MANTENIDORS/ES DE FESTES: DEU PARLAMENTS
L'any 1970, la Sociedad Recreativa y Tele-Club, com a centre
recreatiu format en bona part per socis joves que aspiraven a
donar una nova força a les festes tradicionals establides com a
patronals de la població en una data que avui desconeixem, va
iniciar l'acte que aleshores va rebre el nom de Presentación y
Proclamación de la Reina de Fiestas y Damas de Honor, el qual es
va dur a terme, per primera vegada, el dia 1 d'agost de 1970, en
què va ser elegida Encarna Gascó Tafalla com a
reina de les festes de Càlig. A l'acte de la proclamació va
actuar com a mantenidor Vicente Aguilella Sol,
assessor cultural del Ministeri d'Informació i Turisme.
La Comissió de Festes de l'any 1970, formada per José
Monroig Sanz, alcalde de Càlig i alhora president de la
Comissió, per Luis Quixal Morera, José
Antolí Ortí, Joaquín Borrás Llorens i Claudio Prats Morera com
a delegats de festes, i per diversos vocals(1), coneixedora,
probablement, d'aquesta mena d'actes que se celebraven des de
feia temps en unes altres poblacions, van dur a Càlig aquestes
representacions festives protagonitzades llavors per gent jove i
que pretenien ser el punt d'inici de les festes majors, les quals
s'han anat celebrant ininterrompudament (tret de l'any 1977),
primer, a la Pista de la Juventud i, després, a partir de l'any
1980, a la Pista de Verano del Centro Cultural(2), pista d'estiu
que, fins al dia d'avui, continua sent el lloc on es realitza
l'acte que té el nom de Proclamació de la Reina de les Festes i
Dames d'Honor i de la Reina Infantil i Cort d'Honor(3).
A llarg d'aquests anys de successives proclamacions de
començament de festes (que també han rebut el nom de Nit de la
Proclamació) han estat diversos els mantenidors o mantenidores
que han anat exalçant les reines, les dames i el mateix poble de
Càlig, els quals han configurat (segons el nostre parer, per les
raons històriques que han hagut de travessar) tres fases que hom
pot destriar, sense filar prim, de la manera següent:
· Primerament, els mantenidors van ser majoritàriament persones
foranes lligades al Movimiento i situades dins de l'etapa
franquista (1970-1976).
· Segonament, amb l'arribada de la Democràcia, es va iniciar un
període marcat sobretot per representants polítics de
tendència socialista (1978-1989), tret del període de 1983-1986
en què hi ha un cert interès per dur calijons o calijones que
fessen un parlament inaugural de les festes majors més apropat a
la gent del poble.
· I, tercerament, aquest voler dur gent vinculada a Càlig
s'aconsegueix, treta d'alguna excepció, a la tercera etapa
(1990-1999), on els parlaments els fan persones que o bé han
nascut a Càlig o bé tenen algun lligam amb aquesta població.
Ara tenim l'oportunitat de recuperar, doncs, els parlaments fets
pels mantenidors o mantenidores de les festes majors de Càlig
que corresponen a la tercera etapa. La lectura de les paraules
pronunciades la Nit de la Proclamació d'aquests darrers deu anys
ens valdran ara i ací per fer un homenatge a aquelles persones
que han dedicat una part del seu temps a col·laborar en unes
festes que Càlig renova anualment.
A.Q.A.
NOTES
1. Programa oficial de fiestas. Cálig. Agosto 1970.
Imprenta Rosell. Castellón de la Plana, 1970.
2. Fiestas patronales 1980. Cálig. Impremta Jordi
Dassoy. Sant Carles de la Ràpita, 1980.
3. Càlig. Festes Majors 1987.
A partir de l'any 1987, els actes que conformen el programa de
festes es publiquen en les dues llengües oficials: en català i
en castellà.
Capçalera
MANTENIDORS I MANTENIDORES DE LES FESTES MAJORS DE CÀLIG (1970-1999)
1970 Vicente
Aguilella Sol, assessor cultural del Ministeri
d'Informació i Turisme
1971 José
Panisello Chevarría, professor del Col·legi
Diocesà de la Immaculada, de Tortosa
1972 Luis
Pegueroles Ariño, advocat publicista
1973 Francisco
Matarredona Sala, delegat provincial de Cultura del
Movimiento de Castelló
1974 José
Manuel Borrás Mercé, mestre nacional
1975 Manuel
Amorós Castañer, cap local del Movimiento, alcalde
de Vila-real i diputat provincial
1976 José
María Melis Saera
1977 No hi va haver
mantenidor
1978 Ramón
Soriano Pellicer, alcalde de Benicarló
1979 Antonio
Sotillo Martí, catedràtic de la Universitat de
València i diputat a Corts
1980 Juan
Esteller Grañana, professor d'EGB i diputat
provincial
1981 Juan
Benimelis, professor de l'Institut de Vinaròs i
diputat provincial
1982 Felipe
Guardiola, diputat a Corts i vicepresident del
Consell del País Valencià
1983 Vicente
Benedito Antolí, cap de Formació del Professorat
de l'ICE de Barcelona
1984 María
Socorro Mercé Ferreres, titular de la zona
d'Inspecció número 3 de la Plantilla de Castelló
1985 Carlos
Cabello Navarro
1986 Juan
Ramón Segarra Cuartero
1987 Francesc
Solsona i Garbí, president de la Diputació
Provincial de Castelló
1988 Francesc
Arnau i Navarro, membre del Congrés dels Diputats
del Parlament espanyol i coordinador de la Comissió de Política
Social i d'Ocupació
1989 Joaquim
Puig i Ferrer, director del Gabinet del President de
la Generalitat Valenciana i delegat del Comitè Federal del PSOE
1990 Emilio
Borrás Castell
1991 Avel·lí
Roca i Albert
1992 Joan
de la Figuera i Bengochea
1993 Eupropia
Francisca Sánchez Giménez
1994 Salvador
García Castañeda
1995 José
Anglés Sans
1996 Manuel
Hernández Planes
1997 Josep
Manuel Quixal i Sanabdon
1998 Teresa
Monroig i Salom
1999 Juan
Ramón Sogues Cuartero
Els noms dels mantenidors o mantenidores han estat extrets
dels programes de festes que han anat confeccionant anualment les
diferents comissions de festes de Càlig.
Capçalera
Mantenidor: Emilio Borrás Castell
Va nàixer a Càlig el 17 de gener de 1913
Pintor
Calijons! Calijones! Amics!
No diré gran cosa.
Estic molt emocionat perquè el senyor alcalde m'ha ofert la
presentació que em fa mantenidor.
He de dir-vos una cosa: aquest poble, jo l'he conegut sent
menudet i no té comparació al poble d'ara. Tot ha canviat: la
joventut, els costums, la manera de menjar. Tot ha canviat.
Descalços per ahí, amb romingueres i argilagues. Ara, què?
Tots teniu cotxe, si no en teniu dos en teniu tres. Les xiques,
guapíssimes. Si continuen així, acabaran en una passarel·la,
en una costurera allí a Nova York, a Chicago o a París. Ja
vorem!
Però aqueix benestar que teniu, això, no arriba a soles. Això
ha arribat a causa de la tenacitat d'uns homes que s'han
sacrificat, d'uns espanyols expatriats fora d'Espanya que han
donat el millor de la seua persona.
Alguns han aconseguit títols honorífics com siga el cas del
doctor Trueta, del coronel Escopet i altres metges i metges i
metges i advocats, enginyers, pintors, artistes...
Podria parlar de la Girbu i parlar d'altres com si anigueren per
ahí.
Bé, l'essencial és que estem en festes. I aquestes festes han
de ser les festes de l'amistat, les festes de l'alegria, les
festes de la bona voluntat. I ja he acabat.
I visca Càlig! I ànim i a divertir-se!
Capçalera
Mantenidor: Avel·lí Roca i Albert
Va nàixer a les Coves de Vinromà el 21
d'abril de 1951
Llaurador, alcalde de Tírig i diputat de les Corts del País
Valencià
Veïns i veïnes de Càlig! Calijons i calijones! Bona gent!
En plena canícula d'agost, Càlig celebra les festes majors en
honor de Llorenç, diaca romà d'ascendència hispànica de
l'època de l'emperador Valerià.
Ja en l'origen tenim un fet que enllaça amb el passat, amb la
nit fosca dels temps, d'uns temps remots i desconeguts.
Ja d'entrada, els termes es conjuguen: diaca romà d'ascendència
hispànica. I sorgeixen dos pols de referència: d'una banda, la
romanitat i, de l'altra, la hispanicitat, termes que ens aboquen
a un marc geogràfic des d'on ha quallat la nostra història i
s'ha encarnat la nostra cultura.
La romanitat, una civilització més que un Imperi i, al mateix
temps, un Imperi basat en una única civilització, fruit de
moltes cultures.
Vet ací que tenim un element més que configura el nostre món
actual: una civilització fruit de moltes cultures. Tantes
cultures com pobles han passat per la nostra terra. Els primers
pobladors del paleolític, que han deixat als barrancs de la
Valltorta un art que supera les mateixes limitacions de l'art per
ultrapassar i crear tota una cosmovisió de l'home, de la manera
d'entendre el món del mite i la realitat de la pròpia
existència.
I sense trencaments, amb continuïtat històrica, els ibers, que,
per la mateixa època de Llorenç, ocupaven els poblats de la
Tossa i de la Picossa i que convergien en relacions comercials
amb els primers assentaments romans del Mas d'Aragó, vestigi de
romanitat, a cavall del terme de Càlig i Cervera.
Encara més tard vingueren els musulmans, pura barreja de
cultures. El substrat preromà, la romanitat i, ara, un nou
element, culturalment ben diferenciat. Aquests pobladors nous
s'assentaren en els nuclis rurals de Benigulfur, Beniterei, Oleia
i Alí, tots al terme de Càlig.
I tots aquests pobles, fruits de tantes vicissituds històriques,
aportaren a les gents aspectes nous, fets diferencials, maneres
diferents de veure el món que ens envolta, d'entendre les coses,
realitats noves, en definitiva, cultures noves. I aquests pobles
han entès el pluralisme i les diferències, diferències que no
són desigualtats, sinó diversitats, que és allò que crea la
riquesa dels pobles, diversitat de llengües, de cultures, de
religions.
Però aquests antics pobles tenien en comú la voluntat de viure
a les planes prelitorals, a prop d'aqueixa vella mar, avui en
perill i que la voldríem sempre neta, d'aqueix Mediterrani blau
que des del coll de Càlig marca la línia estreta de l'horitzó.
Qui no ha pujat a les muntanyes del terme, les Forques i la
Somada, i s'ha enlluernat mirant el mar, guaita i vigia de
l'horitzó?
Una mar que no separa sinó que unia les terres de ponent i de
llevant, que en bonança era un camí ràpid per a viatjar, un
camí curt per a transportar i un camí segur per a comerciar.
Aqueixa mar, bressol de cultures, dulcificadora de les planes
prelitorals del nostre vell Maestrat.
Terres velles, de bancals d'oliveres, vinyes i ametlers, encara
havien de tindre un nou element: fa més de 750 anys vingueren
les hosts d'un jove rei, català de Montpeller, jove, monàrquic
i un poc imperialista, però bona gent, encisats per les planes i
la riquesa dels termes, i ens feren nàixer com a poble a una
nova realitat: Europa i Occident.
Ens dotaren d'una relativa sobirania i d'unes relatives
llibertats, que en el transcurs dels anys i amb l'espenta del
poble són les que avui tenim.
Aquesta nova gent, seriosos de caràcter i una miqueta bruts,
deixaren els masos i les alqueries i s'assentaren al turó, a la
dreta del riu de Cervera, al voltant del nucli antic i fortificat
entre l'església de Sant Llorenç i la Torre.
I una vegada assentats, vingué l'hora del repartiment. Tots
volien la millor part. Entre la noblesa s'ho quedaren quasi tot.
Càlig i el seu terme va passar a l'Hospital, i Hug de
Fullalquer, castellà d'Amposta, va donar a Pere de Balaguer i a
Bernat de Puig, els primers calijons coneguts, la carta de
població a usos i costums de Lleida. Però el rei, respectuós
amb els seus súbdits, els va obligar a respectar els drets que
els primitius pobladors tenien, posant, una vegada més, fre a
les ànsies expansionistes de la noblesa contra els drets dels
ciutadans.
I vingueren temps de prosperitat i de riquesa. Els ciutadans,
llauradors i menestrals s'agruparen en gremis, els antics
sindicats, i anaven aconseguint, amb el temps, llibertats i
franquícies.
I no només els de Càlig sinó que, veient que en la unió està
la força, s'agruparen els pobles de la contornada i formaren la
Setena. Els ciutadans de Càlig, Sant Mateu, Cervera, la Jana,
Traiguera, Xert i Canet aconseguiren formar una de les primeres
mancomunitats històriques, fruit embrionari de la primera
comarca del País Valencià, la Setena del Vell Maestrat,
subjectes al dret consuetudinari del lligallo per a recollir i
custodiar i entregar als propietaris els animals perduts i
mantindre la comunitat d'herbes i pastures de la mola del
Turmell.
La història és massa llarga per recordar-la ara, però sempre
hem d'aprendre alguna lliçó: que el progrés mai no ve a soles
sinó entre tots, que l'esforç conjunt és el que fa que els
pobles puguen avançar en pau, que la tolerància dóna com a
fruit la llibertat, i la llibertat és allò que ens fa viure la
vida plena.
Vida plena com la que viurem a Càlig en aquestes festes.
Jo, que sóc d'un poble com el vostre que acaba de passar també
les festes, només puc dir-vos que les visqueu en plenitud.
Festes amb les campanes al vol, coets i traques, el ball de la
dansa i els bous, elements de tota una col·lectivitat que viu la
festa plena, la festa com a superació del treball, la festa com
a radical expressió de la llibertat d'un poble que en la festa
no dorm, que trenca la nit en l'albor d'un nou dia, un nou dia de
plenitud que com a poble ens mereixem.
L'origen de la festa és l'esperança i l'exaltació de la vida,
de la vida de l'home i de la vida de tot un poble que trenca el
cicle rítmic del treball.
L'origen de la festa és la vida, la vida dels qui volem viure en
pau, la vida d'un poble que es trenca en aldarulls per les places
i carrers, tan ben simbolitzat pels bous que corren amunt i avall
seguits pels homes, anhel de llibertat. La vida que renaix com el
dia de la nit, com aqueix bou embolat que en la fosca de la nit
encén la flama del foc i de la llum. La festa que és festa
plena, col·lectiva, de tot un poble, radical i sense
diferències, ni hòmens ni dones, ni joves ni vells, ni rics ni
pobres, festa per a tots i festa plena.
Festa que fa que tot un poble, Càlig, visca amb voluntat de ser
poble, en aqueixa tasca a fer, a disfrutar units d'aqueix llarg
treball comú.
I jo des d'ací us convide a la festa, a la millor festa del
món, a la festa que tots els calijons, els qui esteu ací i els
qui veniu de fora, volem fer, la festa que fa curt el dia i aboca
a la nit, la festa que fa que cada nit siga la nit més llarga,
que trenca la son, la festa que fa que els joves esgoten la seua
vitalitat, que enamora les parelles, i que fa que els més vells
somnien en aqueix temps passat, temps passat de festa i
esperança, de vida i vida plena.
Calijons i calijones, bones festes!
Capçalera
Mantenidor: Joan de la Figuera Bengochea
Va nàixer a Càlig el 30 de desembre de
1946
Informàtic de banca
Bona nit! Bona nit a tots!
Bona nit, reina de les festes! Bona nit, dames! Bona nit,
autoritats! Bona nit, calijons!
En primer lloc, avisar-vos que és la primera vegada que parlo en
públic, almenys davant d'un públic tan nombrós. I, en segon
lloc, una bona notícia que us donaré: seré curtet, seré breu.
Sabia que us agradaria.
I, en tercer lloc, us tinc de dir que jo no sóc orador. D'això,
ja us n'adonareu dintre de cinc minuts, però farem el possible
perquè s'entenga tot el que penso dir-vos aquí en uns deu o
quinze fulls. No en són tants, eh! No en són tants!
Moltes vegades, en sortir d'escoltar un discurs, he sentit que
deia la gent: "xa, qui bé parla". I també he sentit
que a continuació afegien: "parla molt bé, això sí, no
li he entès res". Jo intentaré fer el contrari, que en
acabar pogueu dir: "home, parla normalet però li ho hem
entès quasi tot".
Tots els que estem aquí som diferents. Diferents físicament:
n'hi ha d'alts, de baixos, de grossos i de prims. Som diferents,
també, en costums, en idees. Ara bé, ens semblem sobretot en
una cosa, tots estem units per una mateixa cosa, per l'estima al
nostre poble. Som calijons.
El nostre poble no l'estimem perquè siga el més bonic, que no
ho és, perquè n'hi ha de més bonics; ni el més ric, que no ho
és; ni el més ben situat. L'estimem perquè en mirar les seues
pedres, en mirar les seues cases, en mirar els seus carrers, en
parlar amb la seua gent, sentim una sensació que no sentim quan
estem a llocs més rics, més bonics o millor situats.
Jo a aqueixa sensació li donaria un nom, el nom (per a mi( seria
les raïls, les raïls amb què tots els calijons estem units al
nostre poble. Hi ha molts tipus de raïls. Les raïls poden ser
perquè has nascut en aquest poble, perquè has viscut la teua
infància en aquest poble, perquè t'has casat, perquè treballes
en aquest poble... tot tipus de raïl. Però jo en destacaré
tres sobretot: primer, que jo estic unit a aquest poble perquè
he nascut en ell; segon, estic unit a aquest poble perquè de
petit vaig jugar i em vaig criar en ell; i tercer, estic unit a
aquest poble (que és una cosa molt important, per a mi de les
coses més importants( per la llengua que parlem els calijons: el
calijó o el valencià, com li vulgueu dir.
Jo vaig nàixer a la plaça Nova, a casa dels meus pares. Abans
es naixia a casa. Vaig nàixer (del que m'han contat( a una
habitació que, quan es va fer la casa, el morter no el van fer
amb aigua perquè fins fa molts pocs anys, aquí a Càlig, hi
havia una falta d'aigua enorme, sinó que el morter el van fer
amb vi perquè en aquella època, a Càlig, hi havia molt de vi,
i molt bo per cert. Per tant, havent nascut en una habitació amb
les parets fetes d'aquesta manera no és estrany que jo haja
sortit una miqueta marxoset.
La segona raïl va ser, també, la meua infància. També vaig
començar a viure en aqueixa plaça. Els meus amics van ser,
doncs, els xiquets de les cases del costat: Manuel lo Barberet,
autoritat aquí a Càlig, Vicent de Timblet, autoritat a
Benicarló, Monget, Pataquet. Vaig començar a conèixer coses,
doncs, veient com els carros plens de verema feien cua a la
bàscula que hi havia aquí al poble, veient com Pepe el Ferrer
ferrava matxos (molta gent no sap del que estic parlant, però
molta gent sí( veient com Mateu el Fuster, carreter, feia
carros, com l'arribada del cotxe de línia a les quatre i el de
les cinc tot era una novetat, era una gran novetat perquè era de
les poques connexions que teníem amb els pobles, amb la gent del
costat.
I em vaig formar físicament practicant esports, en aquest poble
es practicava molt d'esport abans, ara suposo que també, però
seran diferents. Abans es practicaven esports, per exemple
l'atletisme. Jugàvem a indios. Els indis eren els de la pujà o
els de l'avallà, i com que els de la plaça Nova estàvem al
mig, doncs, no obstant això, sempre ens barallàvem els uns
contra els altres, com la famosa batalla que mataven indis. Vam
començar a agafar rapidesa. Fondo també, arrossegant lo rastre
de sant Joan, corrent davant o detràs dels bous. A vegades,
corríem (això sempre, en companyia dels meus amics(, a vegades
també corríem davant de l'amo de les cireres o dels albercocs
que ens havia agafat in fraganti. Vam practicar la natació. De
piscines, moltes: la bassa Roja, la bassa Vella, la bassa del
Cabut. Dimensions, olímpiques. Problemes, que no podíem tocar
el peu en terra perquè hi havia el perill de tallar-se amb un
vidre i, sobretot, perquè, en tocar el peu en terra, tocàvem el
farrago, s'embrutava l'aigua de la piscina i s'ha acabat la
natació. Bé, l'escalada també la practicàvem. Escalàvem els
lledoners del Socors, la palmera datilera del Socors. Vaja, tot
tipus d'arbre. Com podeu comprovar, la nostra formació cultural
i esportiva, concretament la meua, va ser (jo crec( que la millor
que un xiquet pot tindre: córrer, jugar i divertir-se; i això
que jo, des de molt menudet, les raïls que des del naixement
tenia en aquest poble van sortir tortes i em van preparar per a
solucionar moltes dificultats d'un tipus o d'un altre en aquest
poble o lluny d'aquest poble.
La tercera raïl (ja estic acabant( per a mi és la més
important: el naixement no l'elegeixes, allà on vius la infancia
tampoc, però la llengua que parles a vegades no l'elegeixes,
però sobretot la llengua (en aquest cas el calijó o el
valencià( podem millorar-la. Jo per calijó o valencià em
refereixo al valencià que parlen els calijons que viuen aquí,
al valencià que parlen els calijons que viuen a la part de
València, que tenen paraules, que tenen expressions dels
valencians, al calijó que parlem els qui vivim a la part de
Catalunya, que té paraules i entonacions algunes més catalanes,
al calijó que parlen els qui viuen a França, els qui viuen a
Bèlgica. Tot plegat, al calijó que parla tota la gent que viu
aquí i que vol aquest poble, siguen americans, canadencs,
africans... tot el qui vol parlar la nostra llengua, millor o
pitjor, per a mi parla calijó.
Hi ha gent que diu que les llengues minoritàries haurien de
desaparèixer. Les cultures minoritàries haurien de
desaparèixer. Que hauríem de parlar tots la llengua que parla
la majoria, en el nostre cas, per exemple, el castellà. Jo
podria dir, bé, d'acord, parlem la llengua que parla la majoria,
que desaparega el valencià en benefici del castellà. El
castellà el parlen tres-cents milions. És més important, és
digne. Totes les llengües són iguals de dignes, encara que
només les parlon cent persones. Però el castellà és molt més
important que el valencià, el parla molta més gent. Seguim. Que
desapareguen les llengües minoritàries. Que desaparega el
valencià, que es parlo el castellà. Perfecte. Però, seguim el
mateix raonament: que desaparega el castellà perquè l'anglès
és més important. Seguim el mateix raonament: que desaparega
l'anglès perquè el xinès el parlen més persones. Per aqueix
raonament, els calijons hem de parlar xinès.
Per mi és una proposta per a demostrar que totes les llengues,
que tots els costums, que per poques persones que les parlon,
tenen el dret a conservar-ho.
Decidits a parlar lo calijó, hem de cuidar-lo. No la cuidem, la
nostra llengua. A vegades, fins i tot la menyspreem. Moltes
vegades, quan hem de parlar davant d'una ocasió important,
davant d'un públic, i sabem que tot aquest públic que ens
escolta entèn el valencià, parlem el castellà. Alto! I no tinc
res contra el castellà, que és la meua segona llengua i el
parlo millor i l'escric millor i el llisc millor que el
valencià. Fins fa 10 o 15 anys teníem excuses, no teníem
llibres, no teníem televisió, no teníem revistes on poder
aprendre la nostra llengua. Ara no tenim aqueixa excusa. Tenim
tot això, tenim gent preparada, tenim gent al poble (poques,
però ja en seran més), tenim gent al poble que escriu el
valencià, que intenta aprendre i parlar millor el valencià, que
ja llig molt de correguda el valencià. A aquesta gent podem
preguntar, podem comprar un diccionari de valencià-castellà
castellà-valencià. L'important és tindre il·lusió per
millorar lo nostre, que millorem les nostres tradicions, les
nostres festes de carrer, els nostres... Millorem. És difícil,
costa més. Nosaltres mai parlarem el valencià bé, per molt que
l'estudiem, però els que vénen darrere (a les escoles ja
l'estan aprenent( i els fills d'aquests xiquets és molt probable
que parlon un valencià correcte i se senton orgullosos de la
seua llengua i de les seues tradicions. No fa falta que tot el
poble estiga d'acord. Quan van començar les paelles al Socors
les van començar quatre, i mireu el que és avui. Quan van
començar a fer una festa a un carrer, suposo que van començar
quatre, i ara, cada any, hi ha més carrers en festa. I és
bonic. I aquí passa el mateix. Quatre poden començar a millorar
alguna cosa, siga la llengua, siga un carrer, siga el poble, siga
el Socors, siga el que siga, el que siga. I tota una multitud,
tot un poble, pot acabar-ho. L'important és que una de les
nostres raïls, la llengua, estiga sempre en il·lusió per a
millorar la il·lusió. I és el més important. Totes les coses
que es fan amb il·lusió, amb ganes, si no és a la primera
serà a la quarta, però surten bé.
Acabaré dient que una de les coses que podríem millorar és la
perla que tenim. La perla, per mi, és el Socors. La podríem
millorar. S'ha fet molt. S'ha fet alguna cosa. Però són parxes
que tapen una mica els defectes. El Socors és un projecte
global. Que participo tot el poble en unes obres que estiguen en
consonància amb l'entorn. L'entorn és de pedra. Les obres s'han
de fer de pedra. Només així duraran cinc-cents anys. No s'ha de
fer de rajola i de coses modernes. La pedra és el que dura. Des
d'aquí dalt, aquesta nit que hi ha mig poble reunit, jo llanço
la idea, perquè ja fa molts anys que està ja pensada. Jo
llanço la proposta perquè, si aquesta nit mateix o demà o
aquestes festes, la gent que té autoritat i capacitat per a
organitzar-ho, organitzés un grupet, una comissió.
Però tu, a on vius? Perquè sempre estàs aquí. Bé, jo visc a
Barcelona, però vinc molt a Càlig. Les raïls meues estan
aquí. Cada dia que passa estan mes fortes i més grans, i espero
que seguisquen creixent.
Gràcies per tot. Gràcies per escoltar-me.
Capçalera
Mantenidora: Eupropia Francisca Sánchez Giménez
Va nàixer a Sigeres (Àvila) el 21 d'agost
de 1914
Mestra jubilada
Buenas noches queridos vecinos y vecinas de Cálig.
Quiero empezar pidiéndoos me disculpéis por no hablaros en
valenciano, y bien que quisiera hacerlo, pero pronuncio tan mal
que destrozaría vuestra lengua y me merece demasiado respeto
para hacerlo. Aquí entre nosotros, los idiomas no son mi fuerte
ya que llevando tanto tiempo en Cálig y aunque lo entiendo,
claro ¿verdad? solo faltaría que no lo entendiera, como os
decía, pronuncio fatal pero me gusta oírlo y mis hijos, los
tres, lo hablan y vosotros debéis conservar y perfeccionar
vuestra lengua y hablar y escribir en valenciano. Los niños, por
suerte, ya pueden estudiarlo en la escuela y os lo pueden
enseñar a los padres que no habéis tenido la oportunidad que
ahora tienen ellos. No va de broma, pedid a vuestros hijos que os
enseñen a escribir en valenciano, ellos se sentirán importantes
y vosotros aumentaréis vuestra cultura, lo cual siempre es
conveniente. ¡Vaya, ya me salió la vena de la maestra!
Permitidme unas consideraciones sobre esta noche calurosa y
alegre, noche de verano que invita a salir a la calle a
relacionarse con los demás y a charlar con los amigos.
Esta noche tan especial por muchas cosas.
Especial para todos vosotros, hijos de Cálig, y para los
forasteros que nos honran con su compañía, porque comienzan las
fiestas, nuestras fiestas, días de jolgorio y de esparcimiento,
días de descanso para los que se las toman con más calma, pero
días de alegría para todos. Noche especial para la reina,
señorita María Inés Anglés Bayarri, y para sus damas, porque
comenzáis vuestro reinado y en estos días no pararéis de ir de
un sitio a otro y seréis las protagonistas de todos los actos. Y
estaréis en el baile, en los toros, en el fútbol, en las
carreras y en todas partes. Tal vez alguna mañana tendréis que
echar mano de las gafas de sol para que los demás no vean
vuestros ojos soñolientos, pero eso es lo de menos, la verdad es
que sacaréis toda la vitalidad de vuestra juventud y estaréis
en todas partes presidiendo los actos y pasándolo bien, yo os lo
deseo de todo corazón. Y esta noche también es especial para mi
porque tengo la oportunidad y el honor de dirigirme a todos
vosotros, de inaugurar nuestras fiestas y de daros las gracias
por todos estos años.
Qué os voy a contar que no sepáis ya.
Un día, hace mucho tiempo, llegué a Cálig para hacerme cargo
de una clase en el colegio. Todos me recibisteis muy bien, como
hacéis con todos los forasteros que llegan a este pueblo; digo
que me recibisteis bien tanto los maestros que aquí había
entonces, queridos compañeros a los que recuerdo con mucho
cariño, como el resto del pueblo. Qué digo me recibisteis bien,
mejor aún, me acogisteis y me aceptasteis como uno de vosotros y
eso es lo que yo me siento y me he sentido en todos estos años,
una más en nuestro pueblo.
Sí, ha pasado mucho tiempo desde que llegué, pero no ha pasado
en vano. El pueblo ha cambiado mucho, vosotros habéis cambiado y
yo he cambiado. Cuando llegué, vuestro pueblo era un pueblo
agricultor y vosotros hombres del campo, sacabais el carro y el
caballo para ir a trabajar vuestros campos; ahora sacáis los
tractores. Vuestra agricultura era sobre todo de secano, ahora
habéis convertido el término en productivos regadíos. Ya lo
creo que el tiempo no ha pasado en vano. La escuela a la que yo
me incorporé era un viejo edificio y en él trabajábamos cuatro
maestros, dos hombres y dos mujeres, y sólo contábamos con una
pizarra y una tiza para ilustrar nuestras explicaciones, ahora
son más maestros y los niños y las niñas estudian idiomas y
hacen gimnasia con profesores especializados, además de estudiar
las asignaturas de siempre, en un colegio nuevo y bien dotado con
televisión y vídeo y otros medios modernos. También el pueblo
es muy diferente de cómo lo encontré, con hermosas casas nuevas
con todas las comodidades, y bonitas plazas y hasta una piscina
para que pequeños y mayores disfruten en verano y se libren
durante unas horas del calor.
También quiero recordar al Grupo de Cornetas y Majoretes, que, a
mi particularmente, me hizo pasar tan buenos ratos porque, como
sabéis, mi nieta Sara formó parte del grupo y yo iba donde
quiera que las Majoretes actuaran para aplaudir bien fuerte. Y
hay que decir que eran el mejor grupo de todos los que vi actuar.
Tal vez algún día nuevos jóvenes tendrán la ilusión de
volver a formarlo.
Y no quiero olvidarme del grupo la Colla de Dansaires que
participa en todas las fiestas del pueblo contribuyendo a
perpetuar nuestro folclore y nuestras tradiciones, y han tenido
un gran papel en la recuperación de la Fiesta de San Vicente, de
gran arraigo en la cultura de nuestro pueblo.
Aprovecho la ocasión para hacer un llamamiento a los jóvenes,
sí, he dicho los jóvenes o sea chicos, porque el grupo,
numeroso en chicas, está falto de hombres que mantengan nuestras
raíces y puedan transmitirlas a sus hijos.
En alguna ocasión, compañeros y amigos me han preguntado: ¿por
qué no pides escuela en Vinaroz? Siempre he contestado lo mismo:
¿para qué, si estoy tan a gusto en Cálig?
Por eso cuando me jubilé, bueno me jubilaron, porque yo todavía
no hubiera dejado mi escuela ni mis niños, me quedé aquí, en
vuestro pueblo que yo sentía como mío. Y aquí sigo. ¿Cómo me
voy a marchar si aquí siempre me he sentido acompañada y
querida, en los buenos momentos y en los malos?
Sí, ha pasado mucho tiempo, muchos de vosotros habéis estado
sentados en las mesas de mi clase, muchos de vosotros y vuestros
hijos, muchos de vosotros habéis sido mis niños y mis niñas.
Cuando el senyor alcalde y el presidente de la Comisión de
Fiestas vinieron a concederme el honor de ser vuestra
mantenedora, mi primera reacción fue negarme, yo no podía
aceptar, todos los mantenedores anteriores habían sido personas
importantes con muchos méritos, y yo ni soy importante i si
tengo algún mérito es el de haber dedicado mi vida a procurar
que los jóvenes y los niños de este pueblo fueran algún día
hombres y mujeres honrados y capaces de desenvolverse en la vida.
¡Bien, a la vista está que tuve éxito!
Bueno, como os decía, mi primera reacción fue negarme, pero
cuando me dijeron que la Comisión formada por jóvenes, formada
por mis niños, me habían elegido, entonces ya no pude negarme.
Pensé: "Lo haré y que Dios me ayude". Y aquí me
tenéis, feliz del presente y con un poco de añoranza del
pasado. Añoranza sí, pero no tristeza porque en el presente
tengo una familia y muchos amigos, entre ellos todos vosotros, a
los que quiero y sé que me quieren; pero un poquito de añoranza
sí porque yo también fui joven como estas señoritas, la reina
y las damas que tan bien representan a la juventud de Cálig, a
una juventud que ante todos los problemas y dificultades de la
sociedad moderna ha sabido mantenerse firme y limpia diciendo no
a las drogas, delincuencia y gamberrismo que hoy sufrimos. Por
eso os digo, a vosotros jóvenes de hoy, seguid así, no
abandonéis, vale la pena luchar por las ilusiones. Disfrutad en
las fiestas de vuestro pueblo, os lo habéis ganado.
Y bien, como no quiero cansaros y sé que lo que estáis deseando
es que empiece el baile, sólo me queda ampliar a todos, a los
vecinos de Cálig, a los que siendo caligenses no podéis vivir
aquí pero volvéis todos los años a vuestro pueblo y también,
como no, a los que habéis elegido Cálig como vuestro lugar de
veraneo, mis deseos de que os divirtáis mucho en estos días de
fiestas y merecido descanso.
¡Sed prudentes con los toros!
¡Gracias y felices fiestas!
Capçalera
Mantenidor: Salvador García Castañeda
Va nàixer a Zamora el 25 de maig de 1932.
Catedràtic de Literatura a Ohio State University.
Excel·lentíssim senyor alcalde i regidors, membres de la
Comissió de Festes, reines i dames, calijones i calijons. Abans
de tot, jo voldria agrair als organitzadors d'haver pensat en mi
com a mantenidor d'aquestes festes de Sant Llorenç de 1994.
Considero això un gran honor i, a més a més, he de confessar
que m'ha fet molta il·lusió. En veritat, em considero en aquest
moment un representant de tants d'altres forasters que van
arribar a Càlig per raons de treball o de visita i que, en
trobar un poble tan cortés, tan obert i tan hospitalari, han
tornat després i han trobat en ell una segona pàtria. En
refereixo a gents vingudes de Santander, de Catalunya o de
Madrid, o encara de llocs més per a dins com Alemanya, França.
Irlanda, Marroc, el Canadà o els Estats Units.
Aquesta és una ocasió de ser encara més pròxim a aquest poble
tan senyor i a tots vosaltres. Ja sabeu tots que sóc un
castellà que viu als Estats Units, i malgrat que vaig arribar de
fora, no em considero ací foraster. Ja fa vint anys que tinc
casa a Càlig, al carrer del Pont, de la part que diuen el
carreró. La meua família i jo ens considerem veïns de Càlig o
almenys, si voleu, veïns d'estiu.
'Natros' tenim ací molts amics, molts bons amics, amb els quals
hem compartit penes i 'alegrances', aniversaris i festes, bateigs
de nens i funerals d''abuelos'. I alguna vegada ho hem fet amb
tot el poble: sinó, recordeu aquell dia a la tardor quan el foc
va cremar el mont de pins i al cap d'algunes hores es va detenir
miraculosament a la vora de l'ermita de la Mare de Déu del
Socors.
Ja sabeu també quant m'agrada parlar calijó, però sóc una
mica poruc i a més me n'adono que el parlo malament. És per
això, si permeteu, que continuaré en castellà.
Me perdonaréis si os hablo de Cálig, siendo vosotros hijos
suyos y conociéndolo tan bien, pero yo quiero hacerlo desde el
punto de vista de una persona que vino de fuera hace ya tiempo y
que ha podido contemplar su evolución desde entonces hasta hoy.
Mi mujer Susana y yo llegamos en 1974, y se puede decir que en
sus calles dio nuestro hijo Antonio sus primeros pasos.
A partir de aquel año se pudo advertir el progreso de esta villa
y el desarrollo de proyectos nuevos que fueron el resultado de la
iniciativa y del creciente orgullo cívico de los caligenses y de
sus alcaldes.
Entre estas mejoras, yo querría mencionar ante todo la solución
del viejo problema del agua. Recordaréis que cerca de donde
estuvo la balsa Vella hay una fuente con unos versos en
castellano que dicen:
"Neptuno en su ideal
por saciar la sed del mundo
hizo este pozo profundo
buscando su manantial."
Mucho después, pienso que en aquel 1974 acabaron de instalar el
sistema de alcantarillado y traída de aguas, y todavía quedaban
por las calles algunas fuentes de hierro. Pero el agua era muy
caliza y para beber y para lavar preferíamos las de los pozos.
En estos últimos años, Cálig cuenta ya con un agua fresca y
excelente.
En el 75 se pudieron pavimentar las calles, lo hicieron los
mismos vecinos dando un admirable ejemplo de colaboración y
espíritu de equipo, y en alguna ocasión, cuando acabaron la
faena, lo celebraron con una gran comida en medio de aquella
calle que era obra suya.
He visto la restauración de la plaza Nova con la Font de les
Granotes, la creación de la plaza de la Diputació y la del
País Valencià, tan bonita y tan verde, con palmeras, con pinos
y con un desmai, que yo contemplo con tanto gusto desde mi
ventana; también la construcción de la nueva casa de la villa y
del hogar de jubilados y la restauración del cementerio. No se
me olvidan las bonitas manisas que pusieron el año pasado con
los nombres de las calles y, en fin, quiero aplaudir aquí la
excelente iniciativa del Ayuntamiento de reconstruir muy
apropiadamente los alrededores de la ermita, de adquirir otros
terrenos y de plantar árboles en ellos, de modo que en pocos
años podamos tener allí una zona verde y fresca donde hasta
ahora no ha habido sombra.
Dicen que los pueblos prósperos y cultos se distinguen por su
amor al árbol, y en estos últimos tiempos ha aumentado sin duda
la cantidad de ellos plantados a lo largo de algunas calles y
paseos del nuestro, y que le van embelleciendo día a día.
Salta a la vista también el interés que se ha desarrollado
desde hace algún tiempo, entre la juventud caligense, por la
cultura física y el deporte, manifiesto en el equipo y campo de
fútbol y en el magnífico poliesportiu, cuya piscina se ha
convertido en uno de los centros de reunión de nuestros hijos.
En estas fiestas vamos a tener cosas conocidas, de las que gustan
a todos, como son la construcción de los cadafals, los toros,
los bailes, las verbenas y acontecimientos deportivos; otras
relativamente nuevas, pero que ya son indispensables, como el
desfile de carrozas, un acontecimiento esperado siempre con
ilusión y del que participamos todos; y otras que habían caído
en desuso como los cabezudos, pues hace muchos años los viejos
capgrossos corrían por las calles de Cálig asustando a los
chicuelos. A estos nuevos los vi este año en el aplec de
gigantes en las fiestas de Vinaroz e hicieron muy buen papel. A
lo mejor un día de estos, si tot va bé, podremos tener gigantes
en Cálig, lo mismo que en Benicarló.
Quienes vengan este año verán también que los vecinos han
adornado las calles, e incluso en la mía han tenido la gentileza
de poner banderas, lo que os agradezco. Las han adornado (decía(
más y mejor que nunca, con más colorido, con más alegría y
con más esplendidez. Incluso en la del Teniente Fuentes hay un
letrero en inglés. Això és categoria, xe!
Olvidadas también estaban otras cosas tan entrañablemente
tradicionales, tan bonitas y tan propias de esta cultura como el
recorrido por las calles de quienes hacen el pregó de las
fiestas con su colla de dolçainers, vestidos a la antigua
usanza, así como el baile delante de la imagen de san Lorenzo
durante la procesión. Hay que felicitar muy de veras a este
grupo de jóvenes dansaires de Cálig y, aunque no quería
mencionar nombres, a Aureli Querol, tan entusiasta, tan amante y
tan conocedor de su pueblo y de sus tradiciones, y fundador de
Vila de Càlig, una revista de gran categoría a nivel regional,
de la que podemos estar orgullosos todos.
Con referencia a estas fiestas hay una buena noticia. He oído
decir que, después de que pasen, se va a discutir en serio la
reorganización de la banda de música, una agrupación que pasa
hoy por tiempos de crisis y que fue tan numerosa y tan brillante
en una época no lejana, en la que Cálig contaba también con
Majorettes y Banda de Cornetas y Tambores que competían con
éxito con las de otros lugares de la Comunidad Valenciana. Una
villa de la altura de Cálig, que celebra sus actos públicos,
cívicos y religiosos, con tanta esplendidez, merece una banda
digna de ella.
Finalmente, quiero saludar y rendir homenaje aquí a Beatriu
Garriga i Llorens, reina de les festes 1994; a Maria Rosa Vidal i
Martínez, miss estiu 94; a las damas de honor Laura López i
Parras, Liliana Ortiz i Roda y Maria Rosa Llorens i Alberich;
así como a Esther Borràs i Gil, reina infantil, y a sus damas
de honor, Lucía Fontanet i Borrás, Ángela Borrás i Sans,
Cristina Borrás Pruñonosa y Patricia Ibáñez Villarino.
No olvidéis que habéis heredado las viejas costumbres y
tradiciones que amorosamente os transmitieron vuestras abuelas,
que representa el majestuoso traje regional valenciano; y, a la
vez, que con ese vestido blanco que lleváis ahora sois emblema
de la juventud, la belleza y las esperanzas de este pueblo. A lo
largo de todos estos años he visto sucederse generaciones de
reinas y damas que en sus estudios, en su trabajo y como madres y
esposas luego se han integrado y contribuido al desarrollo de
esta villa. Beatriu, Maria Rosa, Laura, Liliana, Maria Rosa,
Esther, Lucía, Ángela, Cristina y Patricia, estoy seguro de que
vosotras lo haréis así también y sabréis ser dignas de esta
tierra, que es la vuestra. Las hermosas palabras que ha escrito
Beatriu en el Programa de festes patronals no dejan lugar a
dudas.
Dice el refrán que lo bueno, si breve, dos veces bueno. Mis
palabras han sido breves y espero que en ellas haya habido algo
bueno.
Una vegada més, gràcies a tots. Visca la Mare de Déu del
Socors i el nostre patró sant Llorenç! Visca la joventut i la
bellesa d'aquestes reines i d'aquestes dames! I bones festes a
tots!
Capçalera
Mantenidor: José Anglés Sans
Va nàixer a Càlig el 20 d'agost de 1944
Professor d'EGB
Reina de les festes i cort d'honor, reina i dames infantils,
senyores i senyors, bona nit a tothom.
En aquesta nit d'alegria i en aquesta pista, símbol de l'esforç
conjunt dels calijons, és per a mi una enorme satisfacció poder
dirigir-me a tots vostés.
Reines i dames, per a vatros és una nit màgica, plena
d'il·lusió, de felicitat, que sense vatros deixaria de tindre
l'encant que té. Sou la representació viva del poble en
aquestes festes tan entranyables per a tots els calijons. Amb la
vostra presència, donareu llum i color a tots els actes que se
celebraran en aquestes festes.
Per a mi sou alguna cosa més que les reines i dames, ja que
formeu part del meu passat, del meu present i del meu futur.
Desitjo que passeu unes bones festes i que ens transmeteu a tots
natros aqueixa il·lusió i felicitat que irradieu.
Després de vint-i-nou anys treballant al meu poble i pel meu
poble, voldria transmetre-vos l'orgull de ser calijó i
demanar-vos a tots vatros que sentigueu també aquest orgull, ja
que tots som poble i tots junts fem poble.
Amb el nostre treball, dia a dia, la nostra participació i la
nostra col·laboració, posem la nostra pedra per fer un poble
més pròsper i més dinàmic.
A totes les persones que de forma altruista dediqueu els vostres
esforços en les diferents entitats, a totes aquelles altres
persones que treballeu ací a Càlig, jo us dic que no defalliu
davant les adversitats i les crítiques, seguiu lluitant fins a
aconseguir els vostres objectius, passeu de ningú és profeta a
la seua terra. No espereu honors, sols el temps us recompensarà.
Hi ha unes satisfaccions interiors, anònimes.
Els calijons som oberts i condescendents amb els forasters, però
molt crítics amb natros mateix. Pensem i creiem que el de fora
és millor i no apreciem ni valorem, en la seua justa mesura, les
grans coses i valors que tenim. Som treballadors, abnegats, però
inconstants. Som capaços de fer grans coses, però per falta de
constància i de desànim deixem perdre coses que ens ha costat
un gran esforç col·lectiu alçar-les.
Quan jo estudiava se'm va quedar gravada mens sana in corpore
sano. Aquesta màxima ha estat la bruixola de la meua vida i he
intentat de transmetre-la a les generacions de joves que he
tingut l'enorme satisfacció i responsabilitat d'educar.
En tots els anys de la meua vida (que ja en són molts( he vist
el desenvolupament del poble, i els últims vint-i-nou anys, en
grau màxim, he viscut el gran canvi educatiu, el pas gegant de
l'escola tradicional a l'EGB, l'odisea d'haver d'ensenyar en
diverses parts del poble, que ha culminat en aquest magnífic
edifici escolar del qual tots ens hem de sentir orgullosos.
En els divuit anys de director, he tingut la responsabilitat de
dirigir el canvi educatiu, d'adequar el centre als temps moders,
passar de sis a tretze mestres, de fer una escola participativa,
de dirigir un centre de concentració educativa amb tota la
problemàtica que comportava, de fer canviar els hàbits de la
gent i adequar-los als temps i forma de funcionament de qualsevol
col·legi de l'entorn amb més mitjans, de prendre mesures no
sempre ben vistes, però amb el pas del temps efectives, i des
d'ací us dic (amb l'orgull de calijó( que el Felicinda Collell
està a l'altura de qualsevol centre de l'entorn, siga públic,
siga privat, perquè té tots els mitjans humans, un gran
professorat (molts del poble, amb una gran entrega(, com també
d'altres tipus: biblioteca, laboratori, gimnàs, dutxes. I ara,
l'any que ve, tindrà una sala, una aula d'informàtica.
Independentment de l'opinió de les persones, puc dir-vos que
podeu sentir-vos satisfets de la preparació que s'ha donat i es
dóna al centre escolar. Aquí teniu la gran quantitat
d'exalumnes, més de quaranta amb carreres universitàries, que
estan exercint en diferents llocs, els que estan estudiant a la
universitat i als instituts, els que intel·lectualment podien
fer-ho i no han cursat estudis o no els han acabat.
Em sento molt orgullós de tota la joventut de Càlig, perquè a
Càlig tenim, i d'això en dono fe, una joventut extraordinària
a la qual, una vegada més, els demano que dedicon totes les
seues energies, a part del treball o l'estudi, a la seua
formació cultural, activitats esportives i recreatives, a
l'adquisició de valors humans, a viure una vida sana.
Voldria ressaltar el gran pas donat per les xiques. En el meu
temps, sols en comptades excepcions, sols comptaven a nivell
estudiantil els xics. Ara puc dir que, en aquests moments, són
les xiques les que porten la veu cantant.
També voldria ressaltar l'esforç i la dedicació de molts xics
i xiques (ara són xics i xiques, abans eren xiquets i xiquetes(
que durant molts anys van defensar el Felicinda Collell a nivell
atlètic a tota la Comunitat. Competint més que dignament, van
arribar molts a ser campions, uns provincials, autonòmics, i
posant el centre també a la mateixa altura.
A les persones majors els dic que seguisquen amb aqueixa
il·lusió de viure, treballant, viatjant, passejant, en una
paraula, vivint.
Als pares i mares he de dir-los que he notat que va decreixent
l'afició a la lectura i a l'estudi, la qual cosa comporta una
baixada de rediment dels xiquets. Heu de llevar del cap aqueixa
frase que diu "perquè han d'estudiar si després no
trobaran lloc de treball". Inculqueu als vostres fills
l'hàbit a la lectura, a l'estudi, a l'esport, a la natura. La
societat que es trobaran serà molt competitiva i sols surarà la
gent responsable i preparada amb titulació professional
universitària.
Per acabar, vull exposar tres desitjos: el primer, que passeu
unes bones festes, que passem tots unes bones festes, unes
entranyables festes; el segon, que prompte tinguem un
poliesportiu cobert on tots, independentment del temps que faiga,
puguem practicar l'esport; i, per últim, que dins de pocs anys
es diga el que es deia no en fa molts, que els xiquets i xiquetes
de Càlig són molt estudiosos.
Bona nit i bones festes!
Capçalera
Mantenidor: Manuel Hernández Planes
Va nàixer a Daimús el 13 de setembre de
1939
Metge d'Atenció Primària
Distingides autoritats. Reina de les festes i dames d'honor,
tant de les majors com de les infantils. Junta de les Festes i a
tots els calijons.
Estic molt agraït per haver pensat en mi per a aquest acte que
em fa evocar el temps passat amb vosaltres. Molt volgudes reines
i dames d'honor d'aquest any 1996. Us mire i m'adone que sou
d'allò més boniques. D'aqueix somriure tan meravellós que
teniu i d'aqueixa alegria que transmeteu a tots els calijons, jo
voldria que aqueixa bellesa que teniu, i que és molta, encara
fora major en bellesa interior i en grandesa de cor perquè el
vostre regnat siga inoblidable i profitós, que, per on passeu,
la gent diga aquí està el futur i l'esperança del nostre
poble. Jo estic segur que el vostre regnat serà el millor
ambaixador que tindrà Càlig en molt de temps perquè vosaltres
no reparareu en sacrificis perquè això siga així, cosa que us
desitge de tot cor.
A les majors estic segur que, quan éreu menudes, us he vist en
la meua consulta més d'una vegada. Hi ha que vore com passa el
temps! Com passen els anys! Com passa la vida! Tot això m'ha
recordat temps viscut amb vosaltres, d'una època meravellosa per
a mi que recorde amb molta tendresa. Jo espere que també
vosaltres ho recordeu un poquetet.
Quan vaig vindre a aquest poble em vaig proposar a mi mateix ser
el metge de tots els calijons, tant dels rics com dels pobres,
dels d'esquerres com dels de dretes, de la pujà com de
l'avallà. Vaig posar la pràctica dels principis que
m'ensenyaren a la meua Facultat de Medicina: curar si podia,
aliviar si no podia curar i consolar si no podia fer ni una cosa
ni l'altra amb tot el carinyo que podia donar. Si ho vaig
aconseguir em donaria per molt satisfet.
Jo porte Càlig en el cor. Penseu que he estat a quasi tota
l'evolució i el progrés d'aquest tan volgut poble. Quan vaig
arribar ací, el que vosaltres dieu encara alcantarillat, ni hi
havia aigua potable a les cases, i els carrers eren de terra. De
sobte el poble va canviar d'una forma fantàstica. Càlig tenia
un aire distint, començava a somriure i fins i tot vosaltres
teníeu una cara més alegre. Estant jo ací es va fer la primera
perforació per a buscar aigua, i es va trobar (si mal no
recorde( al costat d'un camí. Així, la futura riquesa i
prosperitat de Càlig es va passar.
Recorde també el primer alcalde, José Cuartero, que posaven
molts entrebancs respecte a la seua malaltia, veeu el que ja
veeu, es va portar molt bé amb mi. Després entrà d'alcalde
Julián, pare de dos companys meus, al qual va seguir Pepe
Forner, molt amic i millor persona. També recorde el primer
alcalde de la Democràcia, Agustín Mercé, perquè guarde un bon
record, li estic molt agraït a ell i al seu equip perquè em
varen ajudar molt, i encara guarde en un lloc preferent de ma
casa l'escut de Càlig que ell un bon dia em va regalar.
Continue recordant quan tenia la consulta al quarter de la
Guàrdia Civil, que, per cert, estava prou malament, i, a les
vores de les dotze, María i Consuelo que em portaven un cafè.
Estic molt agraït a elles pel que varen fer, pel bé que varen
fer amb mi. Recorde els passejos que feia fins al Socors a
l'hivern, en ple dia, i a l'estiu, prop de la boqueta nit. Era
una delicia de passeig. Quin temps més meravellós!
Tinc al meu cor un regal que em va fer una dona molt pobreta. Em
va regalar dos duros de plata enrotllats en cotofluix i dins
d'una caixeta que ella tenia guardada de quan era jove, i ja tinc
pensat el seu destí: una per al meu fill i, l'altra, per a la
meua filla.
Pense moltes vegades en els esglais que passava quan, a festes,
feien els bous de carrer. Me'n recorde, com si fora ara, d'una
cornada que el bou li va pegar a Emilio Cuartero en una aixella
(si mal no recorde( i gràcies a Déu que no va ser res, quina
sort va tindre. Era una cornada per a haver-lo mort.
Calijons, us heu parat a pensar el do que té el vostre poble per
a la vostra gent. Els forasters se senten com a sa casa i, quan
tenen l'ocasió, tornen a Càlig. Els calijons que viuen fora
tenen ànsia per tornar i els que us han conegut, com jo, no us
oblidem.
Vosaltres us preguntareu: si tan a gust estava i tant ens volia,
per què se'n va anar d'aquest poble? No penseu que no vaig
tindre pesar, perquè tant la meua dona com jo ho vam sentir
molt. Me'n vaig anar obligat per les circumstàncies. Mira que ma
mare tenia molts problemes de salut i els meus sogres també, de
fet el meu sogre ja ha faltat. Qui no fa això per la seua
família encara que li dolga?
També m'agradaria que la riquesa cultural que vaig viure a
Càlig seguira igual, o que en tot cas haguera augmentat. Els
molt jóvens estaven estudiant o havien acabat les seues carreres
com a metges, farmacèutics, advocats, professors d'EGB,
llicenciats en ciències exactes, químics, filòsofs i filòlegs
que posaven ben alt el pavelló de Càlig, i dic aquí que tinc
l'honor de dir, per allà on exercicia: som de Càlig. I tinc en
el meu present, en la meua memòria, i així va passar any i mig
de recent casat, la dona i els sogres, sense cap amic. Ací va
nàixer el meu fill, que va passar els primers mesos de la seua
vida. Vosaltres ens ajudàveu molt, cosa de la qual n'estic molt
agraït.
Som molt feliços recordant aquells temps passats amb vosaltres,
de fet repassem de quan en quan les fotos que tenim de Càlig i
el nostre esforç sol tindre nostàlgia, i donem gràcies per
haver respirat un temps el vostre aire, per haver escoltat a
tanta bona gent, per haver mirat amb els nostres ulls aquesta
terra tan bonica que tenim sempre present.
I ans d'acabar permeteu-me que evoque els molts amics que tinc
aquí i que no anomene personalment perquè podria oblidar-me'n
d'alguns, cosa que em sabria molt malament. Ara que, vull
anomenar de manera especial la família de Joaquinet i d'Encarna,
no sols perquè estiga invitat a sa casa sinó per altres coses
que per a mi són molt més importants.
Recorde a les mongetes del convent, que són sacrificades,
abnegades, boníssimes i s'ho mereixen tot. Ajudeu-les, doneu-los
suport sempre, no us n'oblideu.
Jo voldria que Déu us concedira unes gràcies: en primer lloc,
que us done molta salut per a continuar treballant amb molta fe,
per a fer un poble millor i molt pròsper en tots els àmbits; en
segon lloc, que la joventut de Càlig que continuen tenint amor
als estudis, a la família i als esports, perquè així puguen
trobar el seu lloc en la vida; i, en tercer lloc, desitjaria que
les vostres famílies siguen sempre d'amor, de pau i d'unió,
perquè al cap i a la fi aqueixes coses són les que porten la
felicitat a les persones. M'acomiade de vosaltres dient: què
tindrà Càlig, gent que no ens coneixen i ens volen tant?
Calijons sou meravellosos. Un abraç ben fort per als presents i
per als absents.
Bones festes i, per a tots, fins sempre.
Capçalera
Mantenidor: Josep Manuel Quixal Sanabdon
Va nàixer a Càlig el 29 de setembre de
1957
Professor d'universitat i vicerector de Docència i Estudiants de
la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana
Reina María Luisa; dama Miss Estiu 97, Sabrina; dama d'honor
de la Columbicultura, Silvia; reina infantil, Lucía, dametes de
la cort d'honor: Beatriz, Aida, Marina, Noelia, Noemí, Jéssica
i Débora.
Senyor alcalde, amic Manuel; president de la Comissió de Festes,
amic José Vicente; regidors i regidores de l'Ajuntament, amigues
i amics, tots, poble de Càlig:
Com a fill d'aquesta vila, representa per a mi una satisfacció
personal i un orgull íntim i sincer el fet de poder adreçar-me
a tots vosaltres en aquesta nit màgica en què Càlig celebra la
seua festa major, en aquesta data que assenyala la plenitud de
l'estiu i la festa del nostre sant patró, sant Llorenç.
Representa (dic( un orgull i un honor per partida doble: per una
banda, perquè, com a fill de la terra, haver estat cridat a
glossar les excel·lències de la llar pairal, suposa un greu
compromís de retrobament amb les arrels més profundes de
l'existència, amb el caliu paternofilial, amb tot allò que
suposa el bres d'on venim i el punt exacte on vam obrir els ulls
per primera vegada a la llum del dia. En segon lloc, permeteu-me
que us expresse la meua gratitud com a membre de l'equip de
govern de la Universitat Jaume I. La Universitat Jaume I, que és
la universitat de totes les comarques castellonenques, fou creada
gràcies a l'empenta decidida de la societat castellonenca, que
va saber reclamar-la en el moment oportú amb la insistència
necessària. La universitat no seria res si no sapiera connectar
amb els homes i les dones d'aquesta terra que la van propiciar.
De res serviria una universitat si els pares i les mares
d'aquesta terra no confiàreu en ella els estudis i la formació
dels vostres fills, de les vostres filles, que són el futur i
l'esperança d'aquest terrer, sempre fecund, del Baix Maestrat.
Gràcies, una vegada més.
Pensant, pegant-li voltes al cap, buscant la musa que m'oferís
la seua copa plena a vessar d'inspiració, buscava jo motius per
a adreçar-vos unes sentides paraules aquesta nit. I com qui no
vol la cosa, el cap se me'n va anar cap a aquells paisatges que
dormien en aquell armari del sentiment que constitueix la
memòria. Així, en retrobar-me amb els anys perduts de la
infància, com un Marcel Proust que sucara la seua magdalena en
aquesta terra maestratina, vaig pensar en el baladre, en aquell
arbrissó que decora humil, sense demanar res, els barrancs i les
rambles, que són els rius més modestos d'aquest país nostre.
Anava a la recerca del meu temps perdut en el record i l'alegria
del baladre florit, em va venir al pensament com el símbol de la
solitud i bellesa alhora de la terra de Càlig, del Baix
Maestrat, de tots els valencians i valencianes que sentim el
batec d'aquest secà al cor. Crec que el Mediterrani més pur es
troba en aquests racons més aviat que no en les platges més de
moda. Al Mediterrani més pur s'ensenyoregen encara el timonet i
el romaní, l'argelaga, la murtra, la bruguera, el vímet i el
baladre, tot allò, al capdavall, que li dóna sentit i
rotunditat al nostre paisatge.
Pensant en aquestes coses vaig recordar dos versos del poeta
castellonenc Miquel Peris, qui utilitzava, com a dura metàfora
de la soledat més absoluta i aclaparadora, la expressió
"bròfec món, barranc sense baladre". Penseu com ha de
ser de trist i ferèstec un barranc nostre sense baladre, sense
vida, sense alegria, sense el somriure d'aquestes reines i dames
que aquesta nit tot Càlig festeja amorosit.
D'aquesta manera, intentant copsar el sentit profund dels nostres
horitzons més casolans vaig arribar al baladre. Perquè és un
arbre humil, que creix solitari, sense que ningú el treballe als
racons més amagats dels barrancs. Al baladre només li cal
l'ermàs de la pedra, solitària i de calç, un tros netíssim
del nostre cel més blau i quatre gotes de pluja allà al
començament de la primavera o de la tardor. Amb ben poca cosa el
baladre esdevé una florida viva i llampant, del color de la
sang. Perquè el baladre com l'olivera, el garrofer o la vinya,
viu de la sang de la terra, que és la mateixa de la qual es
nodreix Càlig, el nostre poble, els nostres amors. I és aquesta
sang la mateixa que va donar vida als nostres pares, als nostres
avis, la que corre per les nostres venes i per les dels nostres
fills, esperança de futur.
Jo volia escriure una glossa al baladre com a metàfora exacta
del paisatge calijó i heus ací que un altre poeta de la terra,
Carles Salvador, mestre i gramàtic de Benassal, ja se m'havia
avançat i per això aquesta nit, en què tot Càlig es vesteix
de festa per a oferir galanies a les nostres reines María Luisa
i Lucía i dames i dametes, jo voldria recordar-vos els versos de
Carles Salvador, aquelles paraules humils i senzilles dedicades
al nostrat baladre:
"Flor roja de sang,
que creix al barranc
i al meu pit.
Tu ets com l'amor
irat pel dolor
de l'oblit.
Verí i ets bonica.
Un poc xica.
Per xô t'he collit
i et porte en el flanc
del meu pit,
ací on raja sang
d'amor i d'oblit."
A més a més, el baladre em porta també records de l'antiguitat
clàssica del Mediterrani, dels grecs i dels romans, que tan
indissolublement estan units a aquestes terres del Maestrat. Crec
que la petjada de la Mediterrània clàssica tampoc no s'ha de
buscar tant en els grans monuments èpics, algun dels quals
encara ens ha arribat, sinó en la geografia, més casolana, dels
marges, els camins i els ribassos: l'arquitectura de la pedra
seca, tan estesa arreu de les nostres comarques. El nostre
minifundi és un terrer on els nostres homes, de totes les
èpoques han sabut transformar, amorosint-lo, en autèntics
jardins. El caos pànic que desperta el bosc salvatge s'ha
transformat, en aquest vell Maestrat, en una rítmica successió
de bancals de pedra seca, de vinyes, ametlers, oliveres i
garrofers, cenyits per un silenci mineral propi de l'antigor.
Aquestes tècniques constructives pròpies del secà, tan
nostrades, ens recorden encara la solemnitat de la Via Augusta,
l'arquitectura encara més antiga dels ibers i la geometria
pitagòrica, per posar tres exemples prou coneguts.
Tant Jorge Luis Borges, el gran geni de les lletres castellanes
d'aquest segle vint, com Italo Calvino, un dels escriptors
italians més emblemàtics de la postguerra, parlen, en els seus
assaigs, d'uns jardins pulcríssims, que fan els monjos budistes
allà al Japó, a l'altra punta del món, com aquell qui diu. La
característica més destacada d'aquells jardins, calculats al
mil·límetre, és que estan realitzats totalment amb pedres, amb
caires de ribera, amb rebles com aquells en què transita el
nostre riu, com una artèria morta que només té vida per nodrir
el baladre. Jo crec que no s'ha d'anar tan lluny per a buscar
aquests jardins tan polits, tan endreçats que trobaren Borges i
Calvino allà al Japó. A mi, aquesta mena de jardineria em ve al
cap cada vegada que passe pel costat dels bancals de Càlig.
D'aquests bancals d'oliveres mil·lenàries, d'aquests ametlers
que han sobreviscut a l'ocàs de la vinya. No, ací a Càlig no
ens fa falta l'exotisme oriental, ens cal un simple marge perquè
pugam reconèixer la grandesa d'aquesta terra i dels homes que la
llauren encara avui, quan van tan maldades per a l'agricultura.
Dels paisatges, deia Josep Pla, que els que més li agradaven
eren aquells que la mà de l'home disponia harmònicament: les
oliveres, les vinyes, els ametlers. Jo crec que ha estat una
llàstima que les grans directrius de la planificació
econòmica, agrícola i ramadera hagen acabat amb el conreu de la
vinya a les nostres comarques. Crec que hi ha poques coses tan
autèntiques com ara un bon got de vi que tan bé sabíem fer al
Baix Maestrat i que era tan estimat al cor de l'Imperi Britànic,
als palaus de la reina Victòria, d'aquell vi intens, vermell com
la sang, com la pedra del rodé.
I ara, permeteu-me unes reflexions sobre el sentit universal de
la festa. La festa, la transgressió ritual i col·lectiva del
clima quotidià en uns ritus i celebracions carregats de
significats sagrats i profans, on el poble reconeix la seua
identitat, les seues arrels i la seua funció social, lúdica i
joiosa. Diuen els antropòlegs que la festa és necessària en
tota col·lectivitat humana i que es pot definir com l'activitat
o l'experiència mental de caràcter sagrat on s'experimenta
ritualment el caos, com a forma de destrucció d'un temps vell i
com a forma de naixement d'un nou començament del temps. Crec
que la festa, les festes en general, no han de ser analitzades
des de l'òptica errònia del desordre. No. L'epistemologia de la
festa, d'aquest sentiment lúdic i esclatant al què som tan
afeccionats els pobles mediterranis, s'ha d'entendre com un
rejoveniment d'un ordre diferent on allò que pot semblar
descontrol, no és descontrol, sinó un exercici de poder per
part dels qui no són poderosos. La festa dissol les diferències
establertes habitualment per a crear un espai d'esbargiment on
homes i dones s'obliden del càstig del treball, de les penes
quotidianes, per a bastir una efímera i diferent construcció
del món que ens ajude a carregar noves energies, que ens ajude a
viure i que, alhora, ens regracie amb les nostres tradicions més
antigues i arrelades. La festa és, per tant, un episodi
gratificant i necessari en la vida de les viles, pobles i ciutats
i ha de considerar-se, també, com una manifestació espontània
del geni i el tarannà local. Per això festegem també la
bellesa de les nostres dones, avui representades per la reina
María Luisa i per Lucía, i les seues corts d'honor i de
galania. En la Universitat Jaume I tenim el convenciment íntim i
profund que la joventut que representeu és el capital i la
força més poderosa per a assegurar el futur i contribuir a la
seua creació.
L'acte que estem celebrant en aquests moments entronca
directament amb aquelles justes poètiques medievals en què
aquells trobadors provençals exaltaven la dona com a ideal de
bellesa, com el calze curull d'amor, d'esperança i de passió.
Les antigues trobes, els versos artísticament ensamblats amb
peus mètrics de sonora musicalitat cantaven tres ideals que
aquesta nit omplen també els nostres cors i el nostre fervor:
pàtria, fe i amor cantaven aquells poetes que la història
encara no ha oblidat malgrat els segles que ens separem. Exaltem
aquesta nit la pàtria més petita, Càlig. I en dir la més
xicoteta estic referint-me a la més estimada perquè és aquella
que ens ha vist nàixer i és també aquella que volem que ens
acollisca en les hores llargues del descans. Si volem ser
universals hem de començar estimant allò que tenim més a prop,
la rabassa maternal de la qual tots els rebrotissos estem
orgullosos.
Pàtria, fe i amor eren els eixos del trobar poètic provençal.
Vivim la fe que ens van lliurar els nostres avantpassats, aquella
dels pares i els avis, de totes les generacions de calijons i
calijones que ens van precedir i que tots tenim en el record
emocionat, puix sabem que el que som ara es deu en bona mesura
als seus afanys, al treball callat i honrat, que estem obligats a
reconèixer per l'amor més pur: l'amor filial.
I de l'amor filial passem a l'amor cortés, a l'esperança d'un
demà joiós i rialler que ja s'albira i del qual són un
claríssim exponent la nostra regina Maria Luisa, la regina
infantil Lucía i les seues dames Sabrina, Silvia, Beatriz, Aida,
Marina, Noelia, Noemí, Jéssica i Débora. En elles s'emmiralla
tot un poble i són el doll de poesia que arremata, com a lluït
gomfaró la Festa de Sant Llorenç, la festa major de Càlig en
què no oblidem tampoc la nostra patrona, la Mare de Déu del
Socors.
Càlig, amics i amigues, té les arrels molt fondes, com els
arbres del secà, com les oliveres i els garrofers, que embracen
la terra i s'enlairen més com més arrelen. Les nostres arrels
són les arrels del Mediterrani, de les antigues civilitzacions
gregues i romanes. I en aqueix crisol de cultures en el qual tots
ens sentim identificats, mancava encara la modernitat i l'empenta
europea, que ens vingué donada, com a carta de naixement
definitiva pel nostre rei més estimat, Jaume I.
Voldria també fer referència a la joventut actual del nostre
poble que, fidel a les arrels i a les tradicions de Càlig, està
recuperant, ara que ens trobem al llindar de l'any 2000, els
símbols ancestrals del nostre poble que romanien deixats de la
mà de la història i la tradició. Un exemple ben clar, com tots
sabeu, és la recuperació de la dansa de Sant Vicent. Jo crec
que aquesta és una línia de treball que s'ha de continuar, puix
la cultura popular ens projecta universalment i ens regracia amb
la llar pairal.
Perquè, com deia el poeta, el poble que perd els seus orígens,
perd la identitat, i em consta que treballeu perquè les vostres,
les nostres arrels, siguen cada dia més fondes, més
autèntiques, més profitoses. Deixeu-me expressar també aquests
desigs en l'esperança i la fe que em fa tenir aquest tarannà
obert, liberal i solidari que ha caracteritzat sempre al poble de
Càlig, aquell que va plantar les seues arrels al segle XIII i
que camina decididament cap a l'horitzó de l'any 2000.
Reines María Luisa i Lucía; dames Sabrina, Silvia, Beatriz,
Aida, Marina, Noelia Noemí, Jéssica i Débora: que el vostre
regnat en les festes de Càlig siga com el dels estels que,
malgrat la fosca, il·luminen l'infinit i són riallers com la
vostra joventut.
Deixeu-me, ja per a acabar, que agresca la distinció que heu
tingut envers la meua persona a l'hora de convidar-me a passar
amb totes i tots vosaltres aquestes festes tan entranyables i la
paciència amb què m'heu escoltat, jo només puc fer com la
xitxarra que abraça a l'estiu el tronc ferm de l'olivera i canta
la plenitud.
Visca Càlig! Visca sant Llorenç! Visca la Mare de Déu dels
Socors!
Moltes gràcies!
Capçalera
Mantenidora: Teresa Monroig Salom
Va nàixer a Càlig el 17 de febrer de 1951
Professora d'institut
Reina major de les festes de Sant Llorenç, reina infantil,
dames i acompanyants. Il·lustríssimes autoritats, amigues i
amics que avui ens acompanyeu per celebrar la proclamació de les
nostres reines i la seua cort d'honor.
Aquesta nit, Beatriz, per a tu, per a Vanessa, i també per a
totes les dames que us acompanyen, es fa realitat un somni, el de
ser les representants de les festes del nostre poble al llarg de
tot un any, i només cal mirar les vostres cares per contemplar
la il·lusió que això us fa.
Però he de dir que per a mi, dona com vosaltres, aquest acte
representa un gran compromís, perquè encara que és un honor
que l'alcalde i la Comissió de Festes del meu poble hagen
decidit proposar-me per tal de ser-ne la portaveu, també sóc
conscient que avui en dia encara no és habitual que una dona
faça de mantenidora de les festes, i per això sento una gran
responsabilitat i un gran orgull.
No obstant, però, tenia ganes de dir coses (als calijons i
calijones) després de l'acolliment tan carinyós i emocionant
que em vau dedicar el dia que vaig presentar el meu llibre Pa i
xocolate a Càlig. L'interès que heu mostrat en llegir-lo i les
felicitacions que he rebut per part vostra, m'ha omplert de
satisfacció.
Però, sobretot, em feia il·lusió poder dirigir-me al poble com
a calijona orgullosa de ser-ho, que experimenta un gran plaer
quan la identifiquen com a tal i que comparteix amb vosaltres les
mateixes tradicions.
Tot açò, per tant, em va decidir a acceptar la proposta, i us
puc assegurar que aquesta nit estic molt contenta d'haver-ho fet,
és per això que dono les gràcies a tots els qui m'heu donat
aquesta possibilitat.
Desitjo i espero que la nit siga especial, màgica i esplèndida,
i que tot el que encara està per passar resulte fantàstic.
Precisament és aquest acte que representa el començament de
tot, on reines i dames sou les autèntiques protagonistes i feu
que la festa esdevinga una festassa, la nit on les il·lusions de
molts dies d'espera es posen de manifest, però no heu d'oblidar
que molt més que un motiu ornamental o de protagonisme sou un
símbol calijó i representeu la continuïtat d'un costum que ja
porta molts anys i que, per tant, no hem de deixar perdre.
Espero que vosaltres formeu part de la gran quantitat de jóvens
que cavil·len i treballen al nostre poble per la cultura i les
tradicions, perquè això significa que Càlig camina amb bon peu
cap al futur.
Les festes de Sant Llorenç són, per als calijons,
l'esdeveniment lúdic més important de tot l'any com a
col·lectiu, tant per als qui viviu aquí com per a aquells que
vivim fora, però venim assíduament any rere any per tal de no
perdre el contacte amb la nostra terra i les nostres arrels.
Recordo perfectament quan estudiava el Batxillerat i la
professora de Ciències Naturals ens explicava que la nit de sant
Llorenç era una nit màgica perquè el cel estava ple
d'estrelles. Era la millor nit de l'any per contemplar els estels
i quan més bòlids (que com sabeu són aquells estels que passen
fugaçment) queien del firmament. Si cada volta que els vèiem
caure demanàvem un desig, aquest (segons diu la tradició( molt
probablement es compliria. Imagineu l'important que pot ser
aquesta nit per a la resta de l'any.
També es diu que el dia 10 d'agost sol ser el més calorós de
tot l'any. Hi ha la creença que si es fa el dejuni de sant
Llorenç, consistent a no menjar res cuit al foc durant tot el
dia, s'adquereix la gràcia de curar amb la saliva qualsevol
cremada.
Aquesta tradició als calijons ens costarà provar-la perquè ja
sabeu que precisament el dia del nostre patró és un d'aquells
que celebrem amb bons menjars i reunions familiars.
Per altra banda, quan estudiava història, concretament Felip II,
llegíem que, per commemorar la victòria de les seues tropes en
la batalla de Sant Quintí, precisament el dia de sant Llorenç,
i per agrair-li la seua ajuda, el rei havia manat construir el
monestir d'El Escorial en forma de graella, que com tots sabeu
és l'atribut del nostre patró, ja que es tracta de l'estri on
fou martiritzat.
Notícies com aquesta em feien sentir important per tindre al meu
poble un patró tan famós no tan sols per als calijons sinó
també per als reis de tanta categoria com Felip II. Pensava en
el favor que li havien fet els nostres avantpassats deixant-li el
sant perquè l'ajudara en aquella batalla tan decisiva, perquè
ell era nostre!
Estava segura que sant Llorenç havia estat abans calijó que
madrileny.
Tampoc no puc deixar de comparar les festes actuals amb les de la
meua juventut i, com és natural, les coses han canviat (espero
que només amb la forma però no en el fons).
En aquells anys, la nit que començaven les festes hi era tota la
gent a la pista. Estàvem junts. Probablement aquesta siga una de
les coses a recuperar i els demanaria als jóvens d'avui que
procuren per uns poquets dies oblidar-se d'altres indrets i
acudir on toca per gaudir de les festes del seu poble. No oblideu
mai que són un costum antic heretat dels nostres avantpassats i,
per tant, aquestes han de ser per a nosaltres (perquè segurament
ho són( les millors del món!
Per als de la meua generació, els dies més importants de l'any
eren aquests i sempre fèiem el compte enrere a fi de saber
quants en faltaven per a l'inici de les festes. Aleshores el ball
no era on ens trobem avui sinó un poc més avall i a l'altre
costat de la carretera.
La gent que no entrava a la pista o aquells que desitjaven sortir
a passejar per la foscor a la llum dels estels (no n'hi havia
d'altra( podien escoltar la música dels Juniors, els
Pirómbodas, els Spaniels, els Caligsons... i d'altres orquestres
i conjunts de l'època mentre prenien la fresca i contemplaven,
si els venia de gust, aquell cel estel·lat amb tanta màgia.
Era l'època d'enamorar-se, i quan acabaven les festes ja
s'havien format algunes parelles.
Encara que per a tots nosaltres aquest xicotet poble del Baix
Maestrat (que té una torre com a cognom i com a origen) és el
més important del món, haureu pogut comprovar (com jo mateixa(
que és poc conegut fora de la comarca, sempre hem de fer menció
a Vinaròs, Benicarló o Peníscola per tal que la gent es puga
situar en aquest xicotet espai, i això moltes voltes ens
corfereix.
Però crec que no hem d'aspirar que els altres ens coneguen, tal
vegada a través d'alguns mitjans de comunicació, per notícies
de disbarats i anècdotes una mica morboses, com solen donar en
determinats canals televisius.
Ens hem de donar a conèixer per ser com som: un poble
treballador que estima com ningú la terra que treballa i de la
qual viu (i això és una evidència, perquè quan contemples les
finques del terme saps que et trobes a Càlig pel ben conreades
que estan), per ser un poble que es preocupa per la cultura, pel
medi ambient, per la solidaritat i la tolerància entre els seus
habitants, pel seu patrimoni, per les seues arrels, per la seua
manera de parlar tan característica, el calijó, que tant ens
identifica... En definitiva, per ser un poble que es preocupa per
la felicitat i la llibertat.
No voldria acabar sense dir a les reines i dames que han de
tindre present que són el símbol de totes les dones calijones
perquè porten en les seues mans els desitjos de felicitat que
hem anat arreplegant, sense treva, al llarg de tot l'any.
Anhel·lo que gaudiu de les millors festes de la vostra vida i
espero que com jo mateixa no les oblideu mai.
Moltes gràcies per escoltar-me.
Bona nit i bones festes a tots!
Capçalera
Mantenidor: Juan Ramón Sogues Cuartero
Va nàixer a Càlig el 15 d'agost de 1959
Metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària
Il·lustríssimes autoritats, reines i dames, veïns i
visitants, amics, familiars... Bona nit!
Les meues primeres paraules han de ser d'agraïment als membres
de l'Ajuntament i de la Comissió de Festes per haver-me convidat
a ser el mantenidor d'enguany. Participar en aquest acte solemne
és un alt previlegi que m'ompli d'emoció.
Felicitar Beatriz i Vanessa i les dames majors i infantils de
1998 i agrair-los, en nom de tot el poble, la il·lusió que heu
posat pel saber estar que heu demostrat en aquests dotze mesos i,
com no, a les entrants, Maria Àngels i Anna, i a les seues
dames. Estic segur que ens faran sentir molt orgullosos a tot el
poble de Càlig durant el seu regnat que avui comença, l'últim
any del mileni, 1999, i que continuareu l'any que ve, el pròxim
2000.
Voldria aquesta nit parlar-vos dels meus records. Records lligats
a Càlig i a la seua evolució. Perquè com ja deia Ortega i
Gasset: "jo sóc jo i le meues circumstàncies". Doncs
bé, moltes de les meues circumstàncies estan, per sort,
lligades a Càlig i a la seua gent. Records. En tinc tants! És
molt difícil fer-los presents aquesta nit. Si els contara tots,
probablement estaríeu tots sentats ahí tota la nit. I com diuen
els clàssics: "Lo bueno si breve dos veces bueno".
Tinc 39 anys. No m'ho crec ni jo. Encara que no em sento vell,
tinc un bon grapat de coses que contar als meus fills. Molts de
vatros heu conegut els camins sense asfaltar, els Bovalars, les
Basses, els Masdenvernets... En aquells temps es considerava una
vertadera aventura transitar-los. Pregunteu-vos, doncs, el
perquè de les casetes de camp. Només hi ha una resposta, és
que costava tant anar i tornar que els nostres pares i aüelos
havien de fer nit a elles per a aprofitar les jornades, camins
que ara els fem en quatre o cinc minuts amb el cotxe o el
tractor. Els joves no han conegut aquest poble sense aigua, quan
els vostre pares, fins i tot jo, havíem d'anar a buscar el
preciat líquid a les Aixetes. Ara tots gastem i gastem aigua en
abundància, quan no fa masssa temps havíem d'omplir les nostres
cisternes amb l'aigua que caïa dels nostres terrats. Encara me'n
recordo quan van trobar aigua per primera vegada, va ser al pou
que hi ha situat al costat de mobles Forés. Sí, ahí a la
partida del Pla d'en Julià. Després, pujaven l'aigua de
Benicarló. Ara, la tenim per tot el terme. A Càlig, abans tot
era secà, avui en dia hi ha regadiu. Tenim hortes, tarongers,
oliveres regades. Com canvien les coses!
Càlig (com tots sabem( és un poble de caçadors. Tots tenim
pares, fills, germans o familiars caçadors. Abans caçàvem al
filat, a l'encesa, al cepet. Com recorde quan me n'anava amb els
meus amics! Me n'anava a la nit i paràvem cepets a la matinada,
i, com no, al matí festejàvem la trobada. Avui han canviat els
arts de caça. Quasi tots tenim escopeta i se segueix caçant al
parany, a on s'ha canviat el reclam per equips d'alta fidelitat.
Com no, recordo també les monges, sor Teresa, sor Emparo... Les
antigues escoles situades a l'edifici que, com abans deia el
senyor alcalde, està detràs de mi. Agrair als professors que,
en aquella època, en els pocs mitjans que disposaven, van
iniciar la nostra formació en un gran marc de respecte i
tolerància. Jo en concret sempre portaré en el meu cor a don
Luis i a don José. Recordeu que en aquella època quasi ningú
teníem televisió, la qual només estava als bars, ja et veies
com tots els xiquets, en acabar l'escola, eixíem amb recel,
resant per a agafar lloc i, després de comprar la bosseta de
pipes o quicos, asseure'ns i veure al Ronali fent de Tarzán. I
els ambients que es formaven quan hi havia un partit de futbol?
Bo! Era una cosa especial. Avui tots tenim televisió, i el qui
no més d'una. Càlig és un poble que ha evolucionat. Avui els
carrers estan asfaltats. Les cases són més boniques i més
còmodes. Tenim places, jardins, i la carretera ja no passa pel
mig. Tenim més qualitat de vida, més ofertes culturals,
associacions veïnals, grup de danses, una revista i tantes coses
més!
Us en recordeu, de fa molt de temps? No teníem telèfon. Us en
recordeu de la casa de telèfons? Doncs, avui en dia, quan eixim
de casa, quasi tots mirem si portem damunt el mòbil. Tots
aquests records parlen de l'evolució d'un poble. Recordeu que
Càlig és un poble que ha hagut de vore emigrar els seus fills
quan les conjuntures han sigut més adverses. No oblideu que
molts dels que estem ací hem anat a les Planes a recollir
olives, al clavell a Barcelona, a veremar a França, i també, al
mateix temps, Càlig sap ara rebre, perquè les circumstàncies
són més adverses, sap rebre (com deia( amb els braços oberts a
forasters i familiars d'emigrants que vénen a treballar.
Els calijons som gent amb bona formació, treballadora,
espavil·lada, però, per damunt de tot, el que més aprecien els
qui ens coneixen és que tenim un caràcter acollidor, tolerant i
solidari i que el donem amb tot el cor. De tot això som un poble
orgullós, generòs, despert i obert, i per això ens agrada
convidar els amics a les nostres festes tradicionals i acompanyar
amb ells les nostres alegries.
Per totes aquestes coses estic molt orgullós de ser calijó i
d'haver passat la meua infància i joventut a Càlig. I us dono
les gràcies per haver-me escoltat.
Calijons, calijones, amics i visitants, bones festes a tots!
© Centre de Cultura Pere de Balaguer
Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó divendres, 21 / novembre / 2003 a les 17:49:26
Amb la col·laboració de Inrom Hardware