| En fi, després de tot el malentés, i ja en el mes de desembre, la nit de cap d'any s'apropava a un ritme vertiginós, i buscant casa ací, buscant festa allà, i si pot ser, que siga barat, comportàrem entrar en l'última setmana sense tindre res clar. Mentre això passava, els caps de setmana només érem capficats en que alguna cosa extranya estava succeïnt entre Raül i Emma. Eixes miradetes i manetes ens tenien amb la mosca darrere de l'orella, però no m'atrevia a preguntar res, per no ficar la pota. Finalment trobàrem un apartament d'uns familiars de César que ens sortí de gorra. Érem el sis xics, Emma i Vane. Aquesta última li costà en principi acceptar que el seu nuvi treballara eixa nit, però se li oblidà prompte quan va veure el que havíem muntat. L'apartament estava més que bé i la "zona de repós" era més bé ajustada, però suficient per caure morts unes hores després. Tot i tindre greus problemes per entrar en casa, més que res perquè la clau no obria la porta de baix, vam fer acte de presència a la casa tot accedint a través del pàrquing, tota una odisea. Al saló, la bola de llum girava mentre descobríem que a la tele només es veia Canal 9, encara que pensàrem que seria suficient. Poc després ens menjàrem les pizzes i començàvem a tastar el vinet que havíem dut. Al contrari que altres anys, aquesta volta l'espera de l'hora de les campanades se'ns va fer molt curta, tant que ens situàrem davant la tele pocs segons abans de l'esperat moment en què donaríem la benvinguda al 2002. Però als nostres rellotges acabaren marcant les dotze i a la tele no eixia res relacionat amb les campanades. Tot a presses i correns, vam sintonizar la ràdio mentre ja estaven sonant els senyals horaris radiofònics. A la tele, només una cutríssima representació de les campanades interpretades pel quinyol del Comte Lequio. Quin desastre! El dotze granets raïm sencerets romanien en cadascuna de les nostres mans sense cap solució aparent i tots, mig bocabadats per la situació, començàrem a botar i escridassar per celebrar-ho. Ja sabeu com és de complicat trucar per telefon en eixos moments, però ho intentàvem sense parar mentre ens estàvem abandonant cap a la beguda i l'alcohol es consumia incessantment. L'aproximació entre Raül i Emma es féu evident i innegable, i malgrat no ser oficial, tots sabíem que el rotllo era imminent. Després de ballar una mica i pegar-nos unes quantes òsties contra el relliscadís pis, tot fent aterratges com el de Noé de l'any anterior, i després d'un fallit intent de flambejar un pastís, vam omplir unes quantes ampolles de mescla i vam sortir a la carretera, camí de les Fonts per anar-nos-en de festa. Aleshores, tot i perdent una mica la noció de les coses i la plenitud dels detalls, sé que vam anar també a les Brises i novament a les Fonts, amb sendes caminates dignes de menció. Estiguent en les Brises ens vam trobar la germana d'Emma que es va dirigir a Raül amb un CUÑÑAAAAOOOO!! que a més de tindre la seua gràcia, ens desvetlà finalment que l'emparellament ja era oficial. Poc després, Rafa i jo vam ser els primers en caure. Unes hores després arribà la resta. César havia agafat el pet de la seua vida, no l'havia vist mai així. Els seus crits de porc senglar prenyat, no van evitar que tothom se n'anara aviat al llit esperant el dia que ja començava a despuntar. L'endemà, cadascú al seu ritme anaven alçant-se i desapareixent. A mi em va agafar el vertigen i van haver de vindre els meus pares a per mi ja ben entrada la vesprada. Malgrat les campanades tan accidentades, la vetlada no va eixir tan malament. |
