HISTÒRIA DE MONTORNÈS.

Palau d’Ametlla i Montornès. Característiques geogràfiques i locals de 
l’actual poble de Montornès.

	Montornès no sempre ha tingut el mateix nom. Antigament aquesta 
població era coneguda amb el nom de “Palau Amigdali” Palau d’Ametlla..
	Tota la documentació, fins a principi del segle XIV, porta 
aquesta denominació. Cap a final del mateix segle, potser a causa de la 
proximitat del Castell de Montornès, cambia el nom, definitivament, i 
passa a ser Montornès.
	Aquest poble és enclavat al Vallès Oriental i s’estén per la 
Vall baixa del riu Mogent, fins a la confluencia amb el Congost on 
forma el riu Besòs.
	A la part sud-oriental s’aixeca el Turó de Sant Miquel, d’uns 
418 m. d’alçària i que constitueix un contrafort de la serralada 
litoral que separa les dues comarques ben diferenciades del Maresme i 
del Vallès.
	El seu voltant, de gran belleza paisatgística, de bona aigua i 
bona terra pels conreus de la vinya, els fruiters i els ametllers, 
farratges i hortalisses de tota mena. El Municipi de Montornès consta 
en bona part de barriades foranes al nucli central a l’entorn de 
l’església.
	Les masies importants són: “Can Masferrer”, a causa de 
l’antiquíssima capella de Sant Jaume de Viladòrdis; “Can Comas”; “Can 
Palau”; “Can l’Amtller”; “Can Buscarons”; “Mansó Calders”; “Mas Sayol” 
o “Casa de la Torra de Calders” i “Can Vilaró”. 
	La industrialització d’aquesta zona a afectat profundament al 
poble de Montornès, que ha perdut la seva fisonomia rural i agrícola i 
es convertí en un dels punts més industrialitzats del Vallès. 


Prehistòria.  Una troballa sorprenent.  


	Període Neolític, uns 3000 o 5000 anys abans de Jesucrist.

	La troballa casual d’uns sepulcres de fossa l’any 1923,dins el 
terme de “Can torrents”, va posar a l’aguait als arqueòlegs. Van 
iniciar-se unesprospeccions que donaren com a resultat posar al 
descobr¡ert un punyal d’os, un ganivet de sílex, una fletxa del mateix 
material i un ganivet fragmentat.
	Però el descobriment important va tenir lloc l’any 1941, 
al “Forn d’En Joca”, situat a 150 m. de la bòbila d’En Torrents, on 
alguns anys abans havien aparegut aquells sepulcres.  ( Actualment és 
la Urbanització “La Bóbila”)
	Aquesta darrera troballa donava llum sobre aquest moment de la 
nostra Prehistoria.  Molts d’aquests objectes estàn al Museu d’Història 
de Barcelona.              En total es van trobar:
-	22 peces d’un collaret de “calaïta”.
-	Diversos fragments de ganivets de síleex.
-	5 destrals de pedra.
-	1 destral llargaruda de 0’27 cm. d’alççada per 0’3 d’amplada 
màxima.
-	1 destral de 0’34 cm. d’alçada per 0’55 d’amplada corresponent 
al tall
-	2 puntes de fletxa de tipus almeriensee.
-	1 micròlit trapezial.
-	3 nuclis  i 2 fragments de sílex.
-	Diversos fragments de cerámica.

L’esquelt que es trovaba dins d’aquest sepulcre era d’uns 5000 anys a. 
C. Estava col·locat segons el ritus de l’època amb tots aquests 
objectes amb ell. El fet de trobar-se a poca distancia de l’anterior, 
feia suposar l’existència d’una necrópolis neolítica dels primers 
habitants del Vallès.

	Període Ibèric  (450anys a. C.)

Les families que vivien al pla, dedicades a la caça, la pesca i al 
conreu del camp, anaren  a establir-seal cim dels turnos, on 
construïren uns poblats, en què la mateixa naturaleza els preservava de 
posibles enemics, sigui de l’atac de tribus veïnes o fins i tot dels 
mateixos elements de la natura, com és ara les inundacions.
Aixó es troba confirmat per la presència d’unes restes de poblat al 
Turó de Sant Miquel, força interessants. 
Així mateix, el que es troba al Turó “Colomer d’en Gatell”, entre “Can 
Galbany” i la riera de Vallromanes, s’ha trobat cerámica i la 
distribució de les cases alineades, com fent carrer, parlen d’una forma 
de vida certament organitzada. Les modernes urbanitzacions que s’han 
anat construint en aquest indret, han posat al descobert molta 
terrissa, entre ella un curiós “kalatos” ibèric pintat.

	El pas dels romans. La “Via”

Els romans van arribar a casa nostra vers l’any 218 a JC amb una 
reforma important. Desapareixen, poc apoc, els poblats del cims i la 
gent torna a la plana.Ensinistrats en els nous cultius importats 
(vinya, olivera, blat...) s’organitzenles grans explotacions agrícoles 
i es construyesen les primeres “villae”, les nostres masies. A l’actual 
Can Masferrer, s’hi ha trobat restes de teula, fragments de “dolium” i 
d’àmfores.
A 150 m. A l’est de “Can Sala” s’han trobat restes de cràmica gruixuda 
i un peu d’amfora. A la urbanització de “Can Galbany”, es van trobar 
uns objectes que van donar peu al pensament de la posible existencia 
d’una important necròpolis.
L’any 1818, en terra propietat de “Can Galbany”, van trobar-se més de 
seixanta calaveres i ossos humans, alguns dins de caixes fetes de peces 
d’obra cuita i d’altres en caixes de pedra. (Noticia extreta de l’antic 
arxiu Parroquial.)
El pas dels romans per Montornès és força remarcable. Hi ha constancia 
certa que per aquí pasaba una de les seves vies de comunicació, 
concretament la que venia de la Roca i anava cap a Barcelona. Al Turó 
de les Tres Creus, en el seu monticle més baix, shi veuen les restes 
d’una gran construcció que fa la impressió de ser romana. Sembla una 
construcció militar romana dels primers anys de la invasió, destinada a 
vetllar el caí romà que pasaba per sota mateix i per vigilar el 
moviment dels poblats ibèrics d’enfront: Montornès i Santa Quiteria.

( Del temps dels romans passem a l’Edat Mitjana, sense voler menysprear 
a cap época, cacic sarraí o conqueridor. Però es que és justament en 
aquest temps quan te lloc un dels fets més recordats i més festejats de 
la història de Montornès.)


	La Guerra dels remences. En Bartomeu Sala.

L’any 1485. Montornès, com tants altres pobles de Catalunya, va 
participar en l’alçament dels pagesos, anomenat “guerra dels remences”, 
que obligà a intervenir el mateix Veguer de Barcelona, el magnífic 
mossen Pere Anton de Rocacrespa.
El dia 4 de gener, sortia de granollers acompanyat de més de seixanta 
homes armats, per tal de dominar la rebel·lió, ja que s’havien tancat i 
fet forts a l’interior del Castell. Pel camí, mentre pujaven l’aspra 
costa que hi condueix, s’entaulà una lluita amb una avançada i ajudats 
pels de dalt els causaren força pèrdues. 
El segón aixecament remença fou acabdillat per En Bartomeu Sala, del 
mateix Montornès i nebot del famós cabdill de la Muntanya, En Pere Joan 
Sala. La falla del peonatge barceloní, fou la causa de la desfeta 
soferta a Montornès de Vallès per Pere Anton de Rocacrespa qui per tal 
d’establir la situació les unitats de caballeria, entre les quals hi 
havia membres de les més distinguides famílies de la ciutat, donaren 
una impetuosa càrrega.
Després de la victoria de Montornès, que amb fonament va preocupar 
l’opinió publica i la Diputació, ja que els remences del Vallès es 
convertien en una greu amenaça per a Barcelona i per als seus 
burgesos “no tan sols perquè aquests eren preopietaris en dita comarca, 
sino perquè el municipi amprava i protegia els “carrers”, (ciutats i 
vil·les considerades com a barris de Barcelona), i per l’acció de 
Bartomeu Sala, es veien enredats en la lluita.
Aquest es retirà de moment a Caldes de Montbui, on se li reuní el seu 
oncle Pere Joan, que hi acudí des de l’empordà on estava actuant. El 
dia 28 de març de 1485 caigué en mans de les tropes i va ser 
ajusticiat. Malgrat això, el seu nebot continuà la lluita i el 21 
d’octubre conquistava Castellbell i atacava la fortalesa de Monistrol, 
que depenia de l’Abadia de Montserrat. El 15 de novembre s’entrevistà 
amb Iñigo López de Mendoza (enviat reial), a la població de Sant 
Celoni, per tal de firmar una capitulació i que la dita fortalesa de 
Castellbell fos lliurada.
El dia 16 de desembre es va celebrar un reunió a Vilanova de la Roca, 
on Bartomeu Sala va prometre a Iñigo de Mendoza retornar Castellbell a 
l’Abat de Montserra i posar Montnegre en mans de Pere Parets. Aquest 
canvi d’actitud va donar un canvi favorable a l’assumpte, i els 
mateixos Consellers de Barcelona no s’ho acabaven de creure. Ja que 
tota la noblesa catalana se sentia acovardida per les incursions de 
remença que, a les ordres d’ En Sala de Montornès, dominaven i tenien 
estamordit al país.
Quan finalment el rei Ferran el Catòlic va fer la convocatoria per a la 
sentencia arbitral de Guadalupe, amb la qual es va posar a terme 
aquesta veritable guerra, els síndics remences, entre ells En Bartomeu 
Sala, es posaren en camí junt amb altrescaps, En pere Company i En 
Bosch de Terrassa, amb salconduit especial estès el 17 de desembre de 
1485.
Però la segona part de la sentencia Arbitral de Guadalupe disposava la 
imposició de càstigs severíssims als cabdills remences, amb pena de 
mort decretada per a setanta individus. Entre ells, En Bartomeu Sala i 
els seus fills. S’hi incloïa la confiscació dels béns o la multa de 
50.000 lliures per als altres. Els remences van aceptar la Sentencia, 
que fou firmada el 22 d’abril de 1486.
Desprès d’unes loborioses gestions dels syndics, pel mes de juny de 
1488 s’aconseguia la quasi total amnistia dels condemnats per la 
Sentencia de Guadalupe. Amb els amnistiats que retornaven, hi havia En 
Sala de Montornès. Fou realment un pas substancial en la pacificació 
del país.
	Si has llegado aquí ¡¡¡felicidades!!!! Y gracias por leer 
tanto. Espero que te haya gustado.

Enviar correo electrónico a elsbartomeus@yahoo.es  con preguntas, comentarios y sugerencias sobre este sitio Web.
Última modificación: 01/02/03

Penya els bartomeus