ÀLBUM DE
METEORÒLEGS DE TERRES DE PARLA
CATALANA
Albentosa i Sánchez, Lluís Miquel
- Elx 1942 - Tarragona 1988
Geògraf especialitzat en Climatologia. Professor de la
Universitat de Barcelona (1968) i de la facultat de Tarragona (1972).
Estudiós de la història de la meteorologia catalana,
amb excel·lents treballs com: "Bibliografía de
Climatología i Meteorología de Cataluña"
(Revista de geografía, XIV,1-2, 1980) o "La evolución
histórica de la climatología catalana" (AME, 1975). Es
va doctorar l'any 1976 amb la tesi "Los Climas de Catalunya. Estudio
de climatología dinámica" (8 vols, 1973). També
va publicar: "Climatología dinámica, sinóptica o
sintética" (1976); "Contaminación atmosférica y
cambio de clima en las regiones urbanas industrializadas" (1980); "La
aplicación del método estadístico en
climatología: 105 años de lluvia en Barcelona" (1976);
"Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de
Tarragona" (1982).
Alcobé i Arenas, Eduard
- Barcelona 1867 - 1945
Científic. President de la Reial Acadèmia de
Ciències de Barcelona en dues ocasions (1916-22, 1939-45).
Catedràtic a les universitats de Granada i Saragossa, ho fou a
la Facultat de Ciències de Barcelona del 1901 al 1940. Fou
director de l'observatori meteorològic de Barcelona (1928) i
substituí Fontserè transitòriament en les
emissions radiofòniques per Ràdio Barcelona arran dels
fets del 6 d'octubre de 1934. És autor d'un "Curso de
Física General" y d'una memòria "El clima de Barcelona,
resumen climatológico del primer decenio del siglo XX
(años 1901 a 1910 inclusive), según los datos
registrados en el Observatorio de la Universidad de Barcelona"
(MRACAB 1914).
Algué, Josep M.
- Manresa 1859 - Roquetes 1930
Meteoròleg. L'any 1871 ingressà a la companyia de
Jesús, a Andorra. Féu una part dels estudis
eclesiàstics a França i fou ordenat sacerdot el 1888.
Cursà matemàtiques a Barcelona amb Laureà
Clariana (1890-91) i meteorologia a l'Havana amb Viñes i a
Georgetown (EUA) sota la direcció del professor Hagen
(1891-93). Destinat a l'Observatori de Manila (Filipines) el 1893, hi
col·laborà sota la direcció del seu fundador, el
jesuïta F. Faura, i n'esdevingué posteriorment director
(1897). Identificà l'origen de les trajectòries
mitjanes dels ciclons, descobrint dos tipus bàsics:
trajectòries parabòliques movent-se al voltant d'un
centre anual d'altes pressions en el Pacífic Nord en sentit
horari i, trajectòries en moviment linial cap a l'oest des de
Filipines cap al sud de la Xina. Seguint els treballs previs de Faura
i les idees de Viñes, el 1897 desenvolupà un instrument
que venia a ser una modificació d'un baròmetre aneroide
amb una escala ajustable que es podia usar per tot el pacífic
amb un indicador que mostrava la direcció del vent, Aquest
senzill instrument, el barociclonòmetre,va esdevenir molt
popular pels navegants del pacífic, ja que ajudava a calcular
la distància i el centre del tifó amb relativa
precisió i beneficià la navegació a l'Extrem
Orient abans de la invenció de la radiotelefonia.
Representà Espanya i els EUA en diferents congressos i
exposicions internacionals. El govern dels EUA el cridà a
Washington i li finançà la publicació en
castellà del gran Atlas de Filipinas (1900); més tard
(1901), li encarregà l'organització del Servei
Meteorològic de les Filipines. Comissionat pel mateix govern
nord-americà, estudià l'Atlàntic Nord (1912). Va
escriure el primer llibre sobre tifons a les Filipines usant les
dades de l'Observatori de Manila, primer en
castellà:"Baguíos y ciclones filipinos" (1897) i
més tar en anglès: "The Ciclons of the Far East"
(1904). També són de destacar: "El
Barociclonómetro" (1897), "Las Nubes en el Archipiélago
Filipino"(1898), "El Archipiélago Filipino" (1900), "Atlas de
Filipinas" (1900).(1904).
Àlvarez de Castrillón y Bustelo, Manuel
- 1866-1957
Acadèmic.Ajudant tècnic i Meteoròleg de
l'Observatori Fabra des de 1918 fins el 1957. Amb motiu de la
inauguració del servei de prediccions meteorològiques
per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una
conferència: "Correlació entre els fenòmens
meteorològics i agrícoles". Deixeble inseparable del
doctor Fontserè, des dels inicis a la Societat
Astronòmica de Barcelona, fins al punt que en el context de
l'hostilitat de la postguerra va ésser empresonat i va perdre
la seva feina a la Universitat, mentre que l'expedient de
depuració del mestre Fontserè es va resoldre sense
problemes gràcies a la seva avançada edat.Va publicar
"Algunas observaciones pluviométricas en Barcelona" (1950,
MRACAB), fent servir les dades d'en Presas. Autor de diverses Notes
d'Estudi i de la memòria "Distribució de la claror del
cel a i claror del zènit a Barcelona" publicada pel SMC.
Ballester i Cruelles, Miquel
- Sóller -
Meteoròleg. Doctor en ciències físiques. Va
estudiar física i meteorologia a les Universitats de Barcelona
i de Madrid, on es va graduar. Amplià estudis a Cambridge
(Anglaterra) on fou "Guest of Honour" del Caius and Gondville
College. Investigà al Consell Superior d'Investigacions
Científiques (Patronats "Alfonso el Sabio" i "Juan de la
Cierva", Madrid). Dirigí el laboratori de Física
Atmosfèrica de l'Institut Nacional de tècnica
Aerospacial "Esteban Terradas". Dirigí la secció
"Amèrica LLatina" a l'Orgnització Meteorològica
Mundial (Ginebra). Aquesta OMM li delegà la seva
representació a Centroamèrica, Nacions Unides (New
York) i Comissió Econòmica per Amèrica Llatina.
Ha impartit nombrosos cursos nacionals i internacionals. Autor de
molts treballs, tant en revistes especialitzades, com de
divulgació. Dirigí, entre altres , la tesi doctoral
d'Agustí Jansà, titulada "Inestabilidad
baroclínica y ciclogènesis mediterránea".Ha
contribuït a l'estudi de la vorticitat, desenvolupant
l'aproximació de Suttcliffe-Ballester.Ha estat
catedràtic director del Departament de Física de la
Terra i del Cosmos a la Universitat de les Illes Balears.
Catedràtic director del Departament de Física de l'Aire
i Geofísica de la Universitat Complutense de Madrid, fins a la
seva jubilació, quan és nomenat professor emèrir
de la mateixa. Va ocupar els més alts càrrecs dins
l'antic Sevicio Meteorològico Nacional: inspector general,cap
de l'oficina central, subdirector, director de l'antic Instituto
Nacional de Meteorología (aleshores òrgan del SMN
dedicat exclusivament a la docència i a la
investigació) i delegat o representant d'Espanya a reunions
internacionals. Co-fundador i membre del Consell del Centre Europeu
de Prediccions Meteorològiques a Termini Mitjà de
Reading. Co-fundador i col·laborador de l'escola Internacional
de Meteorologia mediterrània a Erice, Itàlia. Membre
d'honor de l'Estudi General Lul·lià. Acadèmic de
la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Baltà Rodríguez de Cela, Josep
- Vilafranca del Penedès 1866 - 1937
Enginyer tècnic químic i llicenciat en
ciències físico-químiques. Pertanyent a la
burgesia agrícola, va construir un complet observatori a casa
seva, on mesurà científicament totes les variables
possibles (fins i tot l'ozó), i alhora féu servir un
sistema de banderes de colors per tal de predir als seus convilatans
l'estat del temps. Dirigí i administrà les revistes "La
atmósfera, Revista mensual ilustrada sobre
meteorología, astronomía y física del globo"
(1892-94), la primera revista científica de caire europeu
dedicada preferentment a la meteorologia.Es nodria bàsicament
de traduccions de notable interès: "El barómetro y la
predicción del tiempo" (núm. 11), "Las nubes y la
previsión del tiempo" (núm. 13), etc.També entre
1889 i 1893 va publicar resums anuals del seu observatori que eren
intercanviats amb altres observatoris d'arreu del món..
L'elevat cost de les diverses publicacions i el poc interès
mostrat per la Societat Protectora de la Ciència i del
món intelectual barceloní, obligà al jove doctor
a abandonar la seva tasca que començà amb un esperit
genuïnament renaixentista. Fou director de l'Escola Industrial
Superior de Terrassa (1908-30). Publicà: "Compendio de
electroquímica" (1927) i" Electroquímica general"
(1927). El 1916 patentà el cupriol, producte químic que
combatia el míldiu i l'oïdi.
Baltà i Elias, Josep
- Vilafranca del Penedès 1893 - Barcelona 1973
Doctor en ciències físiques. Treballà al SME
on fou Auxiliar i Meteoroleg. Ascendí a Meteoròleg en
una concurs-oposició de dues places pel desembre de 1928
juntament amb Josep M. Jansa i destinat a l'Oficina Regional de
Barcelona l'any següent. Abans però, des de mas Grabuac
de Fontrubí va col·laborar amb el doctor Fontserè,
especialment en el treball "Sobre els vents estivals i de
convecció a la costa catalana" l'any 1917. Amb motiu de la
inauguració del servei de prediccions meteorològiques
per Ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una
conferència: "Els paràsits i les pertorbacions
atmosfèriques". També publicà "Les
radiopertorbacions naturals (atmosfèrics) en meteorologia"
(1933) en una memòria de la Societat Catalana de
Físiques, Químiques i Matemàtiques. Fou
president del Ràdio Club de Catalunya (1923-25). Fou
catedràtic de física teòrica i experimental a la
universitat de Salamanca (1933-41) i de la universitat central de
Madrid (1941-63), així com acadèmic corresponent de la
Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1948) i
de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales
de Madrid (1950). Treballà preferentment en el camp de les
radiocomunicacions i en la física d'altes energies
(construí el primer generador electrostàtic de l'estat
espanyol), i fou un gran divulgador de la radioastronomia i de
l'astronàutica. Col·laborà en diverses revistes i
enciclopèdies.
Barba i Roca, Manel
- Vilafranca del Penedès 1752 - 1824
Advocat i agrònom. Estudià la meteorologia des de la
vessat agrícola. De família de metges i terratinents,
es doctorà en dret a Cervera i fou un representant
típic de la moderada i pràctica
il·lustració catalana. El 1786 ingressà a
l'Acadèmia de Ciències i Arts, on formà un
corrent d'opinió agrarista d'importància. Hi
llegí set memòries, de les quals destaquen "Sobre el
estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de
mejorarla" (1787), "Memoria sobre la plantación de
árboles" (1789) i "Observaciones a la Memoria de Don Joseph
Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña"
(1802). A més, escriví uns altres texts agraris dels
quals només hi ha referències. Partidari de
l'extensió dels conreus i d'un liberalisme econòmic
moderat, demanà mesures intervencionistes que evitessin la
baixa alarmant de la ramaderia i, per contrast, l'eliminació
de les que defensaven els boscs, perquè les creia
contraproduents. Fou partidari de l'expansió de les
patates,per la qual cosa fou conegut per Doctor Patata, de la millora
de camins i de l'establiment de fàbriques dins la línia
del seu admirat Campomanes. Propagà els avantatges de
l'extracció del sucre del raïm, de l'aprofitament de la
brisa i de l'obtenció del verdet industrial per a tintoreria.
L'interès per la seva comarca fou molt gran en tots els
ordres, i tingué una cura especial de la junta de caritat
vilafranquina. Fou membre de la junta suprema del Principat i
secretari de guerra en la lluita contra Napoleó. Fou un dels
rars il·lustrats recordats per la generació
romàntica que sorgí durant la seva vellesa.
Campo i Cunchillos, Gabriel
- Saragossa 25-Octubre-1898 - Barcelona 13-març-1981
Meteoròleg al Servei Meteorològic de Catalunya
(1921-1939) i a l'Observatori Fabra des del 1919 fins la seva mort??
Desenvolupà els seus coneixements en la pràctica sense
cap titulació universitària.Amb motiu de la
inauguració del servei de prediccions meteorològiques
per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una
conferència: "La boira" .Sota la direcció del doctor
Fontserè, va ésser el responsable de
l'observació diària, a les 8 hores, durant més
de 50 anys. Darrerament era ajudat per la seva neboda Maria.La
família Campo ha estat tota una institució a
l'Observatori
Fabra: el seu germà Santiago n'era el conserge.
Canudas i Busquets, Josep
- Barcelona 1894 - Friburg 1975
Pilot aviador, un dels propagadors de l'aviació a
Catalunya. Periodista esportiu i cofundador de l'Aeroclub de
Catalunya (1915). El 1917 obtingué el primer títol de
pilot atorgat a Catalunya, a l'Escola Catalana d'Aviació, de
la qual fou professor i pilot en cap (1920). Prengué part a la
guerra del Marroc (1921-22), on obtingué el grau d'oficial
d'aviació. El matí del dia 8 de desembre de 1923 i a
requeriment del doctor Fontserè, realitzava per primera vegada
a la península un sondatge a l'atmosfera lliure amb
aeroplà des del camp d'aviació del Prat de Llobregat
iniciant un projecte de col·laboració amb el
SMC. Amb motiu de la inauguració del
servei de prediccions meteorològiques per ràdio
Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "La
meteorologia a l'aviació". Fundà la Penya de l'Aire
(1922) i la societat Aeròdrom Canudas, que promogueren
l'interès pels vols amb passatgers, i l'Escola
d'Aviació Barcelona, per a pilots (1929). Fou el cap de la
primera línia aèria d'Espanya, Sevilla-Larraix (1921),
i de la línia d'Andorra (Barcelona * la Seu d'Urgell), la
primera dels Països Catalans (1932). El 1933 la Generalitat de
Catalunya el nomenà cap dels Serveis d'Aeronàutica.
Durant la guerra civil de 1936-39 fou pilot d'enllaç al front
d'Aragó i director de l'Escola d'Aviació Militar de
Barcelona. S'exilià el 1939, primer a França,
després a Amèrica, i des del 1963 residí a
Suïssa. El 1983 fou publicada la seva Història de
l'aviació catalana.
Castejon i Barrios, Antoni
- L'Hospitalet 1947 - Barcelona 1988
Fou
el primer meteoròleg a donar informació del temps en
català per TV, reprenent la línia iniciada pel doctor
Eduard Fontserè 50 anys enrere a Ràdio Barcelona, del
qual n'era un gran admirador. Castejon es va iniciar en el camp de la
meteorologia al llavors Servicio Meteorológico Nacional, on hi
va estar per espai de 21 anys fent d'observador a l'oficina de
l'aeroport del Prat. El 1978 va entrar al circuit català de
TVE i des dels seus inicis (1983) va formar part de l'equip de TV3.
També va col·laborar em diverses emissores de
ràdio: RNE, Ràdio Peninsular, Ràdio 4, Cadena
13, etc. Gràcies a ell la informació
meteorològica a la TV va assolir un molt bon nivell, fent
divulgació meteorològica amb màxima rigorositat
científica. Amb la seva bonhomia i do de relacions
públiques va establir molt bones relacions amb els centres
zonals de l'Institut Nacional de Meteorologia (Barcelona, del qual
estava en excedència, Palma i València) i amb les
empreses hidroelèctriques per tal d'aconseguir més i
millors dades. Per tal de fer més atractiva la
presentació va fer diversos viatges a Anglaterra per
aconseguir un receptor d'imatges del satèl·lit meteosat
de màxima qualitat. El 16 de gener de 1984 és fita no
només per a TV3 sinó també per la
informació meteorològica: s'inicien els
telenotícies de TV3 amb una presentació
revolucionària, imatges animades del satèl·lit
Metosat i presentació dels mapes meteorològics tal com
es fa ara , sense mapes darrera del presentador, fent servir el
"croma" o projecció electrònica que el presentador no
veu sinó en algun monitor pròxim. Totes aquestes
innovacions avui tan populars les va posar en marxa l'Antoni
Castejon. Com a anècdota, cal citar que gràcies a
l'animació d'imatges del Meteosat va poder identificar uns
dels primers "miniciclons" a la Mediterrània (1986), que
després va ésser confirmat i estudiat per
meteoròlegs de les Illes Balears. L'èxit de la
secció era assegurat. Ben aviat, amb l'augment d'edicions de
telenotícies al vespre i caps de setmana el va acompanyar
l'Aldred Rodríguez Picó, amb experiència
contrastada a la ràdio. El zel que tenia Castejon pel
cientifisme de la informació meteorològica el va portar
a negar-se a presentar el famós espai dedicat al "sant del
dia" d'aquells primers telenoticies de TV3 que presentava en Salvador
Alsius. Pel mateix motiu, i amb el lema de fer ciència
senzilla però mai ciència barata, va establir bones
relacions amb el departament de Física de l'Aire de la
Universitat de Barcelona, d'on es va assortir d'homes del temps quan
va caldre ampliar la plantilla: Eliseu Vilaclara i Tomàs
Molina. Gran comunicador, era conegut popularment com a "mister
maregassa", ja que va popularitzar el vocabulari meteorològic
català escrit pel doctor Fontserè l'any 1948.
Acostumats als "Nubes y claros con chubascos dispersos" va causar
gran impacte algunes paraules avui ben normals: maregasses,
calamarsades, clarianes, tamborinades, etc. La tarda d'un 4 de juliol
de 1988, poc després d'haver presentat el telenotícies
migdia, un sobtat infart va acabar amb la seva vida
prematurament.
Cazador i López, R.P. Manuel
- Torrent de Cinca 1874 - Sant Julià de Vilatorta 1956
Sacerdot
i investigador. Estudià agronomia, física i astronomia
a Barcelona. Des del 1897 dirigí l'observatori
meteorològic del
Col·legi d'Orfes de Sant Julià de Vilatorta des d'on va
col·laborar amb el doctor Fontserè en totes les seves
activitats, començant pel treball "Sobre els vents estivals i
de convecció a la costa catalana" l'any 1917. Fou un dels 3
observatoris particulars, juntament amb el Fabra i el de l'Ebre, que
anotaven diàriament la direcció i velocitat dels
corrents superiors mitjançant l'observació de
núvols.Va intuir l'anomalia tèrmica hivernal de la
plana de Vic que posteriorment, i a proposta de Pratdesaba,
va estudiar Fontserè, relitzant una
desls primers estudis de camp i publicant-ne els resultats.
(L'anomalia tèrmica de la plana de Vic,1937).
Féu importants investigacions de radiofonia, meteorologia i
agricultura. Amb motiu de la inauguració del servei de
prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J.
1, l'any 1927 va radiar una conferència: "L'observatori de
Sant Julià de Vilatorta"
Cirera i Salse, P.Ricard
- Os de Balaguer 1864 - Barcelona 1932
Astrònom. Jesuïta, féu les primeres
experiències científiques a l'observatori
meteorològic de Manila (1888-94), on aixecà el pla
magnètic de les Filipines; perfeccionà els estudis a
París (1899-1903). Fundà (1905) i dirigí fins el
1920 l'Observatori de l'Ebre, on el 1914 creà la revista
científica "Ibérica"; que assolí un gran
ressò a la Península Ibèrica i als països
sud-americans. En 1921-23 residí a Bombai com a procurador
general de la missió dels jesuïtes. Fou promotor (1925)
del Palau de les Missions de l'Exposició Internacional de
Barcelona del 1929. El 1927 passà a Madrid. Les seves
contribucions científiques més notables foren en el
camp del magnetisme terrestre i solar. Fou membre de
l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1904) i de
moltes altres entitats científiques europees.
Comas i Solà,
Josep
- Barcelona 1868 - 1937
Astrònom.
De vocació precoç, a quinze anys ja li fou publicat un
treball a la revista francesa "L'Astronomie". Es llicencià en
ciències físico-matemàtiques a Barcelona (1889);
fou astrònom de l'observatori
privat de Rafael Patxot a Sant Feliu de Guíxols (des
del 1896), i el 1901 ingressà a l'Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona, la qual li encarregà que
dirigís la instal·lació de l'Observatori Fabra ,
la Secció Astronòmica del qual dirigí del 1904
al 1937. Ací i en el seu observatori privat, situat a la
Vil·la
Urània de la Via Augusta de Barcelona,
dugué a terme importants treballs; descobrí dos cometes
(un dels quals duu el seu nom), un estel variable i onze petits
planetes o asteroides, un dels quals (1921), batejat amb el nom de
Barcelona, és excepcional per la gran inclinació de la
seva òrbita. Féu també estudis de
geofísica (sismologia), de meteorologia i de física
teòrica: el 1915 donà a conèixer una teoria
original de la radiació electromagnètica, a la qual
atribuïa una natura corpúsculo-ondulatòria (teoria
emissivo-ondulatòria), amb la qual s'anticipà a la
interpretació ondulatòria de De Broglie.
Paral·lelament a la seva activitat d'investigador, portà
una intensa tasca divulgadora. El 1910 col·laborà amb
Canudas en els primers assaigs de vol d'un aeroplà a Barcelona
i el 1924 participà en les primeres experiències
radiofòniques. El 1911 fundà la Societat
Astronòmica d'Espanya i Amèrica, de la qual fou sempre
president, per tal de popularitzar l'afecció a l'astronomia.
Va dirigir el "Servicio de Previsión de Temporales" inaugurat
el 28 de desembre de 1912 a la platja de Mataró, en un intent
de donar major seguretat als treballadors de la mar i impedir la
repetició de fets tràgics com els de la tarda del 31 de
gener de 1911, en què perderen la vida 80 mariners catalans.
La planificació es basava en el càlcul de la velocitat
dels vents a partir del seguiment de les depressions gràcies a
la col·laboració amb altres observatoris:Sicília,
Mahó, Perpinyà, Sant Antoni de Palma, Còrsega,
Cervera, Servei Meteorològic de Llevant, etc. Les prediccions
eren exposades e en una pissarra d'avisos a la platja de
Mataró. Posteriorment s'amplià a la platja de la
Barceloneta, i del Poble Nou, tasca que li va valdre el nomenament de
"Utilidad Pública" per part del Ministeri d'Instrucció
Pública, l'any 1916. En el decurs del seu funcionament,
pronosticà encertadament innombrables temporals,
afavorí un major desenvolupament i seguretat de les feines de
la població pescadora i del tràfic marítim de la
zona.
A partir del 1893 publicà a la premsa de Barcelona,
sobretot a La Vanguardia , més de 1 200 articles de
divulgació científica, alguns dels quals en
català. A l'Observatori
Fabra rebé tota mena de visitants i curiosos i les
seves conferències públiques foren
nombrosíssimes. Fou director del Servei d'Astronomia de la
Generalitat; fou premiat per l'"Astronomical Society of the Pacific"
i per la "Société Astronomique de France", de la qual
fou membre, com també ho fou de la "Royal Astronomical
Society", de Londres, de la "Società Sismologica Italiana", de
l'Acadèmia Mediterrània de Niça i membre d'honor
de la Societat de Física de Frankfurt del Main. Publicà
articles científics a les memòries de l'Acadèmia
de Ciències de Barcelona, al Butlletí de la
Secció Astronòmica de l'Observatori Fabra, a Urania ,
portaveu de la Societat Astronòmica d'Espanya i
Amèrica, i a nombroses revistes estrangeres. Publicá
també "Fotografia del cel" (1898), "Astronomía y
ciencia general" (1907), "Álbum fotográfico de la zona
eclíptica" (1915) i diversos manuals titulats
"Astronomía" (1910, 1920, 1927), "El cielo" (1927), etc. En
morir llegà la seva casa i terrenys i els seus valuosos
aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona.
Més informació:http://www.astrogea.org/ipa/galeria/comas-sola/index.html
Estalella i Graells, Josep
- Vilafranca del Penedès 1879 - Barcelona 1938
Físic i químic. Autor de la Nota d'Estudi del SMC
núm 7, "Les denominacions del vent a la costa de Llevant"
(1921. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou
professor (1899-1905). El 1905 guanyà la càtedra de
física i química de l'institut d'enyament mitjà
de Girona; el 1919 li fou confiada la direcció dels
ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela
de Madrid. Fou catedràtic de l'institut de Tarragona
(1921-32). El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de
Barcelona, creat per la Generalitat, i presidí (1932-33) la
Societat Catalana de Ciències Físiques,Químiques
i Matemàtiques. Pedagog notable, deixà llibres de text,
com Compendio de química (1921), Problemas de física
(1926), treballs i traduccions.
Faura i Prat,
P.Federic
- Artés 1840 - Manila 1897
Meteoròleg i eclesiàstic. Estudià a Vic, i el
1865 ingressà a la Companyia de Jesús. Passà a
les Filipines (1866-71), i completà estudis a Europa.
Tornà a les Filipines, on dirigí l'observatori
meteorològic de Manila. S'especialitzà en la
previsió dels grans ciclons que afecten l'arxipèlag.
Féu la primera predicció d'un tifó que va passar
per Manila el 20 de novembre de 189. A causa dels seus avisos a la
població durnat més de 3 anys va minimitzar el nombre
de víctimes i es va guanyar la credibilitat dels governants.
Diversos països veïns sol licitaren les seves informacions
meteorològiques amb caràcter regular. Entre 1879 i 1882
va emetre 53 avisos de tifons dels quals només 3 es varen
desviar considerablement. Va identificar els tifons del
Pacífic amb els huracans de les Antilles i va publicar un
petit compendi dels senyals precursors dels tifons (1822) basant-se
amb els treballs de Viñes. Dissenyà un baròmetre
aneroide adaptat al clima. Muntà una xarxa de 24 estacions
meteorològiques. Assistí als congressos
meteorològics de París (1889) i Chicago (1893). La
persecució de Rizal, amic seu, amargà els seus darrers
mesos de vida.
Febrer i Carbó, Joaquim
- Benicarló, Baix Maestrat 1893 - Barcelona
1970
Meteoròleg, astrònom i matemàtic.
Estudià ciències físiques i matemàtiques
a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic
d'astronomia (1931-64). Entrà a l'Observatori Fabra el 1917, i
en fou director des del 1958. Des del 1921 formà part del
Servei Meteorològic de Catalunya fins el 1932 que va dimitir
per tal de dedicar-se completament a l'Acadèmia Febrer.
Presidí la Societat Astronòmica d'Espanya i
Amèrica. Autor de diversos treballs de meteorologia i
astronomia. Amb motiu de la inauguració del servei de
prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J.
1, l'any 1927 va radiar una conferència:"Distribució
dels climes a la terra". El 1930 publicà l'important Atlas
pluviomètric de Catalunya, on recull tota la informació
pluviomètrica disponible fins el 1925, una seixantena d'anys.
Aquesta obra també és coneguda com a Atlas Patxot,
el nom del mecenes. En paraules del doctor Jardí,
aquesta obra per si sola ja justifica els 18 anys d'existència
del Servei.
Fontserè i Riba, Eduard
- Barcelona 1870 - 1970
Meteoròleg
i sismòleg. Es llicencià en ciències
físico-matemàtiques el 1891 i es doctorà el
1894. Organitzà el Servei Horari que fixava l'hora oficial de
la ciutat de Barcelona a partir del 1891 i en fou el cap durant
seixanta-set anys; aquesta hora oficial inicialment es determinava
mitjançant la posició dels estels des de la
cúpula de l'Acadèmia de Ciències. Publicà
diversos treballs sobre astronomia al butlletí de
la"Société Astronomique de France" i a les
memòries de l'Acadèmia de Ciències i Arts de
Barcelona. El 1894 presentà un projecte d'observatori
astronòmic al cim del Tibidabo, que fou acceptat per
l'Acadèmia de Ciències el 1895 i posat en
pràctica el 1905 en ésser-hi construït l'Observatori
Fabra. El 1896, mesos després d'ésser
descoberta, impressionà la primera radiografia a l'estat
espanyol. Guanyà la càtedra de geodèsia de la
Universitat de Barcelona el 1899, però fou suprimida, i el
1900 li fou adjudicada la de mecànica racional, fins que, el
1932, hom li reconegué la de geodèsia i d'astronomia,
que exercí fins a la jubilació. El 1896, assignat a la
Granja Agrícola Experimental de la diputació de
Barcelona, organitzà la Xarxa Pluviomètrica de
Catalunya i Balears i inicià la publicació
d'observacions meteorològiques al butlletí de la
granja. Esdevingué president de la Societat Astronòmica
de Barcelona, la qual absorbí la xarxa i arribà a
establir 224 estacions a Catalunya. El 1909 esdevingué membre
de l'Acadèmia de Ciències, i el 1912, director de la
secció meteorològica i sísmica de l'Observatori
Fabra. Amb l'ajuda de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1913
creà l'Estació Aerològica de Barcelona,
cèl·lula inicial del Servei Meteorològic de
Catalunya , que fou la seva gran obra, duta a terme a partir del 1921
sota la protecció de l'Institut (del qual fou membre des
d'aquell any) i de la Mancomunitat. El 1922 fou admès com a
membre de la "Deutsche Seismologische Gesellschaft", el 1923 de la
Comissió per a l'Exploració de les Altes Capes de
l'Atmosfera, reunida a Londres, i el 1926 de la Comissió
Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. El 1929
establí, sota els auspicis de la diputació provincial
de Barcelona, l'observatori meteorològic del Turó de
l'Home, al cim del Montseny, i aquell mateix any organitzà a
Barcelona una reunió de la Comissió Internacional per a
l'Estudi dels Núvols. El 1934 fou nomenat president de
l'Ateneu Barcelonès. A bord del vapor Xauen constituí
la Comissió d'Estudi del Mar a Catalunya. Des del 1942 fou
president de la Secció de Ciències de l'Institut
d'Estudis Catalans (en 1933-35 i en 1936-39 ho fou també de la
Societat Catalana de Ciències Físiques,
Químiques i Matemàtiques), i des del 1958 hi
restà com a president honorari. En complir noranta anys, entre
molts altres homenatges, l'editorial Gustavo Gili (de la qual havia
estat un important col·laborador) edità una
Miscel·lània Fontserè i l'Acadèmia de
Ciències recollí articles seus de difícil
consulta amb el títol "Obra dispersa sobre meteorologia
catalana". La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà
doctor honoris causa. La seva bibliografia es compon d'uns 180
títols, entre els quals hom pot destacar Atlas elemental de
núvols (1925), traduït al francès per
Ph.Wehrlé, La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de
Sant Jordi (1930), L'anomalia tèrmica de la plana de Vic
(1937), "Elementos de meteorología" (1943), Assaig d'un
vocabulari meteorològic català (1948), Una visió
meteorològica del Turó de l'Home (1950) i
Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes
entre 1100 i 1906 (1970).
Més informació:
http://www.weblandia.com/cerdanyola/fontsere.htm
Gandía Gomar, Vicent
- Clermont-Ferrand 1922 - València 1997
Tot i que va nèixer accidentalment a França de
sempre va estar vinculat a Castelló de la Ribera (abans
Vilanova de Castellò) on reposa per sempre. Llicenciat en
ciències físico-químiques i química l'any
1946. El 1948 obté per oposició la plaça
d'Ajudant de meteorologia del SMN i de Meteoròleg facultatiu
l'any 1949. Durant la seva estapa al SME (1948-1969) sempre va
compaginar les tasques operatives del SME amb la investigació
i la docència ales universitats de Madrid,Barcelona i Sevilla
on va estar destinat. El 1950 és nomenat professor ajudant de
la càtedra de termologia de la UB, que estava dirigida per
Josep M. Vidal, amb qui va treballar 9 anys,
principalment al voltant del tema de la seva tesi doctoral
"Refractometría interferencial de disoluciones" (1958). El
1960 obté per oposicions la càtedra de termologia de la
facultat de Sevilla que simultaneja amb la plaça de Cap del
Centre Meteorològic del Guadalquivir fins el 1969. El curs
69-70 és a la recent creada Universitat Autònoma de
Barcelona, amb l'encàrrec d'engegar la facultat de
ciències. Fa de vicerrector i escollit degà el 1975.
Té gran reponsabilitat en l'arrencada de la UAB, que en
agraiment li va concedir la medalla d'or amb menció especial
l'any 1977. Retornà finalment a València l'any 1977 on
hi estigué fins la seva jubilació l'any 1987, tot i que
continuà col·laborant com a professor emèrit fins
la seva mort. És autor de diversos llibres, entre els qual
destaquem "Problemes de física" (1977) juntament amb el seu
mestre Vidal, "Problemas de termología" (1959, amb diverses
edicions) o "Manual de termodinàmica" (1995, en
valencià, i amb un capítol de termodinàmica
atmosfèrica). Entre els articles: "La radiación solar
en la Comunidad Valenciana","Modificación de la temperatura
del aire mediante riego por aspersión", etc.
García de Castro, Fernando
- Ubeda, Jaen? 1922 - Ubeda? 4/feb/1999
Obsevador de l'INM al Turó de l'Home des de l'agost de 1951 fins la seva jubilació pel febrer de 1987. Durant més de 36 anys va informar puntalment, primer via ràdio i després via telefònica, des de la seva dura però privilegida talaia de 1712 metres d'altitud. Un cop jubilat s'instal·là al seu poble nadiu on va construir l'observatori de cerro de la Atalaya. Una de les seves darreres aparicions públiques a Catalunya fou en un tapadot, plujós i ventós diumenge 12 de novembre de 1995 per donar suport a la iniciativa del CEC de col·locar una placa que recorda que l'observatori va ésser construït per iniciativa del doctor Fontserè, l'any 1932. En la foto, podem veure a Fernando com contempla joiosament la inauguració de la placa per un rebesnét d'en Fontserè (a coll-i-bè del seu pare) i amb l'ajut del president del CEC Sr Conrad Blanch (esquerra). Foto: Francesc Isern (Gurb de la Plana, Osona).
Cal recordar que la construcció d'aquest emblemàtic observatori, inaugurat l'estiu de 1932, fou promoguda pel doctor Eduard Fontserè, fent realitat un projecte de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques l'any 1881 i que fou abandonat per les destrosses que hi va produir una forta tempesta. Juntament amb l'observatori de Sant Jeroni de Montserrat foren els dos observatoris d'altura catalans destinats a estudiar la circulació atmosfèrica general amb motiu de l'Any Polar 1932-1933. La llavor que la Generalitat de Catalunya va sembrar al cim del Montseny va germinar i es va fer gran. En aquest popular cim si han escrit moltes planes de la meteorologia catalana, principalment gràcies al Fernando García de Castro, però sense oblidar els que el varen precedir, com en Joan Pardo entre altres, o el seu fill Miquel que segueix la tasca del seu pare. Actualment l'observatori és propietat de l'INM i forma part del Parc Natural del Montseny que gestiona la Diputació de Barcelona; ambdues institucions es qüestionen la seva continuïtat.
Breu historia del Turó de l'Home: http://www.acom.es/pen/pen0/pen0tuho.html
Gorría Royan, Hermenegildo
- Osca 1843 - Barcelona 1920
Estudià a la Universitat de Saragossa on es va llicenciar primerament en ciències físico-químiques (1870), després en ciències exactes (1871) i finalment en ciències naturals (1872). Fou a més enginyer industrial, agrònom, director de la fàbrica de gas, etc., la qual cosa bé indica la seva vasta formació. Com a agrònom fou nomenat director de l'Estació Vitícola i etnològica de Tarragona, i més tard Director de la Granja Provincial Experimental y de l'Escola d'Agricultura de Barcelona. La seva principal dedicació foren esl aspectes hidrològics i agrònoms, obtenint medalles d'or, argent i bronze a l'Exposició de Barcelona pels treballs i projectes que hi va presentar.
En Gorría, potser pel fet de no ser català, en opinió de Fontserè, va saber copsar ràpidament la possibilitat de crear un nucli de col·laboradors capaços de portar a terme les observacions projectades, sense cap altra recompensa que l'amor a les coses pairal i l'afany de deixar establertes, en un esforç de conjunt, les nostres circumstàncies climàtiques més interessants des del punt de visata de la riquesa pública. A final del 1893 va posar a punt un observatori meteorològic amb instruments de la Direcció General d'Agricultura i enfocat per millorar els serveis agrícoles, que no estaven coberts per l'observatori de la Universitat. Aquest observatori va esdevenir la seu central d'una xarxa on hi havia d'haver hagut observacions de pluviometria, termometria i pressió atmosfèrica, així com aquelles variables de caràcter fenològic (estat de les collites, feines del camp, reaccions dels animals, etc), i que Gorría muntà aprofitant les seves coneixences de fora de Barcelona. Gràcies a la constància del seu director ben aviat s'aconseguiren 52 estacions, algunes a les Balears, que enviaven regularment les seves dades a l'estació central de Granja Experimental, situada a l'actual plaça de Francesc Macià. Pel 1896 hi havia constància de 41 estacions però no d'una gran continuitat. La xarxa, anomenada "Red meteorológica de Cataluña y Baleares", era composada per mestres d'escola, privats o públics, bàsicament religiosos, farmacèutics, metges,etc. Gorría que no era català, però s'estimava la nostra terra i sentia les nostres angoixes, engrescà persones que ja disposaven d'algun tipus d'instal·lació meteorològica a casa seva, aprofitant la gran base social de la meteorologia amateur del país. Transcorreguts dos anys de funcionament, el jove Fontserè s'incorporà a la Granja com a director, essent el seu primer contacte seriós amb la meteorologia. Amb Fontserè al capdavant es comencen a publicar les dades sumistrades per la xarxa, "Hojas mensuales" i els "Boletínes. Ben aviat i amb les dades recollides, Fontserè publica un interessant treball en el número 5 (maig de 1899) del "Boletín agrícola y meteorológico de la Granja", titulat "Las tormentas de primavera en 1899". El 1900 s'inicia el decandiment de la xarxa: la pèrdua d'interès per part de la Diputació que rescindí l'ajut anual de 500 pts i el fet que Fontserè guanyés la càtedra de Geodèsia, fan que l'any 1902 la xarxa ja no existeixi com a tal. L'experiència no fou debades, la Xarxa Patxot en fou la continuació.
Gorría va fer una gran aportació a la
configuració de la xarxa climatològica de Catalunya,
que fou elogiada pel Rei l'any 1897, donada la seva valuosa tasca
social. L'any 1898 fou guardonada amb el Diploma d'Honor de
l'Exposició Agrícola anual. Gorría va presentar
la xarxa catalana al Congrés internacional que se
celebrà a París el 1900 amb motiu de l'Exposició
universal. L'experiència catalana, que posava de manifest una
bona optimització de recursos escassos, fou acollida amb
interès i respecte pes assistents al Congrés. Va
publicar una memòria "Notas para el avance del mapa
meteorològico de Catalunya" (MRACAB 1913).
Hernández i Ponsetí, Maurici
- Maó, Menorca 1859 - 1932
Farmacèutic. Es destacà com a meteoròleg;
publicà les seves observacions damunt Menorca el 1886 a la
Revista de Menorca , des del 1888 fins al 1928. L'any 1885
Hernández prengué el relleu de les observacions
meteorològiques a Maó de mans d'un altre gran
aficionat, Joaquim Carreras, que les havia iniciades l'any 1862, i
que va ésser rellevat per la seva filla Maria Lluisa un cop
mort. Abans, el també farmacèutic Joan Bals havia fet
les primereres observacions entre 1792 i 1799. L'activitat cultural
de Maó, intensa, però restringida, girava al voltant de
l'Ateneu i es manifestava a través de la Revista de Menorca.
Hernández fou un dels pilars científics de l'Ateneu i
de la Revista, iniciant una tradició meteorològica, que
va continuar aviat Josep Maria Jansà. La seva
col·laboració s'estengué a diferents centres
espanyols i estrangers i al Servei Meteorològic de Catalunya,
on hi va publicar algunes Notes d'Estudi. Ës autor, juntament
amb Joaquim Carreras d'una memòria de la RACAB "Observaciones
meteorológicas efectuadas en Mahón, isla de Menorca"
(MRACAB 1900).També fou un notable ornitòleg i
reuní una col·lecció d'ocells de Menorca que es
conserva a l'Ateneu de Maó, del qual fou un dels
fundadors.
Iranzo i Benedito, Manuel
- València 1867 - Almenara, Plana Baixa 1921
Polític i escriptor. Estudià dret a València
i es doctorà a Madrid. Afiliat al partit liberal, fou diputat
a corts. El 1889 publicà Ensayos de meteorología
dinámica... Participà en la creació de la
Federació Agrària de Llevant, i el 1911 fundà el
Servei Meteorològic de Llevant, del qual fou director
(1911-21).Pel 1914 publica"La Meteorología del
Mediterráneo", un dels primers treballs sobre aquesta
temàtica.
Jansà
Guardiola, Josep M.
- Reus 1901 - Mahó, Agost-1994
Meteoròleg i doctor en ciències. Figura senyera de la meteorologia espanyola, on va ocupar els més alts càrrecs, i, sobretot, és probablement, el més prolífic i polifacètic dels meteoròlegs científics espanyols. És autor de més de 180 títols, entre llibres i articles, abastant gairebé tots els camps de la meteorologia, des de tècniques d'observació i efectes òptics, fins la climatologia general, local i aplicada, passant per la meteorologia dinàmica i sinòptica. Va publicar 4 excel·lents i densos volums de la "Meteorología Teórica" (1959-1961) que han servit de llibre de text en castellà a moltes generacions meteoròlegs i que es va reeditar en forma de 2 volums. Altra publicació no menys excel·lent és el "Manual del Informador/Observador de Meteorología" (1944/1956) del qual se n'han fet dues edicions i diverses reimpressions. Amb aquest llibre s'hi han format i s'hi segueixen formant moltes promocions d'observadors i informadors meteorològics. Un altre llibre de consulta obligada encara avui dia es el seu "Curso de Climatología" (1968). Va crear escola i va influir en molts dels seus deixebles: E. Jaume, M. Ballester, J. Miró-Granada, A.Jansà, etc.
Al llarg de la seva vida, distingim clarament 3 etapes. La menorquina (1913-1940), on es destaquem els seus estudis sobre la Tramuntana i la vinculació a la Revista de Menorca. L'etapa mallorquina (1940-1966) on destaquem els seus treballs sobre Meteorologia Mediterrània i teòrica i en el qual fou director del Centre de les Illes.Es va doctorar a Madrid l'any 1947. I l'etapa madrilenya (1966-1971), on fa de catedràtic de Climatologia de la Universitat Complutense entre 1967 i 1976, càtedra encuadrada al dins l'especialitat de Física de la Terra i el Cosmos, dirigida pel seu vell amic professor Morán. Assoleix el més alt càrrec de l'època pels meteoròlegs: Cap de l'Oficina central del Servicio Meteorológico l'any 1970. És consideat un dels pares de la mareorologia espanyola, juntament amb José M. Lorente, Arturo Duperier, Francisco Moran, Mariano Doporto, Fontserè, Pío Pita, Mariano Medina, etc. i "profeta del mediterrani", al qual qualificava de "peculiar, autárquico y aleatorio", ja que en aquella època semblava predicar en el desert. Quan gairebé ningú parlava de meteorologia mediterrània, avui tant de moda, tret del doctor Fontserè, i potser M. Iranzo, Josep M. Jansà va publicar tot un reguitzell d'escrits d'alt nivell sobre el tema: "Previsión del tiempo en el Mediterráneo occidental " (1951) , "La masa de aire mediterránea" (1959), "El frente mediterráneo" (1962), "La corriente en Chorro Mediterránea" (1963) o "La Meteorología del mediterráneo occidental" (1964). Precisament aquest darrer escrit pertany a una publicació (encara a la venda per l'irrisori preu de 150 pts) corresponent al 3è cicle de conferències del SMN. En aquesta magistral conferència pronunciada a Madrid diu: "La meteorología del Mediterráneo Occidental es independiente en más d un 90% de la meteorología de la Península Ibérica. Al Mediterráneo no llega todo por el oeste, ni llega por el oeste todo lo que parece llevar camino de llegar. El Mediterráneo es un lugar endiabladamente complicado. Hemos de seguir estudiándolo si queremos adivinar algún día con mayor éxito que hoy las reacciones de su carácter caprichoso."
Jaume Torres, Eduard
- Palma 1913 - Palma 1993
Físic i meteoròleg. D'ençà de la
Guerra i fins la seva jubilació l'any 1979 es dedicà
plenament al Centre meteorològic de les Illes, encuadrat al
SMN, durant quatre dècades. Fou el segon meteoròleg del
SMN amb destinació a les Illes, després d'en Josep M.
Jansà, del qual en va ésser el seu col·laborador
més pròxim. La seva principal dedicació fou
establir, controlar i supervisar la xarxa meteorològica de les
Illes, una de les més denses d'Espanya. A tall d'exemple dir
que quan li gou encomanada tal feina pel cap Jansà, hi havia
22 estacions. Després de tres anys, l'ant 1945, Jaume l'havia
ampliada a 52 estacions, 87 pel 1950 i 112 pel 1965. Actualment n'hi
ha unes 180. Des del 1943 va participar activament en la
confecció del "Boletín mendual Climatológico",
que va fer 50 anys pel 1994 i se segueix editant. Pel 1946 va
publicar juntament amb el seu cap "La brisa en la Isla de Mallorca"
(1946, Revista de Geofísica), treball encara vigent, i pel
qual es va demanar la col·laboració de centenars de
pagesos i mariners. Pel 1957 se li va encarregar posta en
operació de l'Estació de Radiosondatges
(observació en altitud, mitjançant globus
instrumentats) de Palma, una de les més antigues d'Espanya,
per la qual havia estat a Alemnanya per tal d'adquirir la
formació adient. Va ésser cap d'aquesta estació
de radiosondatges des de la inauguració el maig del 1958 fins
el 1965, però sense abandonar la xarxa climatològica i
les seves observacions Entre 1966 i 1971 va ésser
transitòriament cap del centre Meteorològic de les
Balears.
Jardí i
Borràs, Ramon
- Tivissa, Ribera d'Ebre 1881 - Barcelona 1972
Físic. Membre de l'Acadèmia de Ciències i
Arts (1914), fou professor de l'escola d'Electricitat de la
Universitat Industrial (1917) i catedràtic de la Universitat
de Barcelona (1930-51). Autor d'unes 30 publicacions. Fou membre
adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (1926-31).Amb motiu de la
inauguració del servei de prediccions meteorològiques
per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una
conferència:"El vapor d'aigua dins l'atmosfera". El doctor
Ramon Jardí i Borrás fou home de sòlida
formació científica i dotat de gran habilitat manual
per a la petita mecànica. Fou un inseparable
col·laborador dels més coneguts doctors Terrades i
Fontserè, els quals probablement no haurien pogut lluir tant
sense la feina, sovint anònima, del doctor Jardí. Fou
uns dels 3 físics que van entendre la teoria de la relativitat
quan Einstein va venir a Barcelona, de tal manera que la
Enciclopèdia Espasa li va encarregar l'excel·lent article
que representa el primer en español sobre el tema i que encara
se sol atribuir a Terrades. En el camp de la instrumentació,
la seva gran habilitat manual el va portar a inventar i posar en
marxa diversos aparells. Va modificar l'anemògraf
d'intensitats Bourdon que no donava els results pretesos, prenent el
nom Bourdon-Jardí i que ha funcionat perfectament fins als
nostres dies, ensenyant-nos excel·lents registres del les
marinades i les llevantades a l'Observatori Fabra. Va posar en marxa
el famós rellotge Billeter. Va ésser l'encarregat del
laboratori d'aparells, instal·lació telegràfica,
receptors de ràdio, etc. del Servei Meteorològic de
Catalunya, feina vital pels bons resultats obtingunts per aquella
modèlica institució. Va intervenir decisivament en el
muntatge i ajustament de gran part dels aparells de l'Observatori
Fabra, del Turó de l'Home, del de Sant Jeroni de Montserrat,
del laboratori de la Universitat....sense escatimar temps,
esforços, entusiasme... I deixem pel final el disseny del
cèlebre pluviògraf d'intensitats que va ésser
conegut arreu del món meteorològic i que enguany ha
complert 75 anys.
L'origen d'aquest enginyós aparell rau en el mateix fet del
règim pluviomètric de Catalunya. La questió
és que el primer registre interessant va ésser pel
febrer de 1922. Durant 5 anys, fins el juny de 1927 va estar en
funcionament el prototipus, amb excel·lents resultats que el
doctor Jardí va publicar en una memòria de
Secció de Ciències de l'I.E.C l'any 1927 a despeses,
com no, de la Institució Patxot. A
partir del juny de 1927 van entrar en funcionament els dos
pluviògrafs Richard-Jardí, construïts per la
prestigiada casa J. Richard de París, que n'havia donats dos a
la Diputació Provincial de Barcelona, un pel Servei
Meteorològic de Catalunya i l'altra per l'Observatori Fabra.
Malauradament tots sabem quin va ésser el tràgic final
del Sevei i tots els seus bens. Per tant només ha sobreviscut,
que se sàpida, el del Fabra, que el 5 de juny va acomplir 70
anys de funcionament quasi-ininterromput. Així doncs
gràcies al doctor Jardí i al Servei, però
sobretot gràcies a la permanent activitat de l'Observatori
Fabra, podem assegurar que Barcelona disposa de la sèrie
d'intensitats quasi-instantànies de pluja més llarga
del món. Paradoxalment però, durant més de 50
anys aquesta sèrie de dades només es va usar per tal de
conèixer les valors màximes mensuals i annuals de la
intensitat de la precipitació. No va ésser fins l'any
1980, quan sota la direcció del catedràtic de
Física de l'Aire de la Universitat de Barcelona, doctor Manuel
Puigcerver es van iniciar estudis estadístics detallats, que
han proporcionat una informació climatològica de la
intensitat de la pluja única al món i amb moltes
aplicacions pràctiques: radiocomunicacions, enginyeria civil,
erosió de sols, etc. Aquests estudis foren acollits amb
força interés per part de la comunitat
meteorològica i sobretot pels enginyers encarregats dels
sistemes de clavegueram i dels enginyers de telecomunicació
especialitzats en enllaços de microones a
freqüències superiors als 10 Ghz.
Més informació:http://vidal.ivb.fut.es/catala/aem/cel/jar~06.htm
Landerer i Climent, Josep Joaquim
- València 1841 - Tortosa, Baix Ebre 1922
Astrònom. El 1865 començà a publicar, en
revistes especialitzades franceses, articles sobre qüestions
astronòmiques. Un dels temes que el va ocupar regularment fou
la meteorologia. Es conserven observacions des de 1870, on anotava la
pressió atmosfèrica, temperatures màxima i
mínima, règim de vents, estat del cel, pluges ,
nevades, calamarsa, tempestes, etc. Féu diverses
col·laboracions de caire meteorològic a la revista
precursora del periodisme científic català
"Crónica Científica". Residí algun temps a
Uzès,França. Estudià els eclipsis de Sol
visibles a Espanya el 1900 i el 1905. Col·laborà a la
fundació de l'Observatori de l'Ebre. Va rebre
l'encàrrec de la RACAB per dissenyar i dirigir l'observatori
astronòmic i meteorològic quan es va reformar d'edifici
el 1883. En endarrerir-se les obres abandonà el projecte. Els
instruments adquirits a París a tal efecte, inspirat en el
servei meteorològic organitzat a França per Le Verrier,
romanguéren a les golfes de la RACAB fins que Fontserè
els desempolsà. Publicà nombrosos treballs, entre els
quals "Principios de geología y paleontología",
"Monografía paleontológica del piso óptico de
Tortosa", "Chert y Benifazá", "Introducción al estudio
sobre el origen del granito y la caliza i Introducción a la
mineralogía micrográfica".
López Cayetano, Juan Bautista
- València 1915 - Barcelona, 1981
Oficial de tràfic de l'aeroport de Barcelona. Llicenciat en
ciències químiques. Assimilat a tinent coronel.
Meteoròleg del SME director del centre de Barcelona
d'ençà de la Guerra fins la seva jubilació l'any
1980, primerament a Travessera de Dalt fins el 2 de juliol de 1970 i
posteriorment a les Drassanes.
Martí i Franqués, Antoni
- Altafulla, Tarragonès 1750 - Tarragona 1832
Científic. etat d'Amics del País de Tarragona des de
la seva fundació (1786), fomentà la indústria
dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de
les oliveres. Va estudiar la meteorologia des del punt de vista de
químic Noble, de la casa pairal d'Ardenya, a Altafulla,
anomenat sovint, per això, Martí d'Ardenya.
Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d'Amics del
País de Tarragona des de la seva fundació (1786),
fomentà la indústria dels filats i teixits fins de
cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres. Va organitzar la
primera xarxa meteorològica a Catalunya bo i valent-se dels
pagesos que cuidaven les seves nombroses propietats repartides per
més de 18 termes municipals i de diversos rectors de diversos
pobles i amics. Estudià amb detall la pedregada que
tingué lloc l'any 1878 i que dessolà bona part de la
ciutat de Tarragona, amb observacions tan curioses com
l'existència d'un pèl dins el nucli de moltes de les
pedres caigudes., alhora que va estudia l'estructura de la calamarsa.
Membre de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de
Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions,
principalment sobre l'anàlisi de l'aire: Sobre la cantidad de
aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia
algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a
Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín
(1805). Membre de l'Acadèmia Mèdico-pràctica de
Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació:
Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791).
Col·laborà amb els científics francesos en el
mesurament del meridià de París pels Països
Catalans. El 1798 s'instal·là a Tarragona, on
reuní una gran part de la seva biblioteca, una
col·lecció mineralògica, un laboratori
meteorològic i material d'experimentació de les
plantes. En 1800-01 visità les universitats i les
acadèmies de París, Londres, l'Haia, Amsterdam i
Brussel·les. El 1811 era a Tarragona, durant el setge
napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren
destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on
sostingué una tertúlia sobre temes científics.
L'Institut d'Estudis Catalans té instituït un premi que
duu el seu nom.
Martín i García, Jaume
- Girona 18-maig-1923, Barcelona 1995
Meteoròleg. Ingressà a Servicio Meteorológico
nacional l'any 1948. Destinat a Sevilla (1949-1953) i posteriorment a
Barcelona on fou cap de l'oficina meteorològica de l'Aeroport
del Prat i Director del Centre Meteorològic Zonal de Catalunya
d'ençà de la jubilació de Juan B. López
Cayetano (1980-1981) fins a la seva jubilació l'any 1988.Va
col·laborar molts anys a La Vanguardia i al Correo
Catalán. A la ràdio (Ràdio Barcelona), era "el
vigía del tiempo" ja que el nom de "el hombre del tiempo"
estava patentat per Mariano Medina i ningú més el podia
fer servir. Amb ell el CMZ de Barcelona va fer el trasllat de les
Drassanes ("García Morato") al carrer de Roura (1980-81)
Miró-Granada Gelabert, Jaume
- Mallorca 1922 -
Es llicencia en Físiques a Barcelona l'any 1944, on es
alumne del doctor Fontserè. Fa les oposicions al Servicio
Meteorológico Nacional, entrant al cos d'Ajudants l'any 1941,
i com a Meteoròleg per concurs l'any 1946. És destinat
a l'oficina de l'aeroport de Palma, on fa de Cap entre 1941 i 1946.
És el Cap del Centre de Meteorològic Zonal de les
Balears entre 1967 i 1971. Entre 1971 i 1978 és el Cap de la
Secció d'Hidrologia del SMN (INM, a partir de 1978) a Madrid.
Entre 1978 i la seva jubilació l'any 1985 és el Cap del
Servei d'Aplicacions de Recursos i Medi Ambient (SARyMA). Ha
representat a Espanya en nombrosos simposis i congresos. És
autor de diversos treballs, molts dedicats a la meteorologia
mediterrània, heretant la dèria del seu mestre Josep M.
Jansà.Ha participat en els projectes ALPEX, PIP, Grup Director
d'Estudis de Ciclons del Mediterrani, etc. Entre 1972 i 1986
també és dedica a la docència. Gran divulgador
en premsa i ràdio, on amb el seudònim "es patró
Jaume" ha col·laborat durant força anys a Palma de
Mallorca divulgant la meteorologia marítima. No en va
és patró i excel·lent navegant. Vinculat a
l'Asociación Meteorológica Española (AME) des
dels seus inicis, on ha estat l'únic President durant dos
períodes de 4 anys per vocació i
reelecció.Assessor meteorològic de diverses empreses
privades, va rebre l'any 1985, a petició de l'INM,"la orden de
Comendador al Mérito Civil"
Pardillo i Vaquer, Francesc
- Castelló de la Plana 1884 - Barcelona 1955
Naturalista. A instàncies del professor Fontserè
publicà la Nota d'Estudi núm. 50 "Les pluges de pols
del 30 d'octubre de 1926 i del 27 de novembre de 1930 a Catalunya"
(1932), essent un dels primers en demostrar a tota Europa l'origen
Áfricà del fang dipositat. En referència a
aquest estudi de les pluges de fang deia Fontserè:
"...representa una fita més en el camí dels nostres
coneixements de la meteorologia mediterrània, i ofereix un
bell model de recerca científica". (Pardillo, 1932 . Notes
d'Estudi del Servei Meteorològic de Catalunya, núm 50).
Estudià ciències naturals a Barcelona i a Madrid. El
1907 es doctorà amb la tesi El microsterógrafo y su
aplicación a la medida de los cristales microscópicos.
El 1911 fou nomenat catedràtic de cristal·lografia de la
Universitat de Barcelona, càrrec que ocupà 42 anys i
des del qual exercí una gran influència sobre els
estudis de cristal·lografia a l'estat espanyol. Després
d'una breu estada a Alemanya, on treballà amb el professor
Goldschmidt, introduí als Països Catalans
l'aplicació dels raigs X a l'estudi de l'estructura dels
cristalls. Fou secretari de la Junta de Ciències Naturals de
Barcelona, conservador i director del Museu Martorell de Geologia,
cap de la secció de mineralogia de l'Institut Lucás
Mallada del CSIC (1943-50), degà de la facultat de
ciències (1943-51), i president de la Reial Acadèmia de
Ciències de Barcelona (1951-55). Les seves publicacions foren
nombroses i d'una gran qualitat científica.
Pardo i Gil, Joan
- Barcelona, 9 de setembre de 1922 - 9 de juliol de
2004
Meteoròleg. Ja per l'octubre de 1938, en plena guerra civil, ingressa com informador militar de meteorologia, de forma provisional, a l'Exèrcit de l'Aire espanyol. Un any més tard, pel juny de 1939, es diploma en meteorologia en el primer curs de transformació d'especialistes de l'Acadèmia General de l'Aire a León. Com a soldat participa en el desmantellament de l'antic Servei, i gràcies a ell sabem que durant tres dies s'estigueren carregant camions de material que es va traslladar a uns soterranis de Madrid. Per l'octubre d'aquell 1939 és destinat a l'observatori de muntanya del Turó de l'Home ( cim del Montseny, a 1714 metres d'altura), que estava tancat des del final de la Guerra. En col·laboració amb l'ajudant de meteorologia, Oriol de Sentmenat, posen en funcionament l'observatori, integrant-lo en la xarxa internacional de meteorologia. Es queda al Turó de‚l Home fins a octubre de 1944, any en el qual el destinen a la Val d'Aran on organitza la xarxa termopluviométrica de la Productora de Forces Motrius de la vall. Pel 1946 l'envien al Centre Meteorològic del Pirineu Oriental, situat a Barcelona, on treballa confeccionant mapes sinòptics, climàtics, resums meteorològics, radiosondatges, cartes aerològiques, emissions de ràdio i observacions diàries. Entre 1947 i 1949 participa en el programa de pluja artificial, mitjançant la sembra amb neu carbònica i iodur de plata des d'avions i amb resultats, segons comentava, molt interessants. Organitza l'estació termopluviométrica de la Vall de Núria, per encàrrec dels Ferrocarrils de Grans Pendents (Cremallera de Núria). I posa també en marxa l'observatori de la Mola, en la Serra de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Durant tots aquests anys també dóna servei als aeroports del Prat i Reus, col·labora en els primers estudis sobre pol·lució atmosfèrica de Barcelona, així com en els primers assajos sobre energia eòlica. De juny a setembre de 1950 està destinat a La Molina, per a posar en funcionament l'observatori que encara avui funciona. Es queda fins al 1959 i en tot aquest temps participa en programes d'investigació, com la captació de rajos còsmics o les proves d'inhibició amb cremadors de carboni activat i iodur de plata. L'any 1959 participa a l'Any polar, desenvolupat per la OMM, en qualitat d'observador meteorològic (i cuiner) en una base xilena de l'Antàrtida. Entre 1961 i 1963 torna a Barcelona, al Centre Meteorològic del Pirineu Oriental, i pel 964 és traslladat a Saragossa. Al 1965, passa a l'escala de Personal Tècnic de l'Exèrcit de l'Aire. Entre 1965 i 1979 també realitza diverses activitats civils: redactor de La Vanguardia, exercint com periodista i articulista de la secció del temps. Aquell mateix any 79 és destinat com observador a l'Observatori Fabra de Barcelona. Pel 1987 es jubila i passa a la reserva aèria. No obstant això no cessa aquí la seva intensa labor de divulgació de la meteorologia: Seguia col·laborant amb l'Observatori Fabra i el Museu de la Ciència de Barcelona. L'any 1995 funda l'Associació Catalana d'Observadors Meteorológics, i rep ja nombrosos reconeixements a la seva dilatada carrera professional, el diploma de l'INM, la placa Narcís Monturiol (col·lectiva amb el Fabra) i la Mariano Medina.
Més informacio: http://www.meteored.com/ram/numero30/juan_pardo_gil.asp http://www.acamet.org/llista/adj/pardo3.avi
http://www.acamet.org/llista/adj/pardo1.avi http://www.acamet.org/llista/adj/pardo2.avi http://www.acamet.org/llista/adj/pardo4.avi
Patxot i Jubert,
Rafael
- Sant Feliu de Guíxols 1872 - Ginebra 1964
Bibliòfil, escriptor i gran mecenas de la cultura catalana durant tota la primera meitat del segle XX, també fou un home de ciència: astrònom i sobretot meteoròleg. Com a meteoròleg Patxot va iniciar les observacions meteorològiques per la primavera de 1896 al seu observatori de Sant Feliu de Guixols (L'observatori català ) i fou el primer meteoròleg català que va mesurar a amb precisió la velocitat de la tramuntana mitjançant un anemocinemògraf d'intensitats. Posteriorment va donar tot l'instrumental al Servei Meteorològic de Catalunya, que el va destinar a l'Observatori de Montserrat. Va crear la Xarxa Patxot, per tal d'estudiar la pluviometria gironina. Posteriorment, convençut que les possibilitats de riquesa d'un poble passaven per conèixer a la menuda el seu règim pluviomètric, va ampliar la xarxa a tot Catalunya, Balears i el Rosselló. Va aplicar una metodologia de treball que molts ja voldriem tenir avui: recta i meticulosa, prioritzant la qualitat per damunt de la quantitat, i fent mans i mànigues per unificar i homologar el màxim nombre d'estacions, fins a banda i banda del Pirineu. Aquesta manera de fer li va permetre publicar treballs capdavanters, com el seu llibre "METEOROLGIA CATALANA. Observacions de Sant feliu de Guixols. Resultats del 1896 al 1905".El 1912 publicà el segon volum, Pluviometria Catalana. Resultats del quinquenni 1906-1910. El 1911 en col·laboració amb Fontserè publica al butlletí de la SAB "Observación de las tormentas y turbonadas". També publicà un parell de Notes d'Estudi: " Contribució a l'estudi dels corrents atmosfèrics mitgers" (N.d'E. núm. 5 1923) i "Segon estudi horari de la pluja a Sant feliu de Guixols. Observacions del març de 1896 al juny del 1923" (N.d'E. núm. 26, 1923?). Va reivindicar una franca separació entre la tramuntana i el mistral, i en el seu assaig de pluviometria que tanca el llibre identifica per primera vegada el màxim pluviomètric del Pallars i de la Ribagorça, fins aleshores no precisat, que va ésser decisiu per la riquesa hidroelèctrica del país. Com a mecenas cal ressaltar la creació del centre d'estudi dels núvols, a càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils l'any 1921. De forma sistemàtica es fotografià el cel de Barcelona i de Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de núvols més valuoses del món i que serviren de pal de paller en vistes a la realització dels Atlas de Núvols. Vinculat al grup de L'Avenç, col·laborà a la "Col·lecció Popular l'Avenç" amb traduccions de Flammarion, X.de Maistre, lord Avebury i una antologia de prosadors nord-americans. Fou marmessor de la seva cunyada, Concepció Rabell, i creà la fundació d'aquest nom, dins la qual foren instituïts l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i el premi musical de composició Concepció Rabell. El 1919, a la memòria del seu pare, el pianista Eusebi Patxot i Llagustera (Sant Feliu de Guíxols 1846 - 1893), creà el concurs musical amb el seu nom per a compositors, que fou confiat a l'Orfeó Català. El 1923 havia instituït la Fundació d'Estudi de la Masia Catalana i la medalla d'or del Centre Excursionista de Catalunya i, el 1925, les beques d'estudi per a noies que encarregà d'atorgar a l'Institut de Cultura de la Dona, institució afavorida també amb altres importants dotacions. Es féu càrrec de l'edició de l'Atles Internacional de Núvols (1929-30 i 35), codi que havia de regir les observacions de tot el món, el qual aparegué en francès, anglès,alemany i català, com a homenatge patriòtic al nostre país.
El 1936, perseguit, hagué d'exiliar-se a Suïssa, sense claudicar dels seus principis ni de la dignitat humana. Mantingué una irreductible actitud d'oposició al règim franquista. El seu arxiu meteorològic fou confiscat el 1939. L'any 1942, el llavors director del SME, Luís de Azcárraga i Pérez Caballero (director del SMN 1940-1970 i assassinat per ETA el 1988), tingué la malpensada de visitar Patxot a Fribourg per tal de proposar-li que col·laborés, sota la ègida franquista, amb el servei que ell dirigia, bo i oferint-li totes les facilitats del món perqué pogués reprendre els seus treballs científics. La resposta que rebé el mal aconsellat director fou "que ni tan sols un d'aquells cabells blancs està en venda", i per reblar el clau un bíblic, lapidari i definitiu "Non serviam" En una edició privada, va estampar i distribuir entre la comunitat meteorològica internacional, un miler d'exemplars del llibre "Lettre aux Membres de l'Organisation Météorologique Internationale et aux Météorologues en général" (1948),on denunciava sense pal·liatius la destrucció del Servei Meteorològic de Catalunya i la usurpació de l'exepcional col·lecció de clixés, còpies i instruments fotogràfics per a l'estudi de núvols del fons de la Fundació Rabell per ell sostinguda. L'any 1996 però rebé un homenatge per part de l'Institut Nacional de Meteorologia, amb la col·locació d'una placa dedicada a la seva memòria a la façana principal del CMT de Catalunya del Port Olímpic de Barcelona, amb parlaments del seu biògraf Joaquim Maluquer, del director de l'INM Manuel Bautista i del vicepresident primerl del parlament espanyol Joan Rigol. L'any 1998 el seu nét, el físic Rafael Carreras Patxot, va donar la interessant biblioteca meteorològica aplegada pel seu avi al Centre Meteorològic Territorial de Catalunya de l'INM, inaugurada el dijous 2 de juliol amb la presència del director d l'INM Sr Eduardo Coca.
Patxot fou un home benemèrit en molts aspectes. Primerament
realitzant per ell mateix notables aportacions
meteorològiques, especialment estudis nefològics i de
pluviometria. Posteriorment, quan la vida el va separar, aviat del
seu poble i, després del seu País, es va saber
sobreposar estimulant nous estudis e instaurant premis,
mitjançant la labor de mecenatge.
Pons i Girbau, Josep
- Blanes 1889, Reus 30 d'agost 1966
Fotògraf del Servei meteorològic de Catalunya
(1921-1939). En temps del Servei, no hi havia satel·lits
meteorològics, i l'observació terrestre dels
núvols era l'única manera de determinar l'estat del
cel. A finals del 1921, Rafael Patxot ofereix
al SMC la creació d'un centre d'estudi dels núvols a
càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils.
Josep Pons és el fotògraf assignat a la secció
fotografiant de forma sistemàtica el cel de Barcelona i de
Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de
núvols més valuoses del món. Es feien
fotografies desde dos punts diferents de la ciutat distants 393
metres i es mesuraven les variacions d'altitud de les masses
nuvoloses a partir de la direcció i velocitat. L'any 1926 el
nombre de fotografies acumulades ja es comptava per milers; per l'Any
Polar, només el senyor Josep Pons i Girbau, ja n'havia fetes
prop de 5000. Seves són moltes de les fotografies
reproduïdes a l'Atlas Internacional dels Núvols de 1935,
que era de consulta als principals observatoris del món. En
totes les publicacions del doctor Fontserè hom troba inserides
iil·lustracions dels estats de la mar i del cel degudes al
senyor Pons. Són de destacar algunes encertades imatges, com
l'onada gegantina (21 de març de 1933) provocada per la
tramuntana davant del cap de Creus i fotografiada a bord del vaixell
de guerra "Xauen" amb ocasió de la campanya
oceanogràfica del SMC, portada a cap conjuntament amb
l'Institut d'Oceanografia de Madrid, l'any 1933, per la costa
catalana. O el clixé més encertat segons
l'opinió del doctor Fontserè, un mantell
d'estratocúmuls vistos des del Montseny el 4 de desembre de
1932 a les 16:18. Pons tenia un taller de retratista a la seva vila
nadiua blanenca on es dedicava a la fotografia artística:
retratava gitanos, passavolants, mariners, llenyataires i pagesos
vells, que encara s'abillaven amb el gec típic i amb la
barretina. N'havia obtingut una sèrie a base de composicions
d'escenes blanenques, que podrien servir a la perfecció per
il·lustrar les obres de Joaquim Ruyra. El doctor Fontserè
va saber apreciar els dots de Josep Pons, i el traguer de la
dolça vila blanenca per associar-lo com a fotògraf
titular, a les tasques d'estudi del cel, delegades per la
Fundació rabell al SMC. Ja a Barcelona Pons impressionà
un dia darrera l'altre milers de clixés del celatge
català des d'una de les torres de la Universitat Industrial,
on hi havia instal·lat el SMC. Els clixés de
núvols esdevingueren l'obra de la seva vida. Però
l'atzar, que ha dut de mal borràs tantes coses a la nostra
terra, també va voler malmenar l'obra d'en Pons i tota la
d'aquell meritori Servei. De l'eficiència de l'esmerç
del senyor Pons, en diu, però, alguna cosa l'altíssim
prestigi internacional que va adquirir l'organisme
meteorològic català que dirigia el doctor
Fontserè; i els seus clixés varen ésser eren
escollits per les comissions de Directors de Serveis
Meteorològics en la tria per establir els quadres de
classificacions de núvols amb motiu de l'edició de
l'Atlas Internacional.
Pratdesaba i Portabella,
Josep
- Vic, Osona 1870 - 1967
Astrònom. De formació autodidàctica,
estudià idiomes, agricultura, física i astronomia. Home
polifacètic i amb gran capacitat
didàctica.Iinstal·là el primer observatori de Vic
el 1909. Es dedicà a l'estudi de les taques solars i el 1910
fotografià el cometa Halley. Aviat les seves comunicacions i
estudis li feren guanyar prestigi internacional, palesat per la
concessió de la medalla de la Société
Astronomique de France i pel fet d'haver estat batejat amb el seu nom
un dels cràters lunars per la International Lunar Society de
Londres. Fou president del Patronat d'Estudis Ausonencs, membre del
CSIC i president del Consell Diocesà d'Acció
Catòlica de Vic. Com la majoria d'aficionats a l'astronomia de
l'època s'interessà per la meteorologia. Ja l'any 1013
va muntar una estació a Vic que l'any 1914 es va incorporar a
la "Red pluviométrica de Cataluña" llavors cpntrolada
per Sociedad Astronòmica de Barcelona (SAB) de la qual n'era
membre fundador. Va col·laborar llargament amb el seu coetani
Eduard Fontserè, principalment en la
instal·lació de l'observatori del Turó de l'Home i
en el descobriment de l'anomalia tèrmica de la plan de Vic
(juntament amb el P Cazador). Amb motiu de la
inauguració de del servei de prediccions
meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any
1927 va radiar una conferència: "Beneficis de la
previsió per ràdio a l'agricultura"
Més informació: Memorial Pratdesaba:
http://personal.redestb.es/kit/catala/biograf.htm
Presas i Puig, Llorenç
- Sant Boi de Llobregat 1811 -Barcelona 1875
Científic. Doctor en ciències (1846) i en
farmàcia (1846). Fou catedràtic de matemàtiques
a la Universitat de Barcelona i a l'Escola Industrial, que
fundà (1850) i de la qual fou director. Introduí la
cristal·lografia geomètrica als Països Catalans. Fou
membre de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona.
És considerat un dels científics catalans més
notables del vuit-cents. L'any 1848 va començar a recollir
dades meteorològiques de manera sistemàtica,
primerament al seu domicil·li del carrer de Sant Pau núm.
22, i a partir del 5 de febrer de 1869 al carrer de Canuda
núm. 26 (4rt pis) i fins el juliol de 1874, pocs mesos abans
de morir. Aquesta tasca que es va autoimposar durant quasi 26 anys
és doblement lloable si tenim prsent que les observacions eren
fetes a 6, 14 i 20 hores i constava de 15 variables mesurades. L'1 de
maig de 1874, nou mesos abans de morir va llegir a l'Acadèmia
de Ciències una memòria titulada
"Meteorología",de la qual Fontserè deia: "...Presas
posava tota la seva confiança en les sèries recurrents
per a resoldre el problema de la previsió, precisament quan la
meteorologia prenia ja la seva volada cap a la sinopsi i als
conceptes mecànics i físics referents a l'atmosfera.
Molt possiblement un cervell clar com el d'en Presas ho hauria
copsat, si no hagués estat per la misèria material, i
sobretot bibliogràfica, a la qual estiguerem condemnats els
nostres científics del segle passat. Aquest detall fa
més valuós l'esforç d'en Presas com a observador
i més dgna d'admiració la seva constància."
Puig i Simon, P. Ignasi
- Manresa 1887 - Barcelona 1961
Químic i astrònom. Membre de la Companyia de
Jesús (1903), fou professor de l'Institut Químic de
Sarrià (1921-24). El 1925 fou nomenat sots-director de
l'Observatori de l'Ebre (Roquetes) i el 1930 la Santa Seu li
confià la creació d'un observatori a Addis
Abeba,suspès per la situació política
etiòpica. El 1935 fundà l'observatori geofísic
de San Miguel, prop de Buenos Aires, que dirigí fins el
1944.Tornà a Catalunya, on féu reaparèixer la
revista "Ibérica", que dirigí (1944-61). Autor d'obres
de text molt reeditades, com Vademecum del químico (1924), de
divulgació, com Astronomía popular (1934), La
pluralidad de los mundos habitados (1941), La energía nuclear
(1954), Los satélites rusos y americanos (1958), etc, estudis,
com Materia y energía... (1942), i d'un gran nombre de
conferències pronunciades a l'Amèrica del Sud i
editades.
Puig i Soler, Dionís
- Puigcerdà 1854 - Granollers 1921
Meteoròleg. Exercí com a escribà al jutjat de
Granollers. Dedicà el el seu temps a la meteorologia,
especialment a la predicció del temps, invertint en aquest
treball tot el seu temps i diners que havia heretat, morint sec i
pobre. De formació autodidàctica, publicà a "La
Veu de Catalunya" i "La Publicidad" els resultats d'un mètode
descobert per ell de previsió atmosfèrica, que
exposà al volum de 463 planes: "Dinámica
atmosférica y barografía de Europa" (1913). Aquestes
teories van fracassar completament. Publicà també
l'opuscle El agua i altres petits treballs sobre temes relacionats
amb l'agricultura, que el feren popular.
Puigcerver Zanón, Manuel
- València 1922
Es llicencia en Físiques l'any 1946. Fa oposicions al
Servicio Meteorólogico Nacional, on hi entra primer al cos
d'Ajudans i després, l'any 1949 com a Meteoròleg,
essent el número 1 de la seva promoció. És
destinat a l'Oficina Meteorològica de l'Aerport de Barcelona.
Master en meteorologia per la Universitat de Chicago el curs 1957-58.
Entre gener de 1961 i febrer de 1962 es el cap de l'Expedició
Antàrtica Xilena a la base González Videla i Cap del
departament de Meteorologia de l'Institut de Geofísica i
Sismologia de la Universitat de Xile. Es doctota l'any 1962 amb una
tesi titulada "Contribución al estudio del espectro del aire".
Per l'abril de 1963 retorna a Espanya. Obté 2 vots, i per poc
no és catedràtic a Salamanca. Entre el 1964 i 1967
és a Sevilla, a la Universitat i a l'Oficina
Meteorològica de l'aeroport. L'any 1967 mor prematurament el
doctor Azpíroz i obté la càtedra de Barcelona,
fins la seva jubilació l'any 1987.
Raurich i Ferriol, Salvador
- Londres 1869 - Barcelona 1945
Músic i astrònom. De pares catalans, a deu anys
anà a residir a Begur (Baix Empordà), on el 1883 ja era
organista de la parròquia. Amplià els estudis musicals
a Barcelona. Escriví sardanes, música de cambra, peces
per a orgue i sarsueles. Fou crític musical de "Las Noticias"
de Barcelona i publicà Records d'una evolució musical a
l'Empordà: L'obra musical de N'Albert Cotó (1913), un
estudi sobre els manuscrits musicals de Pep Ventura i un altre sobre
el contrapàs cerdà, que intentà de restaurar a
l'Empordà. Féu estudis d'astronomia i fou un dels
fundadors de la Societat Astronòmica de Barcelona (1910). Des
del seu observatori privat, a Barcelona, i en
col·laboració amb Enric Calvet, fotografià el
cometa Halley (1909). Amb motiu de la inauguració del servei
de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona
E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "La
Tramuntana".
Rodés i Campderà, Lluís
- Santa Coloma de Farners 1881 - Biniaraix, Mallorca 1939
Astrònom. El 1897 ingressà en la Companyia de
Jesús. Estudià astronomia a les universitats de
Barcelona i Harvard; treballà un any a l'observatori de Mount
Wilson, aleshores el millor del món, i en visità
diversos dels EUA i del Canadà. El 1920 fou nomenat director
de l'Observatori de l'Ebre, des d'on procurà de propagar els
darrers avenços astronòmics, geodèsics i
geofísics. Prengué part molt activa en les assemblees
de les Unions Internacionals d'Astronomia, Geodèsia,
Meteorologia i Geofísica i fou membre de diverses societats
científiques internacionals. Publicà més de
seixanta treballs d'investigació i d'alta divulgació,
alguns en anglès; publicà el 1927 El firmamento, el
1920 la conferència de tema artístic que
pronuncià al Palau de la Música Catalana, de Barcelona:
Harmonies del firmament, i el 1936 "Contribución al estudio
climatológico de la comarca de Tortosa". El pare Rodés
va estar uns dels molts col·laboraradors del doctor
Fontserè, sobretot en les investigacions referents al vent de
Mestral. El pare Rodés va conservar el nom italià
"contessa del vento" per tal de designar el núvol típic
tortosí precursor del mestral. (anomenat vulgarment barra o
cella)
Roig i Torre, Rafael
- Barelona 1855 - 1931
Enginyer i publicista. El 1878 fundà la revista Crónica Científica (1879-1892) que dirigí i administrà.En aquesta revista, precursora del periodisme científic català, hi havia seccions de ciències exactes, físico-químiques, biològiques, naturals, etc., amb nombrosa informació meteorològica: ressenyes de l'Acadèmia de París, articles d'en Josep Landerer, Llorenç Presas, etc. Aquesta revista fou triada pel servei meteorològic espanyol, llavors anomenat "Observatorio Astronómico y Meteorológico" de Madrid, que havia sol·licitat la col·laboració de la revista per tal de vulgaritzar la meteorologia a Catalunya, però les seves normes resultaven prou endarrerides si les comparavem a les utilitzades pels estudiosos de la meteorologia catalans.
Arran de l'aparició de la fil·loxera,
s'especialitzà en enologia i dirigí uns quants anys la
revista de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i
el seu suplement català "La Pagesia" (1888-93). El 1892
fundà la publicació "La viña americana" i
col·laborà en diverses revistes catalanes i franceses.
Dirigí la Companyia General d'Electricitat de Barcelona i
publicà obres de tema agrícola, com Les malures de la
vinya (1887).
Salvà i Campillo, Francesc
- Barcelona 1751 - 1828
Metge, professor i investigador.Es pot considerar "l'avi" de la
meteorologia catalana. La guia del seu oncle, Antoni Campillo, i del
bisbe Climent expliquen la seva formació al col·legi
episcopal de Barcelona, a la Universitat de València, on fou
deixeble d'Andreu Piquer, i a Tolosa (Llenguadoc), i la seva
afiliació al grup dels il·lustrats catalans, dins el qual
col·laborà més precisament amb Antoni
Jutglà, F.Carbonell i Bravo, F.Santponts, A.Martí i
Franquès i Fèlix Amat, en l'afany de progrés
tècnic i social i amb uns estrets lligams amb
l'evolució europea. En medicina destacaren les seves lluites
contra rutines i superstició ("Carta a un amigo sobre el
éxtasis de la decantada mujer del lugar de Llerona" (1779), en
pro de la inoculació antivariolosa i més tard de la
vacuna, i en general de la higiene i la salubritat pública.
Per a una medicina "pràctica", fou l'impulsor de la
difícil creació de la càtedra de clínica
a Barcelona, de la qual fou el primer titular, i membre (1773) i
finalment degà de l'Acadèmia de Medicina
pràctica. Es mantingué independent contra els
oficialistes, en dures polèmiques contra el cirurgians
castrenses, i propugnà una autonomia universitària.
L'aurèola dels guardons obtinguts a l'estranger (Societat de
Medicina de París), la clientela de personatges
il·lustres -d'on el seu renom de metge de prínceps i
príncep de metges, no afebliren la seva integritat
professional: una constant dedicació a l'Hospital de Pobres,
les seves inquietuds socials (lactància, salut dels
treballadors), la permanència a Barcelona durant el
període francès 1808-13, on col·laborà amb
l'ocupant, i la mateixa actitud, a despit de la seva edat, durant la
febre groga de 1821-23 i el setge i bombardeig de la ciutat. Fou
membre de l'Acadèmia de Ciències barcelonina, a
més de moltes altres, i director de la seva secció
d'electricitat. La seva anomenada com a investigador reposa sobre
camps tan variats com les experiències sobre navegació
aerostàtica (1784), l'invent d'un telègraf
elèctric (1791), la previsió de la telegrafia sense
fils (1796), l'estudi de la navegació submarina (1800), el
transport en "canal sec" sobre cotxes "encarrilats", la
impulsió per al desenvolupament de les comarques -com
prospeccions mineres al Bages en societat amb F.Cabarrús-, la
conservació química dels aliments, i variades millores
tècniques per a la indústria, sense comptar-hi estudis
demogràfics i socials aplicables a la ciència i a la
medicina. Fou capdavanter de la meteorologia, i assidu
col·laborador de la premsa ("Diari de Barcelona", "Diario de
Madrid", "Memorial Literario"). Des del 1870 fins el 1827 va fer
observacions diàriament des de la seva casa del carrer de
Petritxol 11, amb una difusíó continuada a la premsa a
través del popular Brusi o Diari de Barcelona, constituint la
sèrie instrumental més antiga d'Espanya i una de les
més antigues d'Europa. Hi ha pocs dubtes sobre la rigorositat
del treball de Salvà com ho proven els diversos escrits
apareguts al Brusi on detallava els aspectes de les seves
observacions. La sèrie de dades d'en Salvà és
molt rica, ja que consta de diverses variàbles 3 cops al dia:
temperatura, pressió, direcció del vent, estat del ce,
fenòmens especials (glaçada, llamps, llampecs, aurores
boreals, terratrèmols, halos, eclipsis, etc) i
precipitació i evaporació. Va treballar sense
interrupció fins poc abans de la seva mort, formant
col·legues i deixebles que podien continuar la seva empresa
(Vieta, Yáñez,etc.) La seva bibliografia és
extensa; comprèn, impresos o inèdits, treballs sobre
tots els temes citats, a més dels resultants de la seva
docència: "Años clínicos", "Pensamientos sobre
el arreglo de la enseñanza del arte de curar" (1812),
així com traduccions d'obres, mèdiques o
químiques, contemporànies.
Serinanell i Mir,
R.P. Manuel
- Vic 1909 - 5 de març de 2001
Asrònom i més tardanament meteoròleg. Membre
de la "Sociedad Astronómica de España y América"
i "Société Astronomique de France". El 1959 fou
anomenat vocal de la "Comisión Nacional de Astronomía"
del CSIC. Deixeble, amic i col·laborador de Josep
Pratdesaba. El 1954 inicià les onservacions de les taques
del Sol, tasca que encar avui dia segueix fent. Els seus inicis en el
camp de la meteorologia, una mica d'esquitllada, cal cercar-los cap
als anys 1970 quan va començar a col·laborar a
ràdio Vic de la mà de l'observador del SME a Vic,
Llucià Riubrogent. A partir de 1976 va esdevenir
col·laborador de l 'Institut Nacional de Meteorologia,
substituint Riubrogent que s'havia posat malalt. Col·laborador a
diversos mitjans de comunicació locals i nacionals:
ràdio Vic, Regió 7, Televisió d'Osona (TVO), TV3
(on hi va començar pel novembre de 1984 de la mà d'en
Castejon), TVE, etc. Mossèn Serinanell
o "mossèn Passi-ho-bé" és autor del llibre
"L'observatori Pratdesaba de Vic" coincidint amb el 25è
aniversari de la mort del mestre Pratdesaba.
Fundador de l'Agrupació Astronòmica d'Osona (AAO) l'any
1987, a la qual ha llegat tota la seva biblioteca de més 1400
llibres i instrumental. Any Serinanell Més informació: http://www.infomet.fcr.es/noticies/mossenmanel.html
Tomás i Quevedo, Antoni
- Barcelona
Meteoròleg del Sercicio Meteorológico Naconal.. Es
va doctorar l'any 1959 amb una tesi titulada Temporales de
"Llevant", que va ésser el seu tema preferit. També
va estudiar els coneguts aiguats del 62 i 71, així com la
famosa nevada del 62, treballs publicats a la Miscelánea
Barcinonensia. També és autor de Els llevants de
rolada a la Miscel·lània Fontserè, que
és un volum de mig miler de planes que va editar l'editorial
Gustau Gili per tal de commemorar la norantena del doctor
Fontserè, i on s'hi apleguen treballs dels més alts
personatges de la cultura i de la ciència catalanes. Jubilat i
mort a la decada dels 70.Juntament amb el doctor Isidre Pòlit
va escriure la biografia del doctor Alcobé.
Via Raventos, Josep
- ?? - l'Aldea d'Amposta, 1934
Climatòleg local. Propietari - agricultor. Entusiasta
col·laborador del SMC i del SME, qui durant més d'un
quart de segle va tenir càrrec de l'estació
meteorològica de la seva Masia Figarot a l'Aldea d'Amposta,
muntada a expenses seves com tantes d'altres a Catalunya qu eren
fruit d'iniciatives privades. Gràcies a les seves iniciatives
i campanyes de premsa va despertar l'interès per la
Meteorologia Agrícola als agricultors del Baix Ebre. Va formar
part amb Fontserè de la Comissió Catalana de
Meteorologia Agrícola, formada per meteoròlegs,
biòlegs i agrònoms qualifiats. És autor de la
Nota d'Estudi núm. 47 "Assaig sobre el Clima de l'Aldea, en el
terme de Tortosa" (1931) sota la direcció dels amics i mestres
Febrer i Fontserè,
climatòleg i director, respectivament, del SMC. També
és autor d'altres publicacions en revistes i opuscles de
l'època, destacant els treballs meteorològico-agraris,
entre els quals són notables i pioners els seus assaigs per
evitar les glaçades nocturnes mitjançant la
producció de núvols artificials. Aquests treballs el
relacionaren amb il·lustres meteoròlegs del SME, com
Hilario Alonso o José M. Lorente, que a
través de la revista Anales de la Sociedad Española
de Meteorología va destacar els seus perseverants treballs
de cara a defensar les collites dels efectes de les gelades i
glaçades.També va estudiar les pedregades "El pedrisco
y sus medios de defensa" (Tortosa, 1926).
Vidal Llenas, Josep
M.
- Valls 1913 -
Estudià ciències físico-químiques a
Barcelona. En acabar, l'any 1934, juntament amb 2 companys
més, tots 3 alumnes del professor Fontserè,
fa les oposicions al Servicio Meteorológico Español,
aprovant-les amb els números 2, 3 i 4. Pel 1935 s'icorpora al
cos d'Ajudants de Meteorologia i es queda a Madrid on treballa a
l'observatori del Retiro durant la dura etapa de la Guerra Civil.
Allà coneix i treballa amb Duperier el
qual influeix en la seva línea de treball. Acabada la Guerra
torna a Barcelona, i s'incorpora a la secció de física
configurada per catedràtics tan prestigiats com el doctor
Fontserè (ja jubilat), Jardí i
Pólit. Precisament el doctor Pólit serà el
director de tesi, ja que en Duperier estava expatriat, tesi que
defensa l'any 1944 a Madid "Conductividad eléctrica del aire".
Un cop retornat a Barcelona simultaneja els càrrecs al SME i
la feina a la Universitat. Fa de predictor al Centre de Barcelona,
és cap de l'Aeroport Transoceànic de Barcelona cap de
la Región Aérea a Saragossa, cap de l'Oficina
Meteorològica de l'Aeroport de Granada,etc. S'especialitza en
Termologia, i l'any 1949 obté per opsicions la càtedra
de Barcelona que ocuparà fins la seva jubilació, l'any
1983.L'any 1955 agafa l'excedència com a meteoròleg del
SMN i es dedica exclusivament a la seva càtedra. Des de l'any
1961 és membre de la RACAB. És autor d'unes 180
publicacions, moltes amb la col·laboració de la seva
esposa M. Potau. Pel que fa a la meteorologia cal destacar els
treballs primerencs com "Rafagosidad del viento en el Prat de
Llobregat" (1946), "Intensidad de las lluvias en Barcelona" (1951)
(encara a la venda per l'irrisori preu de 50 pts), "Vientos de altura
en Barcelona" (1944). L'any 1977 publica "Las intensas lluvias de
octubre de 1940 en Catalunya" (MRACAB XLVII). Com a llibre cal
destacar el seu "Curso de Física", el llibre de color de
taronge que amb 7 edicions és tot un clàssic pels
estudiants de física de la Universitat central de Barcelona.
També cal destacar que l'any 1970 va rebre l'encàrrec
del cap de l'Oficina Central del SMN, Josep M.
Jansà, de fer de mitjancer amb el professor
Fontserè per tal veure si aquest acceptaria de ser proposat
pel SMN com a meteoròleg de l'any a l'OMM. Vidal va sondejar
el gendre de Fontserè, el geògraf doctor
Iglèsies, que va acceptar sense consultar amb Fontserè,
sabedor de la tossuderia del seu sogre i que a més acabava
d'acomplir la centena i es trobava en delicat estat de salut.
Llàstima que la iniciatica del bon amic Jansà, no es va
poder realitzar ja que Fontserè va morir aviat.
Vieta i Gibert, Pere
- Barcelona? segle XVIII - 1856
Cirurgià i físic.Col·laborador del doctor
Salvà, va continuar un cop mort aquest, amb la
publicació i recull de les mesures de les variables, i fins i
tot va traduir un llibre del francés Mr. Pouillet "Elementos
de Física Experimental y meteorología" (1841), estampat
sota la impremta del Brusi. Durant la guerra del Francès fou
ajudant de cirurgia de l'exèrcit. El 1814 li fou confiada la
càtedra de física experimental de l'escola de
física creada per la Junta de Comerç de Barcelona.
Més tard fou vice-rector i catedràtic de la universitat
de Barcelona, vice-president de l'Acadèmia de Medicina i
Cirurgia i membre de les de Bones Lletres i de Ciències i Arts
de Barcelona. Traduí obres de text per a estudis de
física i publicà alguns opuscles de temes
científics.
Viñes Martorell, Benet
- Poboleda, 1837 - l'Havana 1893
Meteoròleg. Ingressà a la Companyia de Jesús
l'any 1856 amb 19 anys, on va simultanejar la formació
religiosa i científica, per la qual va demostrar una especial
capacitat, sobretot per la física. Hagué d'exiliar-se
arran de la Revolució de Setembre del 1868, i completà
la seva formació a França. Acabats els estudis va
ésser enviat a l'Havana, on fou Director del Real Colegio de
Belén des de 1870 fins la seva mort. D'ençà de
la seva arribada va prendre conciència de la
importància científica i de la repercussió
social que tenien els ciclons tropicals a les Antilles i es va
proposar, com a línia de treball, estudiar el problema. Amb
les dades disponibles fins al moment, publicà "Apuntes
relativos a los huracanes de las Antillas en setiembre y octubre 1875
y 1876" (1877). L'onze de setembre de 1875 va elaborar la primera
predicció d'huracans al Carib, que va tenir un gran
ressó dins el món de la navegació d'aquelles
contrades.Va publicar un avís als diaris de l'Havana de l'11
de setembre anunciant que el vòrtex estava a 550 milles. El
matí del dia 13 refermà l'avís al mateixos
diaris. Finalment l'huracà va travessar l'Havana la nit del
dia 13, conforme a la predicció. Inventà dos aparells,
que anomenà ciclonoscopi i ciclononefòscop, per a
detectar els huracans i deduir el moment de llur arribada.
Ambdós aparells, foren premiats amb diploma i medalla a
l'Exposició Universal de Filadelfia de 1876, i van esdevenir
dotació imprescindible per a tots els marins al Carib. El seu
treball "Investigacions relativas a la circulación y
traslación ciclónica" va ésser publicat el
mateix any de la seva mort. El P. Viñes enuncià les
regles del desplaçament dels ciclons del Carib i portà
a terme un estudi tridimensional dels mateixos, presentant una
convergència de nivells baixos i una divergència de
nivells alts, divergència posada en evidència pel tipus
i moviment dels núvols. També va trobar que la
trajectòria dels ciclons estava condicionada, molt
probablement, pels corrents superiors. Algunes de les seves obres
foren traduïdes a l'anglès i al francès, i
rebé nombrosos reconeixements pels seus treballs.
Intentà, amb poc èxit, però amb cert rendiment
l'establiment d'una xarxa d'observatoris que facilitessin els seus
estudis i prediccions. Va ésser un veritable científic,
realitzant significades contribucions, tant en el coneixement com en
la predicció dels huracans. Des de fora n'han arribat moltes
lloances en el sentit que el país hauria d'estar
orgullós de l'obra feta per Viñes. Probablemt ha estat
el més destacat dels molts jesuïtes que van contribuir al
progrés de la meteorologia tropical.
Yáñez i Girona, Agustí
- Barcelona 1789 - 1854 ( 1780 - 1857)
Naturalista. Doctor en farmàcia. Va estudiar la meteorologia des del punt de vista mèdic, com Salvà, del qual en fou deixeble i un dels continuadors de la seva obra.Va intentar portar a terme un estudi científic del Clima a Barcelona, alhora que va estudiar la importància de la temperatura en la floració, sempre amb el lema "recojamos datos sin cesar , multipliquemos nuestras observaciones...nuestros sucesores, más adelantados, podran coordinar los hechos, elevarse al conocimiento de las causas y deducir consecuencias que no nos hallamos en estado de apreciar". Fou deixeble de Carbonell i Bravo i de Bahí. Fou catedràtic del Col·legi de Sant Victorià i de la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector. Fou separat de la docència per l'absolutisme de Ferran VII del 1823 al 1830. President de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, pronuncià elogis històrics de Carbonell, Bolòs, Lagasca, Orfila i altres. Assessorà els industrials en l'ús de matèries colorants en la indústria tèxtil. Publicà Lecciones de historia natural (1820, 1854) i nombroses memòries, entre les quals "Sobre la temperatura de Barcelona" ( MRACAB 1840), "Sobre las diferéncias entre el calor sensible y el termométrico" ( MRACAB 1841), "Temperatura media de Barcelona " ( MRACAB 1849) i "Descripción orictognóstica y geológica de las montañas de Montjuich"(1819).
ALTRES METEORÒLEGS
REFERENCIATS
Arcimís y Wehrlé, Augusto
- Sevilla, 1844 - Madrid, 1910
Cursà estudis a Cadis i es doctorà en
farmàcia. Cap de l'Institut Central Meteorològic (ICM),
precursor del SME, des de la seva creació l'any 1888 fins la
seva mort l'any 1910. Primer meteoròleg i fundador de la
predicció científica del temps a Espanya. Va viatjar
per Alemanya, França i Inglaterra i parlava correctament
l'anglès, francès i italià, a més de
traduir l'alemany.Va lligar bona amistat amb Francisco Giner de los
Ríos, fundador de la "Institución de Libre
Enseñanza", la qual cosa el va portar a fer de professor de
l'esmentada entitat. El 10 de març de 1888 va prendre
possessió del càrrec, guanyat per oposició, de
Director de l'ICM, nom que va rebre l'organització oficial de
la meteorologia a Espanya i que suposava per primera vegada la
separació entre astronomia i meteorologia. partir de 2 de
novembre de 1888 l'ICM s'istal·la a la "Torre del
telégrafo óptico del Retiro". Sota el seu mandat es
publica el primer butlletí meteorològic el primer de
març de 1893. Impulsà l'inici de les observacions de
les capes superiors de l'atmosfera mitjançant aerostats
militars i estels. Assistí com a representant espanyol a la
primera Conferència de Directors de Serveis
Meteorològics celebrada a Munich (1891). Publicà un
tractat de meteorologia i una monografia "Circulación
atmosférica" (1895), així com diversos treballs en
revistes.
Galbis Rodríguez, José
- Madrid 1868 - Madrid 1952
Fou enginyer geògraf i diplomat de l'Estat Major de
l'Exèrci (arribant a Tinent Coronel). Fou nomenat,
provisionalment, cap de l'ICM el 27 d'abril de 1910, i a principis de
l'any següent, ja amb caràcter definitiu, rellevamt
Arcimis. A partir de 1911 fou nomenat Cap de l'Observatorio Central
Meteorológico (OCM), fins el 1921, que és el nom del
nou organisme hereu de l'ICM. Fou en ordre cronològic el
6è director de la meteorologia espanyola, la qual
experimentà un notable creixement en aquesta època.
S'establí la xarxa pluviomètrica atesa per
col·laboradors altruistes (1911), amb col·laboracions amb
la Societat Astronòmoca de Barcelona , la Federació
agrària de Llevant i altres institucions; es creà el
"Servicio de Aerología" (1912); es creà el "Cuerpo de
Meteorólogos y de Auxiliares de Meteorología" (1913);
s'inicià el llançament de globus pilots i
radiosondatges a Madrid (1913); s'inicià la contrucció
de l'Observatori d'Izaña; s'inicià la contrucció
del nou edifici del Retiro, que esdevindria la seu central de la
meteorologia espanyola fins el 1962;s'establí un nou model de
gàbia meteorològica que encara avui dia es fa servir i
que és conegut com amb el nom de "Galbis"; sota el seu mandat
s'establiren molt bones relacions amb el SMC a l'igual que amb altres
serveis: València, País Basc, etc., fins al punt que
Galbis convidà personalment Fontserè a assistir a la
Conferència Internacional de París. Galbis féu
una gran feina publicant els "Anuarios del OCM", on hi trobem molts
treballs personals repatits en 4 volums, amb excel·lents
ressenyes de la meteorologia de l'època, essent ajudat pels
col·laboradors més pròxims; Sama
(predicció), del Junco (aerologia) i Alonso (climatologia).
Assistí a la Quarta Conferència de París de
Directors de Serveis Meteorològics, on va tenir un gran impuls
la meteorologia aeronàutica. Fou menbre de la Reaial
acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB),
Oficial de la "Legión de Honor",i mereixedor de nombroses
condecoracions. la "Gran Cruz de San hermenegildo", la "Cruz de
María Cristina" i la "Placa del Mérito Naval".
Doporto Marchori, Mariano
- Aragon 1901 - final 70's?
Llicenciat en ciències i doctor, ingressà al SME el maig de 1921 juntament amb Duperier, Lorente, Morán, etc., en un important augment de la plntilla de meteoròlegs. És un dels promotors de la revista "Anales de la Sociedad Española de Meteorología", institució creada poc abans i de la qual en va se soci fundador. Esdevé redactor d'aquesta revista, on hi publica interessants treballs, com un estudi sobre les pluges orogràfiques amb aplixcació a la Serra de Grazalema, treball que revesteix gran importància ja que durant molt de temps es va suposar que era el lloc més plujós de la península. Estudià l'estructura vertical de l'atmosfera ("La turbulencia dinámica de la atmósfera en Barcelona" Barcelona, 1938) i aprofundeix en el coneixement de l'estratosfera; sobre aquest tema organitzà un cicle de conferències. Va ser un dels primers a estudiar l'estructura desl sistemes de pressió a les zones temperades, tema just encetat per l'escola Noruega.
Pasà a situació d'excedència en el SME i per
oposició passa a ocupar la direcció d'un centre de
predicció marítima acabat de crear a Igueldo (Sant
Sebastià( el 1927). Ja no tornarà més al SME,
però segueix col·laborant amb la "Sociedad
Española de Meteorología" de la que n'és vocal
de provincies com Fontserè a Barcelona, amb qui estableix
bones relacions. S'especialitzà en prediccions per a la
navegació marítima, i sobretot pesquera.
Treballà a BCN fins al final de la guerr civil, i tot i que no
va ser objecte d'expedient sancionador, s'exilià
voluntàriament a França i poc després a
Argèlia, on treballà com a meteoròleg operatiu
durant la guerra mundial. Finalitzada aquesta, a irlanda surt a
concurs la plaça de cap de l'oficina meteorològica de
la base de Clipper de Shannon, ja que els irlandesos no volen
personal tècnic Anglès.La plaça és
guanyada per Doporto, el qual imposa eliminar la condició de
prendre a la nacionalitat irlandesa. Posteriorment, i després
d'assolir el càrrec Director General del Servei
Meteorològic d'Irlanda, sol·licita i obté la
nacionalitat irlandesa. En aquella època l'aeroport
irlandès de Shannon té gran importància en vols
transoceànics. Doporto cridà diversos
meteoròlegs europeus, entre ells alguns alemanys i tres
d'espanyols. Com a director del SM d'I visità diverses vegades
Espanya i va mantenir estretes relacions amb els seus col·legues
espanyols.
Duperier Vallesa, Arturo
- Pedro Bernardo (Avila)1896 - Madrid 1959
Físic. Es llicencià en
Físico-Químiques a la Universitat de Madrid.
Estudià a les universitats d'Estrasburg i París (1930).
El 1920 ingressà al SME al cos d'Auxiliars de Meteorologia on
portà a terme estudis de termodinàmica de les
precipitacions i aerologia. Se'l va nomenar menbre del comité
de publicacions dels Anales de la Sociedad Española de
Meteorología , publicació bimestral que es va
constituir el 1927 i va veure la llum entre gener-febrer de 1927 i
juliol-agost de 1929 i on hi van col·laborar, entre altres, els
prestigiats meteoròlegs: Lorente,
Doporto, Morán,
Sama, Fontserè,
etc. El 1929 va viatjar a diversos paísos d'Europa i
estudià temes d'electricitat atmosfèrica, i aspectes de
susceptibilitat magnètica, visitant diversos observatoris de
França i Suïssa. El 1932 se li encomanà la
secció d'Investigacions Especials a l'Observatiri de El
Retiro, on va coincidir amb el jove professor Josep
M. Vidal. Portà a terme estudis d'electricitat
atmosfèrica i instal·là una càmera
d'ionització per a les observacions de la radiació
còsmica. El 1933 obté la càtedra de
geofísica a la Universitat de Madrid on va realitzar estudis
sobre variacions del camp elèctric terrestre i
distribució vertical de temperatura. El 1939 s'exilià a
Anglaterra, on exercí com a professor de física a les
universitats de Manchester i Londres (1939-53). Destacà per
les investigacions en el camp del magnetisme terrestre i en l'estudi
de les radiacions còsmiques; perfeccionà un bon nombre
dels aparells de mesura que emprà en les seves
experiències.Assistí a nombrosos congressos
internacionals amb notables aportacions. Retornà a Espanya el
1953 i es reintegrà a la seva càtedra de
Geofísica, on a més explicà radiació
còsmica. Gran Bretanya li regalà el laboratori de
radiació còsmica perquè continués
treballant a Espanya, però les llargues i feixugues gestions
administratives (4 anys a la duana de Bilbao), impediren que la
instal·lació és fes efectiva i entretant un infart
acabà amb la vida de Duperier. El material fou reclamat i
retornat a Gran Bretanya. Es va citar el seu nom com a un dels
científics candidats per a Premi Nobel de Física de
1958. A títol pòstum va rebre el Premi de
Ciències Juan March de 1959.Amb motiu del centenari del seu
naixement, l'any 1996 es va celebrar a la seva vila nadiua un Simposi
Internacional commemoratiu i la Diputació Provincial d'Avila
va editar el llibre "Arturo Duperier: Mártir y mito de la
ciencia española", escrit pel físic L. Bru darrerament
traspassat.
Lorente Pérez, José Maria
- Madrid 1891 - Las Matas (Madrid) 1983
Estudià la carrera de Ciències Exactes a la
Universitat Central de Madrid. Es llicencià el 1912 amb Premi
extraordinari i es va doctorar el 1918 essent director de tesi el
matemàtic Julio Rey Pastor; més endavant va
llicenciar-se en Físiques (1925) a Barcelona, ja era requisit
indispensable per passar a Meteoròleg. Ingressà per
oposició al cos d'auxiliars de meteorologia el 1921 i
passà a meteoròleg el 1928. Va estar destinat a
l'observatori d'Izaña (1923-25), a l'Oficina Central (1926-40)
i va portar amb molt d'encert la secció de Biblioteca i arxiu
del SMN (1941-1961). Durant aquests 35 anys va ésser un
autèntic consultor del SMN, que era cercat tant pel director
general d'un ministeri com per l'alumne acabat d'ingressar. Es diu
que podia informar a qualsevol usuari del contingut, matèries
i grau d'actualitat de pràcticament tots els volums dels
prestatges de la biblioteca. Lorente va tenir cura del material
confiscat al SMC fins la seva jubilació l'any 1961, contra el
que diuen algunes fonts que es va vendre a preu de paper vell.
Posteriorment es va dispersar: Madrid,Saragossa i Barcelona.
Estudià meteorologia a Alemanya i Suïssa i
representà a Espanya en nombrosos congressos internacionals.
Va publicar diversos treballs: "Meteorología
aeronáutica" (1942) amb col·laboracio amb Pío
Pita, "Meteorología" (1945) (amb 4 edicions publicades per
editorial Labor), i nombrosos articles a la Revista de
Geofísica del CSIC, i especialment al "Calendario
Meteorofenológico" del SMN. Destaca la gran capacitat
didàctica i de divulgació. Pel gran públic fou
conegut per la seva tasca a la premsa, on se'l considera el pioner de
la informació meteorològica als diaris. Amb el
seudònim "meteor" va col·laborar entre 1926 i 1961 a
diversos diaris, entre ells "La Vanguardia". Es de destacar la seva
aportació al camp de la climatologia, on se'l considera el
pare de la climatologia espanyola. Va ésser el primer a
concebre la classificació per conques; inicià les
estadístiques d'aigua precipitada per conques; fomentà
la xarxa fenològica; impartí pràcticament tots
els cursos de climatologia del SMN fins la seva jubilació;
inicià la publicació del calendari meteorològic;
realitzà nombrosos treballs fins al punt s'ésser
l'autor més prolífic en matèria de climatologia
i el meteoròleg espanyol més citat; introduí els
conceptes d'evapotranspiració de Thornwaite i elaborà
una classificació climàtica d'acord amb els criteris
d'aquest autor, superant la classificació obsoleta de Martone
i també la més perfeccionada de Köpen, que
també aplicà a Espanya. També és de
destacar un estudi sobre les descàrregues elèctriques
fet als anys 50, on va trobar, entre altres conclusions, que les
zones més afectades per les descàrregues eren les
capçaleres de les torrenteres. Finalment, cal destacar el
rigor científic, la claredat i el fet d'avançar-se al
seu temps, qualitats de cap de brot. El rigor científic fou
una exigència personal i la claredat una autèntica
obssessió. Va cuidar sempre el llenguatge; introduí els
neologismes "engelamiento" i va traduir "jet stream" per "corriente
en chorro" i no "corriente del chorro" com havia aparegut en algunes
revisions. Fou el primer meteoròleg d'Espanya a fer
prediccions a diversos dies vista de forma sistemàtica i amb
base científica. Ho féu primerament a les "Charlas del
tiempo" publicades al diari "El Debate" pels anys 30. Posteriorment
al "Ya", "Hoja del Lunes" i "La Vanguardia" on publicà una
crònica setmanal on comentava la incidència del temps a
la vida quotidiana, el camp i la industria, i a més hi afegia
un pronòstic per a la setmana.
Medina Isabel, Mariano
- Toledo, 1922 - Madrid 1994
Cursà estudis a Toledo i es llicencià en
ciències Fisico-Químiques a la Universitat de Madrid
l'any 1946. Per oposició ingressà al cos
Meteoròlegs Facultatius pel novembre del mateix any. Destinat
primerament a l'aeroport de San Pablo (Sevilla). A partir de 1949
és destinat a l'Oficina meteorològica de l'aeroport de
Barajas.La dècada dels 50 i principis dels 60 són de
plena formació científica, acumulant coneixements i
iniciant-se en el coneixement de l'atmosfera, en un temps de profunds
canvis tecnològics; pel 1950 a Barajas, encara es rebia la
informació per radiotelegrafia Morse; a mitjan dècada
van apreixent els famosos teletipus i els facsímils (encara en
ús avui dia en molts aeroports espanyols, sobretot els de
segona fila); a final de la dècada apareixen "borroses" les
primeres imatges del satèl·lit polar Tiros. En aquesta
època, Medina i els seus disposaven dels mapes de superficie i
els d'altura realitzatas amb l'escassa xarxa aerològica i
algun AIREP. Poca cosa per fer prediccions, juntament amb els mapes
previstos de de 24 hores, emesos en Morse per l'emissora anglesa GFA.
era el 1950. Pel que fa als coneixements, el tema del corrent en raig
només apareixia en revistes especialitzades i és de
llavors el primer enunciat de "gota freda" a càrrec del
meteoròleg Pedro Rodríguez Franco. En aquest s anys
però, hi ha un gran impuls per part de l'aviació
comercial. Pel 1957 Medina és cridat per Ràdio Madrid
per tal de fer els pronòstics a l'enblemàtic programa
"Cabalgata Fín de Semana". De la mateixa època
són els seus primers pronòstics a la premsa.
També TVE sol·licita els serveis del meteoròleg
Pío Pita, cap de la secció de
Predicció, però aquest declina l'oferiment que el
trasllada a Medina, que posteriorment serà conegut per "Hombre
del Tiempo", nom que registra. A partir dels anys 60 comença
un període de grans inquietuts científiques, que ja no
abandonarà al llarg de la seva vida. No es conforma amb la
popularitat televisiva i segueix vetllant per aprofundir els seus
coneixements. Acudeix a les clases de professor Morán i pren
apunts que conserva zelosament. Presenta la seva tesi doctoral "La
correlación entrópica y su aplicación al
fenómeno físico" (1966) dirigida per Manuel Castans.
Assumeix la direcció de la secció de Meteorologia
Marítima, per la qual cosa viatja a Anglaterra per tal de
posar operatiu un sistema de confecció de mapes d'onades i de
temperatures de l'aigua de mar capdavamter a Europa, essent el quart
país en disposar d'aquesta metodologia. Crea la "Revista de
Meteorologia marítima."la dècada dels 70 es molt
fecunda per Medina. És nomenat per concurs de mèrits
cap del Centre d'Anàlisis i Predicció, lloc que
ocuparà entre 1971 i 1978. Implanta la confecció
diària dels pronòstics a 3 dies vista i un sistema de
suport a les bases aèrees i aeròdroms esportius.
És professor indiscutible de Meteorologia sinòptica i
dinàmica, formant nombrosíssimes generacons de
meteoròlegs, a més de donar clases de doctorat a la
Universitat compluetnse. Publica "Meteorologia teórica" (1972)
"L'a atmosfera y sus fenómenos" (Barcelona, 1972), "La mar y
el tiempo" (Barcelona, 1974) y "Meteorologia básica
Sinóptica" (Paraninfo, 1974). Alguns d'aquests llibres amb
molta tirada a sudamèrica. A partir dels anys 80 es dedica
bàsicament a tres temes favorits.El primer és el de les
pertorbacions amb doble nucli d'acció; en el Congrés de
Meteorologia mediterrània organitzat per l'AME (1980),
presenta la seva teoria que aplicarà en alguns casos a ciclons
tropicals i a situacions violentes del Mediterrani. El segon tema
favorit, és el que va desenvolupà a l'ambiciós
llibre "Teoría de la Predicción meteorológica"
(1984), sobre la teoria del desenvolupament dels sistemes de
pressió. És probablement la seva millor obra,
utilitzant apunts dels cursos de Moran. I finalment, potser el tema
preferit, fou el de l'aplicació de l'equació de la
vorticitat a la predicció del temps, matèria del seu
darrer llibre. Però entre aquesta publicació i
l'anterior, cal citar el període negre de la seva vida o "any
negre" com deia Medina per referirse a l'any 1985, quan es va veure
bruscament apartat i de manera definitiva de les pantalles de TVE, i
a la vegada passat a excedència voluntària de l'INM,
situació que no havia sol·licitat; a finals de l'any fou
reintegrat a l'INM i recol·locat en una Direcció de
Programa. En el seu darrer llibre "La predicción del tiempo
basada en la teoría de la vorticidad" (1988), planteja la
discussió dels tres termes d'aquesta equació:la simple
advecció de vorticitat, una funció de l'advecció
d'espessors de la capa que romàn per dessota del nivell de
divergència nul·la i un tercer terme que és
funció de l'estabilitat hidrostàtica i que només
es té en compte en casos d'extremada inestabilitat, com per
exemple ciclons tropicals i mai der damunt de 35 º Nord. Mariano
medina va fer bandera d'aquest tercer terme, ja que creia trobar
l'explicació de molt dels fenòmens violents del
mediterrani. Moltes vegades l'havia calculat manualment, i era tan
l'interés mostrat, que va rebre el malnom de "Mariano, el
tercer término". Amb l'arribada del Mcidas, es va posar de
moda altres formulacions, quedant arraconat el "tercer
término", de moment. Els seus treballs apareixen en multitud
de revistes, prop de 50. Alhora el seu nom apareix repetides vegades
en la bibliografia no hispànica.
Morán Samaniego, Francisco
- Zamora 1901 - Madrid 1984
Es llicencià i doctorà en Ciències
Físiques a la Universitat de Madrid, amb notes
brillantíssimes.Guanyà per oposició la
Càtedra de Física de l'Aire de la Universitat Central
el 1949. Ingressà per oposició, als 18 anys d'edat, al
cos d'auxiliars de meteorologia del SMN i passà a
meteoròleg el 1928. Es va jubilar el 1970. Estudià a
Alemanya el 1933 i representà a Espanya en congressos
internacionals.Fou un fora de sèrie a la seva càtedra
on va formar moltes generacions d'alumnes en Dinàmica i
Termodinàmica de l'Atmosfera.Els apunts de Dinàmica per
exemple, serviren al doctor Medina a l'hora d'escriure el seu llibre
"Teoria de la predicción meteorológica" (1984). Al SMN
va portar la secció d'Investigació i Ensenyament
(1941-1971) i va tenir una atuació destacada en la
creació i organització de l'Instituto Nacional de
Meteorología als terrenys de la zona Universitària
(1962). Va portar també la secció de Meteorologia pura
de l'Instituto Nacional de Geofísica del CSIC. Va
escriure nombrosos articles en revistes especialitzades i un llibre
bàsic que ha contribuït i ho segueix fent, a formar
moltes generacions d'estudiants del SMN i de les universitats:
"Apuntes de termodinàmica atmosférica" (1942). Quan
l'any 1942 el SMN publicà l'esmentat llibre, es marcava una
fita dins la història de la meteorologia espanyola. I encara
més, universal, ja que el llibre del professor Morán,
malgrat de titular-se "Apuntes" constitueix un autèntic
tractat de termodinàmica de l'atmosfera, molts capítols
del qual encara són plenament vigents avui dia tot i els grans
avenços aconseguits i no han estat superats per cap altra
publicació estrangera. Amb tot, i afegint-hi
l'extraordinària personalitat tant científica com
humana de l'autor, aquests "Apuntes" són una d'aquelles joies
que no falta a cap biblioteca dels meteoròlegs.Com a homenatge
a la memòria del professor Morán, l'INM, va fer una
reedició facsímil l'any de la seva mort, que hores
d'ara ja torna a estar exhaurida. Sempre es va creure que aquests
apunts es complementarien amb una "Dinámica de la
Atmósfera", de la qual és més que probable que
en tingués escrita una part sinó tota.
Pita Suarez-Cobian, Pío
- Pontevedra 1896 - Pontevedra 1982
Es llicencià en físiques a la Universitat central de
Madrid. Ingressà per oposició al SME (1917), al cos
d'Auxiliars de Meteorologia, i sis anys més tard va
ésser nomenat Meteoròleg. Fou persona meticulosa i molt
hàbil pels equips d'observació meteorològica.
Segons les cròniques va ésser un bon predictor en una
èpococa en que devia ser ben difícil ja que es
treballava amb poquetes dades i només de superficie. Fou Cap
de l'Oficina Regional de l'Ebre, Saragossa, la qual cosa
representà la Direcció del primer centre
meteorològic. Va desenvolupar una gran tasca, no només
de planificació, organització i
instal·lació, sinó que també va realitzar
estudis de climatologia i predicció (1927-1930). Segons que
sembla, ve ésser qui donava ordres quan es va produir la
premeditada destrucció del SMC el fatídic 26 de gener
de 1939. El 1941 se li assignà la responsabilitat de
predicció i Aeronàutica del SMN, a Madrid. Va publicar
una dotzena de treballs, entre els quals destquem: "Cursillo de
Meteorología" (1939) i la "Meteorología a
Aeronáutica" (1942), "Descripción de aparatos
meteorológicos" (1945 i 1963), etc. L'experiència
assolida en l'elaboració de radiosondatges amb globus pilot,
principalment a l'Observatori d'Izaña i al de la Corunya, el
va portar a dissenyar un disc pel desenvolupament del sondeig i
calcular els vents en altitud, el disseny i utilització del
qual era més senzill que el disc de Moltchanoff. El
"Transportador Pita" (1945), axií conegut a la terminologia
meteorològica, fou d'ús generalitzat a tots els
observatoris espanyols on hi havia radiosondatges amb globus pilots.
També va idear una baròmetre absolut que va
merèixer una medall d'argent a l'Exposició de
Bruxel·les (1963). Aquest baròmetre, però, no va
estar operatiu als observatoris. D'entre els molts guardons rebuts,
cal destacar la "Cruz del Mérito Aeronáutico"
(1950).
Sama Pérez, Nicolás
- ?? - Anglesola, Leida 1938
Ingressà al ICM 1897 i fou el primer meteoròleg facultatiu d'ençà de la creació d'aquest cos l'any 1913.Cap de l'Observatori de Madrid i de la secció de predicció des de 1921, lloc on es va guanyar bon prestigi en un temps difícil i de pocs recursos. Cap del SMN (entre 1932 i 1937). Pel juliol de 1936 va traslladar-se a València amb l'oficina central i a l'igual que tot el Govern de la República, d'on el 1937 malalt es va retirar a Anglesola. El va succeir el seu cunyal Hilario Alonso, el qual des de Barcelona va emigrar a França el 1939. Col·laborà directament amb els anteriors caps, publicant diversos treballs, especialment als "Anuarios de l'OCM".Amb el seu mandat s'inicià la publicació de les Memóries del SMN (sèria A), on hi trobem publicacions de Duperier, Jansà, Vidal, Doporto, etc, i que en situacions difícils es continuaren publicant a València (1937) i a Barcelona (1939). Fou un dels promotors de Sociedad española de Meteorología. Destacà com a instrumentalista excepcional. Dissenyà aparells d'observació inventats seus, com un penell amb capacitat per emetre dades en clau Morse.Va publicar treballs sobre sistemes d'observació que dominava a ala perfecció. Cunyat d'Hilario Alonso (que va ser director durant la Guerra Civil) i gran divulgador de la meteorologia. Va publicar diversos manuals molt divulgatius a la col·lecció "Catecismo del aricultor", així com "Los meteoros" (1933) a Espasa Calpe.
© email: joan@oratge.org
Date Last Modified: 20/oct/2005
