EL CASTELL DEL CAP ROIG

 

 

 

 

Castell de Cap Roig.
La primera noticia menciona que a principios del siglo XI la condesa Ermessandra cede el castillo a Bernat Tedmar y que años después , en 1055 lo recupera el conde Ramón Berenguer I. De estilo medieval con torre almenada se reedificó en 1931 con elementos antiguos reaprovechados. En su interior se puede apreciar un claustro rodeado de un jardín botánico con flora local.

 

 

 

 

 

 

"Cap Roig, el jardí de les delícies"

Avui al teu país farem un petit homenatge a la tenacitat, a la constància, i a les ganes de fer les coses ben fetes, amb la voluntat de perdurar molts anys. En aquest reportatge farem un repàs a la biografia i a l'obra d'un matrimoni singular, format per Dorothy Webster i Nicolau Woevodski. La parella són els impulsors i creadors d'un somni del qual avui en podem gaudir plenament. Es tracta del Castell i el Jardí Botànic de Cap Roig, a Calella de Palafrugell. Parlarem de la seva particular obsessió, i de la seva singular dèria de fer una petita meravella, en un espai cantellut i prou agreste, emmarcat en una Costa Brava de postal.
Per resseguir la vida del matrimoni utilitzarem el llibre "Cap Roig, el llegat d'un somni", escrit pel periodista i escriptor Xavier Febrés, una de les persones que més ha estudiat i divulgat el geni i figura dels Woevodski. És una odissea que recull moments àlgids i moments tristos, i que culmina amb el resultat que es pot veure avui, tot passejant serenament pels corriols marcats en pedra viva. La història d'aquest somni parteix, com moltes vegades passa, de la mà d'una fugida, concretament una fugida endavant; parteix d'un exili voluntari que situa dues persones visionàries fora del seu àmbit natural, a la recerca d'una nova realitat, combinada amb un geni especial. Estem parlant dels russos de Cap Roig. Estem parlant, d'una de les joies, del teu país.

Xavier Febrés defineix l'espai de Cap Roig com el resultat d'una enèrgica obstinació. Defineix allò que es pot veure avui com la suma de molts factors, entre els quals hi ha una poderosa revenja contra les condicions injustes dels seus destins fins al moment, una construcció que neix i es crea des de zero, sovint a contracorrent, una mica com la vida dels dos personatges.
El jardí botànic de Cap roig i l'edifici del castell són, en paraules de Febrés, un prodigi de la superioritat de les conviccions de dues persones, és un cop de força, una raresa, una genialitat, una "petita novel.la gòtica amb un castell deshabitat però viu". Com veureu al reportatge, el castell no va ser acabat fins pràcticament al final de la seva vida, com si fos una ironia del destí. El rus, Nicolau Woevodksi, moria el 1975, només un any més tard d'haver acabat les obres. L'anglesa, Dorothy Webster, ho faria cinc anys més tard, però sense poder-ne gaudir, perquè l'estat de salut l'aconsellava de viure més aprop del personal de servei que l'atenia. Com diu l'autor, el matrimoni va viure pràcticament durant cinquanta anys abraçat a una maqueta, instal.lats en les dependències adreçades al majordom, i dedicats al jardí botànic. Tot comença l'any 1927, quan compren els terrenys, que gustosament els són venuts per ser terra improductiva. Aquí comença tot.

Nicolau Woevodski neix el 29 d'octubre de 1888. El seu pare tenia un càrrec de responsabilitat a la cort del tsar Nicolau segon, com demostren dues fotos emmarcades que hi havia al rebedor del castell. En una apareix el seu pare amb el tsar, i en l'altra, els quatre germans Woevodski vestits de militars.
Després d'una intensa carrera a l'exèrcit, Nicolau és enviat com a agregat militar a l'ambaixada de Londres, per refugiar-se, al 1916, de les turbulències que desembocarien en la revolució russa. Aleshores estava casat amb una noble russa, amb un fill i una filla. L'exili va propiciar el divorci, un cop ja establert a Londres. És en aquesta ciutat quan coneix Dorothy Webster. De fet, el cognom de Dorothy és un enigma, i es té la sospita que pretenia desdibuixar o crear ambigüitats respecte el seu passat. En alguns documents apareixia com a filla de George Seymour, i en d'altres s'arriba a descobrir el cognom Pagget. L'escriptor Josep Pla revela, a partir del Foreign Office anglès el cognom de Page. Amb tot, el que ens interessa és resseguir la tumultuosa història del seu matrimoni accidentat amb Ian Dennistoun. Va acabar amb un divorci sonat que alimentaria la crònica social londinenca de la mà de la seva premsa més ferotge. Entre les condicions del divorci s'estipulava que el seu anterior marit li havia de passar una pensió sempre que aquest tingués recursos. El segon matrimoni d'aquest anglès va ser amb la comtessa de Carvanon, antiga esposa del qui havia estat un dels rics finançadors de l'excavació de l'arqueòleg Howard Carter, descobridor de la tomba de Tutankhamon, a Egipte.
Però el judici del divorci no aniria del tot bé a Dorothy, ja que el seu exmarit va revelar nombroses relacions adúlteres de la seva exdona, amb nombrosos amants. El judici va acabar amb un acord de rebre 5 mil lliures, en concepte d'indemnització, per l'escarni patit per Dorothy durant la vista; un escarni i un escàndol alimentat per la premsa sensacionalista de l'època. Tot això va fer que també la nostra protagonista sentís el desig imperiós d'anar a la recerca d'una nova realitat, fugint, en certa manera, de la vergonya de sentir-se assenyalada .

Cap dels dos podia viure de rendes. Tots dos tenien una passió per l'art i per la creació. Ell projectava cases sense ser arquitecte. Ella es delia pel disseny i la decoració. Amb aquesta carta a la mà, imaginaven un futur de relacions socials amb la classe adinerada anglesa. Van pensar en el mercat de construir segones residències, cases de vacances, a la Riviera francesa, però les condicions no eren prou satisfactòries: era massa car. En aquest sentit es van moure, i van buscar per la costa de Iugoslàvia, Itàlia, Portugal, i finalment Catalunya.
Estant a Barcelona van conèixer la incipient urbanització d'un indret anomenat Costa Brava. En aquells anys, S'Agaró començava a tenir una selecta construcció residencial, així com també Lloret, Blanes i Begur. Des del 1908 es coneixia aquest indret com a Costa Brava, a partir de la denominació feta pel periodista i polític Ferran Agulló. Des de finals del dinou hi havia una incipient classe turística, molt embrionària, i era un mercat per descobrir. Els Ensesa, industrials gironins, havien comprat terrenys desèrtics a S'Agaró al 1923, i el seu exemple d'edificacions selectes es va estendre amb una certa contenció. En descobrir Calella des de Sant Sebastià van veure el territori que els havia de servir d'exili desitjat, la terra dels seus somnis. Les roques vermelles que donen nom a Cap Roig començaven a ser el seu domini.

El promontori de Cap Roig, com us podeu imaginar, era només accessible des de caminets de muntanya. NO hi podien passar els cotxes, i gairebé era més fàcil arribar-hi per mar, per la cala d'en Massoni. Mentrestant, el negoci el van veure clar: es tractava de proposar la construcció de xalets residencials de luxe a les seves amistats angleses en un indret prou verge. Ells s'encarregarien de comprar els terrenys, construir les cases, posar-hi jardins i dotar els habitatges del personal de servei necessari. Això havia de servir per finançar la seva pròpia casa, que ja d'entrada es va projectar com la joia de la corona, la millor de totes. Els dos divorciats començaven l'aventura.

Una aventura que a Palafrugell no es veia massa clara. Què volien un rus i una anglesa en aquelles terres ermes Terres que, val a dir, es van vendre ràpidament, perquè eren totalment improductives. L'adquisició va ser de disset hectàrees, set de Palafrugell i deu de Mont-ras. I quan Nicolau va portar a l'Ajuntament els plànols per fer un castell neogòtic, la desconfiança va crèixer. El consistori ho va aprovar, bo i creient que probablement era un caprici que rarament es tiraria endavant. El matrimoni va trobar en la figura de Ramir Medir l'ambaixador del seu projecte, i la veritat és que aquesta persona els va fer de salconduït davant d'una societat local, amb qui gairebé sempre es van mostrar distants. La població els coneixia, ja aleshores, com el "rus" i la "russa", com surt al diari local Baix Empordà, de Palafrugell. A Nicolau també se'l va conèixer sovint com el "coronel"

El primer encàrrec arriba aviat, i s'anomena la finca de la Perica. El 9 de febrer el diari Baix Empordà informava que ja s'havia començat a construir les obres a la Perica, prop de Tamariu, i el Castell tot just encara es començava a perfilar. La Perica era la primera obra que feien per a un comprador anglès. Era amb un estil més mediterrani i reduït, com un xalet. Des del 1929 la Perica s'havia començat a construir, dominant un tros de mar. La seva propietària, Elizabeth Walker, la va estrenar l'abril del 1936, però tres mesos més tard començava la Guerra Civil, i això va provocar que no hi vingués més. Després es va llogar i es va revendre a unes altres amistats dels russos de Cap roig. Paral.lelament, van començar a construir una altra casa, la Musclera, també abocada a mar. Es va estrenar el nadal del 1929.

El matrimoni vivia mentrestant a la porteria de les torrasses fortificades de la seva parcel.la. Aquestes dues torres anaven unides per un cos de construcció quadrat. Es va procedir a construir també les cases destinades al personal, set cases de planta i pis, blanques, una capella, cavallerisses, un aparcament per a sis cotxes, un safareig i una petita placeta. De tot això en va sortir el nom de poble espanyol. El constructor i aparellador palamosí Joan Reig li va donar forma. És també d'aquest moment la construcció de l'embarcador i refugi a la cala d'en Massoni, on s'hi van posar un seguit d'escales que resseguien el contorn empinat del Cap Roig. La predilecció de la propietària per banyar-se en aquest indret ha fet que popularment es conegui el lloc com la "Banyera de la Russa".

Diu l'escriptor Xavier Febrés que el matrimoni va idear el jardí botànic com un bosc-jardí, o un petit parc-bosc, sense pretensió científica. La feina era condicionar els forts pendents de la muntanya, i compactar nous camins, noves terres, fer hivernacles, graons, voreres, replans, terrasses i feixes. De les disset hectàrees de la finca, el jardí n'ocupa set, i l'any 1935 ja hi havia cinc centes espècies dels diferents vivers. El jardí botànic sempre va jugar amb la vegetació d'arbres autòctons, amb l'alzina i després amb el pi blanc. Ells hi van plantar posteriorment eucaliputs, mimoses i xiprers. Tres pous situats a la part alta havien de permetre tenir aigua per regar durant tot l'any, i tota la circulació de l'aigua és subterrània, sense fonts, ni brolladors o petits estanys.
Dorothy Webster era la veritable impulsora del jardí. Des de les set del matí, explica el periodista Carles Sentís, ja es posava al capdavant dels jardiners que venien de Calella, i treballava com un jornaler més. En veure el resultat del jardí, la premsa de l'època i la societat palafrugellenca van veure amb uns altres ulls l'arribada d'aquests dos visionaris. Mentrestant, el jardí creixia, mirant de reüll les Illes Formigues.

L'any 1931 es va construir la primera ala del sud del futur castell. Aquestes obres quedarien paralitzades per falta de pressupost durant, gairebé, quaranta anys. El que sí que seguiria tirant endavant seria el jardí botànic. Seguint amb la idea de dissenyar i construir xalets per a terceres persones, van aixecar el 1935 el castell Madeleine, al paratge de Treumal de Calonge. Aquest castell va ser ofert a l'actriu anglesa Madeleine Caroll pel seu marit. Ella acabava de ser famosa per la seva interpretació a la pel.lícula d'Alfred Hitchcock "39 escalones".

Una altra casa, en aquesta ocasió per a l'armador anglès Lord Inskape es construeix a Cala Senià, també mirant a mar, amb un enmbarcador. La Guerra Civil va fer que no s'estrenés, i el marquès d'Amurrio, Lluís Urquijo, la va ocupar l'any 1941. Més tard es va llogar. Entre d'altres, la va llogar el novel.lista nord-americà Truman Capote -on hi va escriure la seva gran obra A sang freda-. Finalment la casa va ser comprada per Carles Ferrer Salat. Després de la Guerra Civil el matrimoni va construir la casa Barella, per a l'advocat barceloní Miquel Barella, al paratge de Cap de Planes.

Ens situem a l'any 1935, quan es convoca a Girona la Conferència de la Costa Brava, impulsada pel conseller d'Obres públiques de la Generalitat republicana. Era un intent, que aviat es va trencar, de planificar turísticament la Costa Brava, amb una certa racionalitat i qualitat. Els Woedvoski hi van ser presents, una vegada més de la mà de Ramir Medir. El matrimoni havia entrat en litigi amb autoritats locals i provincials per la privatització de nombrosos camins d'ús públic, i Ramir Medir va defensar la postura dels seus representats. Ramir Medir demanava en aquesta conferència que no es fessin carreteres a primera línia de costa, que hi haguessin àrees destinades a les edificacions de luxe, que s'evitessin les cases enganxades i es propiciessin les aïllades amb jardí, que es prohibís la tala d'arbres i que els ajuntaments donessin suport a les iniciatives encaminades a buscar la qualitat. La Costa Brava començava en aquell moment una certa voràgine d'explotació i especulació, i ja l'any 1935 Ramir Medir ho denunciava.

Amb la Guerra Civil el matrimoni va tornar a Londres, i només van desplaçar-se ocasionalment a Perpinyà per controlar l'estat de Cap Roig. Des d'allà van teixir noves amistats, en aquest cas amb el bàndol franquista. La Segona Guerra Mundial també la van patir. La condició de rus va aixecar algunes sospites a les autoritats espanyoles, i es va arribar a espiar en alguns moments la vida de Nicolau.
Un cop superada la segona Guerra Mundial, el matrimoni té nous encàrrecs, però aquests eren menys importants. En destaca la casa Audouard, al centre de la plaça del Port Bo de Calella. Nicolau hi va reproduir la planta baixa de la façana encarada al mar, sobre la superfície del carrer, que són les típiques arcades davant de mar de Calella. El segon tram de les voltes és una iniciativa dels Woedvodski, com destaca Xavier Febrés. En aquest moment també participen com a decoradors en algunes cases de Barcelona, però comencen a minvar els encàrrecs. Poques vegades van conrear una veritable vida social, i en aquest moment, es començava a notar.

El castell restava aturat. Hi havia construïda la façana, les dependències per al servei, els vivers, i l'itinerari del jardí botànic. Ja des de l'any 1934 van obrir el jardí botànic a les visites, i el 25% de la recaptació anava per l'asil de Palafrugell i al menjador social de l'hospital municipal. El matrimoni tenia serioses dificultats econòmiques per mantenir tota la seva obra, i garantir el pagament del servei i jardiners. Tot i vendre algunes parcel.les de la finca, la solució no va ser del tot satisfactòria. La idea per poder acabar el seu somni i mantenir-lo va sorgir del mateix matrimoni. Atès l'èxit que tenia l'entorn, i tinguent també en compte que no tenien hereus directes perquè els fills de Nicolau tenien una relació distant, van pensar en fer una donació a les institucions públiques, a canvi d'una aportació vitalícia.
Després d'un any de gestions, l'aleshores ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, va visitar Cap Roig el 1966, mentre anava camí d'inaugurar el Parador Nacional d'Aiguablava, a Begur. El 1967 la Diputació de Girona, amb la Caixa de Girona, va signar l'acord, amb les condicions que s'havien marcat. Es tractava d'una pensió vitalícia de cinc milions anuals per al matrimoni, amb el compromís de conservar el jardí i construir el castell, seguint els plànols originals. S'incorporava també un inventari d'objectes de valor, alguns que van quedar a la finca, i d'altres que van anar a parar a familiars dels propietaris. De resultes de la cessió, els Woedvodski rebien, al 1973, la Medalla al Mèrit Turístic. Un any més tard, el 1974, s'acabaven les obres del castell, pocs mesos abans de morir Nicolau. Ben poques vegades havia pogut pujar fins al punt més alt de l'edificació, allà on s'hi havia d'ubicar el seu estudi de dibuix. En morir tenia 86 anys. Va ser enterrat, com ell volia, a la punta del Cap Roig, amb una tomba orientada cap a la seva terra natal, i sota la creu de dos braços de la tradició ortodoxa. Dorothy va morir al 1980, als 91 anys. Cap dels dos havia pogut viure en el castell tan desitjat. També enterrada a peu de mar, reposen amb ells dos animals, el seu gos "gran danès" Nerón, i el gat negre Bonzo. També hi ha enterrats, en aquest cas a l'entrada de la finca, dos ases, Lunes i Navidad.
Tal era l'amor que sentien pels seus animals, que els van voler tenir prop seu en el moment de la mort. I tal era l'amor que sentien per la seva creació, que s'hi van voler quedar per sempre més, a tocar d'aquell mar que els va captivar el cor. 

TORNA AL INDEX