Empreses d'ahir


Can Folch
Els orígens de l'empresa Folch, Albiñana i Cia. -a l'Av.Icària- es remunten al 1882. Malgrat ser ideada per a instal.lar-hi una farinera, acabà aixecant s'hi una destil.leria d'alcohols industrials obtinguts a partir de cereals. El 1893 s'hi construí una fàbrica de gel i, el 1898, per fi acollí una farinera i magatzems. A partir de començament del decenni de 1970, l'empresa transformà en locals de lloguer tot el complex fabril. Malgrat el seu interès arquitectònic, la fàbrica fou enderrocada l'agost de 1987; només n'ha restat la xemeneia.

Farinera "El Progreso"
Es trobava al c/dels Hortolans, prop de l'Av.Icària, i fou edificada cap al 1878-79. El 1889 fou adquirida per Ramon Rovira i Casanellas. Els darrers propietaris foren Masferrer i Rovira, i la casa Panrico. L'interior estava ple de màquines de classificar i de garbellar. La proximitat del port, que facilitava l'entrada dels cereals estrangers, i la densitat i diversitat de la trama industrial contribuïren a que s'instal.laren d'altres farineres a la zona. Aquesta fou enderrocada el 1989.

Martini&Rossi
Fàbrica de vermut, al c/Drumen, que començà el 1893 i suposà la introducció d'aquest aperitiu a Espanya. Al final dels anys 20 aquesta beguda era força coneguda, sobretot les ampolletes individuals (18 milions el 1930). Aquest licor produït a base de vins d'alta graduació aromatitzats el consumien -bàsicament- les classes mitjanes i altes. El 1966, el vermut declinava com a beguda. El 1972 l'empresa vengué els terrenys a una altra, la de pintures Titán.

Can Ribé
Magatzems de vi de finals del segle XIX que es trobaven a l'Av.Icària, junt a l'entrada dels magatzems Pau Soler. Com en altres casos, l'existència de diversos magatzems de vi i d'aiguardents a la zona es devia a la proximitat del port i per les facilitats per exportar. Fou enderrocat l'agost de 1987.

Boters
Els boters eren fabricants de botes de fusta i de piperia que estaven al servei de nombrosos i importants magatzems de vi. Es tractava d'una feina artesanal que es desenvolupava a prop del port -com a l'Av.Icària i al barri de la Plata-, per raons d'exportació. En la seva època d'esplendor, donava bons guanys ("plata") a qui hi treballava. A finals dels anys 60 deixaren de funcionar els darrers.

Budelleries
Eren obradors on es netejaven i classificaven budells destinats a les fàbriques d'embotits. Es tracta de "La Intestinal", "Comercial Tripera s.a.", "Triperia d'Osona", "Framawick". Ocupaven locals -bàsicament a l'Av.Icària- de tombant de segle que abans havien tingut altres usos. Eren força molestes per als veïns per la seva fortor.

Can Girona
Aquesta empresa nasqué el 1881 amb el nom de Material per a Ferrocarrils i Construccions, al c/dels Ferrers, a mans dels germans Girona. Fou un establiment metal.lo-mecànic de primer ordre a Espanya. En els seus tallers es construïen peces, aparells de ferro i d'altre material per als ferrocarrils, especialment vagons i cotxes de ffcc., de tramvia i de metro. El 1947 esdevingué Macosa. Arribà a ser un dels representants de la siderúrgia a St.Martí. En l'última època s'hi feien també escales mecàniques. Només en resta la Torre de les Aigües

Motor Ibérica
La filial espanyola de la firma nordamericana Ford Motor Co. va instal.lar-se a l'Av.Icària, el 1923, en unes naus propietat dels Rocamora (sabó i espelmes). La prosperitat del negoci es reflectí en els excedents d'explotació. El 1929, la casa mare creu que la filial ha consolidat prou la seva situació per donar-li una major autonomia financera. Canvia el nom pel de Ford Motor Ibérica, i amplia el capital, donant entrada a capitalistes espanyols.
Durant la Guerra civil, la factoria fou bombardejada i saquejada, i les seves cadenes de muntatge restaren semiparalitzades. La compaynia sofrí immenses pèrdues durant el conflicte. Els anys 40 suposaren un suplici a causa de l'escassetat de matèries primeres i components i per altres dèficits.
El 1954, la Ford ven l'empresa a capitalistes espanyols que la passen a anomenar Motor Ibérica s.a. Durant la dècada dels anys 50 i 60, producció i beneficis anaren en ràpid augment. El 1965 l'empresa trenca amb la Ford i s'associa amb Massey-Ferguson.
El 1988 començà a desmuntar-se la fàbrica per donar pas als pisos de la Nova Icària.

Foneria d'Antimoni
Al passatge de l'Adoberia es trobava aquest edifici d'inspiració neoromànica, aixecat el 1864, i que es dedicà a treballar el cuir i la pell. Pels volts de 1898, la fàbrica va ser arrendada a Enric Boutonnet, el qual la va transformar en una foneria d'antimoni i d'altres metalls no ferrossos. Des de 1925, la foneria aparegué com a propietat de Fundición de Antimonio. Sucesores de C.Berthier, aparentant ser espanyola, ja que en Primo de Rivera estimulà el proteccionisme, i els amos francesos temien pel tancament de l'empresa.

L'Arenal
Gas Lebon, empresa dedicada a la fabricació de gas, fou construida el 1866 i ocupà una llença estreta i allargassada de més 33 mil m2. entre el ferrocarril i la platja del Bogatell. Els anys 20 passà a ser propietat de Catalana de Gas i Electricitat. El 1964 fou clausurada i el 1986 desmuntada la seva estructura.

Xocolates Amatller
L'establiment fou creat el 1878 per Antoni Amatller, a l'Av.Icària-Hortolans. Fou l'empresa protagonista a Catalunya en l'adopció dels corrons en lloc de moles per a amassar i afinar la pasta per mitjà de cilindres. La fàbrica incloïa un taller de litografia on s'imprimien els cromos i contes (alguns d'ells dibuixats per Pellicer o Apel.les Mestres) i els envoltoris.

Ca l'Arañó
Fàbrica tèxtil (llana) fundada per una firma anglesa el 1878. El propietari, però, en fou el manresà Claudi Arañó. Està situada als carrers Llacuna i Tànger, i compta amb una de les arquitectures fabrils més interessants de la ciutat.

Can Felipa
Antiga fàbrica tèxtil que es dedicava al teixit i tintat de seda, vinculada primer a Felipe Ferrando (finals s.XIX). Ubicada entre els carrers de Pallars-Marià Aguiló-Camí antic de València-Bilbao, el 1955 passà a ser Càtex (Central de Acabados Textiles s.a.)com a resultat de l'aportació de capitals de tres empreses propietat de la família Vilà, la qual, des del 1879, havia establert una fàbrica de blanqueig, tintat i estampat de cotó al c/Marià Aguiló, 17. La fàbrica s'anà ampliant i el 1894 ja hi havia 5 calderes de vapor que feien un total de 400CV. Durant tot el s.XX fou una empresa rendible fins al final de la dècada dels 60 que van suposar l'inici d'un període traumàtic. El 1970, els obrers enceten protestes per a aconseguir millores socials i econòmiques paral.leles al creixement de la firma. La segona dècada dels 70, de crisi total en el sector del tèxtil català, va suposar també un gir en l'actitud empresarial dels Vilà, encaminat a la desaparició de l'activitat productiva tradicional de la fàbrica poblenovina, i constituint diverses firmes immobiliàries. L'especulació urbanísitca dels terrenys on era situada la fàbrica va acabar en l'acomiadament sense indemnització de 72 treballadors. El 1978 l'empresa Càtex tanca la fàbrica i es trasllada a Olesa. El conflicte laboral resultant finalitzà amb la presentació d'expedient de suspensió de pagaments el 1981 i el desmantellament de la fàbrica. Sembla ser que en aquesta empresa havia treballat en Durruti. Compta amb una de les arquitectures fabrils més interessants de la ciutat.

Can Vilella
La vidrieria de Gaietà Vilella fou una de les principals empreses del barri des que es va inaugurar el 1892. Estava instal.lada al c/Llull. El 1897 fabricava 2400 tones d'ampolles anuals. En els moments de màxima expansió hi treballaven 900 obrers, en bona part nens. Va tancar el 1977.

Can Saladrigas
Saladrigas Freixa fou una empresa tèxtil fundada el 1860. Ocupava el sector dels carrers Llull, Lope de Vega, Joncar i Marià Aguiló.

Crédito y Docks
Aquesta empresa de magatzems de dipòsit estava a l'Av.Icària-Drumen i la major part dels seus terrenys tenen el seu origen en un establiment de 13 mujades atorgades per la Reial Batllia el 1808. Després de tenir diversos usos, el 1875 foren comprats per a magatzems. Els projectes de les seves naus -estèticament força interessants però lamentablement desaparegudes per donar pas a la Vila Olímpica- foren encarregats a Elias Rogent.

Olis Basseda
Empresa aixecada des del 1899 a l'Av.Icària-Ciervo per Salvador Basseda, dedicada a la refinació, envasat i comercialització d'olis comestibles.

Escofet
Fundada el 1886 per Jaume Escofet, l'empresa estava situada al c/Gasòmetre i es dedica a l'elaboració de mosaic i tot tipus de rajoles del paviment. En els dissenys des seus fabricats hi han col.laborat sempre artistes com ara Domènec i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí, Miró, Subirachs...

El Cànem
Fundada cap el 1880 pels Godó, fou la fàbrica més important d'Espanya del seu ram. Estava formada per dos grans blocs, entre els carrers Wad-Ras, Llacuna, Enna, Lutxana, Llull. Davant hi havia una caserna de la guàrdia civil, en terrenys regalats pels Godó, per a controlar els treballadors. Durant la postguerra immediata, una de les naus es va servir com a presó per als republicans.

Can Torras
El  1878, l'arquitecte Joan Torras fundà aquesta fàbrica de ferreries i construccions entre els carrers Llull-Zamora-Àvila. Molt molesta per als veïns pels seus fums malsans i resplendors nocturnes, estava especialitzada en enginyeria industrial i construir elements tan coneguts com el pont de ferro sobre l'Onyar a Girona, la bastida per a aixecar el monument a Colom, les estructures de ferro del desaparegut Palau de Belles Arts i de la nau central de l'Exposició del 1888. Fou enderrocada el 1988 per donar lloc a pisos.

Can Foret
La fàbrica químico-farmacèutica de St.Martí, va néixer el 1927, a l'Av.Icària-Bisbe, de la mà dels germans Foret, que havien creat la firma el 1909. Entre els seus productes, el més conegut era l'aigua oxigenada. El 1934, era produïda mitjançant el procediment electrolític, la qual cosa obriria les portes a la fabricació de peròxids orgànics per a plàstics i poliester. Durant la Guerra civil, a més de l'aigua oxigenada per als ferits,  fabricaren glicerina per als explosius. A la postguerra, fabricaren el perborat sòdic i el metasilicat sòdic per als detergents. Els anys 70 la fàbrica fou traslladada.

Can Ribera
Coneguda com "Les culleres", Metales y Platería Ribera s.a. fou creada el 1912 per Joaquim Ribera. Instal.lada a la Rbla.Poblenou-Pujades-Pallars-Lutxana, i tot i estar centrada en l'elaboració de coberts d'alpaca i llautó platejats, disposava de forns, premses d'extrusió, trens de laminació i bancs d'estiratge del coure, l'alumini i altres metalls d'una gran capacitat. En aquesta empresa de metal.lúrgia no fèrria, les barres i els perfils que sortien del laminatge eren, en part, comercialitzats. Amb una altra part s'elaboraven coberts, i, així mateix, peces diverses d'acer inoxidable, alumini i ferro estanyat. Tenia també fàbriques al c/Santander i al poble de Sallent. Malgrat la seva importància fins a la dècada dels 70 i haver estat "empresa model" mimada pel franquisme (els treballadors i els veïns la consideraven "una empresa per a tota la vida"), tancà a finals dels anys 80, entre altres causes per la seva mala administració.

Can Rivière
Construïda entre els carrers Llull-Pujades-Granada, la fàbrica metal.lúrgica creada per François Rivière el 1887 (n'havien també a Badalona i Can Tunis) s'especialitzà de bon principi en els enreixats de triple torsió per a  finestres, garbells, sedassos, tanques, teles, somiers, papereres... metál.lics. La fàbrica de St.Martí fou l'establiment que comptà amb més obreres; a la vegada s'hi donà un percentatge molt elevat de personal obrer qualificat i fou la factoria més nombrosa quant a la plantilla laboral. Durà fins als anys 60.
 

Menú 1