la falsabilitat
d'un sistema la que cal prendre com a criteri de demarcació.
Dit d'altra manera: no exigiré pas que un sistema científic
es pugui seleccionar, una vegada per sempre, en un sentit positiu,
però sí que requeriré que tingui una forma
lògica tal, que se'l pugui seleccionar, per mitjà
de contrastacions empíriques, en un sentit negatiu: ha
d'ésser possible de refutar un sistema científic
empíric per l'experiència.
(Així, l'enunciat "Plourà demà aquí
o no plourà" no es considerarà com a empíric
per la senzilla raó que no es pot refutar; en canvi,
l'enunciat "Plourà demà aquí"
sí que es considerarà com a empíric.)
La lògica de la investigació científica
Cap.1
Si bé l'experiència no pot verificar o justificar
els enunciats universals, si que pot fer una altra cosa, els
pot falsar (o refutar), ja que n'hi ha prou en que es trobi
un sol cas en que no es compleixi, perquè l'enunciat
universal resulti fals. La falsabilitiat ( o la possibilitat
de que l'experiència pugui demostrar que un enunciat
universal és fals) constitueix doncs, el criteri de demarcació
que fa que un enunciat sigui científic. Cal tenir present,
però, que no és un criteri de significació
: no diu que només tinguin significat els enunciats que
siguin falsables. Les teories no falsables ( ex : teoria de
l'inconscient de Freud, Metafísica, Astrologia...) poden
tenir sentit, però no són científiques.
Un
enunciat és falsable només si determina un conjunt
de fets que el poden falsar (falsadors potencials). La falsació
d'un enunciat està lògicament justificada, ja
que no és basa en una inferència causal inductiva
( com en el cas de la verificació) sinó en una
inferència deductiva que segueix la regla del Modus tollens:
X -> Y, no Y, -> no X
Ex: Si alguns cignes són blancs, llavors tots els cignes
són blancs. No tots els cignes són blancs. Conclusió:
Alguns cignes no són blancs.
Per
tant, les teories científiques (com que no són
verificables), són pures hipòtesis provisionals
o conjectures, que es formulen per tal de resoldre algun problema,
i que seguidament són contrastades per l'experiència
per tal d'intentar falsar-les.
El coneixement s'ha de considerar provisional. En cap moment
podem provar que el que "coneixem" és vertader,
ja que sempre és possible que es descobreixi la seva
falsedat.
3. Crítiques i Objeccions al criteri de falsació
A)
Crítica: la ciència vol afirmacions i no negacions.
Defensa
de Popper : De fet, són poques les afirmacions definitives
de la ciència, perquè la majoria són només
probables.
B)
Crítica: l'inductivisme no justifica teories ( no estableix
veritats ), però la falsació tampoc.
Defensa
de Popper: La falsació és lògicament vàlida
( deducció ) i la verificació no.
C)
Crítica: una teoria encara que sigui falsable es pot
salvar de les falsacions.
Defensa
de Popper: Pel falsacionisme no n'hi ha prou amb que una teoria
sigui lògicament falsable, sinó que implica, també,
una decisió metodològica : la de no intentar salvar
les teories amb estratagemes convencionalistes (hipòtesis
ad hoc).
4. La nova concepció de la ciència i el problema
de la base empírica
Totes
les teories científiques són hipòtesis
provisionals. Conèixer és descobrir el món
i ,molt sovint, aquest descobriment és problemàtic
(no n'estem del tot segurs) . El nostre coneixement de la realitat
no augmenta per admissió de teories, sinó refutant,
falsant teories i substituint-les per altres de més atrevides
(audaces), que rebutgin atacs falsadors. La ciència progressa
per Selecció natural de teories : es manté la
teoria que és més adient per resoldre el problema
plantejat i resisteix millor als possibles atacs falsadors.
El
coneixement és objectiu: en el sentit de que està
composat per enunciats bàsics (empírics)en els
quals tots hi estem d'acord, per convenció, d'una manera
intersubjectiva. Si falla la base empírica cal buscar-ne
una altra.
Les
proposicions (enunciats) del coneixement són sintètiques
(informatives) i es divideixen en:
- Insensates: irracionals
-
Sensates: Científiques, empíriques (falsables)
Tautològiques
No científiques, no empíriques (Ciències
humanes,Metafísica)
Popper
es declara realista crític, perquè, encara que,
mai es pot arribar a la veritat, les teories són com
xarxes que llancem per pescar la realitat, a fi d'apropar-nos
cada cop més a la veritat.
La ciència és la recerca de la veritat, però
no proporciona la veritat; perquè no hi ha cap criteri
per decidir quina és la veritat última. Un coneixement
ja donat, inalterable, per sempre, no és un coneixement
científic.
Versemblança
de teories : En la investigació obtenim teories més
versemblants, més pròximes a la veritat. La teoria
més versemblant serà aquella que es defensi millor
de la crítica. Malgrat tot, no sabrem mai , potser, com
és la realitat.
-> Aleshores, com podem saber si estem més a prop
de la veritat que ens expliqui com és la realitat, si
no sabem que és la realitat ?
"... L'opinió equivocada de
la ciència es delata en la seva ànsia de tenir
raó, car el que distingeix l'home de ciència no
és la seva possessió de coneixements, de la veritat
irrefutable, sinó la seva recerca -persistent i temeràriament
crítica- d'aquesta veritat.
Cal, doncs, que la nostra actitud sigui resignada? Hem de dir
que la ciència només pot complir la seva tasca
biològica i que sols pot demostrar el seu tremp, en el
millor dels casos, mitjançant les aplicacions pràctiques
que puguin corroborar-la? Són insolubles els seus problemes
intel·lectuals? Penso que no. La ciència no persegueix
mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin
definitives, tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç
s'encamina cap a una meta infinita i, tanmateix aconseguible:
la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds
i més generals, i de sotmetre les nostres respostes,
sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades
i cada vegada més rigoroses."
La lògica de la investigació científica,
Cap.X
VOCABULARI
Ciència: Forma de saber que, al llarg de la història,
ha estat entesa de formes diferents. Segons el neopositivisme,
la ciència està formada per totes les proposicions
que són verificables i és la única forma
de coneixement significatiu. Popper només entén
com a científiques, pel seu criteri de demarcació
(v.), aquelles proposicions que són falsables(v.), i
per tant, hi ha una sola classe de ciència, l'empírica.
Contrastació:
Posada a prova d'una teoria. Aquesta contrastació és
empírica quan es compara la teoria amb l'experiència
per veure si entra en contradicció (v. falsació)
o no amb ella (v. corroboració).
Corroboració:
(Terme popperià) Una teoria es considera corroborada
quan ha superat totes les proves a què ha estat sotmesa,
és a dir, no s´ha trobat cap esdeveniment (fet
general) que la contradigui. Es considera tant més corroborada
com més proves hagi superat i, sobretot, com és
rigoroses hagin estat aquestes. La corroboració mai és
definitiva.
Criteri:
del verb grec Krinein ("separar"). Es un principi
o una norma que ens permet distingir diverses coses o parts
d'una mateixa cosa.
- de Verificació : aquell que ens permet distingir les
proposicions vertaderes de les que no ho són. Pels neopositivistes
el criteri de verificació de les proposicions analítiques
(formals), les de les ciències formals són els
mètodes lògics com les taules de veritat, i el
de les sintètiques (protocol·làries) ,
les de les ciències empíriques és l'observació
sensible. Pels neopositivistes és també un criteri
de significació : permet distingir entre els enunciats
que tenen sentit i els que no en tenen.
- de Falsació: per Popper no hi ha criteri de verificació
ja que cap enunciat pròpiament científic és
verificable.
- de Demarcació: és aquell que ens permet distingir
entre les proposicions científiques de les que no ho
són.
Enunciat
o proposició: oració de la qual es pot dir
si és vertadera o falsa. Popper anomena a aquells enunciats
singulars o empírics que serveixen per contrastar teories,
enunciats bàsics.
Estratagema
convencionalista : consisteix en defugir de la falsació
d'una teoria invalidant els seus arguments mitjançant
subterfugis com poden ser fent Hipòtesis ad hoc (v.)
Falsabilitat:
la possibilitat que té un enunciat de ser contradit per
un o més enunciats bàsics.
Falsació:
es produeix la falsació d'un enunciat quan es troba un
enunciat bàsic vertader (el seu falsador) que el contradiu.
La falsació, al contrari de la corroboració, és
definitiva mentre no es contradigui el falsador.
Falsador
potencial: aquell enunciat singular empíric que contradiu
una teoria o llei. Per exemple: l'enunciat " dos maons
de diferent pes deixats caure des del campanar arriben a terra
al mateix temps" és un falsador potencial de la
teoria aristotèlica segons la qual la velocitat de caiguda
dels cossos es proporcional al seu pes. Si es contrasta en l'experiència
el falsador potencial, s'ha de donar la teoria per falsada.
Hipòtesi
ad hoc: explicació elaborada per tal de justificar
el fet que no passi allò previst per una teoria. Amb
aquesta explicació addicional es pretén salvar
la teoria.
Justificació:
raó o raons que ens porten a l'acceptació d'un
enunciat. La verificació dels neopositivstes és
una forma de justificació. Per Popper mai es pot considerar
justificada una teoria: enfront la justificació, ell
proposa la crítica de teories que consisteix a la posada
a prova (contrastació i corroboració) constant
de les mateixes amb la intenció de falsar-les.
Realisme:
pensament que considera que les lleis i teories científiques
poden donar una explicació de com és la realitat.
-Essencialista: creu que és possible arribar a una descripció
de la realitat tal i com és en sí mateixa. (Aristòtil,
Galileu, Newton).
-Crític: aquell, que malgrat saber que mai es podrà
arribar a conèixer la realitat tal i com és en
si mateixa, creu que hi ha un avenç progressiu en el
seu coneixement : les teories cada cop la descriuen millor.
Aquesta és la postura de Popper.
