CENSURA I AUTOCENSURA • L’obsessió per la viabilitat comercial de les accions culturals és una forma de censura. Coarta la llibertat d’expressió i d’imaginació. I rebaixa la creativitat a les lleis implacables del mercat. No és estrany que sigui impossible tota aquella acció que dinamiti, qüestioni, investigui o inquieti. Ja no cal censurar-la explícitament, n’hi ha proa a lliurar-la a la competència del sistema de relacions de valors basades en el capitalisme més salvatge. És la tirania del mercat. No és una autocensura, per exemple, la negació continuada del nostre patrimoni de clàssics (sigui quina vulgui la manifestació artística a què fem referència) per raons d’autoodi o d’automenyspreu? Som ben miserables. • Els mitjans de creació i difusió cultural (institucions, premsa, editorials, etc.) es regeixen per l’autocensura dictada pels departaments de comptes. Qui paga, mana. O pagant, el Capitalismo canta. No cal grans aparells de burocràcia o de coerció. Tot és molt més subtil, molt més subterrani. Uns quants mitjans de comunicació amb poder i ja n’hi ha prou. Com que els televidents, acostumen a abandonar-se a altres fantasies, acabem per no atrevir-nos a pensar o a estalviar-nos-ho perquè ens neguiteja i no serveix de res. Ja pensen els altres per nosaltres. És millor no amoïnar-s’hi, no trencar-s’hi les banyes. No hi ha res a fer? Tant és, doncs, que el pensament dels altres tingui repercussions directes en la nostra vida quotidiana? Tant és que el pensament dels altres pugui engendrar infinites dosis d’amargor o de dolor en la col·lectivitat o pugui decidir com serà el futur a llarg termini? • El món va com va o va de mal en pitjor. Quatre pocavergonyes, alguns d’una ignorància abismal, són els que tenen les regnes d’això que se’n diu democràcia i que s’ha convertit en una gran enganyifa. Perquè els primers qui se n’omplen la boca, són els primers de no respectar-la, de menysprear-la. De jugar-hi, per a preservar els seus privilegis o per a obtenir nous beneficis. Les dosis de cinisme són tran grans que ofeguen les bones intencions o els bons propòsits. Gairebé cal «traduir» les seves paraules a l’inrevés: quan diuen «democràcia» parlen d’«autoritarisme» i així tota l’estona. És esgotador. El poder permet barbaritats de l’alçada d’un campanar i, de moment, no hi ha cap mecanisme de control que pugui evitar-ho. Com més va, més s’anul·len o es paralitzen els filtres mínims de «qualitat democràtica». Quan detenen el poder els d’esquerra, perden tots els nords i es canvien totes les camises. Quan els de dreta, ajusten les seves brúixoles i van de dret als seus objectius sense cap mena de contemplació ni escrúpol. • La línia divisòria continua essent la mateixa: els pobres cada dia són més pobres i els rics cada dia són més rics; els centres de poder heretats de la dictadura franquista (la monarquia o les «famílies » de sempre, posem per cas) continuen fent la viu-viu, etcètera. És demagògia? No: és una pura constatació de la realitat. Comproveu-ho, sisplau, al vostre voltant. De tot plegat, se’n vol fer derivar que inevitablement la dreta, mal per mal, és la millor. Millor, per a què, per a qui o a costa de què? Cadascú que faci el que li doni la gana, me’n guardaré prou d’insinuar quins són els bons, no fos cas que, de seguida, es tornessin malvats. Però potser valdria la pena que ens ho penséssim dues vegades. • Vist com va tot, no seria millor exigir mecanismes de control autènticament democràtics? No seria millor apostar per minores polítiques que, pel seu programa polític agosarat, és difícil que toquin poder? O, si ho fan, tinguin més talla ètica que tots els seus correligionaris, massa experts en el trafiqueig polític? No seria millor defugir del bipartidisme (o tripartidisme, segons com es miri) a què s’entesten a fer-nos caure com babaus els ferotges aparells de propaganda electoral? No és això, al capdavall, una altra mena de censura? O potser és una mena de por? O de mandra? És que ja hem renunciat a qualsevol possibilitat d’intervenir, com a gent de carrer, com a conciutadans, com a gent del poble, a la vida pública? És que estem disposats a deixar que les decisions depenguin exclusivament dels polítics de torn? • En l’àmbit local, la situació dels ajuntaments fa plorar. Només cal repassar els noms dels qui estan en els llocs de poder. Són gent que realment es preocupa pel poble que representen? N’hi ha ben pocs, si és que n’hi ha. La majoria hi són per interès, benefici o fatxenderia. (Afortunadament, encara hi ha alguna excepció que podem elogiar). Treballen –és un dir– de cara a la galeria: no estan disposats a «crear» (santa paraula!) res que tingui una continuïtat o una mínima solidesa. La cultura els importa un rave, perquè no dóna vots i no permet figurar gaire. Com podrien figurar, si es posarien en evidència: d’on no n’hi ha, no en pot rajar! (Algú s’ha fixat en l’estat dels edificis amb finalitats exclusivament culturals? Fan vergonya. Les escoles estan en condicions deplorables; la biblioteca s’ha quedat petita i ja no hi caben els llibres, i el local polivalent encara està per fer. Mentrestant, s’han despès els diners en superfluïtats o en subvencions discutibles.) La «política cultural» dels responsables municipals és el «cop de xec». I tothom calla i fa el despistat. Si poden, practiquen la censura o la pressió més descarades, tot amenaçant amb limitar o anul·lar la subvenció... Miserable tot plegat. No pensen més enllà. No tenen cap programació ni cap previsió. No tenen idees. No tenen imaginació. La seva esterilitat en aquest terreny és desoladora. • Convidem els futurs aspirants a la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Linyola (sisplau, ja és hora que dediquem una regidoria a la Cultura, de veritat, sense altres afegits) que expliquin amb detall el seu programa. No s’hi val a enumerar quatre «cosetes» per quedar bé, com han fet els programes dels darrers anys (un autèntic insult a la intel·ligència). Volem un programa concís, amb uns objectius a curt i llarg termini, unes previsions ben elaborades, uns continguts clars, concrets i ben explicats, i uns pressupostos a l’abast per dur-ho a terme. No promeses que se les endú el vent, no grans declaracions ensucrades per ensabonar-nos com beneïts. No: volem realitats, realitats de veres, palpables, constatables. Volem saber on van a parar els diners destinats a la Cultura del poble, de tot el poble, no de quatre gats. A veure, d’entre tots els nostres polítics locals, qui s’atreveix a escriure (amb una mica de correcció) i a signar (sense cap pudor) el seu programa cultural. (Aquestes mateixes pàgines, ofertes com estan a qualsevol iniciativa relacionada amb la cultura, podrien publicar els diversos programes i, d’aquesta manera, tothom sabria a què atenir-se o de què escandalitzar-se). És una exigència democràtica. Probablement, i ens agradaria molt d’equivocar-nos, no hi ha cap polític local que sigui capaç d’acomplir aquest repte. Haurem de concloure, per tant, que no n’hi ha cap que tingui la categoría ètica i intel·lectual per afrontars’hi? Carles Ronda |
|
Lletra de batalla DE LA MEVA GENERACIÓ Em deia un company –em sembla Gonçal Balcells– que quan férem el dinar de quintos, l’any 1972, vàrem menjar llagosta i per molts dels que estàvem asseguts en aquella taula, fou la primera vegada que em menjàrem. Els de la meva generació, nascuts entre el 1950 i 55, fórem els primers què gràcies als esforços dels postres pares, teníem els suficients diners per poder anar a fer un vermouth al matí a l’Ateneu o a Cal Manel, al futbol a primera hora de la tarda, a l’Aixopluc de Mollerussa –o anar al cinema– i acabar la jornada, i prenent uns calamars a l’Amoca. Això sí, excepcions a part, el dissabte ens quedàvem a Linyola. Només sortíem i gastàvem el diumenge. Trenta anys després, els nostres fills surten quan volen, tenen uns bons pressupostos, que es veuen augmentats amb diners d’altres familiars, i preguntant a diversos companys, el nombre de sortides que fem, entre dinars i sopars familiars i d’amics o de colles, durant les festes de Nadal són uns cinc àpats d’aquests formidables, en que els uns superen els altres, què es converteixen en “grans bouffés” i ja no saps com passar la nit. Malgrat aquesta “felicitat”, tots tenim els nostres maldecaps. Però vivim, plenament en una societat de consum, i nosaltres ens en convertim en els seus consumidors, i en els seus defensors –per activa o per passiva–. I creieu-me, que si hi hagués algun dia un canvi de sistema, l’ aceptaríem, sempre i quan puguessim fer aquests sopars –que mentalment són higiènics, durant hores, escoltes altres companys, que t’expliquen experiències i intercanvies opinions i “saber”–, que ens fan augmentar el sucre, colesterol, greixos... Des de dalt del balcó, ningú –però ningú, ningú– es recorda com a l’any 1972, hi havia gent que volia nacionalitzar la banca, fer desaparèixer la guàrdia civil, les províncies, les diputacions... i com des de la fi dels anys 70 i principis dels 80, vàrem veure desaparèixer, tot una sèrie de sigles –ORT,LCR,PTE,OSO,MIL...– i després en aquesta democràcia, que ens ha servit per fer camí, però no arribar fins on havíem somiat, desparegueren per reconvertir-se en altres forces, AP, PSUC, UCD, CC..., però hem vist l’aparició de sindicats i els partits actuals, la recuperació de la Generalitat, la creació de la comarca del Pla d’Urgell i la implantació dels Consells Comarcals. La meva generació visqué la desteta de l’aparell franquista,
que amb el pas dels anys, i vinculat a unes persones concretes, es va fondre,
l’adveniment dels ajuntaments democràtics i ha participat en les
lluites de campanar. Des de l’entrada de casa, ha viscut “acostipats”,
com l’affaire Ateneu i celebrar dues festes majors –ha vist la cara del
llop, o
La meva generació visqué de petit les primeres emigracions i ara veu arribar les noves, sense gaire escarafalls. Sap que amb el pas dels anys, els qui es quedin, seran uns veïns del poble, si nò ells, els seus fills... la meva generació ha conviscut amb la crisi matrimonial i ha vist noves figures, separats/des, divorciats/des, batejats-no batejats, ajuntats, matrimoni civil o eclesiàstic... i amb el pas del temps, sàvia com ha estat, ha entès que el sol surt cada dia per tothom... La meva generació ha tingut d’aprendre a fer números, a saber de tributs –i els que han pogut– a amagar ingressos –el famós “diner negre” –, a saber llegir i interpretar les lleis, a saber demanar “ajudes”, i passar de no saber què és la borsa, a perdre-hi diners, a negociar els crèdits i préstecs amb els bancs o caixes, a fer front als mals temps... La meva generació va nèixer amb una bata posada i cantant himnes de guerra forasters, per tot seguit veure com entraven a casa, per primer cop electrodomèstics, i el televisor, va veure a l’home caminar damunt la lluna, i va començar a rebre misssatges subliminals del rock&roll i dels moviments contestataris americans i varen començar a aparèixer pèl llarg, barbes, bigotis, i d’estrenar per Pasqua, vàrem passar a vestir de manera informal i d’anar a celebrar els mesos de Maria, deixàrem d’anar a missa els diumenges, fórem els primers que marxaàrem en massa del poble cap a les discoteques, els primers a fumar de tot –sobretot a la mili, els oficials feien el gran negoci–, els primers a viatjar a l’estranger o pel país, els primers a tenir cotxes i a utilitzarlos com a eina de treball... i después ens anàrem casant... En general en aquest moment es feia un punt i a part i s’anaven perdent les amistats, però també nosaltres –en general– hem continuat amb les nostres amistats. Una recança: sempre envejarem a la generació que ens seguia... Nosaltres “obrírem” els camins i ells ja visqueren una situació “normal”... Sí, la meva generació ha tingut i té treballs, per mantenir-se o tirar endavant la família però quan té un moment lliure, ja pensa en la caragolada, la cassola, o el pica-pica, a base de cinc o sis platets que sorprendran als companys, i els vins i caves que acompanyaran els àpats... i després la tertúlia, una tertúlia de gent del país, de “la terra”, en que es pontifica, parlant de la situació del país, dels nou-vinguts... i s’arregla el poble en un tres i no res. I quan s’acaba a la matinada ja queda aparaulat el proper sopar... Sí, la meva generació –carregada de seny– veurà tota la vida, el dia de Sant Fermí, passar tots els toros des de dalt del balcó... Esteve Mestre |
|
SPAIN IS DIFERENT El meu sempre benvolgut i mai ben ponderat amic l’Esteve Mestre em va suggerir escriure alguna cosa sobre la imatge exterior que catalans i/o espanyols tenim a l’estranger. Molt lluny de poder respondre adequadament a aquesta invitació em limitaré senzillament a donar un seguit d’impressions personals que poden ser tan discutibles com justificades segons el grau de credibilitat que s’em vulgui acordar. Normalment tots tenim una sèrie de tòpics al cap: els anglesos són flemàtics i beuen el té cada dia a les cinc de la tarda, els alemanys són uns capquadrats, els italians son més xulos que un vuit, les sueques són rosses i estan molt bones, els africans tenen una virilitat kilomètrica –per compensar l’observació sobre les sueques i no ésser acusat de masclista – i embolica que fa fort. I els peninsulars? Com anem de tòpics? A l’estranger se’ns aprecia o s’ens detesta? La primera cosa que cal dir és que els tòpics que ens qualifiquen són comuns a tots els peninsulars, així, que ningú es faci cap mena d’il·lusions, si algú diu que és de Lleida, de Sant Llorenç de Morunys o de Barcelona l’etiqueta que li posaran serà la mateixa que si diu que és d’Oviedo, de Huelva o de Chinchón: toros i flamenco. Un exemple força il.lustratiu: Durant els Jocs Olímpics del 92 el prestigiós diari francès “Le Monde” va publicar una foto de la cerimònia d’inauguració on es veia aquella senyora tan coneguda de la qual no recordo ni el nom, que va aparèixer amb una “bata de cola” i sombrero cordovès i va atravesar l’Estadi Olímpic muntada a cavall. Bé, al peu de la fotografia es podia llegir: “fulana de tal, la imatge de l’orgull català”. Resignació, malhauradament això només és la punta de l’iceberg. Durant anys i panys, la imatge d’Espanya a Europa ha estat condicionada per dos factors. El primer fou l’arribada a aquests països dels emigrants espanyols que fugien de la misèria dels camps peninsulars erms, ferèstecs i despoblats. El segon, la imatge que els turistes s’enduien d’un pais que els hi venia a preu ben barat Sol, platja, sangria i flamenc. “Spain is diferent”; i tant que ho era! Malgrat tots els “planes de desarrollo”, els pantans fastuosos, les bases americanes, els quaranta anys de pau i d’aquella anomenada democràcia orgànica de la qual es gaudia, Espanya continuava exportant mà d’obra cap els països europeus on el nivell de vida era molt més elevat. Les democràcies occidentals industrialitzades gaudien d’una expansió sense precedents i mentre aqui la classe mitja feia hores extraordinàries per poder pagar les lletres del Seat 600 i de la rentadora, els obrers alemanys o francesos s’oferien cada any quinze dies de vacances amb llur família a un preu inferior al que els hi hauria costat quedar-se al seu propi país. Aquestes mateixes democràcies occidentals descobriren els països del Sud d’Europa, on els règims totalitaris d’Espanya, de Grècia i de Portugal continuaven exportant misèria i acollint les divises del turista ric i generós del Nord. L’ibèric de samarreta i mocador al cap contemplava atònit i bocabadat aquelles noies rosses que exhibien bikinis minimalistes i multicolors a les que intentava lligar mirant-les fixament i picant de mans tot i cantant una sevillana. Francament, ¿quina era la imatge que aquella gent s’enduia al seu país? La frase aquella tan lamentable que «Àfrica comença als Pirineus» adquiria doncs un doble sentit tant polític com econòmic. Amb l’arribada de la democràcia les coses haurien pogut evolucionar en un altre sentit però vaja, l’Espanya del segle XXI continua exportant una imatge monolítica basada en les mateixes coses de sempre, així la iconografia ibèrica no ha variat gaire en el seu contingut. Bàsicament podem dir o pensar que amb l’Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona es va voler donar una empenta de modernitat i vehicular la imatge de l’Espanya de l’AVE i de l’Hispasat; de fet, el torero i la flamenca constitueixen encara la base primària de la identitat peninsular corroborant el fet que “Spain is diferent”. El turista que actualment es passeja per la Costa Brava o la Costa del Sol, aquest mateix turista amb sandàlies i mitxons de fil, samarreta Adidas, bermudes d’explorador de l’Amaçones, ulleres de sol de tipus «Matrix» i gorra de club de futbol, tornarà al seu país d’origen vermell com una gamba i explicarà als seus amics i a la família que durant quinze dies ha estat el rei de bastos en un país on es menja paella a les dues de la matinada, on la gent no parla sinó que crida, on als bars es tiren els detritus al terra sense cap contemplació i on a les nits es poden agafar unes “curdes” colossals anant de bar en bar o de discoteca en discoteca. El seu hàbitat és molt restringit, de la platja a l’hotel i de l’hotel a la platja, del bar al restaurant i del restaurant al bar. Els museus, l’arquitectura local, la gent, la música, tot això forma part del decorat i dels accessoris secundaris de l’escena. Ja li podeu preguntar a aquest turista d’Ampúria Brava o de Lloret de Mar si al cap d’aquests quinze dies està al corrent de la riquesa de la nostra arquitectura romànica, de la importancia del modernismo en l’arquitectura catalana, de la diversitat ecològica dels Aiguamolls d’Empurdà o de la finesa i subtilitat de la Sardana com la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan… segur que us mira reticent i de reüll i si a més intenteu explicar-li la rivalitat ideològica que es desprèn d’un partit entre el Barça i el Reial Madrid ja podeu estar ben segurs que l’any vinent pel mateix preu s’en va a Turquia. Tots hem sentit algun cop allò del glamour francès, de la tecnologia alemanya, del disseny italià, de l’electrònica japonesa, de la indústria automobilística americana, de l’estetisme de les tradicions britàniques, de la tolerància escandinava o del comerç andorrà. I Espanya? ¿Quina és la imatge de marca de la societat i de l’economia espanyoles? La pregunta queda oberta, incapaz com sóc de poder aportar una explicació. A part de la tauromàquia i del folklore podem citar el catolicismo barroc i teatral de les processons, la Inquisició (producte històric derivat), els conqueridors d’Amèrica; amb Cortès i Pizarro com principals estendarts; el futbol, i no a nivell de l’equip nacional, amb tots els jugadors estrangers que són els que marquen el gols; les taronges i les llimones (productes d’alta tecnologia), Julio Iglesias caricatura grotesca de la senectut del “Don Juan” ibèric, el tricorni de la Guàrdia Civil model Tejero pronunciant l’inevitable i ja històric “se sienten coño”, el Quixot i el seu noble altruïsme que no impedia però que estés tocat de l’ala, l’anacronisme de la Armada Invencible estrepitosament derrotada. Ara bé, que ningú es pensi que això dels tòpics només funciona en un sentit. Si ho mirem bé, nosaltres, els peninsulars, tenim també tot un seguit d’idees preconcebudes que no ens fan gaire diferents dels altres. Quan veiem un gabatxo, prou que li recordem que el seu Napoleó fou un zero a l’esquerra comparat amb l’Agustina d’ Aragó. Ens creiem també que els anglesos són una colla de bèsties primàries i que a les Illes Britàniques tots són “hooligans” potencials. Mirem per sobre de les espatlles als portuguesos i als nordafricans convençuts com estem que econòmicament som superiors i al mateix temps resta subconscient el nostre complexe d’inferioritat respecte a d’altres països europeus que considerem més avançats que nosaltres. Només cal mirar l’extensió del tòpic entre Gibraltar i el Cap de Creus, els catalans som insolidaris i avars, els andalusos despreocupats i gairebé irresponsables, els madrilenys prepotents, els gallegs ingenus i candorosos. Per nosaltres els catalans, però, la imatge que tenim de nosaltres mateixos pren un valor molt diferent, som treballadors, gent de seny i de rauxa, posats a fer n’hi han que diuen que som més europeus que els altres ibèrics. Dalí, Pau Casals, Gaudí… som gent culta i preparada. És clar, la nostra diferència es basa en aquests valors i tants d’altres força positius. De fet tota diferència s’expressa en aquests termes valoritzants. Fixeu-vos-hi bé, mai haureu sentit algú que digui jo sóc diferent de tu perquè sóc més petit, més ruc i més pobre. Sempre hi poden haver masoquistes però la tendència general és ben bé aquesta exaltació del que considerem propi, ¿oi? El nostre planeta és un gra de pols dins d’un Univers incommensurable on l’extensió de la superfície peninsular només representa el 0,37% d’aquest gra de sorra. Ben mirat sigui quina sigui la nostra nacionalitat (administrativa o afectiva) som ben poca cosa. Si un extraterrestre observa en aquest moment amb un telescopi hiperpotent el nostre planeta, només veurà un objecte identificat com un puntet insignificant de feble lluminositat i segurament continuarà mirant les galàxies i els estels sense saber que malgrat tot en algun lloc d’aquest puntet lluminós es continua afirmant que “Spain is diferent”. Josep Pinyol Vidal
|
|
LA IL•LUSIÓ DE LA LLIBERTAT Una de les atraccions més tradicionals, simples i imprescindibles de qualsevol fira, és la de la pesca dels ànecs. El mecanismo no requereix cap sofisticació, tanmateix resulta d’una indiscutible efectivitat. El firaire deixa surar alguns quants ànecs de plàstic damunt d’una bassa, i deixa una canya als nens perquè els pesquin. La pesca, gairebé sempre, té èxit i els improvisats pescadors són guardonats amb un premi simbòlic, d’un valor tres o quatre vegades inferior a la inversió que la seva familia ha hagut de fer pel lloguer de la canya. L’èxit d’una atracció tan simple –i d’un negoci indubtablement rendible– rau en la fàcil manipulació de les il.lusions infantils. Tanmateix, el joc, en el món infantil, resulta sempre la representació simbòlica de les activitats del món adult, i és per això que, en l’actualitat no resultaria gaire difícil interpretar gran part dels fenòmens socials i polítics que ens envolten com a una mena del joc de la pesca dels ànecs. Aquesta imatge ens pot ajudar a trobar explicacions a les situacions paradoxals viscudes quotidianament, i que evidenciarien una considerable assimetria en els beneficis socials i econòmics d’una minoria poderosa i influent, respecte d’una majoria que només disposa d’una canya i uns quants ànecs grocs flotant damunt d’una bassa de plàstic. Existeixen dues fórmules bàsiques per excercir el domini d’uns pocs, respecte de la resta. El primer, propi de societats poc desenvolupades i arcaïques es tracta de l’opressió directa, mitjançant el recurs a la repressió generalitzada. El segon, més subtil, propi de societats més dinàmiques i complexes, consisteix en la manipulació de la psicologia col.lectiva dels dominats, ja sigui mitjançant l’alienació de la memoria històrica, la negació dels vells referents identitaris, les exagerades i artificioses lloances a determinats col.lectius, o l’apologia reiterada de la fe en determinats lemes òbviament falsos. Un exemple d’aquesta darrera idea, la tindríem en l’increïblement exitós “España va bien”. No cal ser un observador sagaç per adonar-nos del barroer engany de l’emissor d’aquesta idea, que tracta de manipular la il.lusió infantil en el premi de consolació de botiga de tot a cent, mentre que el posseïdor de les canyes acumula extraordinaris beneficis subministrats per les nostres famílies. Si bé l’economia ha crescut a un ritme superior a un 3 per cent anual des de 1994, i més d’un trenta per cent en la darrera dècada, especialment a Catalunya, costa de trobar persones que hagin vist incrementar en aquesta proporció els seus ingressos reals, o que els hagin mantingut igual reduint en un terç la seva jornada laboral. Resulta evident que per als més d’onze milions d’assalariats espanyols, la gran majoria de la població activa, i els únics contribuents no defraudadors, això no ha passat, i que en nombrosos casos, com poden ser els empleats públics, més de dos milions, han perdut, en termes constants i ponderats, entre un 14 i un 25% de capacitat de compra. En aquestes circumstàncies, davant d’aquesta paradoxa, la resposta més assenyada hauria de consistir en la mobilització generalitzada de la majoria social del país, o en l’opció electoral per aquells partits que no avorreixin amb la seva reiterada tornada sobre la moderació salarial. Tanmateix, el seny sembla avui una dona maltractada per la realitat social i avui la impotència psicològica impedeix reaccionar la societat civil. Quina pot ser la causa que el nostre país, malgrat l’embranzida econòmica del barrer terç de segle encara mantingui els salaris més baixos de la Unió Europea, tret de Grècia i Portugal? Si bé el terror del franquisme va convertir el nostre en un país de súbdits, en què qual la repressió física i psicològica esdevenia el principal instrument per mantenir l’ordre –el seu ordre–, la transició de 1975-1982 ens va convertir en consumidors, sense permetre, en cap cas, passar per la necessària categoria de ciutadans. Avui, la manipulació del discurs polític, la desactivació de l’oposició social, ha permès que la majoria de persones hagi assumit el discurs emanat des de les elits del poder i renegui de la seva identificació com a assalariat, com a treballador, o com a ciutadà, i en canvi, tracta d’emmirallar-se i es deixa enlluernar per abstraccions mediàtiques, per models vitals del tot aliens a les seves possibilitat, de persones que acumulen diners, fama i prestigi mitjançant l’especulació, sense haver d’aportar res, ni material ni espiritual, a la societat. A diferència del ciutadà, el consumidor no té cap responsabilitat, ni cap deure, únicament la queixa arbitrària i la insaciabilitat permanent. I en canvi, la major part de consumidors, infantilitzats fins a límits insospitats, lloats artificiosament per la publicitat, i que obvien la seva condició d’assalariats, treballadors o individus socialment responsables estan sotmesos a exigències i pressions creixents sorgides del propi món que ells mateixos contribueixen a crear. Una vegada hem colgat els nostres somnis solidaris i els projectes col.lectius igualitaris, els consumidors només poden confiar en la il.lusió de la llibertat. I la llibertat, la llibertat de la ideologia dominant, consisteix en la possibilitat de triar entre diferents productes. I l’instrument que ho permet, en un context de creixent endeutament familiar, és la tarja de crèdit, la canya que els bancs ens lloguen per pescar els nostres aneguets. Xavier Diez |
|
MISSIONS RELIGIOSES, MISSIÓ POLÍTICA L’any 1998 va aparèixer al mercat un llibre molt interessant: Guinea Equatorial. Història en blanc i negre (Editorial Empúries), de l’antropòleg Gustau Nerín, on es parla dels missioners claretians espanyols i del franquisme polític. Us en faré cinc cèntims: —“L’espanyolització dels guineans era un intent d’etnocidi sistemàtic en tots els aspectes. És a dir, no es va limitar a una participació econòmica dins de l’economia colonial, com a altres colònies (els francesos al Sudan o a Malí i el Txad, on els interesaba treure una rendibilitat, i els anglesos encara més accentuadament), sinó que van intentar transformar a fons tota l’estructura social: de la moral, de la família, de la concepció de la vida, de les estructures polítiques. Suposava un canvi radical de la societat. En certa manera l’espanyolització de la societat guineana passava per la desaparició de la religió tradicional, d’una manera absolutament agressiva (es van arribar els cranis dels ancestres als quals retien culte, una mesura equiparable al que seria aqui cremar una església, per a uns guineans), va passar per fer que els polígams deixessin les seves dones, fins i tot, en casos en què ja eren grans.” —“Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament a tot l’Àfrica francòfona i anglòfona, les disposicions de separació racial s’anul.len immediatament. Però, en canvi, a Guinea segueixen vigents fins a finals dels anys 50. El Artículo Quinto, la prohibició de mantenir relacions sexuals mixtes, va ser vigent fins a finals dels anys 60. És un procés molt paral.lel a Sud-àfrica (les “Immorality Acts”).” —“La ideologia colonial es va convertir en un sistema de dominació racial i sexual, en el qual cada individu veia condicionada la seva existencia en funció de la pertinença a un altre gènere i raça, segons la conveniència dels homes blancs, situats al cim de la piràmide social.” —“Les pretensions dels missioners claretians, que volien detenir tot el poder al territori guineà, irritaven fins a tal punt els administradors, que un d’ells va arribar a declarar: ¡Qué padres ni madres! ¡Aquí no manda el Padre ni el Espíritu Santo! ¡Aquí mando yo!”. —“Durant tot el franquisme es van restringir molt les visites a Guinea. Només hi podien anar persones de provada fidelitat al règim, res de personatges crítics amb la colonització. Gairebé tots els personatges que hi viatjaven eren escriptors franquistas destacats com Bartolomé Soler o gent reconeguda del règim. Tractar sobre colònies en aquella època era bàsicament un feu de gent de dretes.” —“El sector que queda a Guinea de l’església és el més conservador. Fa poc el Papa Joan Pau II va canonitzar una monja catalana, la fundadora de les concepcionistes. Les concepcionistes no van deixar que entressin negres a la seva congregació, sinó que van fer una congregació auxiliar, les oblates de Maria Immaculada, perquè no volien barrejar les blanques amb les negres i a les negres se les relegava a una funció de complement, d’ajuda a les missions”. Bé, com diu l’historiador Toni Strubell, no pot ser que les lliçons de la història –en sentit positiu– passin debades. Joan Borda |
|
ÈXTASI Estic acollonit! He sentit dir a eminencies mèdiques que l’èxtasi no només és molt perillós, sinó que fins i tot pot matar. Juro davant de Déu que no he pres, que jo sàpiga, cap pastilla estranya, però la veritat és que d’un temps ençà que estic ben extasiat... (per a mi que m’ho fa la verdura!). I és que quan miro la tele, llegeixo el diari o escolto la ràdio em sento com si flotés, com si fos en un altre planeta: Gulliver al País de la Ruqueria... L’altre dia, per exemple, llegia al diari sobre la nova Llei de Partits Polítics. Entenia, fins a cert punt, que es defensas la il·legalització d’Herri Batasuna perquè es veu que no condemna la violència; però recordava que un dels principals partits que l’acusa, el PP, s’havia negat explícitament i en repetides ocasions a condemnar el franquisme (més de 50.000 afusellats en els primers anys de la postguerra: voleu més violència?): per a ells, dir Gora ETA! és recolzar assassinats, però dir ¡viva Franco!, no. I em venia al cap que l’altre partit acusador, el PSOE, quan va estar embolicat en terrorisme d’estat (el GAL), va enviar sistemàticament importants dirigents a la presó a recolzar explícitament els principals implicats que hi eren tancats (Barrionuevo, Vera...): això és condemnar la violència? O és que la violencia és com la merda: només fa pudor la dels altres?... La postura de Convergencia i Unió encara m’al·lucinava més: primer vota a favor d’una esmena a la totalitat de la Llei i cinc minuts després vota a favor de la mateixa llei; amb tot plegat n’hi ha per parar boig... En un moment de lucidesa se’m va ocórrer que, si de debò els preocupa la violència (som molta colla que sí), ¿per què no ho arreglen d’una vegada i seuen a escoltar el poble basc (que no tots són etarres) i, si el reclamen, que els tornin el dret a l’autodeterminació, que és ben seu? ¿Per què no es deixen estar d’excuses de no voler negociar amb la violència, si l’Estat Espanyol no en té les mans netes? Sabeu si hi va haver vaga el 20-J ? La TVE i Antena 3 van trompetejar a tota hora que a Madrid no, ergo a Espanya tampoc. Tant se val que jo no trobés a tot l’Hospitalet ni a tot Cornellà un sol bar obert per prendre cafè, ni una botiga oberta; que cap institut que jo conegui (sóc del ram) obrís les portes als alumnes; que hagués hagut d’esperar una hora de rellotge per agafar el tren; que la manifestació de la tarda al Passeig de Gràcia fos de les més nombroses que es recorden... A Madrid no hi va haver vaga, per tant a Espanya no n’hi va haver. Mentre m’afusellaven des de la televisió amb aquesta veritat tan evident, em venia al cap l’episodi del general Prim cridant histèric tot donant cops de puny a la tribuna d’oradors de Las Cortes del s. XIX: “¡ o nos consideran, a los catalanes, españoles a todos los efectos o nos dan la independencia!” Pobre il·lús! Cent quaranta anys després, si a Madrid no hi ha hagut vaga, a Espanya no hi ha hagut vaga, i xim-pom! Però quan realment se’m va aparèixer l’elefant blanc volant com una mosca pel menjador de casa va ser en escoltar per la televisió la informació de les negociacions entre Espanya i Gran Bretanya pel tema de Gibraltar: es negociava la sobirania d’un poble sense tenir-lo en compte. Això é s l’essència de la democràcia, vaig pensar jo, mentre el Sr. Piqué, amb tota la barra, deia allò de “ la opinió n de los gibraltareños es irrelevante” . Com si fossin bestiar! L’excusa era el Tractat d’Utrech (1713), fet a l’Antic Règim, quan els països i els seus habitants eren propietat patrimonial de les famílies reials, que els podien vendre, donar, heretar, baratar, perdre o guanyar tant en guerres com als daus... Vais comprendre que ara, en plena democràcia (diuen), es volia fer el mateix: convertir els gibraltarenys en emigrants sense moure’s de casa seva, tal i com a l’època del Tractat d’Utrech ja van fer amb els catalans, mallorquins, valencians i aragonesos. “Aquello es nuestro...” : i és que es veu que hi tenen terra!... I mentre patia perquè l’elefant blanc, en alguna acrobàcia, no em fes caure d’un cop de trompa el llum del menjador, dins del meu deliri sentia la veu del Serrat cantant allò de: “Gibraltarito que vienes al mundo te guarde Dios:
Seran manies, però quan engego la tele sempre veig que fan el mateix programa: no sé si “altres límits” o “el túnel del tiempo”. Entre concursos, festivals (“ Noches del Sábado” ?), “Cine de Barrio”, Marisols, Joselitos, Manolo Escobar, Paco Martínez Soria, Eurovisió, “ mundiales con robo” , “ centenarios” , Aznar... (qualsevol dia, la Valentina i el Capitán Tan) tinc el malson que m’ha xuclat el passat i que visc un franquisme en colors. O potser no és ni franquisme ni passat; és simplement l’Espanya de sempre... Quina por! I el Barça? Això del Barça no és èxtasi, és mal de ventre! Josep Binefa i Palou |
|
PATRIOTISME CONSTITUCIONAL? SOM UNA NACIÓ! Haurem de tornar a dir amb Raimon que “nosaltres no som d’eixe món”. Com diu la lletra popularitzada a partir d’una música tradicional, haurem de repetir que no “no volem ser una regió d’Espanya”. Que ni els Països Catalans en el seu conjunt, ni el Principat, el País Valencià o les Illes, no som cap regió espanyola com ho puguen ser Múrcia o Extremadura, i que la solució de la nostra quesito nacional pendent no té res a veure amb la descentralització administrativa que tots els Estats d’Europa duen a terme dins dels seus territoris, per raons d’eficàcia de funcionament. En definitiva que la nostra problemàtica nacional és semblant a les d’Escòcia o Gal·les, Valònia o Flandes, a la de Quebec i a la de tantes nacions que es troben o s’han trobat sense estat al llarg de la seva història, i que les solucions al “problema català” o al “problema basc” (no serà més aviat al “problema espanyol”?) no passen per l’assimilació i el neoespanyolisme, sinó pel reconeixement de la nostra identitat i dels nostres drets com a poble sobirà. Però totes les crítiques no han de recaure en els impulsors de la idea neoespanyolista. Si ells, amb les seves actuacions, pretenen soscavar les mateixes arrels de la nostra identitat nacional i, seguint amb Raimon, ens diuen “que la nostra és la d’ells”, els nacionalistes no estem exempts de culpes. Culpes per no haver sabut explicar al nostre poble, d’una manera clara i sense confusions, els avantatges que per a tots els catalanoparlants i els no catalanoparlants, els nascuts ací i els vinguts de fora, els habitants de les grans ciutats i els de les comarques deprimides, per a tots, tindria un autèntic autogovern, la lliure disposició dels nostres diners, l’aplicació de les nostres pròpies lleis en el nostre territori. Sovint hem reduït el nacionalisme a la defensa de la llengua catalana (peça clau però no única de la nostra identitat nacional) o a commemoracions historicistes (batalla d’Almansa, 11 de Setembre, moments claus de la nostra nacionalitat que ens recorden qui som i d’on venim), dos aspectos absolutament essencials però que cal complementar amb un tercer, que és el de les conseqüències actuals d’aquests, des dels peatges de les autopistes a la depredació fiscal o la manca de suport per part de l’estat a la nostra economia, i de les repostes necessàries per a articular-nos políticament i econòmica. Però, sobretot, l’error que hem comès en el passat i que continuem comentent sovint a hores d’ara ha estat oblidar on es troba el nostre adversari real. Caldria buscar en tot el que fóra possible aquells punts de trobada i coincidencia de les diferents maneres d’entendre el nacionalisme, tant al País Valencià com a la resta dels Països Catalans. És clar que no es tracta d’amagar mancances i errors de les diferents forces nacionalistes, però seria important que el discurs nacionalista, per patriotisme, no esdevinguera un “foc creuat” entre formacions i plantejaments, i que fóra assumible per un ventall el més ample possible de les sensibilitats nacionals. Cal deixar clar que el nostre objectiu nacional són els Països Catalans, però hem de delimitar un adversari clar, que és la dreta espanyola, i un marc d’entesa entre els partidaris d’un model de país i progrés. Davant d’aquesta ofensiva neoespanyolista, doncs, no podem cedir. Hem de saber donar una resposta clara, ferma i contundent, inequívocament democràtica, immersa en un context europeu i mundial, deixant clar en quina la reacció, qui defensa objectivament els interesaos dels nostres 11 milions de compatriotes i qui els ataca econòmicament i socialment, a més de nacionalment. Val a dir que amb el “neoespanyolisme de dretes”, malgrat tot, les cartes estan més clares que no ho van estar els anys 80, quan ens venien un “nacionalismo espanyol d’esquerres”. En aquesta ocasió, a més, fins i tot podem comptar amb les forces estatalistes d’esquerra, si més no allà on no han estat quasi fagocitades per la dreta espanyola, com passa per exemple a Euskadi; podem comptar amb ells per raons com va passar durant la II República, i a l’hora de trobar una sensibilitat democràtica en les zones nacionalment espanyoles. Cal ara més que mai que la societat civil, tradicionalment forta als Països Catalans, sobretot al Principat, però també més del que de vegades pensem al País Valencià, reaccione activament, oposant-se a les mesures neoespanyolitzadores, en temes com ara l’ensenyament i els seus continguts nacionals; els intents de trossejament o de confusionisme lingüístic pel que fa a la unitat de la llengua catalana (pensem per exemple en el decret de mínims sobre autors a estudiar pels alumnes valencians, que exclou els nascuts fora del País Valencià); l’ús del català i el seu paper nacionalment clau i socialment integrador; la integració al projecte nacional dels nous immigrants (per què “estrangeritzem” un immigrant parlant-li en castellà?); la denùncia dels greuges econòmics i socials, sobretot quan siguen un “fet diferencial” respecte a Espanya (l’exemple dels peatges de les autopistes pot ajudar a entendre-ho); la nostra presència a Europa, sense passar per Madrid.... sabent que cal afrontar aquesta tempestat com n’hem afrontat d’altres, d’iguals o pitjors, en el passat. Les seves pressions no ens han de retraure, ben al contrari, i hem de romandre, a més junts. Pot semblar, un tòpic, però cal recordar l’exemple de la mata de jonc: separats, ens desfarien; junts, no podran amb nosaltres. Recordem, per acabar, alguns exemples pràctics de col.laboració recent entre els Països Catalans, que han significat passes endavant positives en aquest sentit: les universitats i l’Institut Joan Lluís Vives; l’Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster, l’Institut Ramon Llull; la col.laboració entre partits nacionals o la implantació d’altres arreu de la nació; els exemples de col.laboració i intercanvi cultural entre Casals Jaume I i municipis del Principat, i la implantació dels Casals Jaume I en la Franja i la Catalunya Nord.... Si la mobilització popular en resposta a les agressions del neonacionalisme espanyol de dretes és important, tant o més ho és la definició d’un espai de consens entre les forces socials i polítiques de país i progrés a favor d’uns mínims democràtics i nacionals, i l’articulació de xarxes de relacions entre els territoris dels Països Catalans. I, sobretot, l’afirmació d’un model nacional progressista, integrador i que sàpiga conjugar les reivindicacions lingüístiques i culturals amb les econòmiques i polítiques per tal de dibuixar un país possible com a resposta positiva a l’agressió del “patriotismo constitucional”. ACCIÓ CULTURAL PAÍS VALENCIÀ
|
