ELS COMTES DE PALAMÓS
 |
|
|
Joan de Vilamarí (mort el 1479). Jurisdicció senyorial concedida el 1466
Durant la guerra contra Joan II la vila de Palamós capitulà davant les forces d'aquest rei el 12 de novembre de 1471. L'any 1466 Joan II havia concedit el títol de baró de Palamós —que el 1484 revertiria a la corona— al seu almirall Joan de Vilamarí. Aquest havia afirmat que qui posseís Palamós guanyaria la guerra, tot ponderant la vàlua estratègica del port.
Armes dels Requesens
Armes dels Enriquez
Galceran de Requesens i Joan de Soler (1439 - Barcelona 1505) Primer comte de Palamós (1486) i de Trivento i Avellino (1456), baró de Calonge. Fill del governador de Catalunya Galceran de Requesens i de Santacoloma i germà del també governador Lluís. Estigué al servei del rei Ferran I de Nàpols com a capità de l'armada. El 1465 aconseguí amb l'armada de bloquejar l'illa d'Ischia, on es mantenia revoltat Joan de Torrelles i López de Gurrea, partidari de Renat d'Anjou i comte d'Ischia, i d'obligar-lo a capitular. Féu de mitjancer entre el rei i el jutge Lleonard II d'Arborea i ambaixador del rei de Nàpols a Barcelona (1472). Capità general de l'armada de Ferran II de Catalunya-Aragó durant la campanya de Màlaga. El 1494 féu construir un moll a Palamós.
Beatriz Enríquez
Armes dels Requesens
Armes dels Rois de Lihori
Lluís de Requesens i Joan de Soler (? ~1435 - 1509)Alt funcionari reial. Fill del governador Galceran de Requesens i de Santacoloma, de qui havia heretat la baronia de Molins de Rei. Fou fidel partidari de Joan II durant la guerra civil i declarat enemic de la terra per la generalitat (1462). El 1468 era conseller del príncep de Girona Ferran. Entrà el 1472 a Barcelona després de la capitulació de la ciutat i el rei el nomenà governador general de Catalunya, càrrec que exercí fins que morí i en moments difícils com la segona guerra remença. Vivia a l'antic palau menor de Barcelona, on el 1479 posà la capella ardent de Joan II. La seva fidelitat fou recompensada: el 1472 fou nomenat capità de Castellvell de Rosanes i dos anys més tard el rei li concedia la baronia de Castellvell malgrat la promesa que seria alienada de la corona i de la contínua oposició dels seus habitants. El 1505, per mort del seu germà Galceran esdevingué segon comte de Palamós. S'havia casat amb Elfa de Cardona Anglesola i de Centelles (1456) i amb Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (1501), de qui tingué una filla, Estefania, que l'heretà en les possessions. Hom l'ha identificat, sense gaire seguretat, amb el poeta mossèn Lluís de Requesens.
Hipólita Roís de Lihori
Armes dels Zúñiga
Lluís de Requesens i de Zúñiga
Firma d'Estefania de Requesens
Estefania de Requesens i Roís de Liori (? - Barcelona 1549) Baronessa de Castellvell i de Molins de Rei. Filla del governador de Catalunya Lluís de Requesens i Joan de Soler, comte de Palamós, i de la seva segona muller Hipòlita Roís de Liori, pertanyia a una de les famílies catalanes més influents de l'època. Formà part del cercle de seguidores d'Ignasi de Loiola durant l'estada d'aquest a Barcelona (1524-26). Casada el 1526 amb Juan de Zúñiga y Avellaneda, fill del comte de Miranda, en ésser nomenat aquest preceptor del príncep de Girona Felip (futur Felip II), passà a residir a la cort (1534) fins que, vídua (1546), retornà a Barcelona. Escriví des de la cort (1534-40) noranta cartes, en català, a la seva mare (publicades el 1942); llur estil, viu i acolorit, és d'un alt nivell literari i són un dels millors testimonis de la vida a la cort de l'emperador. Poc abans de morir escriví, en castellà, al seu fill Lluís (futur governador de Milà i dels Països Baixos) unes recomanacions morals (publicades en 1904-05). Al matrimoni, íntimament lligat als jesuïtes, fou dedicada, el 1536, la versió castellana d'un llibre d'Erasme: Libro del aparejo... para bien morir. Amb la seva mare pledejà pel comtat de Palamós contra la seva cosina germana Isabel de Requesens i Enríquez i el guanyà, però més tard li'n féu cessió.
Isabel de Requesens
Armes dels Enríquez Cardona, al interior de l'esglesia de Palamós
Isabel de Requesens i Enríquez
Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, (Bellpuig d'Urgell, Urgell 1467 - Nàpols 1522) comte d'Oliveto i baró de BellpuigVirrei de Sicília (1507-09) i de Nàpols (1509-22) i capità general de la Santa Lliga (1511-13). Fill d'Antoni de Cardona-Anglesola i de Centelles i de Castellana de Requesens, heretà la baronia de Bellpuig. Lluità, a les ordres del Gran Capità, a la segona campanya per a la conquesta de Nàpols i a la presa de Mers-el-Kébir (1505), com a almirall. El 1507 Ferran II de Catalunya-Aragó, arribat a Nàpols amb la seva nova muller, Germana de Foix, el nomenà virrei de Sicília. El 1509 succeí Joan d'Aragó com a virrei de Nàpols. Poc temps després aconseguí del rei que abandonés el projecte d'introduir a Nàpols la inquisició. Nomenat capità general de la Santa Lliga (1511), al capdavant de les tropes pontifícies assetjà Bolonya, revoltada contra el papa, però Gastó de Foix, duc de Nemours —germà de Germana de Foix i cap de l'exèrcit francès—, l'obligà
primerament a retirar-se i el derrotà després a Ravenna (1512), en una de les batalles més sagnants d'Itàlia. La marxa de la guerra esdevingué, tanmateix, des d'aleshores favorable als aliats: Ramon operà amb èxit a Llombardia —entrà solemnement a Milà al costat del duc—, a Toscana contra la república florentina —Prato fou ocupada i saquejada (1512), i a Florència foren reinstaurats els Mèdici—, i arribà a bombardejar Venècia (1513). A la mort del papa Juli II (1513) prosseguí com a cap de l'exèrcit del nord d'Itàlia fins a l'arribada de la poderosa expedició de Francesc I de França el 1515, en què tornà a Nàpols. Durant la seva absència, tingué com a lloctinents seus a Nàpols el cardenal Francesc Remolins (1511-13) i el virrei de Sicília Hug de Montcada. El 1516, a la mort de Ferran II de Catalunya-Aragó, hagué de fer cara, a Palerm, a una rebel·lió que havia expulsat l'esmentat virrei. Fou confirmat en el càrrec de virrei de Nàpols per Carles V, i fou recompensat amb el ducat de Somma (1502), el comtat d'Oliveto (1515) —confiscat a Pedro Navarro— i la dignitat honorària i hereditària de gran almirall de Nàpols (1519). Pel seu matrimoni amb Isabel de Requesens, fou comte consort de Palamós, de Trivento i d'Avellino i baró de Calonge. Un dels personatges més influents de l'època —hom deia que Ferran II pensava fer-lo rei de Nàpols i fins i tot que era fill natural d'ell—, tingué tota la complexitat d'home de govern i una vida fastuosa. L'anònim autor, contemporani seu, de la novel·la sentimental Qüestión de amor, bastida sobre la vida a la seva cort, el presenta només en el caire ostentós, anant a la guerra —a Ravenna— amb gran luxe d'abillaments i comitiva. Torres Naharro, al Psalmo en la gloriosa victoria que los españoles ovieron contra venecianos, el presenta vencedor a la batalla de Motta el 1513. Romeu Llull, en la seva estada a Itàlia, li dedicà un afalac en una poesia inclosa al Jardinet d'orats. Encara avui li és aplicada la dita —en castellà— Más listo que Cardona. Mort a Nàpols, fou traslladat a Bellpuig al sepulcre de marbre construït per l'escultor italià Giovanni Merlano da Nola, obra mestra renaixentista.
