Els esclopers de la vall de Meranges
Salvador Vigo
Biblioteca Comtat de Cerdanya
S'entén com a esclop la sabata de fusta feta d'una sola peça que serveix per caminar sobre la neu, per llocs humits, per treballar la terra, etc. Segons Joan Coromines l'origen de la paraula és llatí, del creuament entre esculponeus i scloppus, que originà el mot scloppos, que evolucionà cap al català esclops. Tot i així, l'origen del esclops és molt incert i remot; es té constància que ja en l'època romana els esclaus vestien amb un calçat fet íntegrament de fusta, un possible precedent dels esclops. Potser a causa d'aquests origens, s'han considerat al llarg de la història com a característics de la gent humil, tal com ens ho refereix Joan Amades: "Els esclops no són pas considerats con a calçat de ben vestir".
La fusta destinada a la producció d'aquest calçat ha de reunir unes certes característiques: ha de ser lleugera, impermeable, resistent, compacta, i preferiblement sense tanys o nusos. Aquestes peculiaritats les reuneixen els pins més joves i drets i, per això, l'arbre més utilitzat i aprofitat a la Cerdanya per a la seva fabricació ha estat el pi, tan roig com negre (a Meranges el negre), encara que excepcionalment també s'han servit de fusta com el vern i l'arbre blanc.
L'elaboració dels esclops, cenyida fonamentalment als mesos d'hivern, era una de les indústries rurals de transformació d'àmbit familiar més difoses del Pirineu, a causa, sobretot, de la gran utilitat que tenia aquest calçat en zones de clima humit. A la zona de Meranges així ho constatà l'eminent geògraf Pau Vila al seu llibre La Cerdanya (1926) on diu que: "No hi ha altre treball d'aquesta índole que uns quants esclopaires a Meranges, els quals aprofiten la vaga forçosa de 1 'hivern i representen la supervivència d'una petita indústria local que tingué una certa importància". Encara 1'any 1 947, podem rastrejar una certa activitat de la mà d'Horace Chauvet, a Traditions Populaires du Roussillon: "Il reste en Cerdagne quelques rares fabricant de sabots".
L'ofici d'escloper, que té de patró Sant Marc, era, bàsicament, un treball portat a terme pels homes ja que les dones es dedicaven sobretot a la confecció de roba i mitjons de llana que havien d'abrigar i protegir el cos i els peus. Era una activitat que s'aprenia en el nucli familiar o amb gent propera i que es desenvolupava en un espai de la casa anomenat "la botiga", generalment situat a la part baixa de l'edifici.
Com ja hem dit, l'activitat estava cenyida als mesos d'hivern, quan el rigorós clima paralitzava l'activitat humana i una bona part dels cerdans i cerdanes estaven obligats a emigrar temporalment, escampant-se i practicant diversos oficis per bona part de Rosselló i de Catalunya, per retornar entrada la primavera. Gràcies a aquesta ocupació, un petit nombre de cerdans podía evitar l'emigració estacional tan característica d' aquesta comarca.
Ens els millors moments de l'ofici, es podien trobar per la comarca fins a quatre tipus d'esclopers: els particulars, que elaboraven els esclops per a consum propi i de llur familia. Els petits esclopers, professionals que cenyien la seva producció als indrets propers a on residien. Els esclopers ambulants, artesans itinerants que fabricaven i venien directament el producte a l'usuari, i per últim, els grans productors que proveien amb els seus calçats els comerços. Aquests darrers, els localitzem fonamentalment a la Vall de Meranges, a llocs com Girul, Éller, Olopte i, lògicament, Meranges.
Concretament, la producció merangina era la que cobria la zona més àmplia, comercialitzant esclops per les botigues de les principals poblacions cerdanes, com Llívia, Puigcerdà, Bolvir, Ger, All, Bellver, Prullans o Martinet, ja que pràcticament a cada casa hi havia un o més esclopers. Hem de dir però que els esclops no es despatxaven tan sols a les espardanyeries o a les sabateries (ca l'Espardanyer, cal Dellano o cal Canyes de Puigcerdà), sinó també a les ferreteries com cal Roig o cal Pau de Bellver, o a simples comerços rurals on es podia adquirir una mica de tot, com a cal Costa de Llívia, ca l'Oliaire de Ger, l'Estanc d'All i Prullans, l'hostal cal Picas de Prats, cal Picamal, ca l'Agustinet i cal Mixel.la de Bellver o cal Baster i cal Nen Gran de Martinet.
De totes les nissagues d'esclopers que ha donat la població de Meranges no en podem pas parlar en un espai tan reduït, no els podríem pas fer justícia. Per això només dedicarem avui quatre ratlles a esbossar i recordar la figura d'un dels millors, al menys si hem de fer cas de l'opinió de bona part dels entrevistats per la plana cerdana, quan en parlar d'aquest tema reconeixien com a millors esclops els de la vall de Meranges i el Serni del Molí com un dels personatges més remarcables de l'ofici. A més de ser un deis esclopers més adrets, aquest polifacètic home destacava en altres oficis: moliner (el seu veritable ofici), serrador (taulons i vigues), fuster (portes i caixes de morts), pagès (vaques), paleta o músic (a més de ser un dels components de l'orquestra de Meranges gaudia d'un cert protagonisme per Carnaval en un dels actes més típics i esperats pels merangins: el ball del Barber). És prou just recordar el seu germà Ventura que també l'ajudava. La producció d'ambdós s'escampava per la comarca, encara que també arribava a indrets més allunyats com Barcelona, on a més de servir als treballadors de l'escorxador municipal atenien algun encàrrec d'esclops de mainada d'un dels comerços més antics de la Rambla -el Sepu- que els venia com a record (el vell moliner disposava també d'un equip d'eines més petites). Curiosament, un fill d'aquest, el Benito ha estat l'únic escloper cerdà (almenys que se'n tingui constància) que va treballar en un fàbrica d'aquest tipus de calçat. Va ser durant l'exili, a Prades. A l'empresa de Mn. Saporta hi va ser aproximadament uns deu anys, en el transcurs dels quals va aconseguir un bon reconeixement, el que ens demostraria que havia tingut un bon mestratge a casa seva.
Encara avui sembla que la mateixa història no vol deixar perdre la necessària i estreta relació que sempre ha existit entre els esclops i els merangins. Aquesta vella ocupació hi tornarà a ser vigent i ho farà de la mà del Museu de l'Esclop de Meranges, que ha de ser un petit i merescut homenatge a tots els esclopers cerdans, sobretot a aquells que van procurar transformar una petita necessitat en un art.