Certamen literari "Fent gegants"

Introducció al Certamen Literari "Fent Gegants"

"Història distreta de Nelo i Vicenteta", de Manuel Anglès

"L'amistat entre gegants i infants", de Noèlia Querol

"Història de Bertran Agut, el gegant més menut", de Manuel Anglès

L'Associació Cultural Crema Catalana, dins dels actes de les I Jornades Culturals a la Vila de Càlig, va organitzar el I Certamen Literari que, en aquesta ocasió i de forma excepcional, es va basar en un tema prou concret: donar vida a dos personatges -a dos gegants- que tingueren alguna relacióó amb el nostre poble.
Amb aquesta idea es va pretendre arribar a la creació de dos gegants plenament identificats amb la manera ser dels calijons o, almenys, que tingueren els trets que la imaginació popular els vulgués fer sobresortir o afegir. Això faria que els nostres futurs gegants ja nasqueren amb una historia, amb un passat que la gent coneixeria i, per tant, els faria molt més nostres, molt més de Càlig.
Una vegada establits els objectius que l'Associació Cultural Crema Catalana volia aconseguir, es va fer la publicitat del certamen. El termini que es va posar per a les persones que hi vulguessen participar va ser únicament d'un mes, cosa per la qual no hi va haver, tal vegada, les aportacions que, en un principi, s'esperaven. Això no obstant, els contes que es van presentar al certamen tenien els elements adequats als objectius establits, i la decisió per atorgar el primer premi va resultar una mica difícil.
El dia 19 d'abril d'aquest any, i dins dels actes de la Festa de Sant Vicent, es va fer, a la plaça Nova, l'atorgament dels premis als guanyadors. Els premiats i l'obra van ser aquests:

Primer premi: Història distreta de Nelo i Vicenteta, de Manuel Anglès i Anglès.

Premi infantil: L'amistat entre gegants i infants, de Noèlia Querol i Reverté.

Ara, a partir d'aquests personatges i de la narració que podem assaborir a través de la lectura del conte que ha resultat guanyador, que dóna als protagonistas que hi apareixen uns trets característics i plenament identificats amb el tarannà de la història del nostre poble, comença el treball de la confecció pròpia i física d'aquests, alhora que, una volta fets realitat, també s'obrin les portes per poder organitzar jornades geganteres al nostre poble, amb la participació d'altres gegants i nans de llocs pròxims i llunyants. Aquest darrer projecte és una activitat d'agermanament amb uns altres pobles, que l'esperem propera, per a poder ampliar la xarxa cultural que, de mica en mica però sense deturament, s'escampa a Càlig.

Capçalera

Fa molts anys, lluny d'ací, hi havia un poble que es deia Torrecaliu. Era un poble de camperols. Un poble on tota la seua riquesa provenia de la terra.
Allí la gent vivia del que podia arreplegar durant l'any: cigrons, llentilles, faves, fesols, vi, ametles, olives i, també, garrofes i pesolina per al bestiar. A tot això cal afegir, a més a més, l'ordi, l'avena i el blat, que solien ser molt abundants sobretot els anys que no hi faltava la pluja.
L'aigua era el bé més estimat -encara més que l'or- ja que convertia aquelles terres de secà en veritables vergers i omplia els pous i les basses en què bevia el bestiar.
A Torrecaliu, a banda de molta gent gran i menuda, també vivien Nelo i Vicenteta.
Que què tenien de particular Nelo i Vicenteta?
Quasi res! Eren els gegants del poble i els únics de tots els pobles de la rodalia.
Nelo va nàixer a la part alta del poble, on aleshores vivia la gent més rica -els terratinents-, als peus mateix de la majestuosa torre que donava nom al poble, mentre que Vicenteta va nàixer fora de la murada, és a dir, a la part baixa, a la zona de jornalers i de peons.
Tots dos es van conèixer a l'escola, on tots els xiquets -i ells ho eren- acudien per a aprendre a llegir, a escriure i a comptar.
Allí eren amics de tots, però era clar que hi havia alguna cosa que els diferenciava. Tenien por de jugar amb els xiquets de la scua edat per temor de fer-los mal. I així va ser que ells mateix van anar apartant-se dels altres, i sempre estaven solitaris.
Creixien molt més de pressa que els altres, i als de la seua edat els doblaven en grandària. Asseure's als bancs era tot un problema. El llapis quasi bé no es veia entre els seus ditots. Malgrat que tots se'ls estimaven, van pensar, en només set anys, de deixar l'escola.
Nelo ajudava els seus pares a les feines de casa. Com tenien moltes terres, anava a batre garrofes, ametles i olives. Llaurar no podia, ja que li era impossible passar per davall de les solrames.
A més d'aquest, tenia afegit un altre problema. Com anaven tots els dies a treballar a dues hores del poble, havien d'eixir quan encara era de nit, a la fosca, i per un carrer on hi havia una portalada de pedra. Com anava mig adormit, pegava fortes cabotades a dalt a l'arc, per això va decidir donar la volta i baixar per la costera de Sant Roc, encara que la defora on anava sigués els Forats o els Masos, que eren molt lluny.
Però no tot eren penes, ja que en donar la volta podia veure Vicenteta, que ja estava desperta i agranava el carrer, i llavors feien una xarradeta, ara que aquesta ja no la podien fer a escola.
Si Nelo era camperol, Vicenteta feia de criada, i tots els dies, després de fer la feina de casa, anava al pou de la Vila o del Frare i pouava aigua. La gent per fer això li donava uns cèntims, pero ella mai no els cobrava si eren pobres o vellets que no es valgueren i, damunt, a aquests encara els portava els cànters d'aigua a casa.
I així van passar els anys i van complir-ne divuit, i quan tenien aquesta edat van pensar de casar-se.
Als pares de Nelo no els acabava d'agradar que el seu fill es casara amb Vicenteta, perquè era pobra, però al remat li ho van consentir.
Finalment, va arribar el dia del casament. Tot el poble estava de festa. Fins i tot molta gent dels pobles de la rodalia, com Vinacarló, Beniròs, Sant Jaume o Certvero, van acudir per assistir i veure un esdeveniment que de veritat tardaria molts anys a tornar-se a celebrar: les noces dels únics gegants coneguts i veïns de Torrecaliu.
Les festes van durar set dies. L'Ajuntament també hi va contribuir i, gràcies a això, van fer bous, músiques i torrades de carn al carrer.
L'agutzil també hi va col.laborar fent la vista grossa, no dient res ni als forasters ni als torrecaliuens que deixaven els carros i els matxos a qualsevol carrer, cosa aquesta que produïa embussos i una bona quantitat de munts de femerades.
Però es van acabar les festes i van quedar les bèsties. Els forasters van tornar als seus pobles i els torrecaliuens a les tasques diàries.
Nelo i Vicenteta vivien plens de felicitat a casa dels pares de Nelo, però -ah la vida! que bonica si no tinguera peròs!- van arribar anys de seca.
El blat, l'ordi, l'avena, les vinyes, les ametles i totes les altres collites del camp esperaven la pluja, i aquesta no acudia.
De res van valdre les processons i les rogatives. Quasi que no va ploure gens.
«L'any que ve si Déu vol» -es deien els uns als altres. Però l'any que ve, pitjor. I l'altre... Van ser anys de fam. Les malalties i la set acabaven amb el bestiar, i la filoxera amb les vinyes.
La gent fugia del poble. Calia buscar treball i menjar on fos.
També Nelo va decidir d'anar-se'n. Els seus pares eren vells. Ell i Vicenteta esperaven un fill, i si nasquera com ells, necessitarien, doncs, molt de menjar, i no n'hi havia.
Els pares de Nelo no volien que se n'anara: «mai ningú d'aquesta casa ha anat de jornaler» -deien. Però la necessitat els va obrir els ulls i, no sense pena, el van deixar anar.
Nelo va abandonar Torrecaliu amb un nus al cor, com tots els torrecaliuens, però si trobava un bon treball podria salvar la casa i la seua gent.
Buscant, buscant feina, va arribar a les terres del nord, on la gent parlava igual i s'hi podien entendre.
Llavors va començar a treballar. Com el veien tan fort, li donaven les feines més dures, pero tot ho aguantava.
Un dia, sense voler, va esgarrar el barret de l'encarregat, que era molt entremaliat, i tant a pit s'ho va prendre aquest que no va parar fins que el va tirar fora del treball.
«I què faig ara?». Això pensava mentre passejava pel mig d'una gentada que hi havia a un carrer tot ple de paradetes de flors d'una gran ciutat. Llavors el va veure el propietari d'un circ, que es va quedar bocabadat davant d'aquella massa humana.
L'empresari li va oferir dotze unces d'or a l'any si volia anar pel món amb el seu circ, i Nelo ho va acceptar, amb la condició que li havia de pagar la meitat del sou per davant, cosa aquesta que va aconseguir. I, de seguida, va enviar les unces guanyades a Torrecaliu. Amb el circ va recórrer els països més allunyats, com ara Itàlia, França, Andorra... i fins i tot el Mas de Barberans.
Mentrestant, a Torrecaliu, Vicenteta havia infantat, i va resultar que el fill que va tindre va ser normal, per això els vestidets, el bressol, els peücs i tota l'altre roba que li havia fet la gent del poble no va servir per a res i van haver de fer-ne de més menuda.
Vicenteta, a més a més, se n'encarregava dels vells -dels seus pares i dels seus sogres-, i aquests n'estaven tant de contents que no sabien ni com dir-ho pel poble.
Vicenteta també anava a ajudar quan era el temps de la rebuda, a dur aigua dels pous d'en Bonet, d'en Martí i de n'Oriol quan no n'hi havia al de la Vila. Podem dir que era, a falta d'home, l'home i la dona de casa.
Passat el temps, Nelo va tornar a Torrecaliu. El poble que va trobar no era el que va deixar feia anys. La seca i la fam havien desaparegut. Les pluges eren regulars. Les terres tornaven a ser productives.
I si bé els productes agrícoles no es pagaven molt, almenys es podia estar i viure a Torrecaliu, per aixó la majoria dels qui van marxar tornaven a la seua terra, a la terra dels seus avantpassats.
Si bé tots els que tornaven eren rebuts amb molt de goig, l'arribada de Nelo va ser quasi apoteòsica.
Nelo va arribar el dia 10 d'agost, que era la festa major del poble, justament quan la gent estava a la porta de I'església esperant que sortira la processó. Quan el van veure abraçar la Vicenteta, tots van esclatar amb un fort aplaudiment, i tant l'alcalde com el senyor rector li van demanar que anara davant de la processó per a poder gaudir de l'estima de tots els torrecaliuens. Cosa aquesta que va fer acompanyat de Vicenteta.
Una vegada acabada la processó, tots dos van pujar a l'altar major i, davant de tot el poble i del sant, van prometre sortir tots els anys a la processó el dia de Sant Llorenç, mentre tingueren salut, cosa que van complir fins a la seua mort.
I des d'aleshores ençà mai cap gegant ha anat davant la processó el dia de Sant Llorenç a Torrecaliu.
I res més. Així va ser i així ho faig saber.

capçalera

Hi havia una vegada, fa uns quants centenars d'anys, als afores de la vila de Càlig, una casa molt gran on vivia un matrimoni de gegants. Al gegant li deien Pasqual i a la geganta, Tomasa.
Eren llauradors i s'ocupaven de les terres. Sembraven patates, fesols, naps i cols. També tenien, a més a més, bestiar: bous, vaques i gallines en sabates. Com eren tan grans, necessitaven menjar molt i, per això, tenien una olla on cabien cinc-cents xiquets; els plats eren com una bassa redona; i la taula? la taula era tan llarga que hi podies anar amb moto per damunt; les cadires eren tan altes com una casa de la gent normal; i al llit on dormien podia dormir mig poble de Càlig.
Encara que treballaven les terres i s'ocupaven del bestiar, els sobrava temps per a l'oci. Però, què passava? Doncs que encara no tenien cap fill i resultava que els agradaven molt els xiquets. Però hi havia un problema: si baixaven a la vila de Càlig i els veien els xiquets, tots s'amagaven dins de casa perquè tenien por als gegants.
El gegant Pasqual i la geganta Tomasa se'n tornaven a la seua casa molt tristos i començaven a plorar. Taploraven que baixava per la vora de la vila una riuada. Sort que la vila tenia un riu molt gran i no passava res.
Bé, el gegant i la geganta anaven fent la seua feina, i durant el temps d'oci s'avorrien una mica, però com que els xiquets de Càlig els tenien por, ja no s'arriscaven tampc a baixar-hi.
Va passar el temps: la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern. I a la primavera vinent, el gegant ja no es podia aguantar més i li va dir a la geganta Tomasa: «per què no tornem a anar a la vila de Càlig a veure els xiquets, jo els anyoro, i tu?».
La geganta li va contestar: «jo també».
Llavors li va dir el gegant a la seua dona: «saps què farem, anirem i ens amagarem».
«A on?» -li va dir la geganta.
I el gegant li va contestar: «a la casa més alta que trobem». «Val, doncs, així ho farem» -li va dir la seua dona.
A l'endemà van matinar, van fer la seua faena al camp, es van dutxar i es van canviar la roba, i per a avall a la vila que se'n van anar sense que els veiés ningú. Van trobar una casa molt alta i allí es van acotar sense que els veiessen els xiquets, i així els veien jugar.
I els gegants eren feliços de veure els xiquets jugar i riure.
Jugant, jugant, als xiquets se'ls va calar la pilota a un balcó de la casa alta on estaven els gegants amagats.
«I ara què farem -van exclamar els xiquets-, si els amos d'aquesta casa viuen a l'estranger i no podrem recuperar la pilota fins que no vinguen de vacances a l'estiu? Ja ens hem quedat sense jugar. Ara ens avorrirem.»
I els gegants que ho van sentir van sortir de l'amagatall on estaven amagats, i els xiquets que els van veure van arrancar a córrer.
I els gegants els van dir: «no us n'aneu, xiquets, que nosaltres recuperarem la pilota i podreu jugar».
Clar, com eren tan alts no els va costar gens recuperar la pilota i donar-la als xiquets.
«Visca, visca -cridaven els xiquets-, podrem tornar a jugar.»
Entre alegria i alegria, els xiquets no se n'adonaven que els gegants se n'anaven per a casa. Aquesta vegada contents perquè havien fet feliços els xiquets.
Però un xiquet es va adonar que se n'anaven i els va cridar: «no us n'aneu gegants que les gràcies us hem de donar».
I tots els xiquets van fer un cèrcol i van ballar, amb el gegant i la geganta al mig, per a celebrar la nova amistat.
Ja es feia de nit i el gegant i la geganta se n'havien d'anar a casa, però ans d'anar-se'n els van dir tots els xiquets: «baixeu quan vulgueu que per aquí estarem. Ja no ens amagarem de vosaltres perquè por de vosaltres ja no en tenim».
I el gegant i la geganta se'n van anar emocionats i feliços com no havien estat mai, perquè aquell dia va ser el començament d'una molt bona amistat amb tots els xiquets de la vila de Càlig.
I així va passar, que any rere any quan venia bé baixaven el gegant i la geganta a jugar i a ballar amb els xiquets. I des de llavors, de pares a fills s'ha contat aquesta història tan bonica on brilla per damunt de tot l'amistat.

capçalera

HISTÒRIA DE BERTRAN AGUT, EL GEGANT MÉS MENUT
de Manuel Anglès i Anglès

Fa molts anys, en un lloc prop d'ací, hi havia un poble de gegants. Allí tots els seus habitants eren altíssims i forts.
Els habitants d'aquest poble feien els treballs propis del temps: llaurar i sembrar a l'hivern, segar a l'estiu, plegar garrofes i ametles a la tardor i fer oli a l'hivern.
Esbordimaven, sulfataven i ensofraven a la primavera i veremaven a la tardor. És a dir, feien el mateix que els altres pobles de la rodalia, amb l'única diferència que allí tot era en gran.
Les cases tenien unes grans portalades i les finestres i els balcons eren d'allò més grans. Com tot ho havien fet a la seua mida, no tenien al seu terme cap tipus de problema.
Els problemas els tenien quan, per algun motiu, havien d'eixir-se'n del poble i anar-se'n a uns altres on la gent era d'estatura normal. Aleshores, havien de caminar per aquells pobles mig enganxats per a no tocar els fils de la llum i, si anaven per les voreres, havien de parar compte de donar cabotades als balcons.
Els camps els tenien adaptats a la seua estatura. No hi havia ni solrames ni cimals catxos. Els ceps de la vinya eren altíssims, tant que una persona normal havia de veremar amb una escala.
No tenien animals que els ajudassen per a treballar, ja que tant els matxos, els burros com els cavalls s'astoraven de veure aquelles masses humanes al seu voltant, per això eren ells mateix els qui tiraven de l'aladre o del carro quan s'havia de transportar la rebuda.
A l'estiu, com hi havia menys treball al camp, solien anar pels pobles dels voltants on els llogaven perquè les testes lluïren més, i ells, encara que no els agradava molt això, anaven per guanyar-se uns dinerets, cosa que els anava després molt bé.
I va ser des d'aleshores que es va prendre el costum d'alçar molt els fils de la llum pública i de fer les portalades dels edificis públics més grans, i no sols les fronteres sinó també l'interior (ajuntaments, esglésies...), perquè d'aquesta manera també hi poguessen entrar.
Així vivien en aquest poble, amb tranquil.litat i sense faltar el treball. Tanmateix, un fet va trasbalsar la vida del poble.
Un dia, sense saber com, va nàixer un xiquet normal. Allò va trencar totalment la rutina del poble.
Als safareigs, les dones no parlaven d'altra cosa. A les tavernes, entre poal i poal de vi, es discutia i es treien mil conjectures. N'hi havia que deia que era un senyal. I tots estaven esperant la reunió del Consell Gegantí.
Davant la gravetat del cas, el Consell Gegantí es va reunir en sessió urgent i secreta.
Cal dir que el Consell Gegantí estava format pels sis gegants més vells del poble, els quals deliberaven i prenien decisions al cap de sis dies, sis hores i sis minuts.
Davant d'un cas tan greu, cada un dels consellers va dir la seua.
Peret Gran pensava que era conseqüència de les fortes gelades que hi va haver quan es va concebre el xiquet.
Per a Ramonet Tossal el cas era clar, la tronada que s'hi va produir el dia del naixement havia encongit el nadó.
Més científic era Vicentet Arranca-roures, que deia que la confluència de Saturn i d'Urà, amb una esquitxada de la Lluna i un vull i no puc de Júpiter, havien creat aquell ésser.
Cap d'aquestes raons no va convèncer Nelet Portapendons, per a qui tota la culpa era de la mare, ja que -segons ell- o bé no devia haver complit la novena o bé, si l'havia complida, no l'havia feta amb la devoció que calia.
Centet Assolacampanars defensava que era un desig que va tindre la mare i que no va ser complit pel pare quan calia. I va recordar, llavors, la taca que portava a la galta un nebot seu, en forma de figa de pala amb punxes i tot, que era el resultat de no haver-li dut, son cunyat, aquest desig a la dona, un dia de febrer.
El més estrafolari va ser Joanet dels Ports, perquè deia que tot era causa de no sé què d'una central, afegit d'un forat que hi havia a la manta de l'os o jo què sé. Miren quina poca lliga!
El cas és que al xiquet el batejaren i li posaren de nom Petit Gegant. Va créixer molt espavilat, perquè, si bé al principi el rebutjaren, va acabar guanyant-se la voluntat de tot el poble gràcies a la seua simpatia i a les ganes que tenia d'ajudar i de treballar.
Va passar el temps, i tots es van adonar que el cap se li desenvolupava com el d'un gegant però no així el cos, que era de persona normal, i això feia que tingués una forma, almenys, xocant.
I va passar més temps, i un any va voler acompanyar el seu pare a un poble veí on havia d'acompanyar la processó el dia de la festa major. I tant d'impacte va causar que d'aquell dia en avant sempre el van buscar per anar al costat dels gegants quan es feien cercaviles i processons.
Des d'aleshores sempre caps-grossos i gegants han desfilat junts. I allà on no ho fan es cosa que cal corregir.

Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó dimecres, 26 / novembre / 2003 a les 16:37:56