Després de setmanes de tenir oberta la rasa davant de casa i al veure que a 10 metres de distància començaven a enrajolar altre cop la meva vorera, em vaig decidir premiar als dits treballadors i com que a casa només tinc aigua, vaig anar a comprar aigua de letines i uns sandarus i vaig tenir la sorpresa que ja no se’n venien... bé vaig comprar, després d’aconsellar-me unes llimonades i aigües minerals i me’n vaig tornar a casa amb el pressupost del mes dedicat a distraccions desfet..., vaig agafar la meva cadireta de bova, espiant-los des de darrere la porta del carrer... podrits!!!... tardaren 4 dies –4 llargs dies, darrera de la porta
de casa– en fer els 10 metres per arribar davant de la porta de casa i quan arribaren, segur que em prengueren per boig, vaig sortir i em vaig beure, d’una sola tacada i a la seva salut llimonades i aigües...

Ara resulta que la pudor nauseabunda que sento des de fa anys i que vénen d’unes granges, ara es pot veure augmentada, segons un paper que m’he trobat, per la pudor d’un abocador, que ens envia emissions de gas metà, amoníac i anhídrid carbònic... així que ara a part de córrer esquivant les ones, tindré d’anar amb mascarilla i tenir a casa preparat una botella d’oxigen per prendre forces, per quan hi arribi, mig mort... a la nit, a la meva manera,
precinto casa, perquè no m’ataqui l’aire pudent.

Quina sort, de tenir aquesta gent que es preocupen de nosaltres, perquè si no fossin d’ells, ja seríem tots al Camí de Balaguer. Vosaltres no pareu, ataqueu i no pareu fins que els vostres fills, puguin berenar i jugar a l’estiu al carrer... Fora les pudors!!! Fins i tot prometo  dutxar-me de tant en tant, per millorar el medi ambient... Però quina sort tenim en aquest poble... tenir gent així no es paga ni amb un potosí...

Per cert, us en explicaré una que m’ha passat. Feia 25 anys que no em convidaven a una boda i ara ho va fer un nebot. El dia que em portaren la invitació ell i una jove de molt bon veure, el vaig conduir, a part a ell, en una habitació i li vaig donar 2.000 PTA de regal. Gràcies al fet de les obres i després del gran dinar de boda, vaig comprendre que havia
fet curt, i quan el nuvi em va venir a donar el regal a hores de postres, després de fer-me la foto, em vaig alçar i tot solemnement li vaig dir que estava molt content i que li feia una altre regal..., quan li vaig posar a la mà estesa la moneda de 500 PTA, va començar a riure i riure,
de content que estava, i no podia parar, pel que el tingueren d’estendre en un sofà, i envoltat de familiars preocupats, a les preguntes que li feien, com que no podia parlar, només em senyalava a mi amb la mà... no cal dir que em féu plorar d’emoció i és que aquests joves són
tan fàcils d’acontentar...

Tot desitjant que Santa Llúcia els conservi la vista, s’acomiada servidor de vostès

Perepunyetes Gila

Nota.  Em diuen que l’abocador ja s’ha  tan-
cat. Ja estic tranquil. Ara ja només respiraré
la pudor de les granges.
 

Encara que no ho sembli, a Linyola, en aquests moments en el món pagès s’esta produint tot un seguit de discussions i de baralles dialèctiques, que tenen com a motiu la concentració
parcel·lària. Per alguns com jo, que sóc jove, és una –potser la darrera– oportunitat per poder continuar vivint de la terra d’aquí 20 anys... però per d’altres persones, moltes d’elles grans, és la fi d’un món que han viscut, –que faran ells, sense la seva “sorteta” o sense el tros dels “fondos”, perdre’ls, és perdre un tros de vida– o bé hi ha persones que diuen que no
podran fer front a les despeses que vénen... Els comprenc...

Però torno a repetir que per la meva generació és una de les darreres oportunitats que tenim i esperem que quan arribi el moment de decidir el que farem –d’aquí un parell o tres d’anys– serem la majoria de propietaris els qui votarem a favor de la concentració parcel·lària. De la
meva edat, cada dia som més els qui deixem de tenir dubtes i creiem que serà beneficiós per les nostres hisendes i per la nostra qualitat de vida. Ara també sabem que ens costarà un ronyó...., però també ho va costar els entubaments, al seu moment i ho vàrem fer...

Un jove pagès