Aquesta afirmació tan rotunda de Roland Barthes és el punt de partida del nostre treball. A partir d’aquí, pretenem per sobre de tot induir l’observador a una reflexió sobre la naturalesa de referent fotogràfic i les formes de representar allò que Barthes anomena “el que ha estat” (“lo que ha sido”).

     I què és exactament el que volem dir amb les nostres fotografies? Respondre aquesta pregunta seria acotar el significat d’una reflexió que vol ser totalment oberta. És cadascú amb la seva interpretació qui ha de tancar el significat de cada fotografia.
Sí podem, però, exposar les preguntes que ens hem formulat quan pensàvem cadascuna de les vistes i amb les que hem intentat, almenys, relativizar la cita de Barthes:

1· Todo "ha sido"

    Amb aquesta peça pretenem que es reflexioni sobre les diverses formes artístiques de representar el referent. Per aquesta raó hem dividit la fotografia en quatre parts: una d’elles correspon a la pintura, una altra a la creació digital mitjançant recursos informàtics, una altra a la fotografia sense cap tipus de manipulació, i la última correspon al referent real. Quina de les quatre manifestacions resulta més real? Observant la mostra podem realment discernir quin dels fragments és la realitat i quin és la còpia del referent real?

nota: a l'espai en blanc es veia a l'exposició una poma de veritat

2· ¿Todo "ha sido"?

    L’home ha buscat multitud de maneres d’expressar el referent i presentar-lo de la manera més real possible. L’observador confia, moltes vegades inconscientment, en el que se li presenta sense plantejar-se fins a quin punt allò és fidel a la realitat. Aquesta peça pretén justament fer-nos dubtar d’aquests sistemes que teòricament reflecteixen/enregistren objectivament la realitat. Hem escollit també 4 formes expressives: una d’elles correspon a la imatge de vídeo, ja que la càmara (i per extensió cinema) ha estat considerat igual que la fotografia una manera fidedigne de captar la realitat. En segon lloc, hi ha l’ombra en homenatge a aquelles formes que els habitants de la caverna platònica creien real. En tercer lloc, hi ha el reflex en un vidre. I finalment, en quart lloc, el mirall, una de les formes quotidianes que els homes usen per veure la realitat. Realment podem confiar en la fidelitat de tots aquests sistemes de representació i tècniques de reflexió del referent?

3· Ser o no ser

   Per introduir aquesta peça, citem de nou a Barthes:

“En toda fotografía el color es una capa fijada ulteriormente sobre la verdad original del Blanco y Negro. El Color es para mí un postizo, un afeite (como aquellos que se les prodiga a los cadáveres)"
La cámara lúcida, pàgina 144

   Aquesta cita ja és prou indicativa del que volem representar. El color autentifica la realitat o, en canvi, com pensa Barthes, la falseja?

4· Los filtros del ser

    Aquesta peça ens planteja diverses preguntes. Potser la principal és: fins a quin punt es pot representar el referent sense que aquest deixi de perdre la seva essència? És a dir, és possible que els diversos reflexos de la realitat ens allunyin tant del referent fins fer-lo desaparèixer? O una qüestió paral·lela: són realments els reflexos fidels a la realitat?. Fixem-nos sinó en aquelles fotografies que són capaces de repetir infinitament un objecte. O simplement plantegem-nos on es troba exactament el referent en aquesta vista. Un referent que ha passat per diversos filtres abans d’arribar a l’observador: un mirall, un altre mirall, la càmera de vídeo, la imatge emesa en un televisor i finalment l’enregistrament fotogràfic... què ha enfocat exactament la càmera fotogràfica??

5· Ego Sum

    Per últim i com a epíleg, presentem la màquina presumptament més certificadora de la realitat, la càmera fotogràfica, per plantejar-nos una última reflexió. La nostra idea és qüestionar-nos, gràcies al mirall circular, la representació d’una quarta dimensió. Mostrar conceptualment un impossible: el que hi ha davant de la càmera (el referent) i a la vegada el que hi ha darrere en una fotografia. L’objectiu pretén fer-nos el seu objecte/ referent però a la vegada ja ho som en el moment en què ens reflectim en el mirall sense necessitat de cap tipus de mediació tècnica.

Nota: a l'exposició es veia a l'objectiu un mirall circular