CARTA OBERTA

Cocentaina, 11 d'octubre de 1995

Estimats amics de Tarannà,

    Sempre he tingut ben clara la funció tan rellevant que els mitjans de comunicació representen en el si de qualsevol societat. Poden fer i desfer segons les circumstàncies i la pròpia voluntat. Consegüentment, com que són l'instrument del consentiment de la societat, són els que han de fer la demostració social que el valencià és una llengua útil i necessària per a transmetre continguts de tota mena i en qualsevol condició.
    Si ens traslladem a l'àmbit local, tenim una ràdio que "funciona en valencià", la qual cosa em sembla positiva però no acceptable en la mesura que no arriben a casar la norma i l'ús.
    Tan sols vull que a qui li toque reflexionar sobre el tema, ho faça. El mitjà de comunicació és una eina de difusió d'un model de llengua i un bon professional ha de trobar el punt de connexió entre la normativa i la realitat, de manera que l'oient se senta còmode i puga reconéixer aquesta llengua com a seua.
    Treballeu doncs, amb coherència i engrescament i que la faena que feu servisca per caminar endavant i no, com molts voldrien, enrere.
                            Anna Prat


Cocentaina, 29 de febrer de 1996

     M'agradaria aconsellar un llibre, a la gent (sobre tot jove), a la qual no li agrada massa la lectura. Aquest s'anomena "Diari d'un jove maniàtic", i no és, ni molt menys, com la resta dels llibres avorrits i pesats, que ni tant sols es poden acabar de llegir. Aquest llibre és divertit i m'agrada molt, ja que és el diari d'un jove de 14 anys i conta els problemes difícils d'aquesta edat.
    Una cosa important que m'agrada: Té cent vuitanta-sis pàgines, i ... ¡Me'l vaig llegir en un curt cap de setmana! I això que a mi, em costa prou de llegir els llibres. A més, quan menys t'ho esperes, ja en tens mig llibre llegit.
     Els seus autors són: Aidan Macfarlane i Ann McPherson. Edicions Bromera.
     M'agrada tant el llibre, que ja estic per llegir tots els que escriguen aquests magnífics autors. M'agrada molt que els llibres siguen diaris personals com aquest. Es fa molt menys pesats i són més creïbles!
     ¡Vos agradarà! ¡Llegiu-vos-el!
     ¡És una canya de llibre! ¡De veres!


Cocentaina, 7 de maig de 1996
Amics de Tarannà,

     Animat per l’empenta cultural del vostre treball, m’he atrevit a contar-vos la següent reflexió.
     Viu a Cocentaina gent d’origen castellano-parlant, que per por a fer el ridícul a l’hora d’expressar-se en valencià (por probablement heretada d’una infantesa agredida), ha fet que adopten una postura de menyspreu a la cultura del nostre país.
     Per no entrar en espirals bel·ligerants, perquè crec que no porten a cap lloc positiu, jo, els recomanaria que feren un esforç per aprendre la llengua valenciana. Se sentirien rics d’haver assimilitat una nova cultura, que com totes les cultures, és respectable i sana quan la gent que l’expressa és respectable i sana. Animem-los.

 Res més, tan sols agrair al Guaret la seua actitud divulgadora.

          Tximo Cerdán  ( Ciutadà )



Cocentaina, 2 de setembre de 1996
Amics del Tarannà,

    Us envie la present carta per felicitar els promotors i realitzadors del Vídeo de Festes de Cocentaina d’enguany.
    D’una banda, per la rapidesa en què el van acabar. Sembla increïble que el sendemà de l’Entrada ja estiguera a la venda.
    També per incloure, a més de l’Entrada, tots els actes festers previs: la Publicació, el Dia dels Comptes, l’Himne, la Nit de l’Olla i la Diana. He de reconèixer que mai no havia vist tan bé “moure” la Diana, i sense matinar!
    Tècnicament, el muntatge de les imatges està força aconseguit. Els canvis de pla de les distintes càmeres estan ben sincronitzats. Per mi, només han fallat en la música que queda massa fonda.
    Sobretot, m’ha agradat molt la locució i el guió. Les explicacions i els comentaris són encertats i donen molta informació sense cansar. De fet, he de dir que hi havia moltes coses que encara desconeixia abans de veure el vídeo. El ritme narratiu és àgil, no decau i fa que passe volant la seua duració de poc més d’una hora.
    Però l’encert més gran, segons el meu criteri, ha estat fer-ho en valencià. La nostra festa s’ha de veure amb els nostres ulls i s’ha d’explicar amb la nostra llengua.

            Un fester.