HISTORIA DE CATALUNYA

Dominis territorials catalans en el segle XIV

A mitjan segle XIV es dóna el moment de la màxima expansió territorial -que implicava domini polític i possibilitats comercials- de la Confederació catalano-aragonesa. A part del territori que avui configura el Principat de Catalunya, el domini de la Confederació s'estenia al Rosselló -actualment francès-, al Regne de Mallorca i la resta de les illes Balears, al Regne de València, a l'illa de Sicília, a la de Sardenya i als ducats grecs d'Atenes i Neopàtria; a mitjan segle XV s'hi afegiria el Regne de Nàpols.

La configuració actual del poder polític a Catalunya es defineix bàsicament en el seu Estatut d'autonomia de 1979 i en les institucions polítiques de la Generalitat de Catalunya.

A diferència de les altres institucions autonòmiques de l'Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya no va ser creada després de la nova Constitució espanyola de 1978, sinó que va ser "restablerta" l'any 1977, abans de la promulgació de la Constitució. Va ser restablerta perquè la Generalitat de Catalunya no sols ja havia existit en l'Espanya democràtica del temps de la Segona República (1931-1939), sinó que amb aquest nom s'ha designat, des de fa gairebé set-cents anys, l'organisme executiu creat per les Corts generals de la Confederació de la corona catalano-aragonesa (s. XIV-XV).

Les arrels de Catalunya com a poble amb una unitat de territori i de govern s'endinsen en la llunyania dels segles de l'edat mitjana.

L'emancipació progressiva dels comtes catalans dels segles X i XI respecte als reis francs; la conquesta de nous territoris als sarraïns i el seu repoblament consegüent amb gent de parla catalana, i la supremacia del comtat de Barcelona (Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV), van ser determinants en el llarg procés d'unificació del territori, de creació de la capitalitat de Barcelona, de consolidació de la unitat de govern dels comtats catalans i d'implantació de la llengua pròpia del país. Els caps de la Casa de Barcelona regirien els catalans durants cinc segles llargs.

La nació catalana ha tingut al llarg dels segles les institucions polítiques i les formes de govern pròpies de cada època, amb un grau de sobirania també divers. Aquestes institucions han estat, en certs períodes de la seva història, les pròpies d'un estat sobirà, i en d'altres més recents l'expressió d'un poder compartit amb el poder central de l'Estat espanyol.

Amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó (1137) nasqué el regne de Catalunya-Aragó, que a més d'aquests territoris i els de Provença i el Roselló incorporà successivament les illes Balears, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols i arribà fins a Atenes i Neopàtria.

La progressiva cohesió del territori i del govern de la Catalunya d'aquella època per la força dels fets culminà amb una realitat de dret: en virtut del Tractat de Corbeil (1258) entre Jaume I el Conqueridor i Lluís IX (Sant Lluís de França), el primer signava la pèrdua dels seus dominis ultrapirinencs (llevat de Montpeller i el Roselló) i el rei de França, com a succesor dels reis carolingis, renunciava als seus drets sobre els comtats catalans de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Conflent, Girona i Osona. Catalunya perdia territoris, però guanyava la indepèndencia de dret. La independència de fet se situa en l'any 989.

La dinastia autòctona catalano-aragonesa s'extingí al començament del segle XV. El tron passà successivament a dinasties d'origen castellà (els Trastàmara), austríac (els Habsburg) i francès (els Borbó). Però els països de la confederació catalano-aragonesa disposaven des del segle XIV d'un organisme polític-administratiu sorgit de les Corts Reials, la Generalitat, que esdesvindria una institució de govern. Aquesta institució, amb els seus alts i baixos al llarg de la història, és el precedent de les actuals institucions polítiques catalanes.

És veritat que l'exercici del poder en l'època medieval poc té a veure amb la separació de poders dels estats moderns de dret democràtic. Però és simptomàtic que l'única institució d'autogovern que al llarg dels segles ha expressat el poder polític a Catalunya i ha perdurat fins als nostres dies és la Generalitat.

L'exercici dels drets i les llibertats d'aquest poble i la vigència de les seves institucions han estat interrompudes contra la seva voluntat en llargs períodes de la seva història. Però Catalunya s'ha recuperat tard o d'hora, sobretot quan en els moments decisius els seus ciutadans han donat prova de la seva unitat a l'entorn de les institucions polítiques pròpies.

Per això quan a l'Espanya contemporània s'ha recuperat la democràcia, amb un cert reconeixement del dret dels pobles, la Generalitat ha sorgit de nou immediatament després del canvi de règim i abans que s'iniciés el període constituent. Així succeí l'any 1931 i també l'any 1977, com es veurà més endavant. Abans, però, cal retornar als orígens de la Institució.

Les Corts Catalanes i la primera Generalitat medieval (s. XIII-XIV)

L'antecedent més antic de compilació jurídicacatalana, Els Usatges de Barcelona, feta en el segle XII, no era un corpus de legislació codificat. Fou en les Corts Reials celebrades a Barcelona el 1413 que els diputats van proposar al rei Ferran I que fos encarregada a juristes reconeguts la compilació de les Constitucions de Catalunya. Va ser impresa en l'incunable del 1495. En les Corts celebrades a Montsó el 1585, regnant Felip II, se n'acordà una nova compilació, impresa a Barcelona en tres volums el 1588-1589 sota el títol Constitucions i altres drets de Catalunya. La tercera i darrera recopilació del dret general de Catalunya s'imprimí a Barcelona el 1704, sota el regnat de Felip V.

La Generalitat de Catalunya (com també la Generalitat Valenciana) té el seu origen en les Corts Reials Catalanes, les quals, ja en l'època de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l'època. Els antecedents de les Corts Reials Catalanes cal situar-los en la Cort comtal (vers l'any 1000) i en aquelles assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien per deliberar i pactar la interrupció de les guerres i els actes de violència.

Els historiadors situen la naixença de les Corts Catalanes en l'assemblea convocada pel legat pontifici, cardenal Pere de Benevento, celebrada al castell de la Suda (Lleida) l'any 1214. La convocatòria responia a la necessitat d'arranjar la confusa situació del país després de la mort del rei Pere I a la batalla de Muret i l'inici del regnat del seu fill Jaume I, de pocs anys d'edat. El nou rei hi féu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria reial i dels representants de les ciutats i viles.

Fou sota el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. En les Corts celebrades a Barcelona l'any 1283 el rei s'obligava a celebrar "General Cort" una vegada l'any, amb la participació representativa de l'època, per tractar del bon estat i reformació de la terra. El mateix rei establia: "si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l'aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels ciutadans...".

Així, doncs, les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres "braços" que les componien: l'eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (viles i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt de tots els representants catalans a les Corts era anomenat "lo General de Cathalunya", veritable equilibri de poders entre els "braços" i el rei.

L'origen de la Generalitat cal cercar-lo en la necessitat que tenien les Corts Reials de disposar d'òrgans executius dels seus acords. Esquemàticament, el procés es pot concretar en diversos moments històrics dels segles XIV i XV.

El primer pas va tenir lloc a les Corts celebrades a Montsó (Aragó) l'any 1289, quan és designada una "Diputació del General", comissió temporal per recaptar el "servei" o tribut que els "braços" concedien al rei a petició seva.

El segon pas va tenir lloc a les Corts de 1358-1359, celebrades a Barcelona-Vilafranca-Cervera. En efecte, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) Castella va envair Aragó i València donant lloc a enfrontaments bèl·lics que ocasionaven grans despeses a la corona catalano-aragonesa. Aquesta circumstància va motivar que les Corts designessin dotze diputats amb atribucions ja executives en màteria fiscal i uns "oïdors de comptes" que controlarien l'administració sota l'autoritat de qui ha estat considerat el primer President de la Generalitat, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359).

Aquesta nova Diputació del General ha estat considerada pels historiadors com el primer embrió de la futura Generalitat.

El tercer estadi s'esdevé en les Corts de Montsó de 1362-1363: es crea l'impost anomenat "generalitats", un tribut permanent que garantia uns ingressos propis i una continuïtat de la Diputació del General integrada des de llavors per tres diputats.

A les Corts de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364 i 1365 es completà la consolidació del que ja es pot considerar una institució executiva: les Corts van emetre deute públic que havia de ser administrat per la Diputació del General o Generalitat amb caràcter permanent. En aquestes mateixes Corts s'assignà la residència d'aquest organisme a la mateixa capital de Catalunya, Barcelona. Així, s'habilità una casa del carrer Sant Honorat que encara avui constitueix la façana oriental del Palau de la Generalitat, un dels pocs palau gòtics, potser l'únic a Europa, que continua sent la seu d'una institució de govern dels segles XIV i XV.

Finalment, l'any 1413 el rei Ferran I donà a la Generalitat una forma legal definitiva i esdevingué un organisme de govern, gairebé desvinculat de les Corts, autònom en la designació dels seus components, i amb funcions per fer observar el sistema constitucional de la Confederació.

Extinció de la dinastia catalana i distanciament de la monarquia (s. XV-XVII)

Un fet dicisiu en la progressiva assumpció de poders per part de la Generalitat fou l'extinció de la dinastia catalana l'any 1410, en morir el rei Martí l'Humà sense descendència legítima. Amb el Compromís de Casp (1412) se sentencià que la corona catalano-aragonesa passava a mans de la dinastia castellana dels Trastàmara en la persona de Ferran I d'Antequera. Les primeres tibantors es feren paleses en les Corts reunides a Barcelona l'any 1412-1413. El rei va haver d'escoltar els capítols de greuges, l'exigència de respectar les Constitucions de Catalunya i de reconèixer les atribucions de la Generalitat. Així ho féu el rei Ferran I, de manera que a la Generalitat no sols li era reconeguda la seva organització i atribucions en màteria judicial i financera, sinó àdhuc les de caràcter polític: la Generalitat vetllaria pel compliment de les Constitucions de Catalunya, exigint-ho, en cas necessari, al mateix rei.

Les Corts de Barcelona de 1421, per la Constitució Lo fruit de les lleis, concedien a la Generalitat la cura del sistema constitucional del país i li conferien poder moderador amb possibilitat d'equilibrar l'autoritarisme monàrquic. Aquesta tasca era reforçada a les corts del 1481, convocades per Ferran II, en les quals s'acordava la Constitució Poc valria: "Poc valria fer lleis si no eren per nós -el rei- i els nostres oficials observades". Així, la Generalitat prosseguí la seva missió de vigilància constitucional, conjuntament amb la Reial Audiència, reorganitzada l'any 1483, que era com una mena d'anticipació del tribunal de garanties constitucionals.

Així, la Generalitat es convertí, progressivament, en la més alta representació dels interessos de Catalunya i en la defensora aferrissada de les seves Constitucions i franquícies davant els reis i davant la Inquisició.

Segons les situacions socials i polítiques de cada època, la Generalitat a vegades exercí formes oligàrquiques de poder, com ho demostra, per exemple, el procediment de designació dels seus components. Al principi, els membres de la Generalitat se succeïen per cooptació, és a dir, que llurs titulars designaven, de fet, llurs successors, i el President era sempre el representant del braç eclesiàstic. Però el rei Ferran II (1479-1516) imposà l'any 1488 la designació per insaculació. Això vol dir que les persones eren triades a l'atzar d'una llista de noms proposada pel rei o pels grups dominants. D'altra banda, l'afermament de l'absolutisme monàrquic, propi de l'època, i la puixança del poder municipal de Barcelona restaren poder a la Generalitat. Barcelona, de fet, va arribar a constituir una mena de república municipal que estenia el seu poder més enllà dels límits urbans. El seu Consell de Cent, amb facultats legislatives i consultives, actuà com una mena de parlament.

Sota el regnat dels Reis Catòlics, que acumularen les corones de Castella i Catalunya-Aragó, s'afermà el domini de Castella. Ferran II el Catòlic (1479-1516) introduí a Catalunya institucions castellanes (tribunal de la Inquisició), homes de govern i àdhuc tropes castellanes. La decadència de Barcelona i de les seves institucions hi donaven peu.

Amb la successió de Ferran II el Catòlic pel seu nét Carles I (1516-1556), el primer monarca de la Casa d'Habsburg o d'Àustria, s'accentuà la dependència i l'aïllament de Catalunya respecte a Castella, tot i que el seu successor Felip II (1556-1598) no dubtà a encomanar a militars catalans la gran expedició contra els turcs: Lluís de Requesens fou el veritable cabdill vencedor de la batalla de Lepant (1571). Joan d'Àustria, encara menor d'edat, era sols la figura honorífica posada al capdavant de l'armada.

Amb la instauració de la dinastia dels Àustria, la reialesa s'havia anat distanciant encara més dels interessos de la població. Aquest allunyament s'expressava en la introducció de la figura del virrei a Catalunya, com a enviat i representant del monarca. Aquesta delegació de poders plantejava friccions amb la Generalitat en uns moments en què, d'altra banda, a Catalunya mateix, la màxima institució catalana era vista a voltes com un poder oligàrquic que controlava les finances no sempre en benefici dels ciutadans. La mateixa qüestió financera creà tensions amb la corona durant el regnat de Felip III (1598-1621) a causa de les contribucions que es feien pagar a Catalunya en profit dels interessos de la corona i que havien de ser recaptades precisament per la Generalitat. Aquesta situació augmentà els recels de Catalunya i abonà els enfrontaments que sota Felip IV (1621-1665) es convertiren en guerra oberta.

Fou sota Felip IV quan les institucions de Catalunya es trobaren més amenaçades. La minoria d'edat del rei féu del comte d'Olivares l'inspirador d'una política centralitzadora a tot preu quan aconsellava al rei de sotmetre tots els regnes d'Espanya "a l'estil i les lleis de Castella". La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), en la qual Castella s'alineà amb Àustria contra França, ocasionà tota una sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Olivares respecte als catalans: que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava Catalunya. Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a fer-ho lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu President, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat.

D'altra banda, la presidència a Catalunya de tropes reials castellanes llançades als pitjors excessos de llibertinatge i espoliació en terra catalana (tropes destinades a la defensa del Rosselló contra les pretensions territorials franceses), provocà primer la indignació de la població, després l'alçament. El 7 de juny de 1640, festa del Corpus, tenia lloc l'entrada dels segadors a Barcelona, contra els reialistes. És el Corpus de Sang, que provocarà la invasió castellana preparada ja pel comte d'Olivares.

La Generalitat, presidida per Pau Claris, cridà a la resistència i envià els seus ambaixadors al rei de França, Lluís XIII, per sol·licitar ajuda davant la invasió del rei d'Espanya. El rei, per boca de Richelieu, prometé una ajuda insuficient i oferí la creació d'una república catalana.

El 26 de gener de 1641 es lliurà la batalla de Montjuïc contra l'exèrcit de Felip IV, el qual fou derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President Pau Claris, qualificat pel Dietari de la Generalitat com un "gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya, defensor i llibertador de la pàtria".

La destitució del comte d'Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era la pau total.

Encara que la Guerra dels Trenta Anys s'havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel qual Espanya perdia dominis al centre d'Europa, continuava la guerra entre França i Castella, en què Catalunya era afectada en els seus teritoris del nord dels Pirineus. Quan l'any 1659 Lluís XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és mutilada en cedir Felip IV a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya.

Catalunya en el context de la política europea del s. XVIII: la Guerra de Successió (1702-1714)

Si durant el segle XVII Catalunya sofrí les conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys amb la pèrdua del seu territori més septentrional, en el segle XVIII Catalunya perdria les seves institucions polítiques a causa d'un conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i de Catalunya-Aragó i que es convertí en una guerra de caràcter internacional. Per a alguns països europeus la successió al tron d'Espanya podia modificar l'equilibri de poders a Europa. Per a Catalunya la successió era decisiva per a la conservació dels seus drets i llibertats.

Felip IV i el seu successor Carles II (1665-1700) foren els darrers monarques de la dinastia austríaca dels Habsburg. Aquest darrer, mort sense descendència, havia suavitzat les tensions amb Catalunya, de manera que no és estrany que, en plantejar-se la qüestió successòria, els catalans es malfiessin de l'absolutisme de la dinastia francesa i s'inclinessin per l'austríaca.

Ja abans de la mort de Carles II, l'any 1700, la diplomàcia francesa desplegà totes les seves arts per aconseguir del rei la designació del duc Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV, com a successor del tron d'Espanya. Les pressions sobre el rei en el seu llit de mort decidiren la designació del pretendent francès en detriment de l'arxiduc Carles d'Àustria, nebot de la reina d'Espanya (Mariana de Neuburg), i fill de l'emperador austríac Leopold I. Carles gaudia del suport dels catalans, d'Anglaterra, d'Holanda, d'alguns estats alemanys i després de Portugal i Savoia, coalitzats en la Gran Aliança contra el rei de França Lluís XIV i contra el duc Felip d'Anjou, el nou rei d'Espanya Felip V. Cal observar que ni la Generalitat ni la totalitat dels catalans havien refusat el primer rei Borbó, Felip V, fins que les seves llibertats s'havien vist amenaçades malgrat que el rei hagués jurat respectar-les a les primeres Corts celebrades a Barcelona l'any 1701.

Ja l'any 1700 es congriava a Europa la guerra oberta contra les possessions espanyoles a Europa i contra l'eix Madrid-París: Holanda, amb ajut anglès, concentrava tropes a l'entorn de Flandes; Àustria ho feia al Milanesat. La Gran Aliança trobà en els catalans partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria uns bons aliats contra Felip V, mentre que els estats alemanys es dividien entre tots dos blocs.

La guerra oberta esclatà el mes de maig de 1702. Les primeres confrontacions en territori ibèric es produïren a les costes de Cadis i de Vigo per part de la marina anglo-holandesa.

A Catalunya s'accentuava l'oposició a Felip V a causa de les contínues vexacions del rei i del seu virrei, Fernández de Velasco, enfrontat també amb la Generalitat, que defensava les Constitucions de Catalunya. Aquests fets i les notícies sobre les actuacions de la Gran Aliança feren esclatar l'alçament a Catalunya a mitjan 1705. Dos enviats catalans signaren el mes de juny el conegut Pacte de Gènova amb els representants de la reina Anna d'Anglaterra, a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria. A canvi, la corona anglesa garantia el respecte de les llibertats i Constitucions de Catalunya, fos quin fos el resultat de la confrontació bèl·lica. Perquè Catalunya no feia una guerra dinàstica, sinó en defensa dels seus drets i llibertats.

Al final de 1705 l'arxiduc Carles d'Àustria entrava triomfalment a Barcelona com a rei Carles III. Tot seguit es reunien le Corts catalanes per ell convocades, i jurà respectar les Costitucions dels catalans. Serien les darreres en la història de la corona catalano-aragonesa.

A l'escenari europeu tot feia creure en una victòria aliada contra l'absolutisme de França i Espanya: el 1706 Felip V havia assetjat Barcelona, però la resistència catalana fou eficaç i el rei va haver de fugir fracassat cap a França. Però poc després arribà a dominar territoris importants de la Confederació catalano-aragonesa: València (1707) i Aragó (1708).

El 1708, Lluís XIV, derrotat a diversos fronts, demanà la pau. Però les exigències dels aliats trencaren les negociacions, en no acceptar el rei francès haver d'exigir al seu nét Felip V la renúncia al tron d'Espanya. La guerra continuava.

Catalunya era abandonada a la seva sort malgrat les promeses del nou emperador austríac Carles i de la corona anglesa. Aquell havia proposat a Anglaterra la constitució de Catalunya en república. Però Anglaterra sabia que això implicava mantenir una guerra que ja no li interessava i s'acontentà a insistir a Madrid, per boca del seu ambaixador lord Lexington, en la necessitat de la conservació de les llibertats catalanes, perquè els països de la corona catalano-aragonesa "podien fer una considerable figura en el món organitzant-se ells mateixos en commonwealth".

La caiguda de Barcelona i l'abolició de la Generalitat (1714-1716)

El març de 1713 les tropes de Felip V iniciaven el setge de Barcelona. Catalunya, reduïda a les dues places fortificades de Barcelona i Cardona, havia d'optar per rendir-se o continuar la lluita en defensa pròpia. A mitjan 1713 van ser convocats els Braços generals -les Corts sense el rei- per prendre una decisió. Els braços militar, eclesiàstic i els diputats de la Generalitat, davant la desproporció entre les forces catalanes (mancades ja de les tropes de suport de la Gran Aliança) davant de les Felip V, estaven per l'acceptació del rei Borbó. Però el braç popular va decidir la votació a favor de la resistència. En vista d'aquesta decisió, la Generalitat una vegada més, féu una crida a la defensa de la ciutat.

El setge, l'inicià el duc de Berwick, general francès imposat per Lluís XIV al seu nét Felip V. El general Antoni de Villarroel fou posat al capdavant de les tropes catalanes. Catalunya veia en Felip V la instauració definitiva de l'absolutisme i del centralisme a tots els territoris sotmesos. El setge de Barcelona és vist, pels testimonis contemporanis, com l'agressió a un poble que havia fet de la llibertat el fonament de les seves institucions. Escriptors de l'època descriuen la defensa de Barcelona com un gest heroic admirat a tot Europa.

Divuit mesos de setge i de lluites aferrissades obligaren a capitular el dia 11 de setembre de 1714: els defensors més destacats de Barcelona, Rafael Casanova, conseller en cap del Consistori de la ciutat, i el general Antoni de Villarroel, comandant suprem de les forces militars, van voler estalviar una desfeta total de la ciutat i dels seus defensors.

El 15 de setembre de 1714, el duc de Berwick signà el nomenament de la "Real Junta Superior de Justicia y Gobierno", que, sota la presidència del conseller filipista José Patiño, substituïa l'autoritat de la Generalitat i del Consell de Cent. L'endemà, José Patiño llegia davant el President de la Generalitat el decret de dissolució: "Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S. (Q.D.G.) en esta Ciudad y plaza la representación de la Diputación y Generalidad de Catalunya, el Excmo. Sr. Mariscal Duque de Berwick y Liria, me ha encargado que ordene y mande a los diputados i oidores de cuentas del General de Catalunya, que arrimen todas las insignias, cesen totalmente, así ellos como sus subalternos, en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y sus dependencias...". València i Aragó ja havien caigut en mans de la corona castellana. Mallorca i Eivissa es reteren l'any següent. Pel Tractat d'Utrecht (1713) Menorca havia estat cedida a Anglaterra, i els altres territoris de l'antiga corona Catalunya-Aragó quedaven desmembrats: Nàpols i Sardenya passaven sota sobirania austríaca, i Sicília fou lliurada al duc de Savoia.

Abolits la Generalitat i el Consell de Cent, desarmades i extingides les forces militars catalanes, exiliats, empresonats o condemnats a mort els capdavanters de la resistència, enderrocats els seus castells, tancada la Casa de la Moneda, suprimida la Universitat de Barcelona i els Estudis Generals del Principat, decretat l'ús oficial del castellà en lloc del català, Catalunya perdia tot el poder polític i era sotmesa a un llarg procés de castellanització.

El nou règim de Catalunya, instaurat provisionalment el 1714, fou definitivament estructurat pel Reial Decret de Nova Planta del 16 de gener de 1716, sotmès a l'aprovació del Consejo de Castilla. El Decret de Nova Planta confià el màxim poder de govern a un militar: el capità general, assistit per la "Real Audiencia". La divisió territorial del Principat en vegueries, ja esmentada en temps de Jaume I i formalment establerta en divuit vegueries des del 1304, fou substituïda per una divisió en dotze corregiments i un districte (Vall d'Aran). Però ni les antigues vegueries ni els corregiments ni les futures províncies no reflectien les realitats humanes i geogràfiques de la terra. Caldria esperar més de dos segles perquè l'organització territorial en comarques fos recuperada per la nova Generalitat del s. XX.

Durant els regnats dels successors de Felip V, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788), l'atenció dels catalans s'adreçà al ressorgiment cultural i econòmic, afavorit per la concessió de Carles III als ports catalans de comerciar directament amb Amèrica, abans prohibida. És el moment del desenvolupament industrial de Catalunya.

Però la vida política se centra a la Cort de Madrid, d'on emana tot el que afecta el govern de Catalunya. Si Felip V havia eliminat l'ús oficial del català, Carles III, per una Reial Cèdula de 1768, l'eliminà de l'ensenyament primari i secundari. Aquestes mesures evidentment no aconseguirien la total desaparició de la llengua catalana, que àdhuc fou vehicle de notables creacions literàries. Catalunya, malgrat la submissió oficial a la nova monarquia, tampoc no havia perdut del tot la seva consciència nacional. Quan el 1789 es reuneixen les Corts a Madrid pel jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana s'hi presentà com a Diputació del Principat de Catalunya, reminiscència de la Generalitat abolida.

La Revolució Francesa actuà en certs sectors de Catalunya com una ventada amb aires de llibertat. En el moment que França va declarar la guerra a Espanya (1793) donant lloc a la nomenada "Guerra Gran", Catalunya va organitzar la seva defensa contra els francesos, que resultaren perdedors. El 1795 se signava la pau de Basilea amb la restitució recíproca dels territoris ocupats.

L'emergència de Napoleó Bonaparte i el llançament del seu exèrcit a la conquesta d'Europa van implicar de nou Catalunya en una altra guerra de defensa, tot just tretze anys després de finida la Guerra Gran. Carles IV (1788-1808) va ser incapaç d'afrontar la situació i Napoleó aprofità hàbilment la debilitat del rei i la inexperiència de Ferran VII per eixamplar el seu imperi. La defensa del territori català era motivada llavors per animadversió vers l'invasor i per sentiments religiosos. A mitjan 1808 es constituí la Junta Superior del Principat, que organitzà d'una manera autònoma les forces militars de defensa. S'obrí així un període de guerra desoladora que deixà el país devastat i en la misèria. Napoleó intentà guanyar-se Catalunya oferint-li una forma d'autogovern independent de la corona de Josep Bonaparte (1810) i decretant l'oficialitat del català. Però el Principat no acceptà l'ocupació. Encara encesa la guerra contra Napoleó, les Corts de Cadis donaven força constitucional al centralisme i uniformisme que situaven Catalunya en una posició àdhuc més desfavorable de la que Napoleó estava disposat a atorgar-li.

La junta superior del Principat, que havia actuat com un govern en moments d'emergència, fou abolida i substituïda per un nou organisme establert en la Costitució de Cadis: la diputació provincial, presidida pel capità general, màxima autoritat al Principat ja que la guerra contra la ocupació francesa havia conduït a un predomini de l'estament militar. D'acord amb la Constitució de Cadis (1812), Catalunya fou partida en províncies. Però amb l'absolutisme de Ferran VII, que el 1813 havia recuperat de Napoleó la corona d'Espanya, es retornà al règim de corregiments, fins que l'any 1833 s'implantà novament la divisió provincial.

Durant el segle XIX, Catalunya es veié sotmesa a les lluites civils, a les guerres carlines i als enfrontaments entre els partits. L'efímera Primera República espanyola de 1873 tingué com a primers presidents dos catalans: Figueras i Pi i Margall. Un cop militar enderrocà la República i es restaurà la monarquia amb Alfons XII (1874), succeït per Alfons XIII sota la regència prèvia de Maria Cristina (1885).

Cap a la recuperació de l'autogovern (s. XIX-XX)

L'acció més decidida i ja directament política, en termes de recuperació efectiva del poder polític perdut amb l'abolició de la Generalitat per Felip V, fou l'Assemblea constitutiva de la Unió Catalanista l'any 1892, que formulà les "Bases per a la Constitució regional catalana" o "Bases de Manresa": s'hi reclamen les Corts Catalanes, un òrgan de poder executiu autònom, el restabliment de l'Audiència de Catalunya com a òrgan de poder judicial, l'ordre públic i l'ensenyament sota control autòcton, i també l'oficialitat del català com a única llengua pròpia del país. El principi bàsic inspirador de les Bases és que "Catalunya serà sobirana del seu govern interior".

En el tombant de segle, el catalanisme polític s'entronca amb un renaixement cultural, artístic i literari important. Catalunya sortia d'una etapa de crisi i postració. Amb la revolució industrial i el dinamisme de la seva societat, ara molt vinculada amb Europa, es convertia en el motor econòmic de la península.

El catalanisme assolí una primera vertebració unitària l'any 1906 amb la constitució de Solidaritat Catalana, moviment autonomista en la qual participaven la Lliga Regionalista, la Unió Republicana, la Unió Catalanista, els nacionalistes republicans, els federals, els carlins i els independents. Aquest moviment va sorgir com una protesta per una repressió militar contra òrgans de la premsa catalana de l'època i també per oposar-se a la proposta d'una Llei de jurisdiccions del govern central, netament antidemocràtica i antiautonomista. L'any següent, les eleccions a les Corts donaren una victòria esclatant als candidats de la Solidaritat Catalana.

Els dos homes més representatius de Solidaritat Catalana , Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Francesc Cambó (1876-1947), destacaren en la política catalana de principis de segle XX. El primer plasmà en La nacionalitat catalana (1906) una justificació filosòfica del nacionalisme català tendent a la constitució d'un Estat català dins una Federació espanyola, i fou el creador de la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat, constituïda l'any 1914 i basada en la unió de les diputacions provincials catalanes, representà el reconeixement de la unitat territorial de Catalunya. Era integrada per una assemblea que aplegava els noranta-sis diputats de Catalunya a les Corts espanyoles, i pel Consell format per vuit consellers i el President, Prat de la Riba. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes. En morir Prat, va ser presidida per Josep Puig i Cadafalch.

Sense cap altre pressupost que l'acumulat per les quatre diputacions provincials, amb Prat la Mancomunitat impulsà l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola d'Agricultura i l'Escola del Treball, entre d'altres organismes. Tingué una tasca destacada en les obres públiques, assenyaladament les dedicades a la comunicació, on destaca l'extensió de la xarxa telefònica, en l'assistència social i en la preparació tècnica dels funcionaris i directius propis.

L'any 1918-1919 impulsà una campanya pro Estatut d'Autonomia. La Mancomunitat fou abolida el 1925, per la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930).

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol 1879-1917)

Home de partit, de govern i de doctrina. Polític. El 1887 va ingressar al Centre Escolar Catalanista, d'on va sortir una de les primeres definicions nacionalistes del catalanisme. Va tenir càrrecs de responsabilitat dins de la Unió Catalanista.

Com a mobilitzador catalanista, va elaborar manifestos de la Unió, entre els quals destaca el "Missatge al Rei dels Hel·lens" (1897). Com a divulgador i pensador catalanista va escriure Compendi de la doctrina catalanista, Compendi de la Historia de Catalunya i va impulsar el diari La Renaixensa.

Des de 1899 va impulsar un corrent catalanista polític, primer en el Centre Nacional Català i desprès a la Lliga Regionalista.

El 1907 va presidir la Diputació de Barcelona i va redactar el programa de la Solidaritat Catalana (programa del Tívoli). Quan es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, des de la seva presidència va impulsar la normalització de la cultura catalana, la construcció d'infraestructures i la creació d'institucions d'enseyament especialitzat, amb governs unitaris que mantenien la continuïtat de l'obra.

El seu pensament va quedar sintetitzat en La Nacionalitat Catalana (1906).

Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1869 - Barcelona 1956)

President de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1924. Arquitecte, historiador de l'art i polític. La seva obra més coneguda és la Casa de les Punxes (1903-1905). Especialista en art romànic de fama internacional i promotor de les excavacions d'Empuries. El seu historial catalanista s'inicia com a membre del Centre Escolar Catalanista el 1886. Va formar part de la Lliga de Catalunya, la Unió Catalanista i la Lliga Regionalista, de la qual va ser membre en la Comissió D'Acció Política. Diputat per Solidaritat Catalana, va ser actiu col·laborador d'Enric Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona : Junta de Museus, Institut d'Estudis Catalans, etc. En morir Prat el 1917, va ocupar el seu lloc a la Mancomunitat fins que la Dictadura de Primo de Rivera es va apropiar de la institució. Durant la seva presidència va tenir lloc, els anys 1918-1919, la gran campanya proautonomia que va somoure tot Catalunya. Durant la Segona República, la seva activitat política va ser molt reduïda. Exiliat per raó de la Guerra Civil, va tornar a presidir l'Institut d'Estudis Catalans en l'etapa més dura de la persecució anticatalana del general Franco.

La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera arrossegà la monarquia, derrocada en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 que donaren el triomf a les forces republicanes. A Catalunya, aquestes forces ja s'havien coordinat el març de 1930 amb vista a la instauració d'una república federal (Manifest de la Intel·ligència Republicana) que implicava la devolució a Catalunya d'un poder real de govern en el seu territori. El 17 d'agost de 1930 es reunien a Sant Sebastià els representats del republicanisme de tot l'Estat per pactar la instauració de la República. Els representants republicans catalans acudiren a Sant Sebastià condicionant el pacte al reconeixement de les aspiracions catalanes d'autogovern. La solució jurídica acceptada en el Pacte de Sant Sebastià fou que Catalunya expressaria la seva voluntat en un Estatut d'autonomia refrendat pel poble i sotmès a l'aprovació de les Corts constituents en la part referent a la delimitació d'atribucions entre el poder central i el Govern autònom de Catalunya.

La primera Generalitat de Catalunya de l'època moderna (1931-1939)

Els resultats de les eleccions del 12 d'abril de 1931 donaren una victòria aclaparadora al prestigiós líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Maciá, el qual proclamà el 14 d'abril la República catalana dins una Federació de pobles ibèrics. Al cap d'unes hores, la segona República espanyola era proclamada a Madrid. Unes negociacions entre tots dos nous poders, de Madrid i Barcelona, desembocaren, el 17 d'abril, en el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a primer President de la institució.

El President Francesc Macià (1859-1933)

Primer President i restaurador de la Generalitat moderna (1931-1933). Dirigent del partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), després d'una gran victòria electoral en les eleccions municipals del 14 d'abril de 1931, proclamà la República Catalana des del Palau de la Generalitat a Barcelona. Tres dies més tard, i com a conseqüència d'una negociació amb representants del Govern de Madrid, s'acordà que la nova institució d'autogovern rebria el nom de Generalitat de Catalunya. Francesc Macià, governant d 'una enorme popularitat, morí exercint el càrrec de president de la Generalitat el dia de Nadal de 1933.

Per decrets de 28 d'abril, del President Macià, s'estructurava la Generalitat provisional i es nomenava el seu primer Govern amb majoria d'Esquerra Republicana de Catalunya. La Generalitat quedava integrada per un Consell o Govern provisional, per una Assemblea o Diputació provisional (quaranta-cinc diputats elegits pels regidors de tots els municipis catalans) i per uns comissaris delegats del Govern que es feien càrrec dels serveis de les desaparegudes diputacions provincials catalanes. Un dels primers actes de govern del President Macià havia estat la supressió d'aquestes corporacions provincials que no responien a una organització territorial autòctona.

Així s'iniciava un nou capítol històric no exempt, però, de greus dificultats. Encara que el període històric corresponent va ser més aviat breu (1931-1939), i malgrat la suspensió de l'Estatut d'autonomia des de l'octubre de 1934 al febrer de 1936, fou suficient per establir les bases sobre les quals encara avui s'estructura el poder polític a Catalunya.

A l'Assemblea provisional correspongué la responsabilitat de l'elaboració del projecte d'Estatut d'autonomia, que un cop plebiscitat pel poble fou presentat a la ratificació de les Corts de la República. Aquesta ratificació no es donà: les Corts van modificar-ne el contingut i en va limitar l'abast de competències. El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren aquest Estatut d'autonomia, i al cap de poques setmanes, se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya, el qual es constutïa el 6 de desembre de 1932, amb Lluís Companys com a primer President de la cambra legislativa.

La Generalitat va quedar constituïda pel Parlament, el President de la Generalitat i el Govern. Poc després, a més dels poders executiu i legislatiu, Catalunya assumí facultats judicials amb la creació del Tribunal de Cassació (1934). Nous poders executius, incloent-hi els d'Ordre Públic, foren també assumits el gener de 1934 pel govern de la Generalitat en desaparèixer de l'estructura política la figura dels governadors civils, que representaven el govern espanyol a Catalunya. Però aquesta nova vertebració del poder a Catalunya i la cessió a la Generalitat de competències de govern no equivalia pas a una devolució de la sobirania anterior a l'abolició de la Generalitat per Felip V.

El dia de Nadal de 1933 moria el president Macià, primer restaurador de la Generalitat, i el Parlament de Catalunya elegia per succeir-lo Lluís Companys.

El President Lluís Companys (1882-1940)

Advocat sindicalista durant el primer terç del segle i dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya, participà en la victòria electoral del seu partit l'any 1931, al costat de Francesc Macià.

Primer president del Parlament de Catalunya l'any 1932, en morir Francesc Macià l'any 1933 fou elegit President de la Generalitat. Hagué de governar en una època de grans commocions socials i polítiques, sobretot en el període de la guerra civil espanyola de 1936-1939. Refugiat a França, després de la victòria del general Franco fou detingut a la Baule per la polícia militar alemanya, lliurat al Govern de Madrid i condemnat a mort per un tribunal militar. Morí afusellat al Castell de Montjuïc de Barcelona el dia 15 d'octubre de 1940.

Sota el mandat de Lluís Companys (1933-1940), segon President de la Generalitat contemporània, fou quan el Parlament de Catalunya conegué l'etapa més dinàmica de la seva tasca legislativa. Es creà el tribunal de Cassació, s'aprovà la Llei municipal i altres nombroses lleis i disposicions de govern en matèria de Finances, Justícia, Treball, Cooperatives, Agricultura, Ensenyament, Cultura, Sanitat, Dret Civil, etc.

El 6 d'octubre de 1934, considerant en perill l'estabilitat de la República i l'autonomia de Catalunya, el President Lluís Companys s'enfrontà asprament amb el Govern central i proclamà l'Estat català dins la República Federal espanyola. El moviment fou esclafat per l'exèrcit. L'Estatut d'autonomia fou suspès i el govern de Catalunya i molts altres ciutadans, revestits d'autoritat o no, foren empresonats i condemnats a llargues penes. El febrer de 1936, unes eleccions generals tragueren de presidi el Govern de Catalunya i la General