RELACIÓ DE 2000

Fes clic per anar a l'apartat corresponent.
Avant la festa!
Introducció
Lloa a sant Vicent (text de l'any 1992)
El Miracle
Permís a l'autoritat
Crítiques
Pregària (text de l'any 1992)

AVANT LA FESTA!

El Diumenge de Sant Vicent 2000 va caure enguany el dia 30 d'abril. Els actes que es van dur a cap en aquesta diada festiva van servir, una vegada més, per consolidar els fonaments de les parts més importants -potser- que la conformen, uns puntals que fan que l'expressió tradicional, amarada pel pas d'uns anys que es remunten a períodes seculars, mantinga aquest caliu que barreja les formes velles de desplegar la festa vicentina amb les formes noves d'entendre-la. Així, doncs, al matí, els dansaires, les autoritats locals i els feligresos van assistir a la missa en honor a sant Vicent; a la tarda, la relació i la dansa van ser l'acte que va fer aplegar la gent a la plaça Nova; i, a la nit, el correfoc va recórrer alguns dels carrers de la població esclatant coets i il·luminant amb llum de foc els llocs per on passava.
Amb tot, és cert que a aquesta celebració li manquen avui una sèrie d'elements i d'actes que qui sap si el dia de demà tornaran novament a engrandir la diada. Ens estem referint, amb això, als majorals i a la processó amb el sant pels carrers de la població un cop acabada la missa. Però, anem per pams.
Sabem, de les poques paraules que ens han arribat d'èpoques passades, que a Càlig hi havia la Confraria de Sant Vicent, també sabem de l'existència de majorals, encara que haurem d'avançar el temps i situar-nos a darreries del segle XIX -i això ens ha arribat, sobretot, per via oral-, per veure en la figura del majoral una peça important de la festa vicentina, ja que ell era qui sostenia la mateixa festa i pagava bona part de les despeses que aquesta produïa o bé, en unes altres ocasions, n'era el qui tenia cura o fins i tot formava part de l'organització de la diada festiva. Tanmateix, avui, el majoral o majorals no haurien de tenir aquella funció altruista o benefactora perquè els ingressos que permeten dur a bon cap la festa vicentina a Càlig provenen d'unes altres fonts que ara i ací no enumerarem. És, per tant, una figura perduda, però no oblidada.
La processó ens fa recordar que la dansa que es balla a Càlig, el ball pla -el que coneixem-, és una dansa processional. De fet, aquesta dansa es ballava mentre durava la processó que recorria els carrers de la població, malgrat que la gent també la podia ballar en unes altres ocasions. Actualment, i d'una manera tal volta inconscient, el fet cert és que aquesta dansa processional, treta la Festa de Sant Vicent, es balla a la plaça Vella durant la processó de sant Llorenç i després d'acabada la processó de la Mare de Déu del Socors pel recinte ermità.
Potser perquè l'endemà -dilluns, 1 de maig- també era dia festiu, i va continuar fent bo, la celebració de la Festa de Sant Vicent 2000 va acollir un grapat d'actes que li van donar un aspecte una mica més lluïdor -si va bé dir-ho així. El diumenge hi va haver una cursa de bicicletes de muntanya organitzada pel Club Ciclista Caligense i, el dilluns, al matí, al paratge del Socors, l'Ajuntament de Càlig va inaugurar els torradors amb una torrada de carn, botifarres i llonganisses, a la qual els qui hi van voler assistir tenien l'esmorzar assegurat, i a la tarda, organitzat per l'Associació Cultural Crema Catalana, el grup de música tradicional Terrer Roig va oferir un concert de ball a l'esplanada dels torradors, situada al mateix paratge.

A.Q.A.

Capçalera

INTRODUCCIÓ

Bona tarde tinguen tots,
senyores i cavallers,
reunits a n'esta plaça
dia 30 d'este mes.

Los saludo amablement,
ple de consideració,
pel respecte que mereixen
ajuntats en reunió.

Perquè entenc que els que han vingut
ha sigut per fer la festa
que celebra este poble
quan la Pasqua ja està feta.

Esta festa puja i baixa
sense dia assenyalat,
tant se val que siga al març
com l'abril quasi acabat.

Per sant Vicent és la festa
i ara los vull explicar
los milacres que va fer
quan anava a predicar.

Capçalera

LLOA A SANT VICENT

(Text de l'any 1992.)

Capçalera

EL MIRACLE

Per honorar en este dia
nostre sant, Vicent Ferrer,
oïu tots atentament
que un milacre contaré.

Tot això que jo diré
molts anys fa que va passar.
I ara ho conto novament
perquè és digne recordar.

Va ser l'any mil quatre-cents
més tretze anys que cal sumar
que a les mans de fra Vicent
una carta va arribar.

Lo segell era del rei,
de Ferran, rei valencià.
I li dia, bonament,
que en ell volia parlar.

Li pregava a Vicent
que fes cap a Barcelona,
que havien de tractar
de coses de la corona.

En això, lo nostre sant,
que estava allà a València,
va manar fer lo farcell
en pressa i en urgència.

Que lo rei li havia dit
que volia el consell seu
per fer fora la zitzània
que acampava a tot arreu.

Se'n va anar així de València
per a emprendre un viatge llarg,
i complir en lo manament
que el rei li havia manat.

De camí a Barcelona
a dos llocs se va aturar,
i és costum, segons tots diuen,
que es posà a predicar.

Sant Mateu en va ser un
i l'altre va ser Traiguera,
dos pobles que són ben prop
de la vila de Cervera.

Sent lo sant a Sant Mateu
va fer una passejada
per la plaça de la Font
i per tota la murada.

I ara feu més atenció
que el relat va així com ve,
que esta és la maravilla
que va fer Vicent Ferrer.

Allà havia un ermità
que parlava a la gent
malparlant del nostre sant,
i això anava dient:

"No escolteu res de Vicent
que té una doctrina falsa
i els milacres que este fa
lo dimoni és qui els amassa.

Que sóc jo un enviat
d'allà dalt del paradís
i missatge duc de Déu:
aparteu-vos de l'encís.

Que el dimoni i Vicent
s'han posat d'acord los dos
de portar la perdició
a manats i a senyors."

Molta gent, d'esta manera,
s'escoltava l'ermità,
i de Vicent, la paraula,
començaven a dubtar.

A l'església que hi ha al poble,
que és molt digna catedral,
nostre sant pujà a la trona
per fer fora aquell mal.

Sant Vicent, molt enfadat,
dos paraules va i me'ls dóna
per a dir que l'ermità
era el dimoni en persona.

Que aquell hàbit que vestia
era ben dissimulat,
que davall portava cua
i dos banyes dalt al cap.

Tots aquells que l'escoltaven
a l'església matevana
van fer cap allà a l'ermita
a on lo flare s'allotjava.

Agarrant-lo en destresa,
a la vila el van portar
i, en manilles a les mans,
en falleba el van tancar.

Allà dins a la presó
ben nugat se'l van dixar.
I temaven lo pitjor.
Mireu lo que va passar:

Quan va ser en sendemà,
per portar-lo a jutjar,
van anar los carcellers
i tot buit s'ho van trobar.

L'ermità, que era el dimoni,
a la nit se va escapar
i els grillons que el ben lligaven
tots desfets van ben quedar.

En saber el sant la notícia
va soltar esta conjectura:
"Ja sabia en només vore'l
que era la malaventura."

Esta història que he narrat
és història vertadera
que l'escrit està als llibres
més o menys d'esta manera.

I avui encara queda
d'este fet tan admirable
la presó de Sant Mateu
que es diu: presó del Diable.

Capçalera

PERMÍS A L'AUTORITAT

Algun dia explicaré
les coses no tan boniques
que va fer el predicador
quan anava a les botigues.

Per poder seguir parlant
i anar avant la relació,
me'n vaig a buscar el govern
d'esta noble població.

Demano de tots vostès
una mica de paciència
per anar a dur uns escrits
i complir en la diligència.

(Diu el lloer a l'autoritat:
Si el govern d'aquesta vila
pensa i creu que és oportú
seguiré en la relació
per a no ofendre a ningú.

Que lloança és per al poble
contar lo que aquí ha passat.
I el permís que em donareu
honra vostra autoritat.)

Tots los punts que he de tocar
jo no sé com se'ls prendran,
però ja tinc lo permís
i vaig a tirar endavant.

A la gaita li demano
que no faça cap embut,
que després les balladores
diuen: "xica, m'he perdut".

I si algú se sent ofès
per les crítiques que faré,
que penso que som humans
i fem coses que no estan bé.

Que no patisca de res
qui no té res a amagar,
qui no destorba a ningú
i qui mai no sol fallar.

Fallen rics i fallen pobres,
industrials i homes de camp,
sant Vicent també fallava
i ara li fem festa gran.

Que no s'esglaio ningú
si això que dic no està bé,
que per ser condició humana
també falla este lloer.

Capçalera

CRÍTIQUES

Si silenci vos demano,
i això ho faig de tant en tant,
és perquè tot lo que dic
ho aneu vatros mesurant.

Que aquí al poble moltes coses
han passat durant est any,
i ara vo'n faré cinc cèntims
ja que l'euro va avançant.

Que en passats los quatre dies
que el govern ha disposat,
faran fora la pesseta
que guanyar tant ha costat.

Tots ben prompte hau de traure
les que hi ha dins l'audriola,
al calaix o a la cartera,
o potser baix la rajola.

Que el que avui diem pesseta,
i que cinc en fan un duro,
seran palla eixamorada,
vull dir que ni per a suro.

Però amb l'euro tots tindrem,
això sí, molts beneficis,
que si jo ho hai entens bé
solen dir tots los polítics.

Amb l'euro arreglaran
lo camí Benicarló,
és a dir, la carretera
que va a n'eixa població.

La faran d'allò més gran
en voreres per a bicis,
plantaran al mig molts arbres
i al costat més edificis.

De redones, no en parlem,
que tres ja n'hi ha posades
i les tres fan giragonses
que són corbes molt tancades.

Ja vorem si l'any que ve,
en dir ací la relació,
trobarem que ja està fet
lo camí Benicarló.

D'altra cosa parlaré
perquè no m'estic de dir
de les coses que un sent
i se senten per ahí.

Tot això que és progrés
és bo per a la població,
encara que de vegades
no per a tots és lo millor.

Perquè als telèfons mòbils
no els faltera cobertura
havien de fer una torre
de 30 metres d'altura.

Alguns vius, sense permís,
van plantar prop del calvari
una antena telefònica,
vinga, un escapulari.

Tant va córrer la notícia
de fet tan estrafolari
que el catxull va ser tan gros
que ho van traure pel diari.

Bona part de l'avallà
mig se va escarotar,
i de firmes n'hi va haver
per a vendre i per a donar.

Calia saber primer
si l'antena era segura,
si emetia radiacions
o cap cosa pareguda.

"Que l'antena allí alçada,
tant a prop del veïnat,
malalties portaria,
que això estava comprovat."

Les paraules aixins dites
arreu se van escampar
i el poble només volia
los papers per a firmar.

I és que tot aquell revol
que es va fer d'avui per a avui,
vos ho dic en veu ben alta
que és molt digne d'aplaudir.

L'ajuntament d'esta vila
diu que no sabia res
de l'antena en qüestió,
de permisos ni papers.

Mentrestant se disculpava
per això dels dissidents.
I després ja negociava
sobre el lloguer d'uns terrenys.

En poc temps d'allí van traure
aquell pal de la discòrdia
fent-lo fora del Calvari
i acabar així en la cridòria.

I com sembla que pareix
que l'antena fa diners,
a la Rasa l'han posada
i ningú ja no ha dit res.

És molt trist i lamentable
com estan alguns carrers,
plens de cases que s'assolen
que pareixen uns femers.

La mitat del nostre poble
està molt deshabitat,
per això se tanquen cases
i se'n va lo veïnat.

Mireu un carrer arreu
i compteu totes les cases
que per cas n'haviguen vint
i aneu a tocar les portes.

De les vint n'hi ha cinc que hi viuen,
altres cinc fan de celler,
encara ne queden deu
sense amo ni llogater.

Eixes que no tenen amo
és per diversos motius,
però tan velles tan velles
ni els xareus volen fer niu.

Les famílies que hi habitaven
van fer cap a Barcelona
a guanyar quatre pessetes
per comprar una finca bona.

Altres van fer més camí
i se'n van anar a França
confiant en la fortuna,
i van perdre l'esperança.

Per diverses circumstàncies
hi ha calijons escampats
per tot eixe món tan gran
que a Càlig ja no han tornat.

També hi ha cases que tenen
tres o quatre propietaris
per no fer les coses bé
i anar a casa de notaris.

Casa que té molts hereus
provoca problemes grans,
moltes rinyes i baralles
entre cosins i germans.

La situació és diferent
quan l'hereu només n'és un
i hereta quatre cases
totes juntes en un munt.

Se n'obra una per viure
i tanca en clau totes les altres,
sense posar més los peus,
i en un punt s'omplin de rates.

La casa que està tancada
prompte li surt humitat,
molts clavills a les parets
i algun cabiró corcat.

Si mai surt un comprador,
li toca passar un calvari
per poder averiguar
a on està lo propietari.

Estes cases tenen totes
poc espai i molts reclaus,
però els diners que demanen
fan pensar que són palaus.

En lo gran que és este poble
per als habitants que hi ha,
la gent jove no té casa
lo dia que es vol casar.

Avui tenim la visita,
i vull fer menció especial,
perquè han dinat al Socors
los directors d'APAVAL.

I això d'APAVAL, què és?
alguns se preguntaran.
Són caçadors de barraca
i no saben tocar el reclam.

Lo que sí que el sap tocar,
i ara els ho dic molt en sèrio,
és un tal Damián Marçà,
fill de José María Eusebio.

La font de la plaça Nova
fa una llumenària gran,
tira un bon galgo d'aigua
i té un jardí pel voltant.

De plaça quasi no en queda,
que la font tota la tapa,
i a l'agost, quan són les festes,
no pot córrer ni la vaca.

Però eren eleccions
i calia fer més obres,
encara que els calijons
siguem una mica pobres.

A n'este poble ara és moda
de posar moltes palmeres,
d'altres arbres ben exòtics
i també algunes floreres.

La moda resulta cara.
Pregunteu-li al secretari
quant costa lo que han plantat
del pèriol al cementeri.

Jo ben bé puc dir la xifra:
pessetes set-centes mil,
les palmeres són d'Amèrica
i els arbrets són del Brasil.

La vorera que allí han fet
ja no pot ser més ridícula
que no li pega ni en cola.
Fantasia de pel·lícula!

No comprenc qui necessita,
per poder pujar al Socors,
la vorera tan mal feta
que no pot passar ni un gos.

Alguns trossos de carrer
estan mal il·luminats
i, quan passes per la nit,
entropesses en los gats.

Tanta llum que hi ha als afores
que no sé a qui enllumena
com no siga els viatjants
que van per la carretera.

Quan arribes a l'ermita,
a la part municipal,
com que allò estava tan fosc
ho han omplit tot de fanals.

Entre fanal i fanal
han muntat uns torradors
per poder fer les paelles
a la fira del Socors.

Com mos sortirà de car
de coure eixos paellons!
que tota l'obra ha costat
a la vora cinc milions.

Los inauguren demà
en tota solemnitat
en les dames de les festes
i demés autoritats.

Donaran carn de torrar
i llesques de pa de barra,
perquè tot lo poble veiga
una obra que ha eixit tan cara.

Pobre recinte ermità!
Com tan fet de desgraciat!
Llevant-te sempre l'encant
a cada pas que han pegat.

Perquè volen fer de Càlig
poble desenvolupat,
molt modern i tecnològic,
però només d'una part.

Vinguen obres i palmeres
sense cap coneixement,
però de les obres velles
no es fa cap manteniment.

Poso d'exemple la Torre
que la teulada se li aplana,
que podrien tapar goteres,
però no els dóna la gana.

En quatre palmeres menys
i uns torradors més barats
podrien anar a la Torre
i tapar quatre forats.

No coneixem los criteris
de l'alcalde president,
jardiner en hores lliures,
de palmeres, un turment.

Segons com, falten los quartos,
segons com, los malgastem.
Entre tots paguem la festa,
i després mos lamentem.

Parlem ara d'altres coses
que també em costen d'entendre,
com això que diuen ara
que duran l'aigua de l'Ebre.

Potser siga per regar
totes eixes palmeretes
regades lo dia de Pasqua
i ja fan cara de seques.

És veritat que no plou
i els garrofers no carreguen,
però la garrofa és barata
i és d'això que tots gemeguen.

Les societats de regants
busquen pous i capital
per les partides del terme
que faran tarongeral.

S'arranquen los garrofers,
oliveres i ametlers,
i pels colls i les malees,
vinga plantar tarongers!

De què val fer regadiu
i augmentar la producció
si ofegarem lo mercat
i serà la perdició.

Llauradors no vos fieu
que alguns volen fer negoci,
i a costelles d'uns i altres
de diners omplir un cossi.

Calijons i calijones
gent menuda i gent gran
sabigueu que és esta festa
la més bonica de l'any.

Que jo sé que alguns no vénen
perquè manca discoteca
ni se venen cubalibres
i no es fa de nit fosqueta.

Per acabar ja les paraules
que omplin esta relació
m'encomano a sant Vicent
perquè és lo nostre patró.

A ell li demano ara
que ens conservo la salut,
per poder fer esta festa
cada d'any tal com és degut.

En uns altres pobles fan
bous i ball i processó,
i aquí a Càlig, com veeu,
lo ball pla i la relació.

Per a enguany, he acabat
esta lloa a sant Vicent.
L'any que ve, si Déu ho vol,
a la plaça tornarem.

A fer cants i relacions,
a ballar i fer escoltetes
i a beure moscatell
i minjar moltes coquetes.

Que la festa que avui fem
és una de les més grans.
I acabo en esta crida:
tinguem festa per molts anys!

Capçalera

PREGÀRIA

(Text de l'any 1998).

VISCA CÀLIG!
VISCA SANT VICENT!

Capçalera

© Centre de Cultura Pere de Balaguer

Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó dissabte, 06 / desembre / 2003 a les 19:36:17

Amb la col·laboració de Inrom Hardware