Del cel un dia en la planícia blava

se posaren los astres a dansar;

jo no sé pas quin astre es casava

amb no sé quina estrella

del món la primavera a l’apuntar.

L’Estrella del capvespre, somniosa,

dóna la mà a l’Estrella del matí;

l’Orion que floreix com una rosa

s’aparella amb lo Sírius,

lo lliri blanc del sideral jardí.

Amb sos amants satèlits giravolta

cada amorós planeta resplendent,

i, arrossegant sa cabellera solta,

lo vagarós cometa

deixa estela de foc pel firmament.

Voltegen sa polar ses companyones,

com busques d’un horari gegantí;

prop del Tauro es rumbegen pariones

les Híades i les Plèiades,

lo Cisne s’acomboia amb lo Delfi.

Amb son anell immens Saturno juga,

i amb ses vuit llunes que no minven mai,

com un joglar tirar enlaire puga

sa rutlla i ses pilotes

que pugen i davallen per l’espai.

Vora la Lira d’or fan la sardana

sis atxes resplendents en lo zenit,

brillants de la corona que Ariana

deixà en lo cel suspesa

perquè en son front la rumbejàs la nit.

Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,

que era allavors esplèndida com ell:

sa cara, un temps, com ara no era bruna;

sos ulls guspirejaven,

i era de raigs de l’alba son cabell.

Parlàven de son garbo les estrelles,

los metèors retreien sa rossor,

i, com esbart de cèliques abelles,

los astres festejaven

de son jardí l’enlluernanta flor.

Al sentir-se lloar de tan hermosa,

esbalaïda deixà caure el vel

amb què fóra llavors poncella closa,

un crit de meravella

féu ressonar la cúpula del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara

de ses antigues cendres un grapat,

que enterboleix sos ulls i l’emmascara:

astre es quedà la Lluna,

mes sense llum, com un carbò apagat.

Des de llavors, com una flor d’obaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàl·lida s’amaga

de l’astre hermós del dia

si es troba pels camins de l’infinit.

Jacint Verdaguer

A més del indiscutible valor literari d’aquest poema, ens permetem fer alguns comentaris des d’un punt de vista astronòmic que potser ens ajudaran a tots a conèixer alguna cosa més del cel de la nit:

- L'anomenada Estrella del capvespre i l'Estrella del matí són en realitat el planeta Venus, que es veu uns mesos al capvespre, despès deixa de veure's pocs dies i posteriorment resta uns mesos al matí. Potser per això Verdaguer diu que es donen la mà. (es posen d'acord per acompanyar la Terra)

- A Orió hi ha la nebulosa més brillant del cel de l'hemisferi nord (M42) potser això té relació amb les paraules "l'Orion floreix com una rosa..."

- Sírius és l'estel més brillant de tot el cel i realment el seu color és molt blanc (les estrelles sí que tenen colors). D'aquí poden venir les paraules "Lliri blanc del sideral jardí"

- És sabut que l'estrella Polar és la única que es manté fixa en el mateix punt del cel (el nord) Les altres estrelles es mouen al voltant. Aquesta circumstància s'ha utilitzat des de temps antics com a rellotge de la nit (heus ací l'inici de la quarta estrofa)

- Saturn té més de vuit satèl·lits, però suposem que la resta s'ha descobert posteriorment a Verdaguer. Quan ens diu que aquests no minven mai, és cert perquè Saturn és molt més lluny del Sol que no pas la Terra. És impossible que puguem veure ni Saturn ni els seus satèl·lits en fase minvant. Això només ho podem veure a la Lluna, a Mercuri i a Venus (els planetes interiors)

- Les “sis atxes que fan la sardana” son les estrelles que formen la constel·lació de la Corona Boreal. No és molt gran, però es curiós de veure aquest reguitzell d'estrelles que semblen posades expressament.

- D’altra banda és curiós observar que quan Verdaguer va anomenant les estrelles del cel ho fa seguint, “a grosso modo” un ordre determinat. Resulta que l’ordre és invers al que realment esdevé quan van sortint per l’horitzó de llevant. (algú hi troba una explicació?). El poema ens parla primer de la constel·lació d'Orió junt amb l'estrella Sírius. Aquestes estrelles són típiques de l'hivern. Més endavant ens parla de Taure, les Híades i les Plèiades. Aquesta zona del cel correspon més aviat a l'estació de la tardor. És a dir: surten abans que no pas Orió. I quan ens parla del Cigne i del Dofí, hem tirat encara més enrere: són constel·lacions típiques de l'estiu. I així anem tirant cap enrere en el temps: La Lira surt abans que les anteriors i La corona Boreal (corona d'Ariana) encara abans.

Ens agrada comprovar que Jacint Verdaguer també sentia una gran admiració per l’Astronomia. Segurament que hauria estat un bon soci de l’ACTER :-)