Malgrat les millores que el procés col.lectivitzador havia introduït en algunes empreses, el retorn dels propietaris suposa la depuració, l'acomiadament o la denúncia de molts treballadors. A Can Rivière, una comissió investiga i depura els obrers sospitosos de sindicalisme o d'actituds poc servils.

Fins i tot intel.lectuals -alguns d'ells catòlics com Xavier Benguerel-, que no tenen cap delicte de sang però que estan marcats pel seu catalanisme, fugen del país. Algunes persones denuncien els seus propis veïns.

La gent compromesa amb la República marxa a l'exili per fugir de les represàlies; altres resten amagats i molts són reclosos en una part del conjunt del Cànem, ara convertit en presó i vigilat des de garites; concretament es tracta de l'edifici ubicat entre els c/Llacuna, Llull i Enna; l'entrada era per Enna. A l'interior hi ha les cabines a través de les quals els familiars poden comunicar-se amb els presos, entre els quals no només hi ha polítics, milicians o soldats republicans, sinó també gent famosa del món de l'espectacle o de la cultura, i fin i tot metges.

Entre 1939 i 1942, unes 11 mil persones s'hi apilen de mala manera i malviuen dormint sense flassades i menjant pells de fava i pa negre; els qui tenen més sort reben paquets de menjar de la família. Els diumenges hi ha missa obligatòria al pati i els presos es distreuen muntant una mena de "varietés" entre ells.

El primer director de la presó és un alcòholic i drogadicte que, quan es troba sota la influència de l'alcohol, es dedica a pegar els presos. A banda, hi han els maltractes i, en el pitjor dels casos, s'enduen presoners. Això succeix a mitjanit: camions de la guàrdia civil arriben a la presó. Dins, algú llegeix els noms d'uns presoners i afegeixen "con todo", referint-se a que s'enduguin les pertenences. Ja no tornen més. Sovint se'ls enduen al Camp de la Bóta per afusellar-los.

A la Rambla, l'antic cinema Rívoli fa les funcions de menjador públic de l'Auxilio Social. Però amb tot, la gana i la tuberculosi es va extenent.

La postguerra enceta també al Poblenou un llarg període caracteritzat per la manca de llibertats i per la pràctica de la repressió. El nou règim totalitari aporta temps d'obscuritat en tots els camps. Malgrat tot, des de la clandestinitat la CNT-FAI reconstrueix una xarxa de resistència. Fan pintades amb quitrà en algunes parets. L'organització compta amb uns 1200 afiliats al barri, en base al que es cotitzava: una pesseta al mes el 1941.