ELS ESCACS RUSSOS

Per Jordi Arbonés

A la parròquia intelectual del Nummulit

Després d'haver treballat deu anys de corresponsal d'un diari d'informació general d'Edimburg, vaig pensar que allà ja ho havia fet tot i que era millor tornar a casa. Per això vaig demanar que em traslladessin. L'endemà mateix d'haver arribat a la ciutat, vaig buscar The Big Mac Manaman. Tot i que feia temps que no l'havia vist, no li havia perdut la pista, i sabia que havia muntat un negoci familiar, una cocteleria escocesa junt amb el seu fill, que era un bon noi però que de cocteleria no en tenia ni la més remota idea. Quan hi vaig arribar la vaig trobar tancada; una veïna em va explicar que The Big Mac Manaman havia mort -de vell, d'avorriment, va dir sense que jo me la cregués- i que el seu fill, dolgut per la pèrdua, no havia pogut continuar vivnt allà, portant un negoci que no dominava i que, a més, havia deixat de ser familiar. Per això, després d'incinerar-lo, havia venut el local i havia tornat a Escòcia amb les cendres.
Aquesta luctuosa notícia em va provocar una gran decepció: tenia tantes ganes de tornar-lo a veure i de jugar amb ell unes quantes partides d'escacs... A Edimburg, on portava el Lizard Inn, el pub on ens vem fer amics, havíem passat estones fabuloses jugant i bevent còctels. The Big Mac Manaman era un ésser excepcional. A banda de ser afable, amic de tothom, i de tenir una gran humanitat, posseïa un inmens talent: havia creat una nova modalitat d'escacs que havia batejat amb el nom d'Escacs russos. Les normes, amb mínimes variants, eren les tradicionals; el que canviava era la posada en escena, ja que, en comptes de fer servir les peces de sempre, ell utilitzava gots de diferents formes i volums. I tot i que els escacs russos tenien infinites possibilitats -sobretot s'hi jugava en un pub-, la combinació habitual, la de la primera partida, era la següent: els peons eren gots de <<xupitos>>, i un jugador els tenia plens de vermut blanc i l'altre de bíter -posar-hi olives era optatiu-; les torres eren gerretes de cervesa -rossa i negra-; els cavalls copes de whisky i d'aiguardent; els alfils, gots de vi -blanc i negre-; les reines, copes de cóctel, i els reis, de xampany, de les allargades. I a mesura que es mataven peces, s'havia de beure el líquid que contenien. The Big Mac Manaman no en sabia gaire de jugar a escacs, però beure li agradava molt. I jo, que era un jugador acceptable, a poc a poc vaig aprendre a no saber-ne, perquè els escacs russos -en deia així perque no sabies mai quan cauries fulminat -demanaven un tempo propi- res a veure amb l'automatisme frenètic de Kaspàrov i companyia-, i el que els feia realment interessants era que no sempre manava la necessitat de matar una peça per la importància estratègica, sinò per fer un trago. Això, és clar, comportava arriscar-se a perdre la concentració, perque la progressiva barreja que cada jugador s'anava posant entre pit i esquena, a mesura que la partida avançava, podia tenir conseqüències imprevisibles. Guanyava el que tenia més sort o bé el que sabia dosificar els tragos i combinar-los amb encert amb els seus coneixements del joc. Era una modalitat fantàstica, i el risc incalculable, perque era una prova de força que requeria resistència, entrenament -era del tot desaconsellable jugar-hi en dejú-, i t'obligava a enfrontar-te a la millor i a la pitjor part de tu mateix. A més, The Big Mac Manaman havia establert que solament es podia acabar en taules en situacions extraordinàries, com ara que només quedessin els dos reis i el xampany fos massa calent.
Em vaig quedar una bona estona assegut mirant la persiana tancada de la cocteleria tancada, recordant els bons temps de Lizard Inn i les partides guanyades i perdudes -les inevitables revenges!- que sempre més recordaria. Abans d'anar-me'n, vaig vessar una llàgrima per tot allò irrecuperable: un brindis per les nits sense fi i pels amics que s'hi han fos.

Jordi Arbonés. No era la meva lletra. Ed. Proa. Col. Proa Beta. Barcelona, 2000