Ceràmica oriental antiga: recreació
Fefa Viejo, Maqui Gallego, Josep Marín
Proposem un diàleg. Un dibuix sobre la sorra de la platja podria ser el mateix a principis del segle XXI què a l'edat mitjana o abans de l'invent de la roda? Quan prescindim de l'estereotip som capaços d'una expressió plàstica atemporal? Per quina raó ens ha transcendit, de la ceràmica oriental, el virtuosisme tècnic, decorativista, i no el primitivisme, la espontaneïtat i la seva universalitat? Què hi ha en l'art de creació, què de còpia, què d'interpretació i què d'atemporalitat?
Aquest treball, iniciat el 1998, s'ha exposat l'abril i maig de 2004 a la Masia-Molí de Can Batlle, a Vallirana, i l'abril de 2005 a la Presó, a l'edifici de l'Ajuntament d'Horta de Sant Joan.
Ceràmica refractària i engalbes, alçada 60 cm.
Ceràmica refractària i engalbes, 13 cm.Som conscients de la possible interpretació hiperbòlica pròpia de la nostra època, i que ens diferencia del comediment: ens atrevim a la no limitació.
Recipiente
Namban de las Islas Ryukyu, altura 14 cm. Colección privada. Variedad cerámica muy admirada en Japón, su arcilla es tosca y ferruginosa, cocida a una temperatura relativamente alta. La falta de datos sobre los hornos
Namban dificulta el establecimiento de una cronologia precisa. Esta pieza ha sido referida al período Edo (mediados del siglo XVIII) (*).Comptem amb tres punts de vista i amb vàries peces per escollir com a models.
Vaso
Oribe, altura 30,5 cm. Colección privada. Vaso inspirado en una celadonia o jade Sung, pero de carácter totalmente distinto. Único en su especie, no contamos con elementos de referencia que puedan ayudar a determinar su procedencia. No obstante, se acepta como lugar de origen la localidad de Motoyashili, en Mino. Data de la era Keicho (1596-1614). Está modelado en una porcelana porosa y blanquecina. El vidriado es transparente, tipo Shino, y la decoración queda limitada a unos rectángulos en vidriado de hierro
(*). Incorporem els conceptes de temps i espai: l'adaptem a un espai.
Un dibuix sobre la sorra de la platja podria ser el mateix a principis del segle XXI què a l'edat mitjana o abans de l'invent de la roda? Quan prescindim de l'estereotip som capaços d'una expressió plàstica atemporal? Per quina raó ens ha transcendit, de la ceràmica oriental, el virtuosisme tècnic, decorativista, i no el primitivisme, la espontaneïtat i la seva universalitat? Què hi ha en l'art de creació, què de còpia, què d'interpretació i què d'atemporalitat?
Algunes referències:
(*)Fujio Koyama, John Figgess. Ceramica Oriental. Editorial Argos, S.A., Barcelona, 1964.
(**)Isabel Cerbera. El arte chino, Historia 16, Madrid 19989.
Angel Montenegro. La China de Confucio. Historia 16, Madrid, 1985.
John Berger. Algunos pasos hacia una pequeña teoría de lo visible. Árdora, Madrid, 1997.
Kakuzo Okakura. El libro del té. Kairós, Barcelona, 1978.
Richard L. Wilson. The Art of Ogata Kenzan: Persona and Production in Japanese Ceramics. Weatherhill, 1991.
Masahiko Kawahara. The Ceramic Art of Ogata Kenzan. Japanese Arts Library, Vol. 13, 1985.