MANTENIDORS/ES DE FESTES: DEU PARLAMENTS

Fes clic damunt el text que vols llegir.

S U M A R I
Deu parlaments
Mantenidors i mantenidores de les festes majors de Càlig (1970-1999)
Festes 1990: Emilio Borràs Castell
Festes 1991: Avel·lí Roca i Albert
Festes 1992: Joan de la Figuera Bengochea
Festes 1993: Eupropia Francisca Sánchez Giménez
Festes 1994: Salvador García Castañeda
Festes 1995: José Anglès Sanz
Festes 1996: Manuel Hernàndez Planes
Festes 1997: Josep Manuel Quixal Sanabdon
Festes 1998: Teresa Monroig Salom
Festes 1999: Juan Ramon Sogues Cuartero

 

DEU PARLAMENTS

L'any 1970, la Sociedad Recreativa y Tele-Club, com a centre recreatiu format en bona part per socis joves que aspiraven a donar una nova força a les festes tradicionals establides com a patronals de la població en una data que avui desconeixem, va iniciar l'acte que aleshores va rebre el nom de Presentación y Proclamación de la Reina de Fiestas y Damas de Honor, el qual es va dur a terme, per primera vegada, el dia 1 d'agost de 1970, en què va ser elegida Encarna Gascó Tafalla com a reina de les festes de Càlig. A l'acte de la proclamació va actuar com a mantenidor Vicente Aguilella Sol, assessor cultural del Ministeri d'Informació i Turisme.
La Comissió de Festes de l'any 1970, formada per José Monroig Sanz, alcalde de Càlig i alhora president de la Comissió, per Luis Quixal Morera, José Antolí Ortí, Joaquín Borrás Llorens i Claudio Prats Morera com a delegats de festes, i per diversos vocals(1), coneixedora, probablement, d'aquesta mena d'actes que se celebraven des de feia temps en unes altres poblacions, van dur a Càlig aquestes representacions festives protagonitzades llavors per gent jove i que pretenien ser el punt d'inici de les festes majors, les quals s'han anat celebrant ininterrompudament (tret de l'any 1977), primer, a la Pista de la Juventud i, després, a partir de l'any 1980, a la Pista de Verano del Centro Cultural(2), pista d'estiu que, fins al dia d'avui, continua sent el lloc on es realitza l'acte que té el nom de Proclamació de la Reina de les Festes i Dames d'Honor i de la Reina Infantil i Cort d'Honor(3).
A llarg d'aquests anys de successives proclamacions de començament de festes (que també han rebut el nom de Nit de la Proclamació) han estat diversos els mantenidors o mantenidores que han anat exalçant les reines, les dames i el mateix poble de Càlig, els quals han configurat (segons el nostre parer, per les raons històriques que han hagut de travessar) tres fases que hom pot destriar, sense filar prim, de la manera següent:
· Primerament, els mantenidors van ser majoritàriament persones foranes lligades al Movimiento i situades dins de l'etapa franquista (1970-1976).
· Segonament, amb l'arribada de la Democràcia, es va iniciar un període marcat sobretot per representants polítics de tendència socialista (1978-1989), tret del període de 1983-1986 en què hi ha un cert interès per dur calijons o calijones que fessen un parlament inaugural de les festes majors més apropat a la gent del poble.
· I, tercerament, aquest voler dur gent vinculada a Càlig s'aconsegueix, treta d'alguna excepció, a la tercera etapa (1990-1999), on els parlaments els fan persones que o bé han nascut a Càlig o bé tenen algun lligam amb aquesta població.
Ara tenim l'oportunitat de recuperar, doncs, els parlaments fets pels mantenidors o mantenidores de les festes majors de Càlig que corresponen a la tercera etapa. La lectura de les paraules pronunciades la Nit de la Proclamació d'aquests darrers deu anys ens valdran ara i ací per fer un homenatge a aquelles persones que han dedicat una part del seu temps a col·laborar en unes festes que Càlig renova anualment.

A.Q.A.

NOTES
1. Programa oficial de fiestas. Cálig. Agosto 1970. Imprenta Rosell. Castellón de la Plana, 1970.
2. Fiestas patronales 1980. Cálig. Impremta Jordi Dassoy. Sant Carles de la Ràpita, 1980.
3. Càlig. Festes Majors 1987.
A partir de l'any 1987, els actes que conformen el programa de festes es publiquen en les dues llengües oficials: en català i en castellà.

Capçalera

MANTENIDORS I MANTENIDORES DE LES FESTES MAJORS DE CÀLIG (1970-1999)

1970 Vicente Aguilella Sol, assessor cultural del Ministeri d'Informació i Turisme
1971 José Panisello Chevarría, professor del Col·legi Diocesà de la Immaculada, de Tortosa
1972 Luis Pegueroles Ariño, advocat publicista
1973 Francisco Matarredona Sala, delegat provincial de Cultura del Movimiento de Castelló
1974 José Manuel Borrás Mercé, mestre nacional
1975 Manuel Amorós Castañer, cap local del Movimiento, alcalde de Vila-real i diputat provincial
1976 José María Melis Saera
1977 No hi va haver mantenidor
1978 Ramón Soriano Pellicer, alcalde de Benicarló
1979 Antonio Sotillo Martí, catedràtic de la Universitat de València i diputat a Corts
1980 Juan Esteller Grañana, professor d'EGB i diputat provincial
1981 Juan Benimelis, professor de l'Institut de Vinaròs i diputat provincial
1982 Felipe Guardiola, diputat a Corts i vicepresident del Consell del País Valencià
1983 Vicente Benedito Antolí, cap de Formació del Professorat de l'ICE de Barcelona
1984 María Socorro Mercé Ferreres, titular de la zona d'Inspecció número 3 de la Plantilla de Castelló
1985 Carlos Cabello Navarro
1986 Juan Ramón Segarra Cuartero
1987 Francesc Solsona i Garbí, president de la Diputació Provincial de Castelló
1988 Francesc Arnau i Navarro, membre del Congrés dels Diputats del Parlament espanyol i coordinador de la Comissió de Política Social i d'Ocupació
1989 Joaquim Puig i Ferrer, director del Gabinet del President de la Generalitat Valenciana i delegat del Comitè Federal del PSOE
1990 Emilio Borrás Castell
1991 Avel·lí Roca i Albert
1992 Joan de la Figuera i Bengochea
1993 Eupropia Francisca Sánchez Giménez
1994 Salvador García Castañeda
1995 José Anglés Sans
1996 Manuel Hernández Planes
1997 Josep Manuel Quixal i Sanabdon
1998 Teresa Monroig i Salom
1999 Juan Ramón Sogues Cuartero

Els noms dels mantenidors o mantenidores han estat extrets dels programes de festes que han anat confeccionant anualment les diferents comissions de festes de Càlig.

Capçalera

FESTES MAJORS 1990

Mantenidor: Emilio Borrás Castell

Va nàixer a Càlig el 17 de gener de 1913
Pintor

Calijons! Calijones! Amics!
No diré gran cosa.
Estic molt emocionat perquè el senyor alcalde m'ha ofert la presentació que em fa mantenidor.
He de dir-vos una cosa: aquest poble, jo l'he conegut sent menudet i no té comparació al poble d'ara. Tot ha canviat: la joventut, els costums, la manera de menjar. Tot ha canviat.
Descalços per ahí, amb romingueres i argilagues. Ara, què? Tots teniu cotxe, si no en teniu dos en teniu tres. Les xiques, guapíssimes. Si continuen així, acabaran en una passarel·la, en una costurera allí a Nova York, a Chicago o a París. Ja vorem!
Però aqueix benestar que teniu, això, no arriba a soles. Això ha arribat a causa de la tenacitat d'uns homes que s'han sacrificat, d'uns espanyols expatriats fora d'Espanya que han donat el millor de la seua persona.
Alguns han aconseguit títols honorífics com siga el cas del doctor Trueta, del coronel Escopet i altres metges i metges i metges i advocats, enginyers, pintors, artistes...
Podria parlar de la Girbu i parlar d'altres com si anigueren per ahí.
Bé, l'essencial és que estem en festes. I aquestes festes han de ser les festes de l'amistat, les festes de l'alegria, les festes de la bona voluntat. I ja he acabat.
I visca Càlig! I ànim i a divertir-se!

Capçalera

FESTES MAJORS 1991

Mantenidor: Avel·lí Roca i Albert

Va nàixer a les Coves de Vinromà el 21 d'abril de 1951
Llaurador, alcalde de Tírig i diputat de les Corts del País Valencià

Veïns i veïnes de Càlig! Calijons i calijones! Bona gent!
En plena canícula d'agost, Càlig celebra les festes majors en honor de Llorenç, diaca romà d'ascendència hispànica de l'època de l'emperador Valerià.
Ja en l'origen tenim un fet que enllaça amb el passat, amb la nit fosca dels temps, d'uns temps remots i desconeguts.
Ja d'entrada, els termes es conjuguen: diaca romà d'ascendència hispànica. I sorgeixen dos pols de referència: d'una banda, la romanitat i, de l'altra, la hispanicitat, termes que ens aboquen a un marc geogràfic des d'on ha quallat la nostra història i s'ha encarnat la nostra cultura.
La romanitat, una civilització més que un Imperi i, al mateix temps, un Imperi basat en una única civilització, fruit de moltes cultures.
Vet ací que tenim un element més que configura el nostre món actual: una civilització fruit de moltes cultures. Tantes cultures com pobles han passat per la nostra terra. Els primers pobladors del paleolític, que han deixat als barrancs de la Valltorta un art que supera les mateixes limitacions de l'art per ultrapassar i crear tota una cosmovisió de l'home, de la manera d'entendre el món del mite i la realitat de la pròpia existència.
I sense trencaments, amb continuïtat històrica, els ibers, que, per la mateixa època de Llorenç, ocupaven els poblats de la Tossa i de la Picossa i que convergien en relacions comercials amb els primers assentaments romans del Mas d'Aragó, vestigi de romanitat, a cavall del terme de Càlig i Cervera.
Encara més tard vingueren els musulmans, pura barreja de cultures. El substrat preromà, la romanitat i, ara, un nou element, culturalment ben diferenciat. Aquests pobladors nous s'assentaren en els nuclis rurals de Benigulfur, Beniterei, Oleia i Alí, tots al terme de Càlig.
I tots aquests pobles, fruits de tantes vicissituds històriques, aportaren a les gents aspectes nous, fets diferencials, maneres diferents de veure el món que ens envolta, d'entendre les coses, realitats noves, en definitiva, cultures noves. I aquests pobles han entès el pluralisme i les diferències, diferències que no són desigualtats, sinó diversitats, que és allò que crea la riquesa dels pobles, diversitat de llengües, de cultures, de religions.
Però aquests antics pobles tenien en comú la voluntat de viure a les planes prelitorals, a prop d'aqueixa vella mar, avui en perill i que la voldríem sempre neta, d'aqueix Mediterrani blau que des del coll de Càlig marca la línia estreta de l'horitzó.
Qui no ha pujat a les muntanyes del terme, les Forques i la Somada, i s'ha enlluernat mirant el mar, guaita i vigia de l'horitzó?
Una mar que no separa sinó que unia les terres de ponent i de llevant, que en bonança era un camí ràpid per a viatjar, un camí curt per a transportar i un camí segur per a comerciar.
Aqueixa mar, bressol de cultures, dulcificadora de les planes prelitorals del nostre vell Maestrat.
Terres velles, de bancals d'oliveres, vinyes i ametlers, encara havien de tindre un nou element: fa més de 750 anys vingueren les hosts d'un jove rei, català de Montpeller, jove, monàrquic i un poc imperialista, però bona gent, encisats per les planes i la riquesa dels termes, i ens feren nàixer com a poble a una nova realitat: Europa i Occident.
Ens dotaren d'una relativa sobirania i d'unes relatives llibertats, que en el transcurs dels anys i amb l'espenta del poble són les que avui tenim.
Aquesta nova gent, seriosos de caràcter i una miqueta bruts, deixaren els masos i les alqueries i s'assentaren al turó, a la dreta del riu de Cervera, al voltant del nucli antic i fortificat entre l'església de Sant Llorenç i la Torre.
I una vegada assentats, vingué l'hora del repartiment. Tots volien la millor part. Entre la noblesa s'ho quedaren quasi tot. Càlig i el seu terme va passar a l'Hospital, i Hug de Fullalquer, castellà d'Amposta, va donar a Pere de Balaguer i a Bernat de Puig, els primers calijons coneguts, la carta de població a usos i costums de Lleida. Però el rei, respectuós amb els seus súbdits, els va obligar a respectar els drets que els primitius pobladors tenien, posant, una vegada més, fre a les ànsies expansionistes de la noblesa contra els drets dels ciutadans.
I vingueren temps de prosperitat i de riquesa. Els ciutadans, llauradors i menestrals s'agruparen en gremis, els antics sindicats, i anaven aconseguint, amb el temps, llibertats i franquícies.
I no només els de Càlig sinó que, veient que en la unió està la força, s'agruparen els pobles de la contornada i formaren la Setena. Els ciutadans de Càlig, Sant Mateu, Cervera, la Jana, Traiguera, Xert i Canet aconseguiren formar una de les primeres mancomunitats històriques, fruit embrionari de la primera comarca del País Valencià, la Setena del Vell Maestrat, subjectes al dret consuetudinari del lligallo per a recollir i custodiar i entregar als propietaris els animals perduts i mantindre la comunitat d'herbes i pastures de la mola del Turmell.
La història és massa llarga per recordar-la ara, però sempre hem d'aprendre alguna lliçó: que el progrés mai no ve a soles sinó entre tots, que l'esforç conjunt és el que fa que els pobles puguen avançar en pau, que la tolerància dóna com a fruit la llibertat, i la llibertat és allò que ens fa viure la vida plena.
Vida plena com la que viurem a Càlig en aquestes festes.
Jo, que sóc d'un poble com el vostre que acaba de passar també les festes, només puc dir-vos que les visqueu en plenitud.
Festes amb les campanes al vol, coets i traques, el ball de la dansa i els bous, elements de tota una col·lectivitat que viu la festa plena, la festa com a superació del treball, la festa com a radical expressió de la llibertat d'un poble que en la festa no dorm, que trenca la nit en l'albor d'un nou dia, un nou dia de plenitud que com a poble ens mereixem.
L'origen de la festa és l'esperança i l'exaltació de la vida, de la vida de l'home i de la vida de tot un poble que trenca el cicle rítmic del treball.
L'origen de la festa és la vida, la vida dels qui volem viure en pau, la vida d'un poble que es trenca en aldarulls per les places i carrers, tan ben simbolitzat pels bous que corren amunt i avall seguits pels homes, anhel de llibertat. La vida que renaix com el dia de la nit, com aqueix bou embolat que en la fosca de la nit encén la flama del foc i de la llum. La festa que és festa plena, col·lectiva, de tot un poble, radical i sense diferències, ni hòmens ni dones, ni joves ni vells, ni rics ni pobres, festa per a tots i festa plena.
Festa que fa que tot un poble, Càlig, visca amb voluntat de ser poble, en aqueixa tasca a fer, a disfrutar units d'aqueix llarg treball comú.
I jo des d'ací us convide a la festa, a la millor festa del món, a la festa que tots els calijons, els qui esteu ací i els qui veniu de fora, volem fer, la festa que fa curt el dia i aboca a la nit, la festa que fa que cada nit siga la nit més llarga, que trenca la son, la festa que fa que els joves esgoten la seua vitalitat, que enamora les parelles, i que fa que els més vells somnien en aqueix temps passat, temps passat de festa i esperança, de vida i vida plena.
Calijons i calijones, bones festes!

Capçalera

 

FESTES MAJORS 1992

Mantenidor: Joan de la Figuera Bengochea

Va nàixer a Càlig el 30 de desembre de 1946
Informàtic de banca

Bona nit! Bona nit a tots!
Bona nit, reina de les festes! Bona nit, dames! Bona nit, autoritats! Bona nit, calijons!
En primer lloc, avisar-vos que és la primera vegada que parlo en públic, almenys davant d'un públic tan nombrós. I, en segon lloc, una bona notícia que us donaré: seré curtet, seré breu.
Sabia que us agradaria.
I, en tercer lloc, us tinc de dir que jo no sóc orador. D'això, ja us n'adonareu dintre de cinc minuts, però farem el possible perquè s'entenga tot el que penso dir-vos aquí en uns deu o quinze fulls. No en són tants, eh! No en són tants!
Moltes vegades, en sortir d'escoltar un discurs, he sentit que deia la gent: "xa, qui bé parla". I també he sentit que a continuació afegien: "parla molt bé, això sí, no li he entès res". Jo intentaré fer el contrari, que en acabar pogueu dir: "home, parla normalet però li ho hem entès quasi tot".
Tots els que estem aquí som diferents. Diferents físicament: n'hi ha d'alts, de baixos, de grossos i de prims. Som diferents, també, en costums, en idees. Ara bé, ens semblem sobretot en una cosa, tots estem units per una mateixa cosa, per l'estima al nostre poble. Som calijons.
El nostre poble no l'estimem perquè siga el més bonic, que no ho és, perquè n'hi ha de més bonics; ni el més ric, que no ho és; ni el més ben situat. L'estimem perquè en mirar les seues pedres, en mirar les seues cases, en mirar els seus carrers, en parlar amb la seua gent, sentim una sensació que no sentim quan estem a llocs més rics, més bonics o millor situats.
Jo a aqueixa sensació li donaria un nom, el nom (per a mi( seria les raïls, les raïls amb què tots els calijons estem units al nostre poble. Hi ha molts tipus de raïls. Les raïls poden ser perquè has nascut en aquest poble, perquè has viscut la teua infància en aquest poble, perquè t'has casat, perquè treballes en aquest poble... tot tipus de raïl. Però jo en destacaré tres sobretot: primer, que jo estic unit a aquest poble perquè he nascut en ell; segon, estic unit a aquest poble perquè de petit vaig jugar i em vaig criar en ell; i tercer, estic unit a aquest poble (que és una cosa molt important, per a mi de les coses més importants( per la llengua que parlem els calijons: el calijó o el valencià, com li vulgueu dir.
Jo vaig nàixer a la plaça Nova, a casa dels meus pares. Abans es naixia a casa. Vaig nàixer (del que m'han contat( a una habitació que, quan es va fer la casa, el morter no el van fer amb aigua perquè fins fa molts pocs anys, aquí a Càlig, hi havia una falta d'aigua enorme, sinó que el morter el van fer amb vi perquè en aquella època, a Càlig, hi havia molt de vi, i molt bo per cert. Per tant, havent nascut en una habitació amb les parets fetes d'aquesta manera no és estrany que jo haja sortit una miqueta marxoset.
La segona raïl va ser, també, la meua infància. També vaig començar a viure en aqueixa plaça. Els meus amics van ser, doncs, els xiquets de les cases del costat: Manuel lo Barberet, autoritat aquí a Càlig, Vicent de Timblet, autoritat a Benicarló, Monget, Pataquet. Vaig començar a conèixer coses, doncs, veient com els carros plens de verema feien cua a la bàscula que hi havia aquí al poble, veient com Pepe el Ferrer ferrava matxos (molta gent no sap del que estic parlant, però molta gent sí( veient com Mateu el Fuster, carreter, feia carros, com l'arribada del cotxe de línia a les quatre i el de les cinc tot era una novetat, era una gran novetat perquè era de les poques connexions que teníem amb els pobles, amb la gent del costat.
I em vaig formar físicament practicant esports, en aquest poble es practicava molt d'esport abans, ara suposo que també, però seran diferents. Abans es practicaven esports, per exemple l'atletisme. Jugàvem a indios. Els indis eren els de la pujà o els de l'avallà, i com que els de la plaça Nova estàvem al mig, doncs, no obstant això, sempre ens barallàvem els uns contra els altres, com la famosa batalla que mataven indis. Vam començar a agafar rapidesa. Fondo també, arrossegant lo rastre de sant Joan, corrent davant o detràs dels bous. A vegades, corríem (això sempre, en companyia dels meus amics(, a vegades també corríem davant de l'amo de les cireres o dels albercocs que ens havia agafat in fraganti. Vam practicar la natació. De piscines, moltes: la bassa Roja, la bassa Vella, la bassa del Cabut. Dimensions, olímpiques. Problemes, que no podíem tocar el peu en terra perquè hi havia el perill de tallar-se amb un vidre i, sobretot, perquè, en tocar el peu en terra, tocàvem el farrago, s'embrutava l'aigua de la piscina i s'ha acabat la natació. Bé, l'escalada també la practicàvem. Escalàvem els lledoners del Socors, la palmera datilera del Socors. Vaja, tot tipus d'arbre. Com podeu comprovar, la nostra formació cultural i esportiva, concretament la meua, va ser (jo crec( que la millor que un xiquet pot tindre: córrer, jugar i divertir-se; i això que jo, des de molt menudet, les raïls que des del naixement tenia en aquest poble van sortir tortes i em van preparar per a solucionar moltes dificultats d'un tipus o d'un altre en aquest poble o lluny d'aquest poble.
La tercera raïl (ja estic acabant( per a mi és la més important: el naixement no l'elegeixes, allà on vius la infancia tampoc, però la llengua que parles a vegades no l'elegeixes, però sobretot la llengua (en aquest cas el calijó o el valencià( podem millorar-la. Jo per calijó o valencià em refereixo al valencià que parlen els calijons que viuen aquí, al valencià que parlen els calijons que viuen a la part de València, que tenen paraules, que tenen expressions dels valencians, al calijó que parlem els qui vivim a la part de Catalunya, que té paraules i entonacions algunes més catalanes, al calijó que parlen els qui viuen a França, els qui viuen a Bèlgica. Tot plegat, al calijó que parla tota la gent que viu aquí i que vol aquest poble, siguen americans, canadencs, africans... tot el qui vol parlar la nostra llengua, millor o pitjor, per a mi parla calijó.
Hi ha gent que diu que les llengues minoritàries haurien de desaparèixer. Les cultures minoritàries haurien de desaparèixer. Que hauríem de parlar tots la llengua que parla la majoria, en el nostre cas, per exemple, el castellà. Jo podria dir, bé, d'acord, parlem la llengua que parla la majoria, que desaparega el valencià en benefici del castellà. El castellà el parlen tres-cents milions. És més important, és digne. Totes les llengües són iguals de dignes, encara que només les parlon cent persones. Però el castellà és molt més important que el valencià, el parla molta més gent. Seguim. Que desapareguen les llengües minoritàries. Que desaparega el valencià, que es parlo el castellà. Perfecte. Però, seguim el mateix raonament: que desaparega el castellà perquè l'anglès és més important. Seguim el mateix raonament: que desaparega l'anglès perquè el xinès el parlen més persones. Per aqueix raonament, els calijons hem de parlar xinès.
Per mi és una proposta per a demostrar que totes les llengues, que tots els costums, que per poques persones que les parlon, tenen el dret a conservar-ho.
Decidits a parlar lo calijó, hem de cuidar-lo. No la cuidem, la nostra llengua. A vegades, fins i tot la menyspreem. Moltes vegades, quan hem de parlar davant d'una ocasió important, davant d'un públic, i sabem que tot aquest públic que ens escolta entèn el valencià, parlem el castellà. Alto! I no tinc res contra el castellà, que és la meua segona llengua i el parlo millor i l'escric millor i el llisc millor que el valencià. Fins fa 10 o 15 anys teníem excuses, no teníem llibres, no teníem televisió, no teníem revistes on poder aprendre la nostra llengua. Ara no tenim aqueixa excusa. Tenim tot això, tenim gent preparada, tenim gent al poble (poques, però ja en seran més), tenim gent al poble que escriu el valencià, que intenta aprendre i parlar millor el valencià, que ja llig molt de correguda el valencià. A aquesta gent podem preguntar, podem comprar un diccionari de valencià-castellà castellà-valencià. L'important és tindre il·lusió per millorar lo nostre, que millorem les nostres tradicions, les nostres festes de carrer, els nostres... Millorem. És difícil, costa més. Nosaltres mai parlarem el valencià bé, per molt que l'estudiem, però els que vénen darrere (a les escoles ja l'estan aprenent( i els fills d'aquests xiquets és molt probable que parlon un valencià correcte i se senton orgullosos de la seua llengua i de les seues tradicions. No fa falta que tot el poble estiga d'acord. Quan van començar les paelles al Socors les van començar quatre, i mireu el que és avui. Quan van començar a fer una festa a un carrer, suposo que van començar quatre, i ara, cada any, hi ha més carrers en festa. I és bonic. I aquí passa el mateix. Quatre poden començar a millorar alguna cosa, siga la llengua, siga un carrer, siga el poble, siga el Socors, siga el que siga, el que siga. I tota una multitud, tot un poble, pot acabar-ho. L'important és que una de les nostres raïls, la llengua, estiga sempre en il·lusió per a millorar la il·lusió. I és el més important. Totes les coses que es fan amb il·lusió, amb ganes, si no és a la primera serà a la quarta, però surten bé.
Acabaré dient que una de les coses que podríem millorar és la perla que tenim. La perla, per mi, és el Socors. La podríem millorar. S'ha fet molt. S'ha fet alguna cosa. Però són parxes que tapen una mica els defectes. El Socors és un projecte global. Que participo tot el poble en unes obres que estiguen en consonància amb l'entorn. L'entorn és de pedra. Les obres s'han de fer de pedra. Només així duraran cinc-cents anys. No s'ha de fer de rajola i de coses modernes. La pedra és el que dura. Des d'aquí dalt, aquesta nit que hi ha mig poble reunit, jo llanço la idea, perquè ja fa molts anys que està ja pensada. Jo llanço la proposta perquè, si aquesta nit mateix o demà o aquestes festes, la gent que té autoritat i capacitat per a organitzar-ho, organitzés un grupet, una comissió.
Però tu, a on vius? Perquè sempre estàs aquí. Bé, jo visc a Barcelona, però vinc molt a Càlig. Les raïls meues estan aquí. Cada dia que passa estan mes fortes i més grans, i espero que seguisquen creixent.
Gràcies per tot. Gràcies per escoltar-me.

Capçalera

 

FESTES MAJORS 1993

Mantenidora: Eupropia Francisca Sánchez Giménez

Va nàixer a Sigeres (Àvila) el 21 d'agost de 1914
Mestra jubilada

Buenas noches queridos vecinos y vecinas de Cálig.
Quiero empezar pidiéndoos me disculpéis por no hablaros en valenciano, y bien que quisiera hacerlo, pero pronuncio tan mal que destrozaría vuestra lengua y me merece demasiado respeto para hacerlo. Aquí entre nosotros, los idiomas no son mi fuerte ya que llevando tanto tiempo en Cálig y aunque lo entiendo, claro ¿verdad? solo faltaría que no lo entendiera, como os decía, pronuncio fatal pero me gusta oírlo y mis hijos, los tres, lo hablan y vosotros debéis conservar y perfeccionar vuestra lengua y hablar y escribir en valenciano. Los niños, por suerte, ya pueden estudiarlo en la escuela y os lo pueden enseñar a los padres que no habéis tenido la oportunidad que ahora tienen ellos. No va de broma, pedid a vuestros hijos que os enseñen a escribir en valenciano, ellos se sentirán importantes y vosotros aumentaréis vuestra cultura, lo cual siempre es conveniente. ¡Vaya, ya me salió la vena de la maestra!
Permitidme unas consideraciones sobre esta noche calurosa y alegre, noche de verano que invita a salir a la calle a relacionarse con los demás y a charlar con los amigos.
Esta noche tan especial por muchas cosas.
Especial para todos vosotros, hijos de Cálig, y para los forasteros que nos honran con su compañía, porque comienzan las fiestas, nuestras fiestas, días de jolgorio y de esparcimiento, días de descanso para los que se las toman con más calma, pero días de alegría para todos. Noche especial para la reina, señorita María Inés Anglés Bayarri, y para sus damas, porque comenzáis vuestro reinado y en estos días no pararéis de ir de un sitio a otro y seréis las protagonistas de todos los actos. Y estaréis en el baile, en los toros, en el fútbol, en las carreras y en todas partes. Tal vez alguna mañana tendréis que echar mano de las gafas de sol para que los demás no vean vuestros ojos soñolientos, pero eso es lo de menos, la verdad es que sacaréis toda la vitalidad de vuestra juventud y estaréis en todas partes presidiendo los actos y pasándolo bien, yo os lo deseo de todo corazón. Y esta noche también es especial para mi porque tengo la oportunidad y el honor de dirigirme a todos vosotros, de inaugurar nuestras fiestas y de daros las gracias por todos estos años.
Qué os voy a contar que no sepáis ya.
Un día, hace mucho tiempo, llegué a Cálig para hacerme cargo de una clase en el colegio. Todos me recibisteis muy bien, como hacéis con todos los forasteros que llegan a este pueblo; digo que me recibisteis bien tanto los maestros que aquí había entonces, queridos compañeros a los que recuerdo con mucho cariño, como el resto del pueblo. Qué digo me recibisteis bien, mejor aún, me acogisteis y me aceptasteis como uno de vosotros y eso es lo que yo me siento y me he sentido en todos estos años, una más en nuestro pueblo.
Sí, ha pasado mucho tiempo desde que llegué, pero no ha pasado en vano. El pueblo ha cambiado mucho, vosotros habéis cambiado y yo he cambiado. Cuando llegué, vuestro pueblo era un pueblo agricultor y vosotros hombres del campo, sacabais el carro y el caballo para ir a trabajar vuestros campos; ahora sacáis los tractores. Vuestra agricultura era sobre todo de secano, ahora habéis convertido el término en productivos regadíos. Ya lo creo que el tiempo no ha pasado en vano. La escuela a la que yo me incorporé era un viejo edificio y en él trabajábamos cuatro maestros, dos hombres y dos mujeres, y sólo contábamos con una pizarra y una tiza para ilustrar nuestras explicaciones, ahora son más maestros y los niños y las niñas estudian idiomas y hacen gimnasia con profesores especializados, además de estudiar las asignaturas de siempre, en un colegio nuevo y bien dotado con televisión y vídeo y otros medios modernos. También el pueblo es muy diferente de cómo lo encontré, con hermosas casas nuevas con todas las comodidades, y bonitas plazas y hasta una piscina para que pequeños y mayores disfruten en verano y se libren durante unas horas del calor.
También quiero recordar al Grupo de Cornetas y Majoretes, que, a mi particularmente, me hizo pasar tan buenos ratos porque, como sabéis, mi nieta Sara formó parte del grupo y yo iba donde quiera que las Majoretes actuaran para aplaudir bien fuerte. Y hay que decir que eran el mejor grupo de todos los que vi actuar. Tal vez algún día nuevos jóvenes tendrán la ilusión de volver a formarlo.
Y no quiero olvidarme del grupo la Colla de Dansaires que participa en todas las fiestas del pueblo contribuyendo a perpetuar nuestro folclore y nuestras tradiciones, y han tenido un gran papel en la recuperación de la Fiesta de San Vicente, de gran arraigo en la cultura de nuestro pueblo.
Aprovecho la ocasión para hacer un llamamiento a los jóvenes, sí, he dicho los jóvenes o sea chicos, porque el grupo, numeroso en chicas, está falto de hombres que mantengan nuestras raíces y puedan transmitirlas a sus hijos.
En alguna ocasión, compañeros y amigos me han preguntado: ¿por qué no pides escuela en Vinaroz? Siempre he contestado lo mismo: ¿para qué, si estoy tan a gusto en Cálig?
Por eso cuando me jubilé, bueno me jubilaron, porque yo todavía no hubiera dejado mi escuela ni mis niños, me quedé aquí, en vuestro pueblo que yo sentía como mío. Y aquí sigo. ¿Cómo me voy a marchar si aquí siempre me he sentido acompañada y querida, en los buenos momentos y en los malos?
Sí, ha pasado mucho tiempo, muchos de vosotros habéis estado sentados en las mesas de mi clase, muchos de vosotros y vuestros hijos, muchos de vosotros habéis sido mis niños y mis niñas.
Cuando el senyor alcalde y el presidente de la Comisión de Fiestas vinieron a concederme el honor de ser vuestra mantenedora, mi primera reacción fue negarme, yo no podía aceptar, todos los mantenedores anteriores habían sido personas importantes con muchos méritos, y yo ni soy importante i si tengo algún mérito es el de haber dedicado mi vida a procurar que los jóvenes y los niños de este pueblo fueran algún día hombres y mujeres honrados y capaces de desenvolverse en la vida. ¡Bien, a la vista está que tuve éxito!
Bueno, como os decía, mi primera reacción fue negarme, pero cuando me dijeron que la Comisión formada por jóvenes, formada por mis niños, me habían elegido, entonces ya no pude negarme. Pensé: "Lo haré y que Dios me ayude". Y aquí me tenéis, feliz del presente y con un poco de añoranza del pasado. Añoranza sí, pero no tristeza porque en el presente tengo una familia y muchos amigos, entre ellos todos vosotros, a los que quiero y sé que me quieren; pero un poquito de añoranza sí porque yo también fui joven como estas señoritas, la reina y las damas que tan bien representan a la juventud de Cálig, a una juventud que ante todos los problemas y dificultades de la sociedad moderna ha sabido mantenerse firme y limpia diciendo no a las drogas, delincuencia y gamberrismo que hoy sufrimos. Por eso os digo, a vosotros jóvenes de hoy, seguid así, no abandonéis, vale la pena luchar por las ilusiones. Disfrutad en las fiestas de vuestro pueblo, os lo habéis ganado.
Y bien, como no quiero cansaros y sé que lo que estáis deseando es que empiece el baile, sólo me queda ampliar a todos, a los vecinos de Cálig, a los que siendo caligenses no podéis vivir aquí pero volvéis todos los años a vuestro pueblo y también, como no, a los que habéis elegido Cálig como vuestro lugar de veraneo, mis deseos de que os divirtáis mucho en estos días de fiestas y merecido descanso.
¡Sed prudentes con los toros!
¡Gracias y felices fiestas!

Capçalera

 

FESTES 1994

Mantenidor: Salvador García Castañeda

Va nàixer a Zamora el 25 de maig de 1932.
Catedràtic de Literatura a Ohio State University.

Excel·lentíssim senyor alcalde i regidors, membres de la Comissió de Festes, reines i dames, calijones i calijons. Abans de tot, jo voldria agrair als organitzadors d'haver pensat en mi com a mantenidor d'aquestes festes de Sant Llorenç de 1994. Considero això un gran honor i, a més a més, he de confessar que m'ha fet molta il·lusió. En veritat, em considero en aquest moment un representant de tants d'altres forasters que van arribar a Càlig per raons de treball o de visita i que, en trobar un poble tan cortés, tan obert i tan hospitalari, han tornat després i han trobat en ell una segona pàtria. En refereixo a gents vingudes de Santander, de Catalunya o de Madrid, o encara de llocs més per a dins com Alemanya, França. Irlanda, Marroc, el Canadà o els Estats Units.
Aquesta és una ocasió de ser encara més pròxim a aquest poble tan senyor i a tots vosaltres. Ja sabeu tots que sóc un castellà que viu als Estats Units, i malgrat que vaig arribar de fora, no em considero ací foraster. Ja fa vint anys que tinc casa a Càlig, al carrer del Pont, de la part que diuen el carreró. La meua família i jo ens considerem veïns de Càlig o almenys, si voleu, veïns d'estiu.
'Natros' tenim ací molts amics, molts bons amics, amb els quals hem compartit penes i 'alegrances', aniversaris i festes, bateigs de nens i funerals d''abuelos'. I alguna vegada ho hem fet amb tot el poble: sinó, recordeu aquell dia a la tardor quan el foc va cremar el mont de pins i al cap d'algunes hores es va detenir miraculosament a la vora de l'ermita de la Mare de Déu del Socors.
Ja sabeu també quant m'agrada parlar calijó, però sóc una mica poruc i a més me n'adono que el parlo malament. És per això, si permeteu, que continuaré en castellà.
Me perdonaréis si os hablo de Cálig, siendo vosotros hijos suyos y conociéndolo tan bien, pero yo quiero hacerlo desde el punto de vista de una persona que vino de fuera hace ya tiempo y que ha podido contemplar su evolución desde entonces hasta hoy. Mi mujer Susana y yo llegamos en 1974, y se puede decir que en sus calles dio nuestro hijo Antonio sus primeros pasos.
A partir de aquel año se pudo advertir el progreso de esta villa y el desarrollo de proyectos nuevos que fueron el resultado de la iniciativa y del creciente orgullo cívico de los caligenses y de sus alcaldes.
Entre estas mejoras, yo querría mencionar ante todo la solución del viejo problema del agua. Recordaréis que cerca de donde estuvo la balsa Vella hay una fuente con unos versos en castellano que dicen:
"Neptuno en su ideal
por saciar la sed del mundo
hizo este pozo profundo
buscando su manantial."
Mucho después, pienso que en aquel 1974 acabaron de instalar el sistema de alcantarillado y traída de aguas, y todavía quedaban por las calles algunas fuentes de hierro. Pero el agua era muy caliza y para beber y para lavar preferíamos las de los pozos. En estos últimos años, Cálig cuenta ya con un agua fresca y excelente.
En el 75 se pudieron pavimentar las calles, lo hicieron los mismos vecinos dando un admirable ejemplo de colaboración y espíritu de equipo, y en alguna ocasión, cuando acabaron la faena, lo celebraron con una gran comida en medio de aquella calle que era obra suya.
He visto la restauración de la plaza Nova con la Font de les Granotes, la creación de la plaza de la Diputació y la del País Valencià, tan bonita y tan verde, con palmeras, con pinos y con un desmai, que yo contemplo con tanto gusto desde mi ventana; también la construcción de la nueva casa de la villa y del hogar de jubilados y la restauración del cementerio. No se me olvidan las bonitas manisas que pusieron el año pasado con los nombres de las calles y, en fin, quiero aplaudir aquí la excelente iniciativa del Ayuntamiento de reconstruir muy apropiadamente los alrededores de la ermita, de adquirir otros terrenos y de plantar árboles en ellos, de modo que en pocos años podamos tener allí una zona verde y fresca donde hasta ahora no ha habido sombra.
Dicen que los pueblos prósperos y cultos se distinguen por su amor al árbol, y en estos últimos tiempos ha aumentado sin duda la cantidad de ellos plantados a lo largo de algunas calles y paseos del nuestro, y que le van embelleciendo día a día.
Salta a la vista también el interés que se ha desarrollado desde hace algún tiempo, entre la juventud caligense, por la cultura física y el deporte, manifiesto en el equipo y campo de fútbol y en el magnífico poliesportiu, cuya piscina se ha convertido en uno de los centros de reunión de nuestros hijos.
En estas fiestas vamos a tener cosas conocidas, de las que gustan a todos, como son la construcción de los cadafals, los toros, los bailes, las verbenas y acontecimientos deportivos; otras relativamente nuevas, pero que ya son indispensables, como el desfile de carrozas, un acontecimiento esperado siempre con ilusión y del que participamos todos; y otras que habían caído en desuso como los cabezudos, pues hace muchos años los viejos capgrossos corrían por las calles de Cálig asustando a los chicuelos. A estos nuevos los vi este año en el aplec de gigantes en las fiestas de Vinaroz e hicieron muy buen papel. A lo mejor un día de estos, si tot va bé, podremos tener gigantes en Cálig, lo mismo que en Benicarló.
Quienes vengan este año verán también que los vecinos han adornado las calles, e incluso en la mía han tenido la gentileza de poner banderas, lo que os agradezco. Las han adornado (decía( más y mejor que nunca, con más colorido, con más alegría y con más esplendidez. Incluso en la del Teniente Fuentes hay un letrero en inglés. Això és categoria, xe!
Olvidadas también estaban otras cosas tan entrañablemente tradicionales, tan bonitas y tan propias de esta cultura como el recorrido por las calles de quienes hacen el pregó de las fiestas con su colla de dolçainers, vestidos a la antigua usanza, así como el baile delante de la imagen de san Lorenzo durante la procesión. Hay que felicitar muy de veras a este grupo de jóvenes dansaires de Cálig y, aunque no quería mencionar nombres, a Aureli Querol, tan entusiasta, tan amante y tan conocedor de su pueblo y de sus tradiciones, y fundador de Vila de Càlig, una revista de gran categoría a nivel regional, de la que podemos estar orgullosos todos.
Con referencia a estas fiestas hay una buena noticia. He oído decir que, después de que pasen, se va a discutir en serio la reorganización de la banda de música, una agrupación que pasa hoy por tiempos de crisis y que fue tan numerosa y tan brillante en una época no lejana, en la que Cálig contaba también con Majorettes y Banda de Cornetas y Tambores que competían con éxito con las de otros lugares de la Comunidad Valenciana. Una villa de la altura de Cálig, que celebra sus actos públicos, cívicos y religiosos, con tanta esplendidez, merece una banda digna de ella.
Finalmente, quiero saludar y rendir homenaje aquí a Beatriu Garriga i Llorens, reina de les festes 1994; a Maria Rosa Vidal i Martínez, miss estiu 94; a las damas de honor Laura López i Parras, Liliana Ortiz i Roda y Maria Rosa Llorens i Alberich; así como a Esther Borràs i Gil, reina infantil, y a sus damas de honor, Lucía Fontanet i Borrás, Ángela Borrás i Sans, Cristina Borrás Pruñonosa y Patricia Ibáñez Villarino.
No olvidéis que habéis heredado las viejas costumbres y tradiciones que amorosamente os transmitieron vuestras abuelas, que representa el majestuoso traje regional valenciano; y, a la vez, que con ese vestido blanco que lleváis ahora sois emblema de la juventud, la belleza y las esperanzas de este pueblo. A lo largo de todos estos años he visto sucederse generaciones de reinas y damas que en sus estudios, en su trabajo y como madres y esposas luego se han integrado y contribuido al desarrollo de esta villa. Beatriu, Maria Rosa, Laura, Liliana, Maria Rosa, Esther, Lucía, Ángela, Cristina y Patricia, estoy seguro de que vosotras lo haréis así también y sabréis ser dignas de esta tierra, que es la vuestra. Las hermosas palabras que ha escrito Beatriu en el Programa de festes patronals no dejan lugar a dudas.
Dice el refrán que lo bueno, si breve, dos veces bueno. Mis palabras han sido breves y espero que en ellas haya habido algo bueno.
Una vegada més, gràcies a tots. Visca la Mare de Déu del Socors i el nostre patró sant Llorenç! Visca la joventut i la bellesa d'aquestes reines i d'aquestes dames! I bones festes a tots!

Capçalera

 

FESTES 1995

Mantenidor: José Anglés Sans

Va nàixer a Càlig el 20 d'agost de 1944
Professor d'EGB

Reina de les festes i cort d'honor, reina i dames infantils, senyores i senyors, bona nit a tothom.
En aquesta nit d'alegria i en aquesta pista, símbol de l'esforç conjunt dels calijons, és per a mi una enorme satisfacció poder dirigir-me a tots vostés.
Reines i dames, per a vatros és una nit màgica, plena d'il·lusió, de felicitat, que sense vatros deixaria de tindre l'encant que té. Sou la representació viva del poble en aquestes festes tan entranyables per a tots els calijons. Amb la vostra presència, donareu llum i color a tots els actes que se celebraran en aquestes festes.
Per a mi sou alguna cosa més que les reines i dames, ja que formeu part del meu passat, del meu present i del meu futur. Desitjo que passeu unes bones festes i que ens transmeteu a tots natros aqueixa il·lusió i felicitat que irradieu.
Després de vint-i-nou anys treballant al meu poble i pel meu poble, voldria transmetre-vos l'orgull de ser calijó i demanar-vos a tots vatros que sentigueu també aquest orgull, ja que tots som poble i tots junts fem poble.
Amb el nostre treball, dia a dia, la nostra participació i la nostra col·laboració, posem la nostra pedra per fer un poble més pròsper i més dinàmic.
A totes les persones que de forma altruista dediqueu els vostres esforços en les diferents entitats, a totes aquelles altres persones que treballeu ací a Càlig, jo us dic que no defalliu davant les adversitats i les crítiques, seguiu lluitant fins a aconseguir els vostres objectius, passeu de ningú és profeta a la seua terra. No espereu honors, sols el temps us recompensarà. Hi ha unes satisfaccions interiors, anònimes.
Els calijons som oberts i condescendents amb els forasters, però molt crítics amb natros mateix. Pensem i creiem que el de fora és millor i no apreciem ni valorem, en la seua justa mesura, les grans coses i valors que tenim. Som treballadors, abnegats, però inconstants. Som capaços de fer grans coses, però per falta de constància i de desànim deixem perdre coses que ens ha costat un gran esforç col·lectiu alçar-les.
Quan jo estudiava se'm va quedar gravada mens sana in corpore sano. Aquesta màxima ha estat la bruixola de la meua vida i he intentat de transmetre-la a les generacions de joves que he tingut l'enorme satisfacció i responsabilitat d'educar.
En tots els anys de la meua vida (que ja en són molts( he vist el desenvolupament del poble, i els últims vint-i-nou anys, en grau màxim, he viscut el gran canvi educatiu, el pas gegant de l'escola tradicional a l'EGB, l'odisea d'haver d'ensenyar en diverses parts del poble, que ha culminat en aquest magnífic edifici escolar del qual tots ens hem de sentir orgullosos.
En els divuit anys de director, he tingut la responsabilitat de dirigir el canvi educatiu, d'adequar el centre als temps moders, passar de sis a tretze mestres, de fer una escola participativa, de dirigir un centre de concentració educativa amb tota la problemàtica que comportava, de fer canviar els hàbits de la gent i adequar-los als temps i forma de funcionament de qualsevol col·legi de l'entorn amb més mitjans, de prendre mesures no sempre ben vistes, però amb el pas del temps efectives, i des d'ací us dic (amb l'orgull de calijó( que el Felicinda Collell està a l'altura de qualsevol centre de l'entorn, siga públic, siga privat, perquè té tots els mitjans humans, un gran professorat (molts del poble, amb una gran entrega(, com també d'altres tipus: biblioteca, laboratori, gimnàs, dutxes. I ara, l'any que ve, tindrà una sala, una aula d'informàtica.
Independentment de l'opinió de les persones, puc dir-vos que podeu sentir-vos satisfets de la preparació que s'ha donat i es dóna al centre escolar. Aquí teniu la gran quantitat d'exalumnes, més de quaranta amb carreres universitàries, que estan exercint en diferents llocs, els que estan estudiant a la universitat i als instituts, els que intel·lectualment podien fer-ho i no han cursat estudis o no els han acabat.
Em sento molt orgullós de tota la joventut de Càlig, perquè a Càlig tenim, i d'això en dono fe, una joventut extraordinària a la qual, una vegada més, els demano que dedicon totes les seues energies, a part del treball o l'estudi, a la seua formació cultural, activitats esportives i recreatives, a l'adquisició de valors humans, a viure una vida sana.
Voldria ressaltar el gran pas donat per les xiques. En el meu temps, sols en comptades excepcions, sols comptaven a nivell estudiantil els xics. Ara puc dir que, en aquests moments, són les xiques les que porten la veu cantant.
També voldria ressaltar l'esforç i la dedicació de molts xics i xiques (ara són xics i xiques, abans eren xiquets i xiquetes( que durant molts anys van defensar el Felicinda Collell a nivell atlètic a tota la Comunitat. Competint més que dignament, van arribar molts a ser campions, uns provincials, autonòmics, i posant el centre també a la mateixa altura.
A les persones majors els dic que seguisquen amb aqueixa il·lusió de viure, treballant, viatjant, passejant, en una paraula, vivint.
Als pares i mares he de dir-los que he notat que va decreixent l'afició a la lectura i a l'estudi, la qual cosa comporta una baixada de rediment dels xiquets. Heu de llevar del cap aqueixa frase que diu "perquè han d'estudiar si després no trobaran lloc de treball". Inculqueu als vostres fills l'hàbit a la lectura, a l'estudi, a l'esport, a la natura. La societat que es trobaran serà molt competitiva i sols surarà la gent responsable i preparada amb titulació professional universitària.
Per acabar, vull exposar tres desitjos: el primer, que passeu unes bones festes, que passem tots unes bones festes, unes entranyables festes; el segon, que prompte tinguem un poliesportiu cobert on tots, independentment del temps que faiga, puguem practicar l'esport; i, per últim, que dins de pocs anys es diga el que es deia no en fa molts, que els xiquets i xiquetes de Càlig són molt estudiosos.
Bona nit i bones festes!

Capçalera

 

FESTES 1996

Mantenidor: Manuel Hernández Planes

Va nàixer a Daimús el 13 de setembre de 1939
Metge d'Atenció Primària

Distingides autoritats. Reina de les festes i dames d'honor, tant de les majors com de les infantils. Junta de les Festes i a tots els calijons.
Estic molt agraït per haver pensat en mi per a aquest acte que em fa evocar el temps passat amb vosaltres. Molt volgudes reines i dames d'honor d'aquest any 1996. Us mire i m'adone que sou d'allò més boniques. D'aqueix somriure tan meravellós que teniu i d'aqueixa alegria que transmeteu a tots els calijons, jo voldria que aqueixa bellesa que teniu, i que és molta, encara fora major en bellesa interior i en grandesa de cor perquè el vostre regnat siga inoblidable i profitós, que, per on passeu, la gent diga aquí està el futur i l'esperança del nostre poble. Jo estic segur que el vostre regnat serà el millor ambaixador que tindrà Càlig en molt de temps perquè vosaltres no reparareu en sacrificis perquè això siga així, cosa que us desitge de tot cor.
A les majors estic segur que, quan éreu menudes, us he vist en la meua consulta més d'una vegada. Hi ha que vore com passa el temps! Com passen els anys! Com passa la vida! Tot això m'ha recordat temps viscut amb vosaltres, d'una època meravellosa per a mi que recorde amb molta tendresa. Jo espere que també vosaltres ho recordeu un poquetet.
Quan vaig vindre a aquest poble em vaig proposar a mi mateix ser el metge de tots els calijons, tant dels rics com dels pobres, dels d'esquerres com dels de dretes, de la pujà com de l'avallà. Vaig posar la pràctica dels principis que m'ensenyaren a la meua Facultat de Medicina: curar si podia, aliviar si no podia curar i consolar si no podia fer ni una cosa ni l'altra amb tot el carinyo que podia donar. Si ho vaig aconseguir em donaria per molt satisfet.
Jo porte Càlig en el cor. Penseu que he estat a quasi tota l'evolució i el progrés d'aquest tan volgut poble. Quan vaig arribar ací, el que vosaltres dieu encara alcantarillat, ni hi havia aigua potable a les cases, i els carrers eren de terra. De sobte el poble va canviar d'una forma fantàstica. Càlig tenia un aire distint, començava a somriure i fins i tot vosaltres teníeu una cara més alegre. Estant jo ací es va fer la primera perforació per a buscar aigua, i es va trobar (si mal no recorde( al costat d'un camí. Així, la futura riquesa i prosperitat de Càlig es va passar.
Recorde també el primer alcalde, José Cuartero, que posaven molts entrebancs respecte a la seua malaltia, veeu el que ja veeu, es va portar molt bé amb mi. Després entrà d'alcalde Julián, pare de dos companys meus, al qual va seguir Pepe Forner, molt amic i millor persona. També recorde el primer alcalde de la Democràcia, Agustín Mercé, perquè guarde un bon record, li estic molt agraït a ell i al seu equip perquè em varen ajudar molt, i encara guarde en un lloc preferent de ma casa l'escut de Càlig que ell un bon dia em va regalar.
Continue recordant quan tenia la consulta al quarter de la Guàrdia Civil, que, per cert, estava prou malament, i, a les vores de les dotze, María i Consuelo que em portaven un cafè. Estic molt agraït a elles pel que varen fer, pel bé que varen fer amb mi. Recorde els passejos que feia fins al Socors a l'hivern, en ple dia, i a l'estiu, prop de la boqueta nit. Era una delicia de passeig. Quin temps més meravellós!
Tinc al meu cor un regal que em va fer una dona molt pobreta. Em va regalar dos duros de plata enrotllats en cotofluix i dins d'una caixeta que ella tenia guardada de quan era jove, i ja tinc pensat el seu destí: una per al meu fill i, l'altra, per a la meua filla.
Pense moltes vegades en els esglais que passava quan, a festes, feien els bous de carrer. Me'n recorde, com si fora ara, d'una cornada que el bou li va pegar a Emilio Cuartero en una aixella (si mal no recorde( i gràcies a Déu que no va ser res, quina sort va tindre. Era una cornada per a haver-lo mort.
Calijons, us heu parat a pensar el do que té el vostre poble per a la vostra gent. Els forasters se senten com a sa casa i, quan tenen l'ocasió, tornen a Càlig. Els calijons que viuen fora tenen ànsia per tornar i els que us han conegut, com jo, no us oblidem.
Vosaltres us preguntareu: si tan a gust estava i tant ens volia, per què se'n va anar d'aquest poble? No penseu que no vaig tindre pesar, perquè tant la meua dona com jo ho vam sentir molt. Me'n vaig anar obligat per les circumstàncies. Mira que ma mare tenia molts problemes de salut i els meus sogres també, de fet el meu sogre ja ha faltat. Qui no fa això per la seua família encara que li dolga?
També m'agradaria que la riquesa cultural que vaig viure a Càlig seguira igual, o que en tot cas haguera augmentat. Els molt jóvens estaven estudiant o havien acabat les seues carreres com a metges, farmacèutics, advocats, professors d'EGB, llicenciats en ciències exactes, químics, filòsofs i filòlegs que posaven ben alt el pavelló de Càlig, i dic aquí que tinc l'honor de dir, per allà on exercicia: som de Càlig. I tinc en el meu present, en la meua memòria, i així va passar any i mig de recent casat, la dona i els sogres, sense cap amic. Ací va nàixer el meu fill, que va passar els primers mesos de la seua vida. Vosaltres ens ajudàveu molt, cosa de la qual n'estic molt agraït.
Som molt feliços recordant aquells temps passats amb vosaltres, de fet repassem de quan en quan les fotos que tenim de Càlig i el nostre esforç sol tindre nostàlgia, i donem gràcies per haver respirat un temps el vostre aire, per haver escoltat a tanta bona gent, per haver mirat amb els nostres ulls aquesta terra tan bonica que tenim sempre present.
I ans d'acabar permeteu-me que evoque els molts amics que tinc aquí i que no anomene personalment perquè podria oblidar-me'n d'alguns, cosa que em sabria molt malament. Ara que, vull anomenar de manera especial la família de Joaquinet i d'Encarna, no sols perquè estiga invitat a sa casa sinó per altres coses que per a mi són molt més importants.
Recorde a les mongetes del convent, que són sacrificades, abnegades, boníssimes i s'ho mereixen tot. Ajudeu-les, doneu-los suport sempre, no us n'oblideu.
Jo voldria que Déu us concedira unes gràcies: en primer lloc, que us done molta salut per a continuar treballant amb molta fe, per a fer un poble millor i molt pròsper en tots els àmbits; en segon lloc, que la joventut de Càlig que continuen tenint amor als estudis, a la família i als esports, perquè així puguen trobar el seu lloc en la vida; i, en tercer lloc, desitjaria que les vostres famílies siguen sempre d'amor, de pau i d'unió, perquè al cap i a la fi aqueixes coses són les que porten la felicitat a les persones. M'acomiade de vosaltres dient: què tindrà Càlig, gent que no ens coneixen i ens volen tant? Calijons sou meravellosos. Un abraç ben fort per als presents i per als absents.
Bones festes i, per a tots, fins sempre.

Capçalera

 

FESTES MAJORS 1997

Mantenidor: Josep Manuel Quixal Sanabdon

Va nàixer a Càlig el 29 de setembre de 1957
Professor d'universitat i vicerector de Docència i Estudiants de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana

Reina María Luisa; dama Miss Estiu 97, Sabrina; dama d'honor de la Columbicultura, Silvia; reina infantil, Lucía, dametes de la cort d'honor: Beatriz, Aida, Marina, Noelia, Noemí, Jéssica i Débora.
Senyor alcalde, amic Manuel; president de la Comissió de Festes, amic José Vicente; regidors i regidores de l'Ajuntament, amigues i amics, tots, poble de Càlig:
Com a fill d'aquesta vila, representa per a mi una satisfacció personal i un orgull íntim i sincer el fet de poder adreçar-me a tots vosaltres en aquesta nit màgica en què Càlig celebra la seua festa major, en aquesta data que assenyala la plenitud de l'estiu i la festa del nostre sant patró, sant Llorenç. Representa (dic( un orgull i un honor per partida doble: per una banda, perquè, com a fill de la terra, haver estat cridat a glossar les excel·lències de la llar pairal, suposa un greu compromís de retrobament amb les arrels més profundes de l'existència, amb el caliu paternofilial, amb tot allò que suposa el bres d'on venim i el punt exacte on vam obrir els ulls per primera vegada a la llum del dia. En segon lloc, permeteu-me que us expresse la meua gratitud com a membre de l'equip de govern de la Universitat Jaume I. La Universitat Jaume I, que és la universitat de totes les comarques castellonenques, fou creada gràcies a l'empenta decidida de la societat castellonenca, que va saber reclamar-la en el moment oportú amb la insistència necessària. La universitat no seria res si no sapiera connectar amb els homes i les dones d'aquesta terra que la van propiciar. De res serviria una universitat si els pares i les mares d'aquesta terra no confiàreu en ella els estudis i la formació dels vostres fills, de les vostres filles, que són el futur i l'esperança d'aquest terrer, sempre fecund, del Baix Maestrat. Gràcies, una vegada més.
Pensant, pegant-li voltes al cap, buscant la musa que m'oferís la seua copa plena a vessar d'inspiració, buscava jo motius per a adreçar-vos unes sentides paraules aquesta nit. I com qui no vol la cosa, el cap se me'n va anar cap a aquells paisatges que dormien en aquell armari del sentiment que constitueix la memòria. Així, en retrobar-me amb els anys perduts de la infància, com un Marcel Proust que sucara la seua magdalena en aquesta terra maestratina, vaig pensar en el baladre, en aquell arbrissó que decora humil, sense demanar res, els barrancs i les rambles, que són els rius més modestos d'aquest país nostre.
Anava a la recerca del meu temps perdut en el record i l'alegria del baladre florit, em va venir al pensament com el símbol de la solitud i bellesa alhora de la terra de Càlig, del Baix Maestrat, de tots els valencians i valencianes que sentim el batec d'aquest secà al cor. Crec que el Mediterrani més pur es troba en aquests racons més aviat que no en les platges més de moda. Al Mediterrani més pur s'ensenyoregen encara el timonet i el romaní, l'argelaga, la murtra, la bruguera, el vímet i el baladre, tot allò, al capdavall, que li dóna sentit i rotunditat al nostre paisatge.
Pensant en aquestes coses vaig recordar dos versos del poeta castellonenc Miquel Peris, qui utilitzava, com a dura metàfora de la soledat més absoluta i aclaparadora, la expressió "bròfec món, barranc sense baladre". Penseu com ha de ser de trist i ferèstec un barranc nostre sense baladre, sense vida, sense alegria, sense el somriure d'aquestes reines i dames que aquesta nit tot Càlig festeja amorosit.
D'aquesta manera, intentant copsar el sentit profund dels nostres horitzons més casolans vaig arribar al baladre. Perquè és un arbre humil, que creix solitari, sense que ningú el treballe als racons més amagats dels barrancs. Al baladre només li cal l'ermàs de la pedra, solitària i de calç, un tros netíssim del nostre cel més blau i quatre gotes de pluja allà al començament de la primavera o de la tardor. Amb ben poca cosa el baladre esdevé una florida viva i llampant, del color de la sang. Perquè el baladre com l'olivera, el garrofer o la vinya, viu de la sang de la terra, que és la mateixa de la qual es nodreix Càlig, el nostre poble, els nostres amors. I és aquesta sang la mateixa que va donar vida als nostres pares, als nostres avis, la que corre per les nostres venes i per les dels nostres fills, esperança de futur.
Jo volia escriure una glossa al baladre com a metàfora exacta del paisatge calijó i heus ací que un altre poeta de la terra, Carles Salvador, mestre i gramàtic de Benassal, ja se m'havia avançat i per això aquesta nit, en què tot Càlig es vesteix de festa per a oferir galanies a les nostres reines María Luisa i Lucía i dames i dametes, jo voldria recordar-vos els versos de Carles Salvador, aquelles paraules humils i senzilles dedicades al nostrat baladre:
"Flor roja de sang,
que creix al barranc
i al meu pit.
Tu ets com l'amor
irat pel dolor
de l'oblit.
Verí i ets bonica.
Un poc xica.
Per xô t'he collit
i et porte en el flanc
del meu pit,
ací on raja sang
d'amor i d'oblit."
A més a més, el baladre em porta també records de l'antiguitat clàssica del Mediterrani, dels grecs i dels romans, que tan indissolublement estan units a aquestes terres del Maestrat. Crec que la petjada de la Mediterrània clàssica tampoc no s'ha de buscar tant en els grans monuments èpics, algun dels quals encara ens ha arribat, sinó en la geografia, més casolana, dels marges, els camins i els ribassos: l'arquitectura de la pedra seca, tan estesa arreu de les nostres comarques. El nostre minifundi és un terrer on els nostres homes, de totes les èpoques han sabut transformar, amorosint-lo, en autèntics jardins. El caos pànic que desperta el bosc salvatge s'ha transformat, en aquest vell Maestrat, en una rítmica successió de bancals de pedra seca, de vinyes, ametlers, oliveres i garrofers, cenyits per un silenci mineral propi de l'antigor. Aquestes tècniques constructives pròpies del secà, tan nostrades, ens recorden encara la solemnitat de la Via Augusta, l'arquitectura encara més antiga dels ibers i la geometria pitagòrica, per posar tres exemples prou coneguts.
Tant Jorge Luis Borges, el gran geni de les lletres castellanes d'aquest segle vint, com Italo Calvino, un dels escriptors italians més emblemàtics de la postguerra, parlen, en els seus assaigs, d'uns jardins pulcríssims, que fan els monjos budistes allà al Japó, a l'altra punta del món, com aquell qui diu. La característica més destacada d'aquells jardins, calculats al mil·límetre, és que estan realitzats totalment amb pedres, amb caires de ribera, amb rebles com aquells en què transita el nostre riu, com una artèria morta que només té vida per nodrir el baladre. Jo crec que no s'ha d'anar tan lluny per a buscar aquests jardins tan polits, tan endreçats que trobaren Borges i Calvino allà al Japó. A mi, aquesta mena de jardineria em ve al cap cada vegada que passe pel costat dels bancals de Càlig. D'aquests bancals d'oliveres mil·lenàries, d'aquests ametlers que han sobreviscut a l'ocàs de la vinya. No, ací a Càlig no ens fa falta l'exotisme oriental, ens cal un simple marge perquè pugam reconèixer la grandesa d'aquesta terra i dels homes que la llauren encara avui, quan van tan maldades per a l'agricultura.
Dels paisatges, deia Josep Pla, que els que més li agradaven eren aquells que la mà de l'home disponia harmònicament: les oliveres, les vinyes, els ametlers. Jo crec que ha estat una llàstima que les grans directrius de la planificació econòmica, agrícola i ramadera hagen acabat amb el conreu de la vinya a les nostres comarques. Crec que hi ha poques coses tan autèntiques com ara un bon got de vi que tan bé sabíem fer al Baix Maestrat i que era tan estimat al cor de l'Imperi Britànic, als palaus de la reina Victòria, d'aquell vi intens, vermell com la sang, com la pedra del rodé.
I ara, permeteu-me unes reflexions sobre el sentit universal de la festa. La festa, la transgressió ritual i col·lectiva del clima quotidià en uns ritus i celebracions carregats de significats sagrats i profans, on el poble reconeix la seua identitat, les seues arrels i la seua funció social, lúdica i joiosa. Diuen els antropòlegs que la festa és necessària en tota col·lectivitat humana i que es pot definir com l'activitat o l'experiència mental de caràcter sagrat on s'experimenta ritualment el caos, com a forma de destrucció d'un temps vell i com a forma de naixement d'un nou començament del temps. Crec que la festa, les festes en general, no han de ser analitzades des de l'òptica errònia del desordre. No. L'epistemologia de la festa, d'aquest sentiment lúdic i esclatant al què som tan afeccionats els pobles mediterranis, s'ha d'entendre com un rejoveniment d'un ordre diferent on allò que pot semblar descontrol, no és descontrol, sinó un exercici de poder per part dels qui no són poderosos. La festa dissol les diferències establertes habitualment per a crear un espai d'esbargiment on homes i dones s'obliden del càstig del treball, de les penes quotidianes, per a bastir una efímera i diferent construcció del món que ens ajude a carregar noves energies, que ens ajude a viure i que, alhora, ens regracie amb les nostres tradicions més antigues i arrelades. La festa és, per tant, un episodi gratificant i necessari en la vida de les viles, pobles i ciutats i ha de considerar-se, també, com una manifestació espontània del geni i el tarannà local. Per això festegem també la bellesa de les nostres dones, avui representades per la reina María Luisa i per Lucía, i les seues corts d'honor i de galania. En la Universitat Jaume I tenim el convenciment íntim i profund que la joventut que representeu és el capital i la força més poderosa per a assegurar el futur i contribuir a la seua creació.
L'acte que estem celebrant en aquests moments entronca directament amb aquelles justes poètiques medievals en què aquells trobadors provençals exaltaven la dona com a ideal de bellesa, com el calze curull d'amor, d'esperança i de passió. Les antigues trobes, els versos artísticament ensamblats amb peus mètrics de sonora musicalitat cantaven tres ideals que aquesta nit omplen també els nostres cors i el nostre fervor: pàtria, fe i amor cantaven aquells poetes que la història encara no ha oblidat malgrat els segles que ens separem. Exaltem aquesta nit la pàtria més petita, Càlig. I en dir la més xicoteta estic referint-me a la més estimada perquè és aquella que ens ha vist nàixer i és també aquella que volem que ens acollisca en les hores llargues del descans. Si volem ser universals hem de començar estimant allò que tenim més a prop, la rabassa maternal de la qual tots els rebrotissos estem orgullosos.
Pàtria, fe i amor eren els eixos del trobar poètic provençal. Vivim la fe que ens van lliurar els nostres avantpassats, aquella dels pares i els avis, de totes les generacions de calijons i calijones que ens van precedir i que tots tenim en el record emocionat, puix sabem que el que som ara es deu en bona mesura als seus afanys, al treball callat i honrat, que estem obligats a reconèixer per l'amor més pur: l'amor filial.
I de l'amor filial passem a l'amor cortés, a l'esperança d'un demà joiós i rialler que ja s'albira i del qual són un claríssim exponent la nostra regina Maria Luisa, la regina infantil Lucía i les seues dames Sabrina, Silvia, Beatriz, Aida, Marina, Noelia, Noemí, Jéssica i Débora. En elles s'emmiralla tot un poble i són el doll de poesia que arremata, com a lluït gomfaró la Festa de Sant Llorenç, la festa major de Càlig en què no oblidem tampoc la nostra patrona, la Mare de Déu del Socors.
Càlig, amics i amigues, té les arrels molt fondes, com els arbres del secà, com les oliveres i els garrofers, que embracen la terra i s'enlairen més com més arrelen. Les nostres arrels són les arrels del Mediterrani, de les antigues civilitzacions gregues i romanes. I en aqueix crisol de cultures en el qual tots ens sentim identificats, mancava encara la modernitat i l'empenta europea, que ens vingué donada, com a carta de naixement definitiva pel nostre rei més estimat, Jaume I.
Voldria també fer referència a la joventut actual del nostre poble que, fidel a les arrels i a les tradicions de Càlig, està recuperant, ara que ens trobem al llindar de l'any 2000, els símbols ancestrals del nostre poble que romanien deixats de la mà de la història i la tradició. Un exemple ben clar, com tots sabeu, és la recuperació de la dansa de Sant Vicent. Jo crec que aquesta és una línia de treball que s'ha de continuar, puix la cultura popular ens projecta universalment i ens regracia amb la llar pairal.
Perquè, com deia el poeta, el poble que perd els seus orígens, perd la identitat, i em consta que treballeu perquè les vostres, les nostres arrels, siguen cada dia més fondes, més autèntiques, més profitoses. Deixeu-me expressar també aquests desigs en l'esperança i la fe que em fa tenir aquest tarannà obert, liberal i solidari que ha caracteritzat sempre al poble de Càlig, aquell que va plantar les seues arrels al segle XIII i que camina decididament cap a l'horitzó de l'any 2000.
Reines María Luisa i Lucía; dames Sabrina, Silvia, Beatriz, Aida, Marina, Noelia Noemí, Jéssica i Débora: que el vostre regnat en les festes de Càlig siga com el dels estels que, malgrat la fosca, il·luminen l'infinit i són riallers com la vostra joventut.
Deixeu-me, ja per a acabar, que agresca la distinció que heu tingut envers la meua persona a l'hora de convidar-me a passar amb totes i tots vosaltres aquestes festes tan entranyables i la paciència amb què m'heu escoltat, jo només puc fer com la xitxarra que abraça a l'estiu el tronc ferm de l'olivera i canta la plenitud.
Visca Càlig! Visca sant Llorenç! Visca la Mare de Déu dels Socors!
Moltes gràcies!

Capçalera

 

FESTES MAJORS 1998

Mantenidora: Teresa Monroig Salom

Va nàixer a Càlig el 17 de febrer de 1951
Professora d'institut

Reina major de les festes de Sant Llorenç, reina infantil, dames i acompanyants. Il·lustríssimes autoritats, amigues i amics que avui ens acompanyeu per celebrar la proclamació de les nostres reines i la seua cort d'honor.
Aquesta nit, Beatriz, per a tu, per a Vanessa, i també per a totes les dames que us acompanyen, es fa realitat un somni, el de ser les representants de les festes del nostre poble al llarg de tot un any, i només cal mirar les vostres cares per contemplar la il·lusió que això us fa.
Però he de dir que per a mi, dona com vosaltres, aquest acte representa un gran compromís, perquè encara que és un honor que l'alcalde i la Comissió de Festes del meu poble hagen decidit proposar-me per tal de ser-ne la portaveu, també sóc conscient que avui en dia encara no és habitual que una dona faça de mantenidora de les festes, i per això sento una gran responsabilitat i un gran orgull.
No obstant, però, tenia ganes de dir coses (als calijons i calijones) després de l'acolliment tan carinyós i emocionant que em vau dedicar el dia que vaig presentar el meu llibre Pa i xocolate a Càlig. L'interès que heu mostrat en llegir-lo i les felicitacions que he rebut per part vostra, m'ha omplert de satisfacció.
Però, sobretot, em feia il·lusió poder dirigir-me al poble com a calijona orgullosa de ser-ho, que experimenta un gran plaer quan la identifiquen com a tal i que comparteix amb vosaltres les mateixes tradicions.
Tot açò, per tant, em va decidir a acceptar la proposta, i us puc assegurar que aquesta nit estic molt contenta d'haver-ho fet, és per això que dono les gràcies a tots els qui m'heu donat aquesta possibilitat.
Desitjo i espero que la nit siga especial, màgica i esplèndida, i que tot el que encara està per passar resulte fantàstic.
Precisament és aquest acte que representa el començament de tot, on reines i dames sou les autèntiques protagonistes i feu que la festa esdevinga una festassa, la nit on les il·lusions de molts dies d'espera es posen de manifest, però no heu d'oblidar que molt més que un motiu ornamental o de protagonisme sou un símbol calijó i representeu la continuïtat d'un costum que ja porta molts anys i que, per tant, no hem de deixar perdre.
Espero que vosaltres formeu part de la gran quantitat de jóvens que cavil·len i treballen al nostre poble per la cultura i les tradicions, perquè això significa que Càlig camina amb bon peu cap al futur.
Les festes de Sant Llorenç són, per als calijons, l'esdeveniment lúdic més important de tot l'any com a col·lectiu, tant per als qui viviu aquí com per a aquells que vivim fora, però venim assíduament any rere any per tal de no perdre el contacte amb la nostra terra i les nostres arrels.
Recordo perfectament quan estudiava el Batxillerat i la professora de Ciències Naturals ens explicava que la nit de sant Llorenç era una nit màgica perquè el cel estava ple d'estrelles. Era la millor nit de l'any per contemplar els estels i quan més bòlids (que com sabeu són aquells estels que passen fugaçment) queien del firmament. Si cada volta que els vèiem caure demanàvem un desig, aquest (segons diu la tradició( molt probablement es compliria. Imagineu l'important que pot ser aquesta nit per a la resta de l'any.
També es diu que el dia 10 d'agost sol ser el més calorós de tot l'any. Hi ha la creença que si es fa el dejuni de sant Llorenç, consistent a no menjar res cuit al foc durant tot el dia, s'adquereix la gràcia de curar amb la saliva qualsevol cremada.
Aquesta tradició als calijons ens costarà provar-la perquè ja sabeu que precisament el dia del nostre patró és un d'aquells que celebrem amb bons menjars i reunions familiars.
Per altra banda, quan estudiava història, concretament Felip II, llegíem que, per commemorar la victòria de les seues tropes en la batalla de Sant Quintí, precisament el dia de sant Llorenç, i per agrair-li la seua ajuda, el rei havia manat construir el monestir d'El Escorial en forma de graella, que com tots sabeu és l'atribut del nostre patró, ja que es tracta de l'estri on fou martiritzat.
Notícies com aquesta em feien sentir important per tindre al meu poble un patró tan famós no tan sols per als calijons sinó també per als reis de tanta categoria com Felip II. Pensava en el favor que li havien fet els nostres avantpassats deixant-li el sant perquè l'ajudara en aquella batalla tan decisiva, perquè ell era nostre!
Estava segura que sant Llorenç havia estat abans calijó que madrileny.
Tampoc no puc deixar de comparar les festes actuals amb les de la meua juventut i, com és natural, les coses han canviat (espero que només amb la forma però no en el fons).
En aquells anys, la nit que començaven les festes hi era tota la gent a la pista. Estàvem junts. Probablement aquesta siga una de les coses a recuperar i els demanaria als jóvens d'avui que procuren per uns poquets dies oblidar-se d'altres indrets i acudir on toca per gaudir de les festes del seu poble. No oblideu mai que són un costum antic heretat dels nostres avantpassats i, per tant, aquestes han de ser per a nosaltres (perquè segurament ho són( les millors del món!
Per als de la meua generació, els dies més importants de l'any eren aquests i sempre fèiem el compte enrere a fi de saber quants en faltaven per a l'inici de les festes. Aleshores el ball no era on ens trobem avui sinó un poc més avall i a l'altre costat de la carretera.
La gent que no entrava a la pista o aquells que desitjaven sortir a passejar per la foscor a la llum dels estels (no n'hi havia d'altra( podien escoltar la música dels Juniors, els Pirómbodas, els Spaniels, els Caligsons... i d'altres orquestres i conjunts de l'època mentre prenien la fresca i contemplaven, si els venia de gust, aquell cel estel·lat amb tanta màgia.
Era l'època d'enamorar-se, i quan acabaven les festes ja s'havien format algunes parelles.
Encara que per a tots nosaltres aquest xicotet poble del Baix Maestrat (que té una torre com a cognom i com a origen) és el més important del món, haureu pogut comprovar (com jo mateixa( que és poc conegut fora de la comarca, sempre hem de fer menció a Vinaròs, Benicarló o Peníscola per tal que la gent es puga situar en aquest xicotet espai, i això moltes voltes ens corfereix.
Però crec que no hem d'aspirar que els altres ens coneguen, tal vegada a través d'alguns mitjans de comunicació, per notícies de disbarats i anècdotes una mica morboses, com solen donar en determinats canals televisius.
Ens hem de donar a conèixer per ser com som: un poble treballador que estima com ningú la terra que treballa i de la qual viu (i això és una evidència, perquè quan contemples les finques del terme saps que et trobes a Càlig pel ben conreades que estan), per ser un poble que es preocupa per la cultura, pel medi ambient, per la solidaritat i la tolerància entre els seus habitants, pel seu patrimoni, per les seues arrels, per la seua manera de parlar tan característica, el calijó, que tant ens identifica... En definitiva, per ser un poble que es preocupa per la felicitat i la llibertat.
No voldria acabar sense dir a les reines i dames que han de tindre present que són el símbol de totes les dones calijones perquè porten en les seues mans els desitjos de felicitat que hem anat arreplegant, sense treva, al llarg de tot l'any.
Anhel·lo que gaudiu de les millors festes de la vostra vida i espero que com jo mateixa no les oblideu mai.
Moltes gràcies per escoltar-me.
Bona nit i bones festes a tots!

Capçalera

 

FESTES MAJORS 1999

Mantenidor: Juan Ramón Sogues Cuartero

Va nàixer a Càlig el 15 d'agost de 1959
Metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària

Il·lustríssimes autoritats, reines i dames, veïns i visitants, amics, familiars... Bona nit!
Les meues primeres paraules han de ser d'agraïment als membres de l'Ajuntament i de la Comissió de Festes per haver-me convidat a ser el mantenidor d'enguany. Participar en aquest acte solemne és un alt previlegi que m'ompli d'emoció.
Felicitar Beatriz i Vanessa i les dames majors i infantils de 1998 i agrair-los, en nom de tot el poble, la il·lusió que heu posat pel saber estar que heu demostrat en aquests dotze mesos i, com no, a les entrants, Maria Àngels i Anna, i a les seues dames. Estic segur que ens faran sentir molt orgullosos a tot el poble de Càlig durant el seu regnat que avui comença, l'últim any del mileni, 1999, i que continuareu l'any que ve, el pròxim 2000.
Voldria aquesta nit parlar-vos dels meus records. Records lligats a Càlig i a la seua evolució. Perquè com ja deia Ortega i Gasset: "jo sóc jo i le meues circumstàncies". Doncs bé, moltes de les meues circumstàncies estan, per sort, lligades a Càlig i a la seua gent. Records. En tinc tants! És molt difícil fer-los presents aquesta nit. Si els contara tots, probablement estaríeu tots sentats ahí tota la nit. I com diuen els clàssics: "Lo bueno si breve dos veces bueno".
Tinc 39 anys. No m'ho crec ni jo. Encara que no em sento vell, tinc un bon grapat de coses que contar als meus fills. Molts de vatros heu conegut els camins sense asfaltar, els Bovalars, les Basses, els Masdenvernets... En aquells temps es considerava una vertadera aventura transitar-los. Pregunteu-vos, doncs, el perquè de les casetes de camp. Només hi ha una resposta, és que costava tant anar i tornar que els nostres pares i aüelos havien de fer nit a elles per a aprofitar les jornades, camins que ara els fem en quatre o cinc minuts amb el cotxe o el tractor. Els joves no han conegut aquest poble sense aigua, quan els vostre pares, fins i tot jo, havíem d'anar a buscar el preciat líquid a les Aixetes. Ara tots gastem i gastem aigua en abundància, quan no fa masssa temps havíem d'omplir les nostres cisternes amb l'aigua que caïa dels nostres terrats. Encara me'n recordo quan van trobar aigua per primera vegada, va ser al pou que hi ha situat al costat de mobles Forés. Sí, ahí a la partida del Pla d'en Julià. Després, pujaven l'aigua de Benicarló. Ara, la tenim per tot el terme. A Càlig, abans tot era secà, avui en dia hi ha regadiu. Tenim hortes, tarongers, oliveres regades. Com canvien les coses!
Càlig (com tots sabem( és un poble de caçadors. Tots tenim pares, fills, germans o familiars caçadors. Abans caçàvem al filat, a l'encesa, al cepet. Com recorde quan me n'anava amb els meus amics! Me n'anava a la nit i paràvem cepets a la matinada, i, com no, al matí festejàvem la trobada. Avui han canviat els arts de caça. Quasi tots tenim escopeta i se segueix caçant al parany, a on s'ha canviat el reclam per equips d'alta fidelitat.
Com no, recordo també les monges, sor Teresa, sor Emparo... Les antigues escoles situades a l'edifici que, com abans deia el senyor alcalde, està detràs de mi. Agrair als professors que, en aquella època, en els pocs mitjans que disposaven, van iniciar la nostra formació en un gran marc de respecte i tolerància. Jo en concret sempre portaré en el meu cor a don Luis i a don José. Recordeu que en aquella època quasi ningú teníem televisió, la qual només estava als bars, ja et veies com tots els xiquets, en acabar l'escola, eixíem amb recel, resant per a agafar lloc i, després de comprar la bosseta de pipes o quicos, asseure'ns i veure al Ronali fent de Tarzán. I els ambients que es formaven quan hi havia un partit de futbol? Bo! Era una cosa especial. Avui tots tenim televisió, i el qui no més d'una. Càlig és un poble que ha evolucionat. Avui els carrers estan asfaltats. Les cases són més boniques i més còmodes. Tenim places, jardins, i la carretera ja no passa pel mig. Tenim més qualitat de vida, més ofertes culturals, associacions veïnals, grup de danses, una revista i tantes coses més!
Us en recordeu, de fa molt de temps? No teníem telèfon. Us en recordeu de la casa de telèfons? Doncs, avui en dia, quan eixim de casa, quasi tots mirem si portem damunt el mòbil. Tots aquests records parlen de l'evolució d'un poble. Recordeu que Càlig és un poble que ha hagut de vore emigrar els seus fills quan les conjuntures han sigut més adverses. No oblideu que molts dels que estem ací hem anat a les Planes a recollir olives, al clavell a Barcelona, a veremar a França, i també, al mateix temps, Càlig sap ara rebre, perquè les circumstàncies són més adverses, sap rebre (com deia( amb els braços oberts a forasters i familiars d'emigrants que vénen a treballar.
Els calijons som gent amb bona formació, treballadora, espavil·lada, però, per damunt de tot, el que més aprecien els qui ens coneixen és que tenim un caràcter acollidor, tolerant i solidari i que el donem amb tot el cor. De tot això som un poble orgullós, generòs, despert i obert, i per això ens agrada convidar els amics a les nostres festes tradicionals i acompanyar amb ells les nostres alegries.
Per totes aquestes coses estic molt orgullós de ser calijó i d'haver passat la meua infància i joventut a Càlig. I us dono les gràcies per haver-me escoltat.
Calijons, calijones, amics i visitants, bones festes a tots!

Capçalera

© Centre de Cultura Pere de Balaguer

Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó divendres, 21 / novembre / 2003 a les 17:49:26

Amb la col·laboració de Inrom Hardware