L’altre dia vaig anar al cinema a veure una pel·lícula que es diu Camino a la perdición, una bona pel·lícula, surt el gran Paul Newman i el gran Tom Hanks que possiblement serà l’actor que tindrà més Oscars i més nominacions a Oscars de tota la histèria, només cal veure el ritme que porta, i ben segur que els que té i els que tindrà són i seran molt merescuts, guanyats a pols, però el cas és que recordo una de les primeres pel·lícules que vaig anar a veure a Lleida –en un cine que fins i tot ja no existeix, el Bahia pot ser algú de vosaltres el recordareu– una pel·lícula que es deia Despedida de solteros, devia ser fa uns vint anys, hi sortia un jove Tom Hanks, la pel·lícula era una comèdia esbojarrada d’un humor una mica “gruix”, després d’aquella comèdia, en va fer d’altres, moltes d’altres, com Dos sabuesos despistados o Esta casa es una ruina... Era un actor que només feia comèdies, i com a actor la veritat és que era normalet, molt normalet, i les coses que feia vendrien a ser com les que feien l’Esteso o el Pajares aquí als anys 70, ni més ni menys. Però un dia, devia ser un cop de sort, un “moment màgic” o potser va sortir d’una beina... i tot va canviar, va fer una comèdia, però aquesta de “qualité”, que es deia Big, va tenir molt d’èxit, i a la crítica i al tot Hollywood, els va fer gràcia aquest noiet, i fins i tot el van nominar a l’Oscar, els recordava, deien, al Cary Grant. A partir d’aleshores només va fer coses molt serioses i importants, i ara és un actor molt posat, i amb molt poder dins de la indústria cinematogràfica americana, per cada pel·lícula cobra quantitats escandaloses, i està en el seu dret, ja que la veritat és que tot el que fa és èxit segur, mireu: Filadelfia, Salvar al soldado Ryan, Nàufrago... I això és una petita mostra. Fixeu-vos els canvis que dóna la vida, ja ho diuen, reciclar-se o morir.

Hi ha hagut d’altres casos de “transformacions miraculoses”, també tenim el cas del Travolta, que va començar fent papers d’hortera a Fiebre del sábado noche, o Mira quien habla i ara és considerat un actor seriós, suposo que el seu “moment màgic” va ser quan va intervenir a Pulp fiction. O el mateix Tom Cruise que va començar fent comedietes “acneiques” i no és que fos gaire bon actor, més aviat era mediocre, però es veu que amb el pas dels anys i d’anar fent pel·lícules, n’ha aprés una mica de l’art de la interpretació, fins i tot en la seva darrera pel·lícula ho fa bastant bé, a la magnífica Minority Report.

Un altre cas és el de l’actor Robin Williams, fins ara actor de comèdies soses i insípides, moltes de l’estil Disney, molt infantils, però les dues darreres coses que ha fet, són Retratos de una obsesión i Insomnio, on fa uns papers plens de dramatisme, i a la segona fa un autèntic tour de force amb l’Al Pacino. No sabem però si definitivament ha canviat, o tornarà a fer Flubbers o similars.

El cas del Bruce Willis, és una mica diferent, va començar fent el pallasso, i continua fent el pallasso, no ha canviat, encara que alguns es pensin que sí quan el veuen en pel·lícules com El sexto sentido, suposo que també influeix el que s’hagi fet gran per no continuar fent films d’acció pura i dura. Personalment considero que aquest actor és un dels millors de la seva generació, ell sap que mai guanyarà cap Oscar, però segur que tampoc li preocupa gaire, cada paper que interpreta ho fa amb solvència i dignitat, ja sigui en una d’acció, com La jungla de cristal o en un drama com El protegido. A ell el criden, va, fa la pel·lícula el millor que sap, cobra i adéu molt bones. Simplement.

Segurament n’hi haurà molts d’altres de casos com aquest, pot ser no tardarem gaire a veure en Mike Myers –el protagonista d’Austin Powers– fent un psico-drama familiar o alguna cosa d’aquestes, o al còmic Edy Murphy fent una del Bergman, ves a saber.

No crec que aquests casos superin mai el que va passar aquí, on tota una generació d’actors d’una època van ser fagocitats i transformats, em refereixo a tots –o quasibé tots– els actors dels anys 60-70. Repassem:

1.- Alfredo Landa. el màxim exponent del cinema que es feia en la segona meitat del franquisme, fins i tot es parla de “landisme”, suposo que tots recordeu el tipus de cinema que feia, doncs el seu “moment màgic” va ser a partir de El crac una meravella de pel·lícula del Garci, a partir d’allí tot va canviar, fins i tot va guanyar el premi al millor actor al festival de Cannes amb Los santos inocentes.

2.-José Sacristán. El mateix d’abans, de fer espanyolades va passar a fer coses molt interessants.

3.- Andrés Pajares. Exponent de les “pelis” deplorables i casposes d’aleshores, ningú sabia el títol de la pel·lícula, però tothom sabia el que tocava, qui no recorda dir: avui fan una del Pajares...“moment màgic”, doncs Ay Carmela del Saura.

4.-José Luis López Vázquez. Més caspa, va ser fagocitat per Jaime de Armiñan a Mi querida señorita, on va tenir el seu “moment màgic”; després ja sabeu, va fer la trilogia La escopeta Nacional del Berlanga i d’altres més.

5.- José Sazatornil. Va fer un munt de pel·lícules casposes, el seu “moment màgic” va ser també la trilogia Nacional del Berlanga. Ara fins i tot fa alguna digna sitcom a tv3.

6.- Agustín González. Personatge imprescindible dins el nostre cinema, un gran actor, abans i ara encara més.

Bé segur que vosaltres en recordeu d’altres, ja ho veieu, tota una generació transformada, tota o com déiem, quasi tota, alguns van continuar fent el de sempre, com l’Arturo Fernàndez, o la Lina Morgan, que per cert, els meus contactes a Londres em diuen que l’ara trascendentíssima Emma Thomson, als seus inicis era com la Lina Morgan d’aquí.

D’altres es van quedar pel camí, i alguns van caure en el més absolut oblit, m’agradaria destacar només un cas: Fernando Esteso, l’únic que no ha estat –de moment reciclat, per què el Pajares sí, i ell no?, si tots dos sortien a Pepito Piscinas. Ell no va tenir el seu “moment màgic”.

Aquest mes al club, m’agradaria incloure a la protagonista de Amelie, que l’altre dia vaig re-visionar en vídeo, la francesa Audrey Tatou, per la seva rialla, simplement.

ANHEDONIA