Llengua catalana
Llengua catalana
Història de la llengua.
TERRITORI PROPI DEL CATALÀ
El territori dels PPCC (Païssos Catalans). Aquest és l'ambit natural, i d'ús de la Llengua Catalana, amb totes les seves varietats dialectals. El català es l'idioma ORIGINAL i PROPI dels Països Catalans, indret de la Mediterrània que comprèn: El Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, el Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord), L'Alguer (Illa de Sardenya) -a Itàlia-, així com el Principat d'Andorra, únic país independent del món, on l'idioma oficial és el català. També és parlat a l'anomenada "Franja de Ponent" a la Comunitat d'Aragó, i a el Carxé (Múrcia).
AFINITATS I CONSIDERACIONS
El català és una llengua romànica, resultant de la evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans. Ocupa una posició central entre les llengües de la familia romànica. En la seva forma actual presenta semblances amb moltes d'elles, a causa d'aquestes semblances fins i tot, és posible citar algunes frases que són comunes al català amb la més allunyada de les llengües romàniques, el romanès; per exemple foc nou o cap de bou volen dir el mateix en els dos idiomes i es pronúncien gairebé igual. Innegablement les llengües romàniques de la península, portugués, castellà i català tenen moltes afinitats; però cal advertir que el castellà sovint s'aparta dels altres dos, mentre el portugués i català romanen més semblants:formes idèntiques com palla (en portuguès ortografiat palha) en contrast amb al castís paja del castellà, altres exemples en les paraules fava, roda, meu etc... del català i portuguès, enfront de haba, rueda i mío del castellà, aquestes coincidències es repeteixen en llargues sèries de mots.
Sí que hi ha en canvi una semblança, molt més gran que amb cap altre llengua de la família, entre el català i la llengua d'Oc, o occitana la llengua popular del sud de França, podem assegurar que el català i l'occità són dues llengües bessones.
DEL LLATÍ AL CATALÀ
El canvi del llatí al català va ser lent i gradual, gairebé inperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua diferent a la dels seus antesesors. És doncs impossible de dir, en quin moment comença l'història de la llengua catalana; els canvis més radicals es van produïr en els segles VII i VIII; però aquest problema es troba enfosquit perquè els documents s'escrivien en un llatí artificiós, que no corresponia gens al llenguatge viu coetàni. Tantmateix els escrivents sovint es distreuen, i cauen en la llengua viva. Ja en segle IX, i encara més en els segles X i XI, l'aparició de mots i àdhuc de frases enteres en català pur, és tant freqüent en mig dels textos en llatí que és facil endevinar que el llenguatge parlat en aquell temps era necessariament el que avui coneixem per català. En el segle XI ja comptem amb llargs passatges catalans, i des de 1150 els documents sencers escrits en la nostra llengua es fan nombrosos. Al segle XII apareix el primer text literari, les Homilíes d'Organyà; és un tros d'una colecció de sermons. Inmediatament vénen textos poètics. És segur que hi va haver obres literàries més antigues que s'han perdut.
Podem distingir tres grans èpocas en la de la llengua i la literatura catalanes:el període nacional, fins a la fi del segle XV; la decadència, segles XVI, XVII i XVIII; i la renaixença, en el segon i darrer terços del segle passat i en el present.
A l'Edat Mitjana, Catalunya i terres germanes formaven un país independent. El castellà (mai anomenat "espanyol" en aquell temps) sorgeix en els documents al mateix temps que la nostra llengua. El castellà no era emprat, ni tant sols conegut en el territori de llengua catalana. Aquestes terres pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó ( de fet s'hauria de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i així identificat al estranger), en la qual el català era la llengua parlada del 85% de la població, i la usual a les parts més riques i actives, incloent-hi la capital, Barcelona, on els reis vivien més temps que enlloc. El rival del català en aquell temps no era el castellà, sino la llengua d'Oc.
LITERATURA, POESIA, PROSA
La importància de la literatura catalana va creixer ràpidament:l'any 1300 ja comtava amb una gran varietat de gèneres amb una riquísima producció filosòfica i històrica¨, un segle després era una literatura complerta. El prodigiós Ramon Llull (1235-1316) va escriura una obra inmensa, principalment filosòfica, enciclopèdica i narrativa, les parts catalanes de la qual omplirien més de trenta grans volums.
La poesia catalana al segle XII s'escrivia encara en llengua d'Oc, però aviat, fins i tot la lírica, apareix ja en una barreja de català, amb minva constant d'elements manllevats, fins que, llarg temps abans d'acabar l'Edat Mitjana, es va escriura ja en català pur.
En el vers narratiu l'evolució va ésser més ràpida, i poc després de 1300 els poemes d'aquest gènere es troben ja sense mescla occitana. Avui amb prou feines és possible de posar en dupte l'existència de d'una poesia èpica: bocins o llarges sèries de versos es troben incorporades en la prosa de les cròniques del segle XIII, i estan escrits en català, no en llengua d'oc. Dos-cents anys més tard la poesia catalana és ja molt rica i diversa.
En prosa no es va usar mai la llengua d'Oc, i el llatí aviat va anar perdent terreny de manera constant.
La novela en prosa i en vers, les hitòries curtes i apòlegs,
la història, la didàctica popular i els termes religiosos,
ja es cultivaren intensament en el segle XIII; traduccions de
la biblia circulaven des de abans de 1234, i molts troços
s'hen han conservat escrits. Arnau de Vilanova, gran figura científica,
famosa a tot el món, va compondre per aquest temps una
part de les seves obres en català. Pels volts de 1300 es
van redactar o traduïr en català molts llibres de
matemàtiques, astronomia i medicina. El mestre Joan Jacme
va escriure en català un tractac d'oftalmologia poc després
de 1350. També és interesant veure l'activitat dels
catalans antics en termes filològics: Ramon Vidal de Besalú
(1160-1230?) és autor de la gramàtica més
antiga que s'ha conservat d'una llengua moderna; es van compilar
diccionaris de la rima en els anys 1371 i 1380; un lèxic
general i un diccionari català-alemany es van publicar
ja en els anys1487 i 1501. Cap gènere literari no restà
tancat al nostre idioma. S'han conservat textos dramàtics
del segle XIV, i en ells sembla trovar-se el primer punt de partida
del gran teatre castellà del Renaixement.
Com se sap el parlament de Catalunya és un dels més antics del món, més àdhuc que Anglaterra, l'oratòria es conreaba amb ardor i encara es conservan col.leccions de discursos del rei i dels súbdits des de cap a 1350. Però va ser potser en Dret el terreny on el català assolí els seus exits més duradors, ja que el Consolat de Mar esdevingué en el mateix periode el codi de dret marítim acceptat internacionalment.
L'ús literari de la llengua es va estendre a tots els àmbits,
classes i professions de la nació. Conservem cançons
escrites pels reis catalans, entre elles 'el cant viril' on Pere
el Gran crida a les armes a la seva gent per repel.lir l'invasiò
francesa. Tambè el Princep Jaume de Mallorca era un poeta
tan assidu, que durant el seu empressonament intentà traduïr
tot Boeci en versos catalans. Les literatures de l'edat mitjana
eren en qualsevol idioma rares, en canvi en català medieval
es donaren a conèixer varies escriptores: Constança
de Mallorca, va fer versos de gran tendresa, planyent-se de l'absència
del marit; Sor Isabel de Villena, bells tractats de caràcter
místic. Però el fet més notable és
la gran proporció d'escriptors laics i burgesos: Bernat
Metge, Desclot, Muntaner nascuts en la classe mitjana, ni ells
ni filòsofs i teòlegs com Llull i Vilanova pertanyien
a la clerencia; i no en va el català va ésser una
de les raríssimes llengües de la Cristiandat medieval
a les quals es va traduir l'Alcorà. Al segle XV arriba
el màxim apogeu del català com a llengua literària.
LA DECADÈNCIA
La decadència de la nostra llengua comença al segle
XV un cop consumada la unió personal amb la Corona de Castella.
Comença a decaure paulativament a tots els nivells. Les
belles lletres perden seguidament no gaire en quantitat, però
sí molt en qualitat. Però la literatura castellana
s'en aprofita poc, ja que són molt rars els qui fan literatura
en castellà. La llengua catalana segueix esent general
arreu tant privadament com en les qüestions oficials i administratives,
en el dret i en les transsacions econòmiques etc. segueix
doncs la nostra autonomia per bé que unides a Castella,
sota els mateixos reis. Els llibres d'història i dret continuen
escrivint-se en català en tot el segle XVII i fins ben
entrat el XVIII. Després de 1716, sotmeses les terres catalanes
pels exèrcits centralistes, després d'una llarga
guerra amb poderós ajut estranger, el Rei de Madrid es
disposa a governar-les com a províncies conquerides, els
castellans proven d'imposar el seu idioma i hi reïxen en
els terrenys oficials.
En el Dret i els Tribunals el català defensa encara les seves pocicions amb èxit; en l'ensenyament les conserva en part, de manera que l'ensenyament en català no va ser abolit fins 1858. És interesant veure que fins després de la destrucció de les llibertats catalanes a l'any 1716, els industrials i comerciants romanen fidels a la llengua del país: en l'Història Economíca de Carrera i Vidal es pot observar els fabricants d'indianes i altres teixits continuen anunciant-los en català fins molt avançat el segle XVIII. En la vida privada el català continua essent l'idioma escrit, i cal anar fins molt endavant pel veure'l afectat per una mena de caiguda espontànea difícil d'explicar.
La correspondència particular continua escrivint-se en català fins el començament del segle XIX, i en molts punts fins a mitjans de la centúria i àdhuc més tard. L'ús del castellà solament arribà a practicar-se en aquest aspecte durant un període molt curt i en molts ambients rurals, mai. Però aleshores el ressorgiment ja estava arribant, i el català havia de veure encara jornades glorioses.
No cal dir que en matèries religioses, així com
en la cançó i la poesia populars, l'ús del
nostre idioma no va decaure de moment. Precisament en aquests
segles la literatura popular va ser més pròspera
que mai: això fa que se'n hagin pogut recollir moltes dotzenes
de volums, sobretot en el Principat i a Mallorca. Al Roselló
el gran llibre de J.Pons ens va revelar l'existència durant
segles d'una literatura considerable en el terreny popular, i
amb diversos intents considerables de renaixença culta.
N'hi hagué un altre a València en el segle XVIII,
no frustat del tot. En resum s'ha de dir que no hi ha cap llacuna
total en la història de la llengua literaria.
LA RENAIXENÇA
El ressorgiment o Renaixença comença al segle XIX.
La data inicial és 1833, quan Aribau escriu la seva "Oda
a la Pàtria". I com que no ho fa en un idioma innoble,
barroer i depauperat, sinó en una veritable llengua literària,
ens mostra con és de real la continuïtat al.ludida.
Aviat torna a ésser pròspera la poesia, segueix
la prosa literària, més tard els estudis científics
i tècnics, finalment el català invaeix el camp de
les activitats governamentals i administratives.
|