-Versió 1.01 parcial-

 

Edició filològica recomanada:

 

Montserrat. Llegenda de Montserrat

A cura de Maur M. Boix

246 p. ISBN 84-7602-396-0

EUMO Editorial, Vic

 

QUI EN FOU LO SERRADOR?

 

Estant Jesús en la Creu

un angelet seu

tot plorant serrava,

allí vora el Llobregat,

de l'alt Montserrat

la gentil muntanya.

 

Beneït l'àngel d'amor

que serrà eix mont d'or

ab serra de plata,

sols per fer-ne prop del cel

un temple a l'Estel

de la matinada.

 

Quan la veu a mig serrar,

Jesús va parlar

a la Verge santa;

-Veu-se allí trono i palau;

aneu-hi, si us plau,

que ma vida acaba.

 

- Hi aniré si veniu Vós,

mon clavell desclòs

a la llum de l'alba.

- ¿Com hi puc, Mare, venir,

si he de redimir

l'humanal llinatge?

 

- Ressusciteu ben cuitós,

i anem-hi tots dos

a prendre'n posada;

en mos braços Vós seureu,

jo damunt la neu,

la neu que el sol daura.-

 

Se n'hi ve ab son únic Fill,

clarejant espill

a on s'emmiralla;

mes lo sol emmorení

en tan llarg camí

l'albor de sa cara.

 

L'angelet tot sospirant

anava serrant

la gentil muntanya;

quan hi veu l'hermós parell,

li fa de mantell

ab ses blanques ales.

 

La muntanya era un penyal,

i ara és un coral

que floreix i esclata;

sa nuesa és un jardí

on, vespre i matí

rossinyols hi canten.

 

Beneït l'àngel d'amor

que serrà eix mont d'or

ab serra de plata;

beneït qui el trono féu

on seu lo bon Déu

i la Verge santa.

 

SANT LLUC

 

En la modesta casa de Maria

Sant Lluc evangelista entrava un dia

com un àngel al cel:

- Perdó, - li diu, - si trenco atrevidíssim

de vostres precs lo parrupar dolcíssim,

Coloma sense fel. 

 

Jo estava anit endormiscat encara

quan "alça't" m'ha cridat una veu clara,

la veu de Jesucrist.

“alça't i vés a fer-me en escultura

de ma estimada Mare la figura,

que encara el món no ha vist."

 

I a vostres peus m'ha duit l'obediència,

guiat, oh lliri blanc de la innocència,

per vostre cast perfum;

mes, oh puresa al dolç amor unida,

¿com pintar-vos a Vós, sol de ma vida,

si Vós no em dau la llum?

 

L'ofici venturós d'imaginaire

no el conec, trist de mi! ni poc ni gaire;

però si vostra mà

de Sant Josep me dóna sols una eina,

en vostre nom me posaré a la feina,

que Déu acabarà.

 

- Si és mon Fill amadíssim qui us envia,

posau-vos-hi en bona hora, - diu Maria, -

que es faça com Ell vol;

mes a Jesús posau-me'l en los braços,

en l'edat en què dava els primers passos

de ma falda al bressol.-

 

Mentres així la Verge li contesta,

un àngel bonicoi de rossa testa

n'esmola un fi cisell,

altre per començar li dóna l'aixa,

altre el compàs d'un penjador li baixa,

volant com un aucell.

 

I ab mà que anima una secreta força

a un tronc de cedre va llevant l'escorça,

que omple el taller d'olor.

I entre nusos i venes amagada

cerca febrós la imatge somiada

per qui ja bat son cor.

 

Ja els llisos plecs de sa caienta roba,

ja son bell front, ja ses espatlles troba,

son coll alabastrí,

per on en ones d'or sa cabellera

raja suau, com de la blava esfera

la llum al dematí.

 

Ja sota les parpelles que es desclouen

ulls troba que somriuen i commouen,

però del Fill hermós

on trobarà l'original bellíssim?

quin foc darà a l'ullada de l'Altíssim?

quina ànima a aquell cos?

 

Dels àngels que el voltegen amorosos

copia, d'un los blaus ullets hermosos,

de l'altre el ros cabell,

i entre els flexibles braços de la Mare

colloca el Fill a qui lo món diu Pare,

com perla en son anell.

 

Del bon Jesús, de la gentil Maria,

troba feliç la doble fesomia;

mes ai! lo dia cau,

quan per polir-los bé li falta una hora,

i, a la claror per fer-ho de l'aurora,

li diu: adéu-siau.

 

Lo místic escultor un altre dia

torna a la casa on retratà a Maria;

mes Ella ja no hi és;

los àngels que hi trobà al cel la pujaren,

sa imatge sola en lo taller deixaren

per no acabar mai més.

 

Mai més l'acabarà; mes la illumina

un raig de llum puríssima i divina

que, coronant son front,

sembla dir ab l'accent de la victòria:

“Veu-se-la aquí la Reina de la Glòria;

postrau-vos, reis del món."

 

Sant Pere en aqueix punt entra a la porta

i al veure viva a la que creia morta,

exclama commogut:

- Imatge celestial de la que adoro,

ab Vós ja ploro ab més consol quan ploro

l'original perdut.

 

Si ab Sant Jaume i ab mi veniu a Espanya,

tindreu la més esplèndida muntanya

per trono i per altar;

s'alegraran los bons d'aquella terra,

com los aucells quan veuen en la serra

lo sol que els fa cantar.-




LA FONT DEL MIRACLE

 

            Lo dia d'avui

            encara rajava.

                        Cançó de Sant Magí

 

N'era un pelegrí,

tos graons pujava,

Montserrat verdós,

del cel blau escala.

Ja en troba una font

a mitja muntanya,

lo romeu té set,

vol beure de l'aigua.

Ja en diu un avar

que la font guardava:

- De l'aigua beuràs

si tens or o plata. -

No en té el pelegri,

plorant se n'anava

camí ral amunt

vers l'església santa.

 

Cada pas que fa

los ulls hi aixecava;

ja el colomar veu,

lo Colom no encara.

Quan podrà dormir

dessota ses ales!

Cada pas que fa

de set se desmaia.

Floretes del bosc,

doneu-li rosada;

estrelles del cel,

doneu-li una llàgrima:

del cim vos ho diu

l'Estrella de l'alba.

 

Ja obira el convent,

ja al portal entrava;

entrant al portal cau

a terra en basca.

-Mongets, bon mongets,

doneu-me de l'aigua.

- De l'aigua que vols

per ací no en raja,

raja part d'allà

d'aquesta muntanya.-

-La set és de mort,

lo cor se li acaba:

- No em sap greu morir,

Moreneta aimada,

però si em sap greu

no veure-us la cara.-

La Font de l'avar

a sos peus esclata.

 

Quan ell ha begut

al trono pujava,

al trono daurat

de la Verge Santa.

De son cor contrit

li fa presentalla.

Ella pren lo cor,

vol lo cor i l'ànima.

Tot besant sos peus

torna a caure en basca,

tot besant ses mans

l'esperit hi exhala.

Lo bon Jesuset

a bé morir l'aida,

àngels li fan llum,

Ella l'amortalla.

 

La Font de l'avar

Font seca és encara,

d'ençà que ha nascut

la Font del Miracle.

Maria l'ha fet,

que en sia alabada.

Romeus que hi anau,

beveu-ne de l'aigua;

com baixa del cel,

n'és fresca i gemada.

 

DON JAUME EN SANT JERONI

 

Per veure bé Catalunya,

Jaume primer d'Aragó

puja al cim de Sant Jeroni

a l'hora en què hi surt lo sol;

quin pedestal per l'estàtua!

pel gegant, quin mirador!

Les àligues que hi niaven

al capdamunt, li fan lloc;

sols lo cel miraven elles,

ell mira la terra i tot;

¡que gran li sembla i que hermosa

l'estimada del seu cor !

 

Té en son cel aucells i àngels,

en sos camps verges i flors,

en sos aplecs l'alegria,

en ses famílies l'amor;

té guerrers en ses muralles,

naus veleres en sos ports;

naus de pau i naus de guerra,

frisoses de prendre el vol.

Les ones besen ses plantes,

l'estela besa son front,

sota un cel d'ales immenses

que és son real pavelló.

En son trono de muntanyes

té el Pirineu per redós,

per coixí verdosos boscos,

per catifa prats de flors

per on juguen i s'escorren

rieres i rierons,

com per un camp d'esmaragdes

anguiles de plata i or.

 

Del Llobregat veu les ribes,

les marjades del Besòs,

que coneix per les arbredes

com les roses per l'olor.

Los vilatges a llur vora

semblen ramats de moltons

que abeurant-s'hi a la vesprada

hi esperen la llum del jorn.

Montsec li parla de Lleida,

que el graner de Roma fou:

Montagut, de Tarragona,

tan antiga com lo món;

la serra de les Alberes,

de l'Empordà i Rosselló,

penjats de son dors enorme

com dos arganells de flors;

Montseny, de Vic i Girona

que lliga el Ter anguilós;

Cardona, de ses salines;

Urgell, de ses messes d'or;

Montjuïc, de Barcelona,

la que estima més que tot.

 

Tot mirant a Catalunya

s'ha sentit robar lo cor;

- Què puc fer per ma estimada? -

va dient tot amorós;

si del cel vol una estela,

des d'ací l'abasto jo.

- No vol del cel una estela,

una veu dolça respon;

- la més bella que hi havia

la llueix en mig del front.

Torna-li dues germanes

que prengué el moro traidor,

l'una anant a collir perles

vora la mar de Montgó,

l'altra nedant entre els cisnes

prop d'on volava el voltor.-

Ell gira els ulls a Mallorca,

l'obira com un colom

nedant entre cel i aigua,

vestida d'un raig de sol;

a València no l'obira,

mes obira sos turons

que de l'hort de la sultana

són muralla i miradors.

Se n'arrenca de l'espasa

i aixeca sa veu de tro:

- ¿Germanes de Catalunya

i encara porten lo jou?

Rei moro que les tens preses,

jo et vull veure a mos genolls.-

Si l'obirassen los moros,

les deixarien de por,

com deixaren Catalunva

quan, d'Otger entre els lleons,

Roldan los tirà la Maça

des del cim del Canigó.

Quan torna els ulls a la serra

cerca aquell que li ha respost;

dintre l'ermita més alta

té la Verge un altar d'or,

no hi ha ningú a la capella

i Ella té el llavi desclòs.

Posant a sos peus l'espasa,

cau en terra de genolls:

- A rescatar les captives

Maria, guiau-me Vós;

a mon pit donau coratge,

a mon braç força i braó,

i si al pujar a la serra

vui me deien rei hermós,

quan tornaré a visitar-vos

me diran Conqueridorl

 

COLOM

                                    Columbus noster est.

                                                LLEÓ XIII.

 

Surt de Gènova el Colom

ab una clau sota l'ala

per obrir la immensa mar,

des del principi tancada,

i robar-li el gran secret,

lo gran secret que s'hi amaga.

Una lletra en son bec du

de Déu ab una ambaixada

d'eixamplar la creació

dant a Europa una germana:

de cort en cort la llegeix,

pertot li giren la cara:

los uns lo tracten de boig,

de somiador los altres.

Cansat un jorn de volar,

en Montserrat se posava,

a l'ombra d'eixos marlets,

colomar de nostra pàtria.

Diu que, entrat al camaril,

la Moreneta li parla:

-Vola, vola, blanc Colom,

allarga més la volada:

hi ha una perla al fons del mar,

tu l'has de treure a flor d'aigua.-

 

Del verger montserratí

vola als vergers de Granada:

vista la Reina del cel,

va a escometre la d'Espanya,

de cercar un món perdut

fent-li llegir l'ambaixada.

Llegida que l'ha Isabel,

lo plor en sos ulls esclata:

-Vola, vola, blanc Colom,

jo et seguiré en ta volada,

jo et seguiré en esperit,

puix ab tu vull abraçar-la

aqueixa verge d'uns verds

que et somriu dintre de l'aigua.-

 

Al pendre el vol mar endins,

des d'un turó de la platja,

tot plorant lo beneeix

un Frare vell de la Ràbida;

-Vola, vola, blanc Colom,

Déu te guie en ta volada. -

 

Passen l'estiu i l'hivern,

vénen les flors de la Pasqua;

l'aureneta ja és aqui,

i el Colom no torna encara.

¿D'algun aligot de mar

rebuda haurà falconada?

Si n'ha trobat d'aligots,

los batia ab un cop d'ala.

No el ploreu, reina Isabel:

no el plores, ma dolça pàtria;

que d'olivera ab un brot

ja arriba el Colom de l'Arca.

 

De Barcelona en la Seu,

de Jesucrist a les plantes,

mentre ella fa oració,

lo Colom és de tornada:

duia un Nou Món en son bec,

i als peus de Crist lo posava.

 

 ROCA DEL DIABLE

 

Nit de Sant Silvestre,

feréstega nitl

Mentre el llamp fa trossos

d'alzines i pins,

i el tro i la tempesta

rodolen pels cims,

quina se'n pensava

lo mal esperit

d'estimbar un cingle

sobre el Monestir!

 

És gran com un àncora

son magall ferrís.

son parpal un roure,

son mall de granit.

Hi clava ses urpes

si el ferre desdiu,

bramant de quimera,

rient com pollí.

Que brame i que riga

que redoble els pics;

tot picant la roca

se picarà els dits.

Mes ai! sollevada,

comença a desdir!

¿Sortirà ab la seva

l'infern maleït,

i ab la nierada

per xafar lo niu

dels monjos quan dormen

serà el cobrellit?

 

Los monjos se'n temen,

no van a dormir

i a la Moreneta

supliquen així:

-Lo diable ens volta.

Mare ¿ no el sentiu

que empeny una timba

sobre el Monestir?

Ja està a punt de caure,

ah, sols falta un pic !

Socorreu-nos, Mare,

puix som vostres fills!-

 

Lo reso dels monjos

puja al Paradís;

i ¿ quin reso hi puja

que no sia oït?

Ja en baixen cadenes,

cadenes d'or fi,

que al caure decanten

lo dau de granit.

Del ràfec duent-se'n

cinc teules o sis,

lo Temple traspassa

d'un salt gegantí

i ab gran terratrèmol

rodola a l'abís.

 

Los còrrecs retrunyen

creient-se rublir.

Llobregat se para,

se para i sobrix;

la serra tremola,

sacsegen los cims

de por que ja és hora

de caure a bocins.

Los monjos exclamen:

- Miracle hi ha aquí!

Prop de Vós, Maria,

bé hi podem dormir,

abrigats ab vostre

mantell beneït.

De Mare com Ella

que dolç ésser fills ! -

 

La Roca és encara

sota el Monestir

part d'avall del temple,

part d'amunt del riu:

sota ella el diable,

que no en pot eixir.

Allí encara brama,

però ja no riu;

lo còdol enorme

l'ha agafat pel mig:

tot picant la Roca,

s'ha picat los dits.

 

L'ABAT GARRIGA

 

1511

 

De Montserrat al cel

s'hi va ab una volada,

per ço hi puja la gent,

per ço els àngels hi baixen,

a veuve i olorar

la Rosa catalana.

Hi deixen or los reis,

los rics hi deixen plata,

los pobres ai! son cor,

present que més li agrada.

 

Lo més pobre de tots

un dematí hi pujava,

d'un ase de tragí

descarregant uns àrguens:

a l'una part du un noi

i un cabridet a l'altra.

- Per qui serà el cabrit?-

lo bon porter demana.

- Per la Mare de Déu,

si el vol en sa ramada. -

Lo llec pren lo cabrit

i l'infantó decanta.

- Preneu mon infantó,

l'he duit en presentalla.

- Ací no en farem res

i a vós faria falta.

- Preneu lo noi, si us plau;

me'n resten a mi encara:

sa mare és al fossar

i aquí en trobarà una altra. -

 

Lo pare Abat ho sent,

lo noi rossenc abraça;

- Vine, angelet, ab mi;

vine, angelet sense ales.

-Lo pren per una mà

i al temple l'acompanya.

L'oblat fa un gran sospir:

- Oh Reina de la pàtria,

per ser tan gran com sou

teniu petita casa!

Si arribo a ser Abat,

vos la faré més ampla,

de pedra d'ull de serp

del cor de la muntanya. -

 

Lo bon porter se'n riu,

lo pare Abat plorava

mirant a l'infantó,

pesant-li les paraules.

Que en somni avui ha vist

des de son cap de plata

passar a son cap d'or

sa mitra enlluernanta.

 

1550

 

Cresqué l'hermós infant

i fou l'Abat Garriga:

quan lo petit rebroll

fou rabassuda alzina,

ab braços de gegant

alçava una Basílica,

carreu sobre carreu

i timba sobre timba,

d'aqueix anyoc de puigs

damunt la roca viva,

Lo trono ornat que fou,

de la més alta cima

de son altar del cel

baixà a seure-hi Maria.

 

NÀUFRAG DITXÓS

 

FULL DEL LLIBRE DELS MIRACLES

 

La romeua i lo romeu

vénen de Mallorca

a veure de Montserrat

la gentil Senyora,

per fer-li present d'un fill

que era llur corona.

 

Quan baixen del bastiment

del mar a la vora,

lo noiet ha ensopegat

i a l'aigua es traboca.

Son pare es rebat ab ell

dintre la mar fonda

lo cerca d'ací i d'allà,

lo cerca i no el troba.

Al veure que de son fill

la mar és la tomba,

la romeua en terra cau,

cau com una morta.

 

Se n'aixeca tan bon punt

a la Verge invoca:

- Oh Verge de Montserrat,

aidau-nos, que és hora!

Mes ¿a veure-us com vindrem,

perduda la joia,

la que us dúiem en lo cor

com un ram de boda? -

¿ I què faran los romeus

al peu de sa fossa?

¿Aniran a Montserrat,

mes ai! o a Mallorca?

La Verge els crida: «Veniu»

d'aquells cims de roca:

no podent dur-li l'atlot,

veuran la Madona!

 

Ja enfilen lo camí ral,

ja pugen la costa;

quan trucaven al convent,

ell obre la porta!

com un pèsol eixerit,

fresc com una rosa

collideta ara tot just

al ruixim de l'ona.

- Fill meu, qui t'ha duit aquí?

- Mare, una Senyora

que sembla la de l'altar,

moreneta i rossa.

Si per patge seu me vol,

ja guanyí la joia! -

 

Oh feliços pelegrins!

¡ oh branca ditxosa,

de què n'ha volgut lo fruit

la que n'és dadora !

Li portaven un present,

li agradà la mostra;

agradà-li tant i tant,

que el prengué ahans d'hora.

¡ Com estimau als noiets,

Reina de la Glòria!

 

L'ESPASA DE SANT IGNASI

 

1522

 

Muntanya de Montserrat,

que pelegrins t'han pujada

d'ençà que ets lo camaril

de la Verge sobirana!

Hi pujava un capità,

lo més noble de Biscaia:

diu que el feriren d'un peu

defensant la seva pàtria.

Déu vol ferir-lo del cor

defensant l'Església Santa.

 

Als romeus que va trobant

de la Verge los demana;

un igonau ho ha sentit,

ab llenga de ca en malparla.

Lo biscaí n'és ferreny,

se n'arrenca de l'espasa:

ferirà o no ferirà?

Alça els ulls a la muntanya.

Recorda que cavaller

no l'ha fet Maria encara,

la Reina de ses amors,

per sempre sia lloada;

pregant-li per l'igonau,

l'espasí torna a la baina.

 

Quan arriba al Monestir

la penja en una pilastra,

caient de genolls davant

la Verge de les batalles,

com a novell cavaller

per vetllar les seves armes.

Confessa tots sos pecats

per combregar a trenc d'alba;

comença ab amargs sospirs,

fineix ab molt dolces llàgrimes.

En encesa oració,

fum d'encens son cor exhala,

que torna a ploure del cel

en amorosa rosada.

 

Al punt de la mitja nit

la Moreneta li parla:

- Jesucrist i Llucifer

s'afalconen en batalla;

l'un té a Roma ses legions,

l'altre les té en Alemanya.

Vés-hi tu; i contra Luter

encén l'exèrcit del Papa,

combatent al seu costat,

general de nova armada.

Los soldats que et donaré

duran tots bandera blanca,

lo nom de Jesús al pit,

l'amor de Jesús dins l'ànima,

serà la fe el seu escut,

l'eterna glòria sa paga.

I puix, noble cavaller,

me fas present de l'espasa,

vet-en aquí una de foc

que del cel te n'he baixada;

en lo puny hi ha una creu,

en la punta un doll de flama.-

 

Quan Sant Ignasi la pren,

en amor son pit s'abrasa:

al sortir del temple sant,

un pobre vell hi entrava;

li dóna tots los arreus

galonejats d'or i plata,

i en canvi de sos vestits

lo seu de sac li demana.

 

Quan baixa de Montserrat,

los pelegrins que hi pujaven

un Elias creuen que és

que del Carmel redavalla

per revivar en lo món

l'amor de Déu que s'hi apaga.

 

LA MORT DE L'ESCOLÀ

 

            AL P. RAMIR RODAMILANS

 

A Montserrat tot plora,

tot plora d'ahi' ençà,

que allí a l'Escolania

s'és mort un escolà.

L'Escolania, oh Verge,

n'és vostre colomar:

a aquell que ahi' us cantava,

qui avui no el plorarà?

 

En caixa blanquinosa

mirau que hermós està,

n'apar un lliri d'aigua

que acaben de trencar.

Té el violi a l'esquerra

que solia tocar,

lo violí a l'esquerra,

l’arquet a l'altra mà.

Sos companyons de cobla

lo duen a enterrar.

Lo rossinyol salmeja,

salmeja més enllà;

quan veu l'Escolania,

calla per escoltar.

Lo cant de les absoltes

comencen a entonar;

lo primer vers que entonen

del cel sembla baixar,

lo segon vers que canten

se posen a plorar.

Lo mestre de la cobla

los aconhorta en va,

les fonts ja són rieres,

i les rieres mar.

 

Oh patges de la Verge,

bé teniu de plorar,

al qui millor cantava

venint de soterrar.

Los monjos també ploren;

sols canta un ermità,

sentint cantar los àngels

i ab ells lo nou germà,

aucell d'ales obertes

que cap al cel se'n va.

 

Mentre ell canta pels aires,

lo violí sonà.

 

FRA JOSEP DE LES LLÀNTIES

 

Fra Josep de les Llànties de Montserrat,

 més que un home, és un àngel de santedat.

Des de Flandes la Verge l'ha duit allí,

de penes i esperances per llarg camí.

Com palet de riera l'ha anat portant

a rodolons i a empentes pelegrinant

des de Paris a Elna, d'Elna a Girona,

des de Girona als temples de Barcelona;

fins que, nau rebatuda de riba en riba,

trobà en eix port son àncora la roca viva.

Des de l'altar pujant-se'n al camaril,

vol veure aquella Imatge bella entre mil:

cau de genolls en terra, besa son peu,

quan sent a ses orelles sonar sa veu:

- Eix és lo lloc dolcíssim de ton repòs;

t'hi ha cridat des de Flandes mon Fill hermós.

- Com podria a la Verge lo cor guanyar?

diu ell. Ara es comença lo campanar:

se'n puja a la pedrera, l'escoda pren

i fins a ses entranyes la roca fen.

Ab los tascons, les gaies i el mall l'arrenca,

i com un pa llesquívol aprés la trenca

en lligades, dovelles i acarreuat,

tornant-se-li de cera l'aspre ametllat.

Un noi en la pedrera fa d'escodaire,

un any i dos i quatre fa de pedraire;

mes a sos colps la pedra perdent l'aspror,

quan és mestre pedraire se fa escultor.

 

Ab lo martell i escarpra va desvetllant,

ja l'estàtua d'un àngel, ja la d'un sant,

que com les flors i fruites al cor de l'arbre,

dormen en son eterna dintre del marbre,

esperant que els deixonde lo colp diví,

dient-los com a Llàtzer: « Sortiu d'aqui».

Mentres ell romp les pedres i les poleix,

l'entretalla l'Altíssim a ell mateix,

pedra fina i hermosa, la de més caires

que de Jesús treballen los lapidaires,

i ha de lluir

entre l'or i les perles del cel empir.

 

Lo cisell en sa dreta s'alleugereix

i en la ploma d'una àliga se converteix,

que vola per los aires de pol a pol,

entre núvols i estrelles de cara al sol:

lo sol que sempre mira de fit a fit

és la Verge, a qui eix astre fa de vestit.

Tant i tant en sos èxtasis la contemplà,

que a ses divines plantes son cor deixà.

Allí viu la seva ànima, mentre son cos

s'ajup cap a la terra vell i xacrós.

L'Escultor de la Verge fa encara sants,

mes ja no els fa de marbre com los d'abans;

los fa de carn i ossos, d'ànima i cos,

lo cisell de sa ploma meravellós;

los fa parlant als homes de Jesucrist,

que en braços de Maria sos ulls han vist;

i en sa divina escola és on ha apresa

del Serafí i de l'Àngel la saviesa.

És Josep de les Llànties un llantió

que fa la clariana d'un salomó,

i al cim d'eixa muntanya per Déu alçat,

l'escampa dins i fora del Principat.

 

Magnats i reis, que us crèieu en lo pinacle,

d'un llec, aquí, abaixau-vos a oir l'oracle.

Apreneu d'ell, grans homes, a ser petits

per entrar en la porta dels elegits.

Savis, veniu a apendre d'un escolà,

ell a les beceroles vos posarà

de la ciència, sola font en què beu,

la de cercar, conèixer i amar a Déu.

Sa càtedra, al principi, fou lo taller

de pobre, miserable picapedrer;

ara que és vell, de trona li fa son llit,

on vuit anys de martiri l'han reduït.

Fra Josep de les Llànties està malalt,

oh qui pogués estar-ho de tan dolç mal!

Sa llarga malaltia sols d'amor és,

per ço les medicines no li fan res:

l'apotecari

no té la que ell demana; la té el Sagrari.

Un altar hi ha en sa cella sens plata ni or,

allí va a dir la missa son confessor,

ab ell per compartir-se lo Pa que el cel

farà ploure a sos llavis com una mel.

Ja diu: Ecce Anus Dei, vers ell girat;

mira al qui de la terra trau lo pecat;

a qui els terrosos homes fa celestials,

pacients, savis, justos, rics i immortals.

Des de l'altar quan baixa cap a son llit,

l'eucarística Perla ja hi ha fugit.

Com l'amor l'esperona, corre més que ell

des del globo a sos llavis com un aucell,

com un aucell que vola, joliu, joliu,

batent ses blanques ales cap a son niu.

Estrenyent en sos braços tal companyia,

mira una dolça imatge, la de Maria,

la de Maria Verge de Montserrat,

i en sa falda de Mare s'ha endormiscat:

i mor aixís,

si és morir lo volar-se'n al Paradís.

 

LA REINA DELS JOCS FLORALS

 

Regina reginarum.

 

Moreneta n'és la Verge

de qui estic enamorat,

moreneta n'és i hermosa

com l'Esposa dels Cantars.

Trobador de sa hermosura,

jo la pujo a visitar

en la Seu de les muntanyes

a mig cama del cel blau.

 

Quan a mitja escala arribo,

sento càntics més avall.

¿Són passerells d'aquells boscos

o sirenes d'aquell mar?

Són trobadors de la pàtria

que cerquen la flor de maig.

Oh Flor del Maig de la Glòria,

que a deshora us he trobat,

tant temps ha que ab ells la cerco

la flor del lliri entre cards!

Tan bon punt mos ulls l'obiren,

flors del món, adéu-siau,

ja no teniu mel prou dolça

per la bresca de mos cants.

 

Moreneta catalana,

la morenor vos escau:

jo a vostres peus l'arpa deixo

vora l'Espasa d'un Sant.

Mentre li'n faig presentalla,

me parla de baix en baix:

- No la penges l'arpa dolça,

no la penges sens cantà'm

al torneig de l'hermosura

de vora vora la mar,

cada posada una perla,

cada vers un diamant.

Digues que en vull la més bella

de les flors que els he regat,

mon amor ja els darà versos,

mos vergers los daran rams,

mos àngels psalteris dolços

que d'amor fan somiar. -

Jo adoro sa mà rosada:

- Moreneta, adéu-siau;

al torneig de l'hermosura

vos cantaré un virolai,

cada posada una perla,

bona Amor, si me la dau. -

 

Los graons de la muntanya

los davallava plorant.

¡Qui es pogués tornar floreta

d'eix Paradís terrenal!

Escolanets de Maria,

si em volguésseu a l'esbart,

al primer cant de la Salve

tornaria a mos quinze anys.

 

Quan arribo a Barcelona,

s'obria la festa anyal.

Com aucells de grella en grella

los trobadors van cantant,

dalt de l'arbre de la pàtria

de gentils flors estrellat.

¿Quina en serà la més bella

sinó la del cimeral?

¿Quina en serà la regina?

Morena de Montserrat,

jo ab vostre nom a los llavis

també em poso a refilar:

 

« Rossinyolets de la pàtria

que cercau les flors de maig,

jo l'he vista allí a la serra

que els serafins han serrat,

allí al cel de Catalunya

d'on l'aurora sempre ens naix.

La serra és son temple glòtic,

lo Monestir son altar.

Morena com n'és i rossa

i entre pobles catalans,

n'apar l'estela de l'alba

que en la serra se posàs.

Té la llum del sol per vesta,

té la lluna per calçat;

dotze roses per corona

té del cèlic roserar,

abastades per mà d'àngels

des del cim de Montserrat,

d'àngels que hi pugen i baixen

com coloms al colomar.

És ella el colom de l'arca

que d'olivera ens du el ram,

és l'astre de nostres terres,

l'estela de nostres mars;

qui donà el ceptre a Don Jaume,

la lira d'or a Ausias Marc.

De sa mà los dons nos brollen

com de sos peus Llobregat,

nostres cançons de sos llavis,

nostra fora de son braç.

PlIàcia-us, doncs, la Moreneta

per Reina dels Jocs Florals.»

 

MILLENÀRIA

 

Mati primer d'abril,

matinadeta hermosa,

los angelets a vols

baixaven de la Glòria,

cantant cançons del cel,

sembrant lliris i roses.

Son vestidet n'és blanc,

sa cabellera rossa;

qui porta un violí,

qui porta una viola,

qui un cistelló de flors

que pels jardins aboca.

 

Baixen del Paradís

pel camí de l'aurora:

- On van los angelets?

Ses ales d'or on volen? -

Volen a Montserrat

a fer mûsica dolça.

- Anau-hi, els angelets,

que ja els aucells ne tornen,

dient en sa cançó

que el Millenar s'acosta. -

Una volada més,

arriben a la porta,

la Verge és a l'altar

i els escolans l'enrotllen

ab ciris a les mans,

ab càntics a la boca;

lo càntic és tan dolç,

que als àngels enamora.

-Tornem-se'n, angelets,

que ells s'han llevat més d'hora,

 i on canten los infants

los àngels són de sobra.

- No són de sobra, no, -

respon sa Reina hermosa;

- que canten ells a dins,

vosaltres dins i fora,

en cada mig de bosc

i en cada cim de roca,

i dintre el camaril,

on jo us escolto sola. -

 

Encara no els ho diu

ja hi és l'alada cobla

cantant cançons del cel,

sembrant música dolça.

Lo pelegrí la pren

per veus d'una arpa eòlia,

lo pastoret per cants

del rossinyol que glosa.

Si són càntics d'aucell,

l'aucell és de la glòria;

si veus d'una arpa són,

algun àngel la toca.

 

 

LLEGENDA DE MONTSERRAT

 

A L'EXCM. SR. CARDENAL ANGEL BIANCHI,

NUNCI QUE FOU DE S. S. EN ESPANYA

 

Per vostres mans sagrades,

                                                                        de Montserrat la Moreneta un dia

                                                                        me dava un llaüt d'or;

                                                                        oferiu-les-hi Vós eixes cantades,

                                                                        que no gosa oferir-les a Maria

                                                                        son pobre trobador.

 

I

L' ERMITÀ

 

De Montserrat en los cingles,

per ser del cel més a prop,

set anys ha fa vida d'àngel

un valencià molt devot.

Viu a dintre d'una cova

mig tapada ab branques d'olm,

perquè veja les estrelles

quan de nit lo prenga el son,

i entremig de les estrelles

a l'Amor dels seus amors.

Té per Ilit la terra dura;

per capçal un aspre roc,

i encara quan hi reposa

n'està despert lo seu cor.

Quan surt l'estrella de l'alba

ja en terra està de genolls

fent d'un tronc reclinatori,

altar de la creació.

Prega al Déu de les altures

per justos i pecadors,

pels qui vénen a la vida,

pels qui se'n van a la mort,

per cristians i per moros,

pels aucellets i les flors.

I ells niuen dintre sa cova,

per regalar-li cançons,

i elles fan test de sa entrada

per vessar-hi rius d'olors;

i als aucellets i floretes

de Déu parla nit i jorn:

no s'entenen per llenguatge,

que s'entenen per amor.

Los aucells ab ses volades

li mostraren una font,

on cantant ab ells se'n baixa

quan del niu los crida el sol.

Menja créixems i xicoires,

i cireretes d'arboç,

i beu de l'aigua gemada,

però sa set és d'amor;

i veu lo cel dintre l'ona,

i dintre el cel son Espòs,

i de sos ulls en la flama

la seva ànima se fon.

En lo seu llibre de somnis

sols de Jesús hi té el nom,

i altre nom no vol escriure

en son llibre de records.

Com segell lo du en sos braços,

com segell lo du en son cor.

Per ell té una sola nota

la música d'aqueix món,

mes una nota tan dolça

que l'omple de gom a gom;

los àngels no en canten d'altra

de Déu volant a l'entorn,

i, cors purs que l'heu sentida,

digau si hi ha res més dolç!

Enfilant-se entre cingleres,

camí li mostren les flors;

n'és un verger cada vora,

cada mata n'és un pom,

en quiscuna que hi llambrega

un present veu de l'Espòs;

les fruites li semblen joies,

penyora del seu amor,

veu en la rosa ses galtes,

veu en lo lliri son front,

sos braços en cada branca,

i en cada fulla son cor.

Los aucellets pren per mùsics

que a cada punta de sol

li envia a cantar-li albades

amagats dintre del bosc;

lo sol i lluna per llànties,

que encén i apaga amorós,

quan obre el reso sos llavis

o cloga sos ulls la son.

Bon Garí, no els clogues gaire,

que el teu enemic no dorm,

i a cada sobec que dónes

va sembrant herba en ton hort.

Com llenyater vora el roure

que toca el cel ab son front,

ja té la destral en l'aire

per donar-te el primer colp.

Per veure els puigs de sa pàtria

li dóna entenent, un jorn,

de pujar a Sant Jeroni,

de Montserrat mirador.

Veu les serres de València,

veu les serres d'Aragó,

veu Mallorca i Catalunya,

i a si es veu més alt que tot,

coronat de bones obres

com l'ametller de ses flors,

que assecarà una gelada

com les obrí un raig de sol.

De veure's prop les estrelles

n'ha estat un punt orgullós,

i és l'orgull una muntanya

vora un abisme pregon;

qui a més altura se'n puja

ne sol caure més a fons.

De tots los puigs que s'obiren

un li n'és més agradós,

perquè a l'ombra de sos arbres

florí a la vida el seu cor.

Allí encara sent que el criden

les alegries del món,

ab cantúries de sirena,

somnis, danses i visions.

Després de veure la terra

no troba el cel tan hermós,

i baixa de la muntanya,

sentint baixar-ne tot sol.

La campana de Sant Iscle

sol tocar al seu retorn,

com veu d'un àngel que canta

quan la d'altre àngel respon;

avui ha tocat encara,

mes ab aire de tristor,

com veu d'un àngel que plora

quan la d'altre àngel s'adorm.

 

II

LO POU DEL DIABLE

Per un forat tenebrós

que hi ha al peu de la muntanya,

sortia un jorn Llucifer

a l'hora en què el sol s'amaga.

 

Poc amic de sa claror,

no li vol veure la cara,

no vol saber res de Déu,

massa el troba dins la flama !

Lo que vol veure en lo món

és si hi tindrà bona anyada,

si pot arrencar-ne blat,

si pot sembrar-hi sisanya.

Los rats-penats tenen por

quan veuen ses lletges ales,

i fugen al davant seu cap

al cau de les fantasmes.

A aquell trepig i aleteig

les fantasmes desvetllades

esvolateguen, com morts

mig coberts ab sa mortalla.

Deixa el cau de l'Elefant

que du una torre a l'espatlla,

la Cova del Camaril,

la Cova de les cascades,

i de penyal en penyal

pujant lo Pou del diable,

n'ensopega un d'horrorós

ministre seu que davalla:

- D'on véns ara, maleït? -

diu-li ab veu enrogallada.

- Vinc d'aquí dalt, li respon, -

d'aquí dalt de la muntanya.

- Què véns de fer-hi aquí dalt?

- De posar-hi una llaçada

a un penitent que fa temps

hi porta vida molt aspra.

- Si l'has parada a Garí,

perds lo temps garbellant aigua,

que ab lo senyal de la creu

de tres en tres les despara.

- Avui no se n'ha adonat,

tan finament l'he parada:

l'he fet pujar en un cim

per veure els puigs de sa pàtria,

i al ser a tres dits del cel

li he dat alguna encensada.

Després a son esperit,

veient que el fum hi entrava,

perquè el foc també hi prengués

hi he acostat alguna brasa.

-I ha escurçat l'oració6?

- Ja no l'ha feta tan llarga.

-I ha minvat lo seu amor?

- Com llum on l’oli s'acaba.

- Acabem-lo d'apagar,

no fes pas la revifalla.

Per fer nostre lo castell

vet aquí el plan de campanya:

tu aniràs a Barcelona

alla al palau de Valldaura,

posseiràs a Riquilda,

la flor dels Comtes amada,

i no eixiràs de son cos

afins que Garí te'n traga,

passant nou dies ab ell

dins sa cova solitària.

 

Si no cau en eix parany,

cabussaré la muntanya. -

Això diu ab un gran crit

que ressona per la balma;

les roques suen de por

trametent-se'l l'una a l'altra.

Los pastors de Monistrol

pensen que es una tronada;

Joan Garí que, plorant,

del seu Tibidabo baixa,

s'afigura en sa tristor

que la terra tremolava.

Ell sí que deu tremolar

com una fulla en sa branca;

lo soroll que ara ha sentit

és del vent que ve a arrencar-la.

 

III

LO CAP DE NÚVOL

 

Al bell cim d'una cinglera

que, endreçada a sol-ixent,

apar una immensa proa

si la muntanya un vaixell,

com un corb vora sa presa

para son vol Llucifer.

Si Garí el vegés posar-se,

diria com un pagès:

eix cap de núvol tan negre

no és pas signe de bon temps.

Plega ses ales fumades,

rotlla sa cua de serp,

d'anacoreta es disfressa

baix la figura d'un vell,

d'un vellet de testa rasa

i de barba com la neu.

Se posa una vella túnica

i una corda per cinyell,

mal cobrint ab pell d'ovella

los seus aires de guineu,

i espera allí, com un enze

vora el ram untat de vesc,

que vinga a lligar-s'hi d'ales

l'anacoreta innocent.

L'endemà al caure la tarda

lo veu pujar sota seu,

ab los ulls mirant la terra

i ab lo cor mirant lo cel.

Fent com qui resa en son llibre,

hipòcrita, l'escomet.

Garí humilment lo saluda:

- Déu vos guard, lo pare meu,

vós viviu en eixa serra?

- Trenta anys ha de penitent.

- ¿Com fins ara no us encontro

jo que hi visc n'ha sis o set?

- És que sols surto una volta

cada deu anys a passeig.

-Trist de mi! tant que jo hi surto,

Déu no m'ho tinga en retret.

- Mes ¿ què cerques entre roques,

anacoreta novell?

- Fonolls i màstecs mengívols.

- Aquí dalt n'hi ha de molt verds;

més amunt, dins una albeca,

rossegen bresques de mel.

- La mel fóra massa dolça

per paladars com lo meu.

-Lo vell se mossega el llavi,

l'ha envestit massa de dret.

Mes ja arriben a la cova

a on sols falta la creu:

- Entra-hi, - li diu lo diable, -

mon ermitatge és aquest,

vet aquí mon llit de fulles,

i el tronc que em fa de seient;

d'imatges prou ne voldria,

però costen tants diners...

a més, les trobo petites

per la grandesa de Déu,

quan lo veig des d'aqueix cingle

omplir la terra i lo cel.

Oh! Lo Déu que el cor adora

no cap dins quatre parets:

son altar són eixes serres,

lo seu temple l'univers.

Tot contemplant-lo no sento

voltar la roda del temps,

cada dia em sembla una hora,

cadahora em sembla un moment.

Aixís ab bones paraules

va teixint sos dolents fets,

i comença de segar-li

traïidor l'herba sota els peus.

Ell l'escolta com un àngel,

mes era ai! l'àngel merlenc,

que per perdre a Adam i Eva

entrà de furt en l'Edem.

Li obre son cor com un llibre

a on sols llegia Déu,

i s'abeura en l'aigua tèrbola

de sos infernals consells.

Infeliç! Des d'aquell dia

les roses d'aquells rosers,

al badar sos ulls i cloure'ls,

veien volar innocent

lo passerell solitari

cap al niu de l'esparver.

 

IV

RIQUILDA

¿Quin monjo deu predicar

dintre la Seu bizantina,

que és plena ja com un ou

i a rius la gent hi arriba?

Un monjo sant, diu, que hi ha,

mes per ara no hi predica,

que trau los mals esperits

a l'encisera Riquilda,

de Barcelona la flor,

dels catalans la pubilla.

Pobra filla del Pelós!

qui t'ha vist tan eixerida,

si et tornàs a veure avui

per una altra te pendria.

Allí a l'espona del llit

assegudeta en cadira,

la tunicella de neu

avui matí se vestia;

damunt de la tunicella

lo brial de seda fina,

que com d'estrelles un cel

n'és crostat de pedreria.

De ses criades voltada,

llesta es renta i se pentina;

l'aigua n'és de set olors,

d'argent i vori la pinta,

sa cabellera n'és d'or

filat a l'argenteria.

Lo lligabosc del jardí

sols per veure-la s'enfila,

s'enfila paret amunt,

a enramar la gelosia.

Entren i surten cantant

les aurenetes que hi nien,

ab sos càntics i aleteigs

dant-li alegres lo bon dia.

Mes no són tot aurenetes

los aucells que la visiten,

un de més negre n'hi ha entrat,

malhaja sa companyia!

té de merla ploma i bec,

s'escorre com una anguila.

Sols per burxar-li l'orella

s'ha posat prop de la nina,

li enllora el cor ab son baf

i dolents somnis li inspira.

Ella, al descloure los ulls,

no s'ha senyat com solia,

i en lloc de pregàr a la Verge

que des del capçal la mira,

va a emmirallar-se en l'espill

on se veu molt més bonica.

En l'espill emmirallant-se,

bonics i joies desitja.

Ja n'ha vist un collaret

de fil d'or i pedres fines;

per posar-se el collaret

lleve's la creu beneïda;

tan bon punt deixa la creu,

cau rodant per la catifa.

Son color s'esgrogueeix,

son cabell tot se n'eriça,

sos llavis llencen udols,

sos ulls de cet flames vives.

La Comtessa fa un gran crit;

- Doncs què té la meva filla?-

Respon un metge jueu,

lo més sabut que hi hauria:

- Lo mal que Riquilda té

no el curen pas medicines:

té el dimoni dintre el cos.

-Vàlgue'ns Jesús i Maria!

Quan sa mare sent això,

cau en terra esmortuïda.

Ploren senyors i vassalls,

los infants ploren i xisclen,

i els guerrers de cabells blancs

ploren a llàgrima viva,

que sota els ferrats perpunts

també hi bat un cor que estima.

La duen cap a la Seu,

a una columna la lliguen,

a una columna de marbre

davant l'altar de la cripta.

En un retaule daurat

allà Santa Eulària brilla,

entremig de sos botxins

com una rosa entre espines:

al front té corona d'or,

als peus ses blanques relíquies,

trobades ara tot just

al peus de Santa Maria,

entre les perles del mar.

i entre les flors de la riba.

Sa cara és de lliri blanc,

coronada de celístia,

i sos ulls de cel serè

retiren als de Riquilda.

Vestit de sobrepellís

lo monjo vell l'exorcisa,

té en una mà el salpasser

rajant aigua beneïda,

en l'altra el llibre sagrat

dels evangelis i epístoles.

A cada mot que llegeix

la verge signa i persigna,

com més la va exorcisant

més lo seu mal s'enverina.

S'emboira son front rient,

de sos ulls surten guspires,

de sa boca de pinyó

olors de sofre i saliva.

A cada estrebada seva

la columna apar que es vincla;

a cada udol que ella fa

lo poble s'arremolina.

No recula el monjo, no,

ans tot l'infern desafia;

ab una estola morada

rodeja el coll de Riquilda,

i així diu ab veu de tro

a l'esperit que hi habita:

- En nom del teu Criador,

infernal monstre, retira't;

prou son temple has profanat,

prou devastares sa vinya;

serpents a l'Àfrica hi ha,

lo més lleig ta estada sia;

vés-hi en nom de Jesucrist,

de Jesucrist i Maria.

-Lo diable no pot més,

respon ab veu que esgarrifa:

- No es canse, no, el monjo vell,

que tampoc jo em cansaria;

mai més sortiré d'ací

no sent que Garí m'ho diga,

per nou dies i nou nits

orant al peu de Riquilda.-

Al sentir eixes paraules

lo comte Jofre sospira;

ha d'anar a Montserrat

a cercar la medicina;

si sabés què hi trobarà

més fortment sospiraria.

Santa Eulària que ho veu prou,

ab Déu son espòs unida,

a aqueixos mots del merlenc

va posant la cara trista.

 

V

 

MUNTANYA AMUNT

 

¿Qui són eixos cavallers

que s'enfilen per la serra,

entre mates i penyals,

sense cama ni carrera?

Sos aires de caminar

aires són de greu tristesa,

no són de dol sos vestits,

mes sa ànima està ben negra,

com un dia sense sol,

com una nit sens estrelles.

Cavallers del Comte són,

del comte Jofre qui els mena,

acompanyant a Riquilda

sa pobra filla possessa.

Va muntada en un corser

lo més manyac de la terra,

perquè no perille tant

lligada sobre la sella.

Té davant un cavaller,

patges davant i darrera,

son pare sempre al costat,

corrent a dreta i esquerra,

per veure el cel de sos ulls

si hi trenca ja la serena.

No hi riu la serena, no,

que encara hi bat la tempesta;

també bat dintre son cor,

també rodola en sa pensa,

i plora de fil a fil

i com més plora més pena.

 

Enfilant-se a Montserrat

pels boscos roden i cerquen;

tot rodant i tot cercant

lo penitent ensopeguen

al peu d'una clara font

que ab los palets joguineja.

De vidalba és son cinyell,

d'un sac ulà sa gonella.

Tan bon punt l'han conegut,

lo comte Jofre s'hi endreça;

- Penitent, bon penitent,

beneïu la filla meva,

que ha tres dies i tres nits

lo dimoni n'ha fet presa. -

Joan Garí, quan ho sent,

de genolls se posa en terra,

aixeca los ulls al cel

i la minyona es desvetlla.

- Tornau a vostre palau,

la vostra filla és lliberta.

- No és lliberta, no, Garí,

puix tornarà a fer-li la guerra,

si nou dies i nou nits

ab vós no fa penitència.

- Ai! això no ho faré jo,

puix só jove anacoreta.

- Si ma filla no curau,

morirem tots dos de pena.

- ¿Què dirà la gent del món

si ab mi viu una donzella?

- Dirà que als amics de Déu

la caritat los governa. -

 

Tant i tant lo n'ha pregat,

no li val la renitència,

se'n tornen los cavallers

i Garí ab Riquilda queda,

pensa que pensa ab lo cel,

i a son Déu resa que resa.

La mal cisellada creu

posa damunt d'una pedra,

mes la seva oració

ja no brolla tan encesa,

i, aucell cansat de volar,

tot sovint les ales plega.

Reprenent-la més devot,

ell exclama ab greu tristesa:

- ¿Que enrera jo tornaria

si pogués tornar enrera!

Déu nos guard d'un ja està fet

que és un llamp que ja ha fet cendra!

 

VI

 

LA TEMPESTA

Tot orant passa los dies,

tot orant passa les nits,

ab la ment sempre distreta

que la llengua deixa dir,

com més lo cor la n'avisa

més va per altre camí;

la voluntat prou és ferma,

però el cos és malaltís.

L'endemà a punta de dia

va a consultar l'enemic;

tristes són com la seva ànima

les paraules que li diu:

- Lo Comte m'ha duit sa filla,

bella com un serafí,

perquè ab mes pobres pregàries

li traga els mals esperits;

més com per traure eixa espina

jo no só agulla d'or fi,

mentres ella se'n millora

jo me'n sento emmalaltir.

Lo meu cor que tant volava

tanmateix està ferit,

ja no es plau en les altures,

ni al cel vola tan sovint,

i oblidant-se de les ales,

s'arrossega per lo llim.

La meva ànima és un arbre

on les virtuts feien niu,

i ara ab ses flors i ses fulles

d'una a una en van fugint;

i ai! ja és arbre sense branques

que un mal vent farà bocins.

Si no deixo la donzella,

veig que Déu me deixa a mi;

què faré? ¿la torno al Comte

o hi poso terra entremig?

- Res d'això, - diu lo diable,

sempre ab peu fora camí; -

quan un tresor me confien

jo no el llenço pas així.

- En batalles com aquesta

sols se salva el fugitiu.

- Lo fugir de la batalla

no és pas de bons paladins.

- Què voleu, doncs, que jo faça?

- Batallar fins a la fi;

fins a la fi qui no lluita

no es corona al paradís. -

 

Enganyat per lo diable

torna a sa cova Garí,

com una mosca a la tela

que l'aranya li ha teixit.

Cada mot de ses converses

per ell és estat un fil,

sols un fil de teranyina

que s'ha anat tornant cordill,

lo cordill ja és ara corda

que se'l ne du cap al crim.

Al baixar de la cinglera,

entre les roques i el riu,

la campana de Sant Iscle

no el saluda com ahir.

Quan Riquilda el veu que torna,

d'alegria li somriu:

- ¡Quina estona estàreu fora

sens recordar-vos de mi!

- Prou me'n recordo, Riquilda!

li respon ab un sospir.

- ¿Doncs, a on vos en anàreu

deixant-me soleta ací?

- A pregar dalt de la serra,

marxapeu de l'Infinit.

- Les pregàries que allí fèieu

no podeu fer-les aquí?

- Allí l'espai és més ample.

-Doncs deixau-m'hi ab vós venir.

- Ja les serres fan massa ombra,

aviat serà de nit;

llegeix tu en ton breviari

i en lo meu deixa'm llegir.

-Resa que resa Riquilda,

resa que resa Garí,

ella en son xic llibre d'hores

de cobertes d'or massís,

ell en son gros breviari

mal folrat de pergamí;

mira menys los psalms i antífones

que la creu de Jesucrist;

mes per tant que els ulls la miren

lo seu cor n'està fugint.

«Torna-te'n, fang, a la terra»,

diu al cos son esperit,

«si per seu me vol ta mare,

jo al cel aniré a florir;

torna-te'n, fang, a la terra,

que jo tinc millor partit»;

i en tant la pols que trepitja

va sos ulls enterbolint.

L'ombra creixenta dels arbres

en sa cova ja ha fet niu,

i les lletres ja no es veuen

ni la creu de Jesucrist.

Quan no obira la creu santa,

gira al cel sos ulls humits,

mes un núvol d'ales negres

l'acabava d'enfosquir;

negra està com la seva ànima,

ni una estrella al cel ha vist.

La tempesta és xafogosa,

la donzella es va adormint

ab lo rés encara als llavis,

ab lo llibre encara als dits.

De la creu cercant los braços

la fa caure del pedrís,

i en la cova sols hi vetlla

lo diable maleït.

Al segon tro que rodola,

triomfava l'enemic.

.........................................

........................................

Àngel bell de la puresa,

que del món en los jardins

vas regant de dia els lliris

que hi sembrares a la nit,

no cerques no el d'eixos boscos

quan hi baixes al matí;

lo temporal del capvespre

l'ha trencat a mig obrir.

 

VII

 

LA MORT

 

A la claror d'un llampec

que deixa la vall més fosca,

se veu pujar a Garí

com un boig de roca en roca,

ab los cabells en esbull

i la cara tota roja;

del diable disfressat

arriba a l'estreta cova,

i ab les llàgrimes als ulls

a ses plantes s'agenolla:

- Perdonau-me, pare meu,

li diu ab veu tremolosa,

- lo pecat que he comès jo

dieu si Déu lo perdona.

-¿Doncs quin pecat és lo teu

que vingues tan a deshora?

- De ma balma en un recó

jau esflorada una rosa!

-Lladre traïdor, fuig d'aquí,

no taques la meva roba.

-¿Doncs a on fugiré jo,

si a mi mateix me faig nosa?

Vés a amagar a l'infern

de Montserrat la deshonra,

ans que hi ploga foc del cel

com a Sodoma i Gomorra.

- Si em llançau de Montserrat,

baixaré per eixa roca;

lo riu que ronca a sos peus

m'obrirà en ses aigües fossa.

-¿I a mi qui me la darà,

ja caduc i sense forces,

quan vinga a cercar sa filla

lo Comte de Barcelona?

- Si d'estimbar-me em privau,

als llamps cridaré que em fonguen,

ara que estellen los rocs,

ara que el cingle enderroquen.

- L'escàndol que vas a dar

ab ta mort ai! no s'esborra.

- Doncs com l'esborraré jo?

- De sang ab sols una gota:

a la que et pot descobrir

vés a tapar-li la boca.

Diu, i li allarga un coltell,

un coltell de fulla mora.

- Puix és l'esca del pecat,

vés, enfonsa-li a la gola,

enfonsa-li tot seguit;

de mal pas sortir-ne prompte,

mentres jo sota eix penyal

cavaré la seva fossa.-

Diu així; i drecera avall

davallen com dues ombres,

l'un brandant lo seu coltell,

l'altre al coll l'aixada corba.

Eix se'n va cap al solei,

aquell vers la seva cova.

S'hi ou un sospir tremolós

que repeteixen les roques,

com d'una lira suau

quan se romp sa millor corda,

i d'una merla el xiulet

que dels llavis de la morta

negra surt com un pecat,

i llençant olor de sofre,

vola a contar a l'infern

de Llucifer la victòria.

Los boixos i romanins,

al cap de no gaire estona,

vegeren dos ermitans

duent lo cos d'una noia

més blanca que un glop de llet,

pura com un cant de tórtora.

D'entre la neu del seu coll

vermella sang ne degota,

com collaret de robins

que s'esgrana per la molsa;

com a rosada del cel

les margarides los copsen

llagrimoses tot besant

sa gran cabellera rossa.

Sols per veure-la, la lluna

trau lo cap entre les bromes,

i els estels entre llurs plecs

també la miren i ploren.

Quan la tenen dins del clot,

ab rocs i terra la colguen.

Acabant-la de colgar,

a morts la campana toca,

recordant a l'assassí

que fóra sant alguna hora.

L'aixada li cau dels dits

i del pecat s'esborrona.

Se gira ab lo seu company,

veu que canvia de forma,

deixant caure sos vestits

com serp que muda d'escorça.

Los pocs cabells que té al cap

en banyots se caragolen,

ja son peus de gall sos peus,

son cinyell cua horrorosa,

i rient a bell esclat

l'ermità diable es torna.

Llavors lo bon penitent

sent anar-li el cap en roda,

i exclama així, desmaiat,

al caure sobre la fossa:

- Campana, la de Sant Iscle,

que a morts per Riquilda toques,

ai! toca-hi també per mi

que la vida m'és de sobra! -

 

Llavors un crit terrible rodola de l'altura,

ensems que en baixa un àngel cobert ab armadura

forjada ab l'or del cel;

a Llucifer aterra sa llança fulguranta,

i sembla, al retenir-lo vençut sota sa planta,

l'Arcàngel Sant Miquel.

 

- Per guarda d'eixes terres, - exclama, - Déu m'envia;

sobre enderrocs del temple de Venus, seu Maria;

allunya'n tos paranys;

i puix per perdre un home nou jorns tu demanares,

d'eix nou edem puríssim, on com la serp entrares,

te'n trac per nou cents anys.

 

I els dos que tu volies per llaços en Espanya

dels cristians que hi naixen, com blat entre sisanya,

duran la flor aquí:

d'un vell planter de verges serà Riquilda mare,

de sants i solitaris serà mirall i pare

lo penitent Garí. -

 

Li diu, i dura càrrega posant-li de cadenes,

l'encalça a cops de llança per xòrrecs i carenes

vers l'antre de l'infern.

Los cels asserenant-se celebren la victòria,

i a Llucifer al rebre vençut i sense glòria,

braola el foc etern.

 

La rellentor de la nit

i el plovisqueig de la boira

ab ses besades de gel

l'anacoreta retornen.

Bada sos ulls a la llum

i veu estrelles sens nombre

que el miren, com ulls de Déu,

ab mirada sempre dolça,

i abaixa els seus sospirant

de tristor i de vergonya.

Així que punteja a Orient

lo primer raig de l'aurora,

baixa a rentar-se les mans

del Llobregat en les ones;

de tan rentar-se les mans

les aigües se tornen roges,

però la taca de sang,

pobre Garí! no s'esborra,

ni de sa ànima el pecat

que el persegueix com una ombra.

Demanant a Déu perdó

emprèn lo camí de Roma,

despedint-se d'aquells llocs

on los ulls alçar no gosa.

- Adéu, lo meu paradís,

lo teu Adam t'abandona;

com ell he traït mon Déu,

i el pecat me'n trau a fora,

me'n trau a fora descalç,

tot descalç i sense roba.

Adéu, mon Edem, adéu;

adéu, cancell de la Glòria,

jardí de flors celestials

on trenquí la més hermosa.

L'Arcàngel que he vist dins tu

(si no és fantàstica forma),

quan de Roma tornaré,

m'obrirà les teves portes?

 

VIII

 

LLÀGRIMES

 

Lo cami que fa baixant

un jorn d'hivern lo desfeia,

esqueixats tots sos vestits,

caminant de mans a terra,

com a Roma el Pare Sant

li donà per penitència.

Puix com a bèstia ha pecat,

té d'anar com una bèstia,

de dies al pic del sol

i de nits a la serena,

sens alçar los ulls al cel,

i vivint d'arrels i herba.

Tot passant lo Llobregat

sospirava de tristesa,

veient en son clar espill

lo cel de sa pàtria bella,

bonic com un lliri blau

ab sa rosada de perles.

Quan de la cova és a dins,

en llàgrimes s'hi desfeia:

ja no hi nia el roquerol,

ja no hi canta l'aureneta,

de les flors que ell plantà

alla sols ne resten fulles seques,

de la flor que ell esfullà

no en deu restar pols ni cendra!

Per entre el brancatge verd

no hi aguaiten les estrelles,

i per no veure-la el sol

ab un núvol s'encoberta.

A on ell plantà un llorer

s'enfilen les romagueres,

i els arços prenen lo lloc

al ric cortinatge d'eura.

La roca va degotant,

com si es fongués de tristesa,

va degotant com sos ulls

una aigua terrosa i freda.

Plorant al vespre s'adorm,

plorant de nit se desperta,

i llàgrimes i sanglots

són lo seu menjar i beure.

Plora, plora, bon Garí,

ton jaç ab llàgrimes rega,

que el pecat que tu has comès

sols ab eixa aigua se renta.

 

IX

 

LO BATEIG

 

També plora el comte Jofre,

qui el pogués aconhortar!

D'ençà que hi perdé sa filla

sempre pensa ab Montserrat,

de ses serres la més bella,

de sos castells lo més gran,

lo de cent torres per banda,

cent jardins al cel penjats;

nous pensils de Babilònia

on fan niu abril i maig.

Un mati de primavera

se n'hi pujava a caçar,

ab los gossos a la vora,

ab los falcons a la mà,

voltat de guerrers i patges,

ple de fletxes son buirac.

La primera que dispara

se clava al cor d'un senglar;

si la fletxa és de bon ferre,

de bon cer és son punyal:

la fera que tombollava

ja a sos peus estesa jau.

Mentre els patges se la'n porten,

a l'espatlla es posa l'arc

i se'n va a beure aigua fresca

allà a la font de Vallmal.

Quan veu l'endret on sa filla

prengué d'ell trist comiat,

si no es recorda de beure

ja es recorda de plorar.

¡Bé n'ha plorades de llàgrimes,

bé n'ha plorades a mars!

mes com avui en ses galtes

mai caigué plor tan amarg.

-Doncs on ets, Riquilda amada?

doncs on ets? - diu sanglotant;

per donar-te un jorn de vida,

trist de mi! en daria un any.

I el dolç nom de la donzella

tristament va ressonant,

com los passos dels que viuen

per les tombes dels finats.

Llagrimegen les cingleres

i les floretes del prat,

i els aucells que hi refilaven

se posen a sospirar.

De prompte a un tret de ballesta

un corn de caça ha sonat;

los gossos s'hi arremolinen,

los ballesters hi fan cap;

han vist a Garí en sa cova

feréstec com un alarb,

i per fera horrible el prenen,

tant l'enlletgí lo pecat!

Cent ballestes se li acaren,

mes veient que era manyac,

lo lliguen ab una corda

duent-se-le'n cap avall,

entre els gossos que el mosseguen

i les potes dels cavalls.

Ab ells a la cort lo deixen

quan arriben al palau;

ne fan joguina los patges,

l'apedreguen los infants,

i ell pensa, besant les pedres:

« més mereixen mos pecats».

Passen dies i setmanes,

la Comtessa va de part,

a l'infantó que deslliura

Déu li dó vida molts anys.

Vestidet de blanca roba

lo porten a batejar,

sos bolquerets són de seda,

son capçó n'és de domàs

brodat d'or i pedres fines

per ninetes de quinze anys.

 

Les campanes que l'obiren

se posen a tritlletjar;

de la Seu s'obren les portes,

les del cel no trigaran.

Des de les fonts del baptisme,

oh si hi poguesses volar!

colom que et rentes les ales

en les aigues del jordà,

los angelets que t'hi esperen

t'ensenyarien sos cants.

Mes no, no hi voles encara,

vés ta mare a consolar,

rosadet ton front d'escuma,

en tos dits lo ciri blanc,

i vestit de roba d'àngel

que el món no puga tacar.

Lo bateja el senyor Bisbe,

l'apadrina un pare abat,

cavallers que l'acompanyen

són la flor de sos vassalls;

darrera comtes i dames,

fletxes i llances davant.

Fletxes i llances s'aturen

a la porta del palau,

pugen los comtes i dames

lluït ròssec de l'infant.

Al capdamunt de l'escala

se serveixen d'aiguamans;

lo gibrellet n'és de pisa

que pot servir de mirall,

la tovallola de cànem,

no se'n fila de més blanc.

La taula parada troben

de verdura, fruita i rams,

èsquirols, daines i cérvols,

cisnes, ànecs i faisans.

Les tovalles són brodades,

la vaixella n'és d'esmalt,

los ganivets i forquetes

llueixen com un cristall.

Lo Comte està a cap de taula

en un seient tornejat,

dames a dreta i esquerra,

cavallers ençà i enllà;

l'infantób dorm vora el Comte

en un bressolet daurat,

cada volta que se'1 mira

li torna el plor cara avall:

«Si fos viva ta germana,

t'haurien àngels bressat;

somia'ls, fill meu, somia'ls,

que ja al món no en trobaràs.»

Quan són al llevant de taula,

n'apareix un vell joglar,

punteja una arpa daurada,

i cançons vénen i van,

cançons d'amor i de guerra,

de moros i de cristians,

la més bonica de totes

és de les Barres de sang

 

LES BARRES DE SANG

 

«Dins son palau de Valldaura

trist està Jofre el Pelós,

mirant son escut que penja

d'un feix de llances i estocs.

Los cavallers ja li diuen:

- De què estau tan neguitós?

- De veure ma adarga llisa

com un llibre sense mots.

- Llisa n'és la vostra adarga,

mes té el camp de plata i or.

- Bé té el camp d'or i de plata,

mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules,

una carta n'ha desclòs;

n'és del gran Carles la lletra,

lo segell d'emperador:

«Los normands entren a França,

ajudau-me, el meu nebot,

que si vós me dau ajuda

cada braç valdrà per dos.»

Quan les lletres són llegides,

-Cavallers, anem-hi tots.-

Ja es cobreix de fina malla,

ja se'n calça els esperons,

cap a França ja se'n volen,

bon cami que Déu los do.

Quan lo camí se’ls acaba,

se'ls comença el treball fort.

Carles Calbo està en greu lluita

i els normands li prenen lloc,

com un mur de ferre verge

avançant cap a migjorn;

ragen sang destrals i llances,

les ballestes ragen foc.

A la primera envestida

lo mur de ferre se romp;

los normands van de recules

per escapar de la mort.

A la segona envestida

no se'n veia cap enlloc.

Los francesos se pregunten:

qui es aqueix batallador?

-Lo comte de Barcelona,

lo comte Jofre el Pelós.

La darrera de les fletxes

l'ha ferit a prop del cor.

Ja lo n'entren a una tenda

que prengué als normands traïdors;

lo primer que l'hi visita

n'és Carles emperador.

 

Carles mira ses ferides,

ses armes mira el Pelós,

tot mirant les seves armes

sospirava de tristor.

- No sospireu, lo bon Comte,

mon metge arriba tantost.

 

- De les nafres no me'n sento,

sols me sento de l'honor,

puix en lo camp de batalla

per mon escut no hi ha flors.

- Si el teu escut n'està sense,

ton pit n'està vermellós.

-Posa els dits en la ferida,

los passa per l'escut d'or.

 

Si el comte Jofre plorava,

encara plora més fort,

mes ses llàgrimes de pena

ja són llàgrimes de goig.

- Grans mercès, lo rei de França,

grans mercès, l'emperador.

Si no puc tornar a veure-us,

Catalunya i Aragó,

est testament vos envio

escrit ab sang de mon cor;

gravau-lo en totes mes torres,

brodau-lo en tots mos penons,

i portau les quatre barres

a les quatre parts del món. -

 

Oh soca de nostres comtes,

Déu no et vol arrencar, no;

de les barres catalanes

tu en seràs lo portador;

grans províncies les esperen

per gravar-les en son front,

los espanyols en ses armes,

los catalans en son cor.»

 

Quan la gesta és acabada,

girà de full lo joglar,

canta les guerres del Comte,

canta sa lluita ab lo drac

quan, al sortir de la cova,

li rompé un roure pel cap,

i atravessant-lo ab la llança,

com passerell ab lo dard,

s'enarbola per los aires

ab lo monstre abraonat.

Cruixien freixes i alzines,

s'oïen xiscles i brams,

i el Puig de la Creu, al caure-hi,

s'estremí de feredat.

Lo monstre de Sant Llorenç

a Garí els fa recordar,

altre monstre que caçaren

en un bosc de Montserrat.

Lo fan entrar a la sala,

se'l miren de cap a cap,

l'un li troba cara d'home,

l'altre d'ós lo caminar.

Li tiren ossos i els deixa,

d'amoixaments no en fa cas,

sols, humil agenollant-se,

besa els peus dels convidats.

Mentre besa los del Comte

l'infantó s'és desvetllat,

los àngels que somiava

a Garí li fan parlar:

- Aixeca't, Garí, - li crida, -

que de Déu ets perdonat. -

I la fera tornada home

de peus es posa a parlar.

Tots queden freds com de pedra,

lo Comte més fred que cap.

-¿Doncs on és,-diu-li,-ma filla,

si ets tu Garó l'ermità?

-La vostra filla ai! és morta!

- I quin traïdor la matà?

- Castigau-me, comte Jofre,

que és molt gran Io meu pecat.

-Les paraules que ha sentides

fan sos ulls llampeguejar,

mes prompte els ulls s'asserenen

quan lo cor no està emboirat:

li respon ab veu amiga,

tot cobrint-lo ab son brial:

-A l'home que Déu perdona

bé el pot l'home perdonar. -

Garí conta, fil per randa,

de ses penes la més grau,

com del cel caigué a l'abisme,

com tirà la perla al fang,

la perla que el comte Jofre

li dugué de vora el mar.

Com la cova profanada

rentà ab llàgrimes de sang

que ha plorades nit i dia,

nit i dia per set anys.

Contant sa vida de fera

li rebroten cara avall.

Los cavallers i les dames,

plora que més ploraràs,

fan raons al comte Jofre

qui no es vol aconhortar.

Al sentir-ho la comtesa

la n'ha presa gran desmai:

- Quan haja sortit a missa,

vull anar a Montserrat,

- diu, - per veure't, filla meva,

mes que sies pols i fang:

los abraços que jo et dava,

mes ai! no me'ls tornaràs!

 

XI

 

INVENCIÓ DE LA VERGE

 

Era un vespre d'abril; a l'hora bella

en què d'amor la virginal estrella

baixa al tàlam de púrpura del sol,

del Llobregat per la ribera ombrosa

anaven recollint sa vagarosa

ramada uns pastorets de Monistrol.

 

Com l'aigua que a ses plantes murmurava,

reflectien sos ulls la volta blava,

cercant-hi les petjades del bon Déu;

i ab lo llenguatge pur de la innocència

retreien son amor i providència,

eix cor que ens ama i aqueix ull que ens veu.

 

De prompte una llum pura i misteriosa

baixant del cel en la muntanya es posa,

seguida d'altres llums en enfilall;

cadena de metèors lluminosos

que arrosseguen, al caure tan hermosos,

la llum del cel a nostra fosca vall.

 

Un regalat perfum de rosa vera

se vessa per los marges i ribera,

com si es tornàs lo riu d'aigua d'olors;

ensems que una dolcíssima harmonia,

com rajolí de mel i d'ambrosia,

per les orelles regalava als cors.

 

A la volta-serena d'on plogueren

tornaren les estrelles i es pongueren

i els pastors, com si haguessen somiat

se quedaren tots sols ab ses ovelles,

i els anyells que jugaven davant elles

entre els saules que abeura el Llobregat.

 

Quan la pervinca es bada en los herbatges

a la fontana ho diuen los boscatges,

la font ho conta al riu, lo riu al mar;

és que obre els ulls la primavera ab ella

i enamorats lo papalló i l'abella

los hi van tremolosos a besar.

 

Així de les boscàries al restoble

la nova rodolà, del mas al poble,

del poble riberenc a la ciutat,

i al veure en altre Horeb la mata encesa,

Gothmar, Bisbe de Vic, que era a Manresa,

escomet la visió de Montserrat.

 

Ribera avall les ones acompanya

cap als peus de la històrica muntanya,

on l'enrotllen pagesos i pastors,

i a l'hora en què ab lo cap dessota l'ala

se recull en sa branca la cucala,

se’ls bada el cel en rius de resplendors.

 

Com rosari d'estrelles de llum pura

que esgranassen los àngels en l'altura

per aclarir la.terra ab raigs divins,

hi baixen d'una a una tremoloses

pluja suau de lliris i de roses

com no en floreixen pas en los jardins.

 

Tothom les veu baixar de la serena

volta al serrat, com perles a l'arena,

mes, àngels de la terra, los infants

veuen que són los àngels de la Glòria

los que en garlanda que els semblà illusòria

duen les llums divines en ses mans.

 

En una cova altíssima que es bada

en mig d'una gran roca acinglerada,

l'esbart de Serafins para son vol;

 

i a una claror que en vessa esblanqueïda,

desapareix la seva, avergonyida

com les estrelles al sortir lo sol.

 

Los uns entre penyals i verdes branques

estenen tot volant ses ales blanques,

dant a la balma celestial dosser;

ab citàres los altres i psalteris

omplen lo cel de mùsica i misteris,

la terra d'esperança i de plaer.

 

Los altres dels turons per les esquerdes

planten llorers i alzines sempre verdes,

festonegen lo llit dels rierons,

cenyeixen ab una eura cada roca,

fan rebrotar la més antiga soca

coronant-la de boixos i timons.

 

Cantava el rossinyol en la ribera

regalades cançons de primavera,

mes calla, al ploure lo primer estel,

per escoltar los himnes de la serra;

¿què valen ai! los càntics de la terra

al ressonar la música del cel?

 

«Sortiu d'entre nùvols, bellíssima Aurora,

d'ençà que us va perdre lo món està trist,

la terra us espera, lo cel vos enyora,

voleu que no us ploren los ulls que us han vist?

 

»Sortiu, rica Perla, de vostra petxina,

que us vol Catalunya posar en son front;

per gerro preneu-la, roser sens espina,

i s'omplen d'aromes Espanya i lo món.

 

»Vindran reis i reines a fer-vos visita,

corones i ceptres posant-vos als peus;

un niu en eix cingle tindreu per ermita,

més pur que ses aigües, més blanc que ses neus.

 

»Sortiu, per retaule tindreu la muntanya,

per músics los àngels i algun rossinyol,

lo cel per corona, lo món per peanya,

per llànties de plata la lluna i lo sol.

 

»Tindreu en les boires bonics cortinatges,

de nit les estrelles, de dia la llum,

les ales dels àngels duran-vos missatges,

les ales dels aires cançons i perfum.

 

»Lo lliri, oferint-vos encens i ambrosia,

aixeca entre jonça son càlzer en flor;

l'aucell per mirar-vos, Estrella del dia,

estira ses ales i canta d'amor.

 

»Princeses i santes tindreu per servir-vos,

per mossos i patges angèlics infants,

acords i pregàries vindran a oferir-vos

després de les verges los monjos cantants.

 

»I ab monjos i ascetes serà aqueixa serra

un rusc ple de bresques de mística mel,

de mel que recullen los sants de la terra,

voltant cour abelles la rosa del cel.»

 

Aixís, a les angèliques cantúries,

ressonen com un temple les boscúries,

mes prompte els serafins prenen lo vol

girant a la muntanya els ulls hermosos,

com los gira a la llum que els hi ha desclosos

l'enamorat i tendre rossinyol.

 

Al perdre's en lo cel la clariana,

s'abaixen tristos a la fosca plana

los ulls que fa plorar l'enyorament,

i el cor se vessa en resos i pregàries,

que roden per les selves solitàries

fins a apuntar l'aurora a sol ixent.

 

Muntanya dels misteris, ¿ quina rosa

en tes castes entranyes s'és desclosa,

que els Serafins la baixen a olorar?

Eixa ombrívola selva que els convida

¿ quina font té de renaixença i vida

que no es veuen ses aigües regalar?

 

Si són aigues d'amor, deixa'ns-ne beure;

si ets estrella caiguda, deixa't veure

i de ton cel ensenya'ns lo camí,

que és aspre i llarg lo terrenal viatge,

i no té el món una ombra de brancatge

on prenga alè lo pobre pelegrí.

Al raig primer de l'alba matinera,

del Bisbe en seguiment, per la drecera

lo poble es va enfilant muntanya amunt:

quatre homes ab destrals obren la via

i com l'hisop l'alzina s'humilia

perquè els romeus li passen per damunt.

 

Entre ginebres, pinetells i arboços

onegen cabells blancs i cabells rossos,

com vora el gessamí ginesta en flor;

i es veuen entre cotes de burgesos

les túniques de llana dels pagesos,

la rústega pellissa del pastor.

 

Suau olor de paradís los guia

vers les timbes altíssimes on nia

de Catalunya l'Àliga gentil;

una eurera li fa de cortinatge,

los ulls no veren més serena imatge

ni més reclòs i místic camaril.

 

Tal del Tabor en la sagrada cima

als tres deixebles seus que tant estima

se mostraria un jorn lo Redemptor;

com neu sa vestidura blanquejara,

seria com un sol la seva cara

dins una alba de cèlica claror.

 

Com los raïms de l'eura que volteja

la cova, al sol sa cara moreneja,

en sa mà dreta un petit món floreix

que ella mostra a son Fill perquè l'empare

i assegut a la falda de la Mare,

Ell somrient l'empara i beneeix.

 

Bisbe i pastors de genollons la miren,

i extàtics oren, canten i sospiren;

tanta hermosura els ha robat lo cor;

Gothmar la pren en sos ditxosos braços,

i ressona per timbes i ribassos,

la lletania que inventà l'amor.

 

«Estrella del matí, Mística Rosa,

on com abella tot un Déu se posa»,

diuen los uns en chor acompassat.

«Causa de nostre goig», diuen los altres,

«pregau, Mare de Déu, per tots nosaltres,

en vostra Casa d'or de Montserrat.»

 

I el nom sempre dolcíssim de Maria

omple el cel i la terra d'harmonia.

Nota robada als cants del serafi,

entrena't en mos himnes amorosos,

que fins los cards se tornen olorosos

si els acompanya un brot de romaní.

 

Del Llobregat s'aturen les onades

tot parlant-ne a les flors enamorades,

tot escoltant eix càntic de dolçor;

volant s'aturen los aucells en l'aire,

llancen vinyes i boscos més aflaire

i el cel asserenat més resplendor.

 

I serra enllà la professó anguileja;

com un colom Maria al mig blanqueja,

colom del cel que vol niar aquí:

prop d'on l'esperen ja Aciscle i Victòria,

com heralds de la Reina de la Glòria,

se fa immovible en lo verdós camí.

 

La portaven gojosos a Manresa,

però de Catalunya la Princesa

vol veure son reialme d'aquí estant;

estrella d'Orient de tota Espanya,

vol guiar, des del cim d'eixa muntanya,

als que el sol del Messies cercaran.

 

- Miracle! - el Bisbe crida,-gran miracle! -

entre boixos li fan un tabernacle

de sos mantells i brostes i verdor;

per sa Regina aquell verger l'adora,

los rossinyols la prenen per l'aurora,

les donzelles per l'astre de l'amor.

 

Com la conquilla que en la mar s'esberla

per rebre i estojar la rica perla,

la serra és mig partida a sol ixent;

Déu ab ses mans mateixes l'ha desclosa

per estojar la Perla més hermosa

que li han ofert les platges d'Orient.

 

De son retaule engarlandat de fulles

ell aixecà les gòtiques agulles,

on l'àliga se cansa de pujar;

féu ses columnes de turons de marbre

on, com aucells al cimeral de l'arbre,

pujaran los ascetes a niar.

 

I la Reina del cel i de la terra

per trono pren la catalana serra,

sos penyals gegantins per respatller;

los núvols per cortina de sa alcova,

lo Llobregat per franja de sa roba,

i el cor dels catalans per encenser.

 

XII

 

CONCLUSIÓ

 

Mentre guarneixen l'altar,

plorant los Comtes arriben,

lo comte Jofre el Pelós

i sa esposa Vinidilda.

Los guia Joan Garí

per entre rocs i bardisses;

si ploren ells de tristor,

no plora ell pas d'alegria.

La Comtesa ja li'n diu:

- Doncs on és la meva filla?

- Son cos és aquí enterrat,

la seva ànima al cel sia;

si no conegués lo clot,

prou l'herba coneixeria,

l'herba que sols ha crescut

ab mos plors amorosida.

La fossa que ell assenyala

s'escau als peus de Maria,

sota un roser de pastor

que de roses l'ha guarnida.

A l'arrencar-ne el roser

se sent una veu molt prima,

als primers colps del magall

ne surt l'hermosa Riquilda,

ne surt hermosa com mai,

rastre de mort no tenia,

sinó un collaret de sang

com de seda carmesina.

- Mare meva, no ploreu;

pare, - diu, - só encara viva;

qui m'ha guardada tant temps

no sé si cal que us ho diga;

qui podria haver estat

sinó la Verge Maria?

Quan, empès per Llucifer,

Garí m'arrencà la vida,

en sos braços me copsà

la Verge com una filla,

me tornà l'ànima al cos

i, en un llarg somni de ditxa,

féu passar davant mos ulls

sa bella història i la mia.

Me féu veure Montserrat,

del temps alçant la cortina,

en cada cima una creu,

en cada falda una ermita,

en quiscuna un ermità

d'aucellets ab companyia.

Vegí un monestir molt gran

vora una immensa basílica,

i en ella els monjos i abat

cantant la Salve Regina.

La muntanya era un gran rusc

compartit en celdes místiques,

on com abelles los sants

anaven sempre i venien.

Vingué jove un genovès,

cercant un món que somia,

i al ser vell tornà a venir

a portar-ne les primícies.

Vingué un Capità ferit,

oh que ditxosa ferida !

quan d'aqueixa se curà

una altra al cor ne tenia,

una ferida d'amor

que per molts fou medicina.

De fundadors i de sants

ne vingué una lletania,

passaren reis pelegrins,

passaren reis i regines,

los pobles en professó

i en romiatge les viles.

Als tristos donà conhort,

als cegos donà la vista,

als malaltissos salut,

als morts, com a mi, la vida.

Sols per tornar-vos-la a vós

jo la volguí, mare mia,

que sent lo somni del cel

mellor estava adormida.

Mes ai! per tenir-me als braços,

no em tragau dels de Maria,

aquí on he passat set anys

deixau-me passar la vida.-

Sa mare es posa a plorar,

son pare plora i sospira,

veient esqueixar del cor

la branca que hi renaixia.

Mes, com és Déu qui l'hi pren,

lo bon Comte se resigna:

- Queda't Riquilda, - li diu, -

la Verge et vol per amiga,

farem aquí un monestir

de monges benedictines,

i abadessa en seràs tu,

clavell de ma clavellina.

Un monjo de Monistrol,

pujarà a dir-vos la missa,

i si algun àngel del cel

no baixa pas a servir-la,

ho farà Joan Garí

baixant de la seva ermita. -

Llavors lo bisbe Gothmar,

ornat de bàcul i mitra,

mira les planes i cims

i exclama ab veu que els domina:

- Oh pàtria, sobre ton front,

quina Estrella hi ha sortida !

ample com és lo teu cel,

de cap a cap s'illumina.

Fugirà a sa resplendor

lo moro que et té cativa,

i creixeràs, creixeràs

com arbre vora les ribes,

i no cabent en ton llit

dels Pirineus a marina,

la terra et darà sos regnes,

la mar te darà ses illes.

Oh Verge de Montserrat,

que feu trono d'eixa cima,

siau per segles i segles

de Catalunya Regina:

defensau-la ab vostre braç,

ab vostre mantell cobriu-la.

Son Comte està a vostres peus

fent-vos present de sa filla,

arrel que us dóna sa flor

que arrel de bon arbre sia;

coronau-lo de cimals

lo més xic com una alzina,

que nius d'àligues té al cim

i davall pobles abriga.

 

XIII

 

DESTRUCCIÓ DE MONTSERRAT

 

(NOU CENTS ANYS DESPRÉS)

 

Quan l'àliga francesa del món ja ensenyorida

caigué vora les plantes del Montserrat, ferida

del Bruc en l'aspre camp;

la que a son vol estreta trobava l'ampla terra

sentí la por per volta primera, d'eixa serra

al veure eixir lo llamp.

 

I en son vol, a recules, girant-hi els ulls encesos,

exclama: «Si a aqueix cingle poden pujar francesos,

lo deixaran desert;

lo foc ha de passar-ne com infernal escombra,

del monestir i ermites no en restarà ni l'ombra,

dels boscos ni ram verd.»

 

I aixi ho compleix! Ascetes, fugiu dels ermitatges,

los que al seu cant uníeu lo vostre entre els brancatges,

rossinyolets, fugiu;

que ho crema tot i arrasa lo monstre de la guerra,

i ab l'arbre de cent branques i el temple que s'aterra,

s'aterra vostre niu.

 

Adéu, càntics de salve, de virolais i trobes,

adéu, antigues celdes pel monjo sempre noves,

adéu, temple i altar;

trencau vostres violes, oh patges que hi cantàveu;

rossos Àngels que a l'hora de l'alba hi refilàveu,

veniu-hi ab mi a plorar.

 

Per terra s'arrosseguen, com a l'hivern les fulles,

los mantells de la Verge, los pallis i casulles,

brodats de l'or més pur;

ab lo copó on cabia la Majestat Eterna,

i ab los riquíssims calzes beurà dins la taverna

lo llavi més impur.

 

Les arques cisellades, los platejats sagraris

vessant relíquies santes, los vells reliquiaris

davallen serra avall,

darrera les imatges hi baixen les peanyes,

los mig cremats retaules darrera les aranyes

de primorós cristall.

 

La llàntia del rei moro rodola feta esberles

als peus dels que es disputen los diamants i perles

del resplendent viril;

infern se torna eix místic vestíbul de la Glòria,

ressonen dins lo temple renills ab la cridòria,

i udols al camaril.

 

Records de Terra Santa que els pelegrins deixaren,

presents que reis i comtes damunt l'altar posaren,

pel sabre són trinxats;

del Papa Adrià, de Carles primer dolces memòries,

llorers de cent batalles, de cent reialmes glòries,

vilment són trepitjats.

 

Lo trono que a la Verge donà el duc de Cardona

per abastar d'estrelles l'esplèndida corona

fa als Iladres d'escambell;

dels morts tornats a vida trossegen la mortalla,

dels cors que infants i verges han duit en presentalla

ne passen Io coltell.

 

Sols regna dins la casa de Déu l'arma homicida,

en les piques de marbre de l'aigua beneïda

s'abeuren los cavalls.

Los llibres que lluïen ab l'or de nostra història,

a on totes les pàgines són pàgines de glòria,

serveixen d'encenalls.

 

Lo monestir esclata per tots sos quatre caires,

los teixinats i voltes a pans volen pels aires,

llançant llampecs de llum;

les cúpules són negres, gegantes xemeneies

que escupen a glopades de pólvora i de teies

la flamarada i fum.

 

Lo místic claustre gòtic, l'església bizantina,

caient l'un sobre l'altre, barregen en ruïna

sos arcs i capitells;

llançant pilars i jàsseres llur càrrega feixuga,

quiscun com cariàtide que sostenir no puga,

s'ajauen sobre d'ells.

 

De l'hort entre les plantes roda el canó i udola,

per sobre el mur com gàrgola traient l'encesa gola;

se sent olor de sang,

i els corbs ab qui els exèrcits parteixen les despulles,

cantant baixen a veure sagnar santes cogulles

en mig de pols i fang.

 

Què feu en eixes tombes, oh flor de nostres avis?

¿què feu, abats i bisbes, vells hèroes, sants i savis,

Riquildis i Garí,

los ducs de Ribagorça, Montcades i Cardones,

guerrers, barons i comtes i tu, rei de les ones,

oh gran Vilamarí?

 

Alçau vostres espases de ferro i d'alabastre,

d'aqueixos que ens trepitgen, inics, no en quede rastre,

mes oh dolor! caieu,

caieu d'eixos porfírics corsers que també cauen,

i ab vostre escut i llances, al llit de foc on jauen,

se fonen com la neu.

 

Sagrat alberg dels Àngels, ermites i boscúries,

retaule on se deixaren pintades nou centúries,

així vos esborrau?

¿Tot un tresor de pàtria grandesa que ens restava,

avui com una flama de ciri que s'acaba,

nos diu adéu-siau?

 

Nau bella que la Verge guiava, aixi naufragues?

llar pàtria on s'encenia lo cor, així t'apagues?

Plorau, Verges de Sion:

en la muntanya santa s'aterra el santuari,

i els pelegrins que hi vénen diran demà al pujar-hi:

ses torres a on són?

 

«En mon llit s'ajagueren ahir, - respondrà l'herba, -

des del penell jo abrigo llur majestat superba;

tornau-se'n pelegrins;

la mà ab què avui esborro son temple i ermitatges,

perquè de llunyes terres no hi vinguen romiatges

n'esborrarà els camins.»

 

Oh temps, així nos robes? ¿ de l'astre que es veu pondre

ab tots sos raigs la rica corona s'ha de fondre?

Edat antiga, adéu!

De tot Io que ens deixares res no en quedà en un dia...

mes no, que ab vostra imatge quedàreu vós, Maria,

que tot ho tornareu.

 

CANÇONS DE MONTSERRAT

 

A LA VERGE DE MONTSEBRAT

 

Ab los aucells que alegren vostra serra

vull, Maria, cantar-vos mos amors;

si pobres són mos càntics en la terra,

feu que en lo cel ne cante de mellors.

 

VIROLAI

 

Rosa d'Abril, Morena de la serra,

de Montserrat Estel,

illuminau la catalana terra;

guiau-nos cap al cel.

 

Ab serra d'or los Angelets serraren

eixos turons per fer-vos un palau;

Reina del cel que els Serafins baixaren,

dau-nos abric dins vostre mantell blau.

 

Alba naixent d'estrelles coronada,

Ciutat de Déu que somià David,

a vostres peus la lluna s'és posada,

lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

 

Dels catalans sempre sereu Princesa,

dels espanyols Estrella d'Orient,

siau gels bons pilar de fortalesa,

pels pecadors lo port de salvament.

 

Donau consol a qui la pàtria enyora

sens veure mai los cims de Montserrat;

en terra i mar oïu a qui us implora,

tornau a Déu los cors que l'han deixat.

 

Mística Font de l'aigua de la vida,

rajau del cel al cor de mon país;

dons i virtuts deixau-li per florida;

feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

 

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!

ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!

Rosal del cel que els Serafins voltegen,

a ma oració donau vostre perfum.

 

Cedre gentil del Líbano corona,

Arbre d'encens, Palmera de Sion,

lo fruit sagrat que vostre amor nos dóna

és Jesucrist, lo Redemptor del món.

 

Ab vostre nom comença nostra història,

i és Montserrat lo nostre Sinaí;

sien per tots l'escala de la Glòria

eixos penyals coberts de romaní.

 

Rosa d'Abril, Morena de la serra,

de Montserrat Estel,

illuminau la catalana terra;

guiau-nos cap al cel.

 

A MONTSERRAT

 

HIMINE DEL MILLENAR

 

Pugem, fills de Maria,

pugem a Montserrat;

mil anys ha que hi sortia

lo Sol del Principat.

 

Estant encara en vida,

la Verge beneïda

nos dóna ja el seu cor;

Sant Pere, ab l'ambaixada,

la imatge ens ha portada,

Sant Lluc fou l'escultor.

 

Per trono i per corona

prenia Barcelona,

de tantes flors jardi.

Eulària l'enramava,

Sever l'anomenava

sa estrella de la mar.

 

Fugint de la gent mora,

la celestial Pastora

deixà el ramat fidel;

i en mig d'eixa muntanya

de flors sols s'acompanya,

de flors i aucells del cel.

 

Un dia, a la vesprada,

la serra illuminada

vegeren los pastors;

vegeren llums molt belles

baixar-hi, com estrelles

d'hermosos resplendors.

 

Lo bisbe sap la nova,

trobà dintre una cova

la imatge més gentil;

los àngels la voltegen,

i els arbres que l'ombregen

li fan de camaril.

 

La du cap a Manresa,

mes la reial Princesa

no vol passar avant;

se queda aquí a la serra

per beneir la terra

d'aqueixos cims estant.

 

De reis sou visitada,

de reines coronada,

Estrella d'Israel;

los Sants de nostra terra

passen per vostra serra

quan pugen cap al cel.

 

La terra catalana

vos vol per Sobirana,

Espanya us vol per Nord;

preneu-la Vós per filla,

i avui que el món perilla

traieu lo món a port.

 

L'HERBA DE L'AMOR

 

Si jo fos un aucellet,

oh gentil Verge Maria,

volaria a Montserrat,

lo cor de la pàtria mia.

 

Cap al cel,

cap al cel me'n volaria,

cap al cel.

 

Sentiria el rossinyol

cantant ab l'escolania,

sota vostre camaril,

la Missa de trenc de dia.

Pujaria altar amunt,

en vostra mà em posaria,

i alli ab àngels i escolans

eixa cançó cantaria:

- Una herbeta só olorat,

jo prou la coneixeria;

m'ha donat lo mal d'amor,

oh que dolça malaltia!

Si jo la pogués collir,

me sembla que em guariria.

Del Safreig als Degotalls

la cerco de nit i dia,

la cerco pel Monestir

i sa hermosa rodalia.

A l'entrar al temple sant

son aroma ja sentia;

ja me'n pujo al camaril

on me diuen que s'hi cria;

ja en vostres braços la veig,

oh gentil Verge Maria!

que l'herba n'és vostre Fill,

amor de l'ànima mia. -

 

Cap al cel,

cap al cel me'n volaria,

cap al cel.

 

CANÇO DE L'ESTRELLA

 

A un brillant Estel

li digué la terra:

«Floreta del cel,

posa't en ma serra»;

quan veu que s'hi posa,

ma pàtria ditxosa

li diu ab amor:

 

Estrelleta o Rosa,

flor d'or,

Estrelleta o Rosa,

queda't en mon cor.

 

L'estrellada nit

ne té gelosia

i en son camp florit

ara la voldria;

mes ma pàtria bella

diu a sa Poncella

sempre ab més amor:

 

Roseta o Estrella,

flor d'or,

Roseta o Estrella,

fes cel del meu cor.

 

6 de setembre de 1879.

 

CANÇÓ DEL PELEGRÍ

 

He vist les dotze ermites,

mes ai! sens ermitans;

no hi fan dolces visites

los àngels com abans.

L'aucell encara hi nia,

les flors s'hi han quedat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

Com la de Sant Jeroni

d'ermita no n'hi ha;

he vist la del Dimoni,

malhaja l'ermità!

sols ell muntar podria

l'altiu Cavall Bernat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

He vist lo cap del Lloro,

he vist lo cap del Gos,

he vist lo roc del Moro

i l'espadat Montgrós,

la vella Ferreria

dessota un roc pelat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

He vist la font de l'Eura

he vist la font del Pi,

lo rossinyol s'hi abeura

cantant al dematí;

sentint sa melodia

lo cor ses ales bat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

He vist en ampla cova

lo niu de Mansuet;

l'infern, diuen que es troba

un poc més avallet.

Més coses contaria

aquell que hi haja estat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

Allà dels monjos miro

la llarga Processó;

fins l'escolà hi obiro,

que és un gegant turó.

Cecília salmodia

no lluny del gran flautat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

La roca Foradada

cap a Ponent se veu,

immensa portalada

de gegantina Seu;

potser Déu la volia

per la de Montserrat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

He vist sota una roca

plorar los Degotalls;

si el bes del sol hi toca

són perles sos cristalls,

perletes que Déu cria

i cull la flor del prat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

M'agraden les cantúries,

m'agrada el camaril,

los prats i les boscúries

on riuen maig i abril,

Safreig i Escolania,

los monjos i l'abat.

Mes ai! Maria

m'ha enamorat.

 

CANÇÓ DELS ESCOLANS

 

Maria ens és mare,

Jesús nos és pare,

los àngels hermosos

són nostres germans,

que al cel nos responen

quan canten i sonen

als peus de la Verge

los seus escolans.

Aucells de Maria,

cantem nit i dia.

 

Vestida de rosa

ja l'alba amorosa

al món anuncia

l'eixida del sol.

Del Sol que el món salva

Maria n'és l'alba;

cantem-li corrandes

com fa el rossinyol.

Aucells de Maria,

cantem nit i dia.

 

Cantem-li corrandes,

teixim-li garlandes

de lliris i roses

i herbetes d'olor.

Seguim-li los passos,

viscam en sos braços,

dormira en sa falda

la son de l'amor.

Aucells de Maria,

cantem nit i dia.

 

Apar eixa serra

lo cel de la terra;

si ens deixen los àngels

son càntic novell,

diria tal volta

la gent que ens escolta:

si aquí no és la Glòria,

ja n'és lo cancell.

Aucells de Maria,

cantem nit i dia.

 

CANCÓ DE LES ERMITES

 

Portí corona de dotze ermites,

les habitaven tretze ermitans;

des de la terra semblen petites,

des de la Glòria semblaven grans.

D'una a una me les han preses

les dotze perles del meu collar;

les dotze llànties per Déu enceses

ai! ja no cremen en mon altar.

 

Oh Catalunya, só ta patrona;

torna'm, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.

 

Com los ascetes d'aqueixa serra

l'home sospira per ser feliç;

mes ai! no penso trobar en terra

les flors que naixen al paradís.

Perquè en collissen ells les primícies

n'hi queia alguna de sos jardins,

mes l'home es tanca l'hort de delícies

on l'esperaven los Serafins.

 

Oh Catalunya, só ta Patrona;

torna'm, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.

 

Aquí la vida se'ls escorria

com riereta d'ones de mel;

hora tras hora, dia tras dia,

cantant volaven tots cap al cel.

Quan hi trucava la mort traïdora,

- Entra, -li deien, - ja estic a punt;

del món vols traure'm? ja n'estic fora;

dels béns que robes no en tinc ni un.

 

Oh Catalunya, só ta Patrona;

torna'm, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.

 

Com dotze cordes de ma arpa hermosa,

totes batien per amor meu;

eren l'escala misteriosa

per on pujava l'ànima a Déu.

La terra ab ella ja al cel no encaixa,

puix se romperen sos escalons;

l'home no hi puja, l'àngel no hi baixa

junts a cantar-me tendres cançons.

 

Oh Catalunya, só ta Patrona;

torna'm, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.

 

Sota una teula de la capella

l'aucell penjava son niu d'amor;

menjar prenia de sa escudella,

ab ell Matines cantava a chor.

Ara llur cella cau en ruïnes;

tan sols hi niuen los escorpins

entre les roses i clavellines

que encara hi troben los pelegrins.

 

Oh Catalunya, só ta Patrona;

torna'm, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.

 

¿Vostres abelles on són volades,

celles desertes, ruscos sens mel?

¿on se'n volaren vostres niuades,

nius d'aureneta penjats al cel?

Per primavera tornen a Espanya

les que en octubre tristes se'n van;

les que niuaven en ma muntanya,

per primavera no hi tornaran?

 

Oh Catalunya, só ta Patrona;

torna'm, si et plau,

les dotze estrelles de ma corona,

que de més pures no en té el cel blau.

 

SALVE DELS MONJOS

 

Salve, Maria

de Montserrat;

qui en Vós confia

serà salvat.

 

Salve, Regina,

Mare divina

del Redemptor,

vida i dolçura,

port de ventura

del pecador.

 

Lo cel vos dóna

reial corona

d'estrelles mil,

i eixa muntanya

vos dóna Espanya

per camaril.

 

Salve, Maria

de Montserrat;

qui en Vós confia

serà salvat.

 

A Vós eleva

la prole d'Eva

son cor plorant;

arc de bonança,

nord d'esperança

del navegant.

 

Com una rosa

ma pàtria es posa

sobre el seu cor;

Rosa en poncella,

siau l'estrella

del seu amor.

 

Salve, Maria

de Montserrat;

qui en Vós confia

serà salvat.

 

Los ulls hermosos

girau piadosos

a aqueix món trist;

en ell guiau-nos,

i al cel mostrau-nos

a Jesucrist.

 

Salve, Morena,

de gràcia plena,

Llum d'Israel ;

Flor de la serra,

Sol de la terra;

Porta del cel.

 

Salve, Maria

de Montserrat;

qui en Vós confia,

serà salvat.

 

CANÇÓ DE LA MORENETA

 

Nigra sum, sed formosa.

CANT., I.

 

Moreneta en sou,

és que el Sol vos toca,

és que us toca el Sol,

lo Sol de la Glòria.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.

 

Àngels d'ales d'or

vos farien ombra;

Vós no en voleu, no,

voleu ser pastora,

tan sols per vetllar,

des d'un cim de roca,

vostre blanc ramat

de viles i pobles.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.

 

Per besar-li els peus

Llobregat s'acosta,

i al veure'ls tan purs

s'atura en sa vora;

besa el setial,

lo besa i se'n torna.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.

 

Catalans, veniu,

Maria us enyora,

té el sol per vestit,

lo cel per corona,

per trono un mont d'or,

per cambra una glòria:

veniu-la a adorar,

que els àngels no gosen.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.

 

CANÇÓ DEL MARINER

 

Quan ab un peu en la barca

me despedesc de ma esposa,

que en lo braç encara em posa

nostre fill tan amorós;

rosant-lo ab llàgrimes tendres

alço els ulls a vostra serra:

si no puc tornar a terra

emparau-los a tots dos.

 

Lluny de ma pàtria bella,

en calma o en tempestat,

siau la meva estrella,

Verge de Montserrat.

 

Quan ja perdo la ribera

de ma dolça Catalunya

i l'onada ja m'allunya

de quant ama lo cor meu;

miro aqueixa gran muntanya

com un far que encara em guia,

com los braços de Maria

que em diguessen: Fill, adéul

 

Lluny de ma pàtria bella,

en calma o en tempestat,

siau la meva estrella,

Verge de Montserrat.

 

Mos companys, oh pàtria amada,

per què em diuen de què ploro?

sabent prou lo que t'enyoro

tantes llegües mar endins:

giro els ulls que s'humitegen

i no veig terres d'Espanya,

i no et veig a tu, muntanya,

mirador dels Serafins.

 

Lluny de ma pàtria bella,

en calma o en tempestat,

siau la meva estrella,

Verge de Montserrat.

 

Al mirar-la tan hermosa

dic tornant del llarg viatge:

« No és pas lluny lo meu vilatge

quan ja obiro el campanar.»

Ab mon fill entre sos braços,

no és pas lluny l'esposa mia,

ai! mon cor veure'ls somia

de genolls en vostre altar.

 

Lluny de ma pàtria bella,

en calma o en tempestat,

siau la meva estrella,

Verge de Montserrat.

 

CANÇÓ DE LES FLORS

 

Quan les floretes riuen

ab les abelles,

¿ no sabeu lo que diuen

elles ab elles?

De tota flor que cria

mont i ribera,

n'és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

Ja la pervinca bada

sos ulls blavosos,

ja en veu obrir la prada

de més hermosos,

ja sembra pedreria

la primavera,

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

A l'ombra del Ginebre

riu la Centaura,

i, borralló de gebre

que el sol hi daura,

la blanca Setelia

diu riallera

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

Lo Gallaret rumbeja

sa barretina

quan al mati festeja

la Clavellina.

Diu a la Floravia

la Didalera

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

Arrecerat a un Salze

lo Lliri bada,

bada al matí son calze

ple de rosada:

l'altar de la que el cria

sa flaire espera,

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

Per vestidura es posa,

l'alta Ginesta

sa roba d'or hermosa

de cada festa;

¿per qui s'enjoiaria

tan matinera?

Per la Verge Maria,

sa Jardinera.

 

L'Hisop a fer asperges

se n'entra al temple,

dels angelets i verges

prenent exemple;

portant sa creu lo guia

la Passionera,

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

D'espines coronada

floreix la Rosa,

de les flors de la prada

la més hermosa:

la que ab la Verge es cria

se torna vera,

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

Pel bosc que més ombreja

va la viola,

perquè ningù la veia

va tota sola.

La flor que s'humilia

sempre prospera,

que és la Verge Maria

sa Jardinera.

 

CANÇÓ DELS AUCELLS

 

Festiu Rossinyol

que voltes l'ermita,

polsant ta arpa d'or

de nit i de dia,

Reietó i Pinsà

de veu argentina:

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

Tu que plores tant,

Tortoreta viuda,

vine, que entre flors

son amor hi niua;

Cueta gentil,

del pagès amiga:

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

Calàndria, alça el vol

i canta i refila,

que el sol de l'amor

se'n puja a migdia.

Cantant cel amunt,

Cotolius, seguiu-la:

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

Vine, Guatlla, aquí,

que bon blat s'hi cria

de gra saborós,

de daurada espiga.

Àliga reial,

coronada Griva:

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

Cadernera, fuig

de la Floravia,

que és la seva flor

voltada d'espines:

la Flor que hi ha ací

al cel és collida:

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

Piteja, Pinsà;

Perdiu, escotxina;

ronca, blanc Tudó;

Passerell, refila;

puix àngels del cel

vos deixen la lira,

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

Si fuigs de la nit,

Aureneta, vine;

tan a prop del cel

aquí sempre és dia;

lo sol no s'hi pon,

la lluna no hi minva:

cantau

amors a Maria,

cantau.

 

GENTIL PASTORETA

 

Gentil Pastoreta,

Sol de Montserrat:

vull ser ovelleta

de vostre ramat.

 

Jesùs és l'anyell

de vostra ramada,

Pastora estimada,

guiau-me prop d'Ell;

guardau-me en sa pleta

vora el Llobregat.

Vull ser ovelleta

de vostre ramat.

 

Floresca ta vora,

riu d'arenes d'or,

que el sol de l'amor

hi surt a tothora.

Del cel l'aureneta

ja en terra ha niuat.

Vull ser ovelleta

de vostre ramat.

 

Donau-me la mà

per deixar la terra,

que per eixa serra

cap al cel se va.

Qui us segueix, hereta

la felicitat.

Vull ser ovelleta

de vostre ramat.

 

Dau-me flors divines

del jardí de Sion,

que al jardí del món

hi veig sols espines.

Rosa moreneta,

clavell encarnat:

vull ser ovelleta

de vostre ramat.

 

Que hermosa és l'hermita

que hermosa sou Vós!

sagrari olorós

que l'Etern habita;

tan bella us ha feta

que el cor li heu robat.

Vull ser ovelleta

de vostre ramat.

 

CANÇÓ DE LA ROSA

 

Colomet que voles,

tes ales tingués,

aniria a veure

mon amor on és.

 

Rosa catalana,

flor d'or,

Rosa catalana,

qui us tingués al cor !

 

Allí a l'alta serra

té son niu de flors,

i angelets i monjos

li canten amors.

 

També li'n cantava

quan era escolà,

i ara que en só fora

faig sinó plorar.

 

Oh! Allà vull la fossa

on tinc lo bressol;

colomet que hi voles,

diga-li si em vol.

 

Rosa catalana,

flor d'or,

Rosa catalana,

qui us tingués al cor!

 

CANÇÓ DELS SEGADORS

 

Que hermosa n'és la terra

vestida ab l'or del blat!

que hermosa és vostra serra,

Verge de Montserrat!

 

Altíssima senyora,

no sou Vós segadora;

mes com a qui us enyora

lo sol vos ha colrat.

 

Lo blat és ros

com vós,

hermosa Moreneta;

lo blat és ros

cour Vós;

guardau los segadors.

 

 Son camp lo pagès llaura,

de blats Vós lo vestiu,

i en va lo sol los daura

si Vós no els beneïu.

Donau-nos bona anyada;

quan ve la pedregada,

a vostres peus lligada

deixau-la com lo riu.

 

Lo blat és ros

com Vós;

hermosa Moreneta;

lo blat és ros

com Vós;

guardau los segadors.

 

En mig de la bandera

pintada vos duiem,

i al cim d'una garbera

segant vos posarem.

D'espigues coronada,

guiau Vós la segada;

sia en la mar daurada

cada volant un rem.

 

Lo blat és ros

com Vós,

hermosa Moreneta;

lo blat és ros

cour Vós;

guardau los segadors.

 

L'espiga ja es doblega,

posem-nos los didals,

que ens criden ja a la sega

formigues i pardals.

Si ab vostra companyia

veniu, tres colps al dia

direm l'Ave Maria

tot esmolant la falç.

 

Lo blat és ros

com Vós,

hermosa Moreneta;

lo blat és ros

com Vós;

guardau los segadors.

 

LA CORONA DE FLORS

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

Collim del Rosari

les Roses florides,

d'olor enriquides,

d'olor i de mel;

a la Passionera

juntem la Nadala,

a angelets de l'ala

del color de cel.

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

Lliguem ab lo Lliri,

que és flor de puresa,

la Centaura encesa

de la caritat,

la fulla del Trèvol,

que apar en l'herbatge

bellíssima imatge

de la Trinitat.

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

Didals de la Verge

collim i sa Agulla,

de l'Eura la fulla

que sembla el cor seu,

pensaments que als àngels

son amor inspira,

la flor que al sol mira

com l'ànima a Déu.

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

La Margueridoia,

que és flor d'innocència,

brot de paciència,

remei de tot mal;

l'Angèlica pura

que és flor sens espina,

la Perpetuïna

que és flor immortal.

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

Deixem en sa branca

la Dàlia superba,

busquem entre l'herba

la Viola humil.

Collim primaveres

símbol d'esperança,

l'Iris de bonança,

la Palma gentil.

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

De flors ja teixírem

la vostra corona,

lo cor que us la dóna

que us sia fidel;

mes ai! al trencar-se

lo fil de la vida,

per Vós reteixida,

tornau-nos-la al cel.

 

Teixim per Maria

corona de flors,

ja que ella els envia

ses dolces olors.

 

A SANT LLUÍS

 

HIMNE DELS LLUÏSOS A MONTSERRAT

 

Lliri de puresa,

castíssim Lluís;

lliri de puresa,

flor del Paradís.

 

Que dolça és ta essència!

que hermós és ton cor,

vessant innocència

com la rosa olor!

 

Sou lliri puríssim

que, al nàixe' un matí,

la mà de l'Altíssim

portà a son jardí.

 

Sou fill de Maria

de Cristo germà,

dolcíssima guia

que el cel nos donà.

 

Aqueix lliri vostre

plantau-lo en los cors.

Oh! feu lo cor nostre

verger d'eixes flors.

 

Oh Verge Maria,

eix lliri sagrat

vostra llum l'obria,

sol de Montserrat.

 

Lluïsos d'Espanya,

seguim nostre estel,

del pla a la murrtanya,

de la terra al cel.

 

CANÇÓ DEL POETA

 

Diu que era blanca i rossa

de Montserrat la Flor;

blanca com una gebre,

rossa com un fil d'or,

la vida mia,

rossa com un fil d'or,

la mia Amor.

 

Dels àngels és la Reina,

germana de les flors,

un Déu la pren per Filla,

per Mare el pecador,

la vida mia,

per Mare el pecador,

la mia Amor.

 

Estrelles la coronen

d'una alba de claror,

la lluna l'ha calçada,

l'ha vestideta el sol,

la vida mia,

l'ha vestideta el sol,

la mia Amor.

 

Si n'era blanca, blanca

corn neu de Canigó;

mes s'és tornat morena

guardant anyells pel bosc,

la vida mia,

guardant anyells pel bosc,

la mia Amor.

 

Pastora moreneta,

Vós, que els peixeu les flors,

ab los anyells i ovelles

guardau-me a mi i tot,

la vida mia,

guardau-me a mi i tot,

la mia Amor.

 

A vostres peus trencada

vos deixo una arpa d'or:

si al cel me'n dau una altra

mon cant serà més dolç,

la vida mia,

mon cant serà més dolç,

la mia Amor.

 

ADÉU A MONTSERRAT

 

Rient vaig arribar-hi,

plorant deixo l'altar;

¿ podré, Verge, tornar-hi,

ja que me'n tinc d'anar?

Aquí la nit és dia,

lo cel aquí és més blau:

Adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

Oh Verge, per medalla

donau-me vostre cor,

preneu en presentalla

lo meu de pecador,

i a mi, Mareta mia,

preneu-me per esclau.

Adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

Vostra maneta hermosa

deixau-me-la besar,

i a Cristo que hi reposa

deixau-me'1 adorar.

Oh dolça companyia !

oh sempre hermós palau!

Adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

Sortint de vostra ermita,

un do us demanaré:

tornau-me la visita

l'instant que em moriré.

Estrella que al cel guia,

guiau-m'hi Vós, si us plau.

Adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

Ditxoses aurenetes

que li cantau amors!

ditxoses violetes

que li robau olors!

La flor que ab Vós se cria

té vostra olor suau.

Adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

Passant per eixos pobles

diré que vinc del cel,

i els cantaré unes cobles

més dolces que la mel.

Mai més me n'aniria;

però si a Vós us plau,

adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

Baixant encara em giro

per veure aqueix sant lloc,

ja el blanc colom no obiro,

ja el colomar tampoc.

Capella on Ella nia,

penyals que l'abrigau,

adéu-siau, Maria,

Maria, adéu-siau.

 

HIMNE DE LA CORONACIÓ

 

Rebeu eixa corona

de perles i brillants;

Reina del cel, siau Reina i Patrona

dels catalans.

 

Dóna'ns, oh Cel, florons de tes estrelles;

abril i maig, donau-me vostres flors;

mes la virtut encara val més que elles:

joves i vells, posem-hi nostres cors.

Si sou prou purs per coronar a Maria,

l'alba sos raigs nos donarà a teixir,

en cada raig brillants de gran valia,

cada brillant lo cor d'un Serafi.

 

Núvols daurats serveixen de cortina

a vostre altar, que té per llàntia el sol;

lo firmament vos fa de mantellina

i a vostres peus refila el rossinyol.

Per pedestal Déu vos ha dat la terra,

la immensitat per ample camaril;

són sos graons les timbes d'eixa serra,

on Llobregat us besa els peus humil.

 

Per coronar la terra catalana

Déu vos hi féu eix trono portentós;

ja fa mil anys que en sou la sobirana,

ja en fa dos mil que el seu amor sou Vós.

Baixau a vols, oh Serafins i Arcàngels,

com celestials abelles a la flor;

pujau, pujau, poetes, ab los Àngels,

a festejar la Reina de l'amor.

 

Diu que per dot Déu vos donà l'Espanya;

guardau-la Vós, guardau-la eternament;

guiau-la a Déu des d'eixa gran muntanya,

com als tres Reis l'estrella d'Orient.

En nostres cors sembrau-hi la puresa

que fa sentir l'olor del paradís,

la dolça pau, la caritat encesa.

Si a vostre amor lo món ingrat s'obrís !

 

Vós en lo Bruc nos dàreu la victòria:

del patri amor és Montserrat la font.

Oh sol d'abril, ton esplendor de glòria

no és prou brillant per coronar son front.

Àngel guardià de nostra Catalunya,

seieu tot temps al cim de Montserrat;

si del seu cor la Verge mai s'allunya,

mai se pondrà lo sol del Principat.

 

Rebeu eixa corona

de perles i brillants;

Reina del cel, siau Reina i Patrona

dels catalans.

 

GOIGS DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

 

Puix floriu com una rosa

en lo cor del Principat,

mirau-nos sempre amorosa

Princesa de Montserrat.

 

Quan Jesús en creu expira,

angelets ab serra d'or

serraven vostra cadira,

gentil Reina de l'amor;

vos la feren tan hermosa

que hi seguéreu de bon grat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Barcelona us ha tinguda

com sa perla un ric anell,

mes del moro combatuda

vol salvar tan ric joiell;

la muntanya s'és desclosa

per tenir-lo ben guardat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Les estrelles vos mostraven

molts dissabtes a uns pastors,

mentre els àngels les baixaven

tot captant himnes a chors;

d'aqueix cel que en terra es posa

vol gosar-ne el bon Prelat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Vostra olor de primavera

va guiant-lo al lloc feliç

on floríeu, Rosa vera

del roser del paradís.

Lo perfum d'aqueixa Rosa

per lo món serà escampat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

En sos braços vos ha presa,

plorant llàgrimes d'amor,

per portar-vos a Manresa

on tindreu retaule d'or.

Processó majestuosa

va cantant per lo serrat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Arribant a on sou ara,

no voleu passar avant;

com que sou la nostra Mare,

voleu veure'ns d'aquí estant:

a sa Mare bondadosa

Déu per fills nos ha donat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

En vostra santa capella

vos vingué a veure Colon,

i potser fóreu l'estrella

que el guiàreu al Nou Món.

Quan als peus d'Espanya el posa,

Vós un temple hi heu fundat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

A Joan d'Àustria guiàreu

a les aigües de Lepant,

ab ses naus allí enfonsàreu

a Mahoma agonitzant.

Ab la creu victoriosa

la mitja lluna ha eclipsat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Sant Ignasi de Loyola

fundà ab Vós la Companyia;

i aprengué en la vostra escola

qui fundà l'Escola Pia;

de Nolasc guia animosa,

molts catius heu llibertat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Des del cim d'eixa muntanya

beneïu nostre país,

beneïu tota l'Espanya,

feu-ne vostre Paradís.

Dels fidels Pastora hermosa,

beneïu vostre ramat.

Mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

Puix floriu com una rosa

en lo cor del Principat,

mirau-nos sempre amorosa,

Princesa de Montserrat.

 

ODES

 

A LA REINA DE CATALUNYA

 

Des d'eixes altes cimes ¡que gran és l'estrellada,

Verge de Montserrat!

És lo mantell esplèndid de Reina coronada

de nostre Principat.

 

Cobriu-lo'n com ab l'ala de vostra providència,

puix sou son àngel bo;

cobriu ses tres germanes caríssimes, València,

Mallorca i Aragó.

 

Donau abric a Espanya, la malmenada Espanya

que ahir abrigava el món,

i avui és com lo cedre que veu en la muntanya

descoronar son front.

 

Més gran és que l'Europa, més gran és que la terra

lo vostre mantell blau;

a aquell que s'hi sopluja i a aquell que se'n desterra

dau-los abric, si us plau.



A LA VERGE DE MONTSERRAT

 

Tu honorificentia populi nostri. JUDITH, C. 15,V. 10.

 

¿Per què, castell ciclòpic, muntanya catalana,

tos mil gegants de pedra de vetlla sempre estan?

si un jorn, Babels caigudes, davallen a la plana,

a cada pas que donen un poble xafaran.

 

Per què sempre en batalla, tità de nostra terra,

aixeques tos cent braços encara al firmament,

fent rodolar a l'abisme la roca que s'aterra,

i cel enllà lo núvol d'estiu que el llamp encén?

 

Abaixa el cap, oh monstre; la Verge te domina,

ses divinals petjades venceren ton encís,

seràs lo més gran trono de la més gran Regina,

millor sols poden dar-li les valls del Paradís.

 

Mirau-la dins sa Cova, semblant a l'Establia:

los àngels hi davallen al vespre a voliors,

i guiats per sos càntics i llums que enyora el dia

l'Infant que porta als braços adoren los pastors.

 

Mirau-la en son retaule de gòtiques agulles,

entretallat fa segles per escultors divins,

entre ses mil garlandes i rams de flors i fulles

los monjos caps hi obiren de rossos Serafins.

 

Servint-li de corona, les virginals estrelles

son front de reina adoren, sos peus lo Llobregat

ornant-los ab les perles i flors que té més belles.

Barons los de la fama, seguiu-lo a Montserrat.

 

Seguiu-lo aquí i la Verge preneu per capitana,

a rius com la neu fosa baixant del Pirineu,

puix per gravar ab sa història la història catalana

eix obelisc de roques alçà la mà de Déu.

 

Per ella eixes piràmides de Memfis ha portades,

amunt, muntanyes sobre muntanyes apilant,

del fruit que mostra l'arbre gegant en ses brancades

deu segles ha que en viuen los pobles del voltant.

 

Com creixes i t'eixamples, oh pàtria, a la seva ombra!

La soca de tos Comtes fou son primer devot,

i arreu ab son auxili de sarraïns t'escombra,

mes vol sa aimada filla Maria a qui ho deu tot.

 

Borrell ja ve; sos passos los Berenguers segueixen;

darrera nostres comtes arriben nostres reis,

com quan se pon un astre nous astres apareixen,

deixant-nos per estela ses gestes i ses lleis.

 

Ja arriba el rei don Jaume, altiu com eixa serra;

mirau-lo, la corona li estreteja al front,

se gira a les onades per demanar més terra;

si hagués nascut més d'hora lo somni de Colom!

 

Colom! també l'Estrella del mar aqui invocava,

l'Estrella que la terra promesa li ha mostrat;

per ço en Io primer temple que Amèrica fundava

se col la Moreneta gentil de Montserrat.

 

Aquí de Carlemagne lo ceptre d'or rebia

qui els regnes governava de la meitat del món,

son fill que allí en Lepanto l'altra meitat vencia

a vostre nom, oh Verge, també abaixava el front.

 

Los hèroes de Mallorca, de Nàpols i d'Atenes,

mirau on esmolaren ses llances de gegant;

de vostre amor ses ànimes, Maria, anaven plenes

i per plantar-vos temples no els era el món prou gran.

 

Aqui Napoleó ses àligues guerreres

vegé eixalar i caure vençudes prop del Bruc;

i des d'Otger a Manso; jamai en ses fronteres,

jamai lluità la pàtria sens vostre braç feixuc.

 

Lo doll de sa eloqüència que fra Vicens vessava

en font d'eterna vida lo vingué a beure aquí;

quan del judici als pobles a predicar baixava

per un Moisès prenien-lo baixant del Sinaí.

 

Ignasi de Loyola vos oferí l'espasa,

i una altra li'n donàreu de flames i de llum,

Lluis Gonçaga créixer sentí dins vostra casa

son lliri que omple encara la terra de perfum.

 

Tabor de nostra Espanya, per tos graons de roca

que sants, que reis i hèroes pujaren cap al cel!

Quina àliga en tes torres un vespre no s'ajoca?

quin rossinyol no hi canta de l'alba al clar estel?

 

Poetes de ma pàtria, heralds de sa grandesa,

veniu també a escalfar-vos en tan beneita llar!

vos faran lloc los àngels prop sa reial Princesa;

posau per presentalla la lira en son altar.

 

No és fill, no, d'eixa terra qui del seu cor s'allunya;

si n'és de gran un poble son campanar ho diu;

marlets té de muntanyes lo teu, oh Catalunya:

Montblanc en mig d'Europa no s'alça més altiu.

 

La Verge és de ton geni la resplendent estrella

que fa mil anys l'Altíssim posà sobre ton front:

mentre tos fills l'adoren, beuran dins sa capella

bellesa, fe, amor patri en la divina font.

 

Que hermosa n'és! Parlau-ne, turons, a les planícies;

aucells, a les arbredes; airades, al jardí;

son cor és per qui hi entra tancat hort de delícies,

sos braços són garlandes de menta i romaní.

 

Lo sol d'eixes muntanyes emmorení sa cara

i apar la Sulamitis del cant de Salomó;

sos polsos se coronen de llum de l'alba clara

i té l'olor de roses de l'hort de Jericó.

 

Que hermosa n'és! a l'ombra de timbes i brancatges

apar una pastora que vetlla el seu ramat

de pobles blanquinosos, masies i vilatges,

que baixen com ovelles a beure al Llobregat.

 

Vetllau-nos sempre, oh Reina del cel, des d'eixa serra;

per ço vos l'ha donada per trono el Criador;

vostre mantell abrigue los pobles de la terra

i tornarà a florir-hi lo regne de l'amor.

 

ALS CATALANS DE FILIPINES

 

QUE M'HAN ENVIAT UNA CORONA DE LLORER D'ARGENT

 

Germans de Filipines, rebí vostra corona

d'argent finíssim que fongué l'amor,

i d'un rei a la testa trobant-la pariona,

la volguí per la Reina del meu cor.

 

La volguí per la Reina de Catalunya amada,

que té per trono el Montserrat altiu;

la volguí per son Àngel hermós que m'ha donada

la lira que vosaltres aplaudiu.

 

Sol, l'endemà pujava i a peu aquesta serra,

i posant a sos peus lo ric present,

diguí a la Verge Santa: - Reina de nostra terra,

vostres fills vos l'envien d'Orient.

 

Sovint, enyoradissos, allà en les Filipines

se giren, ab frisança, cap ací,

per sobre les muntanyes, per sobre les boirines,

vers on torreja el Montserrat diví.

 

I el Montserrat altissim és lluny i no s'obira,

sols senten vostra flama dins son cor;

¡oh Vós que esta muntanya prenguéreu per cadira,

Vós los veieu los fills de vostre amor!

 

Vós los veieu a tots, encara que ells no us vegen,

a tots los catalans del continent,

als que llauren les ones que més enllà blavegen,

als que viuen a ocàs o a sol-ixent.

 

Siau pel que camina Sant Àngel de la Guia,

pel que navega estela de la mar;

siau la dolça Mare de tots, oh Mare mia!

com vostre santuari és nostra llar.

 

Al jove que guerreja, soldat del rei d'Espanya;

al que viu Iluny de Vós malalt i trist;

al màrtir de la pàtria que mor en terra estranya,

al màrtir de l'amor de Jesucrist;

 

oh! al missioner que deixa sos pares i sa terra,

per seguir la bandera del Senyor

i als ídols sanguinaris, dintre el desert, fa guerra

ab les enceses armes de l'amor;

 

mostrau-los la corona de llor que no s'esfulla,

ensenyau-los la palma celestial,

que l'huracà no trenca, ni la tardor despulla,

deixant son nom, com sa ànima, immortal.

 

Quan en aquells països, que encara se pledegen

l'aigua i lo foc, la mar i los volcans,

ab boca d'eixos monstres mig engolits se vegen,

siau l'àncora Vós del catalans.

 

Quan lo terrible baguio, d'encesa cabellera,

arranque el bosc, capgire los conreus,

quan en torrents se fonguen los cels en primavera,

abrigau, oh Maria! als germans meus.

 

En aspre terratrèmol al trontollar la terra,

com vaixell al vaivé de la maror,

quan tot, fins les muntanyes, desarrelat s'aterra,

quan res no els val, que els valga vostre amor.

 

Salvau-los, i algun dia, tornant d'aquelles illes,

d'Espanya los apòstols i guerrers,

que ab pròpia sang bategen ses més remotes filles,

duran a vostres plantes sos llorers.

 

I, aprés, eixa corona d'argent que vos envien,

a dalt del paradís se'ls torne d'or;

que, al peu de vostre soli, vostra corona ells sien,

i que hi haja un racó pel portador!

 

LOS POETES A LA VERGE DE MONTSERRAT

 

EN LO ROMIATGE QUE HI FEREN LOS TROBADORS CATALANS DE FRANÇA I D'ESPANYA LO 8 DE MAIG DE 1883 EN CELEBRACIÓ DE LA VINTICINQUENA DELS JOCS FLORALS

 

Exaltasti sicut aquila nidum tuum.

 

¿Per què Déu ha creat los puigs de marbre

del Montserrat altiu?

L'Omnipotent planta sovint un arbre

sols per penjar-hi un niu.

 

Lo niu és vostre temple, Mare amada,

nosaltres los petits,

vivim de vostre amor ab la becada

i ab llet de vostres pits.

 

A tots Vós nos covau; mes als poetes

més amorosament,

perquè volem cantant com aurenetes

a cada jorn naixent;

 

perquè donem resignació a qui plora,

coratge a qui recau,

i a qui més trist ací en lo món s'enyora

mostrem lo cel més blau;

 

perquè siam dels que no hi veuen guia,

dels combatents confort;

perquè en mig de la nit mostrem lo dia,

la vida dins la mort.

 

Vós avui nos pujareu a les grades

de vostre soli excels;

Pastora, ens heu guiat a vostres prades;

Estrella, a vostres cels.

 

A vostres peus, oh divinal Maria,

que hi fa de bon estar!

¡Que són ditxosos l'aucellet que hi nia,

la flor que hi ve a esclatar!

 

¡Ditxós lo cor que, de la terra lliure,

ací us pot assolir!

Ditxós qui pot ab nostra Reina viure!

Ditxós qui hi pot morir!

 

Són aqueixes muntanyes les agulles

de vostre soli d'or;

d'una atzavara colossal les fulles

d'on Vós ne sou la flor.

 

Vós sou la flor; nosaltres, les abelles,

vivim de dolça mel,

i no trobant en terra flors prou belles,

giram los ulls al cel.

 

Giram los ulls al cel, i a vostres plantes,

abelles o aligons,

al desplegar les ales dalejantes

oïm vostres lliçons.

 

Mai més, mai més nostra ànima s'allunya

de vostre regi altar:

oh Àliga reial de Catalunya,

dueu-nos a volar.

 

Portau-nos a volar en vostres ales

pel camp de l'infinit,

fins a mirar en les empírees sales

lo Sol de fit a fit.

 

MONTSERRAT I L'ESGLÉSIA

 

Non prevalebunt.

 

Fa cent i cent mil anys que el Llobregat

anguilejant llisquívol s'arrossega

als peus de Montserrat,

que ab dents de llima com riquer rosega.

Mes és treball perdut: com més descalça

ab enorme ribot la immensa soca,

apar que creix i s'alça

aquell retaule monstruós de roca,

que més i més s'arbora i s'ageganta,

deixant veure en sa testa verdejanta

sa corona comtal, que per florons

té un rengle de turons.

Així l'Església santa,

alçada sobre els segles gegantina,

passat, present i esdevenir domina.

L'error ab fúria barbre,

d'immunda ploma ab manuella vil

va alçapremant sos fonaments de marbre;

la impietat blasfema i l'heretgia,

com monstres de l'abisme, nit i dia

enfonsen la destral al tronc de l'arbre

fa dos mil anys. Quan ne farà cent mil

d'aquesta lluita per tirar-la a terra,

semblarà que s'aixeque, com la serra

de l'aspre Montserrat

al secular rosec del Llobregat.

 

DEXTRAM SCRIPTORIS

BENEDICAT

MATER HONORIS