L'etimologia d'aquest topònim la trobem en el substrat àrab d'algunes llengües romàniques. Deriva de l'ètim "al-qasr" o palau fortificat, el qual al seu torn prové de l'adstrat llatí d'aquell idioma semític, i en concret del vocable "castrum". Basant-se en això, algun autor ha afirmat que a Alcàsser existí antigament un castell o palau emmurallat per a seguretat i defensa de la reialesa musulmana de València.
Jaume I, en la primera campanya de fustigament que realitzà a terres del baix Xúquer pels anys de 1230, acompanyat de cent trenta cavallers de paratge, cent cinquanta almogàvers i sis-cents peons, arribà fins Albalat de la Ribera saquejant diverses poblacions, entre elles Alcàsser. Ací, dos-cents hòmens del rei van perpetrar una ràzzia en la que aconseguirien un botí compost principalment de roba.
Uns anys després, i poc abans de què València caiguera en mans cristianes, el monarca montpellerí faria donació de les alqueries d'Espioca i Alcàsser a Palasí i Artal de Foces, totes dues franques.
Vàries van ser les cartes-pobla que va rebre la població: la primera li va ser concedida pel mateix Artal de Foces en 1248, instal·lant així a Alcàsser cristians vells. La segona s'expediria tan sols dos anys després, després en vindria una tercera i l'última d'elles en 1610, poc després de decretada l'expulsió dels moriscos del Regne de València. Segons un testimoni contemporani, un dimecres 30 de setembre de 1609, a les onze hores del matí, una càfila de musulmans alcassers proscrits eixien pel portal de la Mar de València en carros, a peu i a cavall, camí del port, per abandonar definitivament la terra que els va vore nàixer i a la que ja mai no tornarien.
Cal apuntar que l'aragonés Artal de Foces vengué l'alqueria un any després d'haver-la repoblada amb cristians vells. En 1250 el nou senyor era Pere Roïç de Corella i a finals del segle XIII la família Riusech. Els descendents de Ramon de Castellà la vengueren a Pere el Cerimoniós i aquest, al seu torn, a Giner de Rabassa, incloent-hi els censos sobre els pobladors i habitatges, el terç delme i el mer i mixt imperi. Després va ser venuda en pública subhasta (1400), adquirint-la Jaume Romeu, moment a partir del qual passà a formar part de la particular contribució del cap i casal. El rei crearia, per privilegi reial concedit en 1443 a Guillem Català, la baronia d'Alcàsser.
El 1446 la va adquirir Galcerà de Castella, parent dels Català, que atorgaria als alcassers nova carta pobla en 1417. Un altre colp, la població passà per distintes mans fins que la baronia va ser adquirida per la família Sanoguera, que la posseïria fins a l'abolició dels senyorius. Un dels membres d'aquest llinatge, Cristòfol Sanoguera, la repoblaria en 1610, tot just després de l'expulsió dels islamites (en temps d'Escolano l'alqueria comptava amb 60 cases de moriscos).
El poble s'assenta sobre terrenys al·luvials que conformen planes de margues i arenisques, a un 15 Km. al sud de la capital del País. L'alçada del municipi és aproximadament de 30 m. sobre el nivell de la mar, sent el principal accident geogràfic el barranc de Picassent, que arreplega les aigües dels monts orientals de la Vall dels Alcalans.
El terme d'Alcàsser fita amb els circumveïns de Torrent, Albal, Beniparrell, Silla i Picassent, abastant una extensió de 8'52 Km2. Aquest es compon de diverses partides rurals, tals com les de l'Alter, la Bassa, el caseriu del Poble Nou i el Pla, on existeix un polígon industrial.
A poca distància del municipi discorren les carreteres nacionals 340 i 332, o de Xàtiva i Gandia, respectivament, així com l'autopista de la Mediterrània o A-7 i el tram meridional del By-Pass o circumval·lació de València.
La riquesa d'aquest municipi de l'Horta Sud s'ha diversificat, d'unes dècades ençà, entre les tradicionals tasques agrícoles i les relacionades amb el sector secundari, més recents.
Fa ja alguns anys, a les terres alcasseres es practicaven encara treballs de roturació de nous sòls, encetades en els remots temps neolítics, mentre que els terrenys ocupats pel secà s'anaven transformant paulatinament en els més rendibles camps d'horta. Noves millores en el reg, introduïdes a finals del segle XVIII, permeteren alhora una acceleració d'aquest procés que ha viscut tota la comarca, repercutint açò positivament en la qualitat de vida dels seus veïns, i per ende en un augment demogràfic, situant-se la població els nostres dies en al voltant dels 7.387 habitants.
A. J. Cavanilles ens parla de cultius com el blat, la dacsa, els fesols, una collita bianual d'oli, que era exportat a València, i seda, mentre que en l'actualitat el secà ha quedat relegat a la producció de garrofes i unes figues de gran renom, i el regadiu al monocultiu dels tarongers, fertilitzats per les aigües de les Fonts de Ninyerola, que Alcàsser i Picassent es reparteixen equitativament.
La indústria, per la seua banda, és molt variada i es desenvolupa als seus dos polígons, però poden destacar-se la fabricació de mobles, llums i productes químics, particularment plàstics.
Sanchis Sivera ens diu que es conservaven ruïnes de l'antiga fortalesa a l'Ajuntament i les presons. D'elles van romandre dempeus tant la casa castell (s. XIII) com la torre, però aquesta última construcció va ser assolada l'any 1932. D'altra banda, la casa castell, antiga residència dels barons d'Alcàsser, ha subsistit fins els nostres dies i en ella s'han instal·lat les dependències municipals.
Un altre dels immobles destacables és l'església de Sant Martí, que remunta els seus orígens al segle XIV, elevada a curat en 1784 i construïda en estil neoclàssic. El temple va ser eixamplat en el segle XIX amb la construcció del transepte, sent venerada en una de les capelles el Crist de la Fe, en honor del qual celebra el poble les seues festes majors.
Al camí de Silla, i junt a la mateixa carretera, es troba la moderna ermita de la Mare de Déu dels Desemparats, que a la seua frontera neogòtica compta amb un òcul central que emmarca un retaule ceràmic, frontispici equilàter flanquejat per dos pilars coronats per capitell i una porta ogival amb alfiç i impostes a l'arranc de l'arc. La planta de l'oratori és rectangular i l'absis té forma de pentàgon. A l'interior, darrere de l'altar i en un retaule amb fornícula, es venera la titular de l'ermita.
Alcàsser celebra les seues festes majors en honor del Crist de la Fe la tercera setmana del mes d'agost, destacant en elles actes tals com una processó, cavalcada, vaquetes, revetles, concurs de paelles, focs artificials, partides de pilota valenciana en la seua modalitat de galotxa i corregudes de joies, tradició recentment recuperada i que consisteix en curses de cavalls en un tram de 250 m. que tenen lloc durant el dia del patró, Sant Martí Bisbe. També se celebren les festivitats de Sant Jaume, la Mare de Déu del Carme, els Sants de la Pedra, la Mare de Déu d'Agost i Sant Josep. A més a més, anualment es convoca un concurs de tir i força en el que participen cavalleries tant de la comarca de l'Horta com de la Ribera.
A la població existeix una antiga i guardonada societat musical denominada Santa Cecília i diversos clubs esportius, practicant-se el tennis, l'handbol i el bàsquet. Els seus veïns gaudeixen d'instal·lacions poliesportives i una piscina pública.
En l'apartat gastronòmic, Alcàsser comparteix les peculiaritats culinàries de la comarca, tot i que és remarcable la seua variada reposteria (coca fina, coca d'arrop) i els dolços, com l'anomenat plat de Glòria, que consisteix en un bescuit amb merengue i crema d'ametles.