Uns pessics de...
Joan Fuster
(Sueca, 1922 – 1992)
De Diccionari per a ociosos:
Covardia
Si volem —i ho hauríem de voler—, sempre trobarem una raó
per a excusar les accions del covard: la seua covardia. Perquè,
¿qui és el que no ha tingut mai por? És clar que la
por pot ser superada: diuen que el valent no és sinó un que
té por i se l’aguanta. Potser sí. El que sí que sé
és que no hi ha manera humana de fixar un límit moral en
aquest terreny. Cadascú s’administra la pròpia por com pot
i com Déu li ho dóna a entendre. I tampoc no ens hem pas
d’enganyar: tothom és covard per comparació a algú
altre. Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu: mai no serà impossible
que un qualsevol veí vostre considere que la vostra valentia és
inferior a la seua, i que, per tant, sou un covard. Una bona regla de conducta,
en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta:
no censureu, no condemneu ningú perquè siga allò que
vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards.
Diners
No entenc aquells que diuen que menyspreen els diners. ¡Costen tant
de guanyar!
Fer
Sempre fem —estem fent— alguna cosa distinta de la que estàvem obligats
a fer.
Idees
Tota coincidència entre les meues idees i les teues és això:
pura coincidència.
Ser
Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú
no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.
De Diari 1952/1960:
Com canviem
Les nostres idees canvien perquè nosaltres —i tot— canviem seguit
seguit. Canvi pot voler dir enriquiment, rectificació o fins i tot
contradicció. En tot cas, els nostres pensaments i les nostres
creences d’avui només són provisionals. Demà, l’any
que ve, sempre, seran provisionals. Això ens hauria d’encomanar
una certa discreció a l’hora de contrastar-los amb els altres. ¡Qui
sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells!
Sort
La sort dels altres sempre ens sembla excessiva i, sobretot, immerescuda.
Per això l’anomenem «sort».
Història de la por
La vertadera «Història» d’un poble seria, ben
mirat, la història de les seues pors. Ja sol ser així, de
fet. Els historiadors, habitualment, s’ocupen de col·leccionar les
causes que la por col·lectiva ha tingut al llarg del temps: guerres,
reis, fams, revoltes, epidèmies, dictadures. Però caldria
anar una mica més enllà, i no limitar la investigació
a les «causes». Cada època ha patit la seua modalitat
de por, específica i matisada, més o menys intensa, més
o menys extensa. I convindria esbrinar-la, definir-la, encara que només
siga a base d’hipòtesis o de suposicions. No solament ens interessa
saber «de què» han tingut por els nostres avantpassats,
sinó també «com» era aquesta por... Sobretot,
la idea central no hauria de ser cap altra: la por. Quan llegesc un llibre
d’història, i no hi trobe directament o indirectament al·ludida
la por del poble-protagonista, l’abandone: vol dir que l’autor fa trampa.
Abús de força
No és que els forts abusen de la força: és que
la força, en si, ja és un abús, i sempre. Cal tenir-ho
ben present, això. I hi ha mil maneres de força, o siga,
de «superioritat amenaçadora». La mateixa intel·ligència
pot ser-ne una.
Manar
Fer política és aspirar a manar, o manar, simplement.
I no ens enganyem: «manar» equival a exercir una forma o altra
de domini sobre els altres, cosa prou indecent, si bé es mira...
Hi ha qui sosté que vindrà un dia, gloriosament idíl·lic,
en què el «domini sobre els homes» serà substituït
per una dolça i inofensiva «administració de les coses».
Però dir això em sembla una manera d’amagar l’ou. Potser
sí, alguna vegada, la societat política arribarà a
organitzar-se sobre bases benignes. Confiem-hi. Siga com siga, sempre hi
haurà algú que «manarà». Fins i tot quan
ja només semble que es tractarà d’«administració
de les coses», algú —a través d’ella, indirectament
o no— continuarà «manant»...
Els fanàtics
Només els fanàtics no s’equivoquen...
Potser tots aquells qui es pensen que no s’equivoquen, precisament
per pensar-s’ho, ja són «fanàtics».
En el fons, si el fanatisme no és això, què
és?
Ja passa, això
La intimidació és un instrument de govern com qualsevol
altre. Ara: em sembla que els governants, l’usen, sobretot, quan ells mateixos
se senten intimidats. Una manera de superar la pròpia por consisteix
a exercir i projectar més por sobre els altres. De fet, la dictadura
és el règim més feble, i per tant, el més fort:
la paradoxa és diàfana...
La Bíblia
“Les Benaurances”
Benaurats els pobres en l’espirit, perquè d’ells és el Regne
del cel.
Benaurats els humils, perquè posseiran la terra.
Benaurats els qui ploren, perquè seran consolats.
Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.
Benaurats els compassius, perquè seran compadits.
Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu.
Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.
Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè
d’ells és el Regne del cel.
Benaurats vosaltres quan us insultaran i perseguiran i diran falsament
tota mena de mal contra vosaltres, per causa meua; alegreu-vos i celebreu-ho,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel.
(Evangeli segons sant Mateu 5,3-12)
Proverbis de la Bíblia
Mans inactives empobreixen,
mans diligents enriqueixen.
(Pr 10, 4)
Qui es deixa formar s'encamina a la vida;
qui rebutja advertiments s'extravia. (Pr 10, 17)
Val més plat de verdura amb amor
que vedell gros servit amb rancor. (Pr 15, 17)
És millor bona fama que grans riqueses;
caure en gràcia que plata i or.
(Pr 22, 1)
Nuvolades i ventades sense ni una gota,
és el que promet i no dóna.
(Pr 25, 14)
L'aigua és l'espill de la cara,
el cor és l'espill de l'home.
(Pr 27, 19)
Qui cava una fossa, hi caurà dins;
qui fa rodar una pedra, li caurà al damunt.
(Pr 26, 27)
Bernat Capó
(Benissa, 1928)
Del "Costumari valencià" (1992)
Totsants
Som al dia primer del mes de novembre, la festa de tots els sants.
Tres paraules que la gent ha convertit en una sola, anomenant la jornada
festiva com a Totsants. El costum, en aquest dia, és anar fins al
cementeri a portar-hi les flors, d'homenatge i record, a les persones benvolgudes
que ja no són entre nosaltres. És també una bona ocasió
per a trabar-nos amb amics i coneguts i, possiblement, amb familiars que
durant molt de temps no hem vist. El cementeri, és, doncs, punt
de trobada i potser de recuperació de velles amistats oblidades,
o si de cas descurades.
Abans, quan la climatologia tenia formalitat i cadascuna de les quatre
estacions complia amb la seua comesa, en arribar Totsants el fred transpuntava
i la gent feia el canvi, passant de la roba encara una mica entre primaveral
i estiuenca a la pròpia de temps hivernal. El nostre refranyer arreplega
aquesta circumstància: Per Totsants guarda el ventall i trau els
guants. A hores d'ara ja no podem distingir, perquè mai no fa fred
quan pertoca i la calor va guanyant terreny en detriment de la nostra salut
i del desenvolupament normal de les collites.
El xambiter
Temps enrera l’estiu, a més de l’acostumada calor, portava un personatge
força entranyable per als xicons: el xambiter.(...)
El xambiter, és a dir l’home que venia xàmbits, era l’artesà
del gelat. (...) La varietat era minsa, perquè, aleshores,
no hi havia les possibilitats actuals. Els xicons sols podien demanar un
xàmbit de crema o vainilla i també un got d’aigua llimó,
i prou.
Com que el costum era anar pels carrers oferint el gènere, els venedors
varen inventar un carro especial: dues rodes al davant, dos peus darrere
per estrebar-lo i dos bracets per empentar i fer anar la tenda ambulant.
Al dalt un tendal per evitar el rajos solars. L’espai dedicat als gelats
era ocupat per tres o quatre geladores petites.(...)
Els xambiters, per tal de mesurar degudament, feien ús d’una maquineta
que agafaven amb una mà mentre amb l’altra posaven una galeta al
fons i damunt la paletada de gelat i una altra galeta dalt. Allò
era el xàmbit que podia ser més o menys gran segons els desitjos
i els diners del client, perquè l’eina posseïa diversos graons
que el dit polze del xambiter feia pujar o baixar. El xàmbit fou
l’avantpassat del gelat de tall que hui és també un record.
El punt nadalenc
El punt va ser un costum netament nostre, netament valencià. La
seua pràctica ha caigut en desús com tantes altres tradicions,
engolida pel signe dels temps nous. En alguns pobles, en determinades escoles,
l’ús s’hi manté (...).
En aquell temps, no tan llunyà, l’educador era un sofert pobretó
que rebia una paga esquifida i sempre amb retard. La saviesa popular s’ho
va apanyar per a oferir presents al mestre, de manera que el seu natural
orgull no se sentira ferit pels obsequis que posarien remei, per un temps,
a una situació que, si a tots causava un profund malestar, a l’interessat
li produïa recaragolaments a l’estómac.
Els xiquets lliuraven els presents que les mares s’havien afanyat a preparar,
amb liberalitat algunes, amb mesura la majoria i amb notable sacrifici
altres, però totes amb bon cor i generositat. Tot eren coses de
menjar i molt variades: una petita bossa de panses de moscatell, una garrafa
de vi casolà, oli del terreny, mitja dotzena d’ous embolcallats
en paper de periòdic o d’estrassa, algun conill i, de vegades, una
parelleta de coloms perquè el mestre tingués l’oportunitat
de veure’ls créixer i multiplicar-se i poder emplenar l’olla. També
hi havia qui portava algun pollastre que, malgrat tenir les potes ben lligades,
organitzava l’espectacle si aconseguia desfer-se de les lligadures; aleshores
el galliner infantil s’avalotava tot afanyós per a reduir el fugitiu.
El mestre com a prova d’agraïment, donava una estampeta, un cromo
d’aquells que venien envoltant la xocolata o un conte menut dels anomenats
de Calleja, que per art de màgia sempre en tenia al seu abast, i
tots contents es disposaven a passar unes bones festes nadalenques, el
mateix que desitge a tots els pacients lectors que hauran sentit una mica
d’enyorança.
Carnestoltes
Les Carnestoltes, anomenats també Carnaval, duren tres dies
de divertiments públics i disfresses que precedeixen la quaresma
que comença el dimecres de cendra. Pols ets i en pols et convertiràs.
L’esglai que produeixen aquestes paraules fa que la gent, abans de rebre
la cendra per sobre el cap i escoltar la sentència inapel·lable,
vulga gaudir de la vida perquè la mort aguaita per qualsevol cantó.
(...)
Carnestoltes és paraula que ve del llatí i que vol dir que
no podem menjar carn durant els dies de quaresma, que en són quaranta
i escaig. La festa, com tantes altres del nostre calendari, deriva, directament,
dels saturnals romans i encara més lluny. L’origen és força
antic i té clares arrels del paganisme que ja celebrava l’arribada
d’un any nou o l’entrada de la primavera volent fer-li compliment al renaixement
de la natura. (...)
Els dies de Carnestoltes, als pobles, la gent jove el primer que feia era
disfressar-se i una vegada que ningú no els podia conèixer
eixien al carrer i feien l’ase tot el que sabien i més per les cases
i com que per aquells temps ningú mai no tancava la porta l’empentaven
i tiraven a dintre trossos de llibrells i cassoles velles, després
trucaven fort la picaporta i aguaitaven l’eixida de l’ama i tot seguit
se n’anaven corrent.
El darrer dimarts era el dia de l’enfarinà.(...) Consisteix a agafar
un grapat de farina i refregar-la per la cara a la xicota benvolguda o
a qualsevol altra que es pose per davant (...)
Josep-Vicent
Marqués (València, 1943)
Del Diccionari arqueològic
(1995, 96 i 97)
Tarannà
Caràcter, forma de ser, d'una persona o col·lectiu.
Així es pot dir que els alemanys tenen un tarannà disciplinat;
els nord-americans, ingenu; els catalunyesos, agarrat; els valencians,
fester; els castellans, ombrívol; els sevillans, graciós
profesional. Bé, en realitat no es pot dir això, però
es diu. I la veritat és que encara que no s'hauria de dir de vegades
vénen ganes de dir això i altres coses pitjors.
Com a paraula resulta francament divertida. Almenys més que
caràcter, i no és tan frustrant com idiosincràsia,
que sembla que promet el govern dels indis pels mateixos indis i després
continuen manant els blancs com sempre. En principi, una persona amb un
tarannà hauria de ser una persona alegre, desdramatizadora i optimista.
Dir d'algú que té un tarannà melancòlic sembla
una contradicció en els termes. I dir d'un poble que té un
tarannà una mica frívol sembla de gran conseqüència.
En eixe sentit, malgrat que la paraula siga poc emprada al País
Valencià, els valencians som la gent amb més tarannà
del món.
Incomprensible
Allò que escapa a la nostra lògica o al nostre esquema
de comportaments humans dotats de sentit. Òbviament, el concepte
d’incomprensible és subjectiu i biogràfic.
De petits, ens semblaven incomprensibles coses com el desmesurat
interès dels professors per un acudit que deia que la suma dels
quadrats dels catets era igual al quadrat de la hipotenusa, una cosa que
és graciosa i està bé, però no sembla per a
tant.
Després, als nois ens semblava incomprensible que els nostres
germans majors empraren tant de temps en les nòvies; ens preguntàvem
escandalitzats de què podrien parlar, i el que encara enteníem
menys era per què havien de posar-se tan pomposos i ridículs.
(...)
La incomprensibilitat prové, de vegades, d’una sobrevaloració
d’allò que és comú o quotidià. D’altres, però,
prové del contrari. Fa unes setmanes, un empresari cameller de Lanzarote
em parlava de l’afició dels turistes a l’illa com d’una cosa estranya.
“Jo, com que sóc d’ací”, deia...
(...)
Personalment, encara considere incomprensible que en certa ocasió
una dona que m’havia mirat amb interès acabara, però, la
nit amb un paio amb pinta de mosso de mules. Però no és això,
és clar, el que trobe més incomprensible:
La cosa més incomprensible que conec és ser crític
amb el capitalisme i dedicar-se a segrestar empresaris perquè, justament,
fan pena; ser antimilitarista i atacar brigades de música i sectors
proletaris pròxims a l’exèrcit; proclamar l’autodeterminació
i interferir altres pobles carregant-se els seus polítics i juristes;
fotre bombes a les seccions de rebaixes dels grans magatzems, supose que
per impressionar la jet set; ser nacionalista i estar atiant un odi feixista
antibasc que tardarà anys a esborrar-se; esperar algun tipus de
negociació i al mateix temps posar-nos, als que donaríem
suport a la idea, en situació de perill físic quan la defenem,
enmig de crits de venjança, però també de gent que,
simplement, ho troba incomprensible.
El Dhammapada
(Llibre sagrat budista, del segle III
aC, que conté 423 aforismes)
6 Molts no saben que som en aquest món
per a viure en harmonia. Els qui ho saben no lluiten entre ells.
49 Així com l’abella recull l’essència
de la flor i se n’allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així
el savi peregrine en aquesta vida.
100 Millor que un miler de paraules inútils és
una sola paraula que dóna pau.
227 (...) “Hom critica l’home que és silenciós,
hom critica l’home que parla massa, i hom critica l’home que parla massa
poc”. No hi ha home que es puga escapar de la crítica en aquest
món.
260 Un home no és vell i venerable perquè
tinga cabells grisos al cap. Si un home només és vell en
anys, certament és vell endebades.
Joan F.
Mira (València, 1939)
De la contraportada de Sobre la nació
dels valencians (1997)
Molts valencians, en aquesta segona meitat del segle XX, ens hem vist abocats
a respondre a una situació històrica d’“emergència
nacional” que convertia l’elecció positiva, la fidelitat activa
al propi poble i país, en una qüestió de compromís
moral. No és fàcil, ni confortable, viure en un país
d’identitat confusa, de nom incert, i de destins perillosament abocats
a la subalternitat i la desintegració. En un país com aquest,
la reflexió –i si pot ser l’acord– sobre el “ser” i el “no ser”,
no és un luxe acadèmic: és la condició per
a existir com a societat, com a poble responsable del seu propi futur entre
els altres pobles.