Són petites coses que ens porten a la memòria aquells que han estat entre nosaltres. Sembla que continuar amb la tradició ens apropi a ells. Sempre va bé treure la pols d’aquells objectes, que oblidats en un racó de la casa, esperen que algú els torni a la vida, en memòria d’aquells que van marxar. I mentre treus la pols també refresques la memòria i vas recordant els petits consells que et donaven i que ara ja havies oblidat. I t’entristeixes, però a la vegada t’omples de felicitat i somrius i plores i penses i recordes. I mires al voltant, que ja comença a estar degradat pel pes dels anys i dels dies. L’estiu, la tardor, l’hivern, la primavera, l’estiu, la tardor, l’hivern, la primavera, l’estiu... i això és la vida, una constant. Un pas constant, un fer constant, un avançar constant, un somiar, un riure, un plorar. Avui caic i demà m’aixeco per tornar a caure. I entretant passa la vida i els anys. I les persones marxen i les persones tornen. És un zig-zag, zig-zag, zig-zag. I continuem fent mentre ens deixen fer. I anem apilant caixes tancades que ja no s’obren. I anem buscant caixes per tancar-les ¡ apilar-les, i així passem a través de la vida. Fins que deixem lloc al proper que ha de venir. Fins que morim i tornem a néixer i tornem a morir. I riem i plorem i cantem i estimem. La qüestió és, continuem, plorant o rient, però continuem.

ALBA
 

25 roses en símbol de l’amor que han compartit durant més de la meitat de la seva vida. 25 roses en símbol d’allò que els ha unit i que els va unir. 25 roses commemoratives. 25 roses d’hivernacle, de vermell fogós i verd intens, d’espines agudes, d’arrels tallades per les tisores d’una mà anònima, de vida condicionada per la seva utilitat, d’anhels de créixer, però sense possibilitat de fer-ho, perquè no tenen on alimentar-se i l’aspirina dissolta en l’aigua que les acull és insuficient i no fa sinó allargar la seva agonia. I així, poc a poc, es van marcint, desprenent-se de cada un dels seus pètals. El vermell es va apaivagant, fins a tornar-se gairebé negre. I els pètals, que ja han perdut la seva flaire van caient... és inútil intentar conservar-los, és inútil desmembrar cada una de les roses per poder conservar els pètals i decorar-ne la casa, és inútil... però la nostàlgia és forta i cega i el desig de viure del passat envaeix el present... i en veure que els pètals encara es poden marcir més decidim guardar-ne un i posar-lo en un llibre... però és inútil, perquè allò no representa més que una il·lusió d’alguna cosa inexistent.

UNA ROSA
 

Com tots ja sabem, d’aquí poc tindrem un aeroport al nostre poble, fet que canviarà una mica la vida de tots. Per això he volgut parlar amb el director del projecte Sr. Inocencio Sagunto. EI senyor Sagunto viu a Madrid, però és un gran coneixedor de les nostres terres. Aquest paisatge tan pla, fou el que l’inspirà a fer l’aeroport, que estarà finançat pel Govern Central i la Generalitat de Catalunya, si tots els habitants hi estan d’acord.

–Senyor Sagunto, quan temps fa que coneix el nostre poble?

–Fa dotze anys que vaig venir per primer cop, i des de llavors vinc almenys una vegada a l’any, doncs, em va començar a rondar pel cap la idea de fer-hi una espècie d’aeroport per avionetes, ja que sóc un gran afeccionat de l’aviació. Em vaig adonar que amb un terreny tan pla i ple de vida a la vegada, els meus companys i jo mateix podríem gaudir del nostre esport.

–Però sembla que ha variat una mica la idea inicial, veritat?

–Sí, animat per diferents personalitats de la província coneixedors del meu projecte, vaig decidir que si es feia un aeroport, hauria de ser similar i donar els mateixos serveis que els de Madrid, Barcelona i altres.

–I on es construirà exactament?

–No ho sé ben cert, ja que hi ha opinions dividides. Ens hem de posar d’acord, ja que es barregen diferents terrenys de l’oest del poble. Això si, estarà apartat almenys en 2 km del nucli urbà.

–Quines dates posaria com a termini per a realitzar-lo?

–Segurament començaran les obres, si tothom hi està d’acord, a mitjans de l’any vinent. Però degut a la seva magnitud i modernitat no podrà estar acabat fins al 2004.

Hem encarregat el disseny a un prestigiós arquitecte japonès, que d’aquí tres mesos vindrà a Linyola a presentar-nos diferents maquetes. Segons ell, l’aeroport combinarà funcionalitat, elegància clàssica i les més modernes tècniques.

–Això segurament derivarà en altres negocis?

–Sí, això sembla, ja s’han posat en contacte amb nosaltres diferents empreses i comerciants per afincar-hi el seu negoci. Així mateix, tindrem una central de taxis per acabar de portar als viatgers al seu destí.

–I segurament es crearan llocs de treball també.

–I tant, un equip d’experts realitzarà durant un mes proves a diferents candidats, donant prioritat primer als de Linyola.

–Quin tipus de passatger creu que serà el més habitual?

–Aquí vindran persones de tota la província i part d’Osca, Navarra, Saragossa, Terol, Tarragona, Castelló i fins i tot del sud de França i Andorra. Els viatges de negocis seran els més demanats, ja que pensem fer preus especials a qui agafi regularment un vol fix.

–Quants vols es faran cada dia?

–Exactament si no canviem de parer, els vols diaris seran els següents: Dos a Madrid, dos a Barcelona, un a Mallorca, un al País Basc, un a Galícia, un a Andalusia, un a París, un a Londres, un a Canàries, un a Lisboa i un al Marroc. Tres dies a la setmana hi haurà els següents vols en els quals resta concretar els països: Resta d’Europa, Nord Amèrica, Amèrica Central, Centre Europa. Un dia a la setmana podrem anar a: Rússia, Sudàfrica, Sudamèrica, Japó. Cada quinze dies podrem anar a: Xina, Índia, Austràlia.

–Sembla ser que serà molt complet el servei de vol. I segur que es faran tots al final?

–És clar, i encara en podrem afegir més si cal. Crec que d’aquí uns anys es convertirà en l’aeroport més important del nostre país.

–Doncs molta sort a vostè i al seu equip. Esperem que ens aneu donant nova informació sobre l’aeroport de Linyola. Gràcies per dedicar uns minuts a BARRET PICAT.

–Gràcies a vosaltres que em doneu a conèixer a la resta del poble que encara no sabia qui era.

Si voleu més informació, escriviu-nos a BARRET PICAT, i respondrem els vostres dubtes al proper número.

Mercè Tribó
 

Per un estudi fet Vilaweb, de les pàgines web per llengües, que es troben a tots els portals, ens trobem la següent classificació:
 
 

El català ocupa la posició 19 dins de la webs i està per damunt de llengües com l’àrab, romanès, búlgar, turc, grec, hebreu, etc...
 
 

NOVETATS
PSICOLOGIA
— Goleman, D. Inteligencia emocional. Kairós, 1996

AUTOESTIMA I REALITZACIÓ PERSONAL
— Brothers , J . Vivir sin él: como superar el trauma de la viudedad. Grijalbo, 1992.

RELIGIÓ
— Calle, R.A. Historia de las sociedades secretas: movimientos iniciáticos sectas y órdenes espirituales. Temas de Hoy, 1996.
 
CIÈNCIES SOCIALS. Qüestions socials.
— Alborch, C. Solas: gozos y sombras de una manera de vivir. Temas de Hoy, 1999.
 
DRET
— Vidal , A . Les parelles de fet: les noves disposicions legals. Cims, 1999.
 
MATEMÀTIQUES
— Josa , S . Cómo iniciarse en la resolución de integrales. Edunsa, 1992.
 
QUÍMICA
— Willis , C .J . Resolución de problemas de química general. Reverté, 1995.
 
GEOLOGIA
— Jordà Pardo, J.F. Tectónica de placas: evolución de las ideas sobre la dinámica interna de la Tierra. Santillana, 1998.
 
MEDICINA
— Hamm, M. Delgados y sanos sin régimen: alimentación, ejercicio y psique: la fórmula correcta, su programa metabólico individual. Médici, 1999
 
CUINA
— March, L . El libro de las mermeladas, confituras, jaleas y licores. Alianza, 1999.
 
INFORMÀTICA
— Microsoft Windows 98 pas a pas. McGraw-Hill, 1999.
— Hahn, H . Páginas de Internet 99. McGraw-Hill, 1998.
 
NOVEL·LA
— Cela, C .J . Madera de boj. Espasa-Calpe, 1999.
— Freire, E . Melocotones helados. Planeta, 1999.
— Gordon, N. El último judío. Ediciones B, 1999.
— Grisham, J. La hermandad. Ediciones B, 2000.
— Lessing, D. Mara i Dann. Empúries, 1999.

BIOGRAFIES
— Kershaw, I. Hitles: 1889-1936. P enínsula, 1999.
— Prego, V. Presidentes. Veinticinco años de historia narrada por los cuatro jefes de Gobierno de la democracia. Plaza/Janés, 2000.

 
Montse Espina