1991: RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT VICENT
TRENTA-CINC ANYS DESPRÉS
Trenta-cinc anys després d'aquella darrera volta, la colla de
Dansaires va pensar que es podia recuperar la festa. Recuperar-la
sí, però, com? Per una banda ho consideràvem una cosa molt
entranyable, però, per l'altra, estava tan desfassada ... ! No
obstant això, ens feia il.lusió fer alguna cosa el dia de sant
Vicent, encara que només hagués sigut eixir a ballar.
Com més ho parlàvem, més ens animàvem a fer una cosa una mica
distingida, però no sabíem per on agafar-ho. Eixir a ballar no
tenia massa lliga, era poca cosa, però voler fer tot allò que
s'hi feia abans era tindre massa pretensions, i ni tan sols
sabíem ben bé que es feia aquell dia. No us creieu que no vam
estar hores de xarreta, ja que se'ns feien les tantes de la
matinada cada nit que teníem reunió. Poquet a poquet vam anar
fixant unes idees que composarien l'esquema bàsic del programa
de treball i, recolzant-nos en aqueixes idees vam començar a
organitzar les coses: allò que nosaltres faríem només seria un
record de la festa, un pàl.lid reflex i, a l'ensems, un estímul
perquè tots plegats treballàssem per la seua recuperació.
No es podia recuperar de cop una cosa que havia estat tants
anys abandonada. Era millor començar modestament i, cada any,
anar introduint coses noves a la festa -noves, però que es feien
antigament- per a finalment, una vegada els calijons l'hauríem
abraçada com una cosa ben nostra, acabar de consolidar-la i
afermar-la en l'esperit de tots, perquè no es tornara a perdre.
Si hi va haver alguna cosa que ens frenés, va ser la por a la
indiferència de la gent, a la seua passivitat enfront de la
festa. Cal pensar que la majoria no havia viscut mai aquesta
diada, i, potser, se la mirarien com una cosa estranya, i més
encara en un temps en què la forma de pensar ha canviat i les
distraccions en són unes altres.
Bé, finalment es va decidir de fer la festa una mica al nostre
aire, alterant-la i fent els canvis o adaptacions que nosaltres
vam creure oportuns: vam reduir la seua durada a mitja tarda -
quan antigament se celebrava sant Vicent durant tres dies-; no hi
hauria majorals, senzillament perquè nosaltres com a
organitzadors i participants en féiem el paper, tant de majorals
com d'empleats; no es diria la lloa ni es ballaria a continuació
durant la processó, perquè no hi hauria ni missa ni processó;
el lloc de celebració seria la plaça Nova, perquè és més
plana per a ballar, hi ha més lloc i és més cèntrica per a
atraure públic; la lloa es diria des d'un balcó, perquè és
més senzill i econòmic que fer-se amb un cavall; i, per acabar
d'arredonir la festa, s'introduiria un element innovador, les
coquetes de sant Vicent, bé, diem que es innovador però amb
certes reserves, doncs si bé abans no duien aquest nom -perquè
simplement eren primetes- ni es venien als assistents, els
participants de la festa sí que en menjaven a cals majorals. Amb
tot, la cosa que potser va trencar més amb l'antic costum va ser
la data de celebració. Enguany, el dia de sant Vicent era festa
local, però ja saben què passa sempre aquest dia, i és per
aixó que es va acordar de fer la festa el dia abans, que era
diumenge.
Una vegada ja sabíem el que faríem, vam començar a moure'ns.
Vam estar assajant els balls fins a l'últim moment. Vam
encomanar-li a J. Manuel Borràs la composició de la lloa. Vam
visitar els forns vàries vegades per a veure de quina forma
quedarien millor les coquetes. Vam comprar moscatell per a
acompanyar-les. Vam fer cartells de la festa. Vam comprar
llistetes. Vam demanar-li permís a J. J. de la Figuera per a
utilitzar el seu balcó. Vam parlar amb l'alcalde per a poder
interrompre el trànsit a la plaça Nova. El PSOE de Càlig ens
va deixar els altaveus. Vam convidar a la festa el president de
la Comissió de Festes, a tots els membres del consistori
municipal i el rector de la parròquia. Vam amanir les senyeres,
les tanques i els senyals de trànsit que s'havien de posar a la
plaça -ens ho va deixar l'Ajuntament-. Vam anar a buscar fulles
de garrofer, que juntament amb la senyera i una llista blanca
-que composen la Senyera major de la vila-- serien el símbol de
la festa. I vam fer, finalment, mil coses més, de manera que el
dia abans ja estava tot a punt.
A l'endemà, de matí, només caldria posar les senyeres, les
tanques, i au! Però, de vegades no comptem amb el destí, i és
allò que ha de ser...
DIUMENGE DE SANT VICENT
A mitjant matí del dia de la festa, ens arribava la notícia
que Francisco Anglés -al cel sia-, tabaleter de la
colla, havia tingut un atac de cor. Ens va caure el món damunt.
La seua filla, dansaire també, des de l'hospital ens va animar a
seguir endavant amb la festa, tot i que la moral ja ens anava pel
terra.
Els moments de nervis i angúnies ens van acompanyar durant la
resta del dia. I, ara que es volia tirar la festa endavant, a qui
trobaríem que volguessa tocar el tabalet? ¡Si en voleu una de
bona, a voltar el poble per ací i per allà per a trobar un
tabaleter, quan faltaven només quatre hores per a començar la
celebració de la festa! Amb tot, encara vam tindre sort, perquè
Miguel Antolí ens trauria el carro.
A les tres de la tarda acabàvem de penjar les senyeres als
balcons de la plaça i de muntar la paradeta de les coquetes, de
provar el micròfon i els altaveus, i de posar els avisos als
cotxes estacionats a la plaça perquè els retirassen a l'hora
assenyalada.
Vam anar a dinar i a vestir-nos. A les quatre ens vam aplegar al
casal municipal per a fer l'últim assaig i a veure si el nou
tabaleter s'agafava prompte a la música dels clarinets i al
nostre pas.
Quan des de la plaça ens van fer arribar l'avís que estava ja
tot llest i cada u al seu lloc, vam eixir per començar la
cercavila: davant hi anava la Senyera major de la vila i els
penons, amb les quatre barres i l'escut calijó, a continuació
seguien els músics i el recitador de la lloa i, darrere els
dansants, que anaven marcant el pas de la dansa sobre la marxa.
La cercavila va seguir l'itinerari que s'acostuma a fer, però a
l'inrevés: eixida del casal, carrer de Sant Roc -en passar pel
cantó de Sant Vicent, ens vam girar tots i vam dansar davant la
imatge del sant-, carrer de Marimon, carrer dels Magistrals,
carrer de Sant Josep, plaça Vella, carrer de la Mare de Déu del
Socors -vam passar per la part alta de la plaça Nova per evitar
el públic que ens esperava amb espectació-, carrer de la Raval,
carrer de la Baixada a Santa Bàrbara, carrer de Santa Bàrbara,
carrer de la Santa Creu, carrer de Sant Roc i pel carrer de la
Raval avant per a entrar dansant a la plaça Nova, on ens vam
obrir desplegant-nos per tota la plaça.
Immediatament, es va fer la presentació de la festa i, acabada
la presentació, vam ballar un tros de la dansa. En acabar de fer
el dibuix que coneixem amb el nom de "la creu", va
començar la recitació de la lloa la "relació", que
deien abans-, la qual havia estat dividida en tres parts: la part
de la introducció, la que conta la vida del sant i la que fa les
crítiques. Entre part i part vam ballar un tros de dansa, en
què es van fer dibuixos diferents cada vegada. Acabada la lloa
pròpiament dita, es va fer, seguint la tradició, la pregària a
la Mare de Déu del Socors, per a finalitzar amb les jotes, una
ballada pels dansaires menuts i l'altra pels grans. En acabar es
va formar una altra vegada tot el seguici de penons, músics i
dansaires i vam eixir de la plaça tal i com havíem entrat,
donant així per finalitzada -després de trenta-cinc anys de no
celebrar-se- aquesta primera nova festa de sant Vicent.
CLOENDA
Ara, comptat i debatut, pareix de poca solta tot alló que vam
fer, una insignificància, però no es poden comptar les hores
que es van perdre i, encara menys, els maldecaps que es van
passar. Amb tot, el balanç que n'hem tret ha sigut positiu, ha
valgut la pena. Creiem que aquesta rememoració de la festa de
sant Vicent va agradar. Només calia mirar les cares
il·lusionades de les persones majors, sobretot, o de curiositat
i complaença de la resta d'assistents, per a comprendre que no
tot ens hi havia anat d'esquena aquell dia. L'any que ve, si Déu
vol, esperem tornar a reviure aquesta festa que va estar tan
fortament arrelada a la nostra vila en altres temps, i confiem
que no es tornarà a perdre.
Ja per acabar, només queda fer palés el sentiment de gratitud
que té la Colla de Dansaires envers els abanderats, els músics,
els forns de pa -que ens van regalar les coquetes-, l'ajuntament
i a tots els qui d'una manera o d'un altra van ajudar a la
realització de la diada de sant Vicent, i dedicar ben
especialment un record al nostre primer tabaleter, i, en algunes
ocasions, també mestre.
Roderic Querol, és de la Colla de Dansaires
© Centre de Cultura Pere de Balaguer
Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó divendres, 05 / desembre / 2003 a les 18:40:39
Amb la col·laboració de Inrom Hardware