Un estudi sobre
l’evolució d’alguns castellanismes freqüents
en les generacions calijones actuals
Felip Gumbau i Morera, juliol–setembre 2001
Al llarg de moltes centúries, des dels Catòlics fins avui dia, la nostra comunitat lingüística ha patit i pateix la tradicional escomesa espanyolista dels que ara anomenen no nacionalistas, del centralisme ferotge que té com a bandera el castellano i com a màxims artífexs Felip d’Anjou i Francisco Franco. I, a més, des del segle passat, al nostre propi país, australopitecs de mena malden per fer-nos parlar l’idioma de l’estat, al qual ofrenen noves glòries contínuament, i intenten esmicolar-nos –i fer que ens esmicolem– la llengua, tallant-la maliciosament al Sénia i reduint-ne intel·ligentment l’ús. Després de tants mastegots i castanyes, és inevitable que avui la nostra llengua se’n ressenta.
Durant la història, el català ha estat perseguit en algunes ocasions i desprestigiat en d’altres. I tot en favor del castellà, que s’ha anat imposant al nostre territori causant-hi vertaders estralls, fins al punt que, al carrer, s’ha convertit en una segona llengua impossible de rebutjar i, en altes empreses administratives, culturals, informatives, etc., etc., s’ha infligit autoritàriament, bandejant la nostra pròpia llengua fins a límits insospitables i provocant nefastes conseqüències al si del poble.
Per veure com és de present el castellà a les nostres vides, només cal anar a comprar i veure els etiquetatges i els cartells (leche, sábados cerrado y mejillones en escabeche...); només heu de passejar i veure l’abassegadora publicitat (lava más blanco, te va a cambiar la vida...); us topareu amb el castellà anant al treball o simplement veient la televisió (Gente con chispa, Anem de bòlit 2...), o llegint la premsa (Levante, El dissabte...), o sentint la ràdio (Ser Maestrat, Radio Nueva...); n’hi ha prou visitant una casa de la vila i veure’n la paperassa (Excelentísimo Ayuntamiento, por ende, de la Villa de Cálig, Dios mediante...); ja coneixeu el president de la Generalitat i la troupe, que fins i tot peten en castellà; tan sols cal anar a qualsevol centre educatiu (los sobres de matrícula en conserjería...); només cal obrir la cartera (1000 Banco de España, DNI...); és gairebé una misión imposible veure cinema o teatre en català (Los otros...); de tots és sabut que al cel parlen castellà (Padre nuestro todopoderoso...); el castellà és majoritari a les biblioteques i a les papereries (en castellano sí que lo tenemos...), i també en la majoria de textos escrits; només cal anar –millor que no, clar– al metge o a l’hospital (no fumar, por favor, silencio...); o anar a València i a grans ciutats (¿qué dices?, ¡háblame cristiano!...); n’hi ha prou obrint l’ordinador o entrant a Internet (archivo, chatea a tus amigos...); o fixant-vos amb la retolació d’establiments (pescadería, pastelería...), d’empreses (camas y colchones Fulano...) i dels bars (bocadillos de lomo, jamón y morcilla...); només cal fer un tomb per les carreteres (San Jorge, Peñíscola, Alcalá de Chivert...); i a l’estiu anar al ball (viva el pasodoble, yo quiero bailar toda la noche...); o només heu d’atendre un estranger... [i un llarg etcètera... [...[...]] I un dels efectes més pudents és el que s’esdevé, dissortadament, entre els mateixos catalanoparlants del carrer: n’hi ha que critiquen incomprensiblement el fet d’escriure en català –o de no escriure castellà, no ho sé cert– i n’hi ha que, més incomprensiblement encara, i de manera intolerable, critiquen el fet d’escriure en català i no en valencià –només faltava això! Déu n’hi do! Quan m’hi paro a pensar, de vegades, em sento com un indefens asteca, de veres.
Però, no només el castellà s’imposa en la major part de les nostres activitats diàries. Com deia adés, és inevitable que la nostra llengua se’n ressenta: el castellà ha sigut i segueix sent –i ho seguirà sent, segons la senyora Lex– tan present al nostre país que s’ha anat infiltrant, dissortadament, en la nostra manera de parlar de forma considerable, produint un autèntic i atziac fenomen sociolingüístic, el fenomen dels castellanismes, també anomenats barbarismes o espardenyades.
A mi, personalment, el tema dels castellanismes em preocupa seriosament. Vaig començar a interessar-me’n a partir del moment en què em vaig adonar d’un fet curiosíssim: quan anava a l’escola, hi havia una assignatura en què ens divertíem fent dibuixos, mentre que quan érem a casa, ens agradava mirar els dibujos, que podien ser fins i tot animados.
Si la qüestió dels castellanismes a la meua vila ja era motiu suficient d’estudi, allò que realment m’hi va moure va ser la temença del fet que la gent més jove utilitzem més castellanismes que els pares i molts més que els avis. Vaig anar anotant-me paraules freqüents sospitoses d’estrangerisme que vagarejaven pels carrers de la vila i que jo mateix emprava –i empro, a desgrat– col·loquialment. I després d’un temps, en va sorgir un esborrany que em va cridar l’atenció. Llavors se’m va ocórrer la idea d’entrevistar-me amb els meus iaios en una de les visites dominicals; i, a més a més de corroborar el meu pressentiment –feien ús d’alguns mots que els més joves desconeixem o coneixem però diem en castellà–, em van deixar amb un pam de nas, perquè hi havia paraules que usaven correctament en català, n’hi havia d’altres que deien en castellà amb tota normalitat i, de tant en tant, en alguns mots, empraven català i castellà indistintament o en feien matisacions: tot un batibull sorprenent digne de tenir en compte que em va posar en acció.
Vaig seure davant l’ordinador i vaig fer de l’esborrany una enquesta amb la llista d’alguns dels castellanismes més freqüents, setanta exactament. Els vaig separar per temàtiques i, el més important, vaig dividir-ho tot en tres blocs per edats: de 60 anys cap amunt (1), de 30 a 60 (2) i de 10 a 30 anys (3). Tenia pensat de passar l’enquesta a 25 persones per cada bloc, és a dir, a 75 persones en total. El mètode era a la manera d’endevinalla, de manera que la paraula cercada eixia de la boca de l’enquestat amb total espontaneïtat. I el proper pas era eixir al carrer, en la qual cosa vaig tenir sort, perquè eren finals de juliol i principis d’agost –les bullicioses vespres de festes– i la gent sortia al carrer a prendre la fresca. La cosa requeria molta paciència, però m’hi vaig capficar tant que vaig poder concloure l’enquesta. Ara, doncs, és qüestió de veure’n els resultats.
Cal dir que l’enquesta es restringeix a l’àmbit local, ço és, és un estudi sobre alguns castellanismes i l’evolució generacional d’alguns d’ells en l’àmbit col·loquial a Càlig, encara que aquest pot ser atribuïble a altres poblacions catalanoparlants. Aniré donant els resultats tema per tema i paraula per paraula; ho faig en percentatges aproximats segons les edats i baix incloc comentaris i xicotetes conclusions.
* * *
1- Parts del cos
a) +60 : 94% garró, 3% turmell, 3% tobillo.
30-60: 61’5% garró, 15% turmell, 15% garró/turmell, 8’5% tobillo.
10-30: 68% tobillo, 32% turmell, 0% garró.
Com veieu, les xifres parlen soles i donen compte del desús del mot garró en els més joves i el major ús de la paraula castellana que els més grans gairebé desconeixen.
b) +60 : 92% muscle, 8% muscle/hombro.
30-60: 61’5% muscle, 30’8% hombro, 7’7% muscle/hombro.
10-30: 52% muscle, 48% hombro.
Aquest és el mateix cas que abans però no tan exagerat. És alarmant de totes maneres.
c) +60 : 84% serrell, 16% serrell/flequillo.
30-60: 77% serrell, 23% flequillo.
10-30: 56% flequillo, 36% serrell, 8% serrell/flequillo.
Aquest és un altre exemple clar de progressiva castellanització generacional.
d) +60 : 96% sobaco, 4% sobaco/aixella.
30-60: 77% sobaco, 15% aixella, 8% axil·la.
10-30: 84% sobaco, 8% aixella, 8% axil·la.
La castellanització d’aquesta paraula és semblant als tres blocs.
e) +60 : 100% párpado, 0% parpella.
30-60: 77% párpado, 23% parpella.
10-30: 84% párpado, 16% parpella.
Els majors de 60 anys desconeixen el terme parpella i molts pronuncien párparo, mentre que la resta el coneix majoritàriament, però empra la paraula castellana.
2- Parentela
a) +60 : 96% bessons, 4% mellissos.
30-60: 92% bessons, 8% gemelos.
10-30: 56% gemelos, 44% bessons.
Vet aquí un altre exemple de castellanització en el jovent.
b) Tots tres blocs en un 100% diuen tio, paraula incorrecta segons la normativa que s’ha de substituir per oncle, mot que segons alguns majors es diu a Tortosa.
3- Arreus casolans
a) +60 : 56% forquilla/tenedor, 24% forquilla, 20% tenedor.
30-60: 70% tenedor, 23% forquilla, 7% tenedor/forquilla.
10-30: 60% tenedor, 28% tenedor/forquilla, 12% forquilla.
Els bloc 1 empra forquilla i tenedor indistintament, mentre que la resta utilitza més generalment tenedor. Uns pocs del primer i del segon bloc que han dit tenedor, consideren que forquilla es deia abans.
b) +60 : 64% tapet, 20% tapet/mantel, 16% tapet/estovalles.
30-60: 55% tapet, 35% mantel, 6% tapet/mantel, 4% tapet/estovalles.
10-30: 48% mantel, 28% tapet i mantel, 24% tapet.
Als més joves els agrada més dir mantel que no tapet.
c) El 100% dels tres blocs diuen bandeja i gairebé ningú no coneix safata. Com a anècdota, algun major, en dir-li si coneixia la paraula safata, l’ha relacionada amb els avions, però aquest també seria un castellanisme, ja que azafata en català és hostessa. En aquest apartat, tinc apuntades paraules soltes de persones del primer bloc: plata, *font (castellanisme de fuente corresponent a plata o plàtera), i *taunell i *grela (paraules que no arreplega el diccionari normatiu).
d) +60 : 76% aixeta, 24% aixeta/grifo.
30-60: 62% aixeta, 23% aixeta/grifo, 15% grifo.
10-30: 44% grifo, 40% aixeta, 16% aixeta/grifo.
Es pot guaitar la pèrdua progressiva de la paraula aixeta en favor de la castellana.
e) +60 : 98% bassura, 2% bassura/fem/deixalles/escombraries.
30-60: 85% bassura, 10% deixalles/bassura, 5% escombraries.
10-30: 98% bassura, 2% bassura/deixalles.
Bassura és un castellanisme força arrelat. Els joves, tanmateix, saben que és un mot incorrecte, però l’usen freqüentment.
f) +60 : 48% bombilla/pera, 32% bombilla, 20% pera.
30-60: 46% bombilla, 30% bombilla/pera, 17% bombeta, 7% pera.
10-30: 88% bombilla, 8% bombilla/bombeta, 4% bombeta.
Alguna gent major que deia bombilla considera pera com un mot antic, i tenen raó, perquè la gent més jove només atribueix pera a la fruita.
g) +60 : 100% matalàs.
30-60: 100% matalàs.
10-30: 80% matalàs, 12% matalàs/colxó, 8% colxó.
Escric matalàs perquè és la paraula normativa, però tothom diu *matalap, llevat d’un tant per cent de joves que diu colxó (del castellà colchón) o ambdues.
h) +60 : 40% encenedor, 32% metxero, 28% encenedor/metxero.
30-60: 76% metxero, 17% encenedor, 7% *mistera.
10-30: 80% metxero, 20% encenedor.
Els calijons de 10 a 60 anys usen més metxero i el fan servir més que res per a encendre els cigarros.
i) +60 : 100% messita.
30-60: 95% messita, 5% tauleta.
10-30: 95% messita, 5% tauleta.
La messita de notxe és un barbarisme flagrant que hauríem de corregir: tauleta de nit.
j) +60 : 76% palmito, 20% palmito/ventall, 4% ventall.
30-60: 85% palmito, 15% palmito/ventall.
10-30: 88% palmito, 8% palmito/ventall, 4% ventall.
Aquest és un altre castellanisme arrelat en totes les generacions. Com a curiositat, un dels enquestats deia que ventall és allò que serveix per avivar el foc.
k) +60 : 100% busson.
30-60: 70% busson, 23% bústia, 7% busson/bústia.
10-30: 68% busson, 24% bústia, 8% busson/bústia.
Els enquestats deien busson o bussó (del castellà buzón). Bústia és un mot desconegut pels majors de 60 anys, mentre que la majoria d’enquestats de 10 a 60 anys, encara que les xifres no ho revelen, coneixen la paraula correcta gràcies, potser, a l’escolarització en català.
l) +60 : 92% cepillo, 8% cepillo/raspall.
30-60: 76% cepillo, 24% raspall.
10-30: 76% cepillo, 24% raspall.
La gent gran es renta les dents amb el cepillo, però a l’era feien servir les raspalles. De la resta, només una quarta part diu raspall a l’arreu per a les dents i a la granera.
m) +60 : 96% cenicero, 4% cenicero/cendrer.
30-60: 47% cendrer, 38% cenicero, 15% cenicero/cendrer.
10-30: 60% cenicero, 28% cendrer, 12% cenicero/cendrer.
n) +60 : 92% llavero, 8% portaclaus.
30-60: 60% llavero, 40% clauer.
10-30: 76% llavero, 20% clauer, 4% llavero/clauer.
Els apartats m i n són els exemples més paradigmàtics de castellanització. Mentre tots els enquestats diuen sense excepció cendra i clau, utilitzen el castellà majoritàriament per fer-ne els derivats: ceniza-cenicero, llave-llavero; correctament, però, hauria de ser: cendra-cendrer, clau-clauer (o portaclaus). És ben curiós.
4- Parts de la casa
a) +60 : 92% barandat, 8% barandat/tabic.
30-60: 61% barandat, 23% tabic, 16% barandat/tabic.
10-30: 83% tabic, 13% barandat, 4% barandat/tabic.
És curiós que, mentre que gairebé tots els majors de 60 anys diuen barandat, els més joves diuen generalment tabic (del castellà tabique). No ho entenc.
b) +60 : 44% celler/almacén, 38% celler, 14% almacén, 4% entrada.
30-60: 80% celler/almacén, 9% almacén, 8% magatzem, 4% garatge.
10-30: 70% celler/almacén, 24% almacén, 6% garatge/*garaig.
Pràcticament tothom diferencia celler d’almacén, tot dient que aquest es troba sota la casa i el celler és un traster a banda. Tanmateix, es manté el castellanisme (almacén, almacenar) que hauríem de substituir per magatzem i emmagatzemar.
c) +60 : 80% tetxo, 20% tetxo/sostre.
30-60: 75% tetxo, 25% texto/sostre.
10-30: 88% tetxo, 8% tetxo/sostre, 4% sostre.
Tetxo (del castellà techo) és un barbarisme força extés. Hi ha hagut uns pocs avis que han pronunciat els mots *solràs i *coberta.
d) +60 : 44% passadís/passillo, 28% passadís, 28% passillo.
30-60: 69% passillo, 23% passadís, 8% passillo/passadís.
10-30: 88% passillo, 8% passillo/passadís/corredor, 4% passadís.
De nou es nota la castellanització generacional.
5- Peces de vestir
a) +60 : 60% jupetí/xaleco (10% armilla), 28% jupetí, 12% xaleco.
30-60: 70% xaleco, 16% jupetí, 14% xaleco/jupetí.
10-30: 88% xaleco, 10% jupetí, 2% armilla.
Els joves calijons diuen xaleco (de chaleco) molt més que els seus iaios, els quals tendeixen a pronunciar [jaleco] i [jopetí]. Entre els majors de 60 anys han sorgit les paraules garibaldina i gipó (que tenen mànigues) i també *pollover (probablement de l’anglès pull over).
b) +60 : 68% sombrero, 20% sombrero/barret, 8% pallola/sombrero, 4% barret.
30-60: 85% sombrero, 8% barret, 6% sombrero/barret.
10-30: 94% sombrero, 6% sombrero/barret.
A través de les diferents generacions, queda ben palesa la consolidació del castellanisme en els més joves. Alguna gent gran coneixia també el mot capell.
6- Comestibles
a) +60 : 72% *tacons, 18% *tacons/callos, 8% tripes, 2% ventresca.
30-60: 54% *tacons, 40% callos, 6% tripes.
10-30: 92% callos, 4% tripes, 4% *tacons.
És increïble la degradació que ha patit un terme tan característic, desconegut per la majoria de joves, els quals diuen callos, un mot del tot castellà. Un 5% dels blocs 2 i 3 han dit que *tacons es deia abans. Algun iaio ha dit bisbe.
b) +60 : 96% mandonguilla, 4% mandonguilla/albòndiga.
30-60: 90% mandonguilla, 10% mandonguilla/albòndiga.
10-30: 88% mandonguilla, 12% mandonguilla/albòndiga.
En aquest cas, l’ús del castellanisme és molt acusat i, quan s’empra, conviu amb el mot autòcton.
c) +60 : 92% petxuga, 8% pit de pollastre.
30-60: 75% petxuga, 25% pit de pollastre.
10-30: 80% petxuga, 20% pit de pollastre.
Petxuga (pechuga) és un derivat de pecho, del castellà, i és una paraula molt utilitzada per les tres generacions. Entre els majors de 60 anys, un 8% assegura que pit de pollastre es deia abans; com a respostes aïllades hi havia els mots carcassa, *carcanassa (normativament carcanada) i *puntapit. També se’n pot dir pitrera.
d) +60 : 92% bocadillo, 8% bocadillo/entrepà.
30-60: 65% bocadillo, 35% entrepà.
10-30: 92% bocadillo, 8% entrepà.
Aquest és un cas en què les xifres enganyen: els majors de 60 anys és cert que coneixen ben poc el mot entrepà, però la resta, sobretot els joves, el saben, tot i no usar-lo. Alguns del primer bloc han afegit els mots xusco (castellanisme corresponent a pa de munició o entrepà de mili), *llengüet (entrepà menut) i rosegó.
e) +60 : 68% tortilla/truita es deia abans, 16% tortilla/truita, 16% tortilla.
30-60: 61% tortilla, 23% truita, 16% tortilla/truita es deia abans.
10-30: 96% tortilla, 4% truita.
La majoria de gent gran dóna testimoni de la pèrdua en la seua generació de la paraula autòctona (truita) i considera que «ara està de moda dir tortilla» –és una justificació curiosa acompanyada d’un arronsament d’espatlles. Part de la gent jove, tanmateix, tot i respondre tortilla, sap que correctament es diu truita.
f) +60 : 96% olives rellenes, 4% rellenes, farcides.
30-60: 85% olives rellenes, 15% farcides.
10-30: 100% olives rellenes.
Rellenar és un verb castellà que equival en català a farcir o embotir [ambutí]. Alguns enquestats majors de 60 anys han comentat que abans *facien (és a dir, farcien) les botifarres. Per tant, les olives [aulives] haurien de ser farcides o embotides [ambutides] i no pas rellenes, cosa que els joves diuen al 100%.
g) +60 : 40% sumo, 28% sumo/suc, 20% suc, 12% sumo/suc es deia abans.
30-60: 54% suc, 38% suc/sumo, 8% sumo.
10-30: 48% suc, 36% sumo, 16% suc/sumo.
Aquí preguntava: ‘Líquid que es trau de les fruites i que es beu com a refresc’. Els resultats són prou ambivalents i, pel que dedueixo, es tendeix generalment –tret d’algunes excepcions francament més lúcides– a diferenciar els dos termes, que conviuen sense problemes: amb suc es designa el líquid natural de les fruites, mentre que sumo (que alguns pronuncien directament en castellà: zumo) és el suc envasat dels supermercats que, curiosament, duu escrit zumo de...
h) +60 : 92% tonyina (peix natural)/atun (en conserva), 8% atun.
30-60: 70% tonyina (peix natural)/atun (en conserva), 23% atun, 7% tonyina.
10-30: 88% atun, 8% atun/tonyina, 4% tonyina.
Aquest és un bon exemple, junt al suc-sumo, de convivència amb matisacions entre castellanisme i mot autòcton. És extraordinària la capacitat d’artifici i d’avinentesa dels parlants de 30 anys cap amunt, que diuen atun a la tonyina enllaunada. El tercer bloc, en canvi, no fa distincions i es decanta directament per la paraula castellana i gairebé desconeix l’autòctona.
i) +60 : 88% musclo (amb crosta)/mejilló (en conserva), 8% musclo, 4% mejilló.
30-60: 85% musclo (amb crosta)/mejilló (en conserva), 15% musclo.
10-30: 88% musclo (amb crosta)/mejilló (en conserva), 8% mejilló, 4% musclo.
Aquest exemple és encara més clar i exagerat que els dos anteriors: la paraula castellana mejillón s’infiltra, per motius d’autoritarisme mercantil, en la nostra llengua (sense n, però amb el so de la j castellana) allà on veu un buit on pot ser útil per distingir petites matisacions, com és el cas d’un mol·lusc natural o un mol·lusc en conserva. És tan senzill com patètic. Uns pocs majors coneixen el mot clòtxina, que s’empra més cap al sud.
j) +60: 44%catxel (natural)/berberetxo (llauna), 40%berberetxo, 16%*catxel (glopet)/berberetxo.
30-60: 70% catxel (natural)/berberetxo (llauna), 30% berberetxo.
10-30: 100% berberetxo.
Els més joves, marcats potser per la famosa era de la globalització, no han anat mai a fer catxels, tal com han fet llurs pares i iaios –segons deien–, i, com que només els veuen en llauna –etiquetada en castellà–, són berberetxos. És curiós, d’altra banda, que un 16% del primer bloc consideren catxel com un glopet (‘un *catxelet de vi’). Malgrat tot, als dos primers blocs segueix donant-se el fenomen de convivència amb matisacions que hem vist adés. Ningú no coneix el mot escopinya –sinònim de catxel dit més al nord– o el confon amb escopinada.
7- Sobre animals
a) +60 : 50% cigala, 20% xitxarra, 20% cigala/xitxarra, 10% *cigarra.
30-60: 61% xitxarra, 23% *cigarra, 8% cigala/xitxarra, 8% cigala.
10-30: 45% cigala, 40% xitxarra, 15% *cigarra.
Aquest insecte cridaner sembla que té noms per a tots els gustos. Si exceptuem el segon bloc, que és irregular, a la resta s’imposa la paraula autòctona, junt a la variant vulgar (*cigarra), que pot pervindre d’una influència en la terminació del mot castellà chicharra, també prou usat.
b) +60 : 63% *tito–titot, 20% *tito–titot/pavo, 17% pavo (17% coneix gall dindi).
30-60: 45% *tito–titot/pavo, 38% *tito–titot, 15% pavo (23% coneix gall dindi).
10-30: 56% *tito–titot/pavo, 28% *tito–titot, 12% pavo (10% coneix gall dindi).
Tenim ací una variant de titot (*tito) que no arreplega el diccionari normatiu i que empra molt la gent jove (90%), que utilitza la forma castellana (pavo) com a sinònim més que no la resta. El terme gall dindi, que s’empra més al nord, és poc conegut i se’l coneix també per *gall d’índies.
c) +60 : 74% ardilla, 16% ardilla/esquirol es deia abans, 10% esquirol.
30-60: 54% ardilla, 39% esquirol, 7% ardilla/esquirol.
10-30: 76% ardilla (60% coneix esquirol), 16% esquirol, 8% ardilla/esquirol.
Avis i néts diuen ardilla majoritàriament per igual, amb la diferència que el 60% de joves sap que correctament és esquirol. En els majors de 60 torna a aparéixer la frase ‘es deia abans’ respecte al mot autòcton en un 16%.
d) +60 : 72% cuerno, 28% cuerno/banya.
30-60: 70% cuerno, 16% banya, 14% cuerno/banya.
10-30: 72% cuerno, 16% cuerno/banya, 12% banya.
Gairebé tots els calijons actuals diuen cuerno (forma castellana que en català és banya o corn), però resulta curiós que a les antenes dels caragols se li solen dir banyes.
e) +60 : 92% baso (21% bresca), 8% baso/colmena.
30-60: 65% baso, 15% rusc, 15% panal, 5% colmena.
10-30: 40% colmena, 31% panal, 18% rusc, 12% baso.
Aquí ocorre el mateix que passava amb garró o *tacons: mentre els iaios empren el vocable autòcton (baso), els néts gairebé el desconeixen i el substitueixen per paraules castellanes. És un fet certament insòlit! També deixen de fer servir bresca en favor de la paraula rusc, que apareix ja en els de mitjana edat. Com a apunts, un enquestat ha dit abeller i un altre niu d’abelles.
f) +60 : 88% cos/*guita, 8% *guita, 4% cos.
30-60: 62% cos/*guita, 23% cos, 15% *guita.
10-30: 100% cos (20% ha sentit dir *guita).
Aquest és un claríssim paradigma de castellanització avançada, en què el mot originari conviu amb el barbarisme (del castellà coz) en la primera generació i pràcticament s’extingeix entre els joves. Al diccionari no trobareu *guita, sinó guitza, terme del qual és variant. Com a anècdota, un enquestat apuntava que una cos es diu quan les potes encerten, mentre que la guitza no arriba a fer blanc.
8- Altres
a) +60 : 72% xorro/raig, 16% xorro, 12% raig.
30-60: 54% xorro, 31% xorro/raig, 15% raig.
10-30: 64% xorro, 24% xorro/raig, 12% raig.
L'ús de xorro (o xorret) i raig al bloc 1 i 2 estan a cavall entre la sinonímia i la matisació, és a dir, hi ha enquestats que consideren que tots dos mots volen dir el mateix i n’hi ha que distingeixen un de l’altre tot dient que raig és o bé el ruixim de l’aigua en ser abocada o bé el fil de líquid d’un recipient quasi buit. El tercer bloc no fa distincions i empra més el mot castellà. Un enquestat responia *repixa (repix). Més al sud en diuen doll.
b) +60 : 88% toll, 12% toll/xarco.
30-60: 62% toll, 23% toll/xarco, 15% xarco.
10-30: 40% toll, 32% toll/xarco, 28% xarco.
Ens trobem davant d’un castellanisme en procés evolutiu. Només cal mirar les xifres: fixeu-vos com disminueix l’ús de toll per edats i com pugen els percentatges de xarco en el bloc 3. Entre altres paraules que han afegit els enquestats hi ha codina i cocó al bloc 1 i *catxull al bloc 1 i 2. Més al sud en diuen bassal.
c) +60 : 64% isla, 32% isla/illa, 4% illa.
30-60: 46% illa, 38% isla, 16% isla/illa.
10-30: 72% illa, 16% isla, 12% isla/illa.
Ens trobem davant d'una descastellanització progressiva clara, cas excepcional a l’igual d’esquirol o suc; n’ignoro les causes. Posem en evidència el castellanisme al bloc 1 (isla) si pensem en una de les partides de la vila: les illes o la illa.
d) +60 : 74% lata, 20% llanda, 6% llauna.
30-60: 50% lata, 31% llauna, 19% llanda.
10-30: 76% lata, 12% llauna, 12% llanda.
Els resultats del bloc 2 són irregulars. Per la resta, tot apunta que lata és un castellanisme estable.
e) +60 : 100% cera.
30-60: 94% cera, 6% vorera.
10-30: 92% cera, 8% vorera.
Cera pervé del castellà acera i es pronuncia sense a perquè tendeix a articular-se junt amb l’article femení, que acaba amb a i neutralitza la a inicial del mot castellà: ‘vés per la cera’. El seu percentatge d’ús va del 100% del bloc 1, el qual no coneix el mot autòcton, al 94 i 92% del bloc 2 i 3, molts enquestats dels quals saben que correctament és vorera.
f) +60 : 40% muletes/crosses es deia abans, 32% muletes, 28% crosses.
30-60: 35% muletes/crosses, 25% crosses, 23% muletes, 15% muletes/crosses abans.
10-30: 96% muletes, 4% crosses.
El castellanisme es pot infiltrar arran de la modernització d’un objecte que fins al moment es designava en català. La majoria del primer bloc considera que els bastons de fusta que recolzaven baix dels braços eren crosses, mentre que els pals de metall d’avui en dia que recolzen als colzes són muletes; per aquest simple motiu, un 96% dels joves calijons diuen ara muletes, mentre que les crosses les atribueixen –els qui ho saben– als bastons de fusta per recolzar la peanya. Per tant, veiem un símptoma de desprestigi de la pròpia llengua: el castellà s’associa amb allò nou, mentre que el català es relaciona a allò antic o bé queda reduït a paraules d’ús poc corrent.
g) +60 : 80% durícia–ull de poll, 20% durícia–ull de poll/callo.
30-60: 54% durícia–ull de poll/callo, 46% durícia–ull de poll.
10-30: 56% callo/durícia–ull de poll, 20% durícia–ull de poll, 16% callo.
Mentre que els callos són gairebé inexistents al bloc 1, el jovent calijó d’avui en dia tendeix a emprar aquest castellanisme més sovint, sense deixar de conèixer els mots autòctons. Alguns majors de 60 anys fan diferències nímies entre durícia i ull de poll; i quasi tots ells afegeixen altres anomalies cutànies –palesant una rica cultura popular que la majoria de joves desconeix– com ara llaga, fit, *cabrassa, *prunyó (prurigen) i rodadits.
h) +60 : 86% jarabe, 14% xarop.
30-60: 70% jarabe, 30% xarop.
10-30: 52% jarabe, 36% xarop, 12% jarabe/xarop.
Noteu aquí un declivi del castellanisme en la generació jove en favor d’un major ús del mot autòcton: es tracta d’un procés de possible descastellanització. Al primer bloc, un 5% diu que xarop es deia abans; i la majoria ha retret un antic refresc que es deia aixarop.
i) +60 : 76% lejia/lleixiu es deia abans, 20% lejia, 4% lleixiu.
30-60: 88% lejia, 8% lleixiu, 4% lleixiu es deia abans.
10-30: 94% lejia, 6% lleixiu.
Aquest és un cas semblant al de les crosses. La majoria d’avis enquestats em feien saber l’antic procés de fabricació casolà del lleixiu (el feien les dones bullint aigua amb cendra i...), que era així com l’anomenaven, mentre que, segons ells, «ara es diu lejia», donant com a motiu que ara és diferent l’elaboració i el producte («és més modern»), i sobretot –dic jo– la venda capitalitzada i l’envasament –normalment groc no sé per què. Aquest, doncs, és un altre exemple de castellanisme=modern, català=antic. Per descomptat, els joves no utilitzen gens el mot autòcton.
j) +60 : 84% ventanilla, 16% finestra/cristal/vidre.
30-60: 76% ventanilla, 24% finestra.
10-30: 48% ventanilla, 40% finestra, 12% ventanilla/finestra.
Amb el vidre de l’automòbil es donen pràcticament els mateixos percentatges d’abans; veiem, doncs, que el castellanisme ventanilla tendeix a la baixa. Al primer bloc han contestat també cristal, que seria una petita castellanització del mot autòcton: cristall.
k) +60 : 100% màrmol.
30-60: 90% màrmol, 10% marbre.
10-30: 92% màrmol, 8% marbre.
Aquest és un castellanisme prou ben arrelat. El bloc 1 i 2 no empren el mot autòcton, però comencen a conèixer-lo. Algun enquestat ha dit pedrís.
l) +60 : 94% camilla, 6% llitera.
30-60: 92% camilla, 8% llitera.
10-30: 96% camilla, 4% llitera.
Camilla és un barbarisme consolidat que pervé del mot castellà cama, que en català és llit; de llit, doncs, el mot autòcton és llitera. Tanmateix, la majoria dels enquestats fan una distinció entre tots dos mots: la camilla és l’objecte que serveix per transportar ferits i que hi ha al metge, mentre que la llitera és cadascun dels llits col·locats en dos o més pisos.
9- Abstractes
a) +60 : 68% enfermetat, 24% enfermetat/malaltia, 8% malaltia.
30-60: 73% enfermetat, 20% malaltia, 7% enfermetat/malaltia.
10-30: 94% enfermetat, 6% malaltia.
Enfermetat ve del castellà enfermedad, més concretament d’enfermo, vocable que en català normatiu és malalt, i d’aquí ve malaltia. És cert que a la nostra zona no diem malalt, sinó *dolent, paraula que el diccionari defineix com a algú inclinat a fer mal o alguna cosa de mala qualitat, definició que nosaltres fem del mot *roín. Tanmateix, el fet que encara es diga malatia fa suposar que els nostres avantpassats, quan estaven *dolents, deien que estaven malalts o que tenien una malaltia, i no una enfermetat. Al bloc 1, casos aïllats deien que malaltia es deia abans i que aquesta és més llarga que no l’enfermetat.
b) +60 : 64% xiste, 28% xiste/acudit, 8% acudit.
30-60: 85% xiste, 15% acudit.
10-30: 92% xiste, 8% acudit.
Vet aquí un paradigma de castellanització avançada: a poc a poc es va perdent l’ús d’acudit. Alguns majors de 60 havien contestat sainete i un cas aïllat deia xascarrillo.
c) +60 : 68% fàstic/asco, 16% fàstic, 16% asco.
30-60: 38% +asco/–fàstic, 30% asco/fàstic, 24% asco, 8% fàstic.
10-30: 68% asco, 28% asco/fàstic, 4% fàstic.
Tenim aquí una castellanització generacional clara. A més, però, hi ha una doble castellanització, és a dir, a més del barbarisme, se sol imitar la fórmula sintagmàtica del castellà: se sol dir ‘dóna asco’, que hauria de ser ‘dóna fàstic’, que, alhora, hauria de dir-se correctament ‘fa fàstic’. És el mateix cas que ‘donar un bessito’, que hauria de ser ‘donar un bes (o un petó)’, que, alhora, hauria de dir-se correctament ‘fer un bes (o un petó)’. Uns pocs del bloc 1 han dit com a alternativa vòmit.
d) +60 : 52% boig/loco, 28% boig, 16% loco.
30-60: 50% boig, 33% boig/loco, 17% loco.
10-30: 68% loco, 16% loco/ boig, 16% boig.
Deixant de banda el bloc 2, que és irregular i gairebé secundari, veiem com es passa d’una convivència sinonímica de boig i loco al bloc 1 a un ús majoritari de la forma castellana a la generació jove. El bloc 1 ha donat com a altres solucions aïllades: estar tarat, trastornat, grillat.
e) +60 : 58% ruïdo, 36% ruïdo/soroll, 6% soroll.
30-60: 63% ruïdo, 31% soroll, 6% ruïdo/soroll.
10-30: 68% ruïdo, 38% soroll, 12% ruïdo/soroll.
D’una banda, hi ha un lleuger augment generacional de l’ús del barbarisme; i, d’altra banda, es tendeix a no considerar sinònims ruïdo i soroll, és a dir, els joves diuen o bé un mot o bé l’altre sense barrejar-los.
f) +60 : 44% embolic/lio, 40% embolic, 16% lio.
30-60: 60% embolic, 24% embolic/lio, 16% lio.
10-30: 44% lio/embolic, 32% lio, 24% embolic.
Si obviem el poc fiable resultat del bloc segon, comprovem que entre el bloc 1 i 3 es dóna un tracte sinonímic entre mot autòcton i castellanisme, que es decanta per embolic al bloc 1 i per lio al bloc 3.
g) +60 : 82% apellidos, 10% apellidos/cognoms es diu ara, 8% apellidos/cognoms.
30-60: 56% cognoms, 32% apellidos, 12% cognoms/apellidos.
10-30: 58% cognoms, 24% apellidos, 22% cognoms/apellidos.
Veiem una recuperació en pares i fills del mot autòcton (en italià és cognomi), el qual desconeixen gairebé tots els avis o el consideren actual.
10- Conjuncions, preposicions
a) +60 : 48% entonces, 16% *a llavontes, 16% entonces/*a llavontes, 8% entonces/*a llavontes es deia abans, 8% entonces/*a llavonts, 4% *llavonts.
30-60: 77% entonces, 23% *a llavontes.
10-30: 96% entonces, 4% *a llavontes.
Els números 48, 77 i 96 expliquen prou bé l’evolució al castellanisme en la generació jove i la progressiva desaparició del mot autòcton *a llavontes (normativament llavors o aleshores), encara emprat, malgrat tot, pels més grans, fins i tot amb algunes variants.
A continuació, tenim tres preposicions que els calijons –i d’altres, clar– emprem en castellà sense tindre en compte l’edat: són castellanismes consolidats i estables.
b) +60 : 92% detràs, 8% detràs/darrere.
30-60: 98% detràs, 2% detràs/darrere.
10-30: 100% detràs.
c) +60 : 88% antes, 12% antes/abans.
30-60: 86% antes, 14% antes/abans.
10-30: 84% antes, 16% antes/abans.
d) +60 : 96% hasta, 4% hasta/fins.
30-60: 100% hasta.
10-30: 85% hasta, 15% hasta/fins.
11- Verbs
a) +60 : 100% despedir-se.
30-60: 96% despedir-se, 6% acomiadar-se.
10-30: 100% despedir-se.
Despedir-se o despedida són castellanismes ben assentats, fins al punt que es desconeix quasi el mot autòcton; als majors de 60 anys, per exemple, quan els preguntava si coneixien acomiadar-se responien majoritàriament: «sí, assentar-se bé a la cadira». Hauríem d’emprar acomiadar-se i comiat, respectivament (i també seure i seient, en comptes d’assentar-se i assiento).
b) +60 : 96% recibir, 4% rebre.
30-60: 60% rebre, 40% recibir.
10-30: 60% recibir, 40% rebre.
Els percentatges són irregulars, però podem concloure (i no concluir) que, malgrat tot, el bloc 2 i 3 coneix i usa més la forma correcta (‘l’ha rebuda’ i no ‘l’ha recibida’) que no el bloc 1, un enquestat del qual relacionava recibir amb diners i rebre amb *boleres. També s’usa molt el substantiu derivat recibo (de recibir), que hauríem de dir correctament rebut (de rebre).
c) +60 : 78% fundir, 22% fondre.
30-60: 71% fundir, 29% fondre.
10-30: 80% fundir, 20% fondre.
La majoria diu que la bombeta s’ha fundit quan deixa de funcionar –el castellanisme és predominant en les tres generacions–, mentre que els pocs que empren el verb autòcton diuen: al bloc 1, s’ha fos (11%), s’ha *fus (11%); al bloc 2, s’ha fos (21%), s’ha *fus (7%); i al bloc 3, s’ha fos (12%), s’ha *fus (9%).
— +60 : 68% adiós, 28% +adiós/–adéu, 4% adéu.
30-60: 62% adéu, 23% adéu/adiós, 15% adiós.
10-30: 48% adéu, 32% adéu/adiós, 20% adiós.
Entre la gent major hi ha més costum a dir adiós, mentre que pares i fills diuen més adéu, que és la forma correcta.
* * *
Aquesta era l’enquesta i els resultats sobre alguns castellanismes, concretament setanta. Quan veig l’interviu ara, me n’adono que potser em vaig precipitar; que, jove com sóc, m’hi vaig moure tot d’una empès per la il·lusió del qüestionari, mentre que, sent un poc més rigorós, potser m’ho hagués pogut mirar amb temps i fer una tria molt més acurada, és a dir, que hagués pogut ficar, per exemple, ternera abans que no ardilla, terme menys freqüent. Tanmateix, crec que l’enquesta és força representativa per al cas –aquest n’és l’objectiu primer– i els resultats, si fa no fa, serien ben semblants. A més a més, hi ha tants castellanismes en la nostra llengua, que per fer una enquesta rigorosa hauria de dedicar-l’hi setmanes.
De barbarismes en tenim una barbaritat –mai millor dir–, més del que sembla. Per això, abans de traure conclusions, m’agradaria donar unes pinzellades il·lustratives sobre castellanitzacions i paraules que s’haguessen pogut incloure al qüestionari, sense cap problema.
Per començar, només cal fixar-nos en els nostres noms, la majoria dels quals –per no dir tots– estan en castellà: Carlos, Carmen, Alberto, Consuelo, Andrés, Mercedes... I anoto uns paradigmes irònics que posen en evidència aquesta barroera actitud sociolingüística i que plasmen, a desgrat, la paradoxa de la nostra antroponímia: Lorenzo porta la peanya de sant Llorenç; Socorro se n’ha anat al Socors; Vicente és a sentir la lloa de sant Vicent; Juan, *lo de Juanito, ha saltat la foguera de sant Joan; avui és sant Antoni (o sant Josep) i António (o José) celebra el seu sant; esta Remedios no té remei...
Als nostres iaios i pares, per mala tradició –i encara gràcies–, els van fer aprendre l’abecedari en castellà, per això diuen ce a la ce, hatxe a la hac, jota a la jota, uve a la ve, equis a la ics, y griega a la y grega i zeta a la zeta. Avui en dia, els més joves l’hem après en la nostra llengua.
Un fenomen a la inversa és la manera de comptar les hores: mentre que els iaios diuen un quart de vuit, quarts de vuit (o la mitja *pa les vuit) i tres quarts de vuit, els néts tendim a dir-ho a la manera castellana, és a dir, les set i quart, les set i mitja i les vuit menos quart. És una vertadera llàstima!
En la nostra parla, es donen molts fenòmens absurds de castellanització superficial. Tenim tendència, per exemple, a afegir una ena final a mots més habituals que haurien d’acabar en -ó: camion (camió), avion (avió)...; en canvi: direcció, habitació... Posem una -o a paraules que no n’haurien de dur: disco (disc), plàtano, (plàtan), circo (circ), teléfono (telèfon), caramelo (caramel), quieto (quiet)...; en canvi: plat, sac... Fem ús de la -o en comptes de la -e: centro (centre), litro (litre), teatro (teatre), metro (metre), assunto (assumpte)...; en canvi: quatre, negre, alumne... Fem servir la terminació castellana -ano (-à): butano (butà), marrano (marrà)...; i també -ero (-er): butanero (butaner), camarero (cambrer)... I fem, també, moltes incongruències: a l’estiu me’n vaig a veranejar; més val que anem, vale?; el senyor Anglés estudia inglés; claro que sí, ja està clar; etc.
Hi ha moltes construccions que ‘xicotets i grans’ traspassem del castellà al nostre parlar, com ara en ves de (en comptes de), menos mal (encara sort, encara rai), per supost/per suposat (per descomptat), hi ha que (cal), de ves en quan (de tant en tant), per lo tant (per tant), per lo menos (almenys), ni mutxo menos (ni de bon tros), algo es algo (val més això que res)...
Pel que fa als verbs, en diem molts de malament per clara influència castellana: no saps què va ocurrir (ocórrer)?; això perteneix (pertany) a Cervera; em va decepcionar (decebre) i m’ha decepcionat (decebut); això no ho puc permitir (permetre); sempre m’interrumpeixes (m’interromps). Utilitzem molts verbs castellans adaptats a la nostra fonètica: donar-se compte (adonar-se), llimpiar (netejar), adelantar (avançar), retrassar (retardar, endarrerir), derrotxar (malgastar), disfrutar (xalar, gaudir), sospetxar (sospitar), apoiar (donar suport), apoiar-se (recolzar-se), assustar (esglaiar, espantar), arriesgar (arriscar), aterrisar (aterrar), arrastrar (arrossegar), adelgaçar (aprimar), aplaçar (ajornar), arrepentir-se (penedir-se), despreciar (menysprear).
I, sobretot, diem moltes paraules en castellà que substitueixen les autòctones o que hi conviuen. Dono ara una llista d’una petita futralada de castellanismes que solem fer servir espontàniament, amb els termes autòctons entre parèntesis, perquè confio plenament que hi ha calijons interessats, si més no, a preservar la nostra llengua del seu llast feixuc: abono (guano, adob; abonament), aconteiximent (esdeveniment), alfombra (catifa), algo (alguna cosa), ajedrés (escacs), assiento (seient), auelo (iaio, avi), barco (vaixell), bitxo (bestiola), bobo (tanoca, talòs), bolígrafo (bolígraf), bulto (*balum, embalum), cabessudo (capgròs), carajillo (cigaló), carinyo (estima; estimat), carpa (envelat), carrera (cursa), celo (cel·lofana, cinta adhesiva), cerdo (porc), céspet (gespa), cola (cua), colmo (súmmum), cómodo (còmode), concejal (regidor), corassonada (pressentiment), coto (vedat), cruaca (claveguera), crusar (travessar, creuar), cubito (glaçó), cumpleany(o)s (aniversari), curva (revolt), destornillador (tornavís), disfràs (disfressa), encaje de bolillos (punta de boixets), ensaio (assaig), enxufe (endoll), espinilla (canella), feo (lleig), fetxa (data), fiambrera (portaviandes, carmanyola), fútbol (futbol), gasto (despesa), gordo (gras, gros), gotero (comtagotes), grassa (greix), hipo (singlot), hueco (buit), huelga (vaga), jaleo (rebombori, xivarri), jefe (cap), juerga (gresca, tabola, barrila), jués (jutge), lavavajillas (rentaplats, rentavaixelles), lujo (luxe), llamar l’atenció (cridar l’atenció), llamatiu (cridaner), llistín de teléfonos (guia de telèfons), mançanilla (camamil·la), mando (comandament), mantequilla (mantega), medida (mida), medir (mesurar, prendre mides), menos (menys), mogolló (un munt), momos (carasses, ganyotes), motxo (baieta), montó (munt, pila), munyeca (canell), ojalà (tan de bo), ojo (compte, a l’aguait, ull viu), orujo (brisa; sansa), palco (llotja, tribuna), palillo (escuradents, furgadents), palomites (rosetes, crispetes), panaderia (forn de pa), panyals (bolquers), papelera (paperera), papeleria (papereria), paro (atur), pastel/tarta (pastís), pasteleria (pastisseria), pato (ànec), peineta (pinta), pelirojo (pèl-roig), pesadilla (malson), péssame (condol), plaço (termini), poleo (poliol), préstamo (préstec), puesto (lloc), qüento (conte), rato (estona), recorrido (recorregut); ret (xarxa; filat), retrato (retrat), robo (robatori), rodillo (corró, roleu), rúbio (ros), sello (segell), sério (seriós), serrín (serradures, serrill), sillín (selló), silló (butaca, poltrona), sombra (ombra), suero (sèrum), surdo (esquerrà), susto (esglai, ensurt), tablado (taulat), tablero (tauler, taula), tabló (tauló; taulell), tacanyo (agarrat), taco (paraulota), telaranya (teranyina), ternera (vedella), terremoto (terratrèmol), terreno (terreny), tiza (guix), toldo (tendal, vela), tonteria (ximpleria, bajanada), tonto (ximple, pallús, totxo, babau), tormenta (tempesta), tornillo (vis, cargol), torpe (pocatraça, maldestre), traje (vestit, indumentària), tuberia (canonada), vado (gual), valla (tanca), verbena (revetlla), vestuari (vestidor), vistasso (cop d’ull), xanxullo (martingala, tripijoc), xiringuito (paradeta, guingueta), xispa (espurna), xivato (espieta, xerraire, bocamoll), xulo (fanfarró, fatxenda; bufó), xupet (xumet), xutxeries (llepolies)... [...] I molts més que em deixo.
Però el més trist és que la castellanització lingüística, a més a més, tal com ocorre amb les paraules, afecta també, i de manera esborronadora, el centre neuràlgic de la saviesa popular: em refereixo als refranys i a les frases fetes. Si al progressiu apaivagament dels adagis que recullen les vivències d’un temps i d’un país –motivat, qui sap, per l’anomenada era de la globalització–, se li suma la castellanització, que des de fa anys i panys va fent estralls al nostre poble –encara que alguns cap de trons aliens no ho vulguen reconèixer–, vet aquí un refranyer amb un ús actual restringit i restringit a moltes dites castellanes –fins i tot en la gent gran del poble–, a l’igual de les paraules enumerades adés. No m’hi poso perquè seria el cuento de nunca acabar, o siga, la cançó de l’enfadós, i sanseacabó, o siga, bona nit i tapa’t.
Com veieu, amb aquest tema n’hi ha per estona. Però no cal esplaiar-nos més i tirem pel dret, que sinó se’ns farà de nit i no hi ha quinzets per a l’oli del cresol; de manera que passo, tot seguit, a fer les conclusions pertinents.
* * *
La llengua és un mitjà de comunicació viu i evolutiu a llarg termini i, en el cas del català, que és una llengua minoritzada, encara més, per causa de l’abassegadora influència del castellà des de temps immemorial. Com a conseqüència d’aquest influx, inevitablement, sorgeix la castellanització lingüística, entre la qual destaquen els castellanismes. Aquests, però, no s’instal·len a la nostra llengua així com així, sinó que passen per un procés de castellanització, en el qual podem albirar cinc fases:
a) Influència: per diversos motius –com pot ser actualment l’etiquetatge (mejillones, atún), la modernització de l’objecte (muletas, lejía), els mitjans de comunicació (dibujos), etc., etc.–, hi ha una influència del vocable castellà sota el mot autòcton.
b) Coneixença: el castellanisme comença a ser emprat, tot i que de forma minoritària, per sota del mot autòcton.
c) Convivència: el castellanisme és utilitzat amb la mateixa freqüència que el mot autòcton. En aquest cas, pot ocórrer que entre tots dos es done una relació sinonímica (forquilla–tenedor) o bé que cadascun siga emprat per fer matisacions d’un mateix concepte (musclo–mejilló).
d) Castellanisme avançat: el barbarisme és més conegut i emprat que la paraula autòctona (passillo, sombrero).
e) Castellanisme consolidat: el vocable autòcton és desplaçat o substituït pel castellanisme (bandeja, bassura, cera).
Aquest procés s’esdevé entre les diverses generacions; depenent del nombre de generacions que coneixen aquest procés, parlem de castellanisme lent, com és el cas de lio o ruïdo, o de castellanisme accelerat, com ara xaleco o gemelos.
El castellanisme es pot infiltrar en qualsevol moment i en qualsevol generació. Açò ho podem comprovar en la mateixa enquesta, els mots de la qual podem situar en una línia del temps esquemàtica. Així, basant-nos en la perspectiva de les generacions calijones actuals, podem distingir quatre tipus de castellanisme:
a) Castellanisme antic: el barbarisme ha sorgit en unes generacions prou anteriors a les actuals i ha anat desplaçant el mot autòcton fins al punt de suplantar-lo, de manera que els majors de 60 anys no l’han conegut pas; és el cas de sobaco, pàrpado, bandeja, bassura, messita, busson, cepillo, màrmol, bocadillo, hasta, antes, detràs.
b) Castellanisme vell: el barbarisme ha sorgit en les generacions anteriors, però el procés de castellanització no ha quedat consolidat, de manera que el mot autòcton no ha estat del tot suplantat i els majors de 60 anys encara el coneixen; d’aquí ve que molts avis diguen que el mot autòcton es deia abans. Són clars exemples de castellanisme vell els mots lejia, tortilla, palmito, tetxo, sombrero, camilla, enfermetat.
c) Castellanisme adult: el barbarisme s’ha infiltrat en les generacions anteriors immediates a les nostres, de manera que els majors de 60 anys coneixen i usen per igual el mot autòcton i el castellanisme, mentre que els més joves, seguint el procés, usem molt més el castellanisme i, de vegades, a penes coneixem el terme autòcton; és el cas de cos, xorro, atun, tenedor, loco, grifo, asco, metxero, entonces.
d) Castellanisme jove: aquest és el tipus de castellanisme que, personalment, més em dol, ja que en sóc testimoni directe –i impotent. Aquest castellanisme –desgraciadament força habitual– es caracteritza per penetrar en les generacions més joves. Hi ha barbarismes que suplanten el mot autòcton amb una rapidesa increïble: em pregunto com és possible que els majors de 60 anys diguen serrell, barandat, jupetí i *tacons, i els joves de 10 a 30 anys diguen flequillo, tabic, xaleco i callos i desconeguen majoritàriament els vocables autòctons; n’hi ha d’altres que són més emprats que el mot autòcton: tobillo, hombro, gemelos, xarco; i n’hi ha que comencen a florir: colxó, albòndiga.
Arribat aquest punt, posaré un exemple futurista, exempt de qualsevol mena de catastrofisme, perquè vegeu amb major perspectiva el fenomen sociolingüístic dels castellanismes entre generacions i perquè, així, donarà peu a una pregunta clau.
Imagineu que tots els que avui tenim entre 10 i 30 anys som iaios i tenim néts. Ara ens immergim en la vida quotidiana d’aquest futur –del qual depèn el grau d’estupidesa del president d’EUA– i sentim una conversa qualsevol entre els néts –la qual és aliena a possibles conseqüències de la LOGSE; imagineu que diuen, per exemple: «totes les manyanes em prenc un got de letxe». Veritat que sona molt malament? Tanmateix, per a aquesta imaginària joventut futura ente 10 i 30 anys, els és igual dir manyana o letxe que matí o llet, empren aquestes paraules indistintament, com a sinònims, mentre que els seus pares –els nostres fills– deien més matí o llet que no els castellanismes, els quals nosaltres vam començar a utilitzar en un 10% al capvespre de la nostra vida. Qui sap, els néts dels nostres néts, seguint aquest drama imaginari d’impossible execució –d’això n’hem d’estar segurs!–, no coneixeran uns mots arcaics que van sentir dir –encara– als seus pares, i pronunciar manyana o letxe els serà una cosa tan normal que, si senten dir *matí o *llet –l’asterisc és irònic– a algun amic –tal com hem dit tota la vida els seus rebesavis (en pau descansem)–, els titllaran potser d’antiquats, de catalanistes, o vés a saber què...
És un exemple exagerat, però fins a cert punt, perquè, si torneu al present, veureu com els que som néts entre 10 i 30 anys gairebé desconeixem què és una *guita o un catxel, i diem majoritàriament cos o berberetxo, paraules que els nostres avis empreu indistintament i que els nostres rebesavis no devien dir gens o directament devien desconèixer, potser. Pàrpado i sobaco sonarien d’allò més malament als nostres rebesavis, així com manyana i letxe per a nosaltres. Ben mirat, no és un exemple tan exagerat.
És tot just ara que som a la part més controvertida de l’estudi, en la qual ens hem de formular una pregunta crucial: el fenomen de la castellanització lingüística, és evolutiu?
Fins ara, hem parlat del procés de castellanització, en les cinc fases del qual veiem una evolució des de l’ús del mot autòcton fins al castellanisme consolidat; i hem parlat també de quatre classes de castellanisme (l’antic, el vell, l’adult i el jove), que fan tot l’efecte de ser uns graons que ens condueixen a la castellanització. Tot plegat, doncs, tal com palesen les xifres de l’enquesta, indica que ens trobem davant d’una molt lenta progressió pessimista cap a la manyana i la letxe i, al capdavall, cap a la castellanització absoluta. Tanmateix, però, hi ha encara una qüestió positiva.
Molta gent gran –per no dir tota–, quan s’adonava que era posada en evidència amb la cendra i el cenicero o la clau i el llavero, no es podia estar de fer referència als anys de dictadura i de plànyer-se de no saber ni llegir ni escriure en la llengua pròpia: «ai, fill, a natros no mo’l van ensenyar, el valencià!». En canvi, els més joves hem estat educats en la nostra llengua.
A l’enquesta, es veuen els primers efectes de la tot just començada escola en català. Hem parlat fins ara del procés de castellanització, però hem de tenir en compte les primeres passes d’un possible –i lent també– procés de descastellanització. El trobem en paraules com cendrer, clauer, bústia, raspall, suc, esquirol, illa, xarop, cognoms i adéu.
Tanmateix, però, encara que, avui en dia, la majoria de joves i xiquets sabem que correctament es diu fem o deixalles i no bassura o entrepà de truita i no bocadillo de tortilla, hem de conèixer que l’escola no té res a veure amb el carrer, és a dir, que allò que ensenyen a la classe de llengua és molt costós i difícil de posar en pràctica a nivell col·loquial. Per veure’n el perquè, només cal que compareu el fet dels castellanismes amb el tabac: les autoritats sanitàries adverteixen que fumar perjudica seriosament la salut, però la majoria fuma; a l’escola se’ns ensenya, ara, a dir els mots autòctons, però la majoria empra castellanismes.
Comptat i debatut, els castellanismes són les seqüeles que tots els catalanoparlants portem a la pell. Si la nostra llengua, la nostra manera d’expressar-nos, pateix una greu castellanització, és un clar símptoma que el nostre país i la nostra cultura estan malferits.
Així, doncs, la conclusió última que extrac d’aquest estudi és que els joves diem més castellanismes que els nostres iaios, o siga, que l’ús de castellanismes entre generacions va en lent i lleuger augment. El futur dels nostres mots autòctons no és gaire esperançador a llarg termini, tal com va la cosa; tanmateix, malgrat tot, confio en una eficient influència de l’escola. En fi, ja en parlarem!
* * *
Abans d’acomiadar-me, m’agradaria donar les gràcies de nou a tots aquells veïns que han fet possible l’enquesta i, conseqüentment, aquest estudi. I voto a la providència perquè els nostres néts prenguen llet, i no letxe, als matins, i no per les manyanes.
Felip Gumbau i Morera
© Centre de Cultura Pere de Balaguer
Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó dissabte, 22 / novembre / 2003 a les 20:25:31
Amb la col·laboració de Inrom Hardware