Els complements circumstancials de temps poden ésser de dues menes: els uns són anomenats complements de datació; els altres, de durada limitada. L’interès filològic i també pràctic d’aquesta distinció prové del fet que, en català, quan en una oració gramatical hi ha un circumstancial de datació, el verb que hi figura, el que hi concorda, és el verb ésser; però si el complement que hi ha és el de durada limitada, llavors confegim l’oració amb el verb estar.

Encara avui, em sembla que hi ha força gent que no sap fer la distinció entre complement de datació i complement de durada. M’ho fan pensar unes frases, dites encara no fa tres anys, que llegia de dos notables filòlegs, el nom dels quals no fa al cas. L’un deia: «com s’ha de mesurar això de "durant un temps determinat"?» i «que determinacions temporals com [...] ("tota la tarda", "avui", "de 9 a 12") justifiquin de reemplaçar ésser per estar». L’altre deia: «es tracta dels verbs amb subjecte animat que tenen un complement locatiu [...] i poden portar —fet que en variarà l’ús— un complement temporal (que pot ésser duratiu o no, i així també és difícil delimitar els concepte de duració en alguns casos)».

Deixant de banda algun supòsit —o potser prejudici— que sembla traslluir-se en els comentaris transcrits i que ara no és oportú de distreure-s’hi o de qüestionar-los, el que crec que s’hi veu clarament és la dificultat que manifesten aquells filòlegs de distingir el circumstancial de durada limitada dins el circumstancial de temps.

Per aclarir-ho em sembla que n’hi ha prou de transcriure unes pàgines d’un llibre meu publicat —fa ja més de vint anys!—. Som-hi:

«Són determinades característiques del circumstancial de temps els elements íntimament lligats bé al verb ésser bé al verb estar. O sigui que, dintre d’aquest circumstancial hi ha determinades marques que exigeixen estar; al contrari, l’absència en el circumstancial de temps de qualsevol d’aquestes marques porta l’ús del verb ésser.

»Nosaltres anomenarem "quantitatius" aquestes marques que figuren als circumstancials de temps vinculats al verb estar.

»Sobre els que anomenarem quantitatius

»Les gramàtiques ens parlen dels adjectius numerals, dels quantitatius i dels indefinits. Als efectes d’aquest estudi ens cal advertir que la majoria d’aquests adjectius tenen un valor quantitatiu.

»Als nostres efectes són quantitatius els següents:

»Tots els numerals cardinals: un, dos, tres... quinze..., etc.

»Tots els numerals partitius: mig, terç... centèsim..., etc.

»Tots els numerals col·lectius: centenar, dotzena, parell..., etc.

»Tots els adjectius quantitatius: quant, tant, poc, bastant, molt (amb els seus femenins i plurals) gaire (gaires), i els invariables més, menys, massa, força, que, gens i prou. També els corresponents pronoms homònims, quant, tant, etc.

»Els següents indefinits: algun, tot, amb llurs femenins i plurals.

»També tenen el valor de quantitatius determinades locucions (quan acompanyen expressions relatives a temps o les hi deixen sobreentendre):

»Les formades amb la paraula "part", com ara "una part", "la part més petita", "la major part", etcètera.

»Locucions o mots com: "uns quants", "unes quantes", "més poc", "més poca," "més pocs", "més poques", "una mica," etc. (Per exemple: uns quants dies; unes quantes hores, una mica de temps.)»

En ésser ací, convé fer un afegitó a la llista anterior. Expressions com «dies i dies» (equivalent a: «força dies»), o bé «dilluns, dimarts i dimecres» (o sia, «tres jorns»), també són circumstancials de durada limitada. Continuem transcrivint:

«Quan el circumstancial de temps conté un quantitatiu aleshores aquest circumstancial és de valor duratiu i exigeix el verb estar. Si al circumstancial de temps no hi ha cap quantitatiu aleshores no té valor duratiu i per això l’oració duu el verb ésser.»¹

Ens cal advertir que, de vegades, el circumstancial de temps duratiu consisteix solament en un dels quantitatius que hem enumerat. Exemple medieval:

«E tant ESTEC en la dita ciutat, que a ell no romangaren sinó tres robes que havia². En aquest cas "tant" hem d’entendre que és "tant de temps"; "tant" hi és, doncs, quantitatiu, i ell tot sol constitueix el complement circumstancial de temps de l’oració. Tot de passada observem que mots tals com "temps", "estona", i anàlegs en català no s’acostumen a dir, ans es donen per sobreentesos quan els precedeix un quantitatiu, com en el cas de l’exemple anterior.»³

Em preguntaven fa poc: en una oració com No ens hi podrem estar gaire, per què fem servir estar? La resposta es correspon amb el cas de l’exemple medieval de poc més amunt: perquè gaire és el circumstancial de temps, i, com que gaire és un quantitatiu, per això és un circumstancial de durada limitada que concorda amb estar.

«Cal saber distingir per exemple entre "avui" i "tot avui". Tant la primera expressió, avui, com la segona, tot avui, ens la podem trobar com a complement circumstancial de temps en una oració. AVUI arribaré a casa. TOT AVUI me’l passaré a casa.

»Doncs bé, la lectura dels textos clàssics catalans ens posa de manifest que, per exemple, tot avui és un circumstancial de temps duratiu; en canvi, el mot avui tot sol és un circumstancial de temps entès en català com a "no duratiu". I això solament pel fet que a "tot avui" hi ha el quantitatiu "tot", i, al contrari, a "avui" tot sol no hi ha cap quantitatiu.»⁴

Ací em sembla que hi convé un incís. El paràgraf anterior parla dels «textos clàssics catalans» com a suport de la doctrina que anem exposant. Cal fer constar tot seguit que escriptors catalans, al tombant del nostre segle XX (durant sis segles, doncs, comptant-ho des del XIV), mantenen aquesta mateixa distinció en els temporals i conserven els conseqüents usos verbals. Això ho hem demostrat en un altre llibre⁵. Continuem transcrivint.

«Amb caràcter general establirem que són circumstancials de temps duratius els que duen un adjectiu o pronom quantitatiu o una locució o paraula que sigui equivalent a un quantitatiu, entenent com a quantitatius tots els mots a què ens hem referit.»

«Al contrari, els circumstancials de temps, en la composició dels quals no intervé cap quantitatiu, pràcticament sempre són entesos en català com a "no duratius". Per exemple, són circumstancials de temps no pas duratius: "la setmana que ve", "l’any passat", "demà", "aquesta tarda", etcètera, perquè no duen explícit cap dels quantitatius que hem especificat abans.»⁶

Un incís més. Pel que fa als circumstancials de temps «de datació», o sia, als «no duratius», també hi dèiem:

«Hom podria rumiar: "avui" també té una durada. Però això serien consideracions filosòfiques. El fet lingüístic és que aquesta mena de complements circumstancials de temps que, per determinats motius que ara no entrarem a considerar, hem anomenat "no duratius", i que hem definit per la seva forma i no pas pel seu significat, comporten que a l’oració aparegui el verb ésser⁷.»

Recalquem que aquest darrer paràgraf es refereix als circumstancials «de datació», encara que pel títol d’aquest article semblés que només parlaríem dels «duratius».

Ara que ja hem aclarit la diferència entre el circumstancial de «durada limitada» i el de «datació» (que hem anomenat també «no duratiu»), potser convé posar l’exemple d’una frase molt coneguda del diccionari Fabra (també del DIEC) i comentar-la. Pertany a l’entrada del verb estar i fa així:

Demà serem a Vic a les vuit: hi estarem quatre hores.

És una frase absolutament genuïna i, doncs, correcta. Demà a les vuit és el circumstancial de temps que ens diu la data en què serem a Vic o sia, que demà a les vuit és el circumstancial de datació o no duratiu. Pel que fa a les vuit, malgrat que el cardinal vuit l’hem enumerat abans com un quantitatiu, en aquest cas és evident que no expressa una durada, sinó que és el nom d’una determinada hora del dia. A més, a serem a Vic, el verb ésser hi és fet servir en l’accepció arribar o haver arribat a un lloc⁸, completament pròpia del català.

L’altra frase del diccionari, [hi] estarem quatre hores, conté el circumstancial de durada limitada escrit en negreta, en què hi ha el mot quatre, expressió de la quantitat de temps que ens estarem a Vic.¨