La marxa per la Llibertat

Era ja fosc i els nobles s’anaven retirant a dormir després de llargues reunions del Consell.

El mantell negra de la nit cobria tota la vall, trencant-se amb la tènue llum de les torxes dels castells iconins.

Sols uns pocs almogàvers restaven desperts encara cavil·lant i discutint amb un vell traïdor i pervers mal noble almogàver anomenat Fu, que sols feia que provocar a la tranquil·la comarca amb missatges insultants i tergiversadors.

Era la nit del 12 de gener de l’any 1303, una nit sagnant que anunciaria un dia de honor i glòria, dolor i mort.

Entre paraules i paraules, crits i males prediccions, el malgirbat del ja no cavaller Fu envià els seus soldats a diversos nobles honrosos i amics de la comarca de Icònium amb la intenció de ratziar les seves terres. Així que es declarà públicament enemic.

Després d’aquestes ràtzies, i quan ja els pagesos i soldats se’n tornaven a dormir, amb total silenci un poderós exèrcit almogàver sortí de l’espessor del bosc i comença a sembrar el terror per tota la comarca.

Guerrers provenint de les muntanyes amb una insígnia als estàndards i escuts d’una rosa envoltada de foc, les tropes del Cavaller de la Rosa de Foc assaltaren els castells de nobles de Icònium, en Llenya de Furgalet, en Bismarck i en Arnau el Doraemon, deixant en cendres les seves possessions. També van atacar a la Sogre Assassina, que aconseguir repel·lir l’atac malgrat el seu estat.

Després d’aquesta vil maniobra per part del Cavaller, una altre orde més poderosa d’assaltants atacà als pobres resistents de l’anterior assalt

i a altres bons nobles de la comarca, seguint els mateixos passos que el Cavaller de la rosa de foc i deixant un rastre de sang per els camins que recorrien aquests cavallers malvats, juntament amb altres tropes provenint també de les muntanyes amb altres traïdors al capdavant.

Així, i després del deshonrós suïcidi del traïdor Fu, les ordes enemigues cavalcaren per tota la comarca aniquilant tot el què trobaven al seu pas. Sota la insígnia del mal i el terror, assaltaren els castell de l’Alcaldessa de cerrato, Jofre el Basilisc de Skatu i Lady Blacki. Els dos primers estaven dormint convidats en un altre castell, i no pogueren organitzar la defensa, per lo qual foren molt danyats, però resistiren l’assalt. La lady, desperta i atenta, rebutja amb honor i glòria els assalts dels traïdors i despreciables exèrcits de les muntanyes fins al tercer assalt, el qual sucumbiren parcialment les seves heroiques defenses.

Ja trencava el dia, i el cant del gall feu despertà a més d’un noble. La notícia ràpidament s’escampa per la comarca, i al resposta fou ràpida però desorganitzada.

D’arreu sortien guerres i pagesos armats com podien i caminaven cap els castells dels nobles iconins per tal de rebre les oportunes ordres i iniciar la revenja.

Els primers en atacar els castells que amb tant mal havien construït foren el nostre gran líder Conte de l’Emprunyà i el guerrer robaperes, que atacaren a Jurzum el conqueridor però no pogueren entrar al seu castell.

El ja arrasat llenya del furgalet es dedicà a viatjar per els castells animant a les tropes com podia, juntament amb la sogra assassina, donant el què els quedava per tal de contribuir en al lluita, mentre la lady blacky cridava a tota la comarca a una revenja heroica, a morir per la terra i per la llibertat.

Seguidament, el Conte i les seves veteranes tropes assaltaven el castell del Cavaller de la Rosa de foc, aconseguint crear forces baixes i destruint part del seu castell edificat amb sang iconina.

Un escamot de soldats del guerrer Gripau el Gran atacaren sense èxit el mercader de Venezia, evitant així qualsevol intent de atac per part dels enemics obligant-los a protegir-se en el seu castell quasi indestructible.

El Conte ho intentà més tard amb el mateix, però fracassà igualment, ja que les tropes cada cop eren menys nombroses i estaven baixes de moral.

Però després del primer desordre, i intentant mantenir la serenitat, s’organitzà finalment l’Exèrcit de Icònium, coordinat per el Consell de Guerra de Icònium, i financiat per el Banc de Icònium, amb les aportacions de tota la riquesa disponible en aquell moment de tots els nobles actius.

S’inicià doncs, el què s’anomenà la Marxa per la llibertat de Icònium, i que fou la més gran gesta vista per la comarca fins ara.

Ja era mitja tarda, i sota un sol que il·luminava tota la comarca, de les entranyes dels castells encara dempeus sortí la Primera Columna de l’Exèrcit de Icònium. Amb els estàndards de Paint it red, les banderes negres de Lady Blacky, les insígnies de l’Alcaldessa de Cerrato, els escuts de Gripau el gran, i al capdavant de tot, damunt el seu cavall blanc, amb una llarga capa i espasa en mà, marxava el líder de icònium el Conte de l’Emprunyà, amb els nobles cavalcant a banda i banda. Una gran companyia de almogàvers s’encaminava valentament en un assalt desesperat per la llibertat de la seva nació.

Carregaren contra el primer castell enemic, el de la Princesa Virgen. La lluita fou ferotge, però els defensors ja estaven força danyats dels anteriors atacs, i el triomfant exèrcit de Icònium entrà al castell i el devastà fins a quedar reduït a poques cases i un grapat de soldats atemorits, que es tancaren a la torre més alta esperant la mort.

Després d’aquesta victòria, la columna de Lady Blacky i Gripau el Gran assaltaren el castell de Jurzum, mentre el nostre líder atacava a l’Hereu de Monipol sense èxit.

Mentre els atacs d’aquest exèrcit unitari es succeïen, observats amb determinació per el Cavaller de la Rosa de Foc i analitzat fredament per el mercader de Venezia des de la torre mes alta de la fins ara inexpugnable fortalesa, una Segona Columna s’estava preparant.

L’Avalot Roig, davant el saqueig del seu castell provisional, cavalcà ràpidament per tots els pobles i ciutats i castells i monestirs de la comarca cridant: a la guerra per Icònium! A la guerra per Icònium! Sent escoltat per molta gent que es reuní als pobles i marxà cap el castell del Jofre on s’organitzaren i s’armaren. Allà s’inicià ràpidament la construcció de poderoses màquines de guerra gràcies als diners enviats per la lloable Lady Blacky per a reclutar l’exèrcit i armar la gent de la comarca.

Amb poc temps, La Segona Columna de l’Exèrcit de Icònium es posà en marxa. Al capdavant, la bandera Roja ondejava al vent, portada per el guerrer almogàver Avalot Roig. Un exèrcit de setge reunit gràcies a l’esforça de tota una comarca marxava a reforçar la Primer Columna que ja vessava sang en la Guerra per la llibertat de Icònium.

Quan arribaren al ja mig derruït castell de la Princesa Virgen, sol hagueren e rematar la feina que tant valentament havien fet els companys feia poques ores.

Així que s’encaminaren cap el castell del Cavaller de la Rosa de foc.

La batalla fou crua, i tot l’exèrcit es perdé en aquell assalt, però les tropes del cavaller de la Rosa de Foc i el seu maleït estàndard foren trepitjats definitivament després de altres assalts anteriors per part de companys almogàvers i el darrer assalt roig.

Però encara quedava molt per fer, la Guerra encara no havia acabat. Gràcies a l’or recuperat es pogueren reclutar més tropes, i el camí ara ja era obert. Avalot retornà al seu castell a reclutar un segon exèrcit.

I des de terres ja més llunyanes, una valerosa noble guerrera almogàver també marxava a la guerra al so dels tambors. Una enorme polseguera s’aixecava al pas dels cavallers almogàvers que seguien fidelment aquell recent arribada almogàver.

Al sentir veus de guerra, la noble Hindi de Icònium, defensora del sud de la comarca, i jove guerrera almogàver, comandà la Tercera Columna de l’Exèrcit de Icònium que marxava a gran velocitat per atacar l’enemic. El primer assalt al castell de Jurzum fou ràpid i fulminant, donant moral a aquells novells soldats.

Assaltaren també el castell en flames ja de la Princesa Virgen, i feren córrer als pocs soldats que quedaven defensant-lo, sent aniquilats per els cavaller iconins.

La marxa era imparable, el terra tremolava. Els soldats cantaven al so dels tambors. La Hindi, damunt del seu cavall, cavalcava orgullosa trepitjant amb seguretat aquella terra ara castigat per la guerra.

Però de sobte els tambors cessaren. Tots miraven astorats la enorme fortalesa fins ara inexpugnable del mercader de Venezia que se’ls i plantava davant.

Damunt de un turó, unes muralles immenses i altes com mai aquests guerrers avien vist eren coronades per una única torre on ondejava plàcidament la bandera del mercader. Na Hindi, es posà el casc de combat, desenfundà l’espasa , assenyalà la bandera i es girà cridant als seus soldats:

- Mireu soldats meus, aquesta és la bandera de un traïdor i usurpador. Aquesta és la bandera de la tirania, la mort i el dolor. Qui volguí pot tornar enrera, però que no torni a les meves terres, car sols els valents poden viure en aquest país. A la guerra almogàvers, que mai més torni a ondejar bandera com aquesta. Per la llibertat i la glòria de Icònium, si em de morir, morirem lluitant! Al atac!!

I tots els guerrers inciaren l’atac al crit de : Glòria per Icònium, visca la llibertat!!

La sang corregué ràpidament per les muralles del mercader. Els soldats lluitaven valentament, en cada habitació, cada menjador, estable o pati, cada passadís o torre, arreu sortien homes armats que resistien fins a ésser travessats per l’acer almogàver de Icònium.

La lluita fou feroç, pot ser la més feroç de totes, els cavallers lluitaven a peu de muralla amb els defensors, mentre que la infanteria recorria el castell matant a qualsevol enemic intrús.

Enmig d’aquella confusió, la cavaller hindi, damunt del seu cavall, pujava escales amunt a cops d’espasa per la torre més alta, fins que arribà al capdamunt de tot, i d’un cop tallà el pal que subjectava la bandera ara ja tenyida de sang traïdora. Després, baixà del cavall, i posà al lloc de l’antiga bandera l’estàndard amb l’escut de Icònium, i amb un crit sentencià la victòria que significà la fi de la resistència dels enemics, i que acabà amb el darrer castell que encara es mantenia intacte.

Ara ja l’armadura de la gran guerrera estava tenyida de sang, i la poderosa columna almogàver havia estat reduïda considerablement. Però en cap moment cap dels almogàvers mirà enrera amb temor, sinó que s’encaminaren cap al castell del cavaller de la rosa de Foc.

I s’inicià un assalt que semblava favorable, ja que l’atac anterior avia deixat molt danyades les defenses del cavaller de la rosa, però en una maniobra evasiva, una grup de genets enemics sortiren de darrera uns turons on s’amagaven i atacaren als valents soldats per la reraguarda, aniquilant-los completament. Per sort o miracle, la hindi tingué temps d’escapar i refugiar-se al seu castell sense ser capturada.

Mentre l’hindi es retirava al seu castell, cansada i ferida per una fletxa traïdorament, altre cop el guerrer Avalot Roig llençava una segona ofensiva contra El cavaller de Venècia, que encara atordit per el primer assalt no va poder frenar la cavalleria almogàver i amb la bandera roja al capdavant es posà fi a les forces enemigues, dividint els seus exèrcit ens petits grups que foren aniquilats amb els consecutius atacs de tots els membres de la comarca amb petits guarnicions.

I encara alguns petits grups resistiren els atacs, però la marxa per la Llibertat de Icònium avia sortit victoriosa, i malgrat les nombroses baixes, els caiguts en combat defensant la terra, i les pèrdues econòmiques i militars, Icònium ha aconseguit sobreviure a aquesta poderosa amenaça, i gràcies als seus ferms defensors,

L’endemà de la gran batalla, mentre encara es cremaven els cadàvers dels caiguts amb tots els honors, Aparegué el conte de l’Emprunyà al capdavant de una llarga fila de cavalls i carros carregats de gra i or, i entre mig del clamor i la joia de tots, amb els ulls plens de llàgrimes, la felicitat i la pau tornà a les terres de la comarca de Icònium, de moment.

Gràcies a la unitat del poble de Icònium i de la seva entrega en la lluita, s’aconseguí una victòria que semblava impossible.

Recordant la força i l’honor almogàver de la Gran Icònium i el seu líder Conte de l’Emprunyà, amb tots els seus guerrers i noble, acaba aquí la Crònica d’aquesta episodi de la història de Icònium.

Narració per Avalot Roig, com a testimoni de la guerra.

En memòria a tots els nobles caiguts.