Dos petits clàssics
      mallorquins








      Joan Alcover

      (1854-1926)


      La balanguera



      La Balanguera misteriosa
      com una aranya d'art subtil,
      buida que buida sa filosa,
      de nostra vida treu lo fil.
      Com una parca bé cavil·la
      teixint la tela per demà,

      La Balanguera fila, fila,
      la Balanguera filarà….


      Girant l'ullada cap enrera
      guaita les ombres de l'avior,
      i de la nova primavera
      sap on s'amaga la llavor.
      Sap que la soca més s'enfila
      com més endins pot arrelar.

      La Balanguera fila, fila,
      la Balanguera filarà.

      De tradicions i d'esperances
      tix la senyera pel jovent
      com qui fa un vel de noviances
      amb cabelleres d'or i argent...
      De la infantesa que s'enfila,
      de la vellura que se'n va,

      La Balanguera fila, fila,
      la Balanguera filarà.





      Mossèn Antoni M. Alcover



      Del Dietari de l'excursió filològica de 1906
      Ed. commemorativa del cinquantè aniversari
      de la mort de Mossèn Alcover
      Generalitat de Catalunya. Dept. de Cultura. 1983. p. 24


          Un exemple brevíssim i expressiu de la immensa capacitat narrativa i descriptiva de Mossèn Alcover, un personatge decisiu, contradictori, genial i necessari.







        Dins l'estanc hi devia haver dotze o tretze persones entre petits i grans, homes i dones. Perquè la retirada no fos tan seca, demanam an els circumstants algunes formes verbals, i tac! entren dos senyors, un d'ells de Perpinyà, i com mos veuen i s'enteren de lo que feim, el de Perpinyà mos diu:

        –Mais, vustès, fent enraunar aqueixa gent, trubaran pas lu veritable català.

        –És que no cercam –li dic– jo, el veritable precisament, sinó el que es parla aquí, i tal com el parlen, no la gent de lletres, sinó els que no en tenen cap.

        –Però –respon ell– aquí nu trubaran vustès qu'un patuès, i el català és una llengua que té una gramàtica que la venen a Perpinyà i que la feren a Barcelona.

        –Però veu –li replic– ara no mos interessa lo que diuen o venen a Perpinyà ni lo que han fet o deixat de fer a Barcelona, sinó lo que parlen a Mont-Lluís, i per això hi som venguts.





      Tornar a la pàgina anterior