LES AURORES DE LA TARDOR de Wallace Stevens

I

Aquí és on viu la serp, la sense cos.
El seu cap és aire. Sota la seva cua de nit
ulls oberts que ens observen en cada cel.

O és aquest un altre serpenteig fora de l'ou,
una altra imatge al final de la cova,
una altra sense cos per a la muda de la pell?

Aquí és on viu la serp. És el seu niu,
aquests camps, aquests turons, aquestes distàncies matisades,
i els pins a sobre i al llarg i al costat del mar.

Aquesta és la forma que s'empassa el que és informe,
la pell que llampegueja a desaparicions desitjades,
i el cos de la serp que llampegueja sense la pell.

Aquesta és l'alçada emergint i la seva base
aquestes llums poden finalment atènyer un pol
en el cor de la mitjanit i trobar-hi la serp,

en un altre niu, la senyora del laberint
de cos i d'aire i de formes i d'imatges,
inexorablement en possessió de la felicitat.

Aquest és el seu verí: que hauríem de desconfiar
fins i tot això. Les seves meditacions en les falgueres,
quan es movia tan poc per assegurar-se el sol,

ens va fer no menys segurs.Vam veure en el seu cap,
anellada de negre sobre la roca, el clapejat animal,
l'herba bellugadissa, l'indi en la seva clariana.

II

Adéu a una idea... Una cabana es situa,
abandonada, en una platja. És blanca,
com de costum o d'acord amb

un tema ancestral o com una conseqüència
d'una ruta infinita. Les flors contra el mur
són blanques, una mica seques, una mena de marca

que recorda, intenta recordar, un blanc
que fou diferent, alguna altra cosa, l'any passat
o abans, no pas el blanc d'una tarda envellida,

si més fresca o més apagada, si d'un núvol d'hivern
o d'un cel d'hivern, d'horitzó a horitzó.
El vent aixeca la sorra del terra.

Aquí, ser visible és ser blanc,
és tenir la solidesa del blanc, l'acompliment
d'un extremista en un exercici... L'estació canvia.

Un vent fred refreda la platja.
Les seves llargues línies es fan més llargues, més buides,
una foscor es replega tot i que no cau

i la blancor creix menys vívida en el mur.
L'home que camina es tomba en blanc cap a la sorra.
Observa com el nord sempre augmenta el canvi,

amb les seves frígides brillantors, les seves corbes blaves i vermelles
i ràfegues de grans encenalls, el seu verd polar,
el color del gel i del foc i de la solitud.

III

Adéu a una idea... El rostre de la mare,
el propòsit del poema, omple l'habitació.
Estan junts, aquí, i és acollidor,

amb cap de la presciència de somnis amables,
és el capvespre. La casa és capvespre, mig dissolta.
Només queda la meitat del que mai podrà posseir,

fixament estrellat. És la mare el que posseeixen
qui dóna transparència a la seva pau present.
Ella converteix en més gentil el que de fet ja ho és.

I, a pesar de tot, ella es dissol, és destruïda.
Ella dóna transparència. Però ha envellit.
El collaret és una talla i no pas un petó.

Les mans suaus són moviment i no pas un tacte.
La casa s'ensorrarà i els llibres es cremaran.
Estan còmodes en un refugi de la ment

i la casa és de la ment i d'ells i del temps
junts, tots junts. La nit boreal
s'assemblarà al gebre quan s'apropi a ells

i a la mare mentre s'adormi
i ells diguin bona nit, bona nit. A dalt
les finestres s'il·luminaran, no les habitacions.

Un vent propagarà arreu les seves ventoses grandeurs
i colpejarà la porta com una culata de rifle.
El vent els dominarà amb un so invencible.

IV

Adéu a una idea... les cancel·lacions,
les negacions mai són definitives. El pare seu
en un espai, sigui allà on segui, amb un esguard poc amable,

com algú que és fort en els arbustos dels seus ulls.
Diu no al no i si al si. Diu si
al no; i en dir si diu adéu.

Mesura les velocitats del canvi.
Salta de cel en cel més ràpidament
que els àngels dolents salten del cel a l'infern en flames.

Però ara seu en un dia tranquil i verd.
Assumeix les grans velocitats de l'espai i les agita
de núvol a cel clar, de cel clar a claror penetrant

en vols d'ull a orella, l'ull més alt
i l'orella més baixa, l'orella profunda que discerneix,
al capvespre, fets que l'acompanyen fins que escolta

els seus propis preludis sobrenaturals,
en el moment on l'ull angelical defineix
els seus actors apropant-se, en companyia, amb les seves màscares.

Senyor oh senyor assegut prop del foc
i així encara en un espai immòbil i així encara
d'un moviment d'origen sempre més alegre,

profund, i així encara el rei i així encara la corona,
mira el seu tron present. Quina companyia,
emmascarada, pot corejar-lo amb el vent nu?

V

La mare invita la humanitat a casa seva
i a taula. El pare porta narradors de contes
i músics que emmudeixen molt, rumien molt, en els contes.

El pare porta negres a dansar,
enmig dels nens, com curiosa maduresa
modèlica en la maduració de la dansa.

Per aquests els músics fan tons insidiosos,
esgarrapant la salmòdia dels seus instruments.
Els nens riuen i esquellotegen un compàs esquerdat.

El pare porta espectacles fastuosos de l'aire,
escenes del teatre, vistes i blocs de fustes
i cortines com una ingènua pretensió de son.

Enmig d'aquests els músics toquen el poema instintiu.
El pare porta les seves multituds desordenades,
de llengua bàrbara, esclavitzada i mig panteixant

d'alè, obedient al seu toc de trompeta.
Això llavors és Chatillon o el que et plagui.
Ens trobem en el tumult d'un festival.

Quin festival? Aquest sorollós, desordenat no saber què fer?
Aquests hospitaliers? Aquests hostes semblantment brutals?
Aquests músics doblant per una tragèdia,

un tam-tam, que està fet d'això:
que no hi ha papers per representar? No hi ha obra.
O, les persones actuen merament pel fet d'estar aquí.

VI

És un teatre que flota a través dels núvols,
un núvol en si mateix, encara que de roca emboirada
i muntanyes que flueixen com aigua, ona a ona,

a través d’ones de llum. És de núvol transformat
a núvol transformat de nou, ociosament, la manera
en què una estació a la fi canvia de color,

excepte l’abundància en si mateixa en el canvi,
com la llum canvia de groc a daurat i de daurat
als seus elements òpals i les delícies del foc,

esquitxat d’ample a ample perquè li agrada la magnificència
i els plaers solemnes d’espais magnífics.
El núvol se’n va ociosament a través de formes mig pensades.

El teatre està ple d’ocells que volen,
falques salvatges, com del fum d’un volcà, ulls com palmes
i que s’esfumen, una teranyina en un corredor

o pòrtic sòlid. Un capitoli,
pot ser que estigui emergint o que tot just s’hagi col·lapsat,
el desenllaç s’ha de posposar...

Això no és res fins que es contingui en un sol home,
no res fins que aquesta cosa anomenada sigui innominada
i sigui destruïda. Obre la porta de casa seva

en flames. L’erudit d’una espelma veu
un resplendor àrtic que brilla en el marc
de tot el què és. I sent por.

VII

Hi ha una imaginació que segui entronitzada
tan bruta com benèvola, el que és just
i el que és injust, la qual enmig de l'estiu s'aturi

per imaginar l'hivern? Quan les fulles són mortes,
prengués el seu lloc al nord i s'emboliqués,
boc saltador, cristal·litzat i lluminós, jaient

en la nit més alta? I aquests cels adornen
i ho proclamen, el blanc creador de negre, propulsat
per extincions, potser fins i tot de planetes,

fins i tot de terra, fins i tot de vista, a la neu,
excepte quan és necessari de manera majestuosa,
en el firmament, com una càbala de corones i diamants?

Salta a través nostre, a través de tots els nostres salts celestials,
extingint els nostres planetes, un per un,
deixant, d'on érem i miràvem, d'on

ens coneixíem els uns als altres i mútuament pensàvem,
un residu tremolós, refredat i conclús,
excepte per aquella corona i mística càbala.

Però no s'exposa a saltar per atzar en la seva pròpia foscor.
Ha de canviar de destí a lleu caprici.
I d'aquesta manera la seva propulsada tragèdia, la seva estela

i forma i trista confecció es mou per trobar
el que ha de desfer-ho i, a la fi, el que pot,
diguem, una frívola comunicació sota la lluna.

VIII

Sempre hi pot haver un temps d'innocència
mai hi ha un lloc. O si no hi ha temps,
si no és cosa de temps, ni de lloc,

existint en la mateixa idea, solitària,
en el sentit contra la calamitat, no és
menys real. Pels filòsofs més vells i més freds,

hi ha o hi pot haver un temps d'innocència
com a pur principi. La seva naturalesa és la seva fi,
que hauria de ser, i encara no ser, una cosa

que oprimeix la pietat de l'home pietós,
com un llibre al capvespre, bonic però fals,
com un llibre a l'albada, bonic i vertader.

És com una cosa d'èter que existeix
gairebé com a predicat. Però que existeix,
existeix, és visible, és, és.

Llavors, doncs, aquestes llums no són un sortilegi de llum,
una dita caiguda del cel, sinó innocència.
Una innocència de la terra i no un signe fals

O un símbol de malícia. Que participem d'això,
Jaiem com criatures en aquesta santedat,
Com si, desperts, jaguéssim en la quietud del son,

com si la mare innocent cantés en la foscor
de l'habitació i en un acordió, mig escoltat,
creés el temps i el lloc en el qual vam respirar...

IX

I de cada un pensàvem - en l'idioma
del treball, en l'idioma d'una terra innocent,
no pas de l'enigma del somni culpable.

Érem com danesos a Dinamarca tot el dia
i ens coneixíem bé, pagesos forts com un roure,
per a qui l'estrafolari era un altre dia

de la setmana, més rar que el diumenge. Pensàvem el mateix
i això ens va agermanar en una llar
on ens nodríem de ser germans, nodrits

i engreixats com en un rusc com cal.
Aquest drama que vivíem - jèiem enganxosos amb la son.
Aquest sentit d'activitat del destí -

la cita, quan ella va venir sola,
amb la seva arribada es va convertir en allibermanet pels dos,
un aïllament que només els dos podíem compartir.

Ens trobaran penjant dels arbres la propera primavera?
De quin desastre és aquesta la immanència:
branques despullades, arbres despullats i un vent tan fort com la sal?

Les estrelles es posen els seus cinturons lluents.
Es llencen al voltant de les seves espatlles capes que enlluernen
com l'últim embelliment d'una gran ombra.

Pot arribar demà en la paraula més simple,
quasi com part de la innocència, quasi,
quasi com la part més tendra i vertadera.

X

Gent infeliç en un món feliç –
llegeix, rabí, les fases d’aquesta diferència.
Gent infeliç en un món infeliç –

aquí hi han masses miralls per la misèria.
Gent feliç en un món infeliç –
no pot ser. No hi ha res allí per fer rodar

en la llengua expressiva, l’ullal descobert.
Gent feliç en un món infeliç –
Bufa! Un ball, una òpera, un bar.

Recular a on érem quan vam començar:
gent infeliç en un món feliç.
Ara, solemnitzem les síl·labes silencioses.

Llegim a la congregació, per avui
i per demà, aquesta extremitat,
aquest enginy de l’espectre de les esferes,

efectuant un equilibri per efectuar un tot,
l’essencial, el geni que mai flaqueja,
complint les seves meditacions, grans i petites.

En aquestes infeliç medita un tot,
el ple de fortuna i el ple de destí,
com si visqués totes les vides, que podria conèixer,

en el passatge de la bruixa, no pas el paradís silenciós,
a una discussió sobre el vent i el temps, prop d’aquestes llums
com una flamarada de palla estiuenca, enmig de l’hivern.