Després del domini visigòtic i del pas dels sarraïns, l'any 785 els francs prengueren la ciutat de Girona. La reorganització del país feta pel poder carolingi originà que el territori del
"Palamós-Calonge" pases a forma part del comtat de Girona y de
la Seu de Gironan (no es restaurà la diòcesi d'Empúries d'època visigòtica)
Després de la represa carolíngia, el poblament d'aquest territori restà en molts aspectes com una continuïtat del d'època romana; cal tenir en compte la curta durada i segurament la poca efectivitat del domini sarraí. Els habitants s'acolliren a l'entorn d'alguna antiga vil·la fortificada o un
castell (Vila-romà), Els nuclis de població escollien els turons que emergien de la plana ocupada per estanys i aiguamolls en molts
sectors s'establia un hàbitat dispers, els nuclis es formaven amagats de la mar.
Les primeres notícies conegudes sobre el repoblacio al territori es refereixen a petits
esglesioles depenents de monestir de Sant feliu de Guixols (fundat en un moment imprecís entre els anys 881 i
968)-.-968,1062,1116,
Vall-llobrega-.-881,944,969,1019
Calonge-.-881,1019 Romanyà-.-1041 Fenals-.-948 Fitor -.-1161,1191Vila-romà-.
.Els
abats de Sant Feliu de Guixols i els bisbes de Girona, a més del poder espiritual i dels béns eclesiàstics, gaudiren de grans dominis feudals, els quals foren especialment importants
Al Baix Empordà durant els segles XI i XII s'anaren consolidant llinatges de l'estament noble, eixits de petites senyories, fins a crear cases feudatàries de comtes, amb fort poder dins el territori. Els més importants foren els Cruïlles, sobretot des del 1294, quan ajuntaren als propis dominis, per casament, la baronia de Peratallada i passaren a anomenar-se barons de Cruïlles-Peratallada, amb possessions que anaven des del cim de les Gavarres a la mar, dins el comtat de
Girona. L'any 1285, amb la croada de Felip l'Ardit, es produí la batalla de les illes Formigues, a la costa baix-empordanesa. La victòria de les forces de Roger de Lloria sobre l'estol invasor representà un cop definitiu i precipità la retirada pel coll de Panissars. Al segle XIV es consolidaren les principals viles del
territori: L'any 1279 el rei Pere el Gran atorgà privilegis al port reial de Palamós, i així va néixer i s'expandí la vila de Palamós. La necessitat per part de la casa de Barcelona de posseir un bon port a la costa empordanesa fou el motiu principal d'aquesta fundació, sobretot després del segament progressiu de l'estuari i el port de Torroella de Montgrí. Tanmateix, aquest desenvolupament de la societat baix-medieval es veié frenat per les epidèmies, sobretot la Pesta Negra (des del 1348 i amb diversos rebrots fins al començament del segle XV).
Al segle XV l'Empordà encara es mantenia molt feudalitzat, però el feudalisme havia evolucionat i les grans cases es trobaven en decadència, mentre sorgien petits barons i senyors locals. La crisi general s'agreujà; la davallada político-econòmica del país fou el ferment que propicià l'esclat de la revolta remença. La guerra fou important a l'Empordà, on els nobles es dividiren en els dos bàndols
antagònics.El moviment remensa, amb la sentència de Guadalupe (1486), marca la fi del feudalisme, si bé perduraren aspectes del sistema pràcticament fins al segle XIX. Tanmateix, durant un temps també continuà l'esperit de revolta en la pagesia més pobra, de la qual sorgí un bandolerisme sovint capitanejat per membres de la petita noblesa
feudal, que convertiren aquestes accions en subversió política contra el
centralisme
L'edat moderna
El segle XVI marca l'inici de la recuperació agrària amb les llibertats aconseguides pel moviment remença. Hi ha una recuperació demogràfica, però molt frenada per un seguit de calamitats —pestes, aiguats— i pel bandolerisme i la pirateria que ara inicia un moment àlgid amb els atacs dels corsaris turcs. Als segles XVI i XVII es construeixen les torres de defensa i de guaita del litoral, de les quals al Baix Empordà —des de Castell d'Aro a Torroella de Montgrí— en queda un esplèndid repertori.
Al segle XVII continua amb més força l'increment demogràfic i la millora dels conreus, però amb recessions a causa de diferents desastres: pestes, plagues del camp, bandolerisme i pirateria, conseqüències de la guerra dels Segadors. A partir del 1620 s'acusa un augment a les viles i les seves rodalies per la immigració de gent occitana, en general fugitius de les persecucions religioses franceses (hugonots).
L'Empordà tingué un paper destacat en els fets immediats a l'inici de la guerra dels Segadors. L'obligació de les poblacions d'allotjar l'exèrcit castellà provocà lluites freqüents entre el poble i la tropa. Aquesta lluita arribà a extrems molt greus en alguns llocs, en especial a Palafrugell, on el juliol del 1638 la revolta popular fou contestada amb un saqueig i una repressió brutal. La consternació que produïren aquests fets posaren les bases per als aixecaments posteriors. El 1640 la pagesia de l'Empordà s'havia organitzat militarment i el seu cap era Sebastià Estravau, personatge no gens estudiat, que participà en el Corpus de Sang i fou un dels principals responsables de l'organització dels segadors. A la fi del segle, amb les guerres contra Lluís XIV, l'Empordà patí la invasió francesa de les forces del mariscal Noailles, i fou escenari de fets bèl·lics com la batalla del Ter, victoriosa per als francesos, i la presa de Palamós (1694).
La guerra de Successió (1702-14) representà també el pas de l'exèrcit francès per l'Empordà (1705). Després de la guerra l'economia del país experimentà una forta recuperació que coincidí amb una època d'eufòria econòmica a tot l'occident europeu, fruit d'una llarga temporada —fins a la fi del segle— sense guerres ni grans malvestats naturals; fins i tot es produí un cert millorament climatològic que afavorí el camp. Hi ajudà una política de cert proteccionisme, la supressió de les duanes interiors i més tard l'autorització als catalans per comerciar directament amb Amèrica; s'hi afegia encara la progressiva desaparició de la pirateria. Tot plegat originà una etapa de benestar i d'augment demogràfic considerable, que veiem reflectida en la gran renovació arquitectònica dels pobles i la construcció de masies com a la resta del país.
Ja s'ha fet referència al redreç de l'agricultura, que prospera gràcies a l'expansió de la terra conreada, a l'aparició de noves tècniques, a la construcció de canals per al regadiu, etc. És també un moment de prosperitat vinícola i ramadera. Viuen un darrer moment d'esplendor els antics menestrals d'origen medieval de les viles (pellaires, teixidors, etc.), i prosperen els mercats i el comerç interior. Neix una indústria amb gran futur a la comarca, l'elaboració de taps de suro, la transcendència de la qual ja s'ha comentat.
Amb la minva de la pirateria, l'activitat pescadora fa la puja, com també la pesca i el comerç internacional del corall. En aquesta època la població pot tornar a viure amb tranquil·litat vora la mar i s'inicien alguns barris de pescadors, que esdevindran nuclis permanents. El comerç mediterrani i el nou comerç amb Amèrica donen prosperitat als ports (Palamós, Sant Feliu de Guíxols), i també a activitats com la construcció de vaixells, els calafats, etc.
La Bisbal esdevé el cap d'aquest sector de l'Empordà, mentre que la indústria surera i el comerç marítim fan prosperar les altres viles i ja es comença a configurar clarament la distribució de la població que ha arribat fins avui, procés que de fet ja s'havia iniciat als segles XVI i XVII.
PALAMÓS
CALONGE
FITOR (Forallac)
VILA-ROMÀ (Sant Joan de Palamós)
VALL-LLOBREGA
SANT ANTONI DE MAR (Calonge)
FENALS D'ARO (Platja d'aro)
