15d'abril de 1999 - Número 38

butlletí de notícies d'esquerra unida i alternativa

Noam Chomsky ELS BOMBARDEJOS ACTUALS: MÉS ENLLÀ DE LA RETÒRICA

ATUREM LA GUERRA ! Manifestació el diumenge 25 d'abril, a les 12 del migdia. Plaça Urquinaona

comunicats i resolucions		Manifest pel Kosovo, de l'Assemble Antimilitarista de Catalunya.   Que es prohibeixi l'ús d'armes radiactives en els atacs de l'OTAN. Extradició de Pinochet: Enhorabona!
mobilitzacions i notícies		Manifestació: Aturem la guerra!  Ecologistas en Acción: escriu a Asuntos Exteriores! Manifestació en el dia internacional de la llluita camperola. ¿Para qué sirve el Comissionat d'Universitats?, per David Rodríguez Albert.
solidaritat		Recollida de signatures al document de Carlos Taibo.   Intermón: crisi de Kosovo. Amnistia Internacional. Colombia: Temor por la seguridad y ejecución extrajudicial.
internacional		Kurdistan: tancament de MED-TV.
anàlisi · debat · opinió		Els bombardejos actuals: més enllà de la retòrica, per Noam Chomsky.
documents		Llamamiento de 17 ONGs de Belgrado.
revista de premsa		¿Será la OTAN una víctima de la guerra de Kosovo?, per Zbigniwe Brezinski.   Críticas a la política local de residuos.
breus		Fan el butlletí...

comunicats i resolucions

MANIFEST PER KOSOVO de l'Assemblea Antimilitarista de Catalunya   Davant dels fets ocorreguts al Kosovo, l'Assemblea Antimilitarista de Catalunya (AAC) es vol posicionar públicament i denunciar ara més que mai les mitges veritats amb que se'ns ha presentat el conflicte. La guerra al KOSOVO, com totes les guerres, s'hagués pogut evitar amb una actuació a temps per vies polítiques que en cap moment fes necessari l'ús de la força militar. La situació al KOSOVO no era desconeguda. Cap govern de l'Aliança Atlàntica pot treure's la responsabilitat del que està passant amb l'argument de la ignorància. D'ençà l'ascens al poder de Milosevic i el projecte d'una "Gran Sèrbia" va començar una actuació política que s'encaminava cap al desastre al que ara assistim perplexes, però durant els anys que la societat civil kosovar ha mantingut una ferma estratègia de desobediència civil enfront el genocidi cultural i humà provocat per l'agressió Sèrbia, cap país de l'Aliança ni cap organisme internacional, ONU inclosa, ha fet res per ajudar al KOSOVO. [...] I ara ens justifiquen la intervenció militar com inevitable i necessari per solucionar el conflicte. Fent una mica de memòria històrica [...], podem comprovar com vuit anys desprès de la guerra del Golf i tots els bombardejos posteriors, Saddam Hussein continua governant Iraq de la mateixa manera que ho feia. Qui ha patit les conseqüències de "l'acció humanitària" aliada ha estat la població civil que és exactament el que es repetirà en el cas dels Balcans. [...] Els bombardejos no han defensat els kosovars. Han accelerat el procés de neteja ètnica i han consolidat la popularitat de Milosevic a Sèrbia. Pitjor encara, com en el cas de Bòsnia sembla que avancem cap a una partició militar del Kosovo que facilitaria en un futur proper processos similars a Macedònia, Vojvodina, Montenegro,... particions que fomentaran encara més l'odi entre les diverses comunitats.[...] Hem de ser conscients de la nostra responsabilitat i obrir els ulls a l'evidència: el genocidi l'hem comès entre tots i totes per l'actuació dels nostres estats: comerç d'armes, manteniment de governs il·legítims, criteris econòmics injusts i sosteniment d'un element que a les acaballes de segle i per tot el que ens ha comportat fins ara ja hauria de ser un anacronisme, però perviu pels interessos dels poderosos: l'exèrcit. Ara i sempre l' l'Assemblea Antimilitarista de Catalunya es reafirma en el seu compromís de seguir treballant per un futur sense exèrcits i on la paraula pau no signifiqui únicament absència de guerra i ens comprometem públicament a seguir potenciant les opcions que facin possible aquest propòsit: Mantenint la línia de denúncia social sobre la despesa militar: és una vergonya que el pressupost de la indústria militar espanyola sigui 110 vegades superior al programa de Cultura per la Pau de l'UNESCO, 2 cops el pressupost de l'ONU o 122 cops les contribucions que l'estat fa a l'ACNUR, l'UNICEF, el PNUD, el PNUMA i la FAO juntes! Deslegitimitzar l'exèrcit i mostrar-lo com el que és, una eina al servei d'uns pocs i una epidèmia de mort per a uns molts. [...] Potenciar i acollir els desertors, veritables herois dels fronts de guerra. Per què s'ha silenciat interessadament els 60.000 desertors que hi va haver a la guerra de Bòsnia? Ajudar i recolzar les lluites silenciades pels nostres governs dels grups pacifistes dels Balcans: xarxa del War Resistants International, Dones de Negre de Belgrad... I sobretot estendre la desobediència civil com a eina contra els abusos dels poderosos i les seves polítiques genocides. TOTES I TOTS SOM KOSOVARS! Salut, desobediència i insumissió - CSOA La Lokeria - L'Hospitalet de Llobregat, 11 d'abril de 1999 Assemblea Antimilitarista de Catalunya al sumari   Que es prohibeixi l'ús d'armes radiactives en els atacs de l'OTAN 9 de abril de 1999 Ecologistas en Acción ha pedido al Organismo Internacional para la Energía Atómica (OIEA), organismo dependiente de las Naciones Unidas, que exija a la OTAN la no utilización de armas con componentes radiactivos. Para la organización ecologista la contaminación causada por este armamento perdurará en las zonas bombardeadas amenazando el regreso de los refugiados. La OTAN está utilizando los aviones estadounidenses A-10 "Wart hog" (Jabalí) que están armados con cañones que lanzan proyectiles con puntas radiactivas. Estas armas pueden sembrar de contaminación radiactiva las zonas que están siendo bombardeadas por la OTAN produciendo efectos catastróficos en la salud de las personas que vivan en la zona en el futuro y en la flora y la fauna. El International Action Center de Nueva York, un grupo de investigaciones pacifistas, ha descubierto que los EE.UU. equipan los cañones de los aviones A-10 "Jabalí" con proyectiles con punta de uranio. Se trata de uranio gastado procedente del proceso de fabricación de bombas atómicas. Estos proyectiles se suelen usar en la lucha antitanque y tienen la particularidad de que el uranio del que está hecho la punta es mucho más denso que cualquier otro metal, lo que les da a los proyectiles la capacidad de penetrar los gruesos blindajes de los tanques. Sin embargo estos proyectiles tienen además el efecto de que, cuando explotan, liberan uranio radiactivo al medio ambiente. La contaminación radiactiva de ninguna manera se quedará confinada en los objetivos militares, sino que se dispersará por el entorno, afectando tanto a la población actual como a la futura de las zonas donde se están utilizando. Estos proyectiles se usaron ya en la Guerra del Golfo en 1991 y podrían haber dado lugar a un aumento de cánceres, abortos y malformaciones congénitas en Irak. Algunos de los veteranos de la Guerra del Golfo presentan, de hecho, enfermedades causadas por la radiactividad. [...] al sumari ENHORABONA (ENTREPOBLES) L'extradició de Pinochet ha de passar a formar part de l'imaginari col·lectiu, com a símbol de murs que cauen i de cadenes que es trenquen. Ni paraules ens queden entre espasmes d'emoció. Ens n'alegrem per les famílies dels assassinats i desapareguts, pel poble xilè, pels països d'Amèrica Llatina que veuen una escletxa de llum a l'horitzó, pel món en general que ha d'estrènyer el setge als dictadors assassins. Per la dignitat de la humanitat. La llàstima és haver d'agrair aquest fet a un govern com el britànic, aval exemplar del bombardeig "humanitari" als Balcans que avui ens preocupa. Però en el fons sentim una immensa alegria que volem compartir. Omplim les copes i brindem, que el millor encara ha d'arribar. La lluita continua. al sumari

mobilitzacions i notícies

MANIFESTACIÓ Aturem la guerra! Diumenge 25 d'abril, a les 12 del migdia, sortirà de la plaça Urquinaona una manifestació contra la guerra a Kosova. Donen ja suport a la convocatòria les entitats socials i polítiques següents: CC.OO., CGT, USTEC, FAVB, Esquerra Unida i Alternativa, CTD, Espai RVV, POR, PRT, Justicia i Pau, Assemblea de Nou Barris Aturem la Guerra, Fundació per la PAU, CcAOB, DonesXDones, Dones antimilitaristes, Socialismo Internacional i AOB. Els lemes de la convocatoria son: ATUREM LA GUERRA! NO A LA INTERVENCIÓ DE L'OTAN FORA LES TROPES SÈRBIES, KOSOVA PER ALS KOSOVARS! MANIFESTACIÓ Dia Internacional de la Lluita Camperola Tercer aniversario de la masacre de Eldorado dos Carajás (19 campesinos sin tierra fueron asesinados, quedando impunes los responsables del crimen. Ha sido declarado por varios movimientos agrarios Día Internacional de la Lucha Campesina), Sábado 17 de abril. A las 13 h. Concentración ante el consulado del Brasil (Consell de Cent, 357) y ocupación simbólica. CONTRA LA IMPUNIDAD Y LA VIOLENCIA EN EL BRASIL POR LA REFORMA AGRARIA CONVOCA Comitè de Suport al Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra del Brasil APOYA Àrea de Solidaritat i Pau d'EUiA ECOLOGISTAS EN ACCIÓN Escriu a Asuntos Exteriores! http://www.nodo50.org/ecologistas/99/guerra/kosova.htm. Entre d'altres accions, els companys d'Ecologistas en Acción ens suggereixen enviar un missatge al Ministerio d'Asuntos Exteriores, protestant per l'acció del Govern espanyol enviant tropes a Iugoslàvia: http://www.mae.es/mae/formas/forma1.htm . al sumari ¿PARA QUÉ SIRVE EL COMISSIONAT D'UNIVERSITATS? per David Rodríguez Albert La sustitución del Comissionat d'Universitats i Recerca, junto a la aprobación de dos nuevas titulaciones para la UPF (Pompeu Fabra), son las dos noticias relacionadas que han sacudido el mundo universitario catalán durante estas últimas semanas. La película de los hechos comenzó cuando el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), órgano consultivo de la Generalitat, discutió acerca de la creación de dos nuevas titulaciones por parte de la UPF: Ingeniería Informática e Ingeniería Técnica en Telecomunicaciones, especialidad Telemática. Por primera vez, esta universidad pública ofrecía enseñanzas de tipo técnico, contradiciendo de esta manera el único de los objetivos fundacionales que permanecía vigente. Según los acuerdos del CIC (31-10-1988 y 31-7-1989) y del Consell Executiu de la Generalitat (25-9-1989), se proponía "la creación de una Universidad con un campus situado dentro del conjunto de comarcas formado por el Maresme, el Barcelonés y el Baix Llobregat", que llegase "a los 20.000-25.000 alumnos, considerados como cifra idónea para una universidad" y "con estudios fundamentalmente del área de Ciencias Sociales [...] con la finalidad de descongestionar algunos centros de la Universidad de Barcelona". Unos años despues, en el curso 1996-1997, la UPF, situada exclusivamente en Barcelona Ciudad, tenía 6.253 estudiantes, por 62.917 de la UB. La ratio alumno-profesor era de 8 en la UPF y de 15,4 en la UB. Las plazas de lectura eran de 1 cada 4,7 estudiantes en la UPF y de 1 cada 10,1 en la UB. Y la subvención corriente total de la Generalitat era de 745.882 pesetas por alumno en la UPF y de 354.785 en la UB. Estos datos ponen de manifiesto la verdadera voluntad del Govern de la Generalitat: la creación de una universidad pública elitista, de primera categoría, con horarios de mañana y tarde (estudiantes a tiempo total sin posibilidad de trabajar a la vez). Ahora, y despues de la polémica concesión hace un par de cursos de los estudios de Biología, la UPF demanda y obtiene dos nuevas titulaciones bastante alejadas de lo que son las Ciencias Sociales. Los rectores de las siete restantes universidades públicas de Catalunya (UB, UA, UPC, UOC, URV, UdL y UdG) redactaron un informe desfavorable a la concesión, moción que no fue ni debatida ni votada por el CIC. Este hecho provocó la airada protesta de los rectores y forzó la dimisión del ex-Comissionat, Joan Albaigés. A la vez, las 12 escuelas universitarias que imparten estudios de este tipo han emitido numerosos comunicados oponiéndose a que la UPF asuma estas titulaciones, pues "de la documentación presentada por la UPF no se desprende necesariamente un proyecto de calidad". Pese a todas estas presiones, el Departament de Presidència de la Generalitat ha aprobado estas dos titulaciones, y lo ha hecho durante los días en que no había responsable de Universidad en Catalunya. Una vez efectuada esta maniobra, han nombrado como nuevo Comissionat al hasta ahora Vice-rector de la UPF Andreu Mas-Colell, prestigioso economista de proyección internacional. Todos estos acontecimientos ponen de manifiesto el absoluto desprecio del Ejecutivo catalán hacia el sistema universitario público, hacia la opinión de los rectores y de los órganos democráticos de las universidades, y hacia la autonomía de las mismas. Nuevamente, se imponen unos estudios otorgados bajo condiciones de "primera división", mientras el resto de las universidades catalanas siguen infra-financiadas, con todos sus indicadores de calidad y recursos muy alejados de los niveles europeos (mientras el gasto público universitario respecto al PIB es del 1,1% en España y el gasto por estudiante es de 4.030 dólares, las cifras para la OCDE son del 1,6% y de 9.820 dólares). El modelo competitivo y de contraposición de intereses sigue prevaleciendo en nuestras universidades, generando ineficiencias, desequilibrios territoriales y desajustes constantes entre oferta y demanda. Todo esto en ausencia de la necesaria planificación, coordinación e impulso de la cooperación entre universidades. [David Rodríguez Albert és coordinador d'EUiA-universitats.] al sumari

solidaritat

RECOLLIDA DE SIGNATURES AL DOCUMENT DE CARLOS TAIBO  CONTRA LOS ATAQUES DE LA OTAN Contra la represión ejercida por el gobierno serbio POR LA AUTODETERMINACIÓN PARA KOSOVO (Vegeu l'Extra Kosovo de 4 d'abril del Butlletí). Recordeu que podeu fer arribar la vostra signatura, escribint al company Arturo Van den Eynde . Llista dels que han signat fins avui: Intelectuales y artistas... Carlos Taibo (Profesor de Ciencia Política), Antonio Gala (Escritor), Francisco Fernández Buey (Filósofo), Xavier Rubert de Ventos (Filósofo), Miquel Riera (Director de El Viejo Topo), Manuel Llusia (Director de Página Abierta), Liberación, Antonio Fraguas Forges (Dibujante), José Pascual (Director de teatro), Miquel Tapies (Historiador de l'Art ), Miquel López Crespí (Escritor), José Antonio Cruz (Politicólogo). De movimientos políticos... Antoni Lucchetti (Coordinador General de Esquerra Unida i Alternativa), Ángel Pérez (Coordinador General de Izquierda Unida Madrid), Luis Nieto Pereira (Coordinador Federal del Área de Paz y Solidaridad de Izquierda Unida), Mª Teresa Molares (Coordinadora Federal de äreas de Izquierda Unida), Mohamed Haddu (Coordinador General de Izquierda Unida de Ceuta), Inés Sabanes Nadal (Diputada en Cortes por IU), Jaime Pastor (de la Presidencia de IU, de Espacio Alternativo), Jaume Botey Vallès (Secretario del Àrea de Solidaritat i Pau d'EUiA), Celestino Navarro (Coordinador del Àrea de Solidaritat d'Esquerra Unida del País Valencià), Diosdado Toledano (Colectivo de Izquierda Alternativa, miembro de la Permanent d'EUiA), Luis Pizarro Fernández (Portavoz municipal de Izquierda Unida de Sevilla), Julio Setién Diputado (de la Asamblea de Madrid por IU), Rafael Fernández Durán (Movimiento Anti-Maastricht), Josep Burjalés (de la Permanent Col·legiada d'EUiA), Ernesto Gómez de la Hera (Candidato a la Alcaldía de Santander), Jose Luis Arce (de la Presidencia de IU Madrid), Antoni Martorell (PASOC), Ángel Luis Parras (PRT), Arturo Van den Eynde (POR), todos los miembros de la Comisión Política de Girona de EUiA), Pilar Massana Llorens (Concejala de l'Hospitalet de Llobregat), Ramón Luque (Concejal de l'Hospitalet de Llobregat), Joan Ramell (Alcalde de Torrelles de Llobregat), Francesc Tubau (de l'Espai Roig-Verd-Violeta), Mª Àngels Tomás (del Consell Nacional de EUiA), Martín Pretel (del Consell Nacional de EUiA), Vicente López (Izquierda Revolucionaria). Sindicalistas Agustín Moreno (de la Comisión Ejecutiva de la Confederación Sindical de CC OO), Jesús Albarracín (de la Comisión Ejecutiva de la Confederación Sindical de CC OO), Joaquín Nieto (de la Comisión Ejecutiva de la Confederación Sindical de CC.OO.), Manuel Zaguirre (Secretario General de la USO), José María Olaizaola (Secretario General de la CGT), Diego Rejón (Secretario General de la CGT de Cataluña), Chefa Hermo Insúa (del Consejo Confederal de la CS de CC.OO. ), Emili Cortavitarte (de CGT), Javier Puente (Secretario General de CC OO de Cantabria), María del Carmen García Bueno (de la Secretaría General Colegiada del SOC), José Fernández Vázquez (de la Secretaría General Colegiada del SOC), Ángel Giménez (de la Secretaría. de Mvntos. Sociales IAC: CATAC, CAU, CTSC, USTEC-EST), Juan Guil Secretario (de la Unió Comarcal de CC OO del Vallès Occidental), Felix Alonso (en representación del Sindicat de Periodistes de Catalunya), Javier García (de la Comisión Nacional de la CUT y Ejecutiva provincial de Sevilla IULV-CA), Pedro Ávila Suñón (de la Ejecutiva Estatal de Teleco CC.OO. ), Julián López Rodríguez (de la Ejecutiva Federal de Comunicación y Transporte de CC.OO. ), José Serrano Poyato (de la Ejecutiva Federal de Comunicación y Transporte de CC.OO. ), José Luis Matas (de la Coordinadora de la Administración del Estado de CC.OO. ), Lorenza Cabral Oliveros (Secretaría de la Mujer de CC OO de Andalucía), Ángeles Camacho (Secretaria de la Dona de CC OO del Vallés Occidental),Juan Clemente Aparicio (Sectretario General de CC OO de RENFE de Barcelona provincia), Alberto Garrido García (de la Ejecutiva Sector Ferroviario Madrid CC OO), Benito García Sánchez (de la Comisión Ejecutiva Comarcal de CC OO de Madrid Sur), Guillerma Silva (de la Comisión Ejecutiva del Metal de CC OO del Vallés Occidental), Josep Bel (Presidente del Comité de Empresa de Telefónica), Rafael Ibáñez Sánchez (Secretario General de la Federación Local de CGT Sevilla), Juan Antonio Solla (Secretario General Federación Comunicación-Transporte CC.OO. Cantabria), Manuel Crespo Fernández (de la Ejecutiva de Madrid de Telefónica CC.OO. ), Antonio Gil (Secretario de la sección sindical CGT de SEAT Martorell), Jaume Seyrol (Responsable del Sindicat d,Ensenyament de CGT de Cataluña), Rosa Torres (Presidenta del Comité de Empresa UPS Madrid), Miquel Blanch (del Consell Intercomarcal de CC.OO. Comarques Gironines), Francisco Imaz Abad (de la Ejecutiva Fed. Reg. Madrid Comunicación y Transporte de CC.OO. ), Pablo Moreno Aranda (de la Ejecutiva Fed. Reg. Madrid Comunicación y Transporte de CC.OO. ), Lluis Casanoves i Riera (Presidente del Comité de Empresa del Ayuntamiento de Sabadell), Víctor García (Secretario de la sección sindical CGT de Peugeot Madrid), Tania Mercader (del Comité de Empresa de Magneti Marelli Barberà del Vallès), Luis Mainer (del Consell Nacional de la FeTE de UGT de Cataluña), Asunción Mosteza García (Secretaria de la sección sindical UGT Hospital Gómez Ulla Madrid), Amadeo Pérez Jimeno (Secretario General Federación Estatal de Banca, Ahorro y Seguros CGT), Carles Girbau (Secretariado Federación Estatal Gráficas, Papel y Medios Comunicación CGT), Ángel Prats Palencia (de la USTEC.STEs Barcelona), Rufino Illanes Fernández (Delegado Telecomunicación CC.OO. ), Juan Antonio Martín (Delegado CGT Junta de Extremadura), José Antonio Vera (Delegado CGT Junta de Extremadura), Alfredo García (Delegado de CC.OO. de la Universidad de Cantabria), Manuel Gómez Sotero (de CC.OO. RTVE). De movimientos sociales y de solidaridad... Ester Almazar (Vicepresidenta de la Asociaión Pro Derechos Humanos APDH), Lucía García (Presidenta de la Asociaciónde Mujeres Clara Campoamor Rivas Vaciamadrid), Joan Manuel Caballero (Secretario de la Federació Catalana de ONGs per al Desenvolupament), Toni Codina (Director de SETEM, vicepresidente Federació Catalana ONGs Desenvolupament), Arcadi Oliveres (Vicepresidente de Justicia y Paz), Miguel Romero (Acsur Las Segovias), Arnal Ballester (de la Coordinadora de comitès d,Ajuda Obrera a Bòsnia), Manuel Garí (Presidente de la fundación Viento Sur), Pere Ortega (Justícia i Pau), José Mejía (Portavoz de la Plataforma del 0,7), Francesc Gusi (Fundació per la Pau), Julio Rodríguez Bueno (Presidente de Paz Ahora), Mohammed Ahgan (Presidente Org. Dem. de Inmigrtes. y Trabajres. Extranjeros Ittihad Sevilla), Montse Cervera (DonesxDones), José Iglesias Etxezarreta (Centre Catalunya-Kurdistan), Jesús María Puente (Responsable de la Fundación Paz y Solidaridad CC.OO. Cantabria), Diana Morales (Presidenta de Jovenes contra el Racismo y la pobreza en Europa JRE), Ladislao Martínez (Ecologistas en Acción), Sebas Parra (Secretario de la Assemblea per Nicaragua de les Comarques Gironines), Tica Font (de Justícia i Pau), Mohamed Mohamed Kadur (Presidente de la Asociación de Vecinos Príncipe Felipe de Ceuta), Ramon Mª García Riera (por la Asociació Ética i Societat), Abdeljalak Hamed (responsable de la Asociación de Parados de Ceuta), José Luis García Cano (Responsable de Comunicación de Ecologistas en Acción), Rosalía Cánovas Maetzu (Coordinadora de Comitès d'Ajuda Obrera a Bòsnia). Otros ciudadanos y ciudadanas... Ignasi Fina i Sanglas (Médico del Trabajo), Lala Gomà (Realizadora de TV), Eduardo Muscag Benasayag (Profesor de la Universidad Complutense de Madrid), Román Reyes (Profesor de la Universidad Complutense de Madrid), Ramón Franquesa (Profesor de la Universidad de Barcelona), Leopoldo Alas (Periodista), Mª Jesús Izquierdo (Profesora de Sociología de la Universidad Autónoma de Barcelona), Joan Agustí i Maragall (Abogado laboralista), Pilar Frutos Soler (Historiadora), Joaquim Sempere Carreras (Profesor de la Universidad de Barcelona), Clara Llorens Serrano (Profesora de Socilogía de la Universidad Autónoma de Barcelona), Margarita Iges Lebrancon (Abogada laboralista), Juan Ramón Capella (Profesor universitario), Martí Garcia-Ripoll Duran (Asesor lingüístico de TV de Catalunya), Enrico Mora Malo (Profesor de Sociologóa de la Universidad Autónoma de Barcelona), Sandra Balsells (Fotógrafa), Miquel Caminal (Profesor universitario), Lluïsa Roca (Realitzadora de TV), Anna Alabart (Profesora universitaria), Xavier Montanyà (Periodista), Paulino Rubín (Bibliotecario), Roque Martínez Sánchez (Productor Deportes TV), Ángela Sainz (Bibliotecaria), Mercé Insa (Periodista), Manuel Roures Llop (Productor Deportes TV), Isabel Sierra (Bibliotecaria), Milagros Gárate (Profesora Universidad de Cantabria), Francesc Matas Salla (Editor), Angel Serralabos López (Productor Deportes TV), Joan Fradera Garriga (Profesor de Instituto), Joan Balañach (Administrativo), Martín Alonso (Profesor de Instituto), Reinald Roca (Productor TV3), Julio Güemez (Profesor Universidad de Cantabria), Javier Merino (Profesor de Instituto), Manuel González Morales Profesor (Universidad de Cantabria), Nuria Sánchez, Salvador Torres (Profesor de Instituto), Eva Gómez Profesor (Universidad de Cantabria), Xavier Navarro, Mónica Iturralde (Administrativa), Montse Convalía, Higinio Polo, Carme Cebrián Serret, David Parrón (Estudiante), Juan Lara (Estudiante), Anna Camps Mundó. al sumari CRISI DE KOSOVO INTERMÓN ALERTA SOBRE LAS GRAVES CONSECUENCIAS HUMANITARIAS intermón 31 de marzo de 1999 OXFAM INTERNACIONAL, grupo al que pertenece INTERMÓN, ha iniciado proyectos de emergencia para atender a los refugiados en Albania y Macedonia. [...] En estos momentos ya se han aprobado diversos proyectos de emergencia que se concentran en el suministro de materiales de primera necesidad para que las familias puedan instalarse con un mínimo de condiciones higiénico-sanitarias. Por otro lado OXFAM GRAN BRETAÑA está almacenando todo tipo de material de emergencia y de canalización de agua en Macedonia para enviar a Kosovo, donde pretende reanudar el suministro de agua potable en diversos pueblos de los alrededores de Pristina cuando la situación se estabilice. [...] En Albania y Macedonia OXFAM GRAN BRETAÑA trabaja en colaboración con ACNUR (Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados) que coordina el trabajo de diversas oficinas humanitarias. Todas aquellas personas interesadas en realizar donativos para los afectados por la crisis de Kosovo tienen a su disposición en teléfono 902 330 331. INTERMÓN canalizará todas las ayudas recibidas a través de OXFAM GRAN BRETAÑA. al sumari RED DE ACCIÓN URGENTE DE AMNISTÍA INTERNACIONAL COLOMBIA Temor por la seguridad y ejecución extrajudicial [ http://www.a-i.es/default.htm ] 6 de abril de 1999 Muertos: Aníbal Jiménez, Gabriel Graciano, Daniel Pino. Heridos: Óscar Martínez, Antonio José Borja, Nalfa Sánchez. Amnistía Internacional siente preocupación por la seguridad de los habitantes de la «Comunidad de Paz» de San José de Apartadó, a raíz del ataque paramilitar lanzado el 4 de abril de 1999 que se saldó con tres muertos y al menos tres heridos graves. Diez hombres fuertemente armados llegaron a San José, en el municipio de Apartadó, departamento de Antioquia, hacia las once de la noche, y se dividieron en dos grupos. Uno de ellos rodeó a cuatro hombres, afirmando que San José era «una comunidad de guerrilleros», y les exigió los nombres de los dirigentes comunitarios. Luego los llevó a los cuatro a la plaza central, junto con Daniel Pino, al que habían traído del poblado cercano de La Balsa, y Antonio José Borja, capturado en la carretera entre La Balsa y Apartadó. Una vez en la plaza, los atacantes abrieron fuego, mataron a Gabriel Graciano, de 16 años de edad, e hirieron gravemente a Óscar Martínez y a Antonio José Borja. A Daniel Pino le abrieron el estómago con un machete: murió más tarde a consecuencia de la herida. [...] El segundo grupo de paramilitares se dirigió a la casa del dirigente comunitario Aníbal Jiménez y lo mató a tiros delante de su familia. [...] Durante media hora después de estos homicidios, los militares se dedicaron a lanzar granadas y a disparar al azar. [...] La comunidad de San José de Apartadó está compuesta por unas mil personas que se vieron obligadas a desplazarse de sus hogares en la región de Urabá, en el noroeste de Colombia, en 1996 y 1997, a causa de las matanzas llevadas a cabo por las organizaciones guerrilleras y por los grupos paramilitares respaldados por el ejército. En marzo de 1997, la comunidad se autoproclamó «Comunidad de Paz», en un intento de persuadir a las facciones en conflicto de que respetaran su neutralidad y su derecho a la vida. Desde entonces, unos sesenta habitantes de la comunidad han «desaparecido» o han muerto de forma violenta, la mayoría a manos de grupos paramilitares respaldados por el ejército, y otros a manos de miembros del ejército colombiano o de las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC), [...]. Los planes de la comunidad, que tenía previsto que el primer grupo de habitantes regresara a sus comunidades de origen el 7 de abril de 1999, han quedado suspendidos. Los habitantes de la comunidad han pedido reiteradamente al gobierno que garantice que se dan las condiciones necesarias para que puedan regresar sin peligro a las tierras que abandonaron, y que garantice su seguridad mientras permanecen en San José. Sin embargo, las autoridades no han tomado ninguna medida para poner fin a la campaña de ataques de la que la comunidad está siendo víctima. Por otra parte, el gobierno tampoco ha emprendido ninguna acción cuando altos mandos regionales de las fuerzas armadas y dirigentes políticos han acusado públicamente a la comunidad de simpatizar con la guerrilla. Esas acusaciones se basaban en la negativa de los miembros de la comunidad a permitir que ningún grupo armado, incluido el ejército colombiano, mantuviera una presencia permanente allí.[...] ACCIONES RECOMENDADAS Envíen telegramas, télex, fax, cartas urgentes o cartas por vía aérea en español o en su propio idioma: pidiendo que se lleve a cabo una investigación exhaustiva e imparcial sobre el ataque paramilitar lanzado contra la comunidad de San José de Apartadó el 4 de abril, en el que tres personas murieron y al menos cuatro resultaron heridas de gravedad; expresando honda preocupación por la seguridad de los que siguen viviendo en la comunidad de San José de Apartadó; instando a las autoridades a tomar medidas inmediatas y decisivas para desmantelar los grupos paramilitares, de acuerdo con las reiteradas promesas del gobierno; recordando al gobierno de Colombia su compromiso con la Declaración Universal de Derechos Humanos, y en concreto con su artículo 3, que dice: «Todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona». LLAMAMIENTOS A Señor Presidente Andrés Pastrana, Presidente de la República, pastrana@presidencia.gov.co , tratamiento: Excelentísimo Sr. Presidente Dr. Rodrigo Lloreda, Ministro de Defensa Nacional, Fax: + 57 1 222 1874, tratamiento: Sr. Ministro Dr. Alfonso Gómez Méndez, Fiscal General de la Nación, Fax: + 571 570 2000 (cuando responda el contestador automático, marquen el 2022 para que se conecte el fax), tratamiento: Estimado Dr. Dr. Alberto Builes Ortega, Gobernador del Departamento de Antioquia, Fax: + 574 381 1342, tratamiento: Sr. Gobernador General Martín Orlando Carreño Sandoval, Tel/Fax: 5748 823 6601, tratamiento: Sr. Comandante COPIAS DE SUS LLAMAMIENTOS A Comisión Intercongregacional de Justicia y Paz, AA 31861, Santafé de Bogotá, Colombia y a los representantes diplomáticos de Colombia acreditados en su país: Sr. Luis Fernando Jaramillo Correa; Martinez Campos, 48; 28010 Madrid ENVÍEN SUS LLAMAMIENTOS INMEDIATAMENTE Consulten con el Secretariado Internacional o con la oficina de su Sección si van a enviarlos después del 18 de mayo de 1999. al sumari

internacional

KURDISTÁN Tractament de MED-TV UNIÓN DE PERIODISTAS DE KURDISTAN Estiamd@s compañer@s: La suspensión de la licencia para emitir por parte de MED-TV, primera y única televisión kurda por satélite, por un periodo de 21 días ha causado una verdadera conmoción entre los periodistas kurdos allá donde se encuentran. [...] El objetivo de silenciar a MED-TV a toda cosa utilizando para ello una combinación de métodos legales y no tan legales. Las interferencias practicadas en la señal de la MED-TV fueron diseñadas por Turquía, por técnicos independientes de satélite. Estos actos terroristas realizados por parte de Turquía constituyen unos métodos de piratería condenado por la comunidad internacional. [...] En los últimos veinte años, alrededor de veinte periodistas, la mayoría de ellos kurdos, han sido asesinados en el cumplimiento de su profesión. Un número ilimitado de publicaciones tanto diarias, semanales, mensuales han sido clausuradas. Muchos periodistas así como trabajadores de estos medios han sido encarcelados por periodos que superan los doscientos años. En diciembre de 1994, la primer ministro Tansu Çiller ordenó personalmente el bombardeo del Centro de la Prensa y de dos oficinas pertenecientes al diario "Özgurluk Ülke". El periodista Ersin Yildiz encontró la muerte. [...] A través de este comunicado la Unión de Periodistas de Kurdistán solicita a todas aquellas personas sensibilizadas con la libertad de expresión que toman iniciativas de cara ha hacer cambiar la idea a la ITC (Comisión de Televisión Independiente) y al gobierno británico, con el objetivo de que le sea permitido a la MED-TV reanudar sus emisiones lo mas rápidamente posible y así demostrar la solidaridad con el pueblo kurdo en la búsqueda de sus derechos. [...] al sumari

anàlisi · debat · opinió

ELS BOMBARDEJOS ACTUALS: MÉS ENLLÀ DE LA RETÒRICA Noam Chomsky Hi ha moltes preguntes pel que fa als bombardejos de l'OTAN (que significa sobretot els EUA) a Kosovo.[...] M'agradaria fer-hi unes poques observacions generals cenyint-me a fets que ningú no qüestiona seriosament.   Hi ha dues qüestions fonamentals: 1. Quines són les «regles del nou ordre mundial» acceptades i aplicables? 2.Com s'apliquen aquestes o altres consideracions en el cas de Kosovo?   1. QUINES SÓN LES REGLES DEL "NOU ORDRE MUNDIAL" ACCEPTADES I APLICABLES? Hi ha un règim de dret i ordre internacional, vinculant per a tots els estats, basat en la Carta de les Nacions Unides i subsegüents resolucions i decisions del Tribunal Mundial. Resumint, l'amenaça d'ús de la força es desautoritza tret de quan sigui explícitament autoritzada pel Consell de Seguretat, després que aquest hagi determinat que les solucions pacífiques han fracassat, o tret de l'autodefensa contra un «atac armat» (un concepte limitat) fins que actuï el Consell de Seguretat.   Hi ha, és clar, més a dir. Aíxí, hi ha en aquest sentit una tensió, per no dir una contradicció directa entre les regles de l'ordre mundial establertes a la Carta de les Nacions Unides i els drets articulats en la Declaració Universal dels Drets Humans (DU), el segon pilar de l'ordre mundial, establert sota iniciativa dels EUA després de la II Guerra Mundial. La Carta prohibeix l'ús de la força en violació de la sobirania estatal; la DU garanteix els drets dels individus enfront dels estats opressius. El problema de la «intervenció humanitària» sorgeix d'aquesta tensió. És el dret d'"intervenció humanitària" el que invoquen els EUA/OTAN a Kosovo, i que generalment és recolzat per l'opinió editorial i cròniques noticiàries [...] Jack Goldsmith, un especialista en dret internacional a l'Escola de Dret de Chicago [...] diu que els qui critiquen els bombardejos de l'OTAN «tenen un bon argument legal», però «molta gent pensa que hi ha [una excepció per a la intervenció humanitària] reconeguda pel costum i la pràctica». Això resumeix les proves que pretenen justificar la conclusió favorable establerta en el titular.   L'observació de Goldsmith és raonable, almenys si acceptem que els fets són pertinents a l'hora de determinar «el costum i la pràctica.» També podem tenir en compte un fet evident: el dret d'intervenció humanitària, si és que existeix, és basa en la «bona fe» dels qui intervenen, i aquest supòsit es fonamenta no en la retòrica sinó en el seu historial, en particular el seu historial d'adhesió als principis del dret internacional, decisions del Tribunal Mundial, etc. Això és, certament, una evidència, almenys pel que fa als altres. Considerem, per exemple, l'oferta iraniana per intervenir a Bòsnia per tal de prevenir massacres quan Occident no volia fer-ho. Va ser rebutjada i ridiculitzada, se'n va fer cas omís, de fet; si hi havia una raó ultra la subordinació al poder, era que no es podia suposar bona fe a l'Iran. Una persona racional es formula aleshores preguntes òbvies: l'historial iranià d'intervencions i terror és potser pitjor que el dels EUA? I altres preguntes, per exemple: com podem valorar la «bona fe» de l'únic país que ha vetat una resolució del Consell de Seguretat que feia una crida a tots els estats a obeir el dret internacional? Què hi ha de la seva actuació històrica? [...]   2. COM S'APLIQUEN AQUESTES O ALTRES CONSIDERACIONS EN EL CAS DE KOSOVO? Hi ha hagut una catàstrofe humanitària a Kosovo aquest darrer any, abrumadorament atribuïble a les forces militars iugoslaves. La majoria de les víctimes han estat kosovars d'ètnia albanesa, prop del noranta per cent de la població d'aquell territori de Iugoslàvia. S'estima generalment que hi ha hagut dos mil morts i centenars de milers de refugiats.   En casos semblants, els estrangers tenen tres opcions: I. Provar de causar una escalada de la catàstrofe. II. No fer res. III. Provar de mitigar la catàstrofe.   L'elecció s'il·lustra en altres casos contemporanis. Cenyim-nos només a uns pocs, d'escala semblant, i plantegem-nos com encaixa Kosovo en aquest patró.   A. Colòmbia A Colòmbia, d'acord amb les estimacions del Departament d'Estat, el nombre anual d'assassinats polítics per part del govern i els seus associats paramilitars és semblant al de Kosovo i el moviment de refugiats provinent sobretot de les seves atrocitats ultrapassa el milió. Colòmbia és el principal receptor d'armes i entrenament dels EUA de tot l'hemisferi occidental des de la intensificació de la violència a partir dels anys noranta; i aquesta assistència s'està incrementant, sota el pretext d'una «guerra contra la droga», rebutjat per la majoria d'observadors seriosos. El govern Clinton ha estat particularment entusiasta en els seus elogis del president Gaviria, el mandat del qual va ser responsable d'«horribles nivells de violència», pitjors fins i tot que els dels seus predecessors, segons les organitzations de drets humans. Els detalls estan a l'abast de tothom.   En aquest cas, la reacció dels EUA és la I: AUGMENTAR LES ATROCITATS.   B. Turquia Segons estimacions molt conservadores, la repressió turca als kurds els anys noranta és de l'alçada de la de Kosovo. Aquesta va assolir el punt màxim a començaments dels noranta; un indicador és el moviment de més d'un milió de kurds del camp a la capital kurda oficiosa, Diyarbakir, entre el 1990 i el 1994, perquè l'exèrcit turc devastava el camp. 1994 marcà dos rècords: fou «l'any de la pitjor repressió a les províncies kurdes» de Turquia, segons digué Jonathan Randal des del mateix escenari, i l'any en què Turquia esdevingué «el més gran importador de maquinària militar americana i així el més gran comprador mundial d'armament». Quan els grups de drets humans van denunciar l'ús a Turquia d'avions de combat dels EUA per bombardejar pobles, el govern de Clinton trobà vies per evadir les lleis que requerien la suspensió del lliurament d'armes, tal i com venia fent amb Indonèsia i altres indrets.   Colòmbia i Turquia expliquen les seves atrocitats sobre el terrenys dels seus països (amb suport dels EUA) per l'amenaça de les guerrilles terroristes. Com fa el govern de Iugoslàvia. Un cop més, l'exemple il·lustra l'opció I: AUGMENTAR LES ATROCITATS.   C. Laos Cada any milers de persones, bàsicament nens i camperols, són assassinades a la Vall de Jars al Nord de Laos, que pel que sembla va ser l'escenari dels més forts bombardejos sobre objectius civils de la història i probablement el més cruel: l'atac furiós de Washington sobre una societat pobra camperola tenia poc a veure amb les seves guerres a la regió. El pitjor període fou el 1968, quan Washington es va veure forçat a emprendre negociacions (sota pressió popular i del món dels negocis), posant fi al bombardeig constant de Vietnam del Nord. Kissinger-Nixon decidiren aleshores assignar aquells avions al bombardeig de Laos i Cambodja.   Les morts són causades pels «bombies», petitíssimes armes anti-persona, molt pitjor que les mines terrestres: estan específicament dissenyades per assassinar i mutilar, i no afecten els camions, els edificis, etc. La Vall va quedar saturada de milers de milions d'aquestes enginys criminals, que segons el fabricant, Honeywell, no exploten entre el vint i el trenta per cent dels casos. Les xifres suggereixen un control de qualitat sorprenentment deficient, o bé una política racional d'assassinat de civils per acció retardada. Aquesta fou només una fracció de la tecnologia desplegada, incloent-hi míssils avençats per penetrar en coves on les families cercaven protecció. Actualment, les víctimes anuals dels «bombies» es calculen des de centenars fins «una quantitat anual de vint mil víctimes per tot el país», més de la meitat morts, segons el veterà reporter a Àsia Barry Wain, de l'edició asiàtica del Wall Street Journal. Un càlcul conservador, així doncs, és que la crisi aquest any és aproximadament comparable a la de Kosovo, tot i que les morts es concentren sobretot sobre el nens -més de la meitat, segons les anàlisis publicades pel Comitè Central Mennonita, que ha treballat a la zona des del 1977 per alleujar les contínues atrocitats.   Hi ha hagut esforços per fer pública i tractar aquesta catàstrofe humanitària. El britànic Grup Consultor de Mines (MAG) està provant d'enretirar aquests objectes letals, però els EUA estan «notòriament absents del grapat d'organitzacions occidentals que han seguit el MAG», segons informa la premsa britànica, tot i que finalment han acceptat entrenar alguns civils laosians. Amb certa ira, la premsa britànica també informa de l'al·legació dels especialistes del MAG, segons la qual els EUA es neguen a donar-los procediments de desactivació, que podrien fer el seu treball «molt ràpid i molt més segur». Això és encara un secret d'estat, com ho és tot l'afer als Estats Units. La premsa de Bangkok descriu una situació molt semblant a Cambodja, particularment a a la regió est, on els bombardejos dels EUA des de començaments del 1969 van ser més intensos.   En aquest cas, la reacció dels EUA és la II: NO FER RES. I la reacció dels mitjans de comunicació i els comentaristes és mantenir el silenci, seguint les normes sota les què la guerra contra Laos va ser designada com una «guerra secreta» -és a dir, ben coneguda, però censurada, com també en el cas de Cambodja des del març del 1969. El nivell d'auto-censura era extraordinari en aquell temps, com en la fase actual. La pertinència d'aquest exemple frapant hauria d'ésser obvi sense posteriors comentaris. "S'ho val" Em saltaré altres exemples de les actituds I i II, també abundants, i també moltes més greus atrocitats contemporànies semblants, com ara la immensa massacre dels civils iraquians per una varietat particularment rabent de guerra biològica: «una elecció molt dura» comentà Madeleine Albright a la televisió nacional el 1996 quan se li preguntà per la seva reacció davant l'assassinat de mig milió de nens iraquians en cinc anys, però «pensem que s'ho val». Els càlculs actuals parlen de prop de cinc mil nens assassinats al mes, i el preu encara «s'ho val». Aquest i altres exemples poden també ésser posats en ment quan llegim la retòrica meravellada que descriu com per fi funciona la «brúixola moral» del govern de Clinton, com il·lustra l'exemple de Kosovo.   Trobar exemples il·lustrant III és massa fàcil i tot, si ens fiem de la retòrica oficial. El recent i important estudi acadèmic sobre la «intervenció humanitària» de Sean Murphy, repassa les actuacions a partir del pacte Kellogg-Briand de 1928, que prohibia la guerra, i també a partir de la ratificació de la Carta de les Nacions Unides, que en reforçava i n'articulava les disposicions. En la primera fase, escriu, els exemples més importants d'«intervenció humanitària» són l'atac del Japó a Manxúria, la invasió d'Etiòpia per Mussolini i l'ocupació per Hitler de parts de Txecoslovàquia. Totes ben acompanyades d'una retòrica humanitària ben edificant així com també justificacions factuals. Japó pretenia establir un «paradís terrenal» defensant Manxúria dels «bandits xinesos», amb el suport del principal nacionalista xinès, una figura molt més creïble que cap de les que es van empescar els EUA en el seu atac contra Vietnam del Sud. Mussolini alliberava milions d'eslaus mentre portava a terme la «missió civilitzadora» d'Occident. Hitler anuncià la intenció d'Alemanya d'acabar amb la violència i les tensions ètniques, i de «salvaguardar la identitat nacional dels pobles alemany i txec», en una operació «plena del ferm desig de servir els autèntics interessos dels pobles que habiten a l'àrea»; en sintonia amb la seva voluntat; el president eslovac demanà a Hitler que declarés Eslovàquia un protectorat.   Un altre exercici intel·lectual comú és comparar aquelles justificacions obscenes amb les que s'han adduït per les intervencions, incloses les «intervencions humanitàries», en el període posterior a la Carta de les Nacions Unides.   La invasió vietnamita de Cambodja En aquest període, potser l'exemple més contundent de III és la invasió vietnamita de Cambodja el desembre del 1978, per acabar amb les atrocitats de Pol Pot, que arribaven al seu punt àlgid. Vietnam va argumentar el dret d'auto-defensa contra un atac armat, un dels pocs exemples posteriors a la Carta de les Nacions Unides en què aquesta defensa és plausible: el règim dels Khmers Rojos (Kamputxea Democràtica, KD) estava duent a terme nombrosos atacs assassins contra Vietnam a les àrees frontereres. La reacció dels EUA és instructiva. La premsa va condemnar els «prussians» d'Àsia per la seva escandalosa violació del dret internacional. Foren severament penalitzats pel crim d'haver acabat amb les massacres de Pol Pot, primer amb la invasió xinesa (amb el suport dels EUA) i després per la imposició per part dels EUA de sancions extremadament rigoroses. Els EUA van reconèixer l'expulsada KD com a govern oficial de Cambodja per a la seva «continuïtat» amb el règim de Pol Pot, va explicar el Department d'Estat. Els EUA, sense gaire subtilesa, recolzaren els Khmers Rojos en els seus continus atacs a Cambodja.   L'exemple encara la diu més llarga sobre el «costum i pràctica» subjacents a «les normes jurídiques emergents de la intervenció humanitària».   Els bombardejos destrueixen encara més el poc dret internacional Malgrat els desesperats esforços dels ideòlegs per demostrar la quadratura del cercle, no hi ha cap dubte seriós que els bombardejos de l'OTAN destrueixen encara més el poc que queda de la fràgil estructura del dret international. Els EUA ho van deixar ben clar en les principals discussions que conduiren a la decisió de l'OTAN. A banda de la Gran Bretanya (que actualment és una entitat tan independent com ara Ucraïna en els anys previs a Gorbatxov), els països de l'OTAN eren escèptics respecte la política dels EUA i s'irritaven especialment per la «bel·licositat» de la Secretària d'Estat, Madeleine Albright (Kevin Cullen, Boston Globe, 22 de febrer). Avui, com més de prop es mira la regió en conflicte, més oposició hi ha a la insistència de Washington en fer servir la força, fins i tot dins l'OTAN (Grècia i Itàlia). França va demanar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides l'autorització pel deplegament de forces de pau de l'OTAN. Els EUA ho van rebutjar rotundament, insistint en «la seva postura que l'OTAN ha d'ésser capaç d'actuar independentment de les Nacions Unides», com van explicar funcionaris del Departament d'Estat. Els EUA van negar-se a permetre l'aparició de la «paraula neuràlgica "autoritzar"» en la declaració final de l'OTAN, sense voler reconèixer cap mena d'autoritat a la Carta de les Nacions Unides i al dret internacional; només es va permetre la paraula «recolzar» (Jane Perlez, NYT, 11 de febrer). De manera semblant, el bombardeig d'Iraq va ser una expressió descarada de menyspreu cap a les Nacions Unides, fins i tot pel moment triat, i així fou interpretat. I és clar, el mateix és cert pel que fa la destrucció de la meitat de la producció farmacèutica d'un petit país africà, uns pocs mesos abans: fet que tampoc no indica de cap de les maneres que la "brúixola moral" s'estigui apartant dels camins del bé; sense parlar de la necessitat de revisar els judicis sobre l'actuació històrica [dels EUA] si calgués tenir en compte els fets a l'hora de determinar «els usos i costums».   Podria argumentar-se, amb força plausibilitat, que ja no ve d'aquí qualsevol demolició ulterior de les regles de l'orde mundial, que també va perdre el seu sentit a finals de la dècada de 1930. El menyspreu de la principal potència mundial pel marc de l'ordre mundial ha esdevingut tan extrem que no hi ha res a discutir. [...] Les més altes autoritats han vingut explicant amb brutal claredat que el Tribunal Mundial, les Nacions Unides i altres organismes han perdut el seu paper perquè ja no estan a les ordres dels EUA, com en els primers anys de la post-guerra.   Es podria doncs acceptar la posició oficial. Podria ser una actitud honrada, si estigués acompanyada d'un refús a fer el joc cínic del posicionament d'auto-justificació i d'esgrimir els principis menyspreats del dret internacional com a arma selectivíssima contra enemics canviants.   El desfiament de l'ordre mundial preocupa fins i tot els analistes més bel·licistes Si bé els reaganistes van encetar noves sendes, sota Clinton el desafiament de l'ordre mundial ha esdevingut tan extrem com per preocupar fins i tot els analistes polítics més bel·licistes. Al darrer número del periòdic de la classe dirigent, Foreign Affairs, Samuel Huntington adverteix que Washington va per un camí perillós. Als ulls de bona part del món -probablement la major part del món, suggereix- els EUA són «la superpotència esgarriada», considerada «l'amenaça externa més gran per a les seves societats». Segons afirma, una «teoria de relacions internacionals» realista «prediu que poden aparèixer coalicions per fer contrapès a la superpotència esgarriada». Per motius pragmàtics, doncs, la postura hauria d'ésser reconsiderada. Aquells americans que prefereixin una imatge diferent de la seva societat potser haurien de demanar una reconsideració per raons menys pragmàtiques.   I Kosovo? On deixa això la qüestió de què fer a Kosovo? La deixa sense resposta. Els EUA han escollit un camí que, com ells mateixos reconeixen explícitament, augmenten les atrocitats i la violència ­«previsiblement»; un camí que també torna a colpejar l'ordre internacional, que com a mínim ofereix al feble una mica de protecció limitada en relació als estats predadors. A llarg termini, les conseqüències són imprevisibles. Una observació plausible és que «cada bomba que cau a Sèrbia i cada assassinat ètnic a Kosovo suggereixen que serà escassament possible per a serbis i albanesos viure junts en alguna mena de pau» (Financial Times, 27 de març). Algunes de les sortides que es preveuen a llarg termini són ben lletges, com no s'ha deixat de fer constar.   Un argument estàndar és que havíem de fer alguna cosa: no hem de romandre aturats mentre les atrocitats continuen. Això mai no és cert. Una opció, sempre, és la de seguir el principi hipocràtic: «Primer, no fer-hi mal». Si penses que no hi ha manera de seguir aquest principi elemental, aleshores no hi facis res. Sempre hi ha possibilitats a considerar; la diplomàcia i la negociació no s'esgoten mai.   És previsible que en els anys que vindran, el dret a una «intervenció humanitària» sigui sovint invocat -potser amb justificació, potser sense- ara que els pretextos de la Guerra Freda han perdut la seva eficàcia. En aquesta era propera, potser valdrà la pena parar atenció a les visions dels comentaristes més respectats -per no parlar del Tribunal Mundial, que va dictaminar explícitament sobre el tema en una decisió rebutjada pels EUA, no publicitada ni en les seves línies essencials.   En les disciplines acadèmiques dels afers internaccionals i el dret internacional seria difícil trobar veus més respectades que la de Hedley Bull o Leon Henkin. Bull avisà fa quinze anys que «els estats particulars o grups d'estats que es presenten com a autoritats judicials del bé comú mundial, sense comptar amb l'opinió dels altres, són de fet una amenaça per a l'ordre internacional». Henkin, en una obra estàndar sobre l'ordre mundial, escriu que les «pressions que erosionen la prohibició de l'ús de la força són deplorables i els arguments que legitimen l'ús de la força en aquestes circumstàncies són perillosos i poc convincents... Les violacions dels drets humans estan molt i massa esteses; i si fos permissible posar-hi remei amb l'ús extern de la força, no hi hauria llei que prohibís l'ús de la força per part de qualsevol estat contra qualsevol altre. Crec que caldrà defensar els drets humans i posar remei a les altres injustícies per altres mecanismes pacífics, no pas obrint la porta a l'agressió i destruint l'avenç principal del dret internacional, la il·legalització de la guerra i la prohibició de la força».   Els principis reconeguts del dret internacional i de l'ordre mundial, les obligacions solemnes establertes pels tractats, les decisions del Tribunal Mundial -considerades sentències pels comentaristes més respectats- no resolen automàticament cap problema concret. Cal estudiar el fons de cada qüestió. Per als qui no segueixen les normes de Saddam Hussein, pesa molt l'obligació de demostrar la justificació de l'amenaça o l'ús de la força en violació dels principis de l'ordre internacional. Potser aquesta obligació es pot complir, però cal demostrar-ho, i no limitar-se a proclamar-la amb retòrica apassionada. Cal sospesar amb compte les conseqüències d'aquestes violacions -sobretot, les que entenem que són "previsibles". I les entitats mínimament serioses cal que també avaluïn els motius de les actuacions, i no es limitin senzillament a adular els seus líders amb la seva "brúixola moral". © Joan Felip i Mary Fons per la traducció al català.   [Podeu trobar l'original d'aquest article a: http://www.lbbs.org/current_bombings.htm i una versió en castellà a: izquierda unida ] al sumari

documents

Llamamiento de 17 ONGs de Belgrado Belgrado, 9 de abril de 1999 Profundamente conmocionados por la devastación provocada en nuestro país por los ataques de la OTAN y por la terrible situación por la que están pasando los albaneses de Kosovo, nosotros, representantes de organizaciones no gubernamentales y de la Confederación Sindical Nezavisnost, pedimos con todas nuestras fuerzas a quienes han perpetrado esta tragedia que adopten de forma inmediata las medidas necesarias tendentes a propiciar las condiciones para la reanudación del proceso de paz. [...] Nuestros esfuerzos para desarrollar la democracia y una sociedad civil en Serbia y favorecer su vuelta a las instituciones internacionales, han sido acometidos bajo la presión constante del régimen serbio. Nosotros, representantes de grupos cívicos y organizaciones, hemos trabajado denodada y persistentemente contra las políticas de corte belicista y nacionalista y en favor del respeto a los derechos humanos; particularmente hemos puesto nuestro empeño contra la represión ejercida sobre los albaneses de Kosovo. Hemos insistido sin descanso en el respeto a sus derechos humanos y a sus libertades, así como en la restauración de la autonomía para Kosovo. A lo largo de estos años los grupos de la sociedad civil serbios y albaneses han sido los únicos en mantener contactos y cooperar en tareas comunes. La intervención de la OTAN ha destruido todo lo que se había logrado hasta ahora y ha minado la propia supervivencia de la sociedad civil en Serbia. Enfrentados a la trágica situación vigente, presentamos las siguientes peticiones en nombre de la humanidad y de los valores e ideas que han servido de guía a nuestras actividades: PEDIMOS el cese inmediato de los bombardeos y de todas las operaciones armadas. PEDIMOS la reanudación del proceso de paz con mediación internacional tanto a escala regional (Balcanes), como europea y de las Naciones Unidas. PEDIMOS a la Unión Europea y a Rusia que asuman su parte de responsabilidad para encontrar una solución pacífica a la crisis. PEDIMOS que se ponga fin a la práctica de la limpieza étnica y se garantice la repatriación de los refugiados. PEDIMOS apoyo para la paz, la estabilidad y la democratización en Montenegro, así como la adopción de medidas dirigidas a mitigar las consecuencias de la crisis de los refugiados en esta república. PEDIMOS a los medios de comunicación serbios e internacionales que informen de manera profesional e imparcial acerca de lo que está ocurriendo, que se abstengan de tomar parte en la guerra de la información y de difundir el odio interétnico, la histeria y la exaltación de la fuerza como si se tratara de la única forma razonable de salir de la crisis. [...] Asociación de ciudadanos para la democracia, la justicia social y el apoyo a los sindicatos, Centro EKO, Centro para la democracia y las elecciones libres, Centro para la descontaminación cultural, Centro para la transición a la democracia, Circulo de Belgrado, Comité de derechos humanos de abogados yugoslavos, Comité de Helsinki para los derechos humanos de Serbia, Foro para las relaciones étnicas y fundación para la paz y la gestión de las crisis, Grupo 484, Iniciativas cívicas, Movimiento europeo en Serbia, Mujeres de Negro, Unión de estudiantes de Serbia, Unión para la verdad acerca de la resistencia antifascista, VIN: teleinformativo semanal, y NEZAVISNOST: confederación sindical. al sumari

revista de premsa

[per Zbigniwe Brezinski, El País, 14 d'abril del 1999, El País ] "¿Será la OTAN, a sus 50 años, una víctima de la guerra de Kosovo? El hecho es que lo que ahora está en juego es mucho más que el destino de Kosovo. Las cosas cambiaron drásticamente el día en que se inició el bombardeo. No es ninguna exageración decir que si la OTAN no logra imponerse, significará el fin de la organización atlántica como alianza creíble y el fin del liderazgo mundial de Estados Unidos. Las consecuencias serían devastadoras para la estabilidad mundial. [...]   "  [Felip Vivanco, La Vanguardia, 15-4-1999] "Críticas a la política local de residuos La plataforma Barcelona Estalvia Energia, que está formada por entidades ecologistas, sindicatos y las asociaciones de vecinos de la ciudad, criticó ayer con dureza la "desatención y el inmovilismo que el Ayuntamiento de Barcelona demuestra en temas como la reducción y reutilización de residuos". [...] Uno de los portavoces de la plataforma, Joan Salabert, calificó de "muy negativo" el balance de la concejalía de Mantenimiento y Servicios, que encabeza el concejal Josep Maria Vegara. "Tenemos que denunciar que desde el Ayuntamiento se están negando a aplicar el plan de residuos a sabiendas de que generando el 58% de los residuos metropolitanos, Barcelona marca el éxito o el fracaso del programa". [...]   "  al sumari

breus

Tots els afiliats i afiliades, simpatitzants, amigues i amics que ens envien les seves notícies i col·laboracions. A més a més: Joan Felip (versió html), Paco Fernández Buey (Cultura), AntoniLucchetti (L'editorial), Joana Mariné (Parlament de Catalunya), Isuka Palau (Postals des d'Europa), Neus Porta (versió html), Agustí Roig (Director) i Jesús Vila (Comunicats de premsa). al sumari