Apareix al Repartiment com una alqueria pròxima a Foios i Mahuella denominada Albalat Aufaquia, o de dalt, per diferenciar-la de l'Albalat Aciflia o de baix, hui coneguda com de la Ribera, que s'atorga en data de 1 de juliol de 1238, sense els molins, a Sança Péreç d'Aguilar. Aquesta la bescanviaria poc després a Eiximén de Navascos per l'alqueria de Massamagrell, el 18 d'abril de 1239.
Per la seua banda, la trova nº 73 de mossén Jaume Febrer afirma que el cavaller aragonés Pere d'Azloz (d'Àuria?) va ser recompensat amb el senyoriu d'Albalat i Cinqueros; aquesta última, una alqueria próxima a la ciutat de València, a la vora esquerra del Túria. Els mateixos versos apòcrifs afirmen que un tal Bernat Comella saquejà Albalat i Foios i que fou ben heretat al poble Perot de Loro, milord anglés, al qual "feu lo Rei mercet / de part d'Albalat".
Escolano esmenta fins a quatre poblacions de nom Albalat al País Valencià: la de Mossén Sorell, la de Pardines o de la Ribera, la de Segart o dels Tarongers i l'Albalat de l'Estany, prop d'Almenara, totes elles relacionades amb l'existència d'algun camí d'origen probablement romà, tal i com testimonia el significat del topònim: "l'empedrat", equivalent àrab del topònim Llosa (del llatí "lausa"), dels que també existeixen vàrios eixemples a terres valencianes. En el cas d'Albalat, el nom de la població està relacionat amb el pas pel nucli urbà de l'antiga Via Augusta.
El lloc no assoliria la seua estabilitat com a senyoriu fins el 1330, en què adquirí l'alqueria el cavaller català Berenguer de Codinats, que afegí el seu cognom al topònim del poble per tal de diferenciar-lo dels seus homònims valencians. L'adquisició es produí per compra al jurat de València Guillem Colom, qui la posseí fins l'esmentada data. En temps del seu descendent Manuel de Codinats, el papa Martí V concedí a la localitat la categoria de parròquia independent, segregant-la eclesiàsticament de la de Foios. La desmembració, però, no es va fer efectiva fins a la promulgació d'una butla pontifícia en 1454, a causa de les airades protestes alçades per la rectoria del poble veí.
En temps de Gaspar Escolano comptava amb una població de 100 cases, és a dir, unes 400 ànimes (finals del segle XVI i primeries del XVII). Aquest ens diu que fou heretat al poble el 1241 Pere d'Àuria, probablement el mateix Pere d'Azloz o d'Azllor de les troves de Febrer, escrites per un notari contemporani del cronista. Posteriorment l'alqueria musulmana passaria a mans de la família Aguiló, de qui l'adquiriria mossén Lluís Sorell l'any 1481, quan un membre d'aquest llinatge, Francesc Aguiló de Romeu, es va vore obligat a vendre algunes de les viles que senyorejava: Benimàmet, Mislata, Castelló de les Gerres i la mateixa Albalat.
El 1443 s'interrompé la descendència masculina dels Codinats, passant el senyoriu a mans d'una femella de nom Beatriu, que va contraure matrimoni amb el ja esmentat Lluís Aguiló Romeu de Codinats. Un descendent seu de nom Francesc, es desfaria del senyoriu venent-lo al cavaller d'ascendència catalana Tomàs Sorell i Segarriga, com ha quedat dit. Un descendent d'aquest, Bernat Sorell d'Aguiló, rebria per part de l'emperador Carles de Gant el títol de noble en 1526. Uns anys després (1626) Jaume Sorell i Boïl obtindria el títol de comte. El comtat, després baronia, passaria a mans dels llinatges Toran, Dolç de Castellar i Vallés, fins a l'abolició dels senyorius.
A manera d'anècdota cal mencionar que un dels barons d'Albalat, Miquel de Saavedra, va arribar a ocupar el càrrec de tinent coronel de la milícia provincial de València. Una nit, mentre dirigia una retreta cap al quarter d'aquell cos, situat a la plaça de Sant Jordi, hi arribà un nodrit grup de gent exaltada. Tement el militar ser víctima d'un atac, ordenà obrir foc contra la massa enfurismada, causant la mort a quatre veïns. Així les coses, tot preveient un acte de venjança contra la seua persona, decidí retirar-se a Requena en companyia de la seua amant. Al cap d'un temps va escampar-se la nova de què el baró havia mamprés camí de Madrid disposat a prestar els seus serveis a Murat i donar suport al govern francés. Els seus enemics aprofitaren l'avinentesa i quan Saavedra tornà a València amb la missió de formar una junta revolucionària, l'afrancesat fou decapitat a pocs metres del Palau de Cervelló, on s'havia hostatjat.
"Albalat dels Sorells, obri ruta de castells", afirma el lema d'aquesta localitat de l'Horta Nord, i ho fa amb un magnífic exemplar de palau-fortalesa edificat el segle XV per un avi del poeta i cavaller Ausiàs March i que actualment alberga les dependències municipals.
B. Morales Sanmartín ens farà de guia per tal de conéixer una mica millor aquesta joia del gòtic civil valencià. Així, ens diu que va ser Tomàs Sorell, membre d'una destacada família assentada al Regne de València arran de la Reconquista, recompensada amb destacats càrrecs en l'administració local, qui va adquirir el senyoriu de Sot, propietat dels Vallterra, i comprà a Pere d'Àuria Albalat, on edificaria un esplèndid edifici de planta quadrangular amb el típic pati claustral gòtic al bell mig, galeries d'arcs apuntats, estilitzades columnetes, àmplies cambres i regis salons. De les quatre torres en forma de prisma quadrat que remataven els angles de la seua fàbrica només en restava una a principis del segle XX, tot i que després de la reconstrucció de l'immoble se'n van repondre les altres tres que el temps i la incúria havien fet desaparéixer.
Fins que el palau va ser destinat als més dignes usos que té en l'actualitat, es va fer servir com a magatzem agrícola.
L'església, posada baix l'advocació dels Sants Reis, data del segle XVIII i va ser construïda en estil barroc, en substitució d'una de més antiga. Compta amb la típica cúpula de mitja taronja dels temples valencians, folrada de manisetes. Va ser costejada pel comte i poble d'Albalat i en ella existien uns llenços i unes imatges d'Abdó i Senén contemporànies de la construcció del temple, obra del prestigiós escultor Esteve. A la façana poden contemplar-se també les escultures de Sant Jaume i Santa Quitèria, antics patrons de la vila.
També dins de l'apartat monumental cal destacar l'ermita del Crist de les Ànimes, que es troba al cementeri municipal i és el lloc des d'on comença l'acte de la "Baixà del Crist", que és conduït fins a la parròquia. Amb motiu d'aquesta festa se celebra un concurs de tir i força.
El terme municipal és regat principalment per la séquia Reial de Montcada o Major i per altres séquies menors, com la Mitgera (junt al camí de la Mar) i la Catalana, que reguen diverses partides del terme municipal: Bella, Molí, la Volta... En temps de Cavanilles el poble havia assolit ja els 520 habitants, aproximadament, i en el seu terme baix i pantanós (només es troba a 10 m. d'alçada sobre el nivell de les aigües marines) es conreava l'àrròs. Actualment, la nostra gramínia per excel·lència ha estat relegada pel conreu dels melons, els cítrics i les hortalisses, que han propiciat el desenvolupament d'una indústria de manufactura d'aquests productes agrícoles. També hi destaca, dins l'apartat industrial, la fabricació de rajoles.
El poble, que es troba a una distància de 8 Km. de la ciutat de València i compta amb una població de 3.548 habitants, és travessat de nord a sud per la carretera nacional 340. Del nucli urbà parteix un camí perpendicular, el de la Mar, que desemboca a l'A-7, i té baixador de la línia ferroviària que cobreix el trajecte València-Rafelbunyol . El seu terme, que gairebé abasta els 5 Km2, limita amb els de Foios, Museros, Albuixec i València (pedania de Mahuella-Tauladella).
Les seues festes majors estan dedicades a Sant Gil Abat, la Immaculada, Nostra Senyora del Roser, el Crist de les Ànimes i la Mare de Déu dels Desemparats, celebrant-se a partir del primer diumenge de setembre. Formen part dels festejos de caire religiós les misses, processons, el rosari de l'aurora i una ofrena floral, tenint lloc també actes lúdics com una cavalcada, paelles, revetles, vaquetes, bou embolat, etc. Cal esmentar també un acte denominat "la Xiqueta del Vers".
A banda de les festes majors, els balatans celebren el dia de Sant Antoni del Porquet amb una olla i benedicció d'animals; el dels Sants de la Pedra, amb missa i processó, i les Falles de Sant Josep.
La gastronomia tradicional del poble és la típica de la comarca: la paella i les coques cristines d'ametla.