(36
Kb.)Assemblea del CRVV a la Farga de l'Hospitalet
Informe polític de Antoni Lucchetti
Imparable activitat del CRVV a tot Catalunya
Crida per la Unitat de les Esquerres a Catalunya
Vida de Partit: convocat el X Congres
Contra la barbàrie dels maltractaments
Article de Gregori Lopez Raimundo
Catalunya: Sanitat Pública, Llei Cooperació
Pentsament Marxista: Joan Comorera
Estat Espanyol: V Assemblea de IU
Internacional: Chiapas, Bertinotti, Parlament Europeu
La despolitización de la economía
Resolució 80 Aniversari d'Octubre
El CRVV decideix constituir-se com força política independent
Acord unanim en cofundar una Força Alternativa d'Esquerra sobirana
a Catalunya
Multitudinaria Assemblea de 600 compromisaris/ries de 1868 afiliats
Presents el PCC, PASOC, Espai Alternatiu, Mientras Tanto, el Viejo Topo
IU cordialment aplaudida pels assitents, saluda a la nova força catalana
El 30 de novembre a primera hora del mati, a la Farga de l'Hospitalet el nombre
de compromisaris havia superat les previsions mes optimistes i les carpetes s'havien
esgotat. Companys i companyes d'arreu de Catalunya venien en representació
pesonal o de grups de companys. Era una presència de gents de tota edat.
Amb tots els seus problemes que no hem d'amagar, el resultat de tot el procés
de, conformació del Col.lectiu Roig Verd Violeta com organització
independent i la realització de l'assemblea en particular, ha estat francament
positiu. Partint de la base de que un trencament sempre és un retrocés,
tal vegada aquest ajudi a una clarificació molt necessària del panorama
polític català.
Des del punt de vista numèric, el fet es que varen reunir-se 600 compromissaris
en representació de 1.869 afiliats. Això és molt o és
poc? En termes absoluts és poquíssim. En termes relatius, vol dir
el 42% de l'afiliació teòrica d'IC (i no pas el terç que diu
"El Pais"). I estem pendents de que arribin els fulls d'afiliació
de gent que han manifestat la seva decisió d'apuntar-se que farien arribar
la xifra inicial d'afiliats (amb un mes escàs de funcionament) a 2.700 persones.
Reunit el 17 de gener el CC del PSUC viu
Satisfactori desenvolupament de les tasques aprovades a la Assemblea Constituent.
Es recolza la constitució de la Crida per a la Unitat de les Esquerres
a Catalunya
Es constata la presència del Partit a 120 poblacions de Catalunya.
Es recuperà la regularitat orgànica amb la celebració
d'un Congres Extraordinari.
S'inaugura la seu central del Partit.
L'Assemblea va discutir i aprovar l'Informe Polític de Antoni Lucchetti
que adjuntem en aquest número, les Tesis d'Identitat Política i una
resolució per la Vª Assemblea d'IU. Desprès d'un treball molt
animat per comissions en que es varen aportar diverses esmenes l'Assemblea va aprovar
per amplíssim majoria les propostes presentades.
Un dels assumptes que més passió va provocar en les discussions
de l'assemblea, va ser el nom de la futura federació de partits i col·lectius
(dels quals el CRVV serà tan sols un més). El nom va lligat també
al tipus de relació amb IU (federal, confederal, secció catalana d'IU
sense més..). L'assemblea del CRVV no ha tancat ni molt menys tota la discussió
perquè, sent una part del projecte, no podem anar a oferir propostes tancades
a la resta d'organitzacions (PCC, Espai Roig-Verd-Violeta, PASOC, Col·lectius
Llibertaris, Izquierda Republicana...). En qualsevol cas respecte la relació
amb IU volem ser una organització catalana sobirana, que decideix i elabora
la seva política per a Catalunya i, a la vegada, una organització
que participa amb veu i vot en les assemblees i organismes d'IU i s'hi corresponsabilitza.
La discussió sobre aquests assumptes va ser, en alguns moments apassionada
perquè, tal vegada, molts companys, venint de l'experiència de la
política duta a terme per la direcció d'IC de cercar la diferenciació
i l'enfrontament permanent amb IU, volien assegurar una relació més
estreta amb IU per tal d'evitar la repetició en el futur d'experiències
tan traumàtiques com la viscuda. La sang, però, no va arribar al riu
i el model que es proposa és, per entendre'ns, el dels 60 anys de relacions
entre PCE i PSUC (abans que la direcció d'IC decidís congelar el PSUC),
que prou bé va funcionar. Relacions que ara manté fructíferament
el PCE-PSUC viu.
Vàrem comptar amb la presència de representants de les altres
forces amb les què hem de formar la nova formació transformadora catalana
i amb una delegació d'IU, encapçalada per Víctor Ríos,
que va tenir una intervenció molt aplaudida.
Finalment a es varen mig escollir els òrgans de direcció del
CRVV. De més ampli a més restringit són:
- Consell Nacional: Format pel Consell Executiu mes 54 persones escollides
per territoris i sectors. A completar amb l'elecció de membres des de les
Assemblees Comarcals i Sectorials. Quan es tanqui el procés d'Assemblees
publicarem la llista completa.
- Consell Executiu: constituït pels membres de l'Equip Coordinador i
Ferran Gallego (Programa), Carme Massana (Europa), Josep Llavina (Economia Social),
Josep Burjales (Medi Ambient) , Jaume Botey (Solidaritat), Juan I. Valdivieso (Treball),
Angels Expósito (Dona), Natàlia Rossetti (Joves), Pere Marine (Barcelona),
Vicens Ventura (L'Hospitalet), Manolo Armentero (Badalona), Tomasa de Jesus (Valles
Occ.), Antonio López (Vallès Or.), Marc Agea (B. Llobregat), Lluis
Torrents (Maresme), Agustí Roig (Universitat), Antoni Rocafull (Comarques
Gironines), Clara Ribas (Comarques Tarragonines), Jose Espuñez (Seat), Albert
Escofet (Banca), M. Ángel Domínguez (Alimentació), Salvador
López (FITECA), Albert Miralles, Juan Guil i Mariano Aragón
- Equip Coordinador: que assegura les tasques quotidianes amb Antoni Lucchetti,
Ramon Luque, Neus Molina, Alfred Clemente, Jordi Sßnchez i Ramon Franquesa.
Gregori López Raimundo es convidat permanent a tots els organismes.
Tan bon punt tinguem les tesis i resolucions aprovades en la seva redacció
definitiva, aquestes seran publicades a la WEB del CRVV.
Fa un any, no ens haguéssim cregut que avui estaríem aquí.
Pensàvem que podríem fer l'hegemonia dins d'IC. Avui estem en la irreversible
decisió de constituir, junt amb altres, una força política
catalana, de l'esquerra transformadora, plural, que sigui el referent a Catalunya
de IU.
No hem trencat amb IC només per causa del trencament amb IU. Hi han hagut
discrepàncies insalvables: Maastricht; reforma laboral; pensions;
IC com a partit, congelació PSUC; manca democràcia i pluralisme; vots
"contra" IU al Congrés de Diputats; campanyes a Galicia, Euskadi,
Canàries, etc.; política quasi només per dalt (institucional,
electoralista); una direcció que no diu mai el que pensa, i no fa mai el
que diu o escriu. Hem acabat per constar l'existència de dos projectes
polítics diferents, en el fons i en la forma.
Amb la prohibició d'accedir als locals als membres del Col·lectiu
i amb el trencament amb IU, IC ha iniciat un camí que no porta en lloc. Ha
quedat sense referent d'estat, por molt que estigui anunciant una nova confederació,
amb qui? IU es recupera cada dia que passa i constatem que la tan anunciada sangnia
es queda només amb el PDNI. Tot és únicament una operació,
fallida, d'acostament al PSOE, en un moment de descrèdit màxim del
PSOE, de incapacitat fer oposició i de davallada vots (generals, galleguesà)
Avui, decidim deixar de ser una corrent d'IC. Hem intentat treballar dins
d'IC, però hem estat exclosos. Se'ns ha fet fora. Des d'avui hem de iniciar
(o prosseguir) la sortida ordenada de IC, al ritme que el treball de cada localitat
exigeixi. Ara el nostre objectiu es doble: per una banda, organitzar el Col·lectiu
Roig Verd Violeta, i per l'altre, construir junt amb altres el referent de l'esquerra
transformadora a Catalunya relacionada sobiranament amb el projecte d'IU a nivell
d'estat. Sabem que això pot representar renunciar al patrimoni material que
hem anat construint: locals, mobiliari, fitxersà, especialment a llocs com
l'Hospitalet, Blanes, Badalona, etc. Però ens emportem el patrimoni polític,
que és el que ens importa.
No parlem de fer del Col·lectiu un partit. Però si de dotar-nos
de la organicitat per contribuir a la construcció d'aquest referent de l'esquerra
transformadora. Estem segurs que quan major sigui la força del Col·lectiu
(i del PSUC VIU, al que els que en som no renunciem), millor serà la nostra
aportació per a fer aquest nou referent.
Sabem que aquesta ruptura, a curt termini, es un problema per a l'esquerra.
Representa una divisió que no ens ha d'alegrar, que nosaltres no volien,
i no se'ns ha deixat un altre alternativa. Però a mig termini, d'aquí
pocs anys, clarificarà les posicions i els espais polítics.
Hi ens posat a treballar ja per bastir un nou referent d'IU a Catalunya, junt
amb altres. Hem iniciat els contactes, constituït el grup promotor, i fet una
crida a constituir el Grup Fundacional. Hem de ser molts més, hem de ser
generosos, per a fer entre tots una força arrelada a Catalunya, en la que
hi siguem tots els que hi som, però que es sàpiga obrir cap a nous
sectors socials, territoris, sensibilitats d'esquerres, etc. No caiguem en la temptació
del "poc però bons". Les treballadores i els treballadors de Catalunya
i de la resta d'Espanya necessiten que construïm un referent d'IU a Catalunya
fort, ben implantat i arrelat a tot el territori, no només als cinturons
industrials.
Es essencial per a nosaltres articular una proposta política que parteixi
del fet nacional català, amb el que implica de sobirania, de debat i aprovació
per les nostres bases i els nostres organismes de direcció de la nostra política.
Però al mateix temps, la consciència de formar part d'una proposta
política a nivell d'estat i europeu, la d'Izquierda Unida, en la que participem
en la seva elaboració, amb veu i vot, i de la que ens sentim corresponsables.
Aquest equilibri entre sobirania formal i real, per una banda, i corresponsabilització
fraternal i real, de lleialtat al projecte d'IU, per altra, te al nostre país
una tradició de més de 60 anys, que ha donat excel·lents resultats
a la trajectòria de l'esquerra transformadora a Catalunya: la tradició
del PSU de Catalunya. Ha estat l'actual direcció d'IC la que n'ha fet un
mal us, que no ens hauria de fer oblidar la bondat de la fórmula. íNosaltres
no farem com la majoria d'IC, no serem deslleials a IU!
Els problemes no son de com s'estableix la sobirania de la nova formació
política catalana, sinó de com s'exerceix en la pràctica
la mateixa, si hi ha acord polític de fons. I tenim clar que la nostra relació
amb IU no es la d'una mera opció electoral i tàctica, sinó
d'una veritable corresponsabilització amb un projecte polític.
L'esquerra catalana ha tingut sempre clar aquest equilibri entre sobirania i corresponsabilització.
Sabem que hi ha una certa expectativa sobre el nom de la nova formació
política. Però no ens hauria de crear falsos problemes: Primer,
per que no el decidirem nosaltres només, l'hem de compartir amb altres. Segon,
per que podem tenir problemes legals si algún nom ja està registrat.
I tercer i més important, per que tots aquí tenim clar la nostre identificació
política amb les propostes d'IU. Això ho reiterem, des d'aquí,
solemnement: íestà garantit!.
El conflicte que estem vivint s'inscriu en una nova situació mundial,
caracteritzada per la fi del mon bipolar, per una explosió científico-tècnica,
que obre una era que pot donar una nova generació revolucionaria que succeeixi
a la revolució francesa i a la soviètica:
L'enfonsament del sistema soviètic, principalment pels seus propis
errors, ha creat a l'esquerra una crisi de desorientació. Els que defensàvem
un canvi de societat estàvem bloquejats, fins a les hores, per l'existència
d'un altre model de societat alternatiu, que representava encerts parcials en molts
camps, però que globalment no funcionava. El seu enfonsament ha tancant una
experiència que, ara ho sabem, no portava al socialisme. Però per
a nosaltres està clar: les desigualtats i les injustícies socials
dels sistema econòmic, que van portar a l'any 17 a uns revolucionaris a intentar
un canvi de societat, encara estan, no només vigents, sinó agreujades.
A ells els movia un impuls emancipador que compartim: l'impuls de transformació
de la societat capitalista en un sentit socialista.
Ja no existeix a nivell internacional un "bloc socialista", ni perspectiva
de reconstrucció del mateix. Avui ens queden més preguntes que respostes,
però possiblement l'esquerra es troba amb millors condicions de fer-se, al
menys, preguntes més encertades. I ens les haurem de fer, amb totes les forces
democràtiques i progressistes, i amb un referent ideològic plural.
Als països de l'Europa capitalista, fins a les hores, aquell sistema alternatiu,
que no funcionava allà, servia per a frenar la cobdícia del capital,
que havia de fer unes controlades concessions davant un moviment obrer i sindical
organitzat que demanava part del pastís. Ara, enfonsat el model presumptament
alternatiu, el gran capital, el capital financer -que és el que compta- ha
vist el cel, la "fi de la història", el seu triomf definitiu. Ara
vol recuperar tot el pastís.
Aquesta és l'aposta del neolliberalisme, del "pensament únic".
Una inevitable mundialització (la globalització del model neolliberal)
se'ns presenta, no només com la millor, sinó la única opció
possible per a resoldre els problemes dels països endarrerits. Mentre, les
diferencies de renda per habitant entre el països desenvolupats i els endarrerits
ha anat creixent des de 1960, i aquesta darrera dècada, de clar neolliberalisme,
el percentatge de pobres a Amèrica Llatina i a Àfrica han augmentat.
800 milions de persones al mon estan en situació de desnutrició crònica,
la major part d'ells nens. I el pagament de la deute de molts països subdesenvolupats
dobla les despeses en sanitat i escola; etc.
Però també al "primer mon" aquestes polítiques
han tingut efectes desastrosos per als treballadors. Als EEUU, els treballadors
sense qualificació (sense certificat d'estudis secundaris), han vist en vint
anys reduïts els seus salaris reals hora en un terç (de 11,85 dòlars
a 1973 han passat a 8'64 a 1993), i actualment aquesta tendència segueix:
els salaris disminueixen, mentre s'allarga l'horari efectiu de treball anual (pèrdua
de vacances, etc.). A l'Anglaterra governada pels conservadors, les famílies
pobres son el 23% del total. Hem arribat a la Unió Europea als divuit milions
d'aturats i als 40 milions de pobres. Entre 1988 i 1993, a França les famílies
pobres van passar de ser el 14% a ser el 16% del total, i a Alemanya del 10 al 13%.
A Catalunya i a Espanya, l'atur i la precarietat donen un quadre semblant.
Mentre, 358 multimilionaris a tot el mon controlen més riquesa que els
2.000 milions de persones més pobres. I controlen els mitjans de comunicació
(Bill Gates, Rupert Murdoch, Jean Luc Lagardère, Ted Turner, Conrad Black,
etc.)
El neolliberalisme s'ha imposat (no irreversiblement, però s'ha
imposat). El pes del sistema financer sobre l'economia mundial, te efectes polítics.
Cada cop més les decisions dels governants democràticament elegits
es veuen mediatitzades pels grans interessos financers, per l'entramat de institucions
com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l'Organització Mundial
del Comerç, els Bancs Centrals, que es mouen per uns interessos res o molt
poc a veure amb els de les classes populars. A Europa, el marge de maniobra en política
econòmica dels governs nacionals es cada cop més petit. En política
monetària ja es pràcticament inexistent. Les polítiques de
creixement econòmic i d'ocupació estan supeditades a objectius monetaristes
fixats per instàncies "neutres", "tècniques",
"asèptiques", com son el sistema de Bancs Centrals europeus contemplat
a Maastricht. Com si aquest sistema no tingués res a veure, no estigués
al servei dels grans interessos financers.
Políticament anem cada cop més a un sistema com el d'Estats Units.
Un bipartidisme dominat per un gran centre dreta i un gran centre esquerra,
dos partits que fan la mateixa política de manteniment del sistema, amb petits
matisos més en el programa electoral que en l'aplicació pràctica,
mentre vota menys d'un 50% de la població. Exemples d'aquesta tendència
al bipartidisme els podem trobar a Itàlia (a on el PDS ha buscat desesperadament
el vot de centre) o a Anglaterra, entre altres països.
El neolliberalisme promou aquest model a Europa, i és el principal substrat
de l'ascens del feixisme al continent. Les darreres eleccions a Noruega,
a Dinamarca, a Àustria, a França, etc. etc., demostren que sectors
importants de la classe obrera poden seguir els cants de sirenes davant de la barbaritat
del neolliberalisme defensat des de l'Europa de Maastricht, si l'esquerra transformadora
abandona aquest espai.
Econòmicament, el neolliberalisme defineix com a únics valors
els del mercat, confonent economia de mercat, - que té un paper a jugar no
incompatible amb una eficient i equitativa distribució dels recursos -, amb
societat de mercat, que és en la que vivim. Amb la liberalització
i deslocalització de les inversions en funció dels interessos
del capital financer i de les multinacionals, la desregulació laboral
(que implica reducció de les llibertats sindicals, acomiadament lliure i
barat, domini total del terreny de l'empresa), la reducció del paper del
sector públic i l'Estat del Benestar amb l'excusa de la contenció
del dèficit.
I ideològicament, creant aquesta idea cada cop més dominant,
fins i tot entre amplis sectors de l'esquerra tant política com sindical,
de que aquest és l'únic sistema que podem esperar, el millor dels
possibles. Aquest és l'aspecte del neolliberalisme potser el més característic
del moment que estem vivint. Difícilment els poders fàctics financers
haguessin pogut portar a terme els seus objectius, sense l'ajut dels organismes
internacionals (OCDE, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i la Organització
Mundial de Comerç), dels mitjans de comunicació, i dels grans "partits
de govern". Això, no es d'estranyar l'expansió i acceptació
de les idees neoliberals, que han impregnat una part important de l'activitat sindical,
i del discurs i la política dels partits, fins i tot els d'esquerres, com
ho demostra palesament la política de centre dreta portada a terme pel PSOE
especialment en la seva etapa de govern.
L'ofensiva neolliberal, poc a poc, ha anat guanyant espai. Intentar desmuntar-la,
ensenyant les seves contradiccions, es anar contra el "políticament
correcte" i " l'econòmicament correcte". Dir que "un
deu per cent d'inflació no mata a ningú i un deu per cent d'atur ho
pot fer" (Dorntbusch), és rebutjat pels qui defensen que l'estabilitat
monetària és el primer objectiu, malgrat signifiqui uns nivells d'atur
i precarietat estructural alts, que els serveix per a mantenir una pressió
a la baixa dels salaris i això augmentar els beneficis, i per trencar l'espina
dorsal dels sindicats. La que diuen que és la "única política
possible" es la que te el suport dels qui surten beneficiats: el gran capital
financer.
Les forces del sistema son tan fortes, que podem acabar considerant com inevitable
allò que senzillament convé als interessos financers, dominats per
uns pocs. Ells saben que si la demanda es dèbil, el sistema productiu
tindrà problemes de sobreproducció. Però no estan interessats
en el sistema productiu industrial, que consideren correspon a un model de producció
i consum en vies d'esgotament als països de l'OCDE, y per altra banda poc rendible
davant dels profitosos negocis que les transaccions financeres els permeten: cada
dia es mouen en els mercats financers internacionals bilions de dòlars, i
només una petita part, un cinc per cent, corresponen a transaccions de mercaderies.
La resta son merament especulatives. En una sola d'aquestes operacions, fetes a
través dels sistemes de comunicació informàtics, es poden obtenir,
en uns minuts, mes beneficis que la SEAT durant tot un any fabricant centenars de
milers de cotxes i donant treball directa i indirectament a més de cent mil
persones. I aquestes operacions provoquen alteracions dels canvis internacionals,
del valor de les monedes, devaluacions, etc.
Davant d'això, els poders fàctics - el mon financer, les multinacionals,
els EEUU -, aposten pel bipartidisme, negant la mateixa pluralitat de la societat,
i posant en perill el sistema democràtic. La campanya desfermada contra IU
aquests darrers mesos, s'inscriu en aquesta tendència. L'esquerra transformadora
sobra en aquest esquema. Per això molestem nosaltres i IU. Trenquem aquest
esquema de "modernitat". Som l'esquerra que recorda que molts dels grans
problemes (i petits), no es poden resoldre dintre d'aquest sistema econòmic.
(à)
Per a que aquesta esquerre fos present a Catalunya era necessari clarificar les
posicions polítiques i pogué actuar amb llibertat i claredat. Molts
companys eren reticents a donar aquest pas pel temor a repetir un desastre com el
de l'escissió de 1982. Això ens ha fet ésser enormement pacients
i tolerants, potser massa. Però companys l'historia no es repeteix. Què
hi ha de diferent amb la crisi de 1982? Moltes coses. Els protagonistes i els problemes
son diferents: avui quasi tots estem d'acord amb que el model soviètic de
socialisme ha fracassat, deixant enrera anys de sacrifici i d'heroisme d'un poble.
Però la diferencia essencial es que, a 1982, els que van trencar es van quedar
sols, sense referents a nivells d'Estat, dons el PSUC va seguir agermanat al PCE.
Ara, en canvi, qui es queda sense referent (excepte un PDNI més aviat
prim i el PSOE que ja té qui té a Catalunya) és l'actual
direcció d'IC, que, entre Esquerra Republicana i el PSC-PSOE, es veuré
abocada a un procés com el d'Euskadiko Esquerra fa uns anys. La nostra formació
política nova, seguirà amb un referent a la política espanyola
i europea, que és IU. I aquesta diferencia, traduïda en base social
i en vots, és prou gran.
Se'ns diu sucursalistes. La veritat és que no ho serem més (no
ho serà la formació política nova) del que el PSU i IC des
de la seva fundació ho ha estat. Això sí, no jugarem amb dues
baralles, i des de la nostre sobirania, serem respectuosos amb l'esquerra alternativa
i transformadora que creiem que representen els milers de dones i homes que estan
en aquella formació política. Nosaltres jugarem net: defensarem i
mantindrem les nostres posicions polítiques (Catalunya és una nació
amb característiques pròpies i diferents de la resta d'Espanya), però
no anirem a fer mal als nostres. Si sentir-se més a prop dels bracers extremenys,
dels miners asturians, dels camperols andalusos, dels obrers industrials bascs,
que de la burgesia catalana, es ser sucursalista, potser sí que ho som. Però
preferim això a ser pujolistes d'esquerres.
Es convertirà IC automàticament en el nostre enemic principal?
Ho hauríem d'evitar. Els companys i companyes d'IC han estat i seguiran
estan en l'espai de l'esquerra, segurament els més propers a nosaltres, amb
els qui haurem d'arribar moltes vegades a acords (municipis, Parlament de Catalunya,
Diputacions, Area Metropolitana, Consells Comarcals, etc.). No es un problema de
bons i dolents: hi han dos projectes polítics. I tard o d'hora, molts d'ells
descobriran l'engany de la direcció d'IC i tornaran amb nosaltres.
Iniciem un nou camí, ple d'esperança en el futur: però una
esperança no gratuïta: la que es basa en el convenciment de la raó
i en el treball. Per que no n'hi ha prou amb tenir la raó. Cal saber fer
pedagogia i treballar.
Quin és el nostre projecte? El nostre llibre de capçalera
es el manifest llibre blau. El programa l'haurem de fer entre tots. Què
volem dir quan parlem de política transformadora? Ja ho hem dit: Nosaltres
creiem que els problemes de les diferencies creixents nord-sud; de l'explotació
del treball; de la falta de perspectives per als joves; de l'empobriment cultural;
de la discriminació de la dona a la societat, en el treball i a la casa;
de la destrucció del medi ambient i l'esgotament dels recursos naturals;
que molts dels problemes que avui tenen els homes i les dones del nostre mon, no
poden resoldre's dintre del sistema actual.
Nosaltres defensem, en un marc de llibertats i de respecte i defensa dels drets
humans, i d'aprofundiment de la democràcia, la superació del sistema
econòmic capitalista, en un sentit socialista i igualitari, com a condició
segurament no suficient, però necessària, per a resoldre tots
aquests problemes.
Els grans reptes que haurem d'abordar, entre altres, son: Primer, saber
resoldre amb propostes concretes els problemes concrets de la gent: treball,
habitatge, medi ambient, sanitat, ensenyament, residus, etc. Sàpiguen lligar
problemes i solucions concretes, pedagògicament, com a passos cap a la superació
del sistema, condició indispensable per a que les reformes concretes tinguin
sentit més enllà dels problemes i les solucions immediates. En una
paraula, no només reivindicar, fer propostes i gestionar, sinó també,
i sobre tot, fer política.
En segon lloc, haurem d'esforçar-nos per situar la contradicció
fonamental, la que fa referència al capital i al treball, com a una contradicció
lligada avui a moltes altres contradiccions com: consumisme - finitut de recursos,
home - dona, nord - sud, llibertat - igualtatà Contradiccions a les que
la fonamental (capital - treball), no pot donar resposta complerta, tot i que la
seva solució apareix, cada cop amb més claredat, com a condició
necessària, encara que no suficient, per a resoldre les altres: "O
socialisme o barbàrie". Però no serveixen les fórmules
que ja han demostrat que no serveixen. Avui cal anàlisi concreta de la
realitat concreta, estudi, debat, imaginacióà Per que els camins son
nous. Aquí, les dones i els joves han d'aportar les seves sensibilitats i
les seves reflexions. Per això nosaltres ens hem dit Col·lectiu Roig
Verd Violeta. Hem de reflexionar i actuar sobre els colors que acompanyen al roig.
Y tercer, les solucions concretes als problemes concrets els hem de proposar
des de les institucions, però també des de les organitzacions socials,
amb la mobilització social. Com dèiem, "partit de lluita
i partit de govern".
Per acabar, quatre grans línies de treball per aquest futur immediat:
Primer, hem de fer-nos forts com a intel·lectual col·lectiu.
Informació, formació, debat polític. Lligar teoria i pràctica.
Segon, organitzar-nos, estendre la nostra organització territorialment
, i ampliar-la a sectors socials en els que estiguem poc representats. Especial
atenció a les dones i als joves.
Tercer, enfortir el treball polític cap a la societat, oferir alternatives
i solucions als problemes de la gent, lligats a la gent. Cooperar amb les organitzacions
socials, especialment amb els sindicats.
I quart, impulsar la mobilització per a aconseguir amb la gent
reivindicacions concretes: setmana de 35 hores (molt important), incineradora,
rebut de l'aigua, okupes, ETT's, aeroport, insubmisos, habitatges, etc.
Companyes i companys: tenim un gran repte davant nostre: els que creiem que el
PSUC te un paper important a jugar a Catalunya; els que apostem per fer del Col·lectiu
Roig Verd Violeta un instrument per ajudar a crear, junt amb altres, el nou projecte
de l'esquerra transformadora al nostre país, que sigui el referent d'IU,
tenim un gran repte.
Iniciem un camí. Moltes dones i homes, treballadores i treballadors de
Catalunya, esperen de nosaltres que el sapiguem definir bé per a venir amb
nosaltres. No se'ns regalarà res: dependrà del nostre encert en les
propostes polítiques i del nostre treball. Avui tenim la il·lusió
de construir el futur: la feina està per a fer davant nostre. Endavant!
En els darreres setmanes el Col·lectiu Roig Verd Violeta ha desenvolupat
una frenètica activitat arreu de Catalunya. A la nostra redacció han
arribat noticies d'actes a Viladecans, Santa Maria de Montboi, Sant Cugat, Santa
Coloma, Cornellà, Terrassa, Sabadell, Gavà, Rubí, Cerdanyola,
Badalona, Girona, Mollet, Lleida, Montcada, Abrera, L'Hospitalet, Tarragona, Vilanova,
Prat de Llobregat, Sant Boi, Santa Adrià i a diferents barris de Barcelona.
Així com sectorials a Químiques, Alimentació, Dones, etc.
El Consell Executiu del CRVV després de l'Assemblea, s'ha trobat 3 vegades:
el 3 i el 23 de desembre i el 13 de gener. En elles s'han establert les línies
generals de activitat del CRVV, s'ha efectuat un seguiment de les àrees (en
especial de organització i finances) i finalment s'han establert els criteris
amb que el CRVV aporta a la Crida per l'Unitat de les Esquerres de Catalunya (CUEC),
per iniciar el procés de fundació de una amplia força transformadora
a Catalunya.
El Consell ha examinat el procés d'assemblees locals i sectorials que
estan completant la direcció nacional i estenen el CRVV.
Un dels criteris establerts pel Consell es de seguir amb la política d'evitar
prendre el que queda d'IC com a "enemic principal". Primer, perquè
l'últim que ens fa falta ara mateix és un espectacle com el que ha
provocat el PDNI a Madrid que debilita al conjunt de l'esquerra, i segon lloc, perquè,
sigui com sigui, IC és una força d'esquerres i (fora dels col·lectius
de la CUEC) la més propera a nosaltres. Es va aprovar la política
d'evitar enfrontaments i de no fer públics els petits conflictes i provocacions
dels que informaren diversos companys.
Dins de les activitats dels diferents sectors i agrupacions locals, destaquem
que a proposta d'Àngels Expòsito de l'Àrea de la Dona, es va
donar suport a la convocatòria de una Assemblea de Àrea pel 12 de
gener.
Destaquem en aquest període les dificultats derivades de la penúria
financera i manca de locals. Entre les dificultats destacà la lentitud en
que arriben les butlletes de pagament bancari i ho reduït d'algunes quotes.
S'ha insistit repetidament que les agrupacions que comencen a funcionar (o les que
simplement han seguit funcionant canviant el nom d'IC per CRVV) es dotin d'immediat
de com a mínim d'un responsable polític i un organitzatiu i passar
els noms a l'àrea d'organització.
Els militants del PSUC hem entès perfectament que en cap cas el funcionament
del CRVV repercutirà negativament en el funcionament del "PSUC viu",
la pràctica està evidenciant com la consolidació del CRVV i
la CUEC assegura la continuïtat política del Partit i la seva consolidació
orgànica. El PSUC viu ha ofert els seus locals per a l'ús del CRVV,
en especial la seva seu central a Comtessa de Sobrediel.
Finalment respecte la "Crida per la Unitat de les Esquerres de Catalunya"
(CUEC), S'ha informat àmpliament del procés de converses desenvolupat
i ha examinat de forma continuada els criteris fundacionals que han d'inspirar els
principis polítics, la forma d'afiliació i els mecanismes de funcionament.
S'ha seguit la situació del procés de confluència a les comarques
i sectors. El Consell ha acordat que tot afiliat al CRVV (i per tan del PSUC viu)
passarà a formar part de la nova formació política en el moment
que es constitueixi.
Esta prevista una reunió del Consell Nacional del CRVV a finals de gener,
en el moment que es tanqui el procés post Assembleari.
Barcelona, 27 de noviembre de l997
Quim Mestre, Responsable de organización de IC y del PSUC.
Camarada Quim: Enterado de la Resolución de la Permanente de IC prohibiendo
que el Colectivo Rojo, Verde Violeta pueda realizar sus actividades en los locales
de IC - que son también los del PSUC-, he decidido darme de baja de la misma
a partir del 1 de diciembre, fecha en que el CRVV iniciarß su funcionamiento
independiente de IC.
Como la pertenencia al PSUC conlleva ahora la afiliación a IC, entiendo
que mi baja de IC presupone también mi baja formal del PSUC. Subrayo
formal porque realmente no es posible darse de baja de un partido que estß
congelado desde hace años y que, después de sacarlo temporalmente
del frigorífico para desnaturalizarlo en el IX Congreso, su
Dirección da por muerto. S61o así se explica que no se hayan editado
aun los acuerdos del Congreso ni se haya convocado a los militantes para discutir
las modificaciones y acciones incorporadas a los documentos congresales que deforman
los principios ideológicos, políticos y organizativos del PSUC y anulan
de hecho su condición de partido político. Solo así se explica,
así mismo, que el Comité Central salido del Congreso se haya descongelado
en una sola ocasi6n para aprobar la ruptura de las relaciones con el PCE, que son
desde su fundación en 1936 una señal de identidad del PSUC.
Afortunadamente, los militantes agrupados en torno al "Manifesto
por el PSUC", que apoyaron la enmienda a la totalidad presentada en el IX Congreso,
mantienen la decisión de reactivar el PSUC y de restablecer las relaciones
tradicionales con el PCE. Ello me permite conservar mi condición de comunista
organizado en la corriente "PSUC viu" y la esperanza de que un congreso
extraordinario o el X Congreso del PSUC puedan devolver las aguas a su cauce.
Un cordial saludo de GREGORIO LOPEZ RAIMUNDO
La situació catalana actual necessita la presència d'un moviment
polític i social nacional català de les esquerres, amb un programa
inequívoc de transformació. Les polítiques neoliberals del
PP, les de CiU i el seu model nacionalista conservador ¾ impregnat de populisme¾
han consolidat l'hegemonia social, cultural, econòmica i política
d'una minoria privilegiada, individualista i insolidària, front a una majoria
de la població. Per poder canviar aquesta realitat, entenem que cal superar
inèrcies del passat i obrir noves experiències plurals i participatives,
per impulsar un projecte d'esquerres que il·lusioni la ciutadania i pugui
ser alternativa de transformació social.
Per això forces polítiques, col·lectius i persones de diversos
corrents de l'esquerra transformadora com: Col.lectiu per una Esquerra Alternativa,
Col.lectiu Roig-Verd-Violeta, Partit d'Acció Socialista de Catalunya (PASOC),
Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), Paco Fernßndez Buey (Mientras
Tanto) i Miquel Riera (El Viejo Topo) i com a observadors: Partit Republicà
d'Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR), col·lectius llibertaris i l'Espai
Roig-Verd-Violeta; hem coincidit en la necessitat d'iniciar un procés per
a construir un moviment polític i social transformador, capaç d'impulsar
una alternativa política, econòmica, mediambiental, social i cultural.
Ens mou la voluntat que el procés que engeguem porti moltes persones a
trobar-nos en una organització realment nova, radicalment democràtica
i resoludament participativa. Un moviment polític i social on conflueixin
forces polítiques, socials i persones d'esquerres que coincideixin en aportar
propostes i el seu treball per aconseguir objectius comuns de transformació
i una societat de persones lliures i iguals en una terra habitable.
Un moviment polític i social on convisquin pluralment diverses tradicions
d'esquerres: socialista, comunista, republicana, llibertària, ecologista,
nacionalista d'esquerres, demòcrata radical, cristians/es de baseà
Una formació ideològica i políticament plural, amb persones
que s'uneixin entorn a un programa i que s'organitzin per desenvolupar-lo.
Iniciem aquest camí per continuar lluitant plegats i plegades per a fomentar
la igualtat i la justícia social, el respecte al medi ambient, l'eliminació
de les desigualtats, privilegis i arbitrarietats; impulsar i contribuir al desenvolupament
d'una alternativa, de manera que pugui construir-se un sistema de vida, producció
i consum diferent de l'existent, amb una democràcia radical estesa a tots
els àmbits de la societat. Volem ser un moviment internacionalista i solidari.
Que lluiti per una construcció europea social i democràtica alternativa
a Maastricht. Que defensi la plena ocupació, el sector públic i els
drets socials.
Una formació catalana i republicana, amb un projecte nacional i que defensi
el dret democràtic d'autodeterminació, així com la solidaritat
entre els pobles de l'Estat espanyol. En el debat constituent proposarem establir,
des de la nostra sobirania, una relació de corresponsabilitat en un projecte
comú amb Izquierda Unida a nivell estatal i a nivell europeu.
Pretenem impulsar una formació participativa, democràtica i transparent.
Amb elaboració col·lectiva i permanent sustentada en les assemblees
i que es caracteritzi pel principi d'una persona un vot. Una força
mobilitzadora, que participi en l'articulació d'una societat civil alternativa,
compromesa als moviments socials crítics i alternatius que tingui expressió
institucional. Que doni un impuls ètic, fomenti noves formes de fer política
i recuperi els valors d'esquerres.
Per tot això ens constituïm en grup promotor per fer una crida a
la creació d'un grup fundador per impulsar un procés fundacional d'aquesta
proposta plural d'unitat d'esquerres compromesa en la transformació social
a Catalunya. Aquesta és una crida a trobar-se, impulsar activitats, fer presentacions
públiques i promoure assemblees unitàries. El procés fundacional
d'aquesta proposta pretenem que sigui obert, participatiu i engrescador.
El passat dia 17 de gener es va reunir la segona sessió plenària
del Comitè Central del PSUC, a la que partir d'aquest moment passava ser
la seu central del Partit. Al plenari el Coordinador General Antoni Lucchetti, va
presentar un informe polític en que s'analitzava el desenvolupament de les
tasques aprovades a la Assemblea Constituent. En aquest informe desprès de
fer un anàlisi de la situació internacional i nacional, s'examinava
el compliment dels acords de l'Assemblea Constituent i l'anterior plenari. Així
es va constatar com s'havia evitat la desorganitació pràctica del
PSUC, s'havia avançat en la conformació d'un espai sobirà de
l'esquerra transformadora a Catalunya corresponsable amb IU, s'havien restablert
les relacions fraternals amb el PCE (restablert la participació del PSUC
al Comitè Federal i Executiu, a la Festa del PCE) i s'havia avançat
en la reconstrucció de les agrupacions i Comitès del PSUC constatant
com en aquest moment estem ja presents a 120 localitats de Catalunya. Al informe
es proposava consolidar la restauració del funcionament regular del PSUC,
avançant vers la convocatòria del Xe Congres al mes
de novembre pel que es proposà una Comissió Preparatòria formada
pels companys/es Lucchetti, Clemente, Gallego, Massana, Rocafull, Rossetti, Espuny
i Franquesa. Desprès d'un ampli debat amb més de 30 intervencions
es constatà algunes deficiències en la tramitació de les domiciliacions
bancàries en que només un 50% dels 2000 militants les han tramitat
a Finances. S'acorda donar màxima prioritat política a resoldre aquest
problema. Així mateix s'acorda establir una quota de referència de
1500 ptes. Entenen que en cap cas la quota ha de ser obstacle a la afiliació,
però recordant el criteri de que aquesta sigui el 1% dels ingressos i establint
una quota mínima de 700 ptes que només reduir-se en casos justificats
per les organitzacions locals (pensionistes, aturats, dones a la llar, joves, etc).
D'altra banda es dirigí als presents el company Jesús Maria Garrido
(director de Mundo Obrero) en nom del Comitè Federal
del PCE per explicar les condicions en que es convoca el XV Congres del PCE a novembre,
en el que el PSUC viu participarà amb veu i vot. El plenari aprova l'Informe
i les propostes presentades, de les que destaquem abreujadament:
La Joventut Comunista del PSUC viu en marxa
El passat 21 de desembre els Joves Comunistes del PSUC viu (JC) van celebrar
la seva assemblea constituent. Prop de 70 joves d'una dotzena de localitats van
aprovar el document-manifest i van escollir la direcció que dirigirà
les joventuts del PSUC viu fins el proper IXè Congres d'aquí mig any.
El document aprovat recull la necessitat de reconstruir una joventut comunista fora
de Joves amb Iniciativa, per a contribuir a enfortir el partit (PSUC viu) a nivell
juvenil. Aquest mateix document feia una anàlisi de la situació dels
i les joves de Catalunya, que es considera bastant greu en matèria laboral
(atur i precarietat), en habitatge i en perspectives de futur. Aquesta situació
empitjora encara mes en el cas de les joves treballadores. La JC del PSUC viu han
apostat per assajar formules innovadores, dotant de mes pes a les discussions assemblaries
i a la direcció col·legiada, rebutjant la professionalització
de la política, un fet que s'ha viscut a Joves amb Iniciativa. JC també
s'ha compromès completament amb el CRVV en la construcció d'un moviment
sociopolitic a Catalunya i aposta per a la construcció paral·lela
d'un moviment polític i social juvenil junt amb altres col·lectius
i organitzacions comunistes, ecologistes, antimilitaristes, feministes, reconeixent
l'especial importància que tenen els i les independents en un projecte d'aquestes
característiques. La distribució de tasques de direcció ha
estat assumida per un equip persones que assumeixen les àrees de Relacions
Polítiques (Natàlia Rossetti), Propaganda (Jose Manuel Salmerón),
Ensenyament (Oscar Guardingo), Laboral (Elisabeth Matallßn), Organització
(Víctor Boyer) i direcció Veu Rebel (Enrique
de la Pezuela). La nova adreça electrònica de les JC es: jc_psuc@hotmail.com
El Partit obre les seves seus a Catalunya
Desprès de que ens fos denegat l'ús dels locals a IC hem estat
un temps amb una vida quasi clandestina, reunint-nos a cases de companys, centres
cívics o fins i tot als bars i als carrers. El Partit intenta normalitzar
la seva activitat amb l'apertura d'unes mínimes seus que puguin servir com
a referència. En cap cas però, volem convertir aquestes seus en un
"refugi" de militants. Hem de seguir treballant prioritariament vers a
la societat: CRVV, sindicats, organitzacions socials, empreses, centres d'ensenyament,
casals, etc. Per tant us recordem la directriu del Comitè Central d'obrir
només les seus imprescindibles per assegurar el funcionament intern del Partit
(reunions, distribució de premsa, elaboració de materials, arxiu,
etc.) i destinar el gruix de la nostra activitat i recursos a l'activitat política
vers la societat. Desprès d'algun problema amb el permís municipal
d'obres, amb la II sessió del CC s'obria la seu central a Barcelona. Ara
ja es possible entrar en contacte amb nosaltres. Incloem tot seguit una relació
de les primeres seus obertes:
CENTRAL: Comtessa de Sobradiel, 7 Barcelona 08002 (darrera plaça
Sant Jaume). Tel. 412.21.95
9 Barris (Barcelona): Chafarinas, 16 08033. Tel. 354.23.61
Badalona: Pius XII, 29. Tel. 383.42.03
L'Hospitalet: Rambla Marina, (Bellvitge). Tel. 335.16.50
Sabadell: Casanoves i Bosch, 55 Tel. 726.55.11
Mollet: Francesc Macià, 73. 08100 Tel. 570.92.02
El Prat de Llobregat: Passatge Pintor Picasso, 38 local 6. Tel. 478.69.20
Blanes: Caceres, 32. Tel. 972-33.64.38
Salt: Avg. Països Catalans, 20
NOTA INFORMATIVA: La direcció del Partit informa a tots els militants,
que per raons de retard en els procediments bancaris i per cobrir les despeses inicials
d'apertura de locals; la quota que es cobrarà el mes de gener serà
trimestral (desembre-gener-febrer), de forma extraordinària.
Es en aquests moments d'inflexió històrica en que mes es necessita
la teva ajuda militant i la teva aportació econòmica. L'afiliació
al partit suposa el dret a participar de ple dret en el Col·lectiu Roig Verd
Violeta i en la conformació del nou espai de les esquerres transformadores.
La direcció del Partit recomana que la cotització sigui el 1% del
salari, establint una quota de referència de 1.500 ptes (que cobreix pels
militants del PSUC la afiliació al CRVV i la cotització a la nova
formació). En casos excepcionals (aturats, joves i pensionistes) la cotització
serà de 700 ptes.
Àngels Expòsito
Àrea de la Dona del CRVV
Volem un altre vegada fer patent la nostre protesta, per la violència
crònica que pateix el sector social de les dones en general, i en particular
pel crim del que va ser víctima Anna Orantes el 17 de desembre de 1997, a
mans del seu ex-marit. Cada sis dies mor una dona a Espanya, cada dia son maltractades
una quantitat innumerable de dones.
Denunciem l'assassinat de Anna Orantes en particular perquè, si fem una
ullada ràpida a la vida de parella, la víctima, ho va deixar ben clar
a la seva entrevista de Canal Sur: Les condicions de vida, no li donava altre opció
que aguantar una degradació constant a tots el nivells.
Denunciem la violència a nivell general, perquè el mateix gràfic
de denuncies mostra una tendència alcista de la violència a les dones,
1997 amb 19.000 ha superat considerablement les 15.654 de l'any 1990, tenint present
que sols son el 10% de les agressions reals, però nosaltres diem, que si
d'una sola mort es tractes, també exigiria tota la nostra atenció,
perquè estem contra tot tipus de mort violenta.
Es veritat que es urgent impulsar des d'ara mateix la reforma del codi penal,
la llei d'estranyament , aconseguir mes cases d'acollida per les dones maltractades,
etc., i sobre tot una nova reformulació a la llum d'uns principis ètics
que mirin més cap el segle XXI, que no pas cap el segle XIX. Segurament una
de les claus de dificultat de comprensió d'aquesta situació, ens la
dona el mateix ministre Alvarez Cascos al dir, referint-se a l'assassinat d'Anna
Orantes: "que es tractava d'un fet aïllat", el que mostra una clara
limitació política, a l'hora d'interrelacionar la situació
de la societat en la que viu.
Si es compara el número de morts per ETA (12) amb les 60 morts pels maltractaments
a dones, o si es prefereix amb les 685 morts, resultants dels 322.870 accidents
laborals, durant el primer semestre d'aquest any, es obligat el qüestionament
dels criteris de prioritats, en la decisió dels pressupostos generals de
l'Estat, que manté desatès el sector social de la dona en particular,
i dels joves o del món del
treball en general, causes aquestes directament implicades amb una societat justa
i estable.
Encara que sabem que el tema dels maltractaments psíquics o físics
a les dones, no es exclusiu de la classe treballadora, i pesa "com una llosa
mortuòria a sobre dels caps" induïda pels sistemes de poder econòmic
i polític a tots els àmbits socials, també sabem que sols una
consciència solidària, condició imprescindible a la vida del
pensament i l'acció, permet veure en profunditat cap a on hem d'anar, es
a dir, cap a un sistema democràtic de base socialista, sense exclusions,
a on la participació ciutadana sigui l'element clau de tota dinàmica
social.
L'Àrea de la Dona del CRVV va celebrar un plenari el dia 12 de gener de
1997 a les cotxeres de sans, del que ha sortit un extens document de treball que
podeu trobar a la WEB del CRVV.
El número 82 de "Iniciativa i Treball", publicó una resolución
del Comité ejecutivo (CE) del PSUC, del 30 de junio, y una información
dando cuenta de que en base a dicha resolución el CE habla decidido suspender
la participación de representantes del partido en los órganos y actividades
del PCE hasta que éste no rectifique la decisión, tomada el 12 de
julio por su comité federal, de establecer relaciones preferenciales en Cataluña
con la corriente "Manifest pel PSUC", lo que según el CE
"rompe el modelo de relaciones que el PCE y el PSUC han mantenido a lo largo
de decenios y no se corresponde con las normas que los dos partidos tienen establecidas
sobre esta cuestión".
Tanto la decisión de romper oficialmente las relaciones del PSUC con el
PCE como la argumentación del CE para justificarla constituyen un palmario
ejercicio de hipocresía, ya que, desde 1992, la dirección del PSUC
dejó unilateralmente de cumplir las normas a que alude y llevó las
relaciones PCE-PSUC a su prßctica liquidación.
Desde la fundación del PSUC, éste y el PCE se consideraron partidos
equivalentes, y manteniendo la independencia orgßnica y la soberanía
política en sus respectivos territorios actuaron a escala estatal e internacional
como si fuesen un todo único. En el exilio, implantaron la regla de enviar
a su dirigente mßs calificado a las reuniones importantes del otro, y en 1954
el PCE inscribió en sus estatutos el derecho del PSUC a participar en sus
congresos y en sus órganos superiores de dirección en igualdad de
condiciones que sus propias organizaciones, concesión que el PSUC reguló
en su ley interna en 1956 y practica desde entonces. Pero, en 1992, el CE
paralizó el funcionamiento interno del PSUC, lo que comportó la suspensión
del envío de dirigentes del uno a reuniones del otro y de la prßctica
de 'adoptar de forma conjunta acuerdos para mantener los mismos principios, la misma
política general y los mismos métodos de organización",
que los estatutos de ambos partidos proclaman desde hace mßs de 40 años
y que constituye la base fundamental de sus relaciones.
Dicha prßctica hacía años que la había arrinconado
la dirección del PSUC cuando, en 1995. varios miembros del comité
central (CC) del PSUC reclamaron a Rafael Ribó que reuniese este organismo
para discutir la participación del PSUC en el XIV Congreso del PCE - ya anunciado-
y de la preparación de su IX Congreso, que correspondía haber celebrado
en 1992. El CC se reunió y acordó convocar la Conferencia Nacional
previa estatutariamente al Congreso del PCE. Pero rompiendo la tradición,
los materiales del congreso del PCE no fueron distribuidos ni discutidos en Cataluña,
y la Conferencia Nacional del PSUC se limitó a votar una resolución
de trßmite y la composición de la delegación propuesta por el
CE.
En Madrid, Ribó intervino agriamente al comienzo de los debates y abandonó
el Congreso. Y Saura - que le sustituyó - impidió que, de acuerdo
con la tradición y con el reglamento de congreso, la delegación eligiese
los nombres del PSUC a incorporar en la candidatura para el Comité Federal
del PCE, lo que rompió otra norma histórica de las relaciones PCE-PSUC.
Es conocido que la aparición del Manifiesto por cl PSUC evitó que
el CE llevase al IX Congreso la propuesta de dar por disuelto el PSUC en el seno
de IC. Pero la forma en que el CE lo organizó hizo posible que, prßcticamente
sin debate, el congreso aprobara prolongar la congelación del funcionamiento
del partido y enmiendas a los estatutos que desnaturalizan el carßcter comunista
del PSUC y rompen su equivalencia ideológica, política y orgßnica
con el PCE.
El CE salido del IX Congreso no ha tomado hasta ahora mßs acuerdo público
que el de romper las relaciones que el PSUC tenía desde que nació
con el PCE Nada ha hecho, sin embargo, para que los militantes puedan conocerlo
y dar su opinión sobre el mismo. El CE no ha editado todavía los acuerdos
del IX Congreso, el celebrado o programado reunión alguna para que los militantes
los discutan y obren en consecuencia. Después del congreso no se han celebrado
mßs reuniones del PSUC que las organizadas por la Corriente Manifiesto
por el PSUC, que el 14 de junio último, en una asamblea general, aprobó
como programa de acción el texto que presentó al IX Congreso como
enmienda de totalidad y constituyó los órganos provisionales de dirección
para orientar la lucha por su cumplimiento.
La existencia de la corriente Manifiesto por el PSUC y su lucha por un PSUC vivo,
fiel a su historia y capaz de afrontar los cambios que se estßn produciendo
en el mundo en vísperas del siglo XXI, asegura que las relaciones históricas
PCE-PSUC se mantendrßn para continuar juntos el combate en defensa de los
Intereses de los trabajadores y por una alternativa democrßtica que acerque
el triunfo de nuestros ideales de emancipación.
Defensem la Sanitat Pública - CiU s'ha convertit en la punta de
llança de la desnaturalització del sistema sanitari públic
i el PP s'ha sumat a la seva política amb tot entusiasme. Es palesa una acció
de desmantellament de la sanitat pública que passa per mesures com:
La Sanitat Pública es una cosa de tots, dels usuaris i del personal que
treballa en ella. A la lluita dels treballadors de la Sanitat (Plataforma de Treballadors
de la Seg. Soc, USCOB, etc), ara s'hi afegeix a Catalunya l'acció dels usuaris.
El PSUC viu saluda ls accions iniciades per la Comissió de Defensa
de la Sanitat Pública de la Federació d'Associacions de Veïns
de Barcelona i crida a tots els seus militants a treballar de forma activa per
salvar la Sanitat Pública a Catalunya. Es vital que ens posem a treballar
a les Comissions de Defensa de la Sanitat Pública de cada barri i vila.
Per una llei de cooperació solidaria - El passat mes de desembre
es produïa a Madrid una votació al congres dels diputats, de vital importància
pel futur de l'ajuda al desenvolupament que es presta als ciutadans a través
de l'estat. El govern del Partido Popular junt amb CiU, varen aprovar una llei de
cooperació que només parla de l'erradicació de la pobresa en
el pròleg. Tal i com està plantejada, la finalitat de la llei actual
es la de perpetuar la desafortunada cooperació a la que ens han acostumat:
Aquesta Llei de Cooperació significa un retrocés en la qualitat
de la cooperació al desenvolupament, una enganyifa electoral (el PP va utilitzar
la campanya del 0,7%) i una irresponsabilitat política, si considerem la
situació d'extrema misèria en la que es troba les 2/3 parts de l'humanitat.
Per això el PSUC viu va donar suport a les mobilitzacions que es produïren
per denunciar la llei a Madrid i Barcelona. Agermanats en la defensa d'un món
solidari, ciutadans de les dues ciutats varen denunciar al carrer malgrat la cruesa
de l'hivern la política del PP i CiU. El dia 13 de desembre fou un "pancartazo"
al Congres de Diputats i el dia 21 una concentració a la Plaça Sant
Jaume per recordar-li al President que el seu suport al PP i el seu model de cooperació,
no ha passat desapercebut pels catalans.
Contra els maltractaments a les dones - Els greus casos registrats en
les darreres setmanes, no son sinó una mostra més dels problema no
resolts en el nostre país. Sistema jurídic inoperant cada vegada amb
menys recursos, condicions de precarietat que no permeten una vida autònoma
de les persones i manca d'acció positiva per avançar vers uns societat
de lliures i iguals, també entre generes estan entre les causes profundes
de maltractaments i assassinats de dones. Per denunciar aquests fets i les seves
causes, les dones del PSUC viu (i també molts companys) s'han mobilitzat
activament en les darreres setmanes arreu de Catalunya i en particular en diverses
concentracions la manifestació de Barcelona. De nou el partit s'ha mostrat
com un útil instrument per fer avançar l'eix violeta de la nostra
proposta transformadora.
Obrim una nova secció "Pensament Marxista". Per molt temps el
debat ideològic i la formació ha estat escamotejat als militants del
Partit. Cal, en aquest moment de canvis i ofensiva de les idees mes conservadores,
reprendre aquesta reflexió amb tota urgència. Cal saben d'on venim
i afirmant-nos en el que volem, repensar els camins, les tàctiques i les
propostes que dia a dia presentem. Cal a més rebutjar el sectarisme dins
de la tradició marxista, des de una perspectiva global d'èxits i fracassos
de la nostre tradició. Es per això que des de aquesta secció
volem fer una mirada endarrera al nostres clàssics en un sentit obert, considerant
les aportacions dels pensadors de dins i fora de la nostre tradició partidaria.
Volem portar-vos a Gregori López Raimundo, Ruiz Ponsetti, Joan Comorera,
Dolores Ibarruri, Pere Ardiaca, etc. però també a homes com Ferrer
Guardia, Joaquim Maurin, Andreu Nin o Francesc Layret; Volem portar també,
el pensament de revolucionaris mes enllà de les nostres fronteres, tan dels
mes coneguts, com de persones que en el seu moment no varen tenir una gran difusió
de les seves idees, però que avui en la perspectiva del temps, ens aporten
sugerencies gens menyspreables com Rosa Luxemburg, Nikholai Bujarin o Antoni Gramsci.
Caldrà veure fins quin punt podrem desenvolupar l'ambiciosa tasca que
ens proposem, però ben segur de que amb l'ajuda de tots, sabrem ampliar el
poc espai d'aquesta revista amb cursos, debats de cada article entre els companys
i publicacions especifiques.
Joan Comorera (1895-1958), fundador i secretari general del PSUC. Procedent l'USC
va ser l'anima del procés fundacional del PSUC a 1936. La seva acció
política va substreure de l'apoliticisme faista a la massa obrera catalana
i permeté constituir un espai polític autònom dels treballadors
catalans. D'una extrema habilitat política, va saber obrir un espai socialista
coalligat a ERC, va desprès com a Conseller donar una batalla fonamental
contra els grans propietaris agraris en la defensa de la llei de contractes de conreu,
va contribuir a articular el Front d'Esquerres a 1936 i a transformar el PSUC en
el partit hegemònic dels treballadors de Catalunya, que en un any passà
de 6 a 60 mil militants.
Enfrontat a Vicente Uribe, va quedar apartat de la direcció del PSUC a
1949. Convençut de les seves posicions va retornar a Catalunya, des d'on
va desenvolupar una activitat clandestina quasi en solitari que el va portar a les
presons franquistes, on va morir. Malgrat les diferencies polítiques amb
la nova direcció i la pressió policial de Creix i altres torturadors,
mai va revelar cap dada comprometedora pel PSUC clandestí, ni va acceptar
fer cap mena de declaració contra el PCE o la URSS a canvi de la seva llibertat.
També malgrat aquestes diferencies, els companys del PSUC i el PCE el varen
atendre fins a la seva mort tan com varen pogué a les presons on va quedar
confinat. Morí al penal de Burgos al costat de Manuel Moreno Mauricio, militant
del PCE. El company Miquel Caminal ha dedicat una amplia obra sobre el pensament
de Comorera, editada per Empúries a 1985 en tres volums. En aquests moments
hi ha una exposició organitzada per l'Ajuntament de Cervera, el Museu d'Història
de Catalunya i l'Institut d'Estudis Illerdencs, sobre Joan Comorera.
L'article que presentem esta escrit en el moment mes negre de la dictadura franquista
per als comunistes: La II Guerra Mundial havia acabat i Franco havia aconseguit
el reconeixement dels EEUU com aliat, la perspectiva republicana d'acabar amb Franco
desprès de Hitler i Mussolini s'esvaïa i restava un llarg horitzó
de lluita solitària, en un advers context de guerra freda que donava una
amplia comoditat al regim. Mentre el problema de l'emigració massiva plantejava
dificultats addicionals a l'activitat i cohesió del PSUC.
LA PATRIA DELS OBRERS
Si el nacionalisme és una concepció burgesa, el patriotisme ha
de ser la concepció de la classe obrera. No ha de respondre, doncs, a les
provocacions de nacionalisme català. Hem d'oposar a l'assimilisme violent,
terrorista, del franquisme, un patriotisme reformat i actiu. I,
atès que el patriotisme és essencialment voluntat de pervivència
nacional, triomfarà.
No hem de subestimar la tècnica descatalanitzadora del franquisme. Aquest
seria un error gravíssim. Per be que el franquisme segueix camins coneguts,
per manca d'imaginació creadora, de privar-nos del nostre instrument natural
de cultura i expandiment, de rebaixar-la al nivell de "patuès"
groller. El règim franquista no es limita a convertir Catalunya en colònia
d'una burocràcia armada i d'una burocràcia moral, superba, assenyorada,
provocadora -"íhable usted cristiano!, íno ladre usted!"-
a esbandir els catalans de tota funció política, sindical, tècnica,
jurídica, administrativa. L'acció descatalanitzadora del franquisme
és integral i, per consegüent, demogràfica..
Certament, la Catalunya d'avui no és pas la Catalunya del 19 de
juliol del 1936. La població catalana ha perdut en quantitat i en qualitat.
La població no catalana ha augmentat en quantitat, per bé
que no en qualitat. Una generació catalana ha estat anihilada per la guerra
i la repressió. I no una generació qualsevol, sinó la de Macià
i Companys, la dels dirigents de la vida política, sindical,
cooperativa, cultural, econòmica de Catalunya, la generació del 14
d'abril del 1931, del 19 de juliol del 1936, de les batalles de Terol,
del Segre i de l'Ebre: la generació més dinàmica i més
conscient, fruit d'una centúria de renaixença pàtria. Paral·lelament,
una massa enorme de treballadors miseriosos, fugint de la misèria i de la
repressió - considerant-se altres, en tant que "ex-combatientes",
els protegits del règim -, ha emigrat a Catalunya i ha trasbalsat a fons
els percentatges i les perspectives. Aquesta immigració, és continua,
perquè aquesta és una política conscient del règim.
D'ací que se'ns planteja un dilema indefugible: assimilar, incorporar
a la vida catalana la massa immigrada o resignar-nos a un període de decadència
amb el consol relatiu d'una possible i llunyana renaixença. El dilema no
es pot resoldre més que d'una manera: Catalunya ha d'assimilar la massa immigrada.
Que Catalunya pot fer-ho, ens ho demostren la reflexió i l'experiència.
El nivell de vida i cultural dels catalans, per bé que ha sofert una caiguda
vertical sota el franquisme, es força superior encara al de la massa immigrada
i, aquesta, per consegüent, mai no podrà assimilar-nos. Els immigrants
són obrers, treballadors, són víctimes d'un règim de
terror i de misèria, són malaurats que cerquen pa, benestar, tracte
humà, una perspectiva de progrés i llibertat, són germans dels
obrers i treballadors catalans. I per bé que molts d'ells, recent arribats,
estan plens de prejudicis, la realitat de la vida catalana els guanya, els neteja
de teranyines el cervell, generalment amb rapidesa. I, quan aquests immigrats s'adonen
de les monstruositats que es cometen contra Catalunya i els catalans i les comprenen,
es revolten i es converteixen, en la mesura en què intimen amb nosaltres,
en simpatitzants, en aliats i en germans de lluita.
No patim pas d'optimisme a ultrança. Reflexionem i recordem als antecedents.
No és d'avui la primera riuada. En temps de Primo de Rivera n'hi va haver
una també enorme. Aleshores es plantejà el dilema d'avui i es va resoldre
positivament, com resoldrem el d'ara si som catalans conscients i assenyats. Què
va ocórrer? La prova de foc vàrem tenir-la en les eleccions constituents
de juny del 1931. Lerroux va presentar una llista de presidents dels "centros
regionales", donant per bo el suposat anticatalanisme dels immigrats. Aquesta,
però, votaren en massa la llista encapçalada pel President Macià.
I els fills dels immigrats del període de Primo de Rivera són avui
tan bons catalans com els de la vella nissaga.
En la perspectiva albirem la mateixa victòria. Catalunya assimilarà
la nova massa immigrada, perquè els ofereix una vida més justa, més
decent, més lliure. Altrament, una reacció nacionalista dels catalans
complementaria la tàctica franquista: enfrontar treballador a treballador,
poble a poble, dividir per vèncer i esclavitzar-nos tots plegats.
No fem el joc de l'enemic!
Visca Catalunya! Visca la Federació Democràtica de Repúbliques
Hispàniques!
Amplia delegació catalana amb estatus d'observador
Del 5 al 7 de desembre es va reunir a les rodalies de Madrid la Vena Assemblea
de IU. Mes 1300 delegats, una gran presència de delegacions internacionals
(87 delegacions de 48 països) i una delegació de Catalunya composada
per més de 40 persones que representaven les forces agrupades en la Crida
per l'Unitat de les Esquerres a Catalunya (CUEC).
Una Assemblea que es proposà tancar amb la crisi oberta per aquells que
pretenien dissoldre l'espai alternatiu en l'arreà d'influència del
PSOE, des de dins i fora d'IU. I tancar el problema no des del tancament en si mateixos,
sinó des de la projecció amb més força de la proposta
alternativa directament a la societat. En aquest sentit a banda de l'ampli ventall
d'aportacions programàtiques que es varen plantejar a la Assemblea, s'ha
d'entendre la centralitzat que se l'hi dona a l'activitat en defensar de la jornada
de 35 hores. IU ens apareix de nou, no com un fi en si mateix, sinó com l'instrument
imprescindible per a unir esforços per mobilitzar als ciutadans en allò
que en aquest moment pot unir a més gent de forma molt simple i clara, per
posar a la majoria de la població front als privilegiats en el sistema imperant
arreu del mon. Distribuir treball es donar un lloc digna en la societat a tots els
ciutadans, donar un marc d'organització social i per tan facilitar que assumeixin
les seves responsabilitats com part d'un col·lectiu integrat; però
també es posar en el centre la distribució del excedent entre capital
i treball i també es plantejar en la pràctica la necessitat de una
acció concertada dels ciutadans a nivell internacionals beneficis.
IU Tampoc s'ha tancat en si mateixa en la seva composició interna. Malgrat
les ires que han despertat el treball autodestructiu que en la fase anterior havien
desenvolupat a favor del PSOE persones del PNDI o IC, els afiliats d'IU han sabut
autocontenir-se i no tancar la pluralitat. Així ho mostra tan el fet del
respecte a totes les intervencions a les comissions i plenaris, o el fet de que
les candidatures minoritàries aconseguissin mes firmes que vots (el que implica
que molts companys signaven a candidatures que no votaven, per assegurar la pluralitat).
La presència de tres candidatures i una consigna d'abstenció (per
protestar de la "debilitat" de la direcció front al PNDI) va donar
els següents resultats expressats en vots: 966 per la candidatura encapçalada
per Anguita, 112 en blanc, 108 per Espai Alternatiu, 102 per Tercera Via i 11 nuls.
Tot seguit, tan els delegats de la majoria, com els d'Espai Alternatiu recolzaren
la proposta de Anguita com coordinador general. Per tant una IU unida però
plural amb força per intervenir en la societat.
L'Assemblea va aportar propostes molt novedoses en forma de desenes de resolucions,
comunicats, etc. N'havia de tan suggestives com la que proposava estudiar una vaga
de 20 minuts de apagar TV, front a la "telebasura". Havia comissiona amb
mes de 1000 aportacions. Als passadissos estaven instal·lades ONG's i organitzacions
que explicaven als delegats, des de com solidaritzar-se amb Chiapas, fins a com
usar internet o TV's i radis locals.
Però probablement una de les intervencions que varen despertar mes interès
i mes aplaudides va ser la de la delegació de Catalunya. Antoni Lucchetti
i Marià Pere en nom de la delegació, varen intervenir per explicar
que havia passat a l'esquerra catalana i sobretot que es el que proposem construir.
A l'Assemblea va quedar clar tan que els catalans serem qui construirem des de
la nostra sobirania el projecte de la nostre esquerra transformadora, com que IU
tindria un sòlid i lleial aliat a Catalunya, amb qui compartirà la
lluita per una altre societat amb tota corresponsabilitat.
Només remarcar una anècdota mes de l'atenció que desperta
el nostre procés: Va bastar que un delegat esmentes el IX congres del PSUC
i com els delegats nats (33%) havien decidit el resultat del mateix, per que s'aproves
que a les Assemblees de IU (actualment amb un 5% de delegats nats), no haurà
cap delegat nat amb vot. Una mesura innovadora que cap partit ha aplicat a l'Estat
Espanyol.
Màlaga: IU aplica les 35 hores setmanals als municipis que governa
Segons informa EUROPA PRESS, Izquierda Unida (IU) implantarà la setmana
laboral de 35 hores als 17 municipis de la província de Màlaga on
governa i presentarà mocions perquè s'apliqui aquesta mesura als ajuntaments
en els quals és a l'oposició, segons va anunciar el diputat andalús
i coordinador de la coalició d'esquerres a Màlaga, Rafael Rodríguez.
La iniciativa d'Izquierda Unida-ElsVerds, com a candidatura per Andalusia (IU-LV-CA),
establirà un termini de dos anys per incorporar la setmana laboral de 35
hores a les institucions públiques, eliminar les hores extraordinàries
i incentivar les empreses privades que acordin reduir el temps de treball.
El parlamentari autonòmic d'IU-LV-CA va advertir que Europa, amb una taxa
d'atur del 12%, posa en marxa el repartiment del temps de treball, de manera que
Andalusia, amb un 33%, "no es pot quedar enrere". A més
a més, va assenyalar que la implantació de les 35 hores setmanals
segueix la seva marxa imparable per tot Europa i que, en conseqüència,
haurà d'arribar a Espanya un dia o altre. El debat, per tant, s'emmarca,
a parer seu, en "qui encapçala aquest moviment i en benefici de qui"
i va afegir que IU vol que sigui l'esquerra en benefici dels més desafavorits.
Per contra les empreses estan generant beneficis, però no els utilitzen per
crear ocupació i per millorar les condicions laborals de les persones.
Aquesta proposta ja es una realitat en marxa a diversos municipis. Així,
els funcionaris de les localitats d'Alora i Torrox treballen 35 hores la setmana
des de fa dos anys. A Torrox gràcies a la reducció de la setmana laboral
s'han creat tres llocs més de policies locals, els mateixos que al servei
de recollida d'escombraries. A Alora s'han creat tres noves places de policia local
i el mateix nombre d'administratius.
Chiapas: 46 morts per bandes paramilitars - No sembla que a Mèxic
la panacea del fi de la Historia que propugnaven els neolliberals, estigui donant
resultats tangibles de progrés pels seus ciutadans. La formació de
la NAFTA, un mercat únic de Canadà, EEUU i Mèxic lluny de desenvolupar
a Mèxic, l'està trasbalsant en una crisi que amenaça la seva
viabilitat com a país. Amb un sud cada vegada mes empobrit, el govern de
Zedillo només hi troba la resposta militar. A la rebel·lió
de Chiapas es contesta amb negociacions formals, per, en la pràctica, exercir
una violència creixent que porta a l'augment dels desplaçats mancats
d'aliments i medicines, de l'abandó d'àrees agrícoles i a l'assassinat
d'aquells que es resisteixen a abandonar la defensa de la seva terra (el darrer
any i mig han estat mortes 500 persones a Chiapas).
La matança de 46 persones que estaven pregant a la comunitat de l'Acteal,
el 22 de desembre de 1997 no fa res més que evidenciar com existeix un contacte
polític evident entre el PRI mediàtic, que vol aparèixer com
a negociador del problema, i el PRI de les bandes paramilitars que pretén
perpetuar el seu domini sobre el poble amb els mitjans que sigui. En la àrea
dels fets ara s'hi troben en un radi de 25 km. 5 campaments militars, però
la gent segueix fugint perquè lluny de ser cap mena de garantia de pau, els
moviments de l'Exercit estan dirigits contra la població i augmenten la tensió
i el temor a un imminent atac a les comunitats amb presència del EZLN.
Mentre arreu de Mèxic i del món les mobilitzacions augmenten perquè
es respecti la Ley para el Dißlogo y Pacificación en Chiapas, i
els Acuerdos de San Andrés.
A ciutat de Mèxic desenes de milers de persones varen exigir la dimissió
i apertura de procediments judicials contra els responsables polítics (governador
de Chiapas) i militars (Julio César Ruíz, Mario Renßn Castillo),
la retirada de l'exercit i policies a les casernes, la dissolució dels grups
paramilitars, el compliment dels acords de San Andrés i el respecte de la
integritat física d'ONG's i població civil.
A Barcelona diverses ONG's varen convocar d'immediat un dia de dejuni
a la Plaça de Sant Jaume recollint signatures i explicant els fets. El dia
11 de gener es va convocar una manifestació a la plaça Universitat,
on els Joves Comunistes varen mantenir una sorollosa presència. A les manifestacions
d'arreu de l'Estat Espanyol es va denunciar l'actitud del govern mexicà i
la passivitat del govern espanyol, exigint una declaració pública.
Particular objecte de crítica va ser la escandalosa actuació del euro-diputat
espanyol José Ignacio Salafranca, President de la Delegació del Parlament
Europeu per les Relacions amb Amèrica Central i Mèxic, que encapçalà
una delegació parlamentària que va estimar l'actitud del Govern Mexicà
com de "compromiso indeclinable e indiscutible" en favor del respecte
als Drets Humans i les llibertats fonamentals.
Iran: Les dones a la avantguarda contra el feixisme fonamentalista - La
classificació pels mundials de l'equip de futbol de Iran, al contrari del
que sol ser freqüent no ha pogut ser utilitzat per les autoritats del país
per distreure a les gents dels la brutal opressió a que son sotmeses. El
retorn de l'equip a Teheran es va volguer convertir en un acte pro-governamental,
portant en helicòpters als jugadors fins l'estadi "llibertat"(!)
de la capital. Però resulta que les dones no poden accedir al estadi per
considerar-se immoral la visió dels jugadors massa curts de roba. Malgrat
que la radi i TV oficial varen recordar repetidament aquesta norma, a la porta de
l'Estadi 5000 dones es varen concentrar i varen irrompre per la força davant
de l'impotencia dels guàrdies del regim. Per a sorpresa de la policia, la
seva irrupció va ser massivament aplaudida pels 120.000 espectadors (evidentment
homes) i davant el desbordament generat les dones es varen treure el chador. No
va acabar aquí la cosa, per que un cop la gent es va adonar de que la policia
del regim era impotent per controlar la situació, els crits del públic
varen passar de Iran! Iran! a Iran sí, Islam no! Per primera
vegada en molts anys el poble recuperava la confiança en si mateix, en aquell
acte massiu de contestació al régim que va continuar als voltants
de l'estadi amb dones al sostre dels vehicles ostentosament sense chador. El treball
pacient, sostingut i heroic dels comunistes del Tudeh, es mostra ara llavor essencial
en el nou renéixer de les forces de progrés a Iran. Ni els milers
d'assassinats, ni la pèrdua d'hegemonia social en l'ou de la serp, en el
bressol de una nova forma feixisme, han pogut acabar amb els que des de la perspectiva
marxista lluitem arreu del món per transformar radicalment la societat, a
Orient i Occident. Rebeu les salutacions fraternals de les vostres companyes i companys
de Catalunya.
Convidat per diverses revistes d'esquerra el Secretari general del Partit
de la Refundació Comunista de Itàlia visità Catalunya -
Les revistes Mientras Tanto, El Viejo Topo, Realitat, Viento Sur, Utopías-Nuestra
Bandera, En pie de paz i Illacrua varen convidar a Fausto Bertinotti a donar una
conferencia sota el títol de "Repensar Europa". Al acte varen assitir
unes 300 persones i va ser presentat per Paco Fernßndez Buey amb una interessant
intervenció que podeu trobar a la WEB del CRVV. En la seva intervenció
Bertinotti explica la importància estratègica per a la esquerra transformadora
que te defensa de la reducció de jornada. Va deixar constància de
les dificultats de una oposició sense moviment social per la paràlisi
que en moments de crisi es troba la societat i organitzacions com els sindicats.
Va destacar la importància de mantenir la coherència política
fins i tot si això situa a l'esquerra en situacions tan delicades com enfrontar-se
al govern de l'Olivera, però també va destacar que cal passar a la
mobilització de la societat i evitar que el Partit tingui que assumir en
solitari el pes d'una acció política que el supera en les seves possibilitats,
si està aïllat de la societat.
Va comentar la tesis sostinguda en el seu darrer llibre de la irrupció
de dos esquerres. En la seva opinió es palesa l'existència d'una esquerra
transformadora i d'una esquerra que ha abandonat la seva pretensió de superar
el sistema es limita a gestionar-lo i en la pràctica a legitimar-lo. Alhora
que cal situar ideològicament la importància del posicionament en
una perspectiva transformadora, cal d'altra banda no renunciar canviar des de la
coherència les posicions de l'altre esquerra per arribar a acords tan importants
com els s'han produït a França. Ell reconeixia que el acord PCF-PSF
ha contribuït a superar positivament la crisi a Itàlia. Però
entenia que aquest acord era producte de una prèvia mobilització social
que el PCF ha sabut mantenir, alhora que establia ponts amb el PSF renovat.
Trobades de P. Refundació C. amb PSUC viu- Acompanyat de Ramon
Mantoviani responsable de relacions internacionals F. Bertinotti mantingue diversos
contactes amb forces polítiques catalanes, entre elles amb els companys del
PCC. El company Bertinotti vs deixar molt clar als mitjans de comunicació,
que era precisament amb les forces de la CUEC a Catalunya i amb IU a Espanya amb
qui ells es sentien identificats Cal recordar que PRC junt amb IU son els dos grups
polítics que articulen el Grup de l'Esquerra Unitària Europea, l'espai
polític d'esquerra europea alternatiu al socialista. Una amplia delegació
del PSUC viu va mantenir diverses reunions de treball amb els companys de Refundació
Comunista. En elles es varen analitzar diversos aspectes de la situació italiana
i catalana. Particular atenció es va dedicar a les possibilitats d'actuació
en el futur des del Parlament Europeu, que entenem que per a l'esquerra ha de passar
a ser una institució que serveixi per a coordinar polítiques i mobilitzacions
socials. Se examina a fons les possibilitats i límits de una col·laboració
articulada dels Partits Comunistes i d'altres forces a escala europea i es coincidí
àmpliament que es precisament a partir de mobilitzacions nacionals políticament
articulades (com la de la reducció de treball) com es poden donar passes
de gegant en aquest procés. S'analitza de forma detallada l'ofensiva per
dissoldre l'espai de l'esquerra transformadora a la Unió Europea i es coordinaren
les tàctiques per fer-hi front. Es va valorar la situació i els mètodes
de treball en els sindicats als dos països. Finalment es restabliren els mecanismes
de coordinació entre els dos partits
Actualitats de l'esquerra al Parlament Europeu
Proposta de Salvador Jove en defensa de l'oli d'oliva, s'imposà al
Parlament Europeu. IU convida a mig centenar d'olivaires a Estrasburg - Una
delegació de mig centenar d'olivaires va assistir a la sessió plenària
del Parlament Europeu que celebrada a Estrasburg, on es debatí la proposta
de la Comissió Europea sobre la Reforma de l'Organització Comú
del Mercat de l'Oli d'Oliva. Salvador Jové, euro-diputat i coordinador de
l'àrea d'Economia d'IU, va convidar la Mesa del Aceite i una delegació
d'olivaires perquè estiguessin presents en el debat del Informe del qual
ell va ser ponent a la Cambra Europea.
Amb la proposta de Salvador Jové, el Parlament Europeu rebutjà
la substitució del règim actual per un "ajut a l'arbre".
L'euro-diputat d'IU defensà la demanda dels productors d'oli de la Unió
Europea perquè els ajuts continuïn essent destinats a la producció
real.. L'ajut a l'arbre" que pretenia dur a terme la Comissió
presentava seriosos riscos de destrucció de llocs de treball a regions molt
afectades per l'atur agrícola, així com altres riscos de deteriorament
medio-ambiental i una pèrdua de qualitat de l'oli. Jové havia declarat
que "l'ajut a l'arbre només faria que afavorir la producció
d'un oli de qualitat inferior i, a més, comportaria un abandó progressiu
del cultiu de l'oliva".
El secretari nacional del Partit Comunista Francés, Robert Hue, rebut
per IU al PE.- Els euro-diputats d'IU al Parlament Europeu, juntament amb la
resta de d'Esquerra Unitària Europea, han rebut la visita del secretari nacional
del Partit Comunista Francés, Robert Hue, convidat pel Grup a la sessió
de desembre del PE. Robert Hue ha intervingut per tractar els principals temes de
l'actualitat europea així com per analitzar l'experiència del govern
que el Partit Comunista està duent a terme a França amb els socialistes
encapçalats per Lyonel Jospin. El secretari nacional del PCF ha advocat per
una re-orientació progressista de l'Unió Europea, superant la seva
actual concepció exclusiva com a mercat únic, per anar avançant
molt més en les matèries relacionades amb l'Europa social. Des d'un
enfocament "euro-constructiu" i actiu, Robert Hue ha valorat positivament
que IU i el PCF coincideixin en què es fa imprescindible promoure un debat
a fons sobre el tema de la reducció del temps de treball. Robert Hue ha anunciat
que el seu partit continuarà endavant amb la reivindicació d'un referèndum
sobre la moneda única, perquè amb la imposició del Pacte d'Estabilitat,
han canviat massa coses que justificarien un gran debat nacional i una consulta
popular.
Unió de les esquerres per a governar - Durant l'encontre celebrat
al Parlament Europeu, els euro-diputats d'IU s'han interessat per la marxa de l'acord
governamental que manté el PCF amb els socialistes francesos. Robert Hue
ha manifestat que el govern treballa a partir de grans orientacions contingudes
a la Declaració Comú del PCF-PSF que es desenvolupen al llarg de la
feina diària, en contacte amb els ciutadans, i des de el reconeixement explícit
de la pluralitat de l'esquerra, en peu d'igualtat en els dos partits del govern.
En aquest sentit, Robert Hue ha remarcat que aquest sistema no suposa, en cap cas,
seguidisme, sinó que, ben al contrari, els socialistes accepten e incorporen
moltes propostes del PCF, com per exemple ha passat amb la Llei d'Immigració.
El secretari nacional dels comunistes francesos ha afirmat que la presencia del
PCF al govern està deixant rastre, com ho demostra una recent enquesta segons
la qual el 64% de la ciutadania considera positiva la presència dels comunistes
al Govern com a element d'equilibri i de garantia de les polítiques socials.
Javier Fernßndez Retenaga, P.C. de Cantabria.
inigotenaga@mx3.redestb.es
El Presidente del Banco Federal alemßn, Hans Tietmeyer, escribía
ayer en Die Zeit (nº. 51) un artículo que se titula algo así
como "Si la política diaria y las fronteras nacionales dejan de influir,
se podrß confiar en la moneda europea". Habla ahí repetidas
veces de "despolitizar el dinero", haciendo una hßbil e interesada
utilización del general descrédito que tiene la política entre
la mayoría de los ciudadanos. "Si la política es algo sucio,
la despolitización de la economía ha de ser algo bueno".
Tal es el razonamiento que la expresión empleada por el superbanquero trata
de suscitar en el lector. Sin embargo, el razonamiento, impecable a primera vista,
encierra un falacia muy frecuente que consiste en que el término común
a la premisa y a la conclusión -política- tiene distinta acepción,
distinto referente, en una y otra. Cuando se habla de la política como algo
sucio, en lo que se piensa es en el general pasteleo y corrupción que se
vive entre los profesionales de la política. En cambio, en la conclusión,
despolitización no significa que la economía vaya a verse libre de
esos pasteleos y corrupciones, sino, muy al contrario, que la economía va
a quedar fuera de todo control democrßtico.
Mßs adelante, Tietmeyer nos expone una breve historia de las estrategias
político-monetarias, dentro de cuyo marco la unión monetaria europea
representaría "el cierre del círculo de los experimentos político-monetarios".
Su resumen es bastante didßctico; sin embargo, como no puede por menos de
suceder en un anßlisis efectuado en clave monetarista, en su narración
historiogrßfica no aparece la menor referencia a cosas tales como el bienestar
de la población, la satisfacción de las necesidades bßsicas
o la erradicación de la miseria. En la concepción que de la economía
tiene el Sr Tietmeyer -una concepción tan extendida que casi podríamos
darle el calificativo de "oficial"- estos asuntos son irrelevantes. Por
lo visto, el estudio y la prßctica de la economía no han de estar orientados
hacia asuntos tan vulgares como los que acabamos de mencionar. Bajo el punto de
vista "canónico" del superbanquero, la economía no tiene
otro objeto que ella misma; esto es lo que se desprende de su crítica a las
"políticas monetarias que persiguen objetivos no monetaristas".
Y, ya al final del texto, el presidente del Bundesbank sentencia: "Tras
el Tratado (de la Unión Monetaria), sea cual sea la evolución económica
o política que experimente un país, no habrß puerta de salida.
(...) En la Unión Monetaria, ningún país tendrß mßs
la opción de ensayar caminos diferentes. Y todos los países que formen
parte de ella estarßn para siempre sujetos a la competencia con el resto de
países europeos, ya sin la posibilidad de ajustar el cambio de la moneda
y sin que los bancos emisores puedan adecuar los tipos de interés a la situación
económica particular".
Esto me lleva al siguiente artículo, éste de Alain Tourain, publicado
dos días antes en El País. Allí, tßcitamente,
el autor manifestaba su esperanza de que los partidos de centro-izquierda evitaran
"que se ensanche el abismo que separa ya al mundo económico de los
mundos político o cultural", de que pusieran "fin al desarrollo
sin freno del capitalismo, es decir, de la economía de mercado, mientras
rechace todo control político y social de sus actividades". Pero,
¿no han sido, entre otros, esos partidos de centro-izquierda, los que han
tratado de convencernos de las bondades de una unión monetaria cuyo propósito
-o consecuencia, al menos-, tal y como con toda claridad expresa Tietmeyer, es precisamente
el ensanchamiento de ese abismo?
Según Tourain, incluso el Banco Mundial y el FMI mantienen hoy en día
discursos muy diferentes a los de hace unos años, hasta el punto de que -siempre
según Tourain- el señor Camdessus, director ejecutivo del FMI, "subraya
constantemente la urgencia de restablecer la fuerza y la capacidad de intervención
de los Estados nacionales". Tourain parece no haberse dado cuenta del tipo
de intervención estatal a quese refiere el señor Camdessus. Para comprobarlo
no tendría mßs que leer otro periódico, dos días mßs
tarde. Se dice en El Mundo: "El FMI recomendó ayer a España
que profundice en las medidas de liberalización de la economía, y
en concreto citó el mercado laboral como uno de los sectores a reformar".
Ahí tiene Tourain una buena muestra de la clase de intervenciones que
por parte de los Estados espera el señor Camdessus. íY luego dirßn
que los comunistas hemos perdido el sentido de la realidad!
En el 80 aniversari de la gran Revolució Socialista d'Octubre,
podem valorar en perspectiva com aquesta va representar un pas de gegant en la història
de la humanitat i la lluita pel seu alliberament.
Amb independència que el camí que inicià, en unes condicions
especialment difícils, no va portar als resultats desitjats, proclamem ara
i aquí que els grans ideals emancipatoris dels seus protagonistes continuen
plenament vigents.
En aquest sentit, donem suport a la proposta de declaració de principis
de la RedNet internacional de Partits Comunistes i Obrers,
El nostre objectiu final és una humanitat comunista, vivint en pau
i solidaritat amb si mateixa i en harmonia amb la natura, sense classes i sense
Estats.
L'alliberament de la classe treballadora ha de fer-se pels mateixos treballadors.
La classe treballadora solament pot emancipar-se emancipant a tota la humanitat.
Donem suport a les lluites de la classe treballadora contra l'explotació
capitalista, a través de l'acció col·lectiva dels seus sindicats
i partits polítics.
Donem suport als drets de les nacions contra l'imperialisme, incloent el neocolonialisme
i la globalització neoliberal.
Lluitem per l'eliminació de l'opressió en totes les seves formes:
militarisme, tortura, pena de mort, etc.
Donem suport als moviments dels pobles i de les dones contra el racisme i
l'opressió basada en el gènere.
Ens oposem a tota forma de discriminació i persecució contra
Gais i Lesbianes i donem ple suport a la lluita pels seus drets civils.
Estem pel cultiu de la natura protegint el nostre medi ambient de la explotació
econòmica curta de mires.
Considerem que solament el socialisme i finalment el comunisme resoldran els
problemes de la humanitat garantint que tinguem control sobre el nostre futur.
7 de novembre de 1997
Partit Socialista Unificat de Catalunya viu
(36
Kb.)(39
Kb.)
tornar
a l'índex general