MILITARISME. Ens imputen alguns el vici del militarisme, perquè volem
que la nostra Nació tingui el que tenen totes les altres, un exèrcit
propi. És tan grossera la imputació, que ni valdria la pena de
replicar-la: amb idèntic motiu podrien ser acusats de militaristes
Roosevelt, Churchill, Stalin, etc., que també volen per al seu país el
mateix que nosaltres per al nostre. Distingirem, d'antuvi, entre els
nostres objectants, dues menes molt diferents: en la primera, trobem
certs individus que no van fer els seus deures militars (sense estar
assistits de cap exempció vàlida) durant la guerra del 1936-39, la
qual cosa ens fa sospitar que el terme »pacifisme» en boca d'ells no
és més que un eufemisme amb què intenten fer passar certa mercaderia
vergonyosa. Figuren en la segona mena els pacifistes bona fe; és a
aquests que adrecem el següent raonament: El pacifisme conseqüent no
s'ha de limitar a protestar contra la idea d'un Exèrcit per al seu
país; ha d'actuar per suprimir »tots» els exèrcits; ara bé, la
destrucció de tots els exèrcits del món només pot ser duta a terme per
un altre exèrcit que sigui tan poderós com tots els del món sumats:
com que això és impossible (o, almenys, no està en el poder dels
pacifistes catalans), queda en evidència la vacuïtat de la utopia
pacifista. Doncs, essent així que ens és impossible suprimir els
exèrcits dels altres països, i com que cap ciutadà honest no pot
desitjar que sobre la seva Pàtria indefensa pesi perpètuament
I'amenaça de les invasions forasteres, cal concloure que una de les
condicions a sine qua non de la pacífica existència de la nostra
Pàtria és un exèrcit nacional.
OBVIETAT DE LA NOSTRA PRETENSIÓ. Altres, al contrari, creuen que la
nostra pretensió és òbvia, »ja que -diuen- si Catalunya constitueix
una nació »separada», és que tindrà el seu exèrcit; és superflu
parlar-ne». Aquests ens atribueixen gratuïtament la intenció
separatista. Els Quaderns -per bé que, a títol particular, ho pugui
ser algun dels seus elements- no són separatistes; basta prestar
atenció al nostre Punt II. Entenem que la Nació dels Catalans,
Valencians i Balears podria gaudir de sobirania sense necessitat de
trencar el marc d'una Confederació hispànica. Entre nosaltres i les
altres nacions que s'assenten damunt de la península, podrien existir
vincles anàlegs als que unien l'Hongria a l'+ustria del 1918, als que
uneixen el Canadà a l'Anglaterra o la Ucrània a la Rússia en els
nostres dies. I, per cert, ens més envejable el Canadà que no la
república d'Haití, per exemple. Per tant, no és obvi que demanem la
creació del nostre Exèrcit, perquè són molts els qui creuen
erròniament que I'exèrcit propi és incompatible amb un lligam
qualsevol que ens uneixi als altres països de la península. +dhuc el
senyor Santaló podria demanar-lo sense haver de sortir del terreny de
la legalitat. Fora de la península sempre s'ha entès que la paraula
autonomia indica un govern propi que abraça tots els rams, no
exceptuat el de la defensa; no sabem per què, a la península, ha de
voler dir altra cosa. Fins la Finlàndia, sota els tsars, tenia el seu
exèrcit propi; i ¿no I'ha de tenir el nostre país, que compta el doble
d'habitants, sota una pretesa democràcia? Quan els republicans
espanyols ens prometen l'autonomia, però sense exèrcit autònom, és que
abriguen la intenció de prendre'ns, més tard, per la força de les
armes, la mateixa autonomia que ens prometen.
INUTILITAT D'UN EXÈRCIT NACIONAL. Uns tercers, encara, especulen sobre
la inu- tilitat d'un exèrcit nacional petit, «com -asseguren- seria el
nostre». «Els nostres veïns -afegeixen- ens esclafarien; el nostre
paper seria grotesc. «A la base d'aquest error es troben dues idees
exagerades: a) Exageració de la petitesa del nostre país: la Pàtria
dels Catalans, Valencians i Balears no és tan petita com suposen
molts; pel territori, és més gran que els dos reialmes de Bèlgica i
Holanda sumats; pel que fa als habitants, en té més que la Finlànldia
i la Noruega juntes. b) Exageració de la força dels nostres veïns: hi
cauen els separatistes que només compten com a compatriotes els veïns
de les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i els
oposen als espanyols. Així, la proporció és de tres milions contra
vint-i-un, és a dir, un català contra set espanyols. Però els Quaderns
no han plantejat mai la qüestió en aquests termes simplistes i
demagògics. Si federem (idea essencial del nostre periòdic) els països
de Catalunya, València i les Illes; si, d'altra banda, es desglossen
del bloc central la Galícia i els Països èuscars (Biscaia, Nabarra,
Guipúscoa i +laba), la proporció haurà passat a ser sensiblement d'un
a dos (la mateixa que hi ha entre Alemanya i Rússia, o entre França i
Alemanya). El desnivell ja és d'un ordre fàcilment compensable per la
nostra major potència industrial, d'un costat, i per un sistema
d'aliances amb els èuscars i els gallecs i portuguesos, d'altre; això,
sense sortir del marc peninsular. Però, és més: ¿per què s'ha de
suposar que la creació d'un exèrcit autònom ens ha de dur a la guerra
amb els castellans? ¿per què no hem de viure en pau i concòrdia amb
els nostres veïns? Precisament, si volem un exèrcit nostre, és perquè
aquest ens sembla el fonament més sòlid que podria tenir la pau
peninsular. Si, per tres vegades en el record dels homes que era es
troben a la trentena, una agressió militar ha esclafat el nostre país
i les seves llibertats (13 de setembre, 6 d'octubre, desastre nacional
del 1939), ha estat degut a la manca d'un exèrcit de defensa. Sempre,
l'espectacle d'un país indefens estimula els apetits agressiu dels
seus veïns; aquesta llei està profundament gravada en la natura de les
coses, i és inútil voler amagar la realitat vivent i rude sota frases
abstractes i pedants.
El dia que ens vegin investits d'una força armada idònia, els
castellans ens tindran de sobte molta més estima; i, sobretot, es
desavesaran del vici que tenen de conquerir Catalunya de temps en
temps. Perquè llavors tornaran a ser certes les paraules, modestes i
esplèndides, de Pere el Gran: QUI LA VOLDRÀ, COSTAR-LI HA
.
Els QUADERNS -sostinguts pels seus col laboradors i amics- són una
publicació modesta. En el seu espai reduït, les idees s'han de
condensar i sovint queden poc explicades. Algunes, per aquesta causa,
han estat objecte de males interpretacions. Voldríem avui respondre
certes objeccions que ens han estat fetes a propòsit de la qüestió
militar. No podem exigir que tothom es convenci, però sí que el nostre
pensament no sigui desfigurat.
Joan Sales
Quaderns de l'Exili
any 2, núm. 5
Gener-febrer 1944