Relats publicats



L'espillet de la  serp


Això va anar i era, fa molts anys, un pare que tenia tres filles.  Un dia va haver d’anar-se’n de viatge a la capital del regne, i abans de partir els va dir, a les filles:
—Què voleu que us porte?
La més gran va dir:
—Un vestit.
La mitjana:
—Unes arracades.
I la més xicoteta:
—Una rosa.
Se'n va anar i va comprar el vestit i les arracades, però es va descuidar de la rosa.
En passar per un jardí  se’n recordà i pensà:
—Per una rosa no em diran res.
Hi va entrar per collir la més bonica. I encara no l'havia collida li va eixir una serp que li preguntà:
—Per a qui és eixa rosa?
—Per a la meva filla menuda, que me l'ha encomanada.
—Doncs ara si no em portes ta filla, et prendré la rosa i te'n recordaràs.
El pare no va tindre més remei que portar-li sa filla i quan la serp la va tenir li va demanar per casar-se amb ella.
La jove, que no, que no i que no, que no s'hi volia casar; però tan va perfidiar la serp, que al final li va dir que sí, però que primer la deixara anar a sa casa a acomiadar-se de tots.
La serp li va donar un espillet màgic i li va dir:
—D'acord, pot anar-hi, però perquè no te n'oblides pren aquest espillet i així quan el mires sabràs de mi.
Se'n va anar, i entre unes coses i unes altres hi va estar més d'una setmana, i ja no se'n recordava, de mirar l'espillet, ni tan sols sabia on era. Un dia el va trobar i en mirar-lo va veure que la serp s'estava morint.  Afligida se'n tornà i en arribar-hi la serp li va dir:
—Si no ens casem de seguida, en moriré.
Van buscar un capellà i tot seguit es van casar. Acabada la cerimònia, quan es girà la jove, ja no va veure la serp; al seu lloc hi havia un príncep molt ben plantat. I tots dos van viure molt feliços, i encara deuen ser vius si no són morts.




...punt...


"AHIR A LA NIT..."
Ahir a la nit, al desguàs de les barques, al peu del Rec de Canet, miràvem, escafandrers neòfits, les noies ajustades en un planell submarí d'algues lascives. Les arponàvem, inhàbils, quan la lluna, amb frescors de llàntia, ens va fer encauar tots tremolosos. Vam perdre els guants de nit a la timba cremosa de llurs cossos.
J.V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1963

PETITA FAULA
"Ah", va dir el ratolí, "el món es fa cada dia més estret. De primer era tan ample que vaig tenir por, i vaig continuar corrent i vaig ser feliç quan per fi vaig veure en la llunyania murs a dreta i esquerra, però aquests murs allargats s'acosten tan de pressa l'un a l'altre que jo ja sóc a la darrera cambra, on hi ha el racó a la trampa cap a la qual corro." "Només has de canviar de direcció", va dir el gat, i se'l va cruspir.
Franz Kafka. Narracions completes, vol. II (1883 - 1924)

N'ARCÍS
Demano per N'Arcís. Em diuen que no hi era; que ja no vivia al carrer de Dalt. –La dona li ha fuit amb un de més jove que ell. Fa temps que viuen en un mas, als afores de Banyuls. N'Arcís s'està en una barraca, a la Pedrera, d'on només veu el mar. Se n'hi va anar amb la gossa, no la recordeu? Negra del tot, era sempre al carrer amb lleganyes i gana. Trobo N'Arcís a la Pedrera, i em diu que viu tot sol, del peix que pesca, sol, i del raïm que, tot sol, abasta. –I la gossa, doncs?, dic jo. –La vàreig escanyar, poc hi ha gaire, un dia de mal llamp que em va venir prenyada. Ja us ho diré, senyor: Que m'embanyi la dona, hi passo; però no la gossa.
J.V. Foix. Darrer comunicat. 1970

...i contrapunt


15.
La riquesa natural té límits i és fàcil d'aconseguir. La de les opinions supèrflues s'aboca a l'infinit.
Epicur. Màximes Capitals. (341 - 270 aC.)

356. Estava l'amic un dia en oració, e sentí que sos ulls no ploraven; e per ço que pogués plorar posà la seva ment a pensar en diners, dones, fills, viandes, vanaglòria; e atrobà en son enteniment que hi ha més gent al servei de cadascuna de les coses més amunt dites, que no en té el seu amat. E per açò foren sos ulls en plors, e sa ànima en tristícia e en dolor.
Ramon Llull. Llibre d'Amic e Amat. (1232 - 1316)

20.
La carn concep els límits del plaer com a il·limitats, i caldria un temps il·limitat per aprovisionar-la. Però la ment, que s'ha fet càrrec de la reflexió sobre la finalitat i el límit de la carn i s'ha alliberat dels terrors sobre l'eternitat, disposa una vida perfecta, i ja no hi ha cap necessitat d'un temps il·limitat. Tot i que tampoc defuig el plaer ni, quan les coses han disposat l'adéu a la vida, no es gira per marxar com si trobés a faltar res de la vida més bona.
Epicur. Màximes Capitals.