FRA VICENT FERRER, SANT I PATRÓ DEL PAÍS VALENCIÀ
Conèixer sant Vicent Ferrer, la història de la seua vida i la devoció dels calijons envers aquest il·lustre frare valencià d'ençà la seua pujada als altars, ha estat el que ens ha mogut, encara que només siga per damunt damunt, a escriure les línies següents, per a les quals, i pel que fa a la seua biografia, ens hem fet servir de la Gran Enciclopèdia catalana, d'on hem extret el que transcrivim a continuació:
«Sant Vicent Ferrer, eclesiàstic i escriptor, va nàixer a
València el 1350 i va morir a Vannes el 1419. Fill d'un notari
gironí, ingressà a l'orde dominicà, i, després d'estudiar a
Barcelona, Lleida i Tolosa, fou ordenat l'any 1378. Del 1378 al
1395 residí a València, on fou lector (1385-1390) i mestre de
la càtedra de teologia de la catedral. El 1389 fou nomenat
predicador general de l'orde. Assolí aviat una gran fama com a
conseller en totes les escales de la societat, malgrat
l'oposició que li mostrà Nicolau Eimeric, gran inquisidor de
Catalunya-Aragó. El 1380 escriví el seu tractat De moderno
Ecclesiae schismate, en defensa del papa d'Avinyó Climent
VII, obra que dedicà a Pere III de Catalunya-Aragó. El papa
Benet XIII el cridà a la cort papal d'Avinyó i el féu
confessor i capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic
(1395-1399).
Influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a
imposar, amb el seu prestigi i la seua oratòria, el candidat
Ferran d'Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels
compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume
d'Urgell. Poc després, davant la manca de col·laboració del
papa Benet XIII a resoldre el Cisma d'Occident, l'abandonà, i
s'encarregà de publicar la sostracció d'obediència de Ferran I
de Catalunya-Aragó en un sermó fet a Perpinyà (6 de gener de
1416). Intervingué en les negociacions per a posar terme al
cisma. Les seues predicacions, d'una habilitat excepcional, foren
iniciadas a València, on assolí les primeres conversions
impressionants i multitudinàries. Del 1412 al 1416 es dedicà
molt especialment a la conversió dels jueus -i també de
sarraïns-, que eren obligats a assistir als seus sermons. La
seua tasca missionera i predicadora s'intensificà a partir del
1399, i continuà fins a la seua mort. Travessà diverses vegades
els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva
la tradició del seu pas. També féu llargs itineraris per
Castella, fins a Galícia -segurament visità Sant Jaume de
Galícia-, i per França, fins a la Bretanya, pel Llenguadoc i
fins al nord d'Itàlia i de Suïssa. Es fama que arreu predicà
en català davant multituds que el comprenien -per la similitud
de llur parla, excepte a Bretanya- i en restaven edificades.
Centenars de persones solien acompanyar-lo, empeses i colpides
per l'abrandament i l'eficàcia de la seua paraula. Les seues
referències a la fi del món i les seues comminacions a la
penitència resultaven summament efectives; adquirí, a més,
fama de taumaturg. Entre la bigarrada multitud que el seguia, amb
els flagel·lants i altres penitents, hi havia notaris i escribes
que anotaven els sermons i en recollien, gairebé
taquigràficament, els passatges de particular intensitat
persuasiva. Hom en conserva un nombre elevat, una part dels quals
ens ha pervingut en català i una altra en llatí. No solen
ésser sermons complets, sinó només esquemes o fragments més o
menys extensos; uns pocs semblen esbossos dictats per ell abans
de pujar a la trona, pero la majoria dels sermons catalans són
redaccions fetes damunt les dades recollides directament pels
anotadors. Així i tot, aquests texts resumits i fragmentats no
poden reflectir bé la força i el to directe de l'expressió o
la plasticitat del llenguatge de la seua oratòria.
El seu procés de canonització fou iniciat el 1455 pel papa
Calixt III, valencià com ell; però, mort aquest, la
canonització no fou feta efectiva fins el 1458, per Pius II. A
València, on hom conserva la seua casa natal i el seu oratori,
és objecte d'un culte molt viu, tant en el pla popular -hi ha
molts miracles dramàtics dedicats a la seua figura- com en
l'escala oficial, amb la seua declaració com a patró del País
Valencià».
A.Q.A.
© Centre de Cultura Pere de Balaguer
Pàgina actualitzada per Vicent Pomada Carbó divendres, 05 / desembre / 2003 a les 18:26:29
Amb la col·laboració de Inrom Hardware