FORD PREFECT "PROJECT"

BREU HISTÒRIA

Hola, la meva història comènça en una ciutat d´Anglaterra, el lloc on vaig neixer.

Ford, té a Dagenham una factoría de la qual no en sé gran cosa,

només que en una data propera a 1959, uns homes posaven una darrera de l´altre, tota una sèrie de peçes, que jo en aquell  moment no arribava a entendre, ja que encara no sabía que era un cotxe. El que no podía imaginar de cap forma era el fet que em posessin en un camió y que fós apartat de la meva ciutat natal, cosa que em semblava bé, ja que això de viatjar fins el vell continent no em desagradava. Després de passar per un lloc al que anomenaven Duana, em van canviar la nacional-litat per passar a ser un vehícle de casa bona, a la Barcelonesa població de Caldes de Montbuí. on de forma inesperada y sense arribar a comprender el perqué, la persona que m´havia comprat, sempre es posava a la part del meu darrere, deixant que fós un altre senyor qui tingués el privilegi d´actuar sobre els meus comandaments. Un bon día, em vaig veurer rebutjat, no sé per quín motiu, jo no havía fet res dolent, deïen aném a comprar un nou cotxe, aquest ja està vell. Em colocàren en un garatge, on vaig estar  un temps, fins que un día em va adoptar una familia, de la matèixa població. Això, era divertit, ja que pujaven nens, als que el meu nou pare portava d´un lloc a un altre, fins que una vegada , por un descuit , o bé, potser, per exigir més de mí del que la meva edat em permetía, vaig esdevenir en una aturada  cardíaca, jo no ho sabía en aquell moment ,però el Metge que mirava el meu cor, va dir: "no hi ha res a fer", "s´ha trencat una biela", al cap d´uns dies una grúa, em portava a un camp de concentració, o como mínim a mí m´ho semblava, ja, que al meu costat tenia un company que como jo en el seu dia també era arrancat de la séva ciutat materna, per acabar en una "xatarrería", que hi havia a la carretera de Les Franqueses del Valles, on vaig estar tancat durant uns llargs  17 anys, aguantant les incleméncies del temps, y el pas d´altres vehicles nous, que no es dignaven, ni a girar la mirada cap on  jo estava ,com si d´un arbust em tractés, fins que un dia, veig que s´atura just devant d´on  jo estic ,el que per a mí era un modern cotxe, quina il-lusió, aquell cotxe també era anglés. Es va baixar d´ell algú que s´havia fixat amb mí, va parlar amb l´encarregat de la xatarrería, i em va venir a veurer.

Semblava que per fí, algú m´estimava altre cop. Em va tancar una porta que feia anys tenía mal tancada, Em va tancar un vidre que tenía obert, va obrir el capòt, el va tancar i s´en va anar. Em vaig quedar una mica desanimat, però quina va ser la meva sorpresa, en veure que passats uns dies, venia a veurem un altre vegada, aquella persona que amb tant de carinyo m´havía tapat, semblava que la meva sort havía canviat.

Així va ser, em donaven per fí l´ansiada llibertat, em pujaven a una grúa, i em portaven no molt lluny d´allà, on em deixaven aparcat entre moderns automóbils. desde fà uns 8 anys estic aparcat en una parcel-la, sé que segueixo estant a l´intempèrie, però em  sento estimat. fà  poc he sabut que disposo d´un donant de cor, el que no conèc, però sé que el meu nou pare farà tot el que estigui a les seves mans, tot i que passin un munt d´anys més per que pugui tornar a lluïr la meva  encantadora carrossería per aquestes noves carreteres que no conèc, essent l´enveja  de tots aquells, que durant tant temps m´han despreciat, el fí d´aquesta  historia encara no el conèc, però vull animar a la gent a que no deprecii els meus amics clàssics, es mereixen com jo una oportunitat, de no morir en una maquina, com l´hi va passar al meu company  en el camp de concentració, del que per desgràcia, ell no va aconsseguir sortir-ne viu. Va ser portat a la força al pitjor lloc que pugui desitjar un automòbil, una planta de tractament de metalls, on ens aixafen i fonen, fins perdrer per complet la nostra identitat, passant a formar part d´un munt de rotlles de filferro, trist final per qui ha servit tant fidelment als ses amos. Lamentablement nomès uns quants  aconsseguim ser adoptats.

açí em despedeixo, ja que fins el moment aquesta es la meva historia, no sense abans convidar-vos a veurer les fotos del meu estat actual, i d´altres  de companys que amb més sort que jo, no es van veurer rebutjats en el seu dia.

Una salutació, Ford Prefect.                                                       

                     Si vols contactar...