L'etimologia del topònim caldria buscar-la en el mot àrab "al-hara", el barri, probablement per tractar-se d'una mena de raval de la veïna Montcada o Hins Monteat islàmica; o en "al-farah", la terrisseria, per l'existència des de ben antic de fàbriques de teules i rajoles.
Apareix al Llibre del Repartiment com a Alhara o Alfara, de tal manera que l'hac que acompanya a l'a tònica havia de tindre entre els musulmans un so laringal aspirat. Aquest fonema, inexistent en la llengua dels repobladors, derivà en efe, com en el cas de rahal (>rafal) i tants altres.
Durant el setge posat a la ciutat de València per les tropes jaumines, es fa donació "a cinquanta-dos hòmens d'Acey Aboceyt" (penúltim rei islàmic valencià, després convertit al cristianisme) de 36 jovades a diverses alqueries, entre elles la d'Alhara, en data de 28 de juliol.
Un any després de conquerida la capital del futur Regne cristià de València, trobem una donació que duu data de 17 d'abril per la qual Jaume I entrega l'alqueria alfarina íntegra, junt a la de Godella (exceptuant-ne sis jovades), a Sanç Péreç de Novailles, el Consell de Daroca i als jurats de la mateixa vila aragonesa Pere Díeç, Adam, Joan Peris, Domènec Villalba i Gil de Barratxina.
En escriptura de 13 de febrer de l'any 1249, el monarca confirma una sèrie de donacions a Eiximén Péreç de Tarassona, entre les quals es troba l'heretat d'Alfara. Però prompte tornaria a canviar de mans el senyoriu, donat que seria adquirida mitjançant compra per Guillem Jàfer en l'any 1341. Només un any després la vendria al germà de Sant Vicent Ferrer, Bonifaci, qui l'obtingué en condició de senyoriu en 1396. I Bonifaci Ferrer seria precisament qui la vendria a la família Cruïlles, passant des d'aquest moment a conéixer-se el lloc popularment com a Alfara de Cruïlles, tot i que també es cognominà d'altres formes, com ara de l'Horta o dels Rajolars.
Ens diu Escolano al respecte d'aquesta localitat de l'Horta Nord que era habitada per cristians vells (50 cases, és a dir, 225 ànimes) i que fins les acaballes del segle XVI i primeries del XVII havia pertangut a la rama valenciana del llinatge català dels Cruïlles, els quals vengueren la població a l'aleshores arquebisbe de València i patriarca d'Antiòquia Sant Joan de Ribera (1595), per tal de dotar de rendes el Reial Col·legi del Corpus Christi, que havia manat edificar al cap i casal. A tal fi cedí el lloc a la seua fundació (1601), qui el mantindria fins l'any 1819.
L'erudit valencià, citant les apòcrifes Trobes de Mossén Jaume Febrer, afirma que Joan de Cruïlles va participar en la conquista de València i els seus descendents ocuparen sempre alts càrrecs en la vida política valenciana.
En temps de Gaspar Escolano, la renda ordinària del susdit Col·legi, conclòs i consagrat l'any 1605, era de 10.000 ducats i amb ella es mantenien les 30 persones del Col·legi i les 42 de la seua església.
Marc Antoni d'Orellana ens amplia algunes dades en parlar del Col·legi del Patriarca, afegint que, a les rendes d'Alfara se sumaren les de Burjassot i que la localitat s'apostil·là del Patriarca per tal de distingir-la d'altres homònimes com Alfara de la Baronia, Alfara de Veo, etc.
Alfara comptà amb dues alqueries o cases denominades d'En Llosà i d'En Sadurní, junt a les quals se'n fundaren algunes altres. Guillem de Sant Joan convertí el lloc en un caseriu que va ser adquirit per Pere Calvet, qui hi afegiria l'esmentada alqueria de Llosà i després vendria Alfara a Guillem Jàfer, senyor a qui s'atribueix la construcció de la primitiva església.
El botànic Antoni Josep Cavanilles afirma, en parlar d'Alfara i dels llocs veïns de Benimàmet, Burjassot, Godella, Rocafort, Massa-rojos i Montcada que eren "muchos de ellos considerables por su vecindario y riqueza". Alfara, que no era dels llocs més poblats, comptava amb 170 veïns, és a dir, vora 765 ànimes. A les seues rodalies es collien blat, dacsa, garrofes, cànem, melons, hortalisses, llegums, fruites i es produïa vi, seda i oli.
Les terres d'aquest municipi ubicat a la vora dreta del barranc de Carraixet o Peralvillo són regades per la cabdalosa séquia a la que dóna nom el veí lloc de Montcada, pràcticament conurbat amb Alfara, separant totes dues localitats la carretera de Nàquera i les vies del ferro-carril que comunica Bétera amb València, donant servei als alfarins mitjançant l'abaixador del Seminari. El cano mitjançant el qual l'esmentada séquia travessa el barranc es troba en terme alfarí.
El terme municipal abasta pràcticament 2 Km2; l'altura mitjana sobre el nivell de la mar és de 35 m. i es troba a una distància de 7 Km. de la capital comarcal i nacional. Algunes de les partides que comprén són les del Puntarró, la Closa, Pasqualet i Barraca de Lloris.
Al centre de la població, junt a l'església parroquial, es troba el palau senyorial dels Cruïlles, edificat o reedificat el segle XIV per aquesta noble família i adquirit pel també virrei de València Joan de Ribera, un segle més tard. En l'actualitat es troba ocupat per diverses dependències municipals, com ara l'Ajuntament, la Biblioteca i la Casa de Cultura.
L'origen de l'actual temple parroquial de Sant Bertomeu es remunta a l'any 1732, però s'aixeca sobre els solars d'un d'anterior construït a expenses de la família Jàfer, contemporani del palau dels Cruïlles i d'estil gòtic. Concretament l'antic temple va ser instituït com a capellania per Margarida, dona del senyor del lloc Guillem Jàfer. La concessió del títol de curat independent per part de l'església alfarina en l'any 1818 es duria a cap malgrat l'oposició dels cavallers de Montesa, posseïdors del patronat montcadí.
Segons la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana l'antic palau del Patriarca va ser adquirit pel consistori alfarí per tal d'ubicar en ell el nou convent de Sant Dídac, havent estat ocupat l'antic edifici conventual per la susdita fàbrica de mistos "El Globo" arran les desamortitzacions del segle XIX. El convent, que albergà una comunitat de frares franciscans observants i ha estat casa d'Estudis de Província, va ser fundat per Gaspar Jaca en 1599.
Un altre immobles d'indubtable valor arquitectònic amb el que compta la població és el Palau de la Sirena. Aquest es troba junt a la pedania valenciana de Benifaraig, per tal com va ser la residència dels seus senyors i en un lamentable estat d'abandonament que fa témer pel seu futur.
L'economia del municipi es diversifica entre el sector primari i el secundari, destacant com a principals produccions agrícoles els melons, tomaques, cebes i carxofes i quant a la indústria una fàbrica de fòsfors (Grupo Fosforera, les quals naus estan instal·lades a l'ex-convent de Sant Dídac), materials de construcció (rajolars), tacs de plàstic. mobles, farines, fàbrica de conserves vegetals i xocolata.
Antigament la jurisdicció civil d'Alfara del Patriarca corria a càrrec del rector del Col·legi del Corpus Christi de la ciutat de València, mentre que en el pla eclesiàstic es trobava sota el patronat de Montcada, arxiprestat al qual pertany Alfara, fins que l'any 1818 obtingué la seua autonomia parroquial, com s'ha dit.
Des de 1601, el Col·legi del Patriarca nomenava els oficis municipals, és a dir, els jurats, justícia, mustassaf i batle, conservant-se encara hui les ordinances del municipi, redactades en valencià en l'any 1694.
El nucli urbà d'Alfara s'articula a partir de l'eix que conforma el carrer Major, al sud del qual s'obre la plaça de St. Joan de Ribera, punt neuràlgic del municipi, puix que en ell es troben els principals edificis civils i religiosos: parròquia, casa consistorial, etc.
Al nord del terme circula el camí del Pla de Foios, subcomarca caracteritzada pels alts fumerals dels rajolars, i al sud es troba l'avinguda de les Germanies, que uneix Alfara amb el Ravalet de Montcada, pròxim al Palau dels Comtes de Ròtova i la séquia Major.
També cal destacar, quant a les comunicacions per carretera, el camí veïnal que enllaça Alfara i Vinalesa, tot travessant el barranc del Carraixet, i el d'Alfara a Benifaraig, que fineix a l'alqueria de Gilet.
El seu temple està consagrat a Sant Bertomeu, el patró, a qui es dediquen les festes majors entre els dies 16 i 26 d'agost amb misses, processons, espectacles, bous i un campionat de pilota valenciana en la seua modalitat de llargues, que se celebra des de fa vàries dècades.
Altres festes són les dedicades a Sant Vicent Ferrer, el recuperat Encontre (en el Diumenge de Resurrecció), la celebració del 9 d'Octubre, amb l'elaboració de paelles que cuinen i es mengen els veïns al carrer Major; Sant Antoni Abat, amb processó, benedicció d'animals i cuinat de calderes; Sant Josep (Falles), carnestoltes i espectacles taurins entre els mesos d'abril i juny.
Quant a la gastronomia, cal destacar les coques de sagí de porc i cristina, típiques de les festes patronals, els nadalencs pastissos de moniato i el dolç de Reis.