COSTUMARI DE CÀLIG
2 de febrer La Candelera (Revista
nº 29)
3 de febrer Sant Blai (Revista nº 29)
El rotllo de Sant Blai (Revista nº 33)
Setmana Santa Diumenge de Rams (Revista nº 26)
Divendres Sant (Revista nº 26)
Dissabte de Glòria (Revista nº 26)
Pasqua (Revista nº 26)
Festa de Sant Vicent (Revista nº 26)
7 de maig Els calijons van a la Font de la Salut (Revista nº 26)
12 d'octubre S'obri la veda de la caça del tord (Revista nº 24)
1 de novembre Festa de Tots Sants (Revista nº
24)
25 de novembre Festa de Santa Caterina (Revista
nº 24)
25 de novembre Festa de Santa Caterina (Revista
nº 39)
25 de desembre Poesia nadalenca (Revista nº 28)
30 de desembre L'home dels nassos (Revista nº
32)
Contes El noi dels fideus (Revista
nº 32)
Culleres, dones (I) (Revista nº 35)
Culleres, dones (i II) (Revista nº 36)
El mal de gola (I) (Revista nº 53)
Truita amb farina (Revista nº
40)
Caldo de rata (Revista nº 44)
Olla de guixes (Revista nº 47)
Olla de fava (Revista nº 48)
Olla de faves (Revista nº 49)
Prim amb figues (Revista nº 51)
Conservació de llegums. Els caragols (Revista
nº 52)
Les pilotes de Carnestoltes (Revista nº 54)
Arròs amb
pilotes (Revista nº 55)
El mostillo (I) (Revista nº 56)
Cobles (I) (Revista nº 41)
Cobles (II) (Revista nº 42)
Cobles (III) (Revista nº 45)
L'acudit de la Bassa Roja (Revista
nº 43)
Per guanyar una indulgència (Revista nº 53)
L'all (Revista nº 46)
El dia 12 d'octubre s'obri la veda; els caçadors van de comboi. El terme s'ompli de gent que celebra amb matinades, passejades i dinades el primer dia de cacera. Vénen els primers tords.
El dia 1 de novembre
la gent visita el cementeri; és el dia de Tots
Sants. Antigament, la matinada d'aquest dia, els
caçadors de barraca no caçaven per por a les bruixes i als mals
esperits. Tampoc no caçaven a l'endemà, dia de difunts, perquè
hi havia la creença que queien truges a les barraques i hom
considerava que era millor quedar-se a casa.
Comença el mal oratge:
Per Tots Sants, trau l'abric i posa't guants.
El dia 25 de
novembre és Santa
Caterina; és la festa dels escolars. Fins fa poc
ho era només de les xiquetes. Els xiquets la celebraven el dia
de sant Nicolau. Als forns, es pasta la prima.
Santa Caterina,
la rosa més fina,
anirem al Socors
a menjar-nos la prima.
Capçalera
Diumenge de Rams
Diumenge que ve,
Diumenge de Rams,
i l'altre que ve,
la mona a les mans.
Així comença un temps molt ric en celebracions i rituals. Les
palmes i els rams de llorer o d'olivera -com més rapada millor-,
beneïts aquest dia, es posen als balcons per allunyar les
tronades. Amb brims de la palma es fan crevetes i es posen a les
finestres i a les portes exteriors de tota casa per evitar
l'entrada dels mals esperits. És el dia que la gent aprofita per
estrenar la roba del bon temps.
Els primers dies de la setmana els carrers són plens dels
flaires de les mones i de les farinoses que es couen a les cases
i als forns.
El Divendres Sant
és un dia molt particular; es creu que les persones nascudes
aquest dia tenen el poder de curar de gràcia. Les herbes
collides aquest dia tenen un major poder medicinal.
Les dones, mentre el Nostre Senyor és al moliment, no agranen ni
freguen perquè, en cas contrari, la casa s'ompliria de
formigues.
Aranyes, aranyes, eixiu del forat,
que el Nostre Senyor ha ressuscitat.
És Dissabte de Glòria.
Després de la missa de resurrecció, el capellà, els escolans i
els xiquets recorrien els carrers del poble per beneir les cases
amb sal, aigua beneïda i segó. Els xiquets portaven maces per
picar a les portes que estaven tancades.
Porta oberta, bona coberta.
Porta tancà, bona maçà.
El dia de Pasqua i el de Pasqüeta, les colles d'amics van de comboi per fer-se el berenar -que inclou la mona, naturalment- i a saltar a corda.
Tot just set dies després és Sant Vicent. Es canta la lloa i es balla la dansa.
Els calijons van a fira 7 de
maig, celebrada a la Font
de la Salut.
Els bracers que treballaven de segadors ja tenien feina.
Al maig a segar me'n vaig, ordis però no blats.
I al juny, la falç al puny.
El dia 25 de desembre
és Nadal. Vora el
foc de la llar, els infants aprenien de llavis familiars una
poesia nadalenca.
La Mare de Déu,
quan era xiqueta,
anava a costura
en una cistelleta.
La mestra li dia:
senyora Maria,
quina randa fa?
La randa molt fina.
Qui la brodarà?
L'auela senta Anna
que té bona mà.
L'auelo Xotxim
se'n beu un traguet
i se li fa la panxeta
com un tabalet.
Passant per Betlem,
passant per Teulada,
encontra dos senyores
boniques de cara:
l'una Maria
i l'altra senta Anna.
Santa Anna m'ha dit
que passo per casa
que allí tinc el Jesuset
tancat a la caixa.
La caixa és d'or,
lo pany és de plata
i tot lo que hi ha dins
és l'hòstia consagrada.
Amén.
El dia 2 de febrer
se celebra la festivitat de la Presentació del Senyor, més
coneguda per la Candelera.
No fa molt de temps, les candeles es repartien a la parroquial
entre les persones que anaven a oir missa, i eren beneïdes pel
rector. Avui, aquestes es donen i es beneeixen a l'església del
convent, des d'on, en processó, amb les candeles enceses a la
mà, els feligresos fan cap a l'església parroquial per celebrar
la missa de la Candelera.
En aquesta data hom pronostica el temps que farà, entesa
l'estació que s'aproxima:
Si la Candelera plora, l'hivern és fora.
Tant si plora com si riu, ja ve l'estiu.
El dia 3 de febrer
és Sant Blai.
Sant Blai, sant ditxós,
guarda'm la gola i endus-te la tos.
A casa nostra, sant Blai és l'advocat contra el mal de gola.
A Càlig hi havia el costum -quan encara es pastava el pa a casa-
de fer, el dia abans de la festa, un pastonet de rotllos. El dia
de la festa la gent acudia a missa amb una panera o amb un
cistell ple de rotllos i de pa que el rector beneïa. En arribar
a casa, els rotllos se'ls menjaven els components de la família
mentre que el pa, partit a bocins, el donaven al matxo, als
conills... i, barrejat amb el segó, a les gallines.
Avui aquest costum es manté ben viu a moltes llars calijones,
malgrat haver patit alguns canvis prou significatius a causa de
l'evolució de la vida. Així, a les cases ja no hi ha animals de
criança i els tractors han fet fora les cavalleries; i els
rotllos de Sant Blai ja no s'amassen a les cases, ara es compren
als forns i a les pastisseries del poble.
Amb tot, la tradició del rotllo de Sant Blai torna a Càlig cada
3 de febrer, i solen ser, generalment, dones i xiquets els qui
porten els rotllos a beneir a missa, tant els de casa com els
d'altri.
Capçalera
El dia 30 de desembre
es manté viva la tradició de fer anar els xiquets a una part
determinada del poble perquè coneguen l'home
dels nassos, que any rere any visita, en aquesta
data, Càlig.
- Has vist l'home del nassos?
- No, no l'he vist. Que qui és?
- És un home que té tants nassos com dies quueden a l'any.
Vés a vore'l, vés, que no fa molt l'he vist passar pel carrer
Major.
D'aquesta manera els infants van a trobar l'home dels nassos per
les places, els carrers i els carrerons del poble fins que algun
espavilat els explica que perquè s'acabe l'any només queda un
dia i que, per tant, l'home dels nassos ho som tots, ja que tots
tenim un sol nas. Amb això els infants queden decebuts perquè
s'imaginaven, en la seua innocència, un home ple de nassos per
tot el cos.
A les nits d'hivern, vora la llar, als xiquets poc menjadors encara avui se'ls conten petits contes per engrescar-los a menjar i que així es facen grans. D'entre les moltes historietes que coneixen els infants calijons n'hi ha una de molt curteta que es diu
El noi dels fideus:
Diuen que hi havia una vegada un noi poc
menjador, a qui cap menjar no li venia de gust. Un dia sa mare li
va fer fideus i li van agradar tant que des d'aleshores ja no va
menjar cap altra cosa que no siguessen fideus.
Amb tant de fideu va començar a créixer i a fer-se molt alt,
molt alt. I tan alt, tan alt, es va fer que per festejar ell
s'estava al carrer i la núvia dalt al balcó.
El rotllo de Sant Blai
Amb l'arribada d'una celebració, aquesta ve acompanyada,
sovint, d'algun plat o d'algun dolç característics. Això passa
el dia 3 de febrer,
festivitat de Sant Blai.
A Càlig hi ha el costum de fer el rotllo de Sant Blai (o
darrerament comprar-lo al forn( i menjar-se'l tot seguint un
petit cerimonial.
Ara us facilitem la recepta pels qui tingueu temps i ganes de
fer-lo a casa:
Els ingredients que es necessiten per fer el rotllo són prou
senzills. Aquí seguirem la mida de la tasseta perquè us
n'isquen tres o quatre.
Un ou, una tasseta d'oli d'oliva, una tasseta d'aigua, una
tasseta de sucre, farina i un pessic de pastilla.
Després d'amassar tots aquests ingredients, la massa s'ha de
posar dins d'un cabàs de palma o d'una cistella, tapar-la amb
unes estovalles i una manta i deixar que s'estove. El temps
d'espera serà d'un quart fins a tres quarts d'hora, només
dependrà de la calor que faça.
Quan la massa estiga al punt, farem els rotllos. A continuació,
amb un tallant o unes estisores, farem uns quants talls poc
profunds al damunt. Després, agafarem un drapet mullat amb aigua
i el passarem per tota la pasta. Finalment, l'enfarinarem amb
sucre mòlt.
Tot seguit, l'enfornarem i, una volta cuit, tindrem el rotllo de
Sant Blai.
I recordeu, per acabar, que l'heu de dur a l'església perquè
siga beneït i resar un parenostre abans de menjar-vos-el, ja que
només així té les propietats de guarir o prevenir el mal de
gola.
Capçalera
Culleres, dones (I)
Hi havia una vegada al poble una família molt pobra, tan
pobra que passaven del poc que venien o del que la gent els hi
donava. L'home, però, tenia ofici, era fuster, però no
d'aquests que fan grans mobles i reparen les portes i les
finestres de les cases. Ell només treballava la fusta de boix i
feia culleres. Es passava el dia raspant la fusta, d'on treia
unes culleres fines i d'allò més ben fetes. La mare i la filla
les venien, i per a això havien de recórrer tots els carrers
del poble cridant: culleres, dones, porto culleres bones.
També anaven a uns altres pobles del voltant, i sempre feien
anar la mateixa tonada: culleres, dones, porto culleres bones.
A la nit, quan arribaven a casa feien comptes dels diners que
havien tret i que ben just els arribava per cobrir les
necessitats.
Un dia va passar que la mare es va posar malalta i va haver de
ser la xiqueta la que havia d'anar pels carrers i cridar allò
de: culleres, dones, porto culleres bones. Però ningú no li'n
comprava. I aquesta malastrugança es va anar repetint un dia i
un altre dia i un altre més.
Però la xiqueta sortia tots els dies per veure si algú li'n
comprava cap, i cridava ben fort: culleres, dones, porto culleres
bones. En això que, passant per un carrer, una dona, des de
darrere d'un canyís, la va cridar i li'n va comprar una, però
li va dir que no tenia diners, que si volia li la barataria per
una nina que ella guardava des de feia molt de temps.
Capçalera
Culleres, dones (i II)
Aquella xiqueta no sabia ben bé què fer, però era una nina
tan bonica! Al remat li va dir que sí. La va prendre i se'n va
anar tota feliç per a casa. Quan va arribar li la va ensenyar a
son pare i a sa mare. La mare en veure-la li va dir: tu no veus
que això que t'han donat no ens en donarà de menjar? El pare,
mirant els ulls de la xiqueta que s'havien posat tristos, va dir:
vinga va, que tu no veus que és una nina d'allò més bonica i
que la xiqueta no en té cap. Guaita, està una mica trencada,
per què no la cuses i que la xiqueta jugue una mica amb ella?
La mare va agafar la nina i li va traure el vestidet per
arreglar-la per dins i, en fer un tall amb les estisores per
canviar-li el folre de la roba de la panxeta, van començar a
caure unces, un munt d'unces d'or. La nina estava tota farcida
d'unces d'or. Quina alegria més gran van tindre el pare, la mare
i la xiqueta!
Des d'aquell moment ja mai més no van ser pobres, i la xiqueta
ja no va anar més a vendre culleres pels carrers, sinó que va
anar a escola a aprendre de lletra, i tot gràcies a aquella dona
que li havia donat una nina a canvi d'una cullera.
Conte contat, conte acabat.
Capçalera
La festa dedicada a Santa
Caterina se celebra el dia 25
de novembre. És una diada en què participen
sobretot els infants que, conduïts pels mestres d'escola i
acompanyats sovint dels pares, van a l'ermita del Socors a passar
un dia que els val per jugar, córrer, cantar... i menjar-se la
prima, un dels dolços tradicionals calijons.
Amb els anys, s'han fet alguns versos, sovint cantats, al voltant
d'aquesta festivitat:
Caterineta, alça't de matí
per a anar a missa
del pare Agustí.
Lo pare vicari
mos confessarà
i, després de missa,
un sermonet mos farà.
Caterineta, baixa que ja mo n'anem
a pegar la volta i a vore el convent.
Si no baixes prompte
aquí et deixarem.
En esta casa m'asturo
a vore que em donaran,
mes que siguen dos metletes
per a rosegar els quixals.
Visca la Puríssima!
Visca qui l'enrama!
Visca santa Caterina
que porta la palma!
Ai andí, ai andà,
per a mi la vull, per a mi serà.
Santa Caterina,
la rosa divina,
anirem al Socors
a minjar-nos la prima.
Capçalera
Truita amb farina
Dins de la cuina calijona podem trobar una sèrie de receptes fàcils de fer que ens poden servir per conèixer quina era -i sovint continua sent- la manera d'alimentar-se els calijons. Entre una gran varietat de receptes de cuina de caire tradicional que hi ha al nostre poble, hem triat la truita amb farina. Avui aquest plat no és gens usual trobar-lo als restaurants. Serà a casa nostra on el podrem assaborir si ens bé el gust de fer-lo.
Ingredients:
· ous · aigua
· farina · sal
· alls · tomata
· julivert · safrà
Després de batre dos ous en un plat, afegirem una mica
d'aigua o de llet -segons el gust de cada u- dues cullerades de
farina, un all trossejat, julivert i sal. Tots aquests
ingredients els remourem bé, de manera que la pasta que surta no
estiga ni massa clara ni massa espessa.
Tot seguit, posarem la paella al foc amb una mica d'oli i, quan
estarà roent, hi abocarem la pasta que tenim feta al plat. La
truita cal que estiga cuita per ambdues cares.
A l'altre foguer de la cuina posarem una cassola on farem un
sofregit de tomata, all i julivert. Un cop fet el sofregit,
afegirem un raig d'aigua, a consciència de la persona, i, quan
comence a bullir, posarem la truita, tallada en quatre trossos, i
un polsim de safrà.
Una vegada l'aigua de la cassola haja fet dos o tres bulls, ja
tindrem feta la truita amb farina, un plat ben senzill, de bon
gust i tradicional que avui encara continua fent-se a moltes
llars calijones.
Cobles (I)
Les cobles són estrofes, sovint rimades, que, també sovint, estan destinades a ser cantades mitjançant una melodia senzilla i fàcil de recordar. Algunes vegades, les cobles pretenen ridiculitzar algun fet proper i conegut pels oïdors, unes altres, però, proposen provocar el somriure de l'infant o de la persona adulta, i, fins i tot, ensenyen a aprendre. Amb tot, a Càlig, n'hem pogut recollir un manoll, de cobles, que amb un estudi acurat hom en podrà fer un destriament i distribuir-les segons el camp de significat a què pertanyen. Heu-les ací:
1. Una mosca en tinc a l'olla,
un mosquit per a fregir,
una formiga en pataques,
qui vol vindre a sopar en mi?
...
2. Maganya tenia un hort,
llaurava en un burro tort,
l'aladre era de canya.
Apreta (escapa) a córrer, Maganya.
...
3. Jo sé una cançó de fil de cotó,
me minjo la figa i llanço el peçó.
...
4. Quan va nàixer sant Vicent
lo món ja anava com ara:
al matí sortia el sol
i a la tarda s'amagava.
...
5. A la una canta el gall,
a les dos la petrolina,
a les tres passa el sereno
i a les quatre ja és de dia.
...
6. Los caçadors de barraca
solen passar mala nit.
Xiri-gori, gori-gori,
xiri-gori, gori-xit.
...
7. Si mai te cases, a la dona,
dóna-li tots los diners,
deixa-li fer lo que vullga
i mai no li digues res.
...
8. Caçador de bassiol, la dona no el vol.
Caçador de barraca, ni blat ni palla.
Caçador de cepet, mor de cara a la paret.
Caçador de gos, surt la llebre i porta boç.
Caçador d'escopeta, tot se li'n va quan peta.
...
9. Repico, repico, la maça del sinyor Quico.
Repiquet, repiquet, la maça del Sinyoret.
...
10. Al carrer Sant Roc, senyores,
carrer de la lluminària,
en tantes fadrines que hi ha
tenen la llàntia apagada.
Cobles (II)
5. A la una canta el gall,
a les dos la petrolina,
a les tres passa el sereno
i a les quatre ja és de dia.
...
6. Los caçadors de barraca
solen passar mala nit.
Xiri-gori, gori-gori,
xiri-gori, gori-xit.
...
7. Si mai te cases, a la dona,
dóna-li tots los diners,
deixa-li fer lo que vullga
i mai no li digues res.
...
8. Caçador de bassiol, la dona no el vol.
Caçador de barraca, ni blat ni palla.
Caçador de cepet, mor de cara a la paret.
Caçador de gos, surt la llebre i porta boç.
Caçador d'escopeta, tot se li'n va quan peta.
...
9. Repico, repico, la maça del sinyor Quico.
Repiquet, repiquet, la maça del Sinyoret.
...
10. Al carrer de Sant Roc, senyores,
carrer de la lluminària,
en tantes fadrines que hi ha,
tenen la llàntia apagada.
Capçalera
L'acudit de la Bassa Roja
Fa alguns anys, on avui es troba la piscina
municipal, hi havia una bassa que tenia de nom la bassa Roja. La
gent de fora solien fer broma sobre aquesta bassa, no pel nom
sinó per l’acabament, ja que la vocal ‘a’ final a
Càlig té una pronúncia molt oberta i neutra, vaja que el so
és entre una ‘a’ i una ‘e’.
Doncs bé, en certa ocasió es van trobar aquí a Càlig un
benicarlando i un calijó. El benicarlando li va dir al calijó:
«sempre dius que com la bassa Roja no n’hi ha
d’altra, un dia has de vindre a Benicarló i voràs el mar,
allò sí que és una bassa!». El calijó li va contestar:
«xa, deixa-ho estar que com la bassa Roja no hi ha res, això
és una bassa!». Però el benicarlando va insistir: «que
has de baixar a Benicarló un dia, home, i voràs tu com
canviaràs de parer».
I va arribar el dia en què el calijó va anar a Benicarló. En
ser allà, el benicarlando el va portar davant el mar, i li va
dir: «veus com això és una bassa i no com la que teniu a
Càlig».
El calijó es va quedar mirant el mar fixament i va exclamar: «home
-diu-, aquesta bassa sí que és més gran qque la bassa Roja,
sí; però, de fonda, ja en parlaríem d’això!».
Caldo de rata
Aquest menjar, tan habitual al nostre poble en un temps no
massa allunyat, encara avui se sol cuinar a moltes llars
calijones. Es prepara, sobretot, per a sopar, vora la llar, al
caliu del foc, a l'hivern. Està fet amb uns ingredients
casolans, de ràpida elaboració i de no cap dificultat. El
secret que fa que perdure en el temps es troba en el bon sabor
que deixa al paladar i en la calentoreta que fa entrar al cos
quan el fred copeja l'ambient.
Però, a tot això, la pregunta que ens fem és d'on ve el nom de
'caldo de rata', aquesta denominació tan poc adequada a una
recepta de cuina. En desconeixem la resposta. Tanmateix, veient
els ingredients de què està format, podem endevinar que els
trobarem al rebost de qualsevol casa, i tal vegada aquesta en
siga la resposta: una menja senzilla feta amb uns productes
propis de la terra i a l'abast de tothom.
Ingredients:
· Tomata
· All
· Oli
· Aigua
· Sal
· Pa
Torreu les tomates de rastre al caliu del foc, entre les brases.
Després, traeu-los la pell i poseu-les a una escudella de
terrissa (una tomata per escudella). Peleu un all cru, feu-lo a
tallets i deixeu-lo caure damunt de la tomata. Tot seguit,
afegiu-hi un polsim de sal i un rajolí d'oli d'oliva.
En un cassó a banda, bulliu aigua i, quan aquesta estiga al
punt, buideu-la a l'escudella fins que hi manque un dit perquè
vesse.
Mentre feu tot això, talleu algunes llesques de pa i torreu-les
al foc per ambdues cares.
Quan ja estiga tot elaborat, seieu a taula i suqueu les llesques
de pa torrat al caldo que heu preparat, després de remenar-lo un
mica, i així li trobareu el sentit al caldo de rata. Bon profit.
Capçalera
Cobles (III)
11. Santa Maria!
La rata fugia per la sagristia.
Va l'escolà en lo ciri a la mà.
Va lo rector i li estira el cagalló.
12. Aquí em pica.
Aquí em cou.
Aquí trenco la crosta de l'ou.
13. Olegario Barraqueta
s'ha comprat una escopeta.
Se n'ha anat al riu
i ha matat una perdiu.
14. Carlos Xapa té una rata,
se la posa a la butxaca
i li dóna pa i segó.
Carlos Xapa té raó.
15. Plou i fa sol
pel camí de Borriol.
Plou i fa lluna
pel camí de la Llecuna.
16. La una, la pruna.
Les dos, lo gat i el gos.
Les tres, panxa, cul i ses.
Les quatre, les muletes van a batre.
L’all
Segons la definició que dóna el Gran diccionari de la llengua catalana, l’all és una «planta herbàcia vivaç de la família de les liliàcies (Allium sativum), de tija culminada per una umbel·la de flors blanques o vermelloses i de bulb arrodonit i comestible (la cabeça)».
L’all, en la nostra cultura té innombrables aplicacions, sobretot a la cuina (penseu, doncs, en l’allioli, l’arròs bullit -en què els ingredients són: aigua, sal, oli, tomata de rastre, all i arròs-, les sopes en all, el caldo de rata, la gòfia -una llesca de pa torrat, un all cru per fregar-la, una mica de sal i oli-, truita d’alls tendres, cuguls tendres per acompanyar l’olla de faves o de guixes...). Tanmateix, en allò que ens interessa perquè cal incloure’l dins dels costums de Càlig, aquesta planta ha comportat l’expressió de frases com la que se li atribueix a mossèn Agustí: «Plantat ajos i sebollas que, aunque pedregue, siempre quedan las casporras». Mossèn Agustí va estar de capellà a Càlig cap allà el començament del segle XX. Algunes de les anècdotes d’aquest mossèn les podem trobar al llibre titulat Memorias del ex alcalde de Benicarló, Castellón, Federico Castellano Sancho. 1931-1938.
Unes altres frases en què l’all n’és el centre són aquestes: «ser més coent que un all» o «pica com l’all»; per un altre costat, el desig de fer apujar la hisenda fa dir que «els diners haurien de ser com els alls, que a l’any grillen».
Olla de guixes
La guixa és una planta lleguminosa de l’espècie Lathyrus sativus, i l’ús que se n’ha fet, per regla general, ha estat el de ser aliment per al bestiar (la planta) o per a les persones (el fruit).
Des de molt antic, al camp calijó, s’hi han sembrat llegums: cigrons, faves, llentilles, pèsols... i guixes. Avui, tanmateix, de guixes només se’n troben a mercat, i no sempre, perquè aquest llegum no ha tingut la mateixa acceptació que els altres als comerços i restaurants.
Per a l’olla de guixes tradicional, la que es fa a Càlig, necessitem aquests ingredients:
· Aigua de cisterna · Carbonat · Guixes
· Sal · Oli · Bledes
· Pataques · Arròs · Ceba
Atès que les guixes són fortes, de primer les deixarem a remulla, amb aigua i carbonat, durant 24 hores, perquè s’unflen i es reblanisquen. Passat aquest temps, les posarem amb aigua al foc. Quan hagen fet el primer bull, escolarem l’aigua, n’hi posarem de nova i afegirem un parell de bledes. Quan el foc haja fet evaporar l’aigua que hem posat a l’olla, hi afegirem novament aigua i els altres ingredients: oli, sal, pataca tallada a trossos i, finalment, un grapat d’arròs. També podem tallar o ratllar una mica de ceba i afegir-la-hi.
Quan estiga tot cuit, ja es pot servir a taula.
Sovint l’olla de guixes es complementa amb una amanida de ceba. Per a això tallarem la ceba a gallons i li tirarem un raig d’oli, un polsim de sal i unes gotes de vinagre. Ara bé, si som valents, la ceba ens la podem menjar a mos redó, sense amanir-la.
Olla de fava
Fer un solquet de faves per a casa era i és una frase prou repetida entre els calijons. Ei! de faves i altres productes de la terra. Però les faves, abans que arriben a cap, quan les tavelles i el gra encara estan verds, també es cullen. Llavors reben el nom de bajocs o faves tendres.
En el nostre cas, les faves es cullen seques i les tavelles es deixen penjades al perxe lligades en manoll a un cordell per a quan se’n vulga fer ús.
Ingredients per a l’olla de fava:
· Aigua de cisterna · Faves seques · Oli
· Sal · Bajoques · Bledes
· Pataques · All · Julivert
· Arròs · Cuguls
Quan les faves les hàgem de fer servir, perquè volem fer olla de fava, les traurem de la tavella, si no ho hem fet abans, i les posarem a remulla amb aigua una bona estona, perquè així ens seran més fàcils de pelar, ja que aquestes abans de coure-les s’han de pelar, és a dir que se’ls ha de traure la pell.
Posarem l’olla amb aigua al foc i hi afegirem els ingredients: oli, sal, les faves ja pelades, quatre bajoques i un parell de bledes (que és la manera com diu la gent d’afegir una mica de cada un d’aquests productes), pataques trossejades, arròs i una picadeta d’all i julivert.
Un cop feta l’olla de fava és convenient de posar damunt la taula un manoll de cuguls, ja que ajuden a pair molt bé aquest plat tan casolà.
Olla de faves
Diu la saviesa popular que les faves han de ser donades o robades. I això sembla que fa referència al cinquet, en què, sobretot les dones, es reunien a les tardes a l’entrada d’alguna casa per jugar a aquest joc de cartes en què les apostes es feien amb faves seques. No tenim cap dubte que més d’una jugadora, a la nit, feia el sopar amb les faves que havia guanyat en acabar el joc.
Ingredients:
· Aigua de cisterna · Faves seques · Oli
· Sal · Pataques · Bajoques
· Bledes · All · Arròs
A aquestes faves no els traurem la pell, el que sí que farem serà llevar-los la cella, les escabossarem i les posarem a remulla en un ribrell amb aigua. Més tard, posarem l’olla al foc i hi tirarem les faves. Una vegada hagen fet dos bulls, les escolarem i llançarem l’aigua. Tot seguit, tornarem a posar aigua al foc i hi afegirem tots els ingredients: sal, oli, faves, pataques tallades a trossets, bajoques (només si és el temps o en tenim per casa), bledes (que, segons diuen, fan coure les faves més prompte), els alls sense pelar i arròs.
Quan tot estiga cuit ho servirem a taula.
Un afegit: si n’hem fet més del compte, a l’endemà podem afegir una mica d’aigua a l’olla i un parell de rosegons de pa sec i ho posem a coure fins que agafa el bull. Aquest solatge de faves està d’allò més bo.
Prim amb figues
La pastisseria tradicional
calijona té la qualitat de tenir una bona tria de pastissos de fàcil elaboració
i deliciosos al paladar. Un bon exemple n'és el prim amb figues.
A Càlig és habitual trobar figueres vora els marges, als patis o al mig de
bancals. No són, però, conreus destinats a la venda del producte sinó com a
element subsidiari d'alimentació diversificada, és a dir que s'utilitzen
d'aliment per als ocells (per exemple, als tords se'ls dóna figues enfarinades)
i per a les persones. De figues, n'hi ha de vàries classes, tanmateix per al que
ara ens interessa, que és l'elaboració del prim amb figues, les negres són
millors.
Primer
collirem les figues i, a casa, les aplanarem amb els dits i les posarem esteses
damunt d'un canyís perquè s'assequen.
Un cop esteses, hi espolsarem
farina a sobre perquè s'eixuguen i no facen suc. Al canyís, hi han de ser uns 15
dies, si fa humitat; ara bé, si fa ventet, en 8 dies n'hi haurà prou.
Per elaborar la massa amb què farem el prim cal: una tasseta d'oli, una de
sucre, una de farina i una mica de rent (llevat o pastilla). Les figues les
tallarem a trossets amb un ganivet.
Una vegada amassada la pasta, l'aplanarem i hi escamparem els trossets de figa
per damunt. Tot seguit, la pasta la remenarem fins que els trossets queden
igualats. Ara, amb la pasta, podem fer dibuixos, llaços, redones, quadrats...
Espolsarem, finalment, una mica de sucre per damunt i la portarem a coure al
forn. I ja tenim fet el deliciós prim amb figues.
De vegades, els forners, a la massa de pa que els sobrava, hi afegien una mica
d'oli, sucre i unes quantes figues trossejades i elaboraven aquest prim.
Conservació de llegums
Els llegums (faves, guixes, fesols...) perquè es mantinguen molt més temps i no surten corcs convé posar pampes de figuera dins de les engerres o cubells on els desem.
Els caragols
Un cop hem anat a buscar caragols després d'un ruixat, o simplement després d'una ploguda (a Càlig, els caragols bons per menjar són: les vaquetes, els juveus/jueus, les donzelles, els caragols grossos i els petrolencs/pedrolencs), els hem de deixar dins d'una gabieta o d'un sac de malla durant tres o quatre dies perquè en traguen la brutícia. Passat aquest temps, els posarem dins d'una olla o d'una safa amb aigua. És important, perquè no se'n fugen, posar sal a tota la revora de l'estri que emprem o bé tapar-lo amb una bona tapadora.
Quan comencen a sortir de la closca hi afegirem una mica de sal i els remourem. Així, els caragols trauran les babes i la resta de brutícia que conserven. Més tard, els posarem a dins d'una cassola amb aigua neta i els bullirem a foc molt lent per enganyar-los.
Un vegada fetes aquestes passes, ja tenim els caragols amanits per fregir-los amb una picadeta d'all i julivert o amb una salsa feta amb tomata i ceba o bé per posar-los a la paella d'arròs o afegir-los a l'olla de fesols o cuinar-los d'aquella manera que més ens agrada.
Per guanyar una indulgència
Conten que Maria Comes (més coneguda per Maria la de Cometes), que vivia al carrer dels Magistrals, a la casa que hi ha davant per davant del carrer de Sant Antoni, sempre que anava a missa baixava pel carrer Major, i, des del punt on es veu l’ermita de la Mare de Déu del Socors, minvava el seu caminar i iniciava un pas lent alhora que refregava amb el muscle esquerre les parets de la renglera de cases que passava. En ser a la frontera de la casa dita del Carnisseret, s’aturava, s’hi recolzava, guaitava l’ermita i resava tres avemaries, perquè -segons ella- hi havia la tradició al poble que fent aquest rés hom guanyava una indulgència plenària.
El mal de gola (I)
Quan algú té mal de gola per culpa d’un refredat, un remei casolà és aquest:
Agafarem de la llar cendra calenta i la posarem en un paper d’estrassa que siga suficientment gran perquè cobrisca el coll. Tot seguit, enrotllarem el paper que conté la cendra i el col·locarem en un mocador que també enrotllarem. Un cop fet aquesta mena d’embolcall, el nugarem al voltant del coll de la persona afectada procurant que la part calenta li cobrisca tota la gola.
Potser que aquest remei no guarirà el mal de gola, però qui el pateix se’n sentirà alleujat.
Les pilotes de Carnestoltes
Ingredients:
pa ratllat all julivert
oli sal caldo de carn
magre de porc costella de porc cansalada
llonganissa botifarra ous
Ratllarem pa sec, li afegirem all tallat a trossets i julivert, i ho remenarem tot ben remenat. Tot seguit, farem a talls menuts els següents ingredients: magre de porc, costella (l’os el deixarem a banda, per a l’olla), cansalada i llonganissa. Posarem al foc una paella amb un raig d’oli d’oliva i fregirem aquests ingredients. Un cop fregits, els abocarem a la barreja anterior, afegirem trossets de botifarra i ho remenarem fins que tot estiga ben mesclat.
A la massa que hem fet, hi espolsarem una mica de sal i afegirem ous batuts (clara i rovell) i ho remenarem novament fins que quede ben barrejat (també hi ha el costum de no posar ara els ous sinó que, un cop fetes les pilotes, s’acaren passant-les per l’ou batut). Finalment, i amb coneixement, abocarem caldo de carn, procurant que la massa quede espessa per poder-la treballar amb les mans.
Ara ja podem fer les pilotes, és a dir, agafarem un tros de la massa que hem elaborat i la rodarem amb les mans fins a fer una pilota ben redona (la grossària d’aquesta depèn de cada u, encara que a Càlig el costum és fer-les grosses), després la posarem a una safata, i això farem fins que acabem tota la massa que ens ha sortit (el nombre de pilotes dependrà de la quantitat que hem abocat d’ingredients).
Una vegada tenim fetes les pilotes, les deixarem a un lloc fresc perquè s’assequen. Això vol dir que les hem de fer, almenys, el dia abans del diumenge de Carnestoltes, data en què tradicionalment a Càlig es fa l’arròs amb pilotes.
Arròs amb pilotes
Ingredients:
- all - julivert &nbssp; - tomata
- sal - oli &nbbsp; - safrà
- pollastre - conill - costella de porc
- arròs
En una cassola de fang posarem oli i fregirem la carn (pollastre, conill i costella de porc). Un cop fet, ho retirarem i posarem a la cassola una picadeta d’all i julivert. Quan l’all estiga daurat, hi abocarem la tomata i un polsim de sal i farem el sofregit. A continuació, afegirem la carn que hem retirat abans, aigua calenta i safrà. Quan l’aigua bulla, posarem l’arròs.
Quan l’arròs estiga a mig coure, farem lloc a la cassola i col·locarem les pilotes. Passats uns minuts, les voltarem perquè es coguen per les dues cares. Una vegada l’arròs estiga cuit, el retirarem del foc i tindrem per servir l’arròs amb pilotes, un plat típic calijó que es fa únicament el dia de Carnestoltes.
Tanmateix, l’arròs amb pilotes no sols es fa amb cassola, sinó que també existeixen variants, és a dir, que hi ha cases on fan una paella d’arròs i hi posem les pilotes (convé, en aquests casos que la paella siga fonda) o bé fan arròs caldós i les hi afigen.
El mostillo (I)
Fins fa ben poc, a Càlig podíem veure grans plantacions de vinya i, per transportar el raïm des del camp fins a casa, als carros se’ls col·locava un encerat on s’amuntegava la verema. En ser a casa, s’abocava el raïm a les portadores fins al trull, on es trepitjava. Tanmateix, per la mateixa causa del transport, a l’encerat hi romania suc de raïm. I aquest s’aprofitava per fer el mostillo, després d’haver-lo passat per un colador per tal de fer fora pells, grans i brossa.
Ingredients:
- suc de raïm (most)
- ametles
- pells de taronja
Desconeixem, si les hi ha, les mesures que cal emprar per fer el mostillo, per això les quantitats són a coneixement.
En una caldera posarem a bullir a foc lent el most (suc de raïm sense fermentar), un bon grapat de gallons d’ametla tallats a trossets (no és necessari traure’ls la pell, si no es vol) i pells de taronja (també n’hi ha qui posa crostes de meló de moro o de carabassa groga; aquests darrers ingredients n’hi havia que els tenia durant bastant de temps en calç viva, i, després de ben nets, els afegia, o bé un o bé l’altre, a la caldera en el moment de fer el mostillo).
Als ingredients que hem anomenat fins ara, si un ho vol, en pot afegir un altre: una mica de terra blanca de la mina. Vora les terres argilenques, de color groguenc, hi apareixen petites formacions de rotgles de terra endurida de color blanc i -segons era costum- la canalla anava a cercar una ambosta d’aquesta terra que s’afegia al bull del mostillo perquè li donés més consistència.
El mostillo ha de bullir fins que les bambolles que s’hi produeixen canvien el so, és a dir, que el suc es redueix a poc més de la meitat. Llavors es trau la caldera del foc i es deixa refredar, com a mínim, durant un dia, i comprovarem que en passar el mànec d’una cullera fent una ratlla les vores tarden a ajuntar-se. Aquesta espessor, però, no trau que siga melós, ja que el mostillo és una confitura que s’aprofita per untar-la damunt d’una llesca de pa, i temps enrere era un berenar deliciós.
El darrer pas és desar-lo en una olla de fang o de vidre ben tapat per poder-lo assaborir quan ens vinga de gust.
© Centre de Cultura Pere de Balaguer
Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó dijous, 25 / desembre / 2003 a les 12:11:18
Amb la col·laboració de Inrom Hardware