L'antiguitat d'aquesta població pareix remuntar-se a l'Alta Edat Mitjana, que a terres valencianes correspon als cinc-cents anys de dominació sarraïna: des del segle VIII fins el XIII. Això sembla corroborar-ho una torre d'aquella època que encara es conserva a Albal, i també el seu topònim, de probable arrel àrab, que autors com Sanchis Guarner o Miguel Asín fan derivar de l'ètim semític "ba'l", precedit del corresponent article definit singular "al". Així doncs, i si acceptem tal etimologia, caldria traduir "al-ba'l" de l'àrab al valencià com el secà. Tanmateix, altres historiadors com ara Mourelle de Lema o l'erudit local Hernández i Sanchis no s'avenen a acceptar l'etimologia proposada; i així, el primer es decanta per l'ètim també àrab "al-balad", és a dir, la calçada o camí empedrat, que donaria origen al topònim en litigi, mentre que Hernández proposa per a Albal una corrupció del vocable mossàrab "al-boayal", o terrenys on es crien bous.
De qualsevol manera, l'estendre'ns en aquest punt no és ociós, puix que a falta de materials o documents escrits que ens permeten conéixer una mica millor la fesomia de l'Albal de l'antigor, la toponímia sempre és un recurs que, tot i controvertit, resulta interessant.
Les apòcrifes Troves de Mossén Jaume Febrer ens diuen que Albal es reté per les armes davant l'encalç de les hosts de la Corona d'Aragó, que es farien amb la plaça l'any 1238; abans de ser conquerida la ciutat de València i en una data intermèdia entre la presa de Torrent i la de Silla. Poc després, tot trobant-se Jaume I als seus reials instal·lats a Russafa durant el setge posat a la capital del regne de Zayyan, el monarca faria donació de l'alqueria a Egidus o Gil d'Atrosillo, sencera i franca, el dia 1 de maig del mateix any 1238.
El tal Gil d'Atrosillo, primer senyor cristià, doncs, d'Albal, era fill de Guillem d'Atrosillo, ric-home aragonés de la mesnada del Conquistador i possiblement parent també del Pelegrí d'Atrosillo que esmenta sovint la crònica jaumina.
Això no obstant, poc de temps exerciria el senyoriu sobre Albal aquest noble, puix que el dia 13 de maig de 1244 el venia al cabilde de la Seu valentina (és a dir, a la comunitat d'eclesiàstics capitolars amb dret a vot) per 2.200 alfonsins d'or, mitjançant escriptura davant el notari Guillem Escrivà i tot actuant com a fiador el monarca de Montpeller. Uns mesos més tard, concretament a mitjans d'octubre, el cabilde instal·laria a Albal 32 colons mitjançant carta-pobla, els quals continuarien com a vassalls del clero metropolità fins a l'abolició dels senyorius , tot i que després el cabilde de la catedral seguiria conservant el senyoriu d'Albal a títol honorífic. El document fundacional de l'Albal cristiana estipulava que els pobladors havien de satisfer al Capítol catedralici la quarta part dels fruits, fora de les figues seques, de les que havien d'entregar-ne la desena. Quant al blat i les olives, havien de moldre's al molí i almàssera senyorials, respectivament, i coure el pa al forn dels senyors, que se'n duien la tercera part. També gaudia el clero Capitolar valentí dels drets fadiga i lluïsme i la jurisdicció segons fur de València. Els colons albalencs restaven així mateix obligats a prestar auxili militar.
La lolcalitat d'Albal, ubicada a cavall entre la serra Perenxissa, a l'oest, i el llac de l'Albufera, a llevant de la població, s'assenta sobre terrenys plans de caràcter al·luvial, formats per estrats horitzontals i discontinus de materials com les margues, argiles, còdols i arenes. Baix aquests sòls quaternaris (i per tant recents), trobem capes del Cenozoic (més antigues), i en concret del període Neògen, així com també a les estribacions de l'esmentada serra.
Albal, dins del partit judicial de Torrent pel que fa a l'àmbit civil, i de l'arxiprestat torrentí quant a l'eclesiàstic, té com a localitats limítrofs Benetússer, Cata-roja, Beniparrell, Alcàsser i Torrent. La seua alçada sobre el nivell de la mar és de vora 15 m. i la separen de València només 7 Km., a través de la carretera d'Albacete o N-340 (l'antiga Via Augusta romana i l'Heraklea ibèrica). La construcció de la ronda de circumval·lació d'Albal va propiciar l'absorció del tràfic rodat que circulava de Torrent a la N-340 i viceversa, tot descongestionant així la travessia d'Albal, que creuava el nucli urbà de la població, amb la consegüent molèstia per a veïns i automobilistes.
En un altre ordre de coses, aquest poble de l'Horta Sud gaudeix d'un clima típicament mediterrani, amb hiverns suaus, estius calorosos i primaveres i sobretot tardors amb pluges copioses, similar al de la resta de la franja costanera valenciana, tot registrant-se una temperatura mitjana anual que volta els 17ºC i una pluviometria escassa i concentrada en els mesos equinoccials, no superant-se els 500 mm a l'any, per terme mitjà.
El botànic A. J. Cavanilles es referència obligada per a conéixer els aspectes agrícoles de l'Albal divuitesc. Així, el susdit autor esmenta tant cultius de secà, que ocupaven la franja ponentina de la demarcació albalenca, i que consistien en garroferes, moreres i un excel·lent oli, i els de regadiu, que feien factibles les aigües de les séquies de Favara i Albal, aquesta última un braçal de la Reial del Xúquer, ampliada entre el riu Magre i aquesta localitat pel Duc d'Híjar entre els anys 1771 i 1779. A les seues hortes es conreaven dacsa, fesols, ordi, faves, blat i arròs a les marjals de l'Albufera.
Bastants anys després, ja en el segle XX, Badia i Cortina testimonia l'extensió del regadiu en detriment del secà, aconseguida mercè al reg de noves terres mitjançant nòries. Tanmateix, veiem que a aquesta zona continuen existint cultius de garroferes i oliveres, tot i que les moreres desaparegueren amb la gran crisi sedera del segle XIX, parella a l'auge del taronger. Uns altres productes agrícoles cultivats al terme albalenc en la primera meitat del nou-cents van ser l'arròs, el raïm, els moniatos, les hortalisses i les fruites destinades a la indústria conservera.
En l'actualitat l'agricultura ha quedat relegada com a activitat econòmica a un segon pla, i així, el sector primari ocupa tan sols a un 15% de la població activa del municipi, percentatge menor que el del sector serveis i molt inferior al de la indústria.
La superfície cultivada hui al terme d'Albal ascendeix a vora 690 ha, 600 de les quals estan ocupades pels cultius de regadiu, la qual cosa posa en evidència l'escassa importància que té hui el secà, que degué dominar antany el paisatge albalenc, com s'ha suggerit adés.
Allò que pot observar-se actualment és que el taronger s'ha convertit pràcticament en monocultiu, amb una extensió de 304 ha, mentre que la resta de collites amb prou feines si compten en l'apartat econòmic local, si n'exceptuem els cereals (blat), el cacauet, l'arròs i les hortalisses, totes elles amb més de 50 ha.
Pel que fa a la tinença de la terra, la propietat es troba molt repartida, amb més de 300 parcel·les en explotació, la majoria en règim de propietat i les menys en arrendament.
Per a finalitzar, cal ressenyar l'existència de certa cabanya ramadera a Albal, tant ovina com avícola, totes dues amb vàries desenes d'Unitats Ramaderes. No hi ha, tanmateix, ramat porcí, vacú, boví ni caprí.
No obstant la conservació de les tradicionals tasques agrícoles, Albal no ha restat al marge del procés d'industrialització que va viure la comarca i el País Valencià en les darreres dècades, procés que, a més a més continua en auge, donada la proliferació de les més diverses indústries dins el terme municipal de la població. Això fa que a molts pobles de l'àrea metropolitana de València es cotitzen les parcel·les d'horta més com a sòl residencial o industrial que no com a agrícola.
Hui per hui, la indústria representa a la localitat la principal font d'ingressos, amb un 45% de la població activa ocupada en aquest sector, seguida pels serveis i la construcció, amb un 28% i un 11%, respectivament.
D'altra banda, l'índex de desocupats al poble ascendeix a més d'un 9%, per a una població activa d'al voltant d'un 63% del total de veïns.
Els percentatges en les distintes activitats fabrils es distribueixen bastant irregularment, puix que mentre rames com la del tèxtil apenes si mereixen ser ressenyades, la indústria del moble arriba a ocupar a un 60% del total de treballadors del sector secundari, seguida de les químiques i indústries metàl·liques i els seus transformats, amb un índex d'ocupació del 15% cadascuna.
Per últim, en el sector terciari destaquen els comerços del ram de l'alimentació, begudes i tabac, seguits dels del menatge, farmàcia, perfumeria i drogueria, tèxtil, confecció, calcer, etc..., que ocupen, com s'ha dit, a un 28% de la població activa, aproximadament.
Fins els anys 30 del segle XX, Albal no superava la xifra de 3.000 habitants, tot augmentant fins a poc més de 4.000 a principis de la dècada dels 50. En els següents 10 anys, el municipi experimentaria un lleuger ascens, molt similar al que venia registrant dècades arrere. Però a partir de 1960, es produiria un important enlairament demogràfic, tot passant de menys de 5.000 habitants a més de 7.000 en 1970. Vora 8.100 es comptabilitzaven en 1981 i sobre 8.600 en el 86. Actualment la xifra ronda els 9.789, que per a un terme municipal de tan sols 7 Km2 significa una densitat de població de 1.250 hab/Km2, xifra, per tant, bastant elevada.
Respecte a la distribució de la població per intervals d'edat, comprovem que els albalencs amb edats compreses entre els 0 i els 29 anys superen àmpliament els individus que han ultrapassat la trentena, mentre que el nombre de persones majors de 64 anys és poc rellevant. Pot afirmar-se, doncs, que Albal compta amb una població relativament jove.
El clar augment demogràfic constatat a Albal en un curt període de temps, va fer sorgir a aquesta població els consabuts barris d'al·luvió, concentrant-se el major nombre d'albalencs d'adopció al nucli de La Florida. Per la seua banda, el natural creixement urbanístic, no només d'Albal, sinó també de poblacions veïnes, ha donat lloc a una conurbació d'aquest poble amb la limítrof Cata-roja, i aquesta al seu torn amb la de Massanassa, tot formant les tres localitats un extens conglomerat urbà sense solució de continuïtat. Es tracta, doncs, d'un cas semblant al que s'ha produït entre les veïnes Alfafar, Benetússer i Sedaví.
Al catàleg d'edificis amb valor històric es troben la torre musulmana i el seu entorn més pròxim, l'ermita de Santa Anna i voltants, la parroquial de Nª Sra. dels Àngels i edificis propers, les escoles públiques Sant Blai, el Centre Instructiu Republicà "La Democràcia", la Casa de la Vila i la casa natalícia del pare Carles Ferris, eximi fundador del sanatori-lleproseria de Fontilles. Altres immobles, tanmateix, quedaren exclosos en el seu dia de la llista béns protegits, com ara l'Hort de Ca Lafré, abocat així a la seua desaparició.
Villa María el Pilar, més coneguda per l'Hort de Ca Lafré, era una típica masia valenciana del segle XIX, de planta rectangular i tres cossos: el que albergava les dependències dels antics senyors i els altres dos, destinats a magatzems, graner i cria d'animals. L'edifici tenia com a remat una torre quadrangular coronada per una terrassa voltada per una artística balustrada, que també tancava els finestrals del cos de llums de la xicoteta talaia. Al costat existí un hort amb font i alberca.
L'immoble, objecte sovint de saquejos i espolis, va ser adquirit l'any 1983 pels seus actuals propietaris, que disposaren la seua demolició a finals de 1989, per amenaçar ruïna.
Fins l'any 1610, l'església de Cata-roja depengué eclesiàsticament de la d'Albal, invertint-se a partir d'eixos anys la situació. No obstant això, el temple de Nª Sra. dels Àngels recuperaria el títol de curat en els inicis del vuit-cents, amb l'annex de la veïna localitat de Beniparrell al seu càrrec.
El temple albalenc remunta els seus orígens als primers temps de la Reconquista de les nostres terres, sent conclosa la seua fàbrica actual en el 1697. És molt interessant, puix que en ell es conserven gran quantitat de retaules, entre els quals un tríptic representant l'asagetament de Sant Sebastià, un altre el martiri de Santa Llúcia, fragments de retaules amb escenes hagiogràfiques del bisbe Valeri i el seu diaca, el també aragonés Sant Vicent Màrtir; del Naixement de la Mare de Déu o de la Verge amb son Fill, els tres últims del segle XV.
D'altra banda, val la pena ressenyar que fa uns anys i mentre es realitzaven tasques de neteja d'enderrocs d'un edifici pròxim a la parròquia, va ser trobada als sòtans de la vivenda, considerada la més antiga d'Albal, una volta de canó que probablement pertanyé a un magatzem on eren dipositades les collites fins que eren mesurades i posteriorment entregats els delmes i primícies als propietaris de la població, que -com hem dit adés- era el cabilde de la Seu de València. Aquest edifici senyorial va ser construït en el segle XV i va ser propietat de la família de terratinents locals Artesona.
Conta la tradició popular que un pastor que conduïa el seu ramat per les terres que separen Albal de Torrent, tot aprofitant que els animals pasturaven tranquil·lament, decidí fer una becadeta a recer d'una vella olivera, quedant a l'instant adormit. En despertar de la seua son es percatà de què a una de les cavitats de la soca de l'arbre hi havia una bult que el pastor identificà amb una nina. Sense pensar-ho un instant, la introduí al seu sarró i marxà content cap a casa per tal d'obsequiar amb ella la seua filla menuda. Però quina no va ser la seua sorpresa quan, ja a la seua llar, la "nina" havia desaparegut. Aquest estrany succés tornà a repetir-se, la qual cosa provocà en el confós pastor el lògic recel. Mentre aquest es preguntava sobre l'origen de la misteriosa aparició, es presentà davant els seus ulls una vegada més aquella imatge femenina, tot descobrint finalment que es tractava d'una talla de la Mare de la Verge Maria. Amb gaubança, doncs, corregué a escampar la notícia per tots els racons del poble, que decidí aixecar una ermita per a conservar l'escultura, cinzellada en alabastre de les pedreres de Bunyol.
L'ermitori actual és d'estil neogòtic i es troba ubicat a dalt d'una xicoteta eminència del terreny, junt a un bosquet de coníferes. A les rodalies hi ha també una font i bancs de pedra per a comoditat de fidels i visitants. L'edifici té un ampli pati porticat al que s'accedeix a través d'uns grans arcs apuntats, mentre que al cos superior s'obren finestres trigeminades de llinda triangular i un òcul, simètricament col·locat baix l'espadanya. El campanil, en forma de triangle isòsceles, es troba flanquejat per sengles pilastres acabades en capitell.
A l'interior es veuen arcs ogivals i una volta nervada, disposant-se als laterals un total de quatre capelles de volta d'aresta. Les parets del temple estan decorades amb diversos retaules, entre els que destaca un tríptic gòtic de la Mare de Déu dels Desemparats. La imatge de la titular, denominada comunament pels seus devots la "Santanneta", va ser restaurada en finalitzar la Guerra d'Espanya. També es conserva un esqueix del primitiu acebuig on va ser trobada la imatge.
Tot i que la capella actual és moderna, hi hagué al lloc una de més antiga (s. XV) a la que s'afegí en el segle XVIII una torre campanar, la qual cosa demostra com d'antiga és la devoció i l'estima que el poble d'Albal professa a la seua patrona.
Albal celebra les festes majors en honor als seus patrons, Sant Blai i Santa Anna, a principis de febrer i en la segona desena del mes de juliol, respectivament. En elles se celebren processons i romeries a les ermites de tots dos sants, tot i que no hi falten tampoc actes profans; verbigràcia, venda de porrat per Sant Blai, concursos de música o pintura, balls populars, cavalcada, bou embolat i competicions de pilota valenciana.
Altres festivitats que tenen lloc al poble són les de Setmana Santa, el Corpus Christi, Sant Carles Borromeu (a la seua demarcació parroquial), Falles per Sant Josep i festejos taurins en el mes de juliol.
A la localitat, que compta amb un polisportiu municipal, es practiquen esports com el frontó o l'handbol, existint també una Societat de Caçadors batejada com "El Gorrión", propietària d'un vedat de caça que es remunta a 1974 i que té una superfície de 208 ha, on els seus quasibé 400 socis federats practiquen les seus aficions cinegètiques.
La població té així mateix una banda -"Juventud Musical de Albal"- i una associació cultural denominada Jaume I.
Podem concloure aquest apartat sòcio-cultural congratulant-nos perquè el Grup de Danses Alimara haja donat a conéixer als valencians dues veritables joies del folclor autòcton d'Albal, com són el seu Bolero i Les Valencianes. Altres balls tradicionals propis del municipi són l'u i el dos i la jota d'Albal.
Quant a la gastronomia albalenca, poques novetats hi trobem, puix que els seus cuinats més característics no són distints als de la resta de la zona: all i pebre, arròs amb fesols i naps... No obstant això a Albal es prepara un plat menys conegut, l'arrosset en perol, mostra de la influència que exerceix el llac de l'Albufera en la cuina local. Aquest es compon d'una ceba xicoteta, cansalada, botifarronet de ceba, nap-i-col, garrofó, tabella, oli d'oliva i els que són els ingredients principals: l'arròs i una fotja o, com a últim recurs, una cuixa de pollastre. Pel que fa a la reposteria, cal destacar els pastissets de moniato amb confitura, els bunyols de carabassa en Falles i un dolç d'anís, farina i sucre elaborat per Setmana Santa i conegut per camací-camallà