Sintesi històrica d'ERC
Sintesi històrica d'ERC
Origens
La nació catalana, situada al pròsper i dinàmic arc mediterrani occidental, visqué al llarg de tot el segle XIX un seguit de transformacions sòcio-econòmiques que, com a conseqüència de la Revolució industrial, desembocaren en el canvi profund d'una economia fins aleshores eminentment agrària. Aquest fet propicià la gènesi dels primers moviments socials progressistes i federalistes d'arrels profundament democràtiques i republicanes, directament connectats a les noves inquietuds i idees que s'estenien arreu d'Europa.
Paral·lelament, la Renaixença cultural i literària de principis del segle XIX, contemporània en el temps a moviments com el Rissorgimento italià, el naixement de la moderna Grècia o la Independència de Bèlgica, endegà el procés de desvetllament nacional, que culmina el 1892 en la redacció de les Bases de Manresa, que agafaren el nom de la ciutat on foren redactades, i van significar el primer gran manifest del catalanisme polític contemporani.
La confluència i evolució d'aquestes dues realitats politico-socials al Principat de Catalunya, porten, durant el primer terç del segle XX, a la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), com a punt de trobada de diverses organitzacions progressistes, republicanes i independentistes, que s'adonen de la necessitat de crear un front comú davant un Estat espanyol esclerotitzat, retrògrad i encarcarat en les velles estructures decimonòniques, incapaç de donar resposta a les noves necessitats i inquietuds d'una bona part del seus habitants, sota unes sigles i un ideari bàsic i liderats per la figura de Francesc Macià, que es va convertir en el seu líder més carismàtic i en el personatge polític més apreciat del país.
Fundació
Del 17 al 19 març de 1931 se celebrà a Sants la Conferència d'Esquerres en la qual es fundà com a partit polític ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA, per la unió de tres organitzacions; l'Estat Català de Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup de L'Opinió, de Joan Lluhí, així com també de moltes agrupacions locals i comarcals. Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya, la defensa dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilació obrera, escoles de treball, ect. Per aclamació s'escollí Francesc Macià com a president.
Govern de la Generalitat
L'abril de 1931, un mes després de la seva fundació, ERC triomfa aclaparadorament a les eleccions municipals al Principat, i Macià proclama la República Catalana, la qual, després d'intenses negociacions amb el govern de Madrid, esdevé la Generalitat de Catalunya, recuperant el nom de la institució de govern medieval, dissolta a principis del segle XVIII amb la pèrdua de la sobirania. Francesc Macià n'és escollit President.
L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, com a marc legal a partir del cual el Principat recuperava competències d'autogovern i part de la sobirania arrabassada dos segles enrera sota el jou de l'exèrcit borbònic en la Guerra de Successió (1705-1714). Aquest Estatut, després de retallat i rebaixat, és aprovat per les corts espanyoles i entra en vigor el setembre de 1932. ERC, a partir d'aquell moment, i en el marc de la II República Espanyola (1931-1939), guanya totes les eleccions que es van celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les legislatives. És en aquest context polític que pel desembre de 1933 mor Francesc Macià (1859-1933). Lluís Companys, l'altre gran dirigent del catalanisme progressista, el succeeix com a President de la Generalitat.
El 6 d'octubre de 1934, Companys, davant l'evident involucionisme de la dreta espanyola i el risc de cop d'estat militar, proclama l'Estat Català. Dos dies més tard, ell i tot el govern català són empresonats. La Generalitat, expresió de govern legitim de què s'havia dotat el poble de Catalunya, és abolida i no es restableix fins el nou trionf d'ERC a les legislatives de febrer de 1936, en el marc electoral de la coalició del Front d'Esquerres, expressió genuïna paral-lela als Fronts Populars que s'estan organitzant, arreu d'Europa lliure, com a resposta a l'expansionisme feixista dels anys trenta.
Guerra i exili.
El juliol de 1936 els militars espanyols es subleven contra la legitimitat democràtica que representava la II República. La insurrecció és vençuda a Catalunya en 48 hores, però no així a Espanya. Esclata l'anomenada Guerra Civil espanyola, conflicte que s'estendrà al llarg de tres cruels anys i que serà interpretat com l'assaig general de les grans potències previ a la II Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la presidència de la Generalitat, la Conselleria primera, la Conselleria de governació i. des del setembre de 1936, la de finances.
La Guerra Civil acaba el 1939 amb el triomf de l'exèrcit feixista del general Franco. S'inicia aleshores una obscura època de repressió política i social que es perllongarà durant prop de 36 anys de dictadura, etapa coneguda amb el nom de Franquista (1939-1975). Dels més de 70.000 militants d'ERC, la meitat s'exilien, una quarta part són empresonats, executats, o han mort en la guerra. El President Lluís Companys és lliurat per la Gestapo al govern feixista espanyol, que l'afusella vilment a Montjuïc el 5 d'octubre de 1940.
L'any 1945, el Congrés d'ERC, reunit a l'exili a Tolosa de Llenguadoc, nomena l'ex-conseller Josep Tarradellas com a Secretari General, Càrrec que abandona el 1954 quan és escollit President de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La Secretaria General d'ERC passa aleshores a mans de Juan Sauret.
Resistència antifranquista
A partir d'aquest moment, ERC passa a la clandestinitat i s'organitza a l'interior com a resistència anti-franquista, al voltant de Manuel Juliachs i Jaume Serra. A finals de la 2º Guerra Mundial, preveient un possible derrocament del feixisme espanyol per l'entrada de les forces aliades, la direcció d'ERC a l'exili envia a l'interior Pere Puig, i després Joan Rodriguez-Papasseit. Durant aquests anys ERC és present al Consell de la Democràcia Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.
El 1952 Heribert Barrera torna a l'interior i assumeix de facto la direcció del partit. L'11 de setembre de 1964, coincidint amb la festa nacional de Catalunya, la Diada, ERC i altres grups organitzen la primera manifestació anti-franquista des de la fi de la guerra. ERC participa successivament al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfronti al franquisme.
Represa
Mort el general Franco (1975), ERC celebra el juliol de 1976 una primera assemblea a l'interior on Barrera es confirma com a líder. A les eleccions a Corts Constituents de 1977 ERC hi va en coalició, en no ser encara legalitzada per la seva condició de partit republicà. El mateix 1977, i en el marc del 9è Congrés, Heribert Barrera és escollit nou Secretari General. En la discussió del text de la nova Constitució espanyola, ERC és l'únic partit català que defensa els principis republicans i el Dret a l'Autodeterminació dels pobles, idees que evidentment la majoria d'espanyols no recolzen, per la cual cosa ERC es pronuncia pel no en el referèndum constitucional celebrat el 6 de desembre de 1978. L'octubre de 1977 torna el President Tarradellas i es restaura la Generalitat. Es redacta un nou text de l'Estatut, el cual ERC s'oposa perquè no garanteix un mínim autogovern. En el referèndum per a la seva aprovació, el 1979, ERC demana el si, car l'única alternativa a la minsa autonomia actual era el no-res. En les eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, ERC obtingué 14 escons (d'un total de 135) que porten a Barrera a la Presidència del Parlament de Catalunya. El 1984, però, ERC només treu 5 diputats, i comença un breu període de declivi, que continua el 1986 amb la pèrdua de la presència parlamentaria a les Corts de Madrid.
Present
El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, que volen que ERC aglutini a la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la transició espanyola. L'entrada d'aquesta gent jove dinamitza el partit, i a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 s'obtenen 6 escons. El maig de 1991 les eleccions municipals confirmen ERC com força de l'esquerra independentista. S'incrementa l'afiliació a ERC de ciutadans i ciutadanes provinents de les diverses experiències en l'atomitzat món del nacionalisme progressista. Arran de l'evolució i clarificació del panorama polític, l'organització Terra Lliure es planteja la seva estratègia abandonant la lluita armada i impulsant l'ingrés a ERC dels seus militants i de bona part dels que formaven part de Catalunya Lliure. Aquest fet converteix a ERC, de facto , en la casa comuna de l'independentisme pacífic i democràtic d'arreu de la nació catalana.
Els resultats obtinguts en les eleccions al Parlament de Catalunya el 15 de març de 1992 situen a ERC com a tercera força política del Principat, segona en més de 250 municipis (un 25% del total) i 4 comarques, amb el suport de més de 210.000 electors i l'obtenció d'onze diputats, després d'una campanya on, per primer cop des de la transició, un partit que es presentava com a independentista rebia un ampli suport popular.
El 8è Congrés Nacional Extraordinari d'ERC, celebrat el juny de 1992, aprovà la reforma dels seus Estatuts davant el creixement electoral, de militància i de presència territorial al Principat, a les illes Balears i Pitiüses, al Pais Valencià i a la Catalunya del Nord. ERC propugna en el seu primer article estatutari la unitat territorial i la independència de la nació catalana, mitjançant la construcció d'un estat propi en el marc europeu i juntament a un posicionament ideològic d'esquerres que pren com a referents la democràcia, la defensa del medi ambient, dels drets humans i dels pobles, i fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat nacional. Aquest posicionament queda refrendat pel 9è Congrés Nacional amb l'aprovació de la Declaració Ideològica, la qual actualitza els Principis Bàsics i la Declaració Ideològica aprovats el 1931 i 1979 respectivament.
En els congressos Nacionals de 1991 i 1993, Àngel Colom i Herribert Barrera són reelegits, respectivament, Secretari General i President del partit. En les eleccions legislatives de 1993, ERC recupera la seva presència a les Corts de Madrid essent elegida diputada Pilar Rahola, coneguda periodista i intel·lectual del món nacionalista.
Les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 representen un important salt quantitatiu i qualitatiu de la presència institucional del partit. ERC recupera la seva presència a molts ajuntaments del principat aconseguint més de 550 càrrecs electes i 32 alcaldies i esdevenint la tercera força política en implantació municipal. Aquest fet implica també la irrupció en altres institucions supralocals, com les diputacions provincials de Barcelona o Girona a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
El 20è Congrés, celebrat a Mantlleu el juliol de 1995, reelegeix Àngel Colom com a secretari general del partit i a l'alcalde d'Artesa de Segre, Jaume Campabadal, com a president del partit en substitució d'Herribert Barrera. A les eleccions al Parlament de Catalunya, ERC aconsegueix obtenir el millor resultat en nombre absolut de vots des de la República; més de 305.000 votants i tretze diputats. essent segona força a més de 250 municipis i a 8 comarques. El bon resultat fa que un centenar de membres de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva del Moviment de Defensa de la Terra s'incorporin a ERC.
L'Àngel Colom i alguns dels seus adeptes han deixat de militar a ERC, han plantat el seu PI particular i estan al Parlament de Catalunya sense que ningú votà mai aquest partit. La bona nova es que ERC mica a mica va augmentan de militants segons sembla.
XXI Congrés
Esquerra abjura de la gestió del fugitiu Colom i dels seus 700 milions de deutes. El XXI congrés d'ERC reprovà per aclamació la gestió política i econòmica del anterior secretari general, el fugitiu Àngel Colom, com el denominà el seu antic col·laborador Jaume Campabadal, president del partit que, des de l'escissió del passat 8 d'octubre, ha actuat com a secretari general en funcions. La gestió política de Colom fou rebutjada per 719 vots en contra, 10 a favor i 66 vots en blanc. La seva gestió econòmica fou rebutjada per 428 vots en contra, 6 a favor i 48 en blanc.
Campabadal reconegué els resultats electorals globalment positius de l'última etapa, però fou molt dur amb Colom i amb la seva fugida d'ERC, que atribuí a la por d'afrontar la difícil situació econòmica en que estava el partit o a sotmetres a les eleccions en aquest congrés d'ERC. Campabadal fou molt aplaudit al revelar que contestà:- "Jo em quedo en el partit perquè soc un home d'ERC"- cuan Colom, encara secretari general, li proposà si volia fugir amb ell.
En cuan al informe econòmic, Ernest Benach indicà que els quasi 700 milions de deute amb que Colom deixà ERC son fruit de una gestió dolenta i de un malbaratament dels fons massa alegre. No obstant tot això, tranquil·litzà als militants al assegurar que actualment la situació està controlada gràcies a la política d'austeritat i a una eficaç negociació amb les entitats crediticies que s'han posat en marxa.
Aquest congrés començà amb una crida a la unitat interna, escollí per majoria a una direcció col·legiada, encapçalada per Carod-Rovira, que integra a les corrents minoritàries representades per Huguet i Bonet. El missatge de Carod-Rovira fou que ERC defensa un projecte polític propi i clarament diferenciat de CiU i PSC-PSOE. Adreçantce als convergents i socialistes, el nou secretari general sentencià que ERC no es ni serà una filial de la dreta catalana ni de la esquerra espanyolista, no anirà del braç de qui des de la Generalitat vol influir a Madrid ni de qui aspira a guanyar el govern de Catalunya per retornar a la Moncloa.
Ètica
Quan la política al nostre país continua donant
tants exemples de manca d'honestedat, de corrupció i de
transfuguisme, la gent d'ERC volem renovar el compromís
social i ètic de servei a tots els ciutadans que guià
l'acció política de la generació que fundà
ERC el 1931, amb Francesc Macià i Lluís Companys
al capdavant, i de les generacions que van prendre el seu testimoni
en l'exili i la clandestinitat. aquest és el patrimoni
d'ERC i ningú se'n pot apropiar.
Progrés
Perquè l'esquerra europea del segle XXI esdevingui de nou
l'avantguarda del progrés i la transformació social,
ha de tornar a situar la gent en el centre del seu discurs, defensant
els drets de la persona des d'una òptica social, de redistribució
de la riquesa i de construcció d'una societat basada en
un sistema econòmic just, solidari i ecològicament
sostenible.
Independencia
De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, som un poble, un sol poble, com va dir Joan Fuster, i el futur d'aquest poble passa perquè ningú decideixi per nosaltres. Per esdevenir plenament sobirans, com ens pertoca com a nació. Per defensar directament, als organismes internacionals, els nostres interessos socials, econòmics i culturals. Per tot això treballem per la independència de Catalunya.
Una independència que assolirem democràticament, en el marc de la Unió Europea quan una majoria social i política així ho expressi electoralment. Aquesta és l'única garantia perquè els catalans participen, en peu d'igualtat amb la resta de ciutadans europeus, en la construcció de l'Europa de les Nacions, motor d'un món més just, solidari i en pau.
La votació del XXI Congrés d'ERCSecretari General President VicesecretariesJosep-Lluís Carod-RoviraJordi CarbonellJoan Puigcercós,Carles Bonet i Josep Huguet
Josep-Lluís Carod-Rovira.
Va néixer a Cambrils de Mar l'any 1952. És llicenciat en Filologia Catalana.
És diputat i portaveu del Grup Parlamentari d'ERC al Parlament de Catalunya del 1988 ençà. És membre de la Diputació Permanent i ha pertangut sempre a la Comissió de Política Cultural i a la de Catalunya-CEE. responsable parlamentari de cultura, política i lingüística, seguretat, pesca i comunitats catalanes de l'exterior.
És autor del text de la resolució del Parlament de Catalunya sobre el dret a l'autodeterminació de la nació catalana (1989). Va publicar l'article "Una necessitat vital: refundar ERC" (AVUI 1988) que donà lloc a la Crida Nacional a ERC, punt de partida per a l'entrada a ERC de nous militants, procedents de Nacionalistes d'Esquerra i la Crida a la Solidaritat.
Ha estat vocal de la Junta Permanent de Català des de l'any 1982 i fins el 1988. També va ser president d'Omnium Cultural des de l'any 1979 fins l'any 1992. Va ser Cap dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat entre els anys 1982 i 1984. És vice-president de la Universitat Catalana d'Estiu i membre del seu Patronat, des del 1986, i vocal de la Junta Rectora d'Omnium Cultural i de Llull-Federació d'Entitats Culturals dels Països Catalans.
Ha obtingut els premis de periodisme "El Temps", "Prat de la Riba", "Jaume Ciurana" i "Tristania". Ha dirigit el diccionari biogràfic "Cent personatges del Baix Penedès al Montsià", i publicat la "Guia de les Comarques de Tarragona", la biografia "Marcel lí Domingo, de l'escola a la República" i l'assaig "Rovira i Virgili i la qüestió nacional". Ha estat assessor del "Diccionari dels catalans d'Amèrica", on redactà les entrades del moviment associatiu.
Ha viatjat, en delegacions del seu partit, a l'Estònia, Lituània, Letònia, Eslovènia i Croàcia per conèixer de prop els processos d'independència que s'hi han produït. El 1973 fou detingut, empresonat i multat, amb la caiguda del 113 de l'Assemblea de Catalunya.
És casteller en actiu de la Colla Jove dels Xiquets de
Tarragona.
Actualment és el Secretari General d'ERC.
|