Calijons i calijones,
tant los grans com los menuts,
i els qui sou de fora vila
sigueu tots molt benvinguts. Que la festa vicentina
tan d'honor mos ha donat
que ve gent de tot arreu
i d'això n'estic pagat.
Ací a Càlig, tots los anys,
honorem lo sant patró,
que és orgull dels valencians
i del poble calijó.
Esta festa celebrem
del matí fins a la nit
lo dissabte i el domenge
i el dilluns que va seguit.
Una missa i cercavila
al matí sempre se fa.
I a la tarde ball de dansa,
relació i a disfrutar.
Que un ball com és lo de Cálig
a pocs llocs se pot trobar,
ni a Sent Jordi ni a Cervera
que també fan lo ball pla.
Cerverins i cerverines
a tothora estan parlant
del ball de la Carabassa
que fan una volta a l'any.
De Sent Jordi només dic
lo que aquí ara diré,
que tot i que en són pocs
lo ball pla fort es manté.
I a Cálig no en són massa
los que ballen lo ball pla
perquè a molts los fa vergonya
això de sortir a ballar.
Tots los anys, per sant Vicent,
fem cantar lo mateix cant:
que la torre d'este poble
no mos la restauraran.
Lo govern que aquí mos mana,
que ben dit es lo Consell,
només fa que obres noves
i oblida lo que és vell.
A la taula del despatx
diuen que l'arreglaran.
El que no saben encara
són los anys que passaran.
Al remat fan mal pensar
quan prometen i res fan,
que de tot lo que mos diuen
cert és que estan enganyant.
Perquè hi ha moltes butxaques
que tenen descosits,
i els diners que son de tots
no estan gens ben repartits.
Terra Mítica a Alacant,
l'aeroport a Castelló
i a València capital
l'autovia a l'interior.
La saviesa, que és del poble,
esta dita ha donat:
cànter nou fa l'aigua fresca.
Cosa que és ben veritat.
La historia, sabigueu
que no és cosa d'avui,
que vuit sigles fa que estem
a n'este racó d'aquí.
Moltes coses han passat,
dignes són de recordar,
i la Torre és testimoni
i ara s'ha de restaurar.
A Càlig som cabuts
i anirem fent la manxeta,
per vore si al remat
arriba alguna pesseta.
I si cal esperarem
que canvion la moneda
perquè en euros mos arreglon
la torre, tota sencera.
D'altra cosa parlaré,
perquè avui toca parlar,
que al poble hi ha confraries
i este tema vull tractar.
Cosa bona és aixó
d'anar a la processó
lo divendres i el dijous,
setmana de la Passió.
Aquells que van de vestes
cert és que van ben tapats
en caputxes i en faldetes,
i en capes embolicats.
Duen robes molt boniques,
materials que són semblants,
de colors molt rellustrosos,
i en los ciris a les mans.
Dos peanyes, sobretot,
han donat lo cop més fort:
l'una va ser l'any passat
i l'altra ara fa ben poc.
I si així ho capieu
ho diré com ho han escrit
l'una és El Rescatao
i Dolores, per complit.
A la Verge dels Dolors
que té un nom tan ben posat
i a Jesús, Nostre Sinyor,
lo nom los han canviat.
Perquè quedo ben sabut
ho han escrit als estendards
i amb això diuen al poble
que som tots uns malparlats.
L'any passat, per anar bé,
una va fer l'estendard,
per lluir a la processó,
d'un color més bé morat.
Molts diners los va costar
i això ho tenen amagat,
ni sabem qui és l'autor,
ni qui això ha encomanat.
I enguany, si bé ho heu vist,
la Dolores n'ha buscat
un altre també lluït
i molt rebén treballat.
Si això que aquí han fet
ho han fet pel Nostre Sinyor,
sortiran durant molts anys
la nit de la processó.
Però cal que arreparon
l'escrit fet en castellà,
perquè Déu, Nostre Sinyor,
també sap lo valencià.
Que orgull és d'este poble
de dir-se calijó,
de tindre història ben llarga,
una llengua i traadició.
Los bars estan plens de savis,
d'espavilats i de doctes,
de persones de carrera
i de gent en moltes notes.
De tot lo que passa al poble
podrien escriure un llibre
mentre juguen a les cartes
o es prenen un cubalibre.
Tot ho saben arreglar
o pelar de dalt a baix,
llàstima que tanta ciència
sempre se queda al calaix.
Altres ho fan més bonic,
sense més explicacions,
que no van al ball del poble
ni als bous ni a les processons.
Després me'ls veus ben mudats,
en lo seu millor vestit,
camí de Benicarló
a la processó del Crist.
Per posar exemples més pròxims
hi haurà persona d'aquí
que en la festa que hi ha al poble
anirà al poble veí.
La Mare de Déu de lluny,
com deveu molt bé saber,
quan se posa a fer milacres
molt més grossos los sol fer.
Miren com no diuen res
i estan quiets com una llebra
los fadrins que hi ha a la plaça
perquè està entrant-los la febra.
Abans que es faça de nit
estaran de discoteca
i aniran a dins i a fora
voltant la seca i la meca.
Si hi ha algú que va i vos diu
anem fora a xarrar,
mediteu molt les paraules
que vos podeu constipar.
Si sabeu moure les mans
i parlar en bones raons
se podran embolicar
faldetes i pantalons.
Però aneu sempre servits
i porteu lo menester
que a l'hora que faça falta
no vos calga anar a lloguer.
Que els arreus molt personals
tan de molt mal demanar,
recordant que ja no valen
si són de segona mà.
Parlarem d'una altra cosa
que els presents hauran notat:
que el terme que hi ha a Càlig
està més urbanitzat.
Lo Bovalar està facit
de cases i de xalets
i pels colls de tot lo terme
tot lo que es veu són parets.
A n'aixó li hem d'afegir
camins nous i fils de llum,
i tot en conjunt pareix
una cosa com un munt.
Que no parlon los polítics
d'ordenar lo territori,
que en les normes subsidiàries
estan fent un gran desori.
Alguns han fet negoci,
com los amos de les finques,
també les immobiliàries,
paletes i contractistes.
Lo paratge del Socors
cada dia està pitjor,
que tots volen fer-hi obres
sense cap meditació.
Al final resultarà
que era millor com estava:
una mica descuidat,
però a tots mos agradava.
De cada dia que passa
se fan més barbaritats
dins i fora de l'ermita
sense cap necessitat.
Abans era un lloc tranquil,
rústic, antic i bonic,
i ara ja no queda res
de tot això que els he dit.
Lo ciment ocupa espai,
les torres de llum també.
Tanta artificialitat
al Socors ha fet malbé.
Ja no sé si val la pena
ser de Crema Catalana
per aguantar les necieses
i, a més, la mala fama.
És una cosa sabuda
que estan los ànims encesos
per raons inconfessables,
manies i malentesos.
Alguns los troben culpables
de la criminalitat,
del poc preu de les ametles
i dels clavills del terrat.
Açò només són exemples
molt absurds i deslligats
del que diuen per ahí
i s'ho creu lo veïnat.
Com d'açò se'n parla prou
ara canviarem de tema
i emprendrem unes persones
que ara tenen un problema.
Ja fa temps que pels camins,
de migdia per avant,
tot són raberes de dones
que te trobes caminant.
No te'n vaigues al Socors
que no et deixaran passar,
de tanta espessor de gent
que s'atura a xarrar.
Però quan tornen al poble
los abelleix fer un café,
encara que sense sucre,
i una pasteta també.
I xarrant d'açò i d'allò,
si tenen l'anís a prop,
a la mínima ocasió
aniran a omplir-se el got.
Ara mateix és lo temps
de coques i pastissets,
de mones i farinoses,
magdalenes i rotllets.
Les mones i farinoses
s'han de minjar dins del temps,
entre el Domenge de Rams
i el dia de Sant Vicent.
En quin compromís se posen
si se les han d'acabar,
ja poden anar a fer cama
i arribar al Covilar.
Voler qualitat de vida
és una cosa normal
que s'ha d'exigir en força
a polítics i a industrials.
Lo riu està ple de brossa
i de grava ja no en queda,
i sempre que porta aigua
pareix una claveguera.
Lo tractor de les deixalles
passa per tots los carrers,
però pels voltants del poble
tot són bosses i papers.
Quan s'assola un edifici
tots los enderrocs fan cap
darrere del camp d'esports,
al mig del riu, escampats.
Tres voltes a la setmana
se veuen uns fums molt negres
que surten d'algunes fàbriques,
ningú no els posa problemes.
Lo soroll de les indústries
molesta molt als veïns,
i el senten més los de fora
que l'amo que està per dins.
Hi ha una fàbrica concreta,
de la qual no diré el nom,
que quan la gent vol dormir
molt li destorba la son.
Lo soroll arriba lluny,
sobretot quan és de nit,
quan puja l'airet de baix
i s'han gitat tots al llit.
Me consta que l'amo ho sap
i alguns veïns n'han parlat,
però no l'importa molt
si algú es queda desvetlat.
La industria dóna faena
i ajuda a l'economia,
però no cal ser uns esclaus
de la seua tirania.
Pomposament s'anuncia
que ajuda al progrés del poble,
sense dir res dels favors
que li atorguen per fer mobles.
Esta relació s'acaba
i no vull deixar-me res
del que bé podria dir
o callar per sempre més.
Fa dos anys que al ball de festes
tenim una novetat
que és música alternativa
i molta gent n'ha xalat.
Però també n'han hagut
que han sortit molt emprenyats,
per aixó la Comissió
diu que enguany ja s'ha acabat.
A qui crida tots escolten,
no fan cas del qui no crida
i, com diu una cançó,
lo món és una mentida.
Per poder fer lo remat
m'encomano a sant Vicent
que és patró del nostre poble
i jo en sóc devot fervent.
Quan va nàixer a València
la ciutat se'n va alegrar
i al cel cridaven visques
per voler-ho celebrar.
Lo món es va recórrer
d'una punta fins a l'altra
predicant en nom de Déu
i guarint si feia falta.
Tots los pobles que passava
l'acollien en passió,
i la gent anaven a vore'l
i sentir-li lo sermó.
Pare sant Vicent Ferrer,
frare i predicador,
atorgueu-nos vostra gràcia
donant-nos la bendició.
 Capçalera
|
